dissabte, 18 de març de 2006

Nosaltres i els nostres incendis forestals


La interpel·lació del foc (VI i darrer)

Què fem amb els boscos cremats?

per Josep M. Panareda i Clopés
i Josep Nuet i Badia


CONCLUSIONS

Hem exposat nombroses idees que poden fer pensar que això dels incendis forestals és un afer complicat, i que hi ha escasses possibilitats de fer-los desaparèixer. En certa manera és cert. Són una realitat que no té solucions fàcils i immediates. Per a resoldre’ls, cal diferenciar i establir bé les causes i els factors dels inicis i la propagació dels incendis, els programes de prevenció en un sentit ampli, les tàctiques d’extinció i d’actuació immediata i les tasques de regeneració de les terres cremades. Només amb un pla global que comprengui tots aquests aspectes, i amb una voluntat política i popular, es poden obtenir resultats satisfactoris.

Malgrat tot, cal tenir en compte un fet: els incendis són i seran sempre companys nostres. El clima mediterrani, amb estius secs i calorosos, ajudat per la topografia i pels fets meteorològics (el vent), és un factor invariable. Hem d’acceptar amb totes les conseqüències que els incendis forestals són un fenomen intrínsec en el nostre món mediterrani.

A més, malauradament, sempre hi haurà un despropòsit humà que, voluntàriament o no, calarà foc. L’home també és un element intrínsec del paisatge mediterrani. Tot seguit presentem un conjunt de suggeriments que, si es complien, atenuarien molt els efectes dels incendis forestals, alhora que se’n produirien amb menys freqüència.

SUGGERIMENTS

1r.) S’han de mantenir els boscos en unes condicions que dificultin que s’hi cali foc, i que facin que, un cop iniciat, es propagui amb dificultat.

Cal, doncs, afavorir la constitució de boscos que retinguin el màxim d’humitat, i en què les espècies arbòries i arbustives dificultin la propagació del foc.

Caldria reduir la superfície poblada de pins, molt especialment en els sectors de clima mediterrani. No hauria de fer-se cap més repoblació amb pins.

En general, hom no hauria de “netejar” o estassar els boscos, amb l’excepció de les operacions derivades directament de l’explotació forestal. Si alguna cosa cal treure dels boscos, hauria de ser els pins.

L’aprofitament forestal hauria de ser fet de tal manera que el conjunt de comunitats vegetals no sofrís en excés, i no es comprometessin seriosament l’estructura i la composició florística i la humitat, necessàries per a dificultar permanentment l’inici i la propagació del foc.

2n.) És necessari planificar el territori de manera que, en el cas malaurat d’un incendi, pugui ser aturat i extingit de seguida, i que la superfície cremada mai no sigui extensa.

Cal, doncs, un pla de vigilància permanent, estiu i hivern.

Cal una organització eficaç, única i operativa.

Cal un coneixement detallat del país, de manera que un cop localitzat un incendi se sàpiga sense equivoca- cions, el camí a seguir, vies d’accés, punts d’aigua disponiles i des d’on atacar-lo millor.

Hom ha d’establir tota una xarxa de dipòsits, pous, basses i boques d’aigua disponibles per a apagar possibles focs, de manera que no calgui transportar l’aigua de lluny.

Cal establir tallafocs naturals i artificials: rocams, rius, erms, carreteres, pistes i xarxa de conducció elèctrica. De cara als incendis, seria bo establir unitats territorials que tindrien unes dimensions segons el relleu i la infraestructura prèvia. Aquestes unitats haurien de tancar el foc, de manera que un incendi iniciat en una unitat no hauria de propagar-se en cap altra. Això evitaria cremades de superfícies extenses. Malgrat tot, seria una mesura relativa, ja que és comprovat que, si les adversitats meteorològiques hi són presents (la tramuntana), els tallafocs serveixen de ben poc. Però no sempre bufa un vent fort.

Els entorns de les carreteres haurien de netejar-se. Els arbres alts haurien de ser tallats en els marges immediats de les carreteres i pistes. Aquesta operació és més eficaç que la “neteja” i estassada sistemàtica dels boscos.

Cal que els ajuntaments estiguin preparats per a intervenir-hi. Han de conèixer bé les característiques del seu municipi en relació amb els focs.

Els ciutadans, en especial els qui viuen en àrees rurals i els qui hi van sovint, haurien d’estar preparats per a col·laborar en l’extinció del foc. Les masies i moltes cases haurien de disposar permanentment d’un material mínim, com serres mecàniques i motxilles d’aigua.

3r.) Els científics i tècnics haurien d’estudiar conjuntament tots els aspectes indicats anteriorment.

Cal, doncs, fer programes de recerca que permetin indicar amb la màxima precisió quins tipus de bosc són els més adequats per a dificultar l’inici i la propagació del foc, en funció del clima i el relleu de cada indret.

Cal, també, una investigació dels efectes reals dels incendis en el conjunt dels sistemes naturals, i dels processos de regeneració que es desencadenen: rebrotada, germinació de noves espècies, erosió del sòl, etc.

Cal una experimentació de les tècniques de prevenció directa i indirecta, i de les tècniques aplicades en la restitució de les àrees cremades: repoblació, trampes per a retenir l’erosió, etc.

4t.) És fonamental un canvi d’hàbits en les activitats d’esplai i d’esport dels ciutadans. Semblantment, s’han de modificar els costums en l’ús del foc aplicat a les tasques agrícoles, ramaderes i industrials. Cal elaborar unes normes de comportament.

Cal, doncs, prohibir, tot l’any, fer foc per a costellades o paelles, dins i prop del bosc.

Cal regular les cremades de rostolls, matollars i marges per a fins pastorals o agrícoles.

Cal modificar la localització actual de bona part dels abocadors d’escombraries i canviar les tècniques utilitzades.

Cal controlar i, si cal, prohibir la cremada de residus industrials o domèstics, com gomes i mobles.

5è.) Finalment, fem un suggeriment més general. Considerem que amb els incendis forestals es perd una part essencial dels nostre patrimoni, no solament natural, sinó també històric. És conegut per tothom que les pèrdues són nombroses, massa elevades, i que cal una actuació de país i d’estat. És una qüestió fonamental per a la seguretat de l’entorn i de les persones que hi viuen i hi treballen.

Per això suggerim que la vigilància i les tasques de prevenció i d’extinció dels incendis forestals fossin responsabilitat d’un alt organisme públic, capaç de mobilitzar permanentment els recursos econòmics, tècnics i humans necessaris.

Josep M. Panareda i Clopés i Josep Nuet i Badia.

Fins aquí la resposta que donava a la interpel·lació del foc, la Revista Serra d’Or al seu número 324 del mes de setembre de 1986. És clar que de llavors ençà han canviat moltes coses: els abocadors de fems ja no estan tan descontrolats com aleshores, la crema de residus domèstics, gomes o rodes de cotxe a l’aire lliure estan completament prohibits, existeixen medis d’extinció, especialment aeris, molt efectius etc. En tot cas l’aportació dels autors és ben vigent en molts aspectes, i probablement també n'hi ha de bones per encetar polèmiques o discussions, potser era aquesta una de les seves intencions. En tot vull donar-los les gràcies. JV

~
· La interpel·lació del foc (I). La provocació del foc
· La interpel·lació del foc (II). Què fem amb els boscos cremats?
· La interpel·lació del foc (III). Una resposta a l'agressió del foc
· La interpel·lació del foc (IV). Què volem dels nostres boscos?
· La interpel·lació del foc (V). Què perdem amb els incendis?
· La interpel·lació del foc (VI). Nosaltres i els nostres incendis forestals
~

1 comentari:

Anònim ha dit...

Sembla mentida que vint anys després d'ésser escrit aquest article sigui de plena actualitat.Desitjo que els seus autors continuin trescant boscos i camins!
També sembla mentida que els temporals d'aquest hivern no hagin causat víctimes a Vallvidrera.L'Administració no té recursos per a fer front el manteniment ordinari de la zona i cal esperar que hi hagi un desastre per a poder destinar-hi una partida extrordinària.Continuant amb el mateix model de gestió,i afegint-hi en aquest cas potents beneficis, les empreses elèctriques i de telefonia miren de reparar allò mínim i qui dia passa any empeny.La càrrega de combustible acumulat després de la trinxada ja no només afecta les urbanitzacions de Vallvidrera sinó a una bona part del parc de Collserola.A qui cal interpel.lar?