Tossals Verds, una terra mal ferida.

 

Tossals Verds, una granja de cabres

Tossals Verds és una antiga possessió que pertany a Escorca, però que sempre ha estat més relacionada amb els pobles de Lloseta o d'Alaró. Fa partió amb aquest darrer poble i també amb Bunyola i Mancor. Les Cases Velles de Tossals es troben a la part alta d'una llarga coma i comellar que baixa fins al torrent d'Almedrà. En diferents indrets s'hi troben restes arqueològiques d'especial rellevància, algunes relacionades amb els darrers refugis musulmans a l'illa després del desembarc del Rei en Jaume. Així com un antiquíssim camí que connectava la part central de la Serra amb la resta de Mallorca. Al lloc que fa partió amb la finca del Prat, que ara és tot alzinar i altes falgueres, encara hi ha restes d'un antic molí que dona fe de la importància del Prat, Almallutx i Cúber com a subministrament de farina de blat per a l'illa. La pluviometria sempre generosa d'aquesta part central de la Serra era garantia de collites segures a diferència amb gairebé la resta de Mallorca que patien cicles aleatoris de sequera.

L'any 1986 aquesta possessió va ser adquirida pel Consell de Mallorca que inicià la reforma de les cases noves per a convertir-lo des del 1995 en el Refugi de Muntanya que encara és ara. La seva superfície és d'unes 580 hectàrees i el seu puig més alt assoleix els 1118 m. No existeix cap racó en tot el que és la zona forestal i encara també l'agrícola, on no es puguin trobar indicis del pas del foc.

Al respecte puc contar una anècdota relacionada amb qui va ser el darrer amo de la possessió, de Lloseta. Un dia el vaig trobar al bar Bestard i, com que ja el coneixia de quan jo era gairebé un infant, li vaig comentar que estàvem eixermant sa Coma i recuperant les marjades i l'oliverar, que estaven cobertes de càrritx i argelagues. La seva resposta fou: “Foc, foc!”. Molts dels darrers pagesos de muntanya de la Serra de Tramuntana o del Llevant, abusaren fins a l'addicció d'aquesta eina de gestió.

Altres amenaces comparegueren amb l'adquisició pública, com el projecte de xapar la Serra pel mig amb una pista forestal que connectàs Tossals amb Almallutx. La riquesa, bellesa i importància etnològica per a la regulació hídrica dels marges i marjades de sa Coma feren tornar enrere el projecte. L'any 1989 un foc que s'inicià a la Casa Damunt, al Clot d'Almedrà, arribà fins a ses Cuculles i els Pinatons aturant-se de baixada cap a sa Coma gràcies en part a l'antic camí de pedra. Aquest incendi va tenir altres conseqüències igualment devastadores. La Conselleria d'Agricultura aleshores amb competències forestals i de gestió de monts públics, va idear per una banda una immensa repoblació amb protectors individuals amb gran despesa de mitjans materials i econòmics que va fracassar gairebé per complet i també decidiren intervenir a l'alzinar, aleshores fresc, humit, clos i ric amb sotabosc que hi havia entre el Pou de sa Bassola i ses Cuculles amb el pompós nom de “Ayuda a la regeneración natural”, que va consistir en talar totes les alzines que consideraven banyarriquerades, el resultat va ser un traumàtic empobriment de l'habitat que amb la invasió de cabres el va deixar gairebé en roca nua i alzines esclarissades, amb total i nul·la regeneració natural.

El Consell de Mallorca, protector de la cabra mallorquina, que com tots sabeu és una espècie domèstica, ramadera, que va arribar amb l'ocupació humana de les Illes, ha impedit que altres organismes amb competències en gestió forestal, com la Conselleria de Medi Ambient, puguin intervenir a la finca per controlar, regular la important proliferació de cabres que la devasta i que envaeix alhora finques partioneres com el Maçanella, Comassema o Cúber. És a dir ha convertit Tossals Verds en una granja de cabres.

Allà on m'han volgut llegir o escoltar, sempre he reclamat per mor de la imperiosa necessitat de gestió forestal, de derogar el Decret de la cabra com espècie cinegètica i declarar-la ramadera a tots els efectes i controls relacionats, invasora i plaga en zones forestals. Dotar de mitjans ben preparats a l'administració per regular les seves poblacions a les finques públiques i oferir aquesta ajuda a les particulars, a qui s'han de donar terminis prou raonables per complir la llei efecte de la regularització d'aquesta espècie invasora.

Joan Vicenç Lillo Colomar.

També publicat a DBalears 

No existeixen els boscos abandonats, o són boscos o no ho poden ser.

No existeixen els boscos abandonats, o són boscos o no ho poden ser. 

Ha germinat un aglà

Aquesta setmana, juntament amb altres companys, vàrem estar a punt de cridar a IB3 per informar-los d'un descobriment, una exclusiva absolutament excepcional, la manca de cobertura mòbil ens ho va impedir.

Ara mateix ni vaig a cercar les declaracions que el Sr. Berbiela, funcionari primer de la perifèrica estatal, després durant anys responsable del servei de gestió forestal de la Conselleria de Medi Ambient i ara sembla com a membre de Tramuntana XXI, va realitzar en referència a, segons les seves paraules, l'abandonament dels boscos per manca de gestió forestal. Aquesta Conselleria ha estat gestionada, valga la redundància i alhora val a dir-ho, durant llargs anys per el PSM-Mes, Gabriel Vicenç, Vicenç Vidal, Miquel Mir, amb els seus coetanis del Consell amb gestions de caça o medi ambient, Joan Font... progressistes, d'esquerres i desconec fins a quin punt nacionalistes o sobiranistes, de Mallorca, que l'estimessin, vaja.

En tot cas, IB3 va entrevistar el Sr. Berbiela, ah, i una altra persona que parlava de boscos bruts i nosèquè, ambdós en l'idioma castellà, com és norma a les entrevistes importants de l'ent públic balear.

Vaig a tirar de fona: aquest setmana per raons professionals he potejat, a peu amb dificultat, territoris de muntanya del Raiguer: Sa Boal, Son Guitard, Sa Bastida, Es Rafal, Oliclar, Solleric, Sa Casa Damunt, Tossals Verds... si pogués vos hi dibuixaria el mapa. Juliette no va afectar per tot igual, però el que sí que va fer on va descambuixar de valent els pins i les poques alzines, és destapar el que hi ha davall, la calvície de la roca nua que han deixat les cabres.

Si qualque cosa és un autèntic, irresponsable i groller abandonament, és el que ha estat deixar durant anys i anys i avisos d'atenció al respecte, la gestió forestal en el barram de les cabres: no hi ha sotabosc, no existeix regeneració ni de llavor ni de tanyada, res davall aquells pins i alzines que varen poder medrar un temps gràcies a que aleshores no n'hi havia de cabres, o no tantes.

Sense sotabosc, ja ho he dit altres vegades, la temperatura del sòl és més alta, la humitat més baixa, el debilitament de l'habitat és general, l'afectació pels descomponedors va arreu. No és d'ara la cosa, mai va existir una gestió forestal per part de carboners i llenyataires, anaven a mata rasa, justet, justet deixaven una alzina per fer ombra a la sitja. Els boscos a Mallorca han estat maltractats en forma d'aprofitaments forestals abusius i amb invasió d'espècies animals domèstiques com porcs, ases, ovelles i, sobretot i ara, de cabres, ja descontrolades. Són aquelles que en diuen “cabres fines” per les que el PP, sempre a les ordres de caçadors, terratinents i espècimens semblants, va declarar espècie cinegètica i trofeu de caça, enlloc del que és, domèstica, ramadera i invasora i plaga en zona forestal, i també les que no ho són, que ja són totes de fet.

Ara mateix aquest territori que vaig potejar per la dificultat de moure-m'hi degut als pins trencats i brancam estès on hi havia alzines o ullastres, és un paisatge que mai havia observat en aquestes cotes tan baixes. Les milanes no hi faran niu enguany, per tant qui teniu terra amb pins alts i vells cuidau-los, faran falta. Amb tot Juliette no seria res si el bosc no hagués estat maltractat i ara envaït de manera descontrolada per una espècia invasora com la cabra domèstica, es regeneraria sense cap problema i potser encara amb més vigoria i biodiversitat... amb permís del canvi climàtic. Potser Juliette impedint el trànsit de les cabres i protegint de brancam el sòl, encara podrà fer qualque cosa. Cal protegir-la de qualsevol idea irresponsable, inassolible per altra banda (al temporal del 2001 empraren helicòpters per extraure els arbres caiguts, quina tudada!), perquè aquest brancam, aquesta rama caiguda, aquests troncs són una garantia de que a davall hi germini qualque llavor o tanyada, herbàcia, lianoide, arbustiva, d'arbre... de donar una cobertura de terra, de nutrient humus a una muntanya que ara per ara està arrassada, castigada durament per la mà de l'home.

I tornant al començament, l'exclusiva per la que volíem avisar a IB3 és perquè trobàrem una alzina de llavor, minúscula, a penes tres centímetres d'alçada, de llavor! després de recórrer aquest extens territori del que vos he parlat abans.

Ja sé que el que diré ara sonarà molt demagog: però aquests entrevistats han potejat, a poc a poc, extensament, darrerament les muntanyes de la Serra? ho han fet els darrers trenta o quaranta anys?

Deixau el bosc en pau. Gràcies.

Joan Vicenç Lillo Colomar.

També publicat al DBalears

La Tribu de l'Alzina

 

La Tribu de l'Alzina. Arbres passats i presents. Amb Joan Vicenç Lillo Colomar

La varietat floral del món és abismal. Quantes algues, plantes, arbustos, arbres, enfiladisses hi arriba ha haver! D’arbres, per exemple, s’estima que n’hi ha unes 60 mil espècies. I moltes d’elles fan fruits comestibles pels humans. Tenim la sort de viure en un clima que ens permet gaudir d’una àmplia varietat de fruits i baies... un paradís.

Però no sempre hem tingut tanta varietat al nostre abast...

Avui xerram sobre els boscos que arrelen per les illes, amb Joan Vicenç
Lillo, guarda forestal des de fa més de 30 anys i apassionat dels arbres.
En Joan participa amb els seus articles al diari DBalears, i al blog amicsarbres.

La Tribu de l'Alzina

Ràdio Pollença

Juliette i la neu

Juliette

Desconec qui posa nom a les borrasques importants, tampoc ara ho aniré a mirar. El que sí que ja posats a fer m'agradaria, és que li posessin a qualcuna el nom de Margalida, Aina, Mercè o sí en masculí, Tomeu, Bernat, Roc, Cinto... però bé, del que vull parlar aquí és dels efectes que sobre el paisatge, el bosc de la Serra de Tramuntana ha provocat aquest temporal. Una altra cosa és l'agrícola.

Avui, una dotzena de dies passada la tempesta, he trobat un antic conegut de Palma que tornava d'excursió d'una de les muntanyes de cotes més baixes de la Serra, la seva cara acompanyava la sorpresa i preocupació que li havia provocat observar in situ la trencadissa d'arbres que hi havia trobat. La seva pregunta m'ha sorprès a mi també: quantes arbres ha afectat la tempesta? El primer pensament abans de respondre-li ha estat de condescendència en recordar d'on és. El cent per cent de les alzines del lloc d'on em parla, li he respost. Hi ha estat d'acord.

Efectivament, i què, i ara què? Dos elements més un, em preocupen a l'hora d'avaluar quines seran les conseqüències sobre el bosc per ordre d'importància: les cabres, el canvi climàtic i la gestió forestal si és el cas. Tots tres són antròpics (DIEC: Relatiu o pertanyent a l’home o a la seva acció. Degradació antròpica de la natura.), els dos primers d'aplicació de continuïtat i alhora immediata.

La neu, a diferència d'altres ocasions es va donar de forma breu però abundant en cotes baixes, i va provocar el que a altres indrets de la Serra, Binifaldó, son Massip, Almallutx... és un fenomen més o menys habitual i ocasional que igualment provoca gran trencadissa de pins, alzines i d'oliveres en el cas de tanques agrícoles.

El problema radica en què a les cotes més altes els marges de recuperació, de regeneració dels boscos estan molt més garantits, la pluviometria és abundant, superant fàcilment els sis-cents, set-cents litres anuals que la pervivència de l'alzinar exigeix. No així a les cotes més baixes, on de cada vegada són més difícils d'assolir les mitjanes normals. Per exemple, a Alaró una pluviometria mitjana hauria de superar els sis-cents, quan hi ha anys recents en que difícilment s'assoleixen els quatre-cents. El bosc probablement podria resistir períodes de sequera més o menys continuades, però si li suprimim totalment el sotabosc i qualsevol cobertura a dos metres d'en terra, llavors les condicions amb més calor i menys humitat del sòl provocada per aquesta manca de protecció i ombra, els fa molt més vulnerables. Qui, què causa aquesta manca de cobertura protectora?: les cabres. Qui permet la presència a hàbitats salvatges, a la muntanya, d'aquesta espècie domèstica i invasora? Tenen nom i llinatges mallorquins.

Les variacions de pluviometria, temperatura, humitat, períodes alterats i inusuals de sequera i pluja, pertorbacions meteorològiques que provoquen el canvi climàtic poden fer impossible la regeneració, la recuperació dels boscos d'aquests indrets després d'episodis com el viscut el passat 27 de febrer de 2023. Però si hi ha una forma, un element que ho pot resoldre és evidentment del mateix sistema, és a dir de la seva biodiversitat d'espècies, de l'excepcional dinàmica per a la superació i supervivència que caracteritza l'ecosistema mediterrani... si l'arrogant prepotència humana no s'hi interposa. Cert que una gestió forestal basada en la recuperació a la reconquesta forestal d'antics cultius de marjades agrícoles normalment situats en comes i comellars entremig d'amples zones forestals són necessaris per dificultar l'extensa propagació d'incendis forestal, així com les faixes de defensa en voreres de camins (que en molts casos aquest han estat més causa que prevenció en els inicis de focs devastadors) són també necessaris, però als boscos deixau-los en pau.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Publicat també a DBalears 

Fum, fum, fum...

Cremes agrícoles, canvi climàtic i salut

L'any 1998 l'huracà Mitch va devastar grans territoris de Centreamèrica a Hondures i Nicaragua, provocant enormes destrosses i causant un gran nombre de víctimes mortals. El que va tenir de particular aquell fenomen atmosfèric a més de la seva excepcional força i categoria, va ser un recorregut poc usual: els huracans solen generar-se al Carib i el seu recorregut ressegueix la costa atlàntica sense travessar terra fins al Pacífic, com va passar amb aquest. Un amic mallorquí que aquells anys vivia al nord de Nicaragua, una de les zones més afectades per l'huracà, comentava que baix la seva opinió la crema de gran quantitats de residus vegetals, agrícoles i forestals que aquell any es varen produir, havia alimentat i facilitat la força i el recorregut d'aquell gran front de pluges i vents huracanats. Nicaragua és un país de clima tropical amb temperatures i humitats relatives generalment elevades que, amb l'aportació excessiu d'un escalfament i aportació d'humitat en forma de vapor d'aigua, podia haver alimentat aquell huracà variant el seu normal recorregut.

Avui dia 5 de gener de 2023, mentre observava des de diferents observatoris elevats, el territori de Mallorca, he recordat aquells fets ja llunyans, que per cert generaren un gran moviment de solidaritat vers la població damnificada d'aquells països. Avui a Mallorca vivim un estancament anticiclònic amb pressions elevades i nul moviment de l'aire. Un temps que amb la contaminació generada pel parc automobilístic i la generació de nombroses cremes agrícoles i forestals, a vegades aprofitades per eliminar altres tipus de residus perillosament contaminants, provoca una situació gens favorable per a la salut de les persones, especialment per les més vulnerables.

Però cremar “la brutor” generada per podes i aprofitaments forestals era, és, tan necessari! Quin desgavell el generat per aquesta legislació contraria a uns costums tan nostres, arrelats i ancestrals de cremar per fer net! Efectivament, la Llei 7/2022, de 8 d'abril, de residus i sòls contaminats per a una economia circular, de caràcter bàsic i estatal, va introduir la prohibició, amb caràcter general, de les cremes de residus agrícoles i forestals, llevat que de manera individualitzada se justifiqués la crema per raons de caràcter fitosanitari, o a entorns forestals per risc d'incendi forestal, quan no pogués accedir-s'hi al lloc per a retirar els residus per a la seva posterior gestió. El que aquesta Llei volia introduir, era la possibilitat de valorització de restes vegetals agrícoles i forestals per el seu ús en energia o en biomassa i per altra banda, mantenir emmagatzemat el CO2 en la matèria orgànica i no retornar-lo a l'atmosfera en forma de foc i fum.

Les queixes per part del mon rural i forestal foren tan exagerades i estridents que, efectivament, un partit el PDCAT (Partit Demòcrata de Catalunya) es va fer seva la reivindicació i va convèncer ràpidament tota la resta de partits, de modificar aquesta Llei per evitar la prohibició de poder cremar les restes vegetals, així com efectivament a partir de dia 2 de gener de 2023 s'ha pogut fer. El canvi de redacció per canviar el sentit legislatiu d'una Llei que és una transposició d'una Directiva Europea, s'ha fet de tal manera que només les empreses, explotacions agràries, amb més de 50 persones o un balanç econòmic anual superior a 10 milions d'euros, tenen l'obligació de sol·licitar autorització per a poder realitzar les cremes. Un poc groller, tot plegat, però bé, tenim el que ens mereixem.

Una altra cosa que pensava avui de matí observant Mallorca sobre un turó, és que de manera natural el foc només compareix per mor d'un llamp. No hi ha cap animal, llevat de l'Homo sapiens que sigui capaç de generar foc per sí mateix. Per tant aquesta evidència ens hauria de cridar l'atenció pel que fa a l'aportació humana generadora de causes per a l'escalfament del planeta i conseqüent canvi climàtic. Un per un. Qui sap però, si en aquest curt període de temps que ens hem hagut d'aguantar les ganes de cremar, algú ha pensat que ja es hora de prendre consciència del problema i actuar en conseqüència, és a dir mirar de viure, passar, deixant el mínim rastre, càrrega ecològica, especialment destinada i pensant amb els infants i qui encara han de venir.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article publicat al DBalears