diumenge, 27 de gener de 2013

Ses figues, fruits predilectes des meravellosos Jardins penjants de Babilònia

Meloses, sucoses, delicioses, saboroses, apetitoses, fragants....     

Ses figues són uns des fruits que més m'agraden. M'hi vàren enconar de ben petit i en relació amb elles i amb totes ses activitats que els enrevolten conserv ben aficats dins s'ànima es millors i més entranyables records de sa meva infantesa, com ho és també sa variant mallorquina des català, es petit codi de comunicació que amb tant d'amor i paciència m'ensenyàren es meus pares i padrins. Amb ell pens, sent, estim, enyor, record, plor, ric, somnii, m'emoción... Em costa molt per tant parlar d'aquests fruits tant nostros i des meus enyorats padrins si no ho faig amb sa meva petita llengua íntima.

 
 Apetitosa polpa d'una figa Carlina, una varietat tardana originària d'Algaida. Es suc que enrevolta ses llavoretes és més dolç que sa mel. No trobau que fa mengera?. Aquesta raça de figues és sa darrera que va sorgir a Mallorca. Va néixer d´una llavoreta que va cagar un ocell damunt una paret de partió de sa possessió algaidina de Cas Metge Carles. Sa llavoreta va germinar enmig de ses pedres i d'ella va creixer una figuereta venturera, filla d'una cabrafiguera mascle i una figuera femella de figues blanques. Es missatge de sa finca, mentre llaurava sa terra després de ses primeres pluges de tardor, es va fitxar amb aquella figuereta jove carregada de figues blanques, les va tastar, li agradaren i va dir: "Quines figues més dolces que fa aquesta figuera borda. En duré una dotzena a sa senyora i la faré contenta". 

A sa dona des metge Carles li agradàren tant que li va donar ses gràcies tota agraïda i li va demanar que per Sant Joan li agafàs un parell d'estaques i les sembràs prop de ses cases. Així ho va fer i en pocs anys aquelles estaques ja féren ses seves primeres figues i sa senyora les mostrava tota orgullosa a sa gent que la visitava. De quina casta són?, li demanaven i ella no sabia contestar. Li féia vergonya dir que eren bordes. Cansada de que li féssin sempre sa mateixa pregunta, va cridar es missatge i li va dir que ja que ell l'havia trobada l'havia de batiar. Es missatge s'ho va pensar una estona i a la fi li va dir: "Li direm Carlina, com es senyor".

Figa flor de figuera Albacor. Sempre que menj una bona figa-flor no puc evitar recordar sa meva estimada padrina, na Margalida de Can Revisco, casada amb en Joan de Son Fullana, mos padrins de part de pare. Anar amb ells a collir figues era per jo com una gran festa. De bon matí junyiem sa somereta a un carretonet de fusta que havia fet amb ses seves propies mans es meu padrí, que era fuster. Jo passava molt de gust de junyir ses guarnicions a na Margarita, sa somereta. Me sabia es nom de totes elles però ara, mig segle després, ja només puc recordar ses regnes, sa collera, sa brida... Eren de pell molt gruixada amb tatxetes daurades i platejades i també els havia fet es padrí que era molt manyós.

Sa mare, na Damiana de Son Blanc, s'havia casat amb dos germans, en Tomeu i en Miquel de Son Fullana i amb cada un d'ells havia tengut tres fills. Totdós germans s'havien mort, segons contava es padrí, després d'haver-se aficat en remull dins sa pica des pou de sa possessió per a refrescar-se, rebentats de llaurar tot lo dia. Des de ben nin sempre m'havia intrigat aquest fet i no entenia es motiu de sa seva mort sobtada. Ara entenc que segurament agafàren fred posant-se en remull dins aigua freda amb una bona suada i això els va provocar una neumonia. Fa un segle una malaltia com aquesta era una sentència de mort. No hi havia antibiòtics.

Sa meva repadrina Damiana per tant va quedar dues vegades viuda. Quan es va morir es seu primer homo, en Tomeu de Son Fullana, es va trobar tota sola amb tres fills petits i, aconsellada per sa família, es va casar amb so seu cunyat Miquel. Tot quedava en família. Des segon matrimoni va tenir altres tres fills, es primer des quals era es meu padrí patern. Quan na Damiana va enviudar per segona vegada el mon li va caure damunt. Sis fills per a una dona tota sola era una situació terrible. Es tres germans des primer matrimoni féien tota sa feina que podien, però només eren nins i lo que treien de sa terra no els bastava. Es meu padrí era molt petit i es seus germans majors, per a no haver-lo de guardar, l´enterraven dins sa terra deixant només es cap defora. Així no es movia fins que ells tornaven. Passaven molta fam i es meu padrí tenia tanta falta de calç que instintivament arrabassava es referit de ses parets de caseva i se´l menjava com si fós una xocolatina.
 
Figa tardana de figuera Albacor, més sucosa i més rodonenca que ses figues flors.

Desesperada na Damiana va repartir es seus fills més grans com a missatges o com a criades per unes quantes possessions d'Algaida a canvi des menjar i un jaç dins es paller. Es meu padrí li va dir que volia ser fuster i que sabia que a Sant Jordi hi havia una fusteria que cercaven un mosso. A na Damiana li va pareixer bé i un dia de bon matí partiren mare i fill a peu cap a Sant Jordi amb un embolic de tela vella a s'esquena on na Damiana havia posat una muda de roba neta pes seu fill Joan. Aquella doneta que tant va patir durant tota se seva vida va morir d'una manera terrorífica. Quan va tenir tots es fills surats i col.locats li va compareixer un càncer a sa llengua. A poc a poc li va bloquejar sa gargamella i es va morir pràcticament de fam i set, sense poder parlar i mirant desesperada es seus fills amb ulls plorosos. Pobra dona, repadrineta meva.

A sa fusteria de Sant Jordi es meu padrí va ser un bon aprenent. Aviat es mestre fuster li va deixar fer ses feines més fines i delicades, inclosos es famosos molins de vent des plà de Sant Jordi. Quan tenia 23 anys va trobar que ja ho sabia fer tot i va dir an es mestre que volia tornar a Algaida. Una germana de sa mare, sa tia Margalida casada amb so conco'n Miquel de Can Binilegant, era xorca i tenia dues cases. A canvi de sa servitud li va deixar obrir una fusteria a sa casa que estava buida. Poc temps després es va casar amb sa meva padrina Margalida.

Extraordinària polpa de figa Coll de Dama Blanca, d'un color vermell fosc i una melositat insuperable amb un punt lleugerament àcid. Quan esclafam ses llavoretes entre ses dents ens puja un flaire meravellós d'avellanes torrades cap a sa pituitària que, juntament amb sa seva dolçor, ens fa viure una experiencia inoblidable. Recoman ampliar ses fotos amb un doble clic.

Si bones són ses figues Coll de Dama Blanca, més ho són ses Coll de Dama Negra. Es seu viu color vermell sang, es seu deliciós aroma, sa seva untuositat melosa, sa seva dolçor, les converteixen en un vertader menjar de déus, un bombó de fruita, un tresor del Mediterrani.

Segons ses senyores palmessanes de fa un o dos segles ses figues més bones i més fines de totes eren ses Coll de Dama de Ciutat, anomenades així perque es missatge principal, es majoral o bé es seu immediat superior, l'amo de sa possessió, que no era es propietari sino s'encarregat pes senyor de tenir esment de sa finca, cada any duien a mitjàn agost una panera de figues Coll de Dama de Ciutat an es senyors de sa possessió que solien viure a Palma, anomenada abans simplement Ciutat.

Tres setmanes més tard es majoral o l'amo havien de tornar a Ciutat amb una altra panera de figues un poc més tardanes, anomenades De La Senyora, precisament perque eren unes figues molt fines amb una dolçor exquisida, dignes d'una senyora de possessió.
 
Molt diferent és sa polpa de ses figues de casta Galantina, de color més clar, amb un buit ben cridaner enmig des siconi, però també delicioses. Aquesta varietat de figues també s´anomena Alacantina.

Sa polpa de ses figues anomenades De la Roca crida s'atenció per sa seva carnositat fins a s'extrem de recordar sa carn picada. Ses llavoretes són molt grosses i cruixeixen entre ses dents quan es masteguen exhalant un flaire deliciós a avellanes torrades.

Fa devers vuit anys vaig visitar sa meravellosa ciutat de Roma. Després d'admirar s'esplendor i bellesa des Vaticà, sa Fontana di Trevi, es Coliseu, etc.. vaig voler veure es jardí botànic que ets italians anomenen "Orto botanico di Roma". Em va agradar molt es bosc espessíssim de canyes de bambú, gruixades com sa cuixa d'un homo. A devora aquelles plantes asiàtiques hi havia una figuera vella mig esclafada pes bambús. Sempre que visit una ciutat m'agrada endur-me'n un record viu i lògicament sa planta que vaig triar va ser aquella figuera romana. Duia una botella d'aigua mineral de plàstic amb només un ditet d´aigua, vaig collir una branqueta de poc més de mig pam, la vaig aficar dedins, vaig enroscar es tap a sa botella i tres dies després just acabat d'arribar a Mallorca ja la sembrava dins un cossiol. Sa branqueta va arrelar totduna i 16 mesos després ja estava sembrada a una marjada des meu jardí i madurava sa seva primera figa. Fa unes figues petitones, molt refrescants, de gust suau, amb sa pell molt fluixeta que no fa falta pelar. Mirant es meus llibres sobre figueres vaig poder aclarir que era de sa varietat italiana Napolitana Blanca. És una figuera petita, però molt productiva.

Aquesta figa de capoll llarg i gruixat és de sa varietat Hivernenca, també anomenada Forastera. Es primer nom fa referència a que madura ja ben entrada sa tardor, a vegades fins a Nadal i es segon nom m'imagin que deu ser perque la va introduir un inmigrant "foraster" o bé la va dur de fora un mallorquí que va anar de viatge. No és una introducció recent, ja deu dur uns quants segles a Mallorca.

Aquesta figueta petita de polpa rosada és una figa tardana de sa figuera bífera més apreciada pes vells pagesos mallorquins de fa un segle. És de sa varietat anomenada Rotja. Es seu nom li ve des color vermellós de sa pell des fruits. Fa dues collites cada any. Ses figues flors son llargues i se solen clivellar. Ses tardanes o agostenquines són més rodonetes, com sa de sa foto.

Quin color més suau, veritat?. Aquesta polpa rosada és d'una figa catalana molt apreciada a Mallorca. Es pagesos l´anomenen Manresa i per lògica tot fa suposar que és originària d'aquesta ciutat barcelonina. Com totes ses figues de polpa rosada té un gust refrescant deliciós.

Ses figues de casta Martinenca són com un bombó dins sa boca. Sa seva polpa és molt dolça, sucosa, melosa amb un gust fort que et fa exclamar: "Uhmmmm, què bona!". No són massa grosses i quan en menges una collida directament de sa figuera no te pots aturar de menjar-ne. A vegades tenen una goteta de mel a s'ull.

Aquesta polpa de color tan clar és de sa figa flor més grossa de Mallorca. A Sineu l´anomenen Vacal per sa seva grandària. No és massa dolça, més bé insípida. Són més bones ses figues tardanes de sa segona collita. Ses flors són molt aigualoses i de pell molt fràgil. Fa tres anys, per Sant Joan, un homo des Port de Sóller me va dur dues dotzenes de figues flors vacals i una branca. Me va dir que procedien de Sineu. Vaig pesar ses figues i sa més grossa féia 116 grams. Es mateix dia vaig sembrar sa branca dins un cossiol gros i ara ja és una figuera tan alta com jo i ja està sembrada dins es jardí.

 Aquesta apetitosa polpa color vermell-carn tan viu és d'una de ses figues que a jo més m'agraden. Són de sa casta anomenada Paratjal. Fan una sola collita de figues tardanes. Solen madurar des de principis de setembre fins ben entrat s'octubre. Sa pell  des fruit és molt prima. Vaig collir sa figa de sa foto a una figuera molt vella d'una finca de Pina que està abandonada i plena d'ullastres venturers que ofeguen ses figueres. Abans de que es morís li vaig agafar una branqueta, que me va arrelar totduna i ara ja està sembrada a una marjada des jardí.

Aquesta figa és tot polpa. Ja no pot ser més sucosa i apetitosa. És d'una casta de figues molt difícil de trobar. Es diu Paratjal Rimada i a França li diuen Panaché. Fa devers 12 anys a un carrer des poble d'Orient dins un corral d'una casa hi vaig veure una figuera amb unes figues molt guapes, grogues amb retxetes verdes. No els havia vist mai. Sortosament ses branques penjaven dins es carrer i n'hi vaig collir una branqueta. En aquell temps jo estava obsessionat amb sos empelts i en lloc de sembrar sa branqueta dins un cossiol, vaig aprofitar ses gemmes per a fer uns quants empelts a una figuera borda nascuda d'un pinyol que jo utilitzava per a fer experiments d'empelts. Només me'n va aferrar un. De tot d'una va brostar molt bé, però després va quedar aturat i només treu dues fulletes cada any. Sa figuera està empeltada d'altres 9 varietats diferents i totes més o manco van bé excepte s'empelt de figuera paratjal rimada d'Orient.

 Bellíssimes figues de sa varietat Paratjal Rimada o Panaché de sa figuera d´Orient.

Aquesta figa és nord-africana. Es conrea a tot el Magreb i a Canàries. L´anomenen Argelina i a Mallorca també li diuen Angelina. És una varietat bereber molt antiga. La vaig trobar a Tenerife a uns 2000 msnm pujant al Pico del Teide. Era una figuera ajaguda damunt sa grava volcànica, atormentada pes vent i es sol rabiós que brilla a sa cara Sud del Teide. Li vaig collir tres branquetes i me vàren aferrar totes tres. Ara ja són figueres fetes i ja fa anys que fan unes bones collites de figues. Una d'elles està sembrada a Algaida a una finca de terra molt prima i només beu s'aigua que cau del cel. Ses altres dues estàn sembrades a una marjada des jardí, les reg dues vegades cada setmana en plè estiu i tenen ses arrels dins una capa de terra d'hort de més de tres metres de gruixa. Quina fa ses figues més bones?. Si tastassiu ses figues de sa figuera de secà i ses de s'hort de regadiu pensarieu que són de dues castes diferents. Ses de secà són dolcíssimes i amb una polpa molt poc aigualosa. En canvi ses de regadiu tenen una polpa molt hidratada, no són tan dolces i tenen un bouquet com a maduixa. Sa figa oberta de sa foto és de regadiu.

 Ses figues Verdal són molt tardanes i tirant a petites. Si plou molt dins es setembre i octubre se solen obrir com una rosa deixant veure sa polpa vermella. Si plou poc es mantenen tancades i són molt gustoses.

Aquesta polpa tan blanquinosa amb un aspecte tan poc apetitós amaga una sorpresa a qui la tasta per primera vegada. En realitat és deliciosa i molt dolça, una de ses meves preferides. És de sa casta mallorquina anomenada Blava, perque ses figues tenen una pell que es veu blavosa quan els pega es sol directe. A un altre article ja vos vaig parlar d'ella. Aquí teniu s'enllaç: Figuera Blava: 500 anys després va tornar a Mallorca.

Sucosíssimes figues de sa varietat Bordissot Blanca, una de ses més apreciades arreu del món. Es seu nom vertader original és Burjassot Blanca, en referència a sa localitat valenciana des mateix nom, d'on és originària aquesta figuera. A França li diuen Bourjassot blanc i Bourjassotte blanche. A Italia Brogiotto bianco i a altres paisos han deformat tant s'original nom valencià que l'han acabat anomenant Barnissoto, Bouriansoto, Bourjansoto, etc...

 Aquesta meravellosa polpa tan vermella i melosa és d'una figa Bordissot negra o Burjassot Negra, que quan és ben madura sol tenir una goteta de mel a s'ull. Ses figues tenen una forma molt aplanada. S'arbre es molt baix, creix molt poc, però produeix un bon esplet de figues tardanes cada any, tan si plou regularment com si no cau ni una gota en tot s'estiu. A França li diuen Bourjassotte noire i a Italia Brogiotto nero, Brogiotto fiorentino o Brogiotto africano.

 Fa vuit anys vaig anar de viatge a Andalusia. Com ja he comentat abans tenc sa mania o costum d´endur-me'n un record viu des llocs que visit. Un dia a Sevilla passejant per devora es riu Guadalquivir vaig veure una figuera disforja que tenia ses arrels practicament en remull dins s'aigua. No li vaig veure cap figa, però així i tot li vaig agafar tres branquetes. Ja a Mallorca les vaig sembrar dins cossiols i m'aferràren totes tres. Una d'elles es va morir un any després. Una altra la vaig regalar, però no sé que haurà estat d'ella. A sa tercera la tenc sembrada a sa millor marjada des jardí. No li agrada massa sa terra mallorquina, argilosa i plena de calç, però segueix viva i, un any si un any no, madura qualque figa petita com sa que veis a sa foto. Jo crec que sa seva mare sevillana és una figuera borda filla d´una cabrafiguera mascle i una figuera negra andalusa. Com que ses figuetes són ben gustoses, la cuid lo millor que sé i esper que qualque dia arribi a tirar es corc, s'adapti a Mallorca i es posi a creixer ben esponerosa. De moment li dic Sevillina.

12 comentaris:

Carmela ha dit...

Menudo tratado de higos, niño! Muchisimas gracias, se me ha hecho la boca agua y he aprendido un montón, como que las estacas no dan higueras bravias (higueras locas las llamamos aqui) Pensaba que siempre habia que injertar las higuras! A partir de ahora voy a clavar todas las estacas que pille; también a mí me devuelven a la infancia los higos y nada me sabe mejor que ujos higos comidos en la propia higuera.

Juan Bibiloni ha dit...

Muchas gracias a tí, Carmela, por tus amables palabras. Tradicionalmente las higueras mallorquinas se han sembrado siempre por San Juan a finales de Junio enterrando una rama directamente en un gran hoyo en el suelo, pero se pueden conseguir sembrando una pequeña estaca de un palmo en una maceta. Yo las he sembrado en diferentes meses y te puedo decir que agarran bien desde marzo hasta agosto. La única variedad que se me resiste es la Carlina. Hace 8 dias, viendo que si la siembro en los meses adecuados no me agarra, sembré cuatro estacas en pleno enero a ver si así se deciden a enraizar. Te deseo suerte con tus estacas. Un abrazo.

FMRipoll ha dit...

i jo ara m´hi fixaré molt amb les figueres¡¡¡

Juan Bibiloni ha dit...

FMRipoll, t´hi has de fitxar sobretot si tenen figues madures per a tastar-ne qualcuna. Són unes fruites magnífiques que per desgràcia actualment són despreciades com si fossin una fruita de pobres. La gent té molt poca memòria i oblida que sense elles segurament els nostres avantpassats no haurien sobreviscut. M´imagin sa meva repadrina vídua i es seus sis fills que molts de dies només podien menjar una grapada de figues seques.

AlfredRussel ha dit...

Simplement esplèndid. Per llegir-lo i rellegir-lo. Jo també m'hi fixaré més en les figueres, que les tinc un poc abandonades. Salut!

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Alfred. Estic molt content de que t´hagi agradat. Salut!

Josep ha dit...

Fantàstic repàs per les teves experiències vitals a través de les figueres. Precioses imatges les de les polpes.

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies pel teu comentari, Josep. Com van les teves taronges Canoneta?

Joan Vicenç ha dit...

Impressionant Joan. Gràcies.

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Joan Vicenç.

Rafel Mas ha dit...

Joan Bibiloni,
quina fantàstica compilació d'informació sobre figues i figueres!
excel·lent narració de les teves vivències, m'ha encantat!
una abraçada
Rafel Mas

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Rafel. Estic content de que t´hagi agradat. Sa teva pomera bugerrona t´espera a que la venguis a sembrar. Una abraçada.