Ha arribat la primavera

Fins que t’enxampi un llamp

Em diuen que ja ha arribat la primavera i jo només veig que el fum de les cues, el gris de les presses i el soroll d’una civilització que s’entesta perquè sigui la rendibilitat i no el cel, qui marqui el pas de les estacions – i així ens va-.

Deia en Fernando Pessoa, que el verd dels arbres era part de la seva sang. Nosaltres oblidem sovint, que en part, ho és també de la nostra. I enmig de l’amnèsia col·lectiva ens entestem en creure que el clima el regula un termòstat i que el silenci és un defecte del Dolby Surround.
I així, deixem passar els dies, i arriba un moment que estem tan alienats per les modes, les obligacions i el ciment que cal que algú ens faci tocar de peus a terra – amb calbot si cal- per poder enlairar-nos després més enllà de la runa en què -sense adonar-nos- hem deixat convertir la nostra vida. Més enllà de canapès i xampany – que aquí per això som molt nostres-, la veritable cultura es troba en la natura, i per poc que ens deixem anar, no només trobarem un món meravellós sota els peus, sinó que a més- els més afortunats- fins i tot retrobaran pensaments oblidats.
Passejava diumenge pel bosc de la Rabassa i mentre la neu cruixia sota les raquetes el silenci i la boira ho omplien tot d’una atmosfera màgica.
El bosc. Ple de misteri i de llegendes per explorar. Ple de vida que –intel·ligent- es manté oculta als nostres ulls, i només la neu- confident- ens dóna pistes de qui ha passat a tota velocitat fa tot just el temps d’ensumar-nos. De fet no cal ser molt espavilat per amagar-se dels humans: Som l’espècie més sorollosa del planeta. La prepotència de qui es creu més fort -suposo-.
Guineus, llebres, picots i esquirols es mantenen actius aquests dies malgrat el fred, i en les properes setmanes, a mesura que l’escalfor arribi a cotes altes, anirà despertant la resta d’un ecosistema que es manté intacte. A la Rabassa, han sabut treballar la neu sense colonitzar un espai que -massa sovint oblidem- no és només nostre. Compartir els recursos i treure’n profit, però tenint ben present que el bosc era allà abans que nosaltres descobríssim que la neu no era un mal negoci.
Respecte i divulgació. Dues promeses que devem a l’entorn i que gairebé mai hem estat capaços de complir, i que sembla, que en aquest camp de neu van camí de trobar-se. Toquem fusta.
Per allunyar els mals averanys, i de passada, com a exercici terapèutic- que ho és-.
Els arbres arrelaven al planeta quan anàvem per la vida de quatre grapes i si no ho espatllem definitivament, ho continuaran fent quan haguem desaparegut per golafres.
Venerats i respectats per diversos cultes i tradicions, els arbres són alguna cosa més que un tronc, branques i fulles. Els antics deien que cada arbre guardava una ànima, i en moments difícils més d’un s’abraçava a un tronc per explicar-li les seves pors i rebre la seva força. Els enamorats buscaven un til·ler, els soldats un roure i els mancats de confiança un bedoll.
Avui amb l’eclosió del New Age, s’ha posat molt de moda abraçar un arbre en moments de solitud i tristesa. I si algú creu que aquesta és una pràctica ridícula, hauria de saber que cada cop més naturòpates ho recomanen coneixedors del seu poder terapèutic.
Sense arribar als extrems de pobles com el croata, que en l’antiguitat mutilava els talladors de fagedes i rouredes, a Andorra era costum cremar un mai a finals de gener – no fos cas que l’hivern s’instal·lés per sempre-. I no són les úniques tradicions que ens parlen dels arbres i els boscos: Els grangers saxons envoltaven casa seva de roures- l’arbre sagrat del poble celta-, i és que entre altres coses, els arbres tenen poders especials: alguns atrauen els llamps com els salzes, els roures, les alzines, els avets i els til·lers. Altres els defugen, com el saüc i el faig.
A vegades distingir els arbres pot ser qüestió de vida o mort.
És clar que -com estem tant evolucionats-, en cas de tempesta el GPS ja li dirà al llamp on ha de descarregar.

Elquemaietvaigdir

*