dissabte, 27 de gener del 2024

Castell d'Alaró

 


Solitud

Essent nascut a Alaró fa més de seixanta anys, m'ha donat l'oportunitat de conèixer, viure i estimar un dels indrets més bells del món, el Castell d'Alaró. De nin i jove hi he pujat amb els amics, hi he realitzat als anys setanta campaments d'esplai, he recorregut la plana arbrada de la penya, m'he abocat als seus balços vertiginosos, he observat els vestigis humans del passat, hi he pujat amb els meus fills quan encara no sabien caminar, hi he viscut experiències personals i col·lectives emotives i alegres, hi he patit en comprovar dia a dia, any rere any la implacable degradació de tot el seu entorn natural i també l'arqueològic, per causes humanes. Fins al punt que des de fa anys hi vaig poc, em costa molt pujar-hi per no haver de patir-ho una vegada més. És un lloc estimat i, com qui ser una persona, em sap greu veure com la seva malaltia evoluciona sense tractament, sense cura, tot i formar part de diverses figures com Espai Natural Protegit i emparar igualment l'existència teòricament protegida de fauna i flora vulnerable i en perill d'extinció, així com conformar un hàbitat únic al món, Patrimoni de la Humanitat, que hauria de ser prioritari conservar.

Fa anys, concretament el 2006, al blog d'amicsarbres vaig escriure això: “Voldria no decaure en un article queixós i depressiu al que pot portar fàcilment el relat de la visita al Castell d’Alaró, refugi i parany dels patriotes Cabrit i Bassa. Però no hi puc fer res davant la decadència constant d’un indret (altra temps?) tan estimat per la gent d’Alaró. Poc puc opinar sobre si l’estat del valuós patrimoni històric que representa el que queda de l’antiga fortificació ha de restar com fins ara o si s’ha de protegir de manera més efectiva, en tenc la meva opinió però no en som entès i per això caldria convidar qualque expert o interessat a ajudar a aclarir-ho. Del que si que puc parlar és de d’alarmant procés de degradació de la vegetació mediterrània propi d’aquest indret, procés que tendeix envers una dinàmica erosiva del sòl que portarà sens dubte a un empobriment de la comunitat vegetal i a l’establiment de una vegetació pròpia d’indrets més àrids. Em va sobtar fort veure els troncs de les arboceres vermelles com si fos de sang després que les cabres les haguessin arrabassat la pell. Baix un alzinar empobrit, sense sotabosc, les arboceres roges destacaven per la seves ferides recents. Cercava marfull (Viburnum timmus) i orenga (Origanum vulgare) que dona nom al penyal de l’Orengar, ja no n’hi ha, com també ha desaparegut de l’indret el cirerer de betlem (Ruscus aculeatus) i el ginebró (Juniperus oxycedrus) que, encara que present, també està molt castigat. Més bé caldria parlar de les plantes que aquests animals no toquen, que són poques: l’olivella (Cneorum tricoccon) i l’herba pudenta (Pasticana lucida).”

No deu fer encara dos anys quan em pensava estar curat d'espants, que em regirà trobar gairebé la totalitat de ginebrons de la penya literalment destrossats, amb molts de brots rogentcs morts. La primera idea absurda que em va venir al cap va ser que un grup de sonats s'havien dedicat a copejar aquestes plantes amb una massa, però aviat vaig comprovar la realitat: les someres del lloc, que s'utilitzen per pujar el material del restaurant i l'hostaleria, havien copejat amb les potes les plantes, imagino que per poper accedir als brots interns més tendres o a plantes que s'hi refugien protegides per les fulles espinoses d'aquest Juniperus. Tot d'una vaig pensar que el que també provocaven les someres és fer els ginebrons més vulnerables al barram de les cabres. Tot això dins un paisatge d'ullastres escorçats i sotabosc inexistent en un alzinar malalt, amb nul·la regeneració natural de llavor o tanyada de cap espècie del lloc, a no ser que sigui tòxica per a les cabres o les someres.

Pel que fa a altres causants de la degradació de la fauna i flora del Castell d'Alaró, cal una menció especial a un episodi relacionat amb dos famosos escaladors bascos, els germans Pou. Arrel d'una denúncia interposada per agents de medi ambient relacionada amb la pràctica d'escalada en un lloc i un període protegit. Aquests mundialment famosos escaladors feren servir totes les seves eines mediàtiques per dejectar la feina dels agents, que val a dir tengueren el ressò que pretenien també gràcies a la col·laboració de mitjans de comunicació i articulistes propis d'aquí, així com la comprensió política, incòmoda per l'actuació dels agents.

L'activitat creixent i il·legal de vols de drons, representa una notable molèstia per als diferents tipus d'aus que tenen l'Orengar, el penyal, com el seu hàbitat, la pàssera (Monticola solitarius) l'esparver (Aquila pennata) el voltor negre (Aegypius monachus) el voltor lleonat (Gyps fulvus), la falzia reial (Tachymarptis melba ), el cabot de roca (Ptyonoprogne rupestris) el falcó peregrí (Falco peregrinus) i molts d'altres. Heu de tenir en compte que tots els animals salvatges són molt sensibles a aquests i altres tipus de molèsties.

Sovint he recordat la novel·la de Caterina Albert (Víctor Català), Solitud. Aquella descripció tan precisa de la invasió per romeria de molta gent per visitar una ermita situada a un indret solitari de muntanya, envoltat de natura salvatge. Aquest llibre va ser escrit a començament del segle XX, però la situació que descriu d'un parell de dies, és ben semblant a la que tot l'any, dia a dia, viu el Castell d'Alaró.

Sense anar molt més enllà de finals del segle passat, el sistema de gestió de residus consistia a llançar per el penya-segat, sovint a la cara nord, tot tipus de deixalles inservibles, des d'electrodomèstics, estris diversos, piles, plàstics o vidres, preferentment a cada relleu de donat. En podeu constatar encara la presència d'aquests materials perquè encara a ningú li ha passat pel cap gestionar la seva retirada.

Hom diria que avui s'hauria de tenir més coneixement i consciència ecologista al respecte, però què pot significar tenir-ne més coneixement i consciència? I quines mesures hauria de prendre l'administració i l'autoritat responsable? No dubteu que el que primer de tot que farien seria valorar l'impacte econòmic i electoral i, si de cas, ja s'ho faran per estudiar el problema fins a l'infinit abans de fer cap passa vers una possible solució de restauració.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article també publicat a DBalears 




dijous, 11 de gener del 2024

Com podrien ser els moviments per el clima del futur?

 



Climatologia / Ideologia

En el context de la recent conferència de l'ONU sobre el clima celebrat a Dubai, proposam la lectura de l'article Climatologia / Ideologia, del Butlletí 247 de WRM (Moviment Mundial pels Boscos Tropicals), publicat el gener de 2020. Aquest article ens ajuda a comprendre que la tímida i més que tardana menció dels combustibles fòssils en el text final de la conferència no representa cap forma d'esperança, ja que segueix inalterada la preponderància d'una visió extremadament reduccionista del problema climàtic en aquest espai.

La visió del clima que aporta la climatologia és extremadament parcial i excloent, i és només una visió particular entre moltes altres. Construir millors aliances par a l'acció climàtica implica reconèixer que existeixen conflictes continus entre els diferents enteniments del que és el clima.

Com podrien ser els moviments per el clima del futur? Això depèn de com interactuen les diferents definicions del canvi climàtic. Les inevitables tensions actuals que divideixen als moviments per el clima són també tensions entre les diferents concepcions del clima. Construir millors aliances al voltant a l'acció contra l'escalfament global significa que en primer lloc s'ha de reconèixer que existeixen conflictes sobre el que és el clima.

Quan les classes educades del Nord o del Sud imaginen que el clima es defineix per la climatologia, això en sí mateix és un problema per a l'organització política. Mai ha estat més urgent anar a introduir-se a altres interpretacions del clima, quan tantes persones fora de la intel·lectualitat científicament sofisticada (comunitats camperoles, habitants dels boscos, comunitats en lluita, nins/nines i dones de la classe treballadora, per anomenar només algunes), assumeixen una sèrie de riscos per trobar una manera d'avançar en el tema.

La visió del clima de la climatologia

Considerada des de una perspectiva històrica mundial, la visió del clima que actualment aporta la climatologia és extremadament esbiaixada, limitada, excloent i fins i tot rara. Dues característiques interconnectades d'aquesta visió són de particular importància: en primer lloc, la forma en què situa el problema climàtic en molècules, moviments moleculars i fluxos d'energia com si fossin objectes d'una “natura” que s'ha separat políticament de la “societat”. En segon lloc, el suport polític que brinda automàticament a certs contes obsolets sobre el maneig especialitzat, com si poguessin ser “solucions” a l'escalfament global.

La climatologia aspira a establir una separació entre una natura “no humana” (molècules de CO2, albedo de núvol, clatrats de metà) i una societat “no natural” (plusvàlua, sindicats, política energètica). I degut a que els Estats-nació moderns tenen com a pràctica política acceptada l'ús de noms de països per etiquetar diferents sectors d'aquest espai, es tolera que la climatologia identifiqui cert número de molècules emeses per, per exemple, “Xina”. El resultat es que la climatologia es filtra cap una confabulació en assignar la responsabilitat causal a Xina. Al mateix temps, la climatologia té prohibit rastrejar qualsevol responsabilitat per les molècules de diòxid de carboni que s'originen per la combustió de carbó realitzada dins les fronteres de Xina, però destinades a altres països les companyies dels quals han invertit en instal·lacions per aprofitar la ma d'obra barata xina. En cas que ho fes, s'entén que estaria fora dels límits de la climatologia i, per tant, no seria qualque cosa “sobre” el clima en l'absolut.

De la mateixa manera, la climatologia està autoritzada a utilitzar nombrosos recursos per a assignar nombres comparatius a les “potencialitats de l'escalfament global” de vàries molècules, com el metà o l'òxid nitrós, encara quan no hi hagi una base física consistent per a tals nombres. Però no té permès identificar les potencialitats relatives a l'escalfament global de les diferents inversions de capital o de les pràctiques comunitàries als boscos. No importa que tan òbvia sigui la diferència d'aquestes potencialitats, han de romandre “fora” de l'estudi de les causes del canvi climàtic. De manera similar, es permet que la climatologia distingeixi entre molècules de CO2 (diòxid de carboni) i molècules de CH4 (metà), però no se'l permet distingir entre dos subconjunts de molècules de CO2: “CO2 de subsistència” i “CO2 d'opulència”. Aquesta distinció segueix considerant-se irrellevant per el canvi climàtic.

Una vegada que el canvi climàtic s'identifica amb moviments de molècules i fluxos d'energia no socials, resulta molt més fàcil imaginar que la resposta al problema ha d'estar en els sistemes de maneig d'aquestes unitats essencialment inertes que són “fora”. La climatologia també tendeix a simplificar el concepte de “humanitat”, reduint-la a un monòlit que pot ser administrat i que es manté a certa distància. L'acció climàtica “basada” en la climatologia, com una gran part dels ambientalistes desitgen que sigui, tendeix a limitar-se a donar suport, el control o la “governança” experta d'una entitat externa.

Aquesta forma de suport tendeix a agrupar a polítics, ambientalistes i refugiats d'inundacions per una banda, mentre que per l'altre construeix un clima completament no humà, i ambdós costats es vinculen només a través d'un canal summament estret. A això el segueixen respostes administratives des del mon humà cap el clima (tals com fixar el preu del carboni), guiades per una professió científica del clima que se suposa té un mètode privilegiat per a interpretar les senyals que passen a través d'aquesta interfase amb la natura a la vegada que filtra la interferència de la societat.

Aquesta cosmovisió té precedents, per exemple, en el maneig forestal colonial, que també tendia a incloure les pràctiques capitalistes com inqüestionables i connectades a un clima monolític concebut a través d'una interfase de maneig científic. Baix aquest règim, el clima es convertí en clima per a una societat colonial en bloc: per a les autoritats (per assegurar la productivitat de les plantacions o la conservació de la natura) però també per a la dels seus treballadors (en part per evitar que se rebel·lessin). Els efectes, com observa l'historiador Richard Grove ( Grove, R. H. 1997. Ecology, Climate and Empire: Colonialism and Global Environmental History, 1400-1940. Cambridge: White Horse Press.), “amb freqüència foren tan destructius o opressius en els seus efectes sobre les societats indígenes com la destrucció ecològica directa i l'apropiació d'entorns i drets comunals per part del capital privat”. Aquesta observació només pot portar a la realitat als ambientalistes que encara esperen que la climatologia pugui d'alguna manera, per sí sola, formar un primer punt de trobada per a un activisme mundial que abasti a totes les classes, races i gèneres.

El predomini de la visió climatològica

Aquesta forma de tractar el canvi climàtic ha tornat absolutament hegemònica. A les reunions oficials sobre l'escalfament global, per exemple, s'incentiva als climatòlegs -facultats com a portaveus de la “natura”- a abandonar la sala després de “presentar els arguments científics”, per a què els que formulen les polítiques -facultats com a portaveus de la “societat”- puguin continuar discutint sobre com mantenir l'acumulació de capital en un món hivernacle. Aquesta regla s'estableix clarament, per exemple, en el mandat del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, 2013) de “evaluar la ciència exhaustivament, sense prejudicis i d'una manera que sigui pertinent per a les polítiques, però sense pretensions normatives”. Aquesta declaració exigeix que la “ciència” sigui un objecte singular amb límits definits, que pugui influir i ser influenciada per la política, però que d'alguna manera sorgeixi de processos completament separats, no polítics.

Les xarxes amb noms com 350.org reforcen aquestes dinàmiques que produeixen ignorància, que perceben l'acció climàtica com a organitzada en torn a un maneig, guiat per la climatologia de fluxos de molècules. Les “solucions” ofertes es limiten rigorosament a l'excés de molècules de gasos d'efecte hivernacle, o, més bé, en els “equivalents de molècules”, somniats per els climatòlegs que treballen a l'IPCC. En conseqüència, la principal prioritat per a abordar el canvi climàtic no és, per exemple, brindar suport a l'àmplia varietat de moviments socials ja existents que treballen per a mantenir els combustibles fòssils baix terra, amb tota la complexitat de les seves preocupacions i objectius.



El dany comès

L'acord climàtic de l'ONU de París de 2015, per exemple, s'instal·là com un punt de pas a través del qual una “comunitat internacional” unitària podia idear formes de contenir l'augment de la temperatura mitjana global en un sistema climàtic similar a una “caixa negra”, a nivell “molt per davall dels 2ºC per damunt dels nivells preindustrials”. Aquesta fou una senyal de que culminava el procés de separar als humans del seu món.

L'enfocament basat en la climatologia de l'acord de París, també ajudà a mantenir l'espai obert per els mercats de carboni. Com ja s'ha documentat àmpliament, tals mercats no només empitjoren l'escalfament global, sinó que també soscaven precisament aquestes tradicions pràctiques que més es necessitaran per a canviar les coses. Tot poble dels boscos que ha d'entregar part del seu territori per a compensar les emissions industrials, la font del qual desconeixen, veu com les seves pròpies pràctiques per als seus boscos i terres, que estabilitzen el clima, són soscavats per la climatologia. Cada migrant que arriba a Europa o a Nord-amèrica perquè ha estat desplaçat per plantacions suposadament “neutrals en carboni” per a la producció d'agrocombustibles, no només és víctima de la idea de que una molècula de CO2 és igual a una altra en el seu efecte sobre l'escalfament global, sinó que també està sent desqualificada de les pràctiques que són necessàries per a frenar-lo.

Desestabilitzant el domini de la climatologia

Nombrosos activistes per el clima es tapen amb el mant de la climatologia. Però, perquè no seria possible una estratègia diferent? Una estratègia que, al mateix temps que respecti els assoliments de la climatologia i rebutgi el negacionisme, també reconegui que la climatologia és profundament aliena de -i tal com està concebuda actualment, tendeix a ser un risc per- els coneixements i pràctiques que són centrals per a un futur habitable.

La clau pot estar en comprendre que ser diferent no sempre implica ser enemic o enemiga. I que fins i tot quan s'és diferent, certs estils de trobada poden conduir a resultats transformadors.

Dos enfocaments superposats podrien ajudar. Un d'ells és mostrar com la climatologia és una expressió d'una sola història en particular, entre moltes altres, i que els seus procediments, terminologies, suposicions, conclusions permissibles, etc. han estat modelats per conflictes del clima que poden exposar on es troben els conflictes prèviament ocults i que es poden fer per a reconèixer-los, enfrontar-los i abordar-los. Escoltar atentament el matís dels arguments resultants és en sí mateix una forma de desafiar l'hegemonia climatològica sobre els moviments climàtics i aprofundir en el respecte per a tots, no només d'alguns, dels costats radicalment diferents de l'activisme climàtic.

Comprendre la climatologia d'aquesta manera no significa ser ignorant o desagraït, sinó, al contrari, significa comprendre millor allò que pot i allò que no pot fer.



Revelant la climatologia davant els seus interlocutors contemporanis

Qui es vulgui que hagi escoltat a comunitats de base preocupades per el canvi climàtic a llocs com Molo a Timor Occidental, l'erm dels Andes equatorians, el cinturó forestal del centre de la Índia, el nord rural de Tailàndia, l'Amazònia brasilera i també, sovint, el centre de Londres o Los Àngeles, haurà notat que les seves concepcions del fenomen tendeixen a compartir una sèrie de característiques no compartides per la climatologia.

Per una banda, les històries relatives al canvi climàtic contades per nombrosos pobles indígenes i pagesos no solen girar en torn a com els humans afecten o es veuen afectats per el comportament d'objectes no humans, com les molècules de diòxid de carboni o els fluxos d'energia. De la mateixa manera, el punt d'inflexió crucial en tals històries no és el moment en que s'excedeixen certs límits quantitatius, o quan els professionals administratius no aconsegueixen contenir les conseqüències.

Considerem l'exemple dels científics totocans de la regió d'Huehuetla, a la Serra Nord de Puebla, Mèxic, tal com ho va explicà l'antropòleg William D. Smith ( Smith, W. D. 2007. Presence of mind as working climate change knowledge: a Totonac cosmopolitics. In Pettenger, M. (ed.), The Social Construction of Climate Change: Power, Knowledge, Norms, Discourses. Aldershot: Ashgate: 217-34). A l'igual que els climatòlegs, els científics de Huehuetla han registrat un augment de la no previsibilitat dels patrons regionals de pluja i ho han relacionat, per exemple, amb la sequera de fonts i amb inundacions destructives. Però per a ells, a diferència dels climatòlegs, observar tals canvis sense ser conscients del congriar històric de les observacions, significa un col·lapse de la ciència mateixa. Tals observacions, per a ser rigorosos, necessiten rastrejar i actuar en relació a una pèrdua històrica de respecte a les fonts, als seus esperits i al bon fer de les comunitats que depenen d'ambdues, juntament amb un debilitament de l'acció de l'aigua mateixa i la seva capacitat de castigar als irrespectuosos i, per tant, preservar-se a sí mateixa i a la comunitat que la seva solidaritat ella defineix. La bona ciència, des d'aquest punt de vista, es sosté a sí mateixa en part sent conscient dels seus propis prejudicis i de la seva natura específica, i no pot estar absent de les discussions sobre temes com el respecte, la claredat mental disciplinada, les “bones pràctiques laborals”, etc. No tracta de reemplaçar aquesta consciència -com sí són propensos a fer-ho la climatologia i un ambientalisme vinculat a aquesta- amb una història d'origen mitològic que parla d'experts sacerdotals en contacte místic amb un infinit molecular no humà.

Des d'aquesta visió de ciència, el clima i el canvi climàtic no són trets d'un “mon natural” sobre el qual els pobles indígenes d'alguna manera han d'elaborar una “teoria indígena” competitiva que difereixi de la climatologia. La heterogeneïtat involucrada és molt més radical que això. Allò que passa quan certes pràctiques indígenes o camperoles són mesclades amb la climatologia, per tant, no és un desacord sobre com interpretar o manejar els moviments de les molècules de carboni, ni tampoc alguna “política del coneixement” adversària, sinó una cosa diferent en el seu tipus i de més llarg abast.

La climatologia, en canvi, tendeix a veure els comentaris polítics crítics sobre sí mateixa de manera més simplista, com si fos una evidència de deficiència o negació dels fets. Allò que es perd per el món en general en tals processos de curtcircuit no són només arguments vitals que són necessaris, sinó també la consciència de que tals arguments són possibles. És aquesta falta de consciència, i no les divergències entre els processos de pensament climatològics i no climatològics, el que converteix les diferències entre els moviments per el clima en conflictes. Quan la “justícia climàtica” es converteix en res més que una qüestió de distribució justa de les molècules de CO2, energia abstracta, efectes del canvi de temperatura o càrregues dels impostos del carboni, en lloc d'un debat obert sobre la terra, el treball, el patriarcat, l'extracció, la classe, la raça, la contaminació, etc. llavors la lluita contra la injustícia climàtica no farà més que incrementar-se .

S'ha d'entendre que molts moviments per el clima són tan radicalment diferents entre sí com ho foren en segles passats els moviments per els bens comuns i per el seu confinament. Les afirmacions que els activistes climàtics estan “tots dels mateix costat” i que haurien de silenciar les seves diferències i concentrar el seu foc en “enemics comuns” com les companyies petrolieres o Donald Trump, són retrògrads i lleven empoderament.

Els climatòlegs que insisteixen en què el seu deure amb les autoritats responsables de les polítiques és limitar la seva investigació al seguiment de les molècules de gasos d'efecte hivernacle i les transferències d'energia, no són necessàriament els nostre amics. Com la majoria dels demés, són ideòlegs que, fins i tot si en general de forma inconscient i amb bones intencions, estan prenent partit en lluites profundament interculturals que involucren classes, races i gèneres i els orígens dels quals es remunten a molt abans de la Revolució Industrial.

Però tu també tens dret a participar en la definició de què és el canvi climàtic. Si altres mons són possibles, també ho són llavors altres climatologies.

Larry Lohmann, The Cornerhouse

Butlletí 247 de WRM 

Traducció: Joan Vicenç Lillo Colomar