Andreu Maimó

Per desembre de 2001 es va inaugurà una exposició del pintor felanitxer Andreu Maimó. Era al Museu de Mallorca, ho record molt bé, també que hi vaig anar amb la meva família. El record que guard de les figueres de n’Andreu Maimó és ben arrelat. Les vaig gaudir en directe i m’agraden encara ara, baldament sigui en formats reduïts. Però el més important per a mi d’aquesta feina d’en Maimó és que m’ha donat l’oportunitat de mirar les figueres d’una altra manera, especialment a l’hivern. Ara la puc admirar en directe als nostres camps i puc parlar d’ella com d’una amiga.

Qualque reacció d’aquestes li degué passar a Xesc Bujosa, de “l’espira”, la revista de cultura del Diari de Balears. En va fer un bon article que no transcriuré del tot, però sí llargament...

“... La figuera ha estat un arbre també ben present dins la nostra cultura catalana i mediterrània. A La Bíblia i als evangelis hi ha moltes referències a aquest arbre aspre i sec durant la major part de l’any. Ramon Llull deia que l’olivera i la figuera tenien una constitució semblant, car totes dues eren fetes de terra i aigua, i, també, deia que menjar moltes figues feia tornar els homes peresosos. El savi probablement no ignorava que menjar figues i fer poca feina no era més que avançar la recompensa que en el cel espera tots aquells que en la terra hem estimat els arbres humils.

No se quina influència tengueren en l’agricultura les paraules de Llull, però el cert és que de llavors ençà la figuera va anar conquerint més i més terres, sobretot en el pla de Mallorca. Ho contà el 1910 Pere Estelrich en un llibre que jo vaig adquirir a aquell llibreter de vell felanitxer que nomia Joan Cerdà. Estelrich en el seu llibre deia que a Felanitx, a Santanyí i a Campos és necessari sembrar les figueres mes fondes, per tal que puguin xuclar la humitat que tan necessària és per a la seva brostada anual.

Són les figueres de Felanitx, de Santanyí i de Campos, aquestes figueres plantades endins de la terra, les figueres que tant estimen o estimaren Miquel Bauzà, Blai Bonet o Damià Huguet les que ara Andreu Maimó ha volgut dur a Ca la Gran Cristiana, el casal que serveix de seu al Museu de Mallorca. Andreu Maimó els coneix bé, aquests arbres del Pla de Mallorca. Els ha observat amb calma i amb atenció i ha volgut reproduir-los amb fidelitat. Ha volgut explicar-nos la forma de la soca, branques, brancons, brots, branquillons, brancolins –manllev les paraules a Miquel Pons- és a dir les múltiples estratègies que la figuera ha desenvolupat per tal de poder sobreviure. Maimó n’ha estudiat els clivells, els grops, les obertures, les endinsades, els tenells, les ferides que les figueres mostren com a resultat de la vida. Perquè la figuera –bé que ho diu la nostra tradició- no és solament un ser humil i malforjat, sinó que és un arbre que no respon a les agressions: es beu el cop.

Andreu Maimó ha volgut reproduir les figueres en dues dimensions i ha posat molts quadres penjats a les parets del Museu. Els que coneixem la capacitat com a dibuixant d’Andreu Maimó, aquest felanitxer autodi- dàctica de 55 anys no poden quedar sorpresos de que hi hagi quadres que semblin fotografies o olis que semblin gravats. Sabem com de ferm i encertat és el seu traç. Però el qui visiti l’exposició quedarà, tan mateix, sorprès perquè trobarà obra en tres dimensions. Andreu ha decidit dur a Palma escultures fetes en ceràmica. Per aconseguir el seu objectiu ha treballat a l’obrador i sota l’assessorament de Maria Ramis. Els resultats són realment sorprenents. En aquest cas ja no semblen fotografies: semblen autèntiques figueres. Sers humils, agredits i oblidats. Sers que enyoren els poetes.”

Xesc Bujosa. Desembre de 2001.