Què fem amb els boscos cremats?

La interpel·lació del foc (II)

Què fem amb els boscos cremats?
Josep M. Panareda i Clopés i Josep Nuet i Badia.

Hi ha unes qüestions bàsiques que molts ens plantegem: Per què hi ha tants incendis? Hi ha maneres d’aturar-los de seguida? Es posen tots els mitjans suficients per a combatre els focs? Què cal fer un cop un bosc s’ha cremat? Hi ha pèrdues irreparables amb els incendis forestals?

Respondre-hi d’una manera completa i convincent no és gens fàcil. I menys si només disposem d’unes poques pàgines, ja que són nombrosos els elements i els factors que hi intervenen. I tos ells estan interrelacionats. Insistirem en aquells aspectes en què creiem, hi ha més confusió i més equivocacions. Corren molts malentesos referits als incendis forestals, no sabem si per ignorància, per inèrcia o per altres raons.

L’AUGMENT DE LA SUPERFÍCIE FORESTAL

En els darrers cent anys la superfície forestal i amb matollars ha augmentat molt a Catalunya, i aquest és un fet que s’oblida massa

sovint. Bona part dels turons i de les serres de la terra baixa i mitjana catalana foren conreats al segle XIX i part de l’actual. Les planes eren conreus o prats pràcticament arreu, i els boscos restaven marginats als indrets menys aptes per a conreus i pastures, com els sots i vessants inclinats i rosts.
A partir dels canvis sócio-econòmics iniciats en alguns llocs durant la segona meitat del segle XIX, els vessants menys productius, i els indrets més secs i freds, foren progressivament abandonats com a conreus, i els herbeis, els matollars i els boscos anaren conquerint de mica en mica el terreny d’on se’ls havia tret.

De primer aquest abandó fou més intens allà on les condicions topogràfiques i climàtiques no permetien una rendibilitat digna. Després es generalitzà arreu, excepte a les planes que per la seva extensió i per les possibilitats de regatge han permès augmentar la rendibilitat. Actualment hom pot passejar per nombrosos boscos cremats i trobar-hi restes de parets seques, testimoniatges d’antigues feixes, i cabanes.

EL BOSC ÉS MÉS DENS

Un factor destacat que augmenta el risc d’incendis forestals és l’estat dels boscos actuals. No fa gires anys, els boscos eren molt aprofitats:

els troncs per a fusta i bigues, i les branques i els troncs prims per a llenya i carbó. S’aprofitava tot: els brucs, les estepes, les gatoses i tots els arbusts per als forns i els focs domèstics. Fins els herbeis i la fullaraca servien per a jaç. A més, molts boscos eren periòdicament pasurats.
Els boscos restaven sempre esclarissats, i sovint ocupaven extensions discontínues, cosa que dificultava el desenvolupament i la propagació d’un foc. Ni els focs que encenien els boscaters enmig dels arbres no eren cap perill seriós. En cas que un foc s’escapés, per accident o per distracció, l’incendi era fàcilment controlat, ja que avançava lentament i no era estrany que s’apagués tot sol.

Malgrat aquestes constata- cions, tenim testimo- niatges que de tant en tant hi havia focs que s’escapaven del control de l’home i anorreaven extensions

considerables. Només per a prendre un exemple d’actualitat, a les darreries de l’estiu de l’any 1861 hi hagué un gran incendi a la muntanya de Montserrat, el qual hi causà grans destrosses en els boscos, ja força malmesos per les pastures i l’aprofitament forestal. És possible que aleshores Montserrat hagués quedat en un estat semblant a l’actual (1986).
El brancam dels arbres tallats no s’utilitza gaire, i en general poques vegades s’aprofita tan intensament el bosc com abans. El resultat és el domini de boscos amb un estrat arbustiu dens, amb branques seques arreu i força fullaraca. Una acumulació tan gran de material combustible fa augmentar considerablement el risc d’un incendi, o provoca que aquests es propagui amb més virulència.
De tot això no es deriva necessàriament que els boscos s’hagin de “netejar” i estassar i que se n’hagin de treure les branques seques i la fullaraca. Justament és tot al contrari, com explicarem més endavant.

ELS BOSCOS SÓN MÉS VISITATS
Un factor de risc a destacar és el nombre cada vegada més alt de visitants, de gent que passeja pel bosc, que hi menja i que hi acampa. Un descuit, un oblit, una distracció, etc., poden provocar un incendi.
Un foc no ben apagat és molt perillós. Un tros de brasa amb caliu o un tronc mal apagat poden durar hores, a vegades dies. Un cop de vent, el pas d’un animal, o simplement la combustió espontània del tronc, poden encendre la fullaraca o les herbes properes, i així també les mates i els arbres.
Una altra causa de nombrosos incendis és el fet de llençar burilles de cigar o llumins mal apagats. No hi ha dubte que molts incendis han estat provocats per una burilla o per un llumí deixats pel camí, o llençats per la finestra del cotxe.

Bona part de la població viu ara en ciutats o en pobles grans, amb poc contacte amb el bosc. Sovint el ciutadà no sap comportar- se dins d’un bosc. Tenim

hàbits urbans. Allò que no és perillós en una ciutat, pot ser temerari dins d’un bosc, i al contrari. A més les raons d’un mateix comportament varien. Es demana, per exemple, que els ciutadans no embrutin de papers, menjars o burilles els carrers i els passadissos del metro, per higiene, per estètica, o per moltes altres raons. Pocs són els qui pensen en el risc d’un incendi per llençar una burilla en una plaça empedrada; en canvi, no s’ha de llençar mai una burilla en un bosc, especialment pel risc de poder-hi calar foc.
Hem d’aprendre a anar pel bosc. La natura ens demana un respecte i una conducta conformes. S’hauria de prohibir, tot l’any, encendre-hi foc de qualsevol mena. Les restriccions haurien de ser totals a l’interior i a les rodalies de boscos, matollars i herbeis.
El codi de circulació hauria de considerar un acte delictiu llençar burilles de cigar o llumins per les finestres dels cotxes. L’incompliment d’aquesta norma hauria de ser objecte d’una sanció, molt més greu que aparcar en un indret prohibit.
Cal una normativa que ofereixi pautes de comportament i sancions a aplicar a qui no les observi. Els programes escolars haurien d’incloure-les amplament.
La vigilància ha de ser estricta. Ens espanta trobar amb molta freqüència grups de gent fent foc enmig o ben a prop d’un bosc. No hi val l’excusa que ja en saben, o que van amb compte. No desconfiem pas de l’experiència de ningú, ni de la bona voluntat de tothom; no és aquesta la qüestió. Es tracta que d’entre els cinc-cents grups que fan foc, a un o a dos se’ls escaparà: per descuit, perquè en aquell moment eren a buscar llenya, perquè es pensaven que ja era apagat, o perquè ningú no s’esperava un com de vent tan fort en una dia de calma. Per tot això, cal una observança molt estricta de les normes i una prudència extrema, encara que en alguna ocasió ens sàpiga greu. Som molts i vivim en una societat.
Una cosa semblant podem dir en relació amb la crema de rostolls, marges i mates, pràctica comuna entre els pagesos boscaters o pastors. La prohibició de les cremes com a tècnica de neteja o de renovació de pastures comporta problemes diversos, que caldria estudiar bé, tant des d’una perspectiva sòcio-econòmica com tècnica. Com totes les coses, aquesta no es resol amb un simple decret que especifiqui una normativa més o menys coherent. Cal, a partir d’una normativa general, una aplicació i una adequació específiques, que hom ha d’explicar als pagesos i als pastors, i adequar-la a la seva realitat concreta. Una mera prohibició d’aquest tipus genera normalment més problemes, a vegades més grans i pitjors que les solucions buscades.

~

· La interpel·lació del foc (I). La provocació del foc
· La interpel·lació del foc (II). Què fem amb els boscos cremats?
· La interpel·lació del foc (III). Una resposta a l'agressió del foc
· La interpel·lació del foc (IV). Què volem dels nostres boscos?
· La interpel·lació del foc (V). Què perdem amb els incendis?
· La interpel·lació del foc (VI). Nosaltres i els nostres incendis forestals

~