divendres, 17 de març de 2006

El pi, l'arbre bandejat


Els arbres d’Alaró
Els pins (I)

El pi bandejat (Pinus halepensis).

A Alaró hi ha dues espècies de pi de les que hauríem de parlar en diversos capítols: el pi (Pinus halepensis) únic silvestre a casa nostra i el pi ver o pi pinyoner (Pinus pinea). Potser a qualque racó del nostre poble, per mi desconegut, hi hagi plantat el pi canari (Pinus canariensis), sortit del viver de Menut, a Lluc, un dels pocs pins capaços de treure de soca, d’acícules llargues, blavoses i aspres al tacte, o el pi marítim (Pinus pinaster) d’acícules llargues i gruixades, molt calcífuga, és a dir que no suporta la calç, limitació que el fa molt rar per les nostres contrades. Més rar encara seria trobar a Alaró un pi endèmic de la nostra illa, o més localitzat encara, de Son Albertí, a la marina de Llucmajor, és el Pinus ceciliae, que el podem observar al magnífic jardí botànic de Sóller, del que hauríem de parlar amb tranquil·litat qualque dia.

El pi avui vesteix les nostres muntanyes, i dic avui perquè si hem de fer cas a la dinàmica transitòria de la vegetació o a les primeres fotografies que tenim del paisatge forestal de Mallorca, comprovarem que la desforestació era important a finals dels segle XIX. En canvi els olivars es conraven fins on s’havia pogut artigar. És possible que en un futur, però, cas de no intervenir-hi negativament l’acció humana, el pi torni desaparèixer, si no de tot, sí de manera important del nostre paisatge. Ens explicarem, o encara millor deixarem que ho faci un dels nostres popes, en Ramon Folch a la seva imprescindible obra La vegetació dels Països Catalans: “... la majoria de les pinedes mediterrànies són boscos secundaris, d’alguna manera resultat de l’acció de l’home. En rigor, ni boscos secundaris, car ja sabem que la sola presència d’un estrat arbori no és suficient per a qualificar de bosc una comunitat vegetal. Les pinedes mediterrànies solen ser brolles una de les espècies de les quals és el pi; altrament dit, brolles (o, com deim popularment a Mallorca, garrigues) arbrades. (...) Els pins mediterranis són espècies molt tolerants, capaces de viure sobre sòls poc profunds, en ambients més aviat eixuts; creixen molt de pressa i llur taxa de reproducció és elevada. (...) Però si res no altera el curs de les coses, el temps s’encarregarà de restablir el bosc primitiu i els pins, poc a poc, seran relegats de nou a llurs primitius i ingrats acantonaments: els exemplars grossos suportaran malament la concurrència de les alzines i dels grans arbusts i els petits no arribaran a fer-se, heliòfils com són, ofegats per la densitat ombrívola dels bosc” Dit en paraules planeres: el pi no se menja l’alzina, sinó ben bé al contrari, i això és tan demostrable com que la terra és rodona, i aquesta veritat científica no val la pena perdre el temps a discutir-la. En tot cas tenim pins per estona, al manco parlant en relació al tempo humà.


Així idò, el paisatge de les nostres muntanyes canvia amb el temps. Per una banda el color verd fosc permanent del bosc de les alzines s’imposarà i, amb la recuperació a l’alça del antics cultius d’olivar, el verd clar del pins donarà pas al verd grisos de les oliveres i marges.

En tot cas, el pi no viu un dels seus millors moments de popularitat. Poca gent se’n recorda de les feixines de rama de pi que s’empraven als forns de pa, del que tant enyoram el gust. Tampoc feim esment a que moltes de les nostres cases més antigues s’aguanten amb bigues de pi, probablement amarades en aigua de bassa, safareig o millor encara amb aigua salada. El pi dels emparrats d’ombra i de les barraques on jugàvem quan érem nins... L’alzina i l’olivera són preferits i el pi és bandejat arreu. Se’l culpa en bona part de la facilitat que ofereix a la propagació i virulència dels incendis forestals i per paga, en la seva vessant ornamental, el temporal de l’onze de novembre de 2001, que en va arrabassar a milers va acabar per fer-lo caure en desgràcia. Per exemple a moltes zones residencials es planten washingtònies en lloc de pins, per la por, justificada, de que no caiguin sobre la casa. I no hem parlat de la processionària, la cuca de les bosses del pi, o de l’al·lèrgia que cada any provoca el pol·len de la seva flor. Potser de tot plegat se n’ha fet un gra massa. Anem a pams.

La processionària del pi (Thaumetopoea pytiocampa)

Segurament la manca de control sobre el propi territori és el que ha provocat l’extensió de certes plagues a les nostres Illes. Als anys cinquanta, i en altres casos avui en dia, les directrius en els afers del medi natural eren creades i imposades des del poder central, és a dir des de Madrid. Essent part del nostre país un territori insular, és obvi que tenim més facilitats per a obstaculitzar l’arribada de certes plagues biològiques, però llavors no era nostre el control sobre la gestió del medi natural, poc podíem resistir els embats imperatius de la dictadura. El Ministerio de Agricultura arrasava a la Península muntanyes senceres per a plantar-hi eucaliptus i pins. A Mallorca també en feren proves, podeu comprovar-ho a la vessant nord d’Almallutx, entre el Gorg Blau i Cúber, encara hi ha exemplars de repoblacions de pi larici (Pinus nigra). Però bé, i anant al gra, el cas és que la cuca processionària del pi va entrar a Mallorca el 1952, gràcies a la feliç idea de dur pins de la península per repoblar el bosc de Bellver i altres indrets de Mallorca. Quan es va començar a escampar no en feren gaire cas i així ha anat. Ara del que es tracta és de conèixer bé el problema per resoldre’l bé.

Molt a grans trets intentaré descriure el cicle biològic de la processionària que es divideix en 4 fases: ou, eruga (larva), crisàlide (pupa) i imago (adult o papallona). A partir del mes de juny i segons la temperatura, les papallones comencen a emergir, els mascles ho solen fer unes hores abans que les femelles. La femella (papallona), posa els ous a les dues acícules de l’arbre, que envolta de manera helicoïdal, dins una mateixa beina amb aparença de canonet. Després la recobreix d’unes escates de color palla que treu del final de l’abdomen. Cada posta és de entre 100 i 200 ous, que neixen als 30 o 40 dies. La vida de les papallones adultes és molt curta, no sol arribar als cinc dies. Els mascles moren després de l’acoblament i les femelles després de la posta.

És en aquest cicle i tan sols en un període que va de juny a octubre, amb la punta sobre juliol i agost, que s’han de col·locar les trampes de feromones, aquestes capsetes amb una bossa de plàstic que la Conselleria de Medi Ambient col·loca prop de pinars. És del tot inútil voler utilitzar aquesta trampa en altres èpoques de l’any. Com ja deveu saber la feromona de les trampes és un producte químic que s’utilitza de parany per al mascle, l’olor l’atreu cap a la trampa com si allà hi hagués una femella per a fecundar, entra dins i ja no en pot sortir. Aquest sistema de lluita biotècnica és molt recomanable i neta.

Tot d’una que les erugues neixen comencen a alimentar-se de les fulles del pi i es desplacen a la recerca de més branquillons on hi construeixen nius provisionals de seda. Les cuques sofreixen diverses mudes i estadis, variant la duració segons les condicions climàtiques del lloc. En el tercer estadi les cuques formen les bosses o nius d’hivern. Cada nit, quan les erugues surten dels nius per a menjar les seves racions alimentàries, teixeixen sobre la bossa que queda compacta i blanquinosa, instal·lada sempre a una branca ben solejada. Passat l’hivern, en els primers dies més primaverencs, les cuques madures abandonen els pins en processó per a dirigir-se als llocs d’enterrament. Al cap d’aquesta processó sempre hi va una eruga femella, millor dotada, sembla, que el mascle per a localitzar el lloc idoni on s’ha d’enterrar la colònia. Finalitzada la formació de l’adult les papallones s’alliberen de la protecció de la crisàlide i rompen el capoll, remouen la terra i surten a l’exterior els capvespres dels dies d’estiu.

És convenient que als pins dels jardins, carrers, places, escoles se’ls repassi bé totes les branques per eliminar les bosses que hi pengin. Cal que els operaris estiguin ben informats i protegits contra un dels sistema de defensa de les erugues molt efectiu, ja que desprenen uns pèls finíssims urticants, que provoquen reaccions al·lèrgiques molt fortes. Als pins molt grossos potser convé acurçar-los la capçada perquè creixin més amples que alts i així siguin més bons de tractar. En tot cas la processionària no ha de ser una raó per a fer desaparèixer els bells pins dels nostres pobles i ciutats. Parant-hi un poc el ment en el moment just s’hi pot avançar molt.

La salut dels nostres boscos és el principal obstacle per a la plaga de la processionària. És una vertadera barrera biològica a la seva expansió. Un bosc sà és el refugi dels depredadors de les cuques i papallones com la rata pinyada, els capferrericos, els puputs, o fins i tot els bolets paràsits de les crisàlides com el Cordiceps militaris.

Com que no tenim més remei que acabar l’article per no allargar massa vos recoman la consulta sobre aquests aspectes en bibliografies especialitzades i també per internet.

Aplecs sobre els pins
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 15 de març de 2006

· Els Arbres d’Alaró ·
· Els pins (II). L’arbre que s’alimenta de llum pura ·
~