dilluns, 28 de novembre del 2016

Dins el cafè negre

Cafetar, Chagualá, Armenia, Colombia. Foto de Alejandro Bayer Tamayo

El Cafetal

Per a Voro Suay

Al cafetar
l’aroma del desig
desassossega.

Pere Bessó
(València, 1951)

Planta del cafè (Coffea arabica), Cuba. Foto de Rafael Medina

Un vell

Al cafè sorollós, a dins, hi seu un vell
amb el cap cot damunt la taula. Davant d’ell
té el diari, i ningú no li fa companyia.

I, en el menyspreu del seu pobre cos envellit,
pensa que, al cap dels anys, a penes ha gaudit
de quan tenia enginy, bellesa i vigoria.

Ja ho sap, que s’ha fet vell; prou que ho nota
i que ho veu.
I és com si fos ahir, que era un galifardeu.
Quin interval més curt! Que curt li sembla, ara!

Comprèn fins a quin punt el Seny l’ha ensarronat,
el mentider, a qui ell es confià —l’orat!—,
que li deia: «Demà. Tens molt de temps, encara».

Rememora els impulsos que reprimí, la por
i el goig sacrificat. I cada ocasió
perduda ara fa escarn del seu tan foll saber.

... Però, de tant rumiar, de tant recordar,
el vell s’ha atabalat. I es deixa adormissar,
repenjant-se damunt la taula del cafè.

1897

Konstadinos Kavafis
(Alexandria, Egipte, 29 abril 1863 - 29 abril 1933)
Traducció de Joan Ferraté

Ενας γέρος

Στου καφενείου του βοερού το μέσα μέρος
σκυμένος στο τραπέζι κάθετ' ένας γέρος·
με μιαν εφημερίδα εμπρός του, χωρίς συντροφιά.

Και μες στων άθλιων γηρατειών την καταφρόνεια
σκέπτεται πόσο λίγο χάρηκε τα χρόνια
που είχε και δύναμι, και λόγο, κ' εμορφιά.

Ξέρει που γέρασε πολύ· το νοιώθει, το κυττάζει.
Κ' εν τούτοις ο καιρός που ήταν νέος μοιάζει
σαν χθες. Τι διάστημα μικρό, τι διάστημα μικρό.

Και συλλογιέται η Φρόνησις πώς τον εγέλα·
και πώς την εμπιστεύονταν πάντα -- τι τρέλλα! --
την ψεύτρα που έλεγε· «Αύριο. Εχεις πολύν καιρό».

Θυμάται ορμές που βάσταγε· και πόση
χαρά θυσίαζε. Την άμυαλή του γνώσι
καθ' ευκαιρία χαμένη τώρα την εμπαίζει.

....Μα απ' το πολύ να σκέπτεται και να θυμάται
ο γέρος εζαλίσθηκε. Κι αποκοιμάται
στου καφενείου ακουμπισμένος το τραπέζι.

Κωνσταντίνος Π. Καβάφη

Cafetar, Amazònia del Perú. Foto de betoscopio

Érem sols. I vivíem

I va dir un pènsol que la llibertat
era tenir-ho tot quan ho volguessis.
Mai no esperar. No haver de treballar.
S'equivocà, no creus? Bescanviava
el sentit clar de les dues paraules.
A treballar li va posar esperar.
Esperar per ell es deia fer feina.

"Al cafè, de matí, quan faig cafès
no pens, treball, matí... Quan repleg taules
just faig pensar coses que no vull dir.
Després mirar si ja han tocat les nou.
Després mirar si ja han tocat les dotze."

Digué "La llibertat és una feina"
i la ciutat feia l'olor del moll.
Pel camí no trobàrem massa gent.

Carles Rebassa
(Palma, Mallorca, 21 octubre 1977)

Coffea arabica, fruits i fulles, Olinda, Maui, Hawaii. Foto de Forest and Kim Starr

El cafè

La cullera cafeteja.
La sinuosa cua d'escuma
pica trenejant
cullera i ceràmica i tassa.
Hipnòtic remolí
que arrissa l'eterna
presència de l'aroma seductor...
cli-clic, cli-clic
cli-clic, cli-clic
regira al viu
pensant que aviva
cli-clic, cli-clic
cli-clic, cli-clic
rajant al glop
la idea captiva
cli-clic, cli-clic
cli-clic, cli-clic

Cugat Robert Vil•lajoana

Cafetar, Costa Rica. Foto de I HQ

A la Claror de la Terra
cantava
L’ hi era agradable a la Pastora
cantava
L’ hi era agradable al Pastor
Es feia agradable per tot arreu.
Tothom estava feliç amb tothom.
Avui ja és ahir,
i el demà és aquí també.
Sortiu tots de la cabana
Xais negres i camells grisos
i l’elefant , i el ruc,
i la guineu, i el ratolí.
És agradable a tots els pastorets
És agradable a tots i per a tots.

I el blanc creixent de la lluna
la gran fabricant el dia que llueix
pren el seu bany tots els matins
dins el cafè negre de la nit
i diu bona nit al capvespre
bon viatge a la claror quan fuig
i les agulles dins del pèndul
teixeixen el bon temps dia i nit.

Jacques Prévert
(Neuilly-sur-Seine, 4 febrer 1900 - Omonville-la-Petite, Manche, 11 abril 1977)

Il chantait au clair de la terre
Il chantait il fait bon bergère
Il chantait il fait bon berger
Il fait beau comme tout partout
tout le monde est content comme tout

aujourd’hui est déjà l’hiver

et demain est là lui aussi
sortez tous de vos chaumière
moutons noirs et dromadaires gris

avec l’elephant et l’âne
et le renard et la souris
il fait beau comme tout partout 

il fait beau comme tout partout


Et le blanc croissant de la lune
au grand comptoir du jour qui luit
prend son bain soir et matins
dans le café noir de la nuit

Et dis bonjour, au crépuscule
Bon voyage à l’éclair qui fuit
et les aiguilles dans la pendule
tricotent le beau temps jour et nuit.

Jacques Prévert

Coffea arabica, Waipio, Maui, Hawaii. Foto de Forest and Kim Starr

Dama d'anit, no voldria enutjar-vos,
però he pensat que sou la meua mort
quan, al café, us vaig veure asseguda
amb el marit i no massa distreta.
Des d'un racó us vaig veure de sobte:
no vaig poder deixar ja de mirar-vos.
La meua mort és una mort burgesa,
blanca de carns i freda d'entrecuix.
És una mort ordenada i altiva.
S'alça del llit al temps que la criada,
no deixa res sense la seua cura,
va revisant els racons de la casa,
mirant si hi ha pols damunt les cadires.
Sols ix de nit algun dissabte que altre
i només pren llet i un dit de café,
car el café la sol desvetlar massa.
Dama d'anit, que el vostre esguard altiu
vàreu vessar pel quartet i les taules
negligentment, sense cap de tendresa,
creuant les mans bovament al baix ventre.
La meua mort té vostre encarnadura.
La meua mort és como vós de fidel.
La meua mort m'ho és de tan honesta.

Car no hi ha res més fidel que una mort.
La meua mort se'n ve amb mi a totes bandes,
exactament com vós amb el marit,
complint només un deure, com feu vós.
Exactament un deure conjugal.

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 4 setembre 1924 – València, 27 març 1993)

Cafetar La Hermandad, cultiu ecològic, San Ramón, Matagalpa, Nicaragua.
Foto de Tomàs Badia Navarro

Non si male nunc

És el moment d’empenyorar tendreses,
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.

La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.

Sònia Moll
(Barcelona, 1974)

Flor de Coffea racemosa, Zongoene, Moçambic. Foto de Ton Rulkens

La insistència en la revolta

La revolta.
La insistència en mirar-te.
(Altrament dit divisar el teu far).
Necessitar acostar-me al teu cos.
La insistència. Tornar-te a mirar
i que tu m'enxampis
i tu mirant-me.
I insistir un altre dia.
I endevinar quina brusa duràs avui.
I un dia una trobada al metro
(visca l'atzar!, l'atzar és vida!);
i després un mail
i un cafè dos cafès tres cafès...
La insistència en fer-te un poema
i donar-te'l el dia que et vaig acariciar els cabells.
La insistència en tornar-te a mirar
i que tu m'enxampis per cinquè cop,
i jo seguint mirant-te
i tu un somriure
i jo acostant-me als teus llavis
i tu mirant-me els llavis...
I ballar dues cançons seguides
i agafar-te de la mà
i tornar junts en tren
i anar a dormir pensant en tu
i en tornar-te a trobar al metro en un transbordament.
La insistència en capgirar la raó.
La insistència en posar potes avall l'ordre establert
i el desordre també establert.
La revolta. Insisteixo.
La revolta. La revolta. La revolta.

Fidel Picó
El poeta roig
Octubre de 2016

Cafè, Maquipucuna, Ecuador. Foto de Vilseskogen

A Rússia

Catedrals plenes de sargantanes,
són verdes, són blanques,
i una flor surt dins una teulada
més groga i més alta.

Dues cullerades de sucre,
suc de taronja, sa boira d’Escòcia.
Dues cullerades de sucre,
suc de cafè, cafè de Colòmbia.

Catedrals amb dormideres i dones,
se tanquen ses portes,
i, dedins, jo sé que ja som a Rússia
i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.

Dues cullerades de sucre,
suc de taronja, ses faldes d’Escòcia.
Dues cullerades de sucre,
suc de cafè, cafè de Colòmbia.

Catedrals amb dormideres i dones,
se tanquen ses portes,
i, dedins, jo sé que ja som a Rússia
i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.

A Rússia i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.

A Rússia i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.

Joan Miquel Oliver
(Sóller, Mallorca, 1974)

Varietat de cafè de fruit groc, Colòmbia. Foto de Multivac42

Setanta matins

Aiguaneu
remulla teulades,
les brases a la llar
donen calor encara

Un cafè,
setanta matins

Seus mirant
en càmera lenta
com van i vénen
els núvols i els vespres

Els matins són més llargs,
els dies són com anys,
No val penedir-se
Ara ets, i demà?

No saps quan
les teves paraules
eternament seran
lluny del que veus ara

Els records del que
vas ser un dia tornaran
com si els visquessis ara com abans

Cançó del grup Élena

El cafè d'ombra (Coffea arabica) sota un arbre de la pluja (Saman), Kona, Hawaii.
Foto de Scot Nelson


dissabte, 26 de novembre del 2016

El cafè, una beguda dels somnis

Cafè, la beguda de les il·lusions

Il·lustració de Jordi Casamajor
La meva filla s'ha aficionat a la música clàssica. Avui hem escoltat el «Rondo alla turca» de Mozart, d'una sèrie de dibuixos animats russos amb música clàssica. L'animació representava una desfilada de tropes turques en vestits nacionals de l'època de l'Imperi Otomà.

Baies de Coffea racemosa, Moçambic. Foto de Ton Rulkens
El cafè que bevíem quan era petita era el cafè a la turca. Els turcs consideren que el cafè ha de ser negre com l'infern era fort com la mort i dolç com l'amor. A la meva infància i adolescència, el cafè es preparava en una llauna de coure i llautó (amb un mànec llarg) que es deia «cezve». S'agafaven els grans de cafè, de la varietat «aràbiga» (recordo que era molt cara i difícil d'aconseguir). Si venia ja torrat, es molia en un molinet mecànic: n'hi havia d'elèctrics però es considerava que el millor cafè era el molt a mà, amb l'esforç físic. Si els grans eren crus, es començava per torrar-los a foc lent. Per preparar el cafè a la turca el cafè devia estar extremadament ben molt, com una pols molt fina. Sempre em proposava per moldre'l. Tenia un aroma incomparable. A les cafeteries, el “cezve” es col·locava sobre un munt de sorra calenta, en una plata gran i fonda; a casa, el foc devia ser petit. Per preparar la beguda, hi vessàvem una cullerada de cafè per cada comensal, més una, i una o dues cullerades de sucre; alguns hi posaven canella molta.

Flor de Coffea arabica. Agua Blanca, Parc Nacional Guatopo, Barlovento, Veneçuela.
Foto de barloventomagico
La meva mare solia afegir-hi un tros de llimona, a la seva tassa de cafè negre: una combinació ben estranya a la qual mai m'he acostumat. Cafè, cigars, conyacs francesos i xocolata negra no eren simples productes de consum: eren un vestigi d'una vida mai vista, eren símbols d'alguna cosa llunyana i inassolible, com ho eren, per als meus pares, els escrits de Hemingway, pintures impressionistes, cançons de l'Abba i dels Beatles. La meva mare sempre ha sabut convertir qualsevol cuina en un lloc acollidor i seductor, convertir qualsevol àpat en una degustació d'aromes exquisits. Totes les coses que la rodejaven tenien una qualitat de somni, d'imatges d'un més enllà potser inexistent o malentès, però admirat amb una passió singular.

Coffea arabica, Costa Rica. Foto de Joan Simon
Tant el meu pare com la meva mare eren fills d'un pare militar i una mare treballadora, amb visions de triomf i plans de conquerir el món, en els quals jo, com a nena, participava amb entusiasme. Sempre vaig creure que un dia el meu pare guanyaria el premi Nobel de medicina. Ho creia amb tanta certesa que encara ara, quan sembla que el premi en qüestió se'ns ha escapat irremeiablement, tinc la sensació que podia haver-lo guanyat si s'hi hagués posat de veritat, que no s'hi va esforçar prou. El premi Nobel del meu pare era, per a mi, un projecte tan probable i tangible com la seva tesi doctoral, o els meus plans de ser metge. Si no em vaig fer metge, és perquè no vaig voler. Ergo, el mateix va passar amb la brillant carrera científica del meu pare. En fi, tots érem somniadors, i el cafè – a diferència del te que a Rússia beu tothom – era una beguda dels somnis.

Planta de Cafè amb grans, Perquin, Morazán, El Salvador. Foto de ceasol
I no eren tan sols els meus pares. Els monjos coptes, a l'Àfrica, bevien cafè negre per no adormir-se; els estudiants de la meva facultat ho feien per predir el futur. Un cop begut el cafè, donaven la volta a la tassa, i als contorns dels restes de cafè, llegien les victòries que els esperaven. Allà, a Moscou, la nostra cafeteria preferida es trobava al Museu de la Revolució, i hi feien totes les classes de cafè, tan fort com feia falta, tan negre com es podia, tan dolç, tan amarg, com l'amor.

Alexandra Grebennikova
Article publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de maig del 2013

Cafetar de muntanya, cooperativa La Hermandad, San Ramón, Nicaragua.
Foto de Tomàs Badia

dimarts, 22 de novembre del 2016

Contra les podes radicals

Diguem NO a les podes radicals

En plena època de l'any en què, arreu del país, es multipliquen els treballs de poda, ja sigui als espais privats com als públics, la biòloga de la Universitat d’Aveiro (Portugal), Rosa Pinho, fa l’alerta contra «les podes radicals a què els arbres estan sotmesos, les quals els resten bellesa i en redueixen dràsticament les funcions ecològiques». Un escenari freqüent que la responsable de l’herbari de l’acadèmia d’Aveiro vol veure canviat: «Els nostres arbres continuen a la mercè de les voluntats i no del coneixement».

Al començament del nou mil·lenni, prop del 45 % de la població mundial vivia a les ciutats, un fenomen de notable tendència creixent que exigeix l'adopció de mesures urgents per promoure el desenvolupament sostenible de les ciutats. En aquest context, els espais verds urbans, sovint amenaçats a favor de zones de patrimoni construït, juguen un paper extremadament important per a la qualitat de vida de l'entorn urbà.

Són sobretot els arbres, tant en els espais verds com en els carrers, els principals responsables per la qualitat de vida de les ciutats, ja que, a més d’adornar l’entorn, tenen un alt valor ecològic que es deu, en particular, a la seva contribució a la purificació de l’aire, a la reducció de la contaminació acústica i a la disminució de l’impacte de les pluges. Afavoreixen el microclima de la ciutat promovent la circulació adequada de l'aigua i l'aire, proporcionen ombra i recer a nombroses espècies d’animals, especialment l'avifauna, mantenint, així, l’equilibri dels ecosistemes, i contrapesen amb la seva presència l’artificialitat del medi urbà que tant afecta la salut psicosomàtica de les poblacions, millorant notablement la qualitat de vida local.

Malgrat aquests i altres atributs, es fa palesa la manca de sensibilitat envers l’important paper de l'arbre a l’entorn urbà. Prova d’això són les podes radicals a què estan sotmesos, les quals els resten bellesa i en redueixen dràsticament les funcions ecològiques.

La poda d’arbres és una agressió a un organisme viu que té una estructura i unes funcions ben definides i alguns mecanismes i processos de defensa contra els seus enemics naturals. Contra la poda i les seves conseqüències nocives no hi ha cap defensa, tret de l’intent desesperat de recuperar l'estructura original, definida genèticament.
La poda és sempre una operació desvitalitzant que elimina gran part de la copa dels arbres arribant, en els casos més dràstics, a la seva eliminació total. Com a resultat, la superfície fotosintèticament activa és parcial o totalment eliminada, de manera que l'arbre acaba força debilitat. En aquest context de gravetat provocat per la poda activa, s’activa un mecanisme de supervivència pel qual l'arbre s’intenta recuperar del trauma que ha patit, recorrent, per això, a les seves reserves energètiques. Si l'arbre no disposa de reserves en abundància, acabarà greument debilitat, podent fins i tot morir.

Un arbre debilitat és més vulnerable als atacs de plagues i malalties, i alguns insectes i fongs tendeixen a aprofitar aquestes debilitats i s’hi instal•len, accelerant en alguns casos la seva mort. Un arbre decapitat queda completament desfigurat i afeblit, i mai més recuperarà del tot la seva forma natural. La decapitació és una pràctica incoherent amb la fisiologia dels arbres, científicament equivocada i socialment inacceptable.

Un altre mecanisme de supervivència dels arbres que s’activa com a resposta a aquesta operació traumàtica és la producció de múltiples brots, la qual cosa els produeix un gran desgast. Això s'interpreta sovint i erròniament com un rejoveniment de l’arbre, però no passa d’un intent desesperat i ingloriós de substitució de la capçada inicial. Els nous brots creixen molt ràpidament i poden, en algunes espècies, arribar als 6 metres durant el primer any. Desafortunadament, aquestes noves branques de gran fragilitat mecànica tendeixen a trencar-se fàcilment, sobretot per l'acció de vents forts. En aquest cas, podríem dir que se’ns gira la truita, ja que la mutilació, vista com una forma de proporcionar seguretat, es converteix en una gran amenaça per als transeünts. La mutilació té com a resultat un arbre més perillós a mitjà i llarg termini.

A més del cop estètic que els arbres pateixen com a resultat de les podes radicals a les quals estan sotmesos, les ferides produïdes pels talls, a vegades difícils de curar, són un perill permanent d'entrada d'organismes patogènics. D’altra banda, les gemmes dorments que els arbres tenen i que normalment no brotarien, probablement acabaran per brotar i deformar l'arbre. Alguns dels tumors que sovint s’observen en els arbres ornamentals són el resultat de moltes podes successives.

En decapitar els arbres frondosos, els condemnem a privar-los de realitzar la seva funció ambiental de purificació del medi ambient, de proporcionar ombra i frescor i de servir d’hàbitat per a les petites aus que hi nidifiquen.

La poda no és una operació cultural normal en arbres ornamentals o forestals, sinó en arbres fruiters. La poda d'arbres ornamentals és necessària tan sols en casos d'emergència.

A propòsit de les podes radicals d'arbres, l’enyorat enginyer agrònom i silvicultor, en Joaquim Vieira da Natividade, deia: el podador domina perquè afebleix, venç perquè suprimeix; el fet és que aquesta victòria no és pas brillant!

En el llibre A Árvore em Portugal, de Francisco Caldeira Cabral i Gonçalo Ribeiro Telles, publicat per primer cop l’any 1960, podem trobar diverses referències que condemnen el recurs a les podes radicals: qualsevol supressió que produeixi un aspecte definitivament mutilat de l’arbre s’ha de considerar inadmissible, en tant que compromet la finalitat estètica de la planta ornamental. Cinquanta-sis anys després d'aquesta publicació, l'evolució de les mentalitats i sensibilitats encara no ha excel•lit i els nostres arbres segueixen estant a la mercè de les voluntats i no pas del coneixement.

• Font: Jornal Online Universidade de Aveiro, 29.1.2016
Article publicat al blog Bio Terra el 17 novembre 12016
• Traducció del portuguès : David Pinheiro
• Altres Lectures :
Podas camarárias e a Arte de lidar com as Árvores em Portugal- Que justificação para o exagero?
Consequências da mutilação das árvores

dimecres, 16 de novembre del 2016

Arbre fòbia i arbrecidi a Masquefa

Han fet llenya d’un gran pi de l’estació

En el recinte de l’estació del tren de Masquefa, dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, avui han tallat un gran pi, un pi esplèndid i preciós que estava en bon estat de salut i que no feia cap nosa a ningú, ni als trens, ni a la gent, ni als veïns.
Els veïns consternat ens ho han fet saber, n’estan molt dolguts i nosaltres també.
Els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, els darrers anys han anat tallant molts dels arbres que hi havia en aquest recinte de l’estació de Masquefa. No cal dir que no estem gens d’acord amb aquesta mena d’arbre fòbia i arboricida continuat.
Des d’aquí reclamem que en aquesta mateixa zona hi tornin a plantar arbres. Com a mínim el mateix nombre d’arbres que han tallat i que la suma dels nous arbres tinguin com a mínim el mateix valor natural, botànic i ambiental que tots els que han tret i que la suma dels nous arbres sumin com a mínim el mateix valor econòmic que tots els que han tallat, de la manera que es pot valorar amb la Norma Granada de valorització d’arbres.

diumenge, 6 de novembre del 2016

Plens de moreres

Casa de poble

Tres moreres escasses: la primavera tarda.
Mamant al jaç, la nina plora a migjorn de fam.
Metall fos a les fosques, a on anirà a raure?
Deu mil dits: el marqués i els seus no en saben res.

Dù Mù
(Chang'an, capital de la Xina antiga, 803 – 852)
Versió d'Eduard J. Verger
·

題村舍

三樹稚桑春未到
扶床乳女午啼飢
潛銷暗鑠歸何處
萬指侯家自不知

杜牧

Reng d'arbres

Renglera vegetal que vetlleu el nostre descans.
Moreres obedients, inclinades per la força del vent,
vostra reverència silenciosa porta a ajuntar mans,
agenollar neguits, inclinar temences i calmar la ment.

Sota aquest porxo de fusta els meus ulls escolten
i guaiten mes orelles els diàlegs dels ocells.
Aquest embolcall sonor bressola els anhels
que agiten sovint als que com jo temen.

Enfilall de fantasmes invisibles, muts que eixordeu;
sereu arrabassats, fosos com la neu
per la tramuntana decidida, agosarada,
d’una valentia ferma com flamarada !!

Francesc Xavier Simarro Montané
(Barcelona, Barcelonès, 26 de febrer de 1958)

La cala, setembre 03

Enguany no haguessis pogut nedar a les nostres roques,
han embrutat la mar.
És un líquid verdós amb pútrides
bambolles grogues.
..................
Te'n recordes, quan el jardí era un bosc?
Entre les canyes ens bastíem una llar,
la morera era la nostra atalaia,
l'aire encara era transparent
i hi havia tamarells vora la mar.
Saltant en immensos coixins d'algues
vèiem encendre's les estrelles.
..................
Ara que diuen que no tornaràs,
pens que t'he de trobar qualsevol dia,
asseguda a les roques.

Maria Rosa Llabrés Ripoll
(Palma, Mallorca)

Retrat en blanc

Res no tenyeix la fe
dels teus marjals obscurs,
plens de moreres negres,
sintaxi dels insectes;
no puc deixar de creure
que els meteors que es mouen
als pensaments que amagues
recorren l’avarícia
de sediments poblats,
resolen l’aventura
d’allò que queda en tu
quan beses refundant
un vell amor invicte,
i la llum que ens separa
és l’istme inesborrable
dels nostres continents.

Susanna Rafart i Corominas
(Ripoll, Ripollès, 3 de setembre de 1962)

007
Per a l’Annabel Haynes

A Vauxhall hi ha una petita granja
voltada de càmeres que vigilen
dues vaques que masteguen gespa
i rumien l’estratègia que,
atesa la posició del sol,
la rotació de l’orbe terrestre
i la seva relació amb l’ombra
de la morera els proporcionarà
més hores de migdiada a la fresca.

Jèssica Pujol Duran
(Barcelona, 1982)

Ordre
La sensibilitat anarquista neix fa cent cinquant
mil milions d'anys. Com el cinema.
J. M. Nunes

A la plaça on-t'hi'via hagut l'església
i ara l'estàtua de sant sebastià tot sola
les grosses fulles abundoses de les moreres
sobretot d'una la que mira al carrer del forn
m'han dit no te la creguis la fi del món
que encara que créixer sigui lent i morir ràpid
som tantes fulles i som tan amples i som tan verdes
que ni que la tinguis aquí entre els peus
no te la creguis.

Enric Casasses
(Barcelona, 9 de març de 1951)

Sota una morera

AI parc Sant Pau sota una morera
obre els ulls flor de primavera
al veure un gos que corre per l'herba.

I la claror de la lluna plena
l'aprofita el llop per assetjar una ovella
al veure aquesta que es creu sirena.

I una sirena trenca la pau
un espetec fa plorar una nena
Canta un canari que ha perdut la clau
i hi ha un voltor que ho sent i renega

Cançó del grup Rauxa

Terra Meva

Amb l’ull de l’ovella
et miro amb l’ull
blanc i viola de l’ovella
amb l’ull blanc i cec
de l’ovella a l’ull
cec de l’ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l’herba que creix a la primavera.
Amb l’ull de l’ovella et
miro i amb l’ull de l’astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l’ull de la font
obert dia i nit amb l’ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l’herba neix muda
amb la boca tancada d’aquelles
pedres serrades com dents
cobertes de pols i de calç.
Amb l’ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l’ull de l’ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.

Innassiu de Logu
(L’Alguer, 5 de novembre de 1928 – Bari, 28 de juliol de 2011)
Traducció: Jordi Domènech i Soteras
(Sabadell, 1 de juny de 1941 - 19 d'octubre de 2003)
·

Terra Meva

Cun s’oju de s’arveghe
t’abbaido cun s’oju
biancu e biaittu de s’arveghe
cun s’oju biancu e zegu
de s’arveghe in s’oju
zegu de s’arveghe bi
pianto un chercu unu
elighe e una morighessa
bi pianto in cudd’oju
unu fiore ‘e lizzu grogu
che limone bisde comente
s’erva chi creschede in beranu.
Cun s’oju de s’arveghe ti
miro e cun s’oju ‘e s’astore
de su grodde e de sirvone
e de sa tana ‘e muru
cun s’oju de sa fontana
abesthu die e notte cun s’oju
‘e su lentore chi serrada
a parte ‘e manzanu
ei s’erva naschende muda
a buca serrada dae cuddas
pedras istrintas che dentes
covacadas de piubare e calchina.
Cun s’oju de ogni pedra
de ogni fiore e de ogni animale
e de ogni atera cosa ch’istada
in s’oju ‘e s’arveghe
t’abbaido terra meva
pro t’istimare e cantaré
unu cantu ‘e anninnia.

Innassiu de Logu
(L’Alguer, 5 de novembre de 1928 – Bari, 28 de juliol de 2011)

· Imatges : Paratge de Les Moreres de la Riera, de Masquefa. Fotos de Francesc Mas ·