diumenge, 30 d’abril de 2017

Un munt d'arbres cauen ràpidament

Exitium

Palplantat al mig del bosc
vaig ser testimoni
de la crueltat de l’excés
i de la follia de la desmesura.

Enormes monstres mecànics
degollaven els meus amics
amb precisió i rapidesa,
tombant la vida que dona vida.

Abatut per la tristesa
vaig aclucar els ulls un instant,
la mirada abans entelada
endevinà un desert inevitable.

Calia dir-ho en paraules,
no podia quedar-me com si res,
podia formar part del desastre
però també d’una alternativa.

Paraules poderoses plenes d’urgència
per invocar el seny i la generositat
aturant la voracitat d’un temps absurd
que el futur dels nostres fills ve robant.

Franc Guinart i Palet
26-04-2017
·
video
L'altre dia vaig rebre aquest arxiu mp4 via whatsApp. Em va sobtar la brutalitat de les imatges i la facilitat en la que es poden rebre, enviar i esborrar des d'un aparell electrònic. A vegades com si no passés res. Fins i tot, si el vídeo és massa llarg, el podem tallar i tan amples. Aquest caràcter efímer de la informació està provocant serioses dificultats pel que fa a la connexió emocional que ens caldria establir amb els fets. En aquest cas, un munt d'arbres cauen ràpidament sota un enginy tecnològic que avança a una velocitat que fa posar la pell de gallina. Aquestes escenes, que corresponen a la tala d’arbres per fabricar pasta de paper, ens haurien de sacsejar una mica i provocar-nos alguna reflexió al voltant d'un abús continuat i sistemàtic exercit sobre el nostre planeta verd. Tan de bo aquest vídeo serveixi per alguna cosa més que per mostrar "l'eficàcia" d'una industria que dels boscos en fa deserts.
F.G.P.

divendres, 21 d’abril de 2017

El trasplantament d'una alzina centenària

Finalitzen amb èxit les tasques
de trasplantament
d'una alzina centenària

Sabeu com es realitza el procés de trasplantament d'un arbre? Us ho expliquem amb un exemple d'èxit: el trasplantament d'una alzina centenària que va començar amb el seu canvi d'ubicació al 2015 i que ha acabat aquesta primavera del 2017, amb la comprovació de la completa adaptació de l'arbre al seu nou espai.

Al carrer Ulldecona, al barri de la Marina del Port, al districte de Sants-Montjuïc, llueix actualment una alzina centenària perfectament adaptada al seu nou espai, després de finalitzar amb èxit el seu trasplantament, iniciat al 2015, i període d’adaptació posterior, de dos anys.

Per tal de realitzar amb èxit el trasplantament de l’arbre, que ja va ser trasplantat en una ocasió anterior, als anys 50 del segle XX, es van tenir que executar diverses tasques prèvies, per tal de maximitzar uns bons resultats en el procés.

Tasques prèvies
Així, primer de tot es va marcar el nord en la base del tronc de l’Alzina, per tal de respectar la mateixa orientació en la nova ubicació; una poda selectiva de només un 30% de la capçada actual, mantenint l’estructura, i l’aplicació de mullant foliar per tal de reduir l’estrès hídric de l’Alzina.
Alhora, es va haver de preparar el terreny, la formació del pa de terra, que és el què envolta les arrels, amb medis mecànics i acabat manual, amb unes dimensions de 3 metres de diàmetre i un metre de profunditat. El pa de terra s’embolcallà de jute i malla metàl·lica.

El forat de plantació de la nova ubicació es va fer entre 150 i 200 centímetres més gran que el pa de terra. Les parets del nou clot de plantació es van gratar mecànicament per afavorir la penetració lateral de les arrels i es van trencar la compactació de les terres.
També es va drenar la base del clot de plantació, amb una capa de graves que connectaven amb l’estrat de graves a través d’un pou de graves.

La plantació
Durant el procés de plantació es va protegir el brancatge, prèviament al desplaçament dirigit de l’exemplar, i es va afegir substrat de plantació, a través del clot. Es va fixar l’interior de l’arbre a la nova ubicació, amb la instal·lació de tensors, i també l’exterior, mitjançant la subjecció del pa de terra de l’alzina.

Per tal d’afavorir l’arrelament en el nou espai, es va realitzar un sistema de reg combinat, amb inundadors i triple anella de degoteig, i reg en profunditat. En aquest sentit era important controlar la humitat del sòl i es va fer mitjançant una sonda manual per comprovar el drenatge a nivell inferior del pa de terra, amb l’objectiu final d’evitar l’entollament d’aigua a nivell radicular.

Durant els dos anys que han transcorregut des del trasplantament s’ha fet un seguiment acurat de l’estat de l’alzina, controlant el seu estat fitosanitari, fitopatològic i biodinàmic; la humitat del sòl i el control de la dosi de reg.

Actualment l’alzina està totalment habituada al seu espai i gaudeix d’un bon estat de salut.
La direcció i seguiment de les tasques realitzades durant aquests dos anys ha anat a càrrec de la Direcció de Conservació i el Departament de Projectes i Obres de la Direcció d’Espais Verds i Biodiversitat.

· Article publicat a lameva.barcelona.cat el 11.04.2017 ·

dijous, 20 d’abril de 2017

El bosc com a espai sagrat

Abraçar els arbres

Un recorregut per les religions i tradicions espirituals del món ens mostra que l’arbre sempre és un element clau de tota cosmovisió 

El llibre 'Arbres i espiritualitat' parla del paper dels arbres en diferents cultures
GETTY MUSEU REZA-YE ABBASI, TEHERAN
La imatge és clara i contundent i la trobem per tot arreu: l’arbre connecta terra i cel, de les arrels més profundes i fosques a les fulles més altes que busquen la llum. Però no és només un símbol. Malgrat que el món actual sembla haver decidit trencar per sempre més amb totes les connexions subtils que ens fan adonar d’una realitat que no es pot mesurar ni posseir, els arbres continuen oferint-nos presència i serenor, lloc de repòs i de retrobament amb un mateix. Ja a l’escola aprenem que els arbres netegen l’aire que respirem, però la neteja també va més endins, és més integral. Hi ha estudis que avalen l’aspecte sanador dels arbres -per exemple, dels pacients en hospitals que es recuperen més aviat si les habitacions tenen accés visual a zones arbrades-, però el seu valor espiritual ve avalat per un altre tipus d’estudi, menys científic si es vol, però més pràctic, transnacional i transtemporal: totes les religions i tradicions espirituals del món han reconegut l’arbre com un element clau en la seva cosmovisió.

Un llibre per aprofundir-hi
Josep Gordi, professor de geografia i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, ha publicat recentment el llibre Arbres i espiritualitat (Editorial CPL), precisament per parlar del paper dels arbres en les diferents cultures i religions i demostrar, així, el protagonisme que han tingut i encara tenen. “Alguns arbres i boscos van ser considerats els primers santuaris molt abans que s’aixequessin els primers temples”, recorda Gordi. La mateixa paraula temple, segons el diccionari, és d’origen augural i servia per designar la limitació d’un espai de cel on observar el vol de les aus. D’aquí també prové contemplar : observar el temple. Per als pobles celtes, com explica Gordi, el bosc sagrat s’anomenava Nemeton, que és una paraula gal·la que vol dir santuari.
Aquesta noció de bosc com a espai sagrat continua viva en molts indrets del món, també a Europa, tot i la davallada que ha patit aquesta visió al continent. Una davallada que no cal datar-la en una època recent, on l’empremta de la Il·lustració i la industrialització es poden veure com l’inici de la pèrdua de la sacralitat de l’espai natural. Com recorda Gordi, la cosa ve de lluny: “Quan les legions romanes van endinsar-se per la Gàl·lia, la Bretanya insular i la Germània, van talar alguns dels boscos sagrats per intentar assimilar-los a la cultura i creences de Roma. El poeta hispanoromà Marc Anneu Lucà explica en el poema Farsàlia el cas de la destrucció d’un bosc sagrat prop de Marsella, en què el mateix Cèsar va haver d’agafar la destral davant dels legionaris pel respecte i la temença que generava en ells un indret com aquell”.
Tot i això, el culte popular als boscos com a espais sagrats encara perviu en alguns indrets europeus, com el cas que documenta Gordi dels boscos anomenats “excomunicats” de l’Església ortodoxa, on no es permet cap aprofitament del lloc i, si algú infringeix aquesta norma, és excomunicat. “També hi ha els zapis -explica aquest professor de geografia-, arbres sagrats venerats encara ara com a lloc per hostatjar pregàries, casaments o bateigs. Es creu que els zapis són una herència de la religió precristiana que practicaven els serbis dins la qual es retia culte a l’arbre, tal com feien en molts indrets del centre i nord d’Europa abans de la romanització”. Altres boscos europeus van tornar a recuperar aquest valor sagrat, com l’alzinar sagrat de sant Francesc d’Assís, a uns quilòmetres d’Assís i actualment custodiat per una comunitat de clarisses, “un dels espais forestals italians amb més càrrega espiritual”, en paraules de Gordi, i on l’any 1225 sant Francesc d’Assís va aconseguir el permís per a ell i els altres germans franciscans per poder retirar-se a meditar.

Espai de retrobament i commoció
El bosc en general i alguns arbres en concret ofereixen l’espai idoni perquè les persones meditin, ja sigui asseguts a sota o fins i tot per retirar-se un temps al seu interior, pràctiques habituals des del budisme a l’islam passant per les religions indígenes d’Àfrica, Amèrica i Oceania, i també, lògicament, pel cristianisme. La imatge de Jesús retirant-se a pregar al jardí de Getsemaní (lloc de pelegrinatge encara avui) o el Buda rebent la il·luminació assegut sota un arbre (amb la consegüent veneració budista dels arbres, on es deixen ofrenes o es lliguen cinturons de roba als seus troncs) són exemples que recull Gordi. Molts recintes religiosos (com temples o tombes) també estan envoltats d’arbres significatius, i són moltes les religions mundials que prohibeixen talar-hi arbres o caçar-hi, com l’exemple que trobem al llibre sobre el santuari xintoista a l’illa sagrada de Miyajima (Japó).
Un altre professor de geografia que centra el seu estudi en els arbres i la seva importància per a les comunitats religioses és Eric Ross, professor a la Universitat d’Al Akhawayn a Ifrane (Marroc), i especialitzat principalment en el culte als arbres per part dels musulmans, des de Turquia fins al Senegal passant pel Marroc. Al seu blog (Eric Ross, academic) recull tot aquest treball de camp sobre les diverses comunitats que valoren els arbres, els reverencien i els donen un lloc destacat a l’hora de construir mesquites o tombes de místics musulmans, a més de fer-los servir com a lloc de retir quan els arbres són prou grans (com el baobab africà o el çinar turc, present a tots els indrets d’influència otomana).
L’aspecte simbòlic d’uns arbres en concret també el recull Josep Gordi en el seu llibre, per exemple -i en aquestes dates està més present que mai- la palmera i la fulla de palma al cristianisme, així com les fulles de llorer i olivera.
Ara que per a molta gent la Setmana Santa ha perdut el seu valor sacramental, emergeix també com un anhelat període vacacional. En entorns urbans, dies com aquests possibiliten tenir més contacte amb la natura. Així doncs, per què no, podem recobrar el sentit més íntim i part de la nostra essència gaudint dels aspectes intangibles que ens ofereixen els boscos i, en especial, els arbres.
Dídac P. Lagarriga
· Article publicat a Ara el 12.04.2017

dimecres, 19 d’abril de 2017

La força dels arbres

Una via de connexió amb la Natura

Els arbres, i els vegetals en conjunt, són força presents en els textos bíblics i en molts altres llibres sagrats. En ocasions són simplement una fita, en altres casos el seu creixement i fructificació són la base d’una paràbola i, a vegades, són un símbol de gran transcendència, com l’arbre de la creu o l’arbre de la vida. La vivència plena dels arbres és quelcom que es remunta a l’inici del temps. Aprofundir en el coneixement dels seus múltiples significats pot ser una via de connexió amb la Natura i amb el misteri que atresora, bé sigui a partir de la senzillesa dels seus cicles vitals o simplement enlairant la mirada per admirar el seu cimal. El curs que us oferim vol ser un espai d’apropament als valors simbòlics dels arbres, una descoberta de les formes que tenim de relacionar-nos amb ells a partir de l’observació, la contemplació i la vivència íntima, en el marc incomparable del paisatge agroforestal que envolta el santuari del Miracle.


La força dels arbres
5,6 i 7 de maig de 2017
Al Santuari del Miracle
(Riner, Solsonès)
Coordinació: Josep Gordi
Preu: 200 euros
Inscripció: casespi.miracle@gmail.com
Nombre màxim d’inscrits: 25

Programa

Divendres 5 de maig
Obertura i recepció a partir de les 19,30h
Sopar a les 20.45h
Presentació dels objectius i programa del curs a les 21.45h

Dissabte 6 de maig
Contemplació de la sortida del sol.
Esmorzar a les 9 h
Els arbres a la Bíblia, Ramon Ribera. De 9.45 a 10.45h
El simbolisme dels arbres, Josep Gordi . De 10.45 a 11.45h
Connectar amb els arbres, Josep Gordi. De les 12 a les 14h
Dinar a les 14h i Descans fins les 16 h
Tenir cura de l’espai forestal, Francesc Còrdoba. De 16 a 19h
Contemplació de la posta del sol
La comprensió holística del funcionament de l’arbre, Francesc Còrdoba. De 19.30 a 20.30h
Sopar a les 20,45h.
L’imaginari dels arbres a la vora del foc, F. Còrdoba, M Mercè Bruguera i J. Gordi. De les 22 a les 23h

Diumenge 7 de maig
Contemplació de la sortida del sol.
Esmorzar a les 9 h
Viure el bosc, Josep Gordi. De les 10 a les 12 h.
De les 12 a les 13 Eucaristia o temps lliure
Entendre i viure els arbres a partir de la literatura, M Mercè Bruguera. De les 13 a les 14h.
Dinar a les 14 h.
Entendre i viure els arbres a partir de la literatura, M Mercè Bruguera. De les 16 a les 17h.
Valoració i comiat a les 17h.

dimarts, 18 d’abril de 2017

La festa del Hanami a Masquefa

Amb un sol esplèndid i amb més gent que mai

El passat diumenge 9 d’abril vam celebrar a Masquefa la vuitena edició del Hanami, la contemplació dels cirerers florits, va anar molt bé, va fer molt bon dia, amb un sol esplèndid i va haver-hi més gent que mai, va venir molta gent de fora que havien vist la entrevista que va fer la Gemma Tramullas per El Periódico. Llàstima que els cirerers ja estaven a les últimes de la floració, només en 4 dies havia nimbat molt la seva flor i gairebé ja no quedaven cirerers florits.
En la presentació de l’acte, a més de donar la benvinguda a tothom i parlar una mica del sentit i significat de la festa, es va explicar que podria ser que l’any vinent ja no hi hagi cirerers en aquest camp i que potser hauríem de començar a pensar en trobar un terreny proper per a plantar-hi els nostres cirerers, per fer-hi el nostre hort dels cirerers del Hanami. També es va explicar que s’havia anat al claustre de l’església de la Concepció de Barcelona per fer-hi algunes fotos amb un cirerer florit per tal de posar-les en aquest blog juntament amb la poesia “Cirerer de claustre” de Joan Maria Guasch i ens havíem trobat que el cirerer ja no hi era i es va plantejar la possibilitat de parlar amb aquesta parròquia per veure si s’hi pot plantar un altre cirerer. Seguidament es va llegir aquesta poesia “Cirerer de claustre” i es va donar pas als poetes que s’havia anunciat, dels quals aquí hi posem algunes de les poesies que van dir.
Alexandra Farbiarz Mas dient els poemes
Esperança Castell dient els poemes

Hanami a Masquefa

Els camps fressats són
la casa que ens empara;
els arbres florits,
un mar de primavera.
Onades blanques de llum s’apaguen
i s’encenen amb el batec dels dies.
Els llavis interroguen el camí,
prenyat d’incerteses i silencis.
Pròximes, les flors dels cirerers
abriguen la promesa
del fruit que vindrà
i ens palpen la pell amb la mirada.
Submergits en la terra,
ens respiren des del cel.
Al migdia, quan la festa s’acaba,
m’enduc les preguntes als ulls,
i el misteri, a la conca de la mà.

Esperança Castell Rodríguez
(Del poemari “Arrels a la roca”. Meteora 2016)
·
Estimar la vida és...

fer un niu amb les mans
per covar la tendresa,
donar ales als bons records,
posar l’accent
en el que ens agrada,
vigilar que el gos tingui aigua.
És caminar sota la pluja,
podar les pomeres de l’hort,
plantar cara a la tristesa,
treure la pols al desig.
És emmotllar els nostres gustos
als dels altres,
estar pel que s’ha d’estar
estendre al sol i fer voleiar
els retrets amagats.
I amb els dits fer una teulada
perquè hi faci estada el silenci
que ens obre al crit i a la paraula.

Esperança Castell Rodríguez
(Del poemari “Arrels a la roca”. Meteora, 2016)
·
Interioritat

Les hores van a trobar la llum,
el fred i la boira es fonen ;
hi ha l’ espera callada , la pluja que trenca
la tirallonga dels dies amb sol,
l’ herba verda que neix
entre les pedres que amaguen
cucs , humitat, decepcions...
I quan han florit les branques?
Potser els ocells afamats pel llarg hivern
les han despertades; potser
les desvetlla la teva mirada?...
Penso en les flors descloses dels cirerers,
en els tendres fruits,
en la por a les glaçades.
Deixo el llibre sobre la taula
i , blanca, em submergeixo
en el silenci immòbil de la nit.

Esperança Castell Rodríguez
(Del poemari “Negre i fil “ Montflorit 2011)
·
Foc lliure

De vegades convé sortir de nit
a recollir fustes velles
per encendre una foguera
en una platja deserta.
A la sorra, sota una beta de fum,
un foc brega entre ser i no ser.
Les flames s’alcen com carícies,
un remolí de guspires s’empassa
el temps, la soledat i el buit.
Les ombres i la llum dibuixen
en la seva cara formes desconegudes
que coven un sentit nou.
El foc, sense perdre embranzida
ni escampar-se, comprèn els ulls
que el miren. Les flames son ara:
brasa, camí i llar.
De vegades convé sortir de nit
per encendre una foguera
en una platja deserta.

Esperança Castell Rodríguez
(Del poemari “Flames a la fosca”. Meteora 2013)
·
Francesc Guinart llegint els poemes

La brisa, seductora, em convidà al viatge,
jo m’agafava fort per no caure,
em feia por abandonar la meva casa.

Dies després, persistent i generosa,
la carícia de la pluja m’arrossegava
precipitant-me contra l’abisme.

Vestit de fang, jo, pètal de cirerer,
em preguntava com devia ser el paisatge
més enllà del perímetre del meu pare.

Franc Guinart
2-11-2016
·
Mirada embadalida, la del nen,
somriure ample, la del seu avi;
tot era a punt,
l’arbre s’havia vestit de blanc,
ni un dia més podia trigar.

Pel nen seria un símbol de bellesa,
per l’avi, l’esperança refermada;
tot era a punt,
el vincle entre les estacions,
l’abraçada entre generacions.

Franc G.
13-03-2017
·
Amb giragonses alegres
sota el blau resplendent,
dos ocells parlaven així:

I si la bellesa de l’amor
fos com la permanent visió
d’aquest cirerer florit?

Podria ser, respongué l’altre,
llavors, però,
com podríem conèixer
la carícia del vent,
la remor de la pluja,
la frescor de la tardor
o el fruit del pas del temps?;
llavors, estimat,
com podríem commoure’ns
davant de tanta generositat,
davant de tanta exuberància,
si aquesta copa de flor blanca
mai hagués estat despullada?.

Franc Guinart i Palet
14-04-2017
·
Es va ajeure a tocar del tronc,
la mirada fixada en la copa blanca,
va tancar els ulls a poc a poc
i es va adormir sense adonar-se’n.

El somni s’omplia de petits flocs de neu,
se li va posar la pell de gallina
i no podia deixar de tremolar,
era el fred no viscut d’antics hiverns.

Es despertà de sobte, s’havia fet fosc,
les petites flors li arrencaren un somriure,
la tremolor, però, continuava;
aquella primavera, com si fos un altre somni,
semblava, també, haver-se fos.”

Franc Guinart i Palet
18-03-2017
·
Gener Barjola mentre diu els poemes
Jordi Muntaner llegint els poemes

IMSERSO

Si tingués el que no tinc:
més pèl al cap, clenxa marcada,
un potent iPad
i un rugit estrident,
no em voldrien a l’IMSERSO

Però sent com sóc:
un pensionista que remuga
que fa l’orni i s’estabula
que no entén com l’entabanen
afegint-t’hi “calderilla”
en ingressar la paga.
Doncs, és un anar fent.

Ah! Si no fos com sóc:
tremolaria aquella gent
que ens condemna gentilment
al miratge de l’IMSERSO.

D’altre forma no puc ser.
Vinga, doncs, aprofitem!
Taula parada i llit calent.
Tot a dojo al continent.

Jordi Muntaner
·
Confitura de cirera

Untuosa membrana
d’obscura vermellor
que llisca a batzegada
d’incipient esquiador.

El teu volum esfèric
l’ha engolit el caramel.
Ets ara com la mel:
d’origen esotèric.

Jordi Muntaner

(Després d’aquest poema es va repartir a tothom
unes torradetes amb confitura de cirera)
·
Josepa Ribera llegint els seus poemes

2on. demà

Quant ja creies que tot estava fet,
hi ha segones. i terceres oportunitats.
Gats de 4 vides, ens tornem.

Ens somriu la nostra següent pagina amable,
i el cor anhelant surt reeixit i novíssim a la carena.
Batega sota la camisa, lluent de randes...
quan tu no el veus. I s'il·lusiona de nou.

Oblido, els ulls escruta'ns que em tires,
cercant encara, el meu punt febre de la por, de fa poc.

Els meus ulls busquen...trobant,
el moment, el lloc i la paraula que s’hi amagava.
La guspira, que ens farà brillar.
I el que direm, amb veu greu i fortalesa reforçada.
I ningú podrà detenir-nos!
Contra el vent, i respirant fort...
A prop de la mar, i sentin-me onada.

les mans innocents m’hi ajuden.
Son aquí i allà. En el record de les seves paraules,
i els seus gestos i-innocents i amorosos que m’hi porten.
Per ells, alçaré vaixells i enderrocaré muntanyes.
Qualsevol cosa...
perquè visquin, perquè sàpiguen...

perquè sapigueu-ho que es i a on es, la veritat!

(especialment dedicat als meus 3 nets: Adrià, Roger i Emma,
ells, encarnen el meu 2on. demà, de vida!)

Josepa Ribera Vallès
·
jo, vaig néixer tard!...o massa d'hora?

Tard. Per viure en castells immensos,
plens de sons d’arpa i llibres per llegir en silenci.
Amb vestits vaporosos i barrets al cap,
muntant a cavall, i fent el be als altres.
Aquest era el conte -princesa meva-
perquè podríem haver nascut pobres,
venudes per un pam de terra, violades per imbecils,
i penjades a l’orca per qualsevol bestiesa medieval.

A Roma se ho miraven d’una altra manera!
Pluvius-falsus, amb faldilleta de plecs rebia Cleòpatra
que porta llençol enrotllat al cos, tapant de coll a peus,
les parts punibles. I fan una bacanal de menjars i de sexes.
Mentre, el poble s'esbatussa i crida per els carrers,
per qualsevol cosa. I sempre Magdalenes guapes i «dolentes»,
apedregades o mortes a cops, per tots...i totes!

Després vingueren: indis i pistolers, sempre de l’oest...
els gàngsters, la màfia, la guerra bruta, la guerra seca,
Matxets, escopetes, fusells, pistoles,

No us penseu que la dona en sortís mes ben parada!
Que va! i sempre fent de moneda de canvi!
Genocidis: Immigració. I buscant refugi.
Histories de fa quatre dies,
sempre fent una passa endavant, i dues enrere.

I que us volia dir? Que em sento dona, malgrat pesa...i pesi.
Que no ens em de deixar trepitjar.
Que prou! de confondre'ns amb un forat...com si fos una claveguera!

Que com a persona, crec que tinc dret al respecte...
i la valoració del meu intel·lecte, o de la meva manera de fer!
Sempre sense trepitjar ningú, ni que em trepitgin.
Costa d’entendre? Som diferents, perquè som iguals!
El cos es bell, perquè tenim uns ulls per mirar,
també per desitjar. Però...sense empentes, ni rodolons! ni desprecis!
Qui es va inventar les diferencies?
Braços i cames per caminar.
Cap per pensar, cabells que s'allarguen i s'escurcen.
Cóssos amb robes que afavoreixen i enamoren.

No ens equivoquem, ningú mana!
Som fils i agulles...que han d’anar junts i teixir!

Josepa Ribera Vallès
·
Margarida Bernús dient els seus poemes
Marisa Olivera, llegint els seus poemes

Sakura

La flor que ens calma
els greuges de l’hivern.
Blanca fulgència,
bellesa insospitada
que es fon a les parpelles.
·
Haikus

L’humil cirerer
ens revela el secret:
Som primavera!

Flor delicada
oculta en un borró.
Avui te’ns mostres.

És primavera
i els cirerers ho saben.
Guarnits, ens miren.

Reneix el dia.
Dessota uns núvols blancs
crida un cavall.

Marisa Olivera
·
Fogó

Faig bullir unes branques de farigola
al fogó on es cuina la nostàlgia.
La seva olor em ressuscita de cop
l'estança de la vella casa del poble,
la fe inamovible d'una criatura,
el fer de la mare atrafegada,
l'àvia asseguda a la vora del foc.

Un temps que, per llunyà,
esdevé quasi irreal, un conte
arrelat a la carn.
Un temps en què el foc
cremava sense por.
Un temps on tot era senzill,
com aquesta farigola.

Marisa Olivera
·
Mercedes Delclós, llegint i cantant poemes
Trini Casas, dient els seus poemes

Floreixen els Haikus
Com dos cireres,
agafades de la mà,
van els amants.
*
Amb esclat de flors
arriba la primavera
i tu, on ets?
*
Paraules blanques
com les flors dels cirerers
només voldria.
*
Les flors dels arbres
paràbola fecunda
del pas del temps
*
Les flors t'ensenyen
les veritat essencials,
viure és morir.
*
Amb pluja i vent
els arbres mil•lenaris
fan poesia

Trinidad Casas
9 d'abril de 2017. Hanami de Masquefa 2017
·
Horas caídas

Me aferro a la risa de los niños,
al crujido de las hojas en su otoño
al cuchicheo del viento en mis oídos...
Así mitigo el ruido interior,
ese ruido del paso del tiempo
que mi cuerpo va escribiendo
en cada uno de sus huesos.

Trinidad Casas
(Poema publicat a la Revista de Literatura ALGA nº 75)
·
Lluvia fértil

Madre que amamanta,
de la montaña surge el agua
por todas sus grietas.

Los ríos liberados de sus límites
retozan por el campo como niños
persiguiendo gorriones y cigüeñas.

El agua hace girar la rueda del tiempo
y la noria del abuelo.
Retroceden los años y vuelvo a los cinco
para chapotear en los charcos.

Ajeno a todo, el dios Eolo ruge
y nos recuerda
que somos criaturas perdidas
jugando a ser dioses pequeños.

Trinidad Casas
(Poema publicat a la Revista Cultural y Artística TERRAL Nº 19 de Màlaga.)
·
Versos de otoño

A Josep Mª

La noche agrieta las sombras

El viento columpia las ramas de tus sueños

Agazapados los días despiertan de su letargo
Otra primavera late
aunque vayas al otoño

Aguas que bajan tranquilas
por las praderas del tiempo

La vida tiene rincones escondidos
Adiós a la lluvia y a los vientos
A la sombra de los lirios
crecen días luminosos

¿No oyes?
Suenan tambores azules

Trinidad Casas
(Poema publicat a la Revista de Literatura ALGA nº 75)
·
Gastón López, poeta xilè que també va participar en l’acte
També es va explicar i llegir el poema “L'oasi de Jericó (excursió facultativa)” del Pere de can Nyanya, poeta que havíem convidat i no va poder vindre i que ens va enviar aquest sonet ja que li va semblar que era força apropiat pel dia en que s’esqueia aquest any el Hanami, el diumenge de rams, i per les circumstàncies que s’hi reflecteixen i que encara perduren.
Després, la Meritxell, en nom de l’organització, va donar les gràcies a tots els que feien possible aquest acte, als poetes, a totes les persones que hi van anar i a les cases pageses de l’Hort dels Cirerers, també va lliurar en senyal d’agraïment un petit pom de flors a tots els poetes. Es va acabar l'acte amb una colla cantant "Gracias a la vida" i continuant amb el piscolabis dels dolços que s'havien portat.
Poetes participants al Hanami
Organitzadors i poetes del Hanami