Els arbres més alts superen millor les sequeres

Secrets de gegants:
com els arbres més alts superen les sequeres

Mentre els arbres creixen van fent reajustaments estructurals i funcionals que minimitzen la formació d’embòlies en el seu sistema circulatori i el risc de mort per inanició, les dues complicacions més usuals que viuen els arbres. Foto: Lluis Comas.

"Els arbres més alts són capaços de superar les sequeres (almenys les de curta durada) gràcies a una sèrie d'adaptacions que desenvolupen a mesura que guanyen altura"

Una revisió bibliogràfica publicada a New Phytologist conclou que els arbres més alts són capaços de superar les sequeres (almenys les de curta durada) gràcies a una sèrie d’adaptacions que desenvolupen a mesura que guanyen altura. L’estudi, liderat per Laura Fernández de Uña, investigadora postdoctoral al CREAF gràcies a una beca Marie Curie i que compta amb la participació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), conclou que mentre els arbres creixen van fent reajustaments estructurals i funcionals que minimitzen la formació d’embòlies en el seu sistema circulatori i el risc de mort per inanició, les dues complicacions més usuals que viuen els arbres.

L’evidència científica demostra que, amb l’alçada els arbres van millorant la seva eficiència en l’ús de l’aigua. Per exemple, quan hi ha sequera són més àgils a l’hora de mobilitzar aigua des de les reserves del tronc fins al sistema circulatori (conegut com a xilema). Així mateix, a més altura el tronc fabrica més teixit dedicat a emmagatzemar aigua i guarda més reserves d’aliment, així mateix, desenvolupa unes arrels més profundes i capaces d’extreure aigua de les parts més profundes del terra. Aquestes adaptacions són claus per suportar la manca d’aigua i potencialment els fan més resistents als episodis de sequera que els arbres més baixos.

“En aquest estudi no hem comparat diferències entre espècies més o menys altes, sinó que ens hem centrat en com els arbres, dins de cada espècie, adapten la seva estructura i funcionament a mesura que guanyen altura i en el potencial efecte de l’alçada en el patiment davant de sequeres”  Laura Fernández de Uña, primera autora de l’estudi i investigadora postdoctoral al CREAF.

L’evidència científica demostra que, amb l’alçada els arbres van millorant la seva eficiència en l’ús de l’aigua. Foto: Lluís Comas.

L’estudi de revisió ha avaluat més de 125 estudis (dels quals més de 90 avaluaven arbres de diferents alçades), la majoria en boscos temperats a causa de la manca de dades en altres tipus d’ecosistemes, i més de 25 trets estructurals i funcionals

La sequera mata de set o de gana
 

En episodis de sequera, si veiem arbres amb fulles marrons, o que els cauen les fulles, pot ser degut a diversos motius. ‘D’una banda, pot ser que l’aigua no estigui arribant a les branques més altes, això pot provocar fallades hidràuliques al sistema circulatori a causa de les embòlies’. Les embòlies es produeixen quan la calor és molt forta i les fulles han d’evapotranspirar molta aigua des de les arrels i fins a les fulles, però el terra està sec o no hi ha prou aigua. Aquesta situació augmenta la pressió dins del sistema circulatori i es poden arribar a provocar embòlies si entra aire als conductes, similar al que passa amb els humans. Les embòlies es consideren fallades hidràuliques i poden portar a la mort de l’arbre

En episodis de sequera, si veiem arbres amb fulles marrons, o que els cauen les fulles, pot ser degut a diversos motius. Foto: Lluís Comas.

“Igual que acumulen més aigua, els arbres grans tendeixen a tenir majors reserves de carboni en els seus teixits”

De l’altra, l’arbre pot patir gana, “la calor també fa passar gana als arbres perquè, quan augmenta la temperatura, les fulles tanquen els estomes per no perdre aigua amb l’evapotransipiració i la fotosíntesi s’atura. De fet, igual que acumulen més aigua, els arbres grans tendeixen a tenir majors reserves de carboni en els seus teixits, que poden utilitzar durant aquests períodes en què no realitzen fotosíntesis comenta Maurizio Mencuccini , coautor de l’estudi, investigador ICREA al CREAF, “les estomes són els forats que tenen les fulles per intercanviar si l’arbre els tanca es para de fer la fotosíntesis i l’arbre es para d’alimentar”, conclou.

Els arbres gegants són molt importants
 

Els arbres més alts són peces clau dels boscos. Proveeixen menjar, ombra i són refugi d’espècies forestals. A més, acumulen molt de carboni i són capaços de redistribuir els nutrients i de modular gran part del cicle de l’aigua del bosc, perquè recullen molta aigua de pluja per les seves arrels i l’evapotraspiren a grans quantitats.

“Les sequeres cada cop més freqüents i dràstiques són una amenaça per als boscos, i perdre aquests exemplars gegants podria ser un perill per al bon funcionament del bosc”
Jordi Martínez-Vilalta, coautor de l’estudi, investigador de la UAB i del CREAF.

Els arbres més alts són peces clau dels boscos. Foto: Lluís Comas.

Article de referència
Fernández de Uña L., Martínez-Vilalta J., Poyatos R., Mencuccini M., McDowell N.G. The role of height-driven constraints and compensations on tree vulnerability to drought. New Phytologist. https://doi.org/10.1111/nph.19130.

Anna Ramon

Responsable de comunicació del CREAF. Sóc llicenciada en Biologia per la UAB i Màster en Comunicació Científica i Ambiental per la UPF. Apassionada de la comunicació corporativa amb més de 7 anys d'experiència en el sector de la R+D en l'àmbit ambiental.

Llegeix els seus articles

· Article publicat a Blog Creaf el 24 juliol 2023

Una figuera centenària de Formentera

La figuera més gran de Formentera i qui sap si del món

Na Blanca d'en Mestre és un exemplar centenari, que data de 1910, i que el 1993 fou catalogat i protegit com a arbre singular

Imatge espectacular de la figuera | Foto: Marià Castelló

Les figueres (ficus carica) són un dels elements més emblemàtics de Formentera no només pel deliciós tast dels seus fruits sinó per l’excepcional manera de fer-les créixer en horitzontal que només trobem en aquesta illa. Mitjançant un enginyós sistema de puntals, anomenats estalons, col·locats de forma concèntrica al voltant del tronc, la figuera es converteix en un ombrívol refugi tant per a persones com per a animals.

Imatge espectacular de la figuera | Foto: Marià Castelló

L’allargada extensió de les branques facilita la resistència de la figuera als forts vents i ajuda que l’arbre capti les gotes de la rosada en un territori marcat per la falta de pluja. A més, aquesta disposició genera un espai apte per recollir la fruita i, com que les branques es mantenen elevades, s’impedeix que el bestiar pugui alimentar-se’n.

Imatge de la Figuera de Marià Castelló

Na Blanca d’en Mestre ocupa més de 350 m2 i té tractament de persona

 

I si en els més de 80 km² de Formentera hi ha una figuera que té molta anomenada, aquesta és na Blanca d’en Mestre. Es tracta d’un exemplar més que centenari, que data de 1910 i que el 1993 fou catalogat i protegit com a arbre singular. Ocupa una superfície de més de 350 m² i compta amb uns 140 estalons. Descobrir la seva silueta, entre camps i parets de pedra seca, impressiona a qui recorre els camins que condueixen a les platges de Migjorn.

 

Cal fer notar que la figuera és coneguda pel seu nom propi i se l’anomena amb l’article “na“, que en català s’empra per a les persones. Un tracte gairebé reverencial que es comprèn quan hom degusta un dels seus fruits. Quan és fresc, ens omple la boca la tendresa de la seva carn i el cruixir dels “grinyolons” (les llavoretes de l’interior). Quan és seca, podem tastar l’excel·lència de la xereca.

 

Un producte elaborat amb herbes aromàtiques i figaflors, els fruits que no neixen a l’agost, sinó de forma primerenca, als voltants de Sant Joan, com succeeix amb la varietat rojal, blanca poma o albocor. Si quan la mengem li afegim un parell d’ametlles, en resultarà el que a Formentera es considera un delit endèmic i s’anomena el “torronet“.

 

La producció de figues de Formentera està amenaçada pels conills
Foto: Guia Formentera

 

Josep Rubio
· Article publicat a 'Balears Va de Gust' el 09/09/2023 / Formentera

Temple d'alzines sureres

Alzina, Calonge de Segarra. Foto de Angela Llop

·
Heu vist l’alzina?

Heu vist l’alzina
i els aglans?
collim les fulles
mirant el mar.
Heu vist l’alzina
i els aglans?
mirem el seu tronc
de dalt a baix.
Heu vist l’alzina
i els aglans?
trèiem el suro
petits i grans.

·

Alzina surera, Darnius. Foto de torrapipes

·

Quin arbre som.....

Em preguntaren.....
Si fossis arbre ?..... quin t'agradaria ésser ?

No vull ésser, sóc...!
Sóc un roure amb arrels d'alzina surera,
a voltes em sento pollancre "d'allinllà" abaix a la riera
on el vent em remou i em fa viure
on l'aigua m'és aliment i energia

Roure de temps i aprenentatge,
d'aixoplugar i fer-me cada hivern més fort.
Roure per inclemències de temporades seques,
ermes d'esperit com les batudes dels vents.....
de solitud....que m'enforteix.

Arrels d'alzina que recorren la terra estranya
superficials abraçant les pedres sense molsa,
però empenyen-les cap a baix, rebutjant-les....
Arrels d'alzina de la meva llavor, que ha florit allà......
Arrels d'alzina que la meva llavor, m'ha ensenyat a estimar.....

Elvira Begudà Sagué
·

Alzina surera a Ventolà. Foto de ll.lloren

·
Pròsper

M'he tornat una gran roca
basculant sobre l'abís;
fa segles que el sol em toca
i l'huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.

Temple d'alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m'embriago de silenci
mentre espero que comenci
l'encesa posta de sol.

Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.

Joan Vinyoli
(Barcelona, 3 juliol 1914 - 30 novembre 1984)
·

Alzina surera. Foto de Elisabeth Teixido

·
Cremen les paraules

XVII

Cloure les parpelles
no ajuda pas les bèsties
a retrobar el rastre dels dogals.
Pensar a lloure exclou.
Pensar exclou.
No pensar ens fa útils a les societats,
públiques o anònimes.
Viure fermat ajuda a no moure’s.
És fàcil la vida de ca.
Del ca que s’aixopluga dins el bidó
de llauna que contingué quitrà o benzina,
ran del portell,
frement de fred,
lladrant la ràbia contra el seu propi esglai,
bordant-se i mossegant-se ell mateix,
esguardant com pel camí,
a l’altra part de la reixa,
passa a mitjanit l’espectre de qui fou,
potser humà en una vida passada,
si l’atzar fou inclement,
alzina surera en una existència futura,
si és compassiu:
llur escorça fruitarà taps
per cloure el bes, fugisser i perfumat,
de xampanys, holandes i altres elixirs
que porten al purgatori dels embriacs.
Fàcil és ser cadena. Molts volen ser baula
per estacar els adversaris a la servitud.
És temptació permanent, esdevenir propietaris.

Lluís Maicas
(Inca, 13 febrer 1954)
·

Quercus suber. Foto de Rafael Medina

·
Cançó de l'atzar

A l'ombra d'una palmera
que hi ha al carrer de l'atzar,
ha passat la primavera
perseguida per la mar,
a l'ombra d'una palmera.

Sota una alzina surera
un llenyataire curiós
ha trobat pedra foguera
però ha perdut el seu gos,
sota una alzina surera.

La tramuntana furiosa
s'ha emportat els teus llençols
i ara dormiràs nerviosa
sola i trista, perquè ho vol
ala tramuntana furiosa.

El capvespre és l'hora baixa
i jo m'adormo escrivint,
si morís vull que la caixa
no tingui un color distint
del capvespre o l'hora baixa.

Una vegada la vida
va fer l'amor amb la mort
i en quedà tan penedida
que mai més va provar sort,
una vegada la vida...

Quico Pi de la Serra
(Barcelona, 6 agost 1942)
·

Suro, escorça de la surera. Foto de Toni Baeza Oto

·
A sota la bandera…

Només vull recordar la música lleugera
De la cobla encisant la terra encara entera.
Vull saludar la sang i l’or de la senyera,
Bategada per la història mentidera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull somniar a sota l’olivera,
Bressolat  pels esclats de la  llum  jogassera.
Vull encantar el vent bufant per la bosquera,
Entendre el murmurí de la font fugissera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull ensumar la dolça primavera
Quan desperta el fullam de l’alzina surera.
Vull sentir els obrers xiulant per la pedrera,
Oir els nins cridant sobre la carretera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull compartir una festa llunyera:
Nit de Sant Joan a prop d’una jove estrangera.
Vull reviure el caliu de l’amistat sencera
De companys i d’amors perduts per la sendera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Només vull escoltar la merla riallera
Que es burla dels afanys de la vila feinera.
Vull contemplar el rossinyol damunt la serra,
Esborrant  d’un sol vol una mala frontera.
Perquè la llibertat visqui plena i sincera
Jo només vull cantar a sota la bandera.

Joan Iglesis
·

Alzines sureres. Foto de Fundació Catalunya La Pedrera

·
Encís

Un crepuscle morat com un ram de violes
ravaja dolçament de les flors camperoles,
mentre el sol a través del brancatge silent
en un raig fulgurant concentrava el ponent.

Havia caminat amb l'ànima suspesa
al trinat dels ocells perduts en la malesa,
i quan es van callar totes les aus cantores
vaig sopar de perots i d'un punyat de móres.

Allavores, ullprès per l'encís del paisatge
que em penetrava el cos d'una vida salvatge,
imperceptiblement em vaig anant fent bosc,
fulla, tronc i arrel fins a entrada de fosc.

La nit venia ja, femenina dolçor,
plena del respirar del meu món interior,
i, recolzant al tronc d'una alzina surera,
vaig deixar el meu cor adormir-se amb l'Albera.

Joan Tocabens i Rigat
(El Pertús, Vallespir, 17 maig 1940)
·

Alzina surera buscant la llum. Foto de Miquel Lleixà Mora

·

Josep Maria Espinàs i l’alzina surera

A la vora de ...
L’alzina surera

Alzina Surera. Foto de Angela Ventalló

He passat els caps de setmana, aquest estiu, voltat d’alzines sureres. La gent té l’opinió que l’alzina surera –el “suro”, com en diuen a la Selva i a l’Empordà– és un arbre lleig. No és tan sols una opinió ciutadana, de l’home que prefereix els arbres simètrics, correctes, ben fets, sinó també l’opinió de la gent del camp. Davant del pi, de l’altra alzina, del xiprer, que són arbres d’un disseny més precís i acabat, el suro és considerat malforjat i vulgaríssim. Una vegada vaig voler plantar-ne un prop d’una casa, i el jardiner em va dir, desaprovador: “No sé pas com li resultarà.” Sembla que el suro té una creixença imprevisible, i que el més fàcil és que quedi escarransit o estrafet. Estèticament, el fet és innegable. Però encara se’n pot veure algun exem­plar voluminós i enèrgic, que fa una gran impressió.

Alzina Surera prop de cala del castell (Palamós). Foto de Daniel Julià Lundgren

L’alzina surera té un caràcter tan independent, una presència tan esquerpa que aquesta manca d’amabilitat és interessantíssima. Hi ha pins que semblen de conserva, tan arrodonits i polidets com són. Un suro és una cosa molt més viva i apassionant. Que sovint té un cap que és un catúfol i un fullam minso que fa pena, d’acord. Però en canvi té un cos molt treballat, d’una qualitat tàctil i visual molt rica; no es pot dir que sigui un arbre coixí per a descansar-hi l’esquena tot fent la becaina, fent mitja o llegint un llibre. No. Ignora la docilitat, I no practica la caritat de fer ombra, pròpia dels arbres socials. És rugós, cantellut, i sovint dispara les branques en un gest ridícul, com si volgués fer la caricatura dels arbres que han acceptat –satisfets– el seu destí.

Quercus suber. Foto de TreesOfTheWorld.net

Una altra cosa positiva de les suredes és que en aquesta mena de boscos l’alzina conviu, normalment, amb un sota­bosc francament suggestiu, variadíssim, que als analfabets bosquetans ens produeix una sorpresa contínua: identifiquem el romaní, la farigola, la carrasca, el bruc, però hi trobem moltes altres espècies, i des del punt de vista descobriment modest, si voleu, un descobriment de ciutadà, passejar per un bosc d’alzines sureres és una delícia. A ple sol, a l’estiu, els insectes hi posen una vibració gairebé elèctrica. I a més, el perfum: a l’estiu, la sureda és plena d’una flaire seca, una mica aspra, que seria ideal per a una colònia masculina; a l’hivern la barreja d’aromes es fa més humida, un punt més dolça.

Ramat de cabres netejant el sotabosc. Foto de Fundació Catalunya La Pedrera

L’aprofitament del suro obliga aquests arbres tan oferts a fer un striptease lamentable. Quan perden l’escorça perden la força, i perdoneu el to proverbial de la frase. Ara digueu si, sotmesa a aquestes humiliacions, una alzina surera pot ser un arbre gaire inclinat a somriure i a fer bona cara. El suro viu en una ganyota perpètua prou justificada. No ens estranyi, doncs, el seu posat dramàtic. Poseu-li al costat un gos apallissat, i veureu com s’assemblen.

Josep Maria Espinàs
· Article publicat al diari Avui el 4 setembre 1979 i a El Punt Avui el 4 setembre 2023

Terra cremada

 Incendis forestals, crim i càstig

L'estiu passat i, per ara, el d'enguany, a Mallorca les muntanyes no han patit gairebé incendis forestals i la majoria s'han produït sobre superfícies agrícoles. No cal recordar que aquests dos anys, 2023-24 han estat dels més secs i calorosos que es recorden. Amb una climatologia mediterrània acusada en els seus extrems, estius secs i calents, les àrees forestals han patit un estres hídric accentuat que les converteix en blanc fàcil d'intencionalitats criminals, negligències o accidents provocats per l'home. A més a més, enguany hem d'afegir una estesa mai vista de brancam i arbres caiguts en una bona part de la Serra de Tramuntana per mor de Juliette. Tot plegat un escenari realment tenebrós a l'hora d'imaginar un incendi forestal. En canvi molts d'antics professionals dels operatius forestals de l'illa recorden pocs anys tan tranquils com aquests dos darrers.

A Eivissa, per causes que es desconeixen (mai hauria de ser així), hi ha hagut un nombre important de focus que s'han iniciat i han afectat sobretot zones agrícoles, encara que també de forestals. Gràcies a operatius eficients en mitjans humans i materials d'extinció, aquests incendis han estat sufocats aviat.

En canvi a Grècia, Algèria, Tunísia, Canadà, Tenerife... els incendis han estat devastadors tant en extensió de superfícies afectades com en intensitats i conseqüències mediambientals, també de vides humanes. L'aportació que aquestes cremes han significat en forma de fum per l'empitjorament de les condicions atmosfèriques en relació al canvi climàtic han estat d'escala planetària i l'empobriment dels boscos ja castigats per anteriors episodis, especialment a la conca mediterrània, seran molt greus i mals de curar.

Desconec les causes que provoquen tants incendis forestals al Canadà. Imagino que una part, pocs, deuen ser provocats per llamps i que la propagació per crear focus secundaris deu ser facilitada pel tipus de coníferes que formen els seus boscos, on les pinyes gràcies a les condicions tèrmiques que generen els mateixos incendis són llançades incandescents fins a zones allunyades encara no cremades generant alhora nous focus.

Cal creure que al Canadà existeix una escola forestal prou professionalitzada i especialitzada en la gestió dels seus boscos, incloses les mesures preventives per evitar la propagació dels incendis i amb mètodes igualment avançats d'alta tecnologia a l'hora de combatre'ls per extingir-los. Què falla, idò?

En canvi a l'àrea mediterrània que coneixem molt bé i agafant com exemple el territori grec, sabem molt bé com és el canvi estiuenc de la vegetació, però també coneixem molt bé per casos concrets i seqüències històriques, que existeixen autèntics piròmans i incendiaris arrelats al territori, així com una propensió a la imprudència en relació a les cremes de vegetació tan habituals en el món agrícola i forestal.

Personalment crec que la pedagogia realitzada els darrers anys per part de l'administració forestal pròpia, amb l'ajuda d'una legislació cada vegada més avançada en la idea de reduir l'ús del foc per a eliminació de la vegetació, així com la base important del sentit comú de la població, és qui ha permès que estiguem vivint una treva a diferència d'altres regions. Cert que en qualsevol moment en unes condicions tan adverses ens podem afegir als drames i tragèdies que pateixen altres territoris, ho sabem i ho tenim ben present a tota hora. És per això que la investigació de les causes és tan important. Cap ni un dels incendis que es provoquen, per petits que siguin, no haurien de quedar sense aclarir, i en els seus cas, sense castigar.

Joan Vicenç Lillo Colomar.

També publicat al DBalears

Fusta morta i gestió forestal

 La fusta morta dels arbres i el foc prescrit

“La fusta morta dels arbres dins d’un bosc és un refugi de vida, un amagatall i aliment per fongs, insectes i altres animals claus. Tan és així, que la nova Llei de Restauració de la Natura de la UE vol monitoritzar-ne la quantitat que hi ha als boscos i augmentar-la per recuperar la biodiversitat perduda. D’altra banda altres col·lectius assenyalen la fusta morta com un perill pel risc d’incendi que cal eliminar del bosc el més aviat possible. Què fem doncs amb la fusta morta del bosc i la que es pot generar per l’augment de sequeres, plagues o ventades? “

Aquesta és la introducció d'un article publicat per Anna Ramon al blog del CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) on parla de l’informe de síntesis “Deadwood and Fire Risk in Europe” (en català Fusta morta i risc d’incendi a Europa), i que en les nostres circumstàncies forestals a Mallorca després del pas de la borrasca Juliette el març d'enguany, pren molta rellevància. És molta la gent preocupada per les condicions del bosc per mor del brancam sec que hi resta i ho relacionen amb perill de foc. En general els hi dic que res no crema si no pren, és a dir si no li peguen foc. Tothom ja sap que els incendis naturals, gairebé exclusivament per llamps, només representen un dos o tres per cent dels incendis forestals. Generalment són bons d'apagar.

També els hi coment que aquesta biomassa, aquests troncs i branques ara secs, es convertirà a poc a poc en humus i que mentre tant servirà per dificultar el trànsit de l'acció devastadora de la cabra. També, qui sap? fins i tot protegir la germinació de les espècies a partir de llavor, com arboceres, el cirerer de betlem, les alzines.... Per tant potser el mal no ho és tant si hom és coneixedor del vertader problema dels boscos a casa nostra, la de la cabra, espècie invasora i plaga descontrolada com mai fins ara, animal domèstic que va arribar en guardes, en ramat, fa només uns dos o tres mil anys amb la colonització humana de les illes.

L'article del CREAF del que parlava està prou bé fins que no sé per quin rar mecanisme inevitable compareix sempre la necessitat antropològica d'intervenir-hi. En aquest cas concret “Per exemple, en àrees amb un alt risc d’incendis recomana que es faci una gestió forestal específica per prevenir la propagació d’incendis forestals o recuperar els processos naturals com els incendis de baixa intensitat que actuïn en la mateixa direcció. Els petits focs controlats serien una eina efectiva per reduir el risc d’incendis greus a la vegada que s’afavoreix la biodiversitat. En aquestes cremes s’aconsegueix reduir la càrrega de combustible, especialment les restes llenyoses fines, i la creació de línies que trenquen la continuïtat forestal.” En paraules tècniques, una crema prescrita és l'aplicació controlada de foc a estructures forestals, càrrega combustible, sota unes condicions meteorològiques, de vegetació i topogràfiques fixades, amb la intenció en aquest cas, d'assolir un objectiu determinat com ara la silvicultura preventiva d'incendis.

Durant anys altres professionals forestals, autoritats administratives, policies, naturalistes, pagesos... s'han cansat de fer pedagogia, però també vigilar i perseguir als responsables de molts dels incendis que arrasaren milers d'hectàrees de les muntanyes d'Artà, Pollença, Escorca, Andratx... gent, aquests que pegaven foc, a qui no pertoca en general anomenar “pagesos” i que també aplicaven “cremes prescrites” per afavorir les pastures, “fer net el bosc brut”, aclarir la vegetació amb objectius cinegètics o boletaires, etc. Molt va costar fer desaparèixer aquestes pràctiques incendiaries de gestió de les finques. No ha de ser precisament ara l'administració la que les torni a posar de moda amb un possible efecte mimètic o de contagi en un tema tan sensible com és el de pegar foc a la muntanya.

Aquests dies podem veure com cremen milions d'hectàrees de boscos al Canadà, un país amb una tradició de gestió i guarderia forestal com pocs al món. Una de les seves formes de gestió forestal aplicades han estat aquests tipus de cremes prescrites amb objectius silvícoles de prevenció d'incendis. Quin són ara els resultats? El foc descontrolat, l'incendi forestal, sempre té un punt d'inici on hi ha la mà de l'home, aquest és el punt principal on s'ha d'intervenir, abans, durant i després del foc. Tot i treballs preventius i de defensa per a la intervenció al moment de l'extinció sobre la vegetació necessaris, com faixes, aclarides, eixermes, a banda.

Joan Vicenç Lillo Colomar

 

La vista, eina per conservar i protegir els boscos

Canvi global, Ecologia Forestal
Una mirada als boscos del futur amb la col·laboració de Barraquer

Can Balasc amb les famílies de Barraquer. Imatge: Alba Gimbert

La nostra vista fa de vigilant dels boscos. Obrim els ulls i tenim el poder de copsar, tot d’una, la seva majestuositat, diversitat i el seu paper essencial com a font de vida. Però també ens descobreix les empremtes que el degraden i el destrueixen. Les cicatrius de les plagues o la sequera.  

El passat 10 de juny, un grup de l’equip  Centre d’Oftalmologia Barraquer i les seves famílies van visitar l’Estació Biològica de Can Balasc (co-gestionada pel CREAF junt amb el Parc de Collserola) acompanyats per un grup de l’equip CREAF (en Joan Pino, director; l’Alicia Cardona, coordinadora de Filantropia i Aliances; la Mireia Banqué, coordinadora del projecte Alerta Forestal; i en Pau Guzmán i l’Alba Gimbert, tècnics de comunicació) per viure, de primera mà, la importància de la nostra vista com a eina per conservar i protegir els boscos del futur. Aquesta visita s’emmarca en la col·laboració estratègica ‘Tinguem Vista pels Boscos del Futur’ Barraquer-CREAF, formalitzada el passat 2022 entre ambdues institucions.

El passat, present i futur dels nostres boscos mediterranis

“Nosaltres podem ajudar a cuidar els boscos?” va ser una de les primeres preguntes que van sorgir mentre caminàvem per aquest oasi de biodiversitat amagat entre el Parc Natural de Collserola. Les famílies van endinsar-se en el passat, el present i el futur dels boscos mediterranis metropolitans amb en Joan Pino, director del CREAF, per comprendre la relació que, des de temps remots, hem tingut els humans amb la natura. També van tenir la sort de deixar-se guiar per la Mireia Banqué, tècnica del CREAF, que els va desvetllar un dels nostres laboratoris a l’aire lliure més preuats: una parcel·la forestal del CREAF plena d’aparells per estudiar els boscos.  

    "Un enriquidor contacte directe amb erudits! Informació científica precisa i explícita amb un ferm desig de comunicar per part de l’equip del CREAF. Un nivell de comunicació proper i molt amè! Hem après que la ciència té un paper fonamental per ajudar als boscos, i nosaltres també!.  Participant anònim"

Però la recerca del CREAF no només es fa de cares endins, entre el sector acadèmic-científic, els explicàvem, la ciència es democratitza i la ciutadania cada cop hi juga un paper més important. Perquè, efectivament,  conservar la natura és una tasca de totes i tots. La Mireia Banqué i en Pau Guzmán,  van presentar-los els nostres projectes de ciència ciutadana, entre els quals vam animar a participar a Alerta Forestal. Aquest projecte en concret, només necessita que, amb una mirada atenta a la natura que ens envolta, puguem capturar les afectacions que veiem en els boscos. A través de les fotografies que les persones voluntàries que hi col·laboren pugen mitjançant l’app, es pot seguir l’estat de salut dels boscos mediterranis, imprescindible per a enfortir la recerca forestal i ampliar la seva transferència cap a la societat per a un major impacte social. Les famílies van quedar bocabadades amb tot el potencial que tenen cadascú a títol personal per ajudar als boscos del futur, està a les nostres mans!

Tinguem vista pels boscos del futur: col·laboració estratègica

"La col·laboració entre CREAF i Barraquer vol fomentar la gestió curosa de la biodiversitat i salut dels nostres entorns naturals."

El Centre d’Oftalmologia Barraquer ha volgut reafirmar el seu compromís amb la salut global de les persones i el planeta, a l’hora que enriquir la seva responsabilitat social corporativa implicant directament a les persones del seus equips, i per això  va decidir estratègicament col·laborar amb la ciència en ecologia d’excel·lència del CREAF (col·laboració formalitzada el passat 2022). Així, vol fomentar la gestió curosa de la biodiversitat i la salut dels nostres entorns naturals, un aspecte que reconeixen clau per a un futur sostenible i vital per a la salut de les persones. L’empenta per fer-se seu el compromís de promoure un entorn saludable i resilient va portar-los a crear la iniciativa #TinguemVista. Gràcies a aquesta campanya han fet una aposta clara per una gestió forestal intel·ligent basada en la ciència d’excel·lència del CREAF.  

 "Tinguem vista és un projecte que vam iniciar amb la idea de promoure un entorn saludable. La nostra aliança amb el CREAF és un pas més per acostar la ciència a la ciutadania a través d’accions locals, que també ens serveixen per contribuir a la preservació de la biodiversitat.
Professor Rafael I. Barraquer, director mèdic del centre d'Oftalmologia Barraquer"

El  Centre d’Oftalmologia Barraquer és una institució mèdica líder en la prevenció, el diagnòstic i el tractament de malalties oculars. Des de 1941 ofereix assistència oftalmològica integral a pacients d’arreu del món gràcies a un equip mèdic format per més de 30 oftalmòlegs altament especialitzats i de reconegut prestigi professional. A més de brindar una qualitat humana diferencial en el tracte al pacient, el centre diversifica l’activitat amb tres àrees d’actuació més: formació, recerca i tasca social.
Una fita conjunta: recerca d’excel·lència i talent jove
L’objectiu d’aquesta col·laboració és, a més, fer una aposta decidida pel talent jove i per aquest motiu Barraquer ha realitzat una aportació al nou ‘Fons Boscos del Futur’ que tot just posem en marxa aquest 2023 al CREAF, en concret al nou Programa de ‘Beques Impulsa’ per ajudar a impulsar el talent investigador jove que realitza recerca en ecologia forestal aplicada al centre. Gràcies a aquest suport, un/a jove investigador/a predoctoral podrà continuar avançant en la seva recerca científica sobre els boscos mediterranis.  

"Tenim el compromís d’impulsar la recerca per preveure com canviaran els nostres boscos amb el nou clima que tindrem, i per ajudar-los a adaptar-se a aquestes noves condicions. I Barraquer ens ajudarà a construir aquesta recerca, posant de manifest la necessària col·laboració entre els científics i la resta de la societat per a encarar els reptes ambientals als que ens enfrontem".​ Joan Pino, director del CREAF

La col·laboració s’emmarca dins dels  Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) i pretén ajudar a empreses compromeses com Barraquer a crear un impacte positiu  i contribuir a l’acció pel clima (ODS 13) i la vida d’ecosistemes terrestres (ODS 15). Amb la present col·laboració es suma als esforços que impulsem des del CREAF per establir noves relacions estratègiques, emmarcades dins la nostra oficina de ‘Filantropia i Aliances amb el sector privat’ (ODS 17). Aquesta oficina s’encarrega d’establir connexions entre el CREAF i el sector privat, incloent-hi tant entitats com persones particulars, teixir sinergies i compartir noves oportunitats de col·laboració directa entre la societat i la ciència en ecologia desenvolupada pel CREAF, amb el valor afegit que ofereix una Filantropia Científica estratègica.

"I tu, vols moure l'ecologia amb nosaltres?"

Alba Gimbert
Graduada en Biologia i Màster en Patrimoni Cultural i Natural per la Universitat de Girona. Científica renaixentista i eterna aprenent amb ganes d'explorar els apassionants móns de la comunicació, l'educació i la divulgació del patrimoni natural.
Llegeix els seus articles
· Article publicat a El blog CREAF el 6 juliol 2023

Adaptar conreus i boscos al canvi climàtic

Canvi global, Ecologia Forestal
Mesures per adaptar els conreus i els boscos al canvi climàtic, el projecte ECOFARMERS

 

Perfil d’un dels tecnosols estudiats a Mont-Ral 25 anys després de ser establerts el 1998. Foto: Xavier Domene.   

El clima mediterrani està canviant a un ritme accelerat, les sequeres són més llargues i severes, hi ha menys disponibilitat d’aigua i augmenta la freqüència d’esdeveniments extrems, com els incendis. A això se li suma l’abandonament rural, que ha eliminat les petites àrees de conreus i pastures, ara poblades per boscos. En aquest context, el projecte ECOFARMERS, coordinat per Xavier Domene, investigador del CREAF i professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i Jordi Sierra, investigador de la Universitat de Barcelona, avalua diverses tècniques i productes capdavanters per adaptar la gestió de les activitats agrícoles i forestals a aquesta nova situació.
En concret, el projecte compara parcel·les agroforestals que gestionen el terreny de manera convencional, enfront de zones que apliquen fórmules més innovadores i que tenen en comú la regeneració del sòl. El motiu és que “un sòl fèrtil i sa és capaç d’emmagatzemar més carboni, retenir més aigua, contenir més biodiversitat i augmentar la productivitat agrícola o forestal. Tot això contribueix a augmentar la resiliència climàtica”, explica Domene. Entre les parcel·les seleccionades com a innovadores hi ha les que utilitzen fertilitzants elaborats a partir de residus orgànics, unes altres que han reduït el llaurat o que duen a terme aclarida de vegetació en els boscos. Per a dur a terme els experiments s’han establert set escenaris localitzats en diversos llocs de Catalunya: quatre agrícoles, dos forestals i un al terreny d’una mina abandonada. Els beneficis i riscos de cada ‘recepta’ es mesuren sobre la base de cinc serveis ecosistèmics. Així, es calcula si les pràctiques estan ajudant a segrestar carboni en el sòl, a produir més aliments, a disminuir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle, a mantenir els nutrients en la terra i augmentar la biodiversitat. 

Mesures de les emissions de gasos d’efecte hivernacles post-llaurada en parcel·les de conreus esmenades amb fangs des de 1997 a l’IRTA Mas Badia (Tallada d’Empordà).

“Una de les coses més rellevants del projecte és que són experiments a llarg termini. Avaluem les parcel·les en un rang des dels 7 anys fins a 100 anys depenent de la parcel·la. Això garanteix que els efectes que observem siguin fiables”
Xavier Domene, investigador del CREAF i un dels coordinadors del projecte.

L’objectiu és que els resultats ajudin a la pagesia i propietaris forestals a escollir models de gestió que, a banda de produir aliments i fusta, millorin els serveis ecosistèmics dels conreus i els boscos.
ECOFARMERS va començar al 2021, ho coordinen el CREAF i la Universitat de Barcelona, ho finança el Ministeri de Ciència i Innovació d’Espanya i compta amb la participació de diversos centres de recerca com la Universitat de Girona, la Universitat d’Antwerp i el museu Senckenberg Gesellschaft für Naturforschung. L’IRTA, la Universitat de Lleida i el CTFC, també hi col·laboren i han cedit al projecte algunes de les seves parcel·les d’experimentació.

Receptes per a millorar la gestió agrícola i forestal

"L’objectiu és ajudar a la pagesia i als propietaris forestals a escollir models de gestió que, a banda de produir aliments i fusta, millorin els serveis ecosistèmics dels conreus i els boscos"

En el cas dels camps agrícoles, l’equip avalua els efectes beneficiosos d’utilitzar fertilitzants basats en biochar, un carbó vegetal que alenteix l’alliberament dels nutrients; i aquells basats estruvita, un subproducte de les plantes de tractament d’aigües residuals o purins. Un altre dels punts que s’estudien són els efectes de reduir el llaurat i les rotacions de conreus, accions que, segons Domene, “contribueixen fortament a augmentar el segrest de carboni, preservar l’estructura del terreny, reduir l’erosió i aprofitar millor l’aigua en èpoques de sequera”.

Perfils de sòl per a l’estudi dels estocs de carboni de l’experiment del CTFC a Llobera, amb tractaments d’aclarida i crema prescrita aplicats el 2016. Foto: Xavier Domene.

 

Els investigadors també valoren l’impacte de l’abandonament rural. En concret, observen com han canviat les comunitats de microorganismes i fauna del sòl, la vegetació o els estocs de carboni. A més, també proven algunes mesures per a millorar la gestió forestal. Un exemple és l’aclarida forestal en aquelles àrees on hi ha gran quantitat d’arbustos i arbres. D’acord amb Domene, disminuir la densitat de peus o el sotabosc redueix la competència de la vegetació per l’aigua i, per tant, contribueix a mantenir la producció en èpoques de sequera”, explica Domene. No obstant això, l’equip alerta que també podria tenir efectes negatius en altres serveis, com la biodiversitat edàfica, “precisament estem investigant aquest balanç benefici-risc”. 

 

Individus de diferents espècies de mesofauna extrets de mostres de sòls forestals. Foto: Xavier Domene.

Restauració de mines

Un altre dels escenaris que han posat en marxa és la rehabilitació de sòls degradats per mineria a cel obert per a què tornin a funcionar com a boscos. Allà investiguen l’ús dels tecnosols o sòls construïts «a la carta». Per a crear aquests tecnosols, s’apliquen diferents materials orgànics que milloren la salut del sòl i que es coneixen com a esmenes orgàniques. Per exemple, com a esmena poden utilitzar-se fangs de depuradora, “s’ha demostrat que els fangs afavoreixen el segrest de carboni i la quantitat de nutrients en la capa superficial del sòl”, apunta Domene. Però també poden tenir efectes negatius, ja que contenen metalls pesants i microplàstics que s’acumulen en el terreny i el contaminen.
“Amb els resultats volem contribuir a millorar la presa de decisions de les polítiques agrícoles, forestals i de restauració de sòls en diversos contexts”, finalitza Domene.

Angela Justamante
Graduada en Biologia (Universitat de València, 2015), màster en Biomedicina (UB, 2016) i Postgrau en Comunicació Científica (Uvic, 2019). Tinc experiència a l'àmbit de la consultoria i l'editorial. La meva passió per la divulgació científica m'ha portat, inevitablement, al CREAF.
Llegeix els seus articles
· Article publicat a El blog CREAF el 15 juny 2023