Els pins accessibles

Els arbres d’Alaró

Els pins (III)

Els pins de dins les zones urbanes dels pobles van desapareixent. A Alaró, a l’escola, tenim la sort de fruir-ne d’uns que han vist passar totes les generacions d’alumnes d’ençà que aquesta va ser construïda en temps de la República essent batlle D. Pere Rosselló i Oliver, “sa maquineta”. Això vol dir que aquests pins també tenen un valor històric. Amb la seva edat, setanta i pico d’anys, són avui uns pins sans i esponerosos. Fa temps se’ls escapçà la capçada per a poder-los realitzar amb més comoditat i garantia els manteniments fitosanitaris contra la processionària (Thaumetopoea pytiocampa) que tanta por, justificada, fan als pares. Ara bé, si es té en compte el cicle biològic de l’eruga de les bosses, aquestes poden ser eliminades abans de que puguin fer mal. D’això es tracta i no de pensar en tales i aniquilacions dràstiques contra aquests pins.

Els pins en general són uns arbres que tenen rama fins a tocar terra. És la intolerància a la poca llum la que fa que, en formar part d’una massa forestal espessa, deixi morir les branques poc il·luminades, una forma d’auto poda. Podem comprovar com els pins que es planten a les grans àrees mortes de les autopistes mantenen verdes les branques fins a baix. Aquests pins assoleixen unes formes còniques i denses de brancam que quasi no deixen veure el tronc central. De sempre s’han podat i aclarit els pins per crear exemplars drets i ben formats per a la producció de troncs. Aquestes aclarides serveixen per eliminar els peus malalts o mal formats. És important deixar una massa suficientment densa per aconseguir exemplars drets i uniformes. Antigament de la rama en feien feixines que entre d’altres utilitats servien per alimentar els forns de pa.

Tenim molt feta la idea de que els pins són arbres mals d’aregar, per emprar un terme inadequat ja que parlam d’arbres i no d’animals. Però és així, tenim una percepció clarament salvatge del pi. A poca gent de poble a Mallorca, com ara Alaró, se li ocorreria comprar un pi per plantar a ca seva. El que faria seria anar fins a la garriga o a les antigues marjades d’un olivar abandonat i cercar el que li agradi més, l’arrabassaria i provaria sort amem si aferra. És molt probable, de la mateixa manera, que aprofitant qualque any d’inspiració entreguem una grapada de pinyons de pi ver (Pinus pinea) a qualque fill o a qualque neta perquè les sembri. Si germinen ja ho sabem: no tendrem més remei que cercar lloc per a tenir un pi pinyoner, o dos. És a dir i no sé si m’explic, tenim poca costum d’entendre el pi com un arbre que es compra per plantar. Tampoc pensam que siguin arbres que es puguin empeltar o podar.

Però els pins són molt més assequibles del que pensam a primera vista. Per exemple pel que fa als empelts. Era creença generalitzada, i encara molta gent pensa que és així,que els pins no es poden empeltar. Ben al contrari, són dels empelts més bons d’aconseguir. Existeix un llibretó editat pel Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación de l’any 1986 on en parla i ho descriu de manera molt gràfica. En tot cas, ara fa pocs dies ho vaig poder comprovar per mi mateix: vaig tenir la sort d’assistir a una pràctica d’empelts de pi. Es tractava d’empeltar ulls femenins del pi marítim de Menorca (Pinus pinaster), dels que queden pocs exemplars sobre el pi d’aquí (Pinus halepensis). Posteriorment ens deixaren, als observadors, fer pràctiques per empeltar Pinus halepensis var. ceciliae, sobre Pinus halepensis. El mestre era D. Enrique Sastre, valencià que viu i treballa a Balsaín, Sòria. Aquest home és capaç de realitzar uns 600 o 700 empelts diaris de pi amb el mètode que ens va ensenyar, amb un percentatge altíssim d’èxit.

Les aplicacions són moltes, entre d’altres aquest llibret explica les d’ajudar a establir horts de planters clonals, és a dir d’exemplars seleccionats per la seva capacitat en la producció de fusta o altres característiques. L’obtenció de collites de llavor de qualitat per a repoblacions són fàcils i abundants. Una altra és la creació de horts o col·leccions de clons, que faciliten la realització de treballs de difícil execució al camp com les pol·linitzacions controlades, avaluacions de la floració, qualitat i quantitat de fruits de les collites, conservació de recursos genètics que poden salvar determinades races o ecotips de certes espècies. Per a producció de plantes a partir d’individus o varietats notables, és de gran interès per el Pinus pinaster de resinació, a la Península, però en especial per a la propagació del pi ver, Pinus pinea, productor de fruit de pinyons. La utilització del pi nostre com a patró de l’empelt, permet aprofitar la seva capacitat d’arrelament a certs sòls ingrats. Aquests empelts faciliten també l’estudi de problemes biològics generals sobre els factors climàtics, manifestacions estacionals o periòdiques com la floració de les plantes, migració dels aucells, etc.

Per a la realització dels empelts es necessita un bon ganivet esmolat o un bisturí de fulla 22, de venda en farmàcies, sempre amb les fulles ben netes i esmolades. Va bé tenir a prop un poc d’esperit per anar netejant la fulla del ganivet, ja que la resina s’hi aferra. Calen cintes per fermar, com ràfia o plàstic que tapin bé i rígidament la zona d’unió. També, encara que no és indispensable, es pot emprar pega d’empeltar que es sòl elaborar mitjançant receptes que podem trobar a qualque manual o que podem demanar als vells empeltadors. També es poden emprar bosses per cobrir l’empelt per a mantenir la humitat relativa alta i disminuir la transpiració de la muda. Calen també xorrac i estisores de podar.

Les condicions per a l’èxit de l’empelt tenen a veure amb l’afinitat taxonòmica entre muda i patró i també en l’estat fisiològic d’ambdues parts. En els pins, la muda està formada per l’extrem d’un branquilló compost per el creixement de l’any anterior, cobert d’acícules els teixits dels quals es troben lignificats. L’àpex està rematat per una gema terminal rodejada d’una o de vàries laterals. Aquests branquillons han provenir d’arbres sans, generalment es recullen de la part alta de la capçada, que a més de tenir gemes amb major desenvolupament, a les coníferes tendeixen a formar flors femenines. Si les mudes són recollides poc abans de l’empelt augmentaran la probabilitat d’èxits.

El patró ha de ser a la vegada sà i vigorós, entre dos i cinc anys és l’edat més convenient, és a dir són patrons que solen estar encara dins cossiols. En el moment de l’empelt el patró ha de trobar-se en creixement actiu. Finalment calen condicions ambientals i de manteniments posteriors a l’empelt adequades i, sobretot, l’habilitat manual de l’empeltador.

Quan als tipus d’empelts, només em referiré a l’empelt de tall diametral amb mudes de pua, que és el mètode més emprat i que va més bé amb els pins. També se’l coneix amb el nom d’empelt de substitució de la punta de la guia, ja que aquesta és eliminada del patró per a col·locar en el seu lloc la muda de pua. “El patró es prepara tallant-li les rames del darrer nuu des de la seva base per a poder iniciar el fermat des de aquesta zona i cobrir els talls realitzats sense que quedin plecs. Entre un i dos centímetres per damunt del nuu es talla la guia i a la secció resultant es practica un tall que aprofundeix la mateixa longitud dels talls fets prèviament a la pua. Per a facilitar el treball es tallen les puntes de les acícules que sobresurtin per damunt del nuu. A la muda a implantar se li han de fer dos talls oposats en el seu extrem basal, quedant aquest en forma de cunya. el gruix de la pua ha de ser similar a la secció del patró, però si la pua és una gema allargada o seccions d’aquesta, el seu gruix pot ser major que el del patró. Una vegada col·locada, s’ajusta mitjançant la pressió amb els dits al diàmetre del patró.” Lligam amb ràfia o tira de plàstic, de baix a dalt i tornant enrere i fermam.

Aplecs sobre els pins
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 29 de març de 2006

· Els pins (I). El pi, l'arbre bandejat
· Els pins (II). L’arbre que s’alimenta de llum pura
· Els Arbres d’Alaró ·
~