dimarts, 20 de desembre del 2016

L'estimat arbre


Alt,
i ben atxurat,
era durant tot l’any
l’orgull d’un carrer
ple de casetes senzilles
amb teulats de pissarra.

Quan arribava l’hivern
aquella parella de vellets
amb el primer fred s’adonaven
que igual que l’infant nounat
ell també estava despullat.

Enfilats damunt d’una escala,
amb llumetes de colors l’abrigaven
i, fent gala d’equilibris impossibles,
un preciós i diuen que màgic estel
a l’aresta superior hi penjaven.

No pretenia ser cap brúixola,
ni marcar tampoc cap direcció,
era només un estel de celebració
per compartir amb veïns i veïnes
i amb els que davant s’hi aturaven,
un gest sincer ple d’immensa gratitud
per tants anys l’un al costat de l’altre,
per tants Nadals engalanant l'estimat arbre.


Franc Guinart i Palet
(Capellades)

Imatges: Arbres de Nadal de Vincent van Gogh

dijous, 15 de desembre del 2016

Arbres enfilferrats

Arbres escanyats

Un lector del blog ens ha enviat aquestes fotografies i ens diu “No en sé gaire d'arbres, però em sembla aberrant que no és treguin els cables i filferros que estrangulen el coll dels arbres, ... Ajuntament de Palma”

Realment és una pràctica molt galdosa. Potser diran que no sigui tan greu això, que al cap i a la fi el ferro es podreix, però és com sembrar arbres que ja s'han enrevoltat l'arrel sobre ells mateixos i acaben auto estrangulant-se; arbres als que no deixen gens de garangola on créixer; o arbres que planten en llocs inadequats que alcen paviments, com ara els arbres botella, i que quan ja fan planta, van i els tallen.
De vegades no és culpa de l'Ajuntament, sinó de la subcontracta que ha guanyat el concurs i que no té ni idea de jardineria. A Palma el pastís es divideix per 2 empreses, i cada una duu un "districte". A vegades l'empresa que fa el manteniment de jardineria és una macro empresa que igual te fa això, que la neteja d'oficines, que duu la seguretat ... saben de tot.

Hi ha filferros que són fets d'aleacions males de rovellar. La diferència estriba en una feina ben o mal feta. Que sigui una subcontracta no lleva la responsabilitat administrativa.

El fet de plantar arbres escanyats d'una forma o altra és només el producte d'una terrible falta de consciència individual. És una falta de dignitat personal que s'escampa com un xancre a la societat actual. Encara no sé si és una irresponsabilitat o una discapacitat però una cosa està clara: ho ha fet un cagamandurries, no l'empresa la qual li paga el jornal. Totes les empreses tenen el seu catàleg d'homes, homenets, cagamandurries i manillars de bicicleta. Que l'arbre tingui la capacitat de superar aquest entrebanc no vol dir que se l'hagi de tractar així.

Cal dir que això també és un problema de seguretat i sanitat publica, aquests filferros rovellats poden ser un perill per les persones, la mainada i els animals que transiten, descansen, s’esplaien o juguen al voltants d’aquests arbres.

dimecres, 14 de desembre del 2016

Abans hi havia tres palmeres

Adéu a un arbre històric a Sant Martí

La plaça de la Palmera es queda sense palmera
  • Barcelona tala l'arbre centenari que donava nom a una plaça i un col·legi de la Verneda
  • L'exemplar estava afectat per la plaga del morrut i serà substituït per un altre quan arribi el bon temps, segons el consistori
Enrique Zancajo llegeix una novel·la al sol, en una de les grades de la plaça. És dilluns i són les 11 del matí, així que la plaça està tranquil·la. Aixeca la vista un moment de la lectura i l'absència se li fa present. "Quan hi era no la valoràvem. Sempre hi havia sigut. Ens adonem del que teníem ara que l'hem perdut", explica aquest veí de la plaça que rep el nom de l'arbre ara absent. La plaça de la Palmera, així es diu, s'ha quedat sense palmera. "La van tallar la setmana passada", explica tancant el llibre. Li interessa més parlar de l'arbre, del qual ja només queda la base del tronc com a testimoni, al costat del rètol municipal que recorda que es tracta(va) d'un arbre d'interès local. Una palmera canària que també dóna nom al col·legi en uns dels laterals, que també ha perdut el seu símbol.
"Quan la van tallar vaig venir amb els meus néts a veure-ho. Ells s'han criat en aquesta plaça, com els meus fills", prossegueix Zancajo. La van fer miques estesa sobre el terra per emportar-se-la en un camió. "Era tan gran que no se la podien emportar sencera", recorda.
Francisco Santiago regenta des de fa 18 anys un bar a la plaça, abans davant de la palmera. "Diuen que és perquè estava malalta i que en plantaran una altra, però no serà la mateixa, és clar", explica el cambrer sense deixar la baieta. Fonts municipals confirmen que estava "greument afectada pel morrut vermell", sense opció de ser salvada. També confirmen que quan arribi el bon temps -el temps de plantar les palmeres-, es replantarà. Una altra, és clar. La centenària palmera ja és història. "La nova serà d'una espècie no sensible al morrut vermell", diuen les mateixes fonts.
"Abans hi havia tres palmeres. En van arrencar dues i els veïns van aconseguir salvar aquesta. Fins ara", apunta Manel García, veí del lloc des del 1975, que recorda la història de la fins ara supervivent.
A més de per l'ara desapareguda palmera, aquesta plaça de la Verneda és famosa pels murs blancs que la divideixen, obra de l'escultor Richard Serra. Cosa -que no són uns simples murs, sinó una obra d'art- que molts desconeixen. No és el cas de Santiago i de García, vells del lloc i coneixedors de la seva història. "Per entendre-la s'ha de mirar des de dalt, abans venien turistes i tot a fotografiar-la", destaquen.
Coneixedors o no del seu valor artístic, molts veïns no acaben de veure-hi la gràcia a l'escultura, instal·lada el 1984 (fa molt, encara que no tant com la palmera). "Serveix perquè els incívics hi pixin", lamenten els contraris. "Encara que per a pipís, els dels gossos. És urgent un pipicà perquè tots els veïns del barri no portin els seus gossos a fer les seves necessitats", assenyalen.
Helena López
· Article publicat a El Periódico el 12 desembre 2016.

· Més informacions a :
· BTV. Desapareix la palmera de la plaça de la Palmera de Sant Martí

dilluns, 28 de novembre del 2016

Dins el cafè negre

Cafetar, Chagualá, Armenia, Colombia. Foto de Alejandro Bayer Tamayo

El Cafetal

Per a Voro Suay

Al cafetar
l’aroma del desig
desassossega.

Pere Bessó
(València, 1951)

Planta del cafè (Coffea arabica), Cuba. Foto de Rafael Medina

Un vell

Al cafè sorollós, a dins, hi seu un vell
amb el cap cot damunt la taula. Davant d’ell
té el diari, i ningú no li fa companyia.

I, en el menyspreu del seu pobre cos envellit,
pensa que, al cap dels anys, a penes ha gaudit
de quan tenia enginy, bellesa i vigoria.

Ja ho sap, que s’ha fet vell; prou que ho nota
i que ho veu.
I és com si fos ahir, que era un galifardeu.
Quin interval més curt! Que curt li sembla, ara!

Comprèn fins a quin punt el Seny l’ha ensarronat,
el mentider, a qui ell es confià —l’orat!—,
que li deia: «Demà. Tens molt de temps, encara».

Rememora els impulsos que reprimí, la por
i el goig sacrificat. I cada ocasió
perduda ara fa escarn del seu tan foll saber.

... Però, de tant rumiar, de tant recordar,
el vell s’ha atabalat. I es deixa adormissar,
repenjant-se damunt la taula del cafè.

1897

Konstadinos Kavafis
(Alexandria, Egipte, 29 abril 1863 - 29 abril 1933)
Traducció de Joan Ferraté

Ενας γέρος

Στου καφενείου του βοερού το μέσα μέρος
σκυμένος στο τραπέζι κάθετ' ένας γέρος·
με μιαν εφημερίδα εμπρός του, χωρίς συντροφιά.

Και μες στων άθλιων γηρατειών την καταφρόνεια
σκέπτεται πόσο λίγο χάρηκε τα χρόνια
που είχε και δύναμι, και λόγο, κ' εμορφιά.

Ξέρει που γέρασε πολύ· το νοιώθει, το κυττάζει.
Κ' εν τούτοις ο καιρός που ήταν νέος μοιάζει
σαν χθες. Τι διάστημα μικρό, τι διάστημα μικρό.

Και συλλογιέται η Φρόνησις πώς τον εγέλα·
και πώς την εμπιστεύονταν πάντα -- τι τρέλλα! --
την ψεύτρα που έλεγε· «Αύριο. Εχεις πολύν καιρό».

Θυμάται ορμές που βάσταγε· και πόση
χαρά θυσίαζε. Την άμυαλή του γνώσι
καθ' ευκαιρία χαμένη τώρα την εμπαίζει.

....Μα απ' το πολύ να σκέπτεται και να θυμάται
ο γέρος εζαλίσθηκε. Κι αποκοιμάται
στου καφενείου ακουμπισμένος το τραπέζι.

Κωνσταντίνος Π. Καβάφη

Cafetar, Amazònia del Perú. Foto de betoscopio

Érem sols. I vivíem

I va dir un pènsol que la llibertat
era tenir-ho tot quan ho volguessis.
Mai no esperar. No haver de treballar.
S'equivocà, no creus? Bescanviava
el sentit clar de les dues paraules.
A treballar li va posar esperar.
Esperar per ell es deia fer feina.

"Al cafè, de matí, quan faig cafès
no pens, treball, matí... Quan repleg taules
just faig pensar coses que no vull dir.
Després mirar si ja han tocat les nou.
Després mirar si ja han tocat les dotze."

Digué "La llibertat és una feina"
i la ciutat feia l'olor del moll.
Pel camí no trobàrem massa gent.

Carles Rebassa
(Palma, Mallorca, 21 octubre 1977)

Coffea arabica, fruits i fulles, Olinda, Maui, Hawaii. Foto de Forest and Kim Starr

El cafè

La cullera cafeteja.
La sinuosa cua d'escuma
pica trenejant
cullera i ceràmica i tassa.
Hipnòtic remolí
que arrissa l'eterna
presència de l'aroma seductor...
cli-clic, cli-clic
cli-clic, cli-clic
regira al viu
pensant que aviva
cli-clic, cli-clic
cli-clic, cli-clic
rajant al glop
la idea captiva
cli-clic, cli-clic
cli-clic, cli-clic

Cugat Robert Vil•lajoana

Cafetar, Costa Rica. Foto de I HQ

A la Claror de la Terra
cantava
L’ hi era agradable a la Pastora
cantava
L’ hi era agradable al Pastor
Es feia agradable per tot arreu.
Tothom estava feliç amb tothom.
Avui ja és ahir,
i el demà és aquí també.
Sortiu tots de la cabana
Xais negres i camells grisos
i l’elefant , i el ruc,
i la guineu, i el ratolí.
És agradable a tots els pastorets
És agradable a tots i per a tots.

I el blanc creixent de la lluna
la gran fabricant el dia que llueix
pren el seu bany tots els matins
dins el cafè negre de la nit
i diu bona nit al capvespre
bon viatge a la claror quan fuig
i les agulles dins del pèndul
teixeixen el bon temps dia i nit.

Jacques Prévert
(Neuilly-sur-Seine, 4 febrer 1900 - Omonville-la-Petite, Manche, 11 abril 1977)

Il chantait au clair de la terre
Il chantait il fait bon bergère
Il chantait il fait bon berger
Il fait beau comme tout partout
tout le monde est content comme tout

aujourd’hui est déjà l’hiver

et demain est là lui aussi
sortez tous de vos chaumière
moutons noirs et dromadaires gris

avec l’elephant et l’âne
et le renard et la souris
il fait beau comme tout partout 

il fait beau comme tout partout


Et le blanc croissant de la lune
au grand comptoir du jour qui luit
prend son bain soir et matins
dans le café noir de la nuit

Et dis bonjour, au crépuscule
Bon voyage à l’éclair qui fuit
et les aiguilles dans la pendule
tricotent le beau temps jour et nuit.

Jacques Prévert

Coffea arabica, Waipio, Maui, Hawaii. Foto de Forest and Kim Starr

Dama d'anit, no voldria enutjar-vos,
però he pensat que sou la meua mort
quan, al café, us vaig veure asseguda
amb el marit i no massa distreta.
Des d'un racó us vaig veure de sobte:
no vaig poder deixar ja de mirar-vos.
La meua mort és una mort burgesa,
blanca de carns i freda d'entrecuix.
És una mort ordenada i altiva.
S'alça del llit al temps que la criada,
no deixa res sense la seua cura,
va revisant els racons de la casa,
mirant si hi ha pols damunt les cadires.
Sols ix de nit algun dissabte que altre
i només pren llet i un dit de café,
car el café la sol desvetlar massa.
Dama d'anit, que el vostre esguard altiu
vàreu vessar pel quartet i les taules
negligentment, sense cap de tendresa,
creuant les mans bovament al baix ventre.
La meua mort té vostre encarnadura.
La meua mort és como vós de fidel.
La meua mort m'ho és de tan honesta.

Car no hi ha res més fidel que una mort.
La meua mort se'n ve amb mi a totes bandes,
exactament com vós amb el marit,
complint només un deure, com feu vós.
Exactament un deure conjugal.

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, 4 setembre 1924 – València, 27 març 1993)

Cafetar La Hermandad, cultiu ecològic, San Ramón, Matagalpa, Nicaragua.
Foto de Tomàs Badia Navarro

Non si male nunc

És el moment d’empenyorar tendreses,
d’aplegar les engrunes de la taula
abans de voleiar les estovalles.
Al rebost,
només hi ha llet en pols, i rosegons
de pa que un dia foren flonjos,
i el cafè t’aigualeix els matins
entelats de tristesa.

La hivernada inclement
no durarà per sempre:
se l’endurà el mateix que va portar-la,
un déu capriciós i sense feina,
i tu, que hauràs après
(o hauràs conclòs), et miraràs la calma
amb ulls desconfiats (prudents i savis)
i provaràs de no somriure gaire,
de no assaborir gaire,
de no rumiar gaire,
només per si de cas,
per si torna el moment
de tancar la tendresa amb pany i clau
i empenyorar-la.

Sònia Moll
(Barcelona, 1974)

Flor de Coffea racemosa, Zongoene, Moçambic. Foto de Ton Rulkens

La insistència en la revolta

La revolta.
La insistència en mirar-te.
(Altrament dit divisar el teu far).
Necessitar acostar-me al teu cos.
La insistència. Tornar-te a mirar
i que tu m'enxampis
i tu mirant-me.
I insistir un altre dia.
I endevinar quina brusa duràs avui.
I un dia una trobada al metro
(visca l'atzar!, l'atzar és vida!);
i després un mail
i un cafè dos cafès tres cafès...
La insistència en fer-te un poema
i donar-te'l el dia que et vaig acariciar els cabells.
La insistència en tornar-te a mirar
i que tu m'enxampis per cinquè cop,
i jo seguint mirant-te
i tu un somriure
i jo acostant-me als teus llavis
i tu mirant-me els llavis...
I ballar dues cançons seguides
i agafar-te de la mà
i tornar junts en tren
i anar a dormir pensant en tu
i en tornar-te a trobar al metro en un transbordament.
La insistència en capgirar la raó.
La insistència en posar potes avall l'ordre establert
i el desordre també establert.
La revolta. Insisteixo.
La revolta. La revolta. La revolta.

Fidel Picó
El poeta roig
Octubre de 2016

Cafè, Maquipucuna, Ecuador. Foto de Vilseskogen

A Rússia

Catedrals plenes de sargantanes,
són verdes, són blanques,
i una flor surt dins una teulada
més groga i més alta.

Dues cullerades de sucre,
suc de taronja, sa boira d’Escòcia.
Dues cullerades de sucre,
suc de cafè, cafè de Colòmbia.

Catedrals amb dormideres i dones,
se tanquen ses portes,
i, dedins, jo sé que ja som a Rússia
i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.

Dues cullerades de sucre,
suc de taronja, ses faldes d’Escòcia.
Dues cullerades de sucre,
suc de cafè, cafè de Colòmbia.

Catedrals amb dormideres i dones,
se tanquen ses portes,
i, dedins, jo sé que ja som a Rússia
i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.

A Rússia i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.

A Rússia i tocant sa veritat
d’una rasca insuperable.
A Rússia hi viu sa gent amb zero graus,
se congelen i s’aguanten.

Joan Miquel Oliver
(Sóller, Mallorca, 1974)

Varietat de cafè de fruit groc, Colòmbia. Foto de Multivac42

Setanta matins

Aiguaneu
remulla teulades,
les brases a la llar
donen calor encara

Un cafè,
setanta matins

Seus mirant
en càmera lenta
com van i vénen
els núvols i els vespres

Els matins són més llargs,
els dies són com anys,
No val penedir-se
Ara ets, i demà?

No saps quan
les teves paraules
eternament seran
lluny del que veus ara

Els records del que
vas ser un dia tornaran
com si els visquessis ara com abans

Cançó del grup Élena

El cafè d'ombra (Coffea arabica) sota un arbre de la pluja (Saman), Kona, Hawaii.
Foto de Scot Nelson


dissabte, 26 de novembre del 2016

El cafè, una beguda dels somnis

Cafè, la beguda de les il·lusions

Il·lustració de Jordi Casamajor
La meva filla s'ha aficionat a la música clàssica. Avui hem escoltat el «Rondo alla turca» de Mozart, d'una sèrie de dibuixos animats russos amb música clàssica. L'animació representava una desfilada de tropes turques en vestits nacionals de l'època de l'Imperi Otomà.

Baies de Coffea racemosa, Moçambic. Foto de Ton Rulkens
El cafè que bevíem quan era petita era el cafè a la turca. Els turcs consideren que el cafè ha de ser negre com l'infern era fort com la mort i dolç com l'amor. A la meva infància i adolescència, el cafè es preparava en una llauna de coure i llautó (amb un mànec llarg) que es deia «cezve». S'agafaven els grans de cafè, de la varietat «aràbiga» (recordo que era molt cara i difícil d'aconseguir). Si venia ja torrat, es molia en un molinet mecànic: n'hi havia d'elèctrics però es considerava que el millor cafè era el molt a mà, amb l'esforç físic. Si els grans eren crus, es començava per torrar-los a foc lent. Per preparar el cafè a la turca el cafè devia estar extremadament ben molt, com una pols molt fina. Sempre em proposava per moldre'l. Tenia un aroma incomparable. A les cafeteries, el “cezve” es col·locava sobre un munt de sorra calenta, en una plata gran i fonda; a casa, el foc devia ser petit. Per preparar la beguda, hi vessàvem una cullerada de cafè per cada comensal, més una, i una o dues cullerades de sucre; alguns hi posaven canella molta.

Flor de Coffea arabica. Agua Blanca, Parc Nacional Guatopo, Barlovento, Veneçuela.
Foto de barloventomagico
La meva mare solia afegir-hi un tros de llimona, a la seva tassa de cafè negre: una combinació ben estranya a la qual mai m'he acostumat. Cafè, cigars, conyacs francesos i xocolata negra no eren simples productes de consum: eren un vestigi d'una vida mai vista, eren símbols d'alguna cosa llunyana i inassolible, com ho eren, per als meus pares, els escrits de Hemingway, pintures impressionistes, cançons de l'Abba i dels Beatles. La meva mare sempre ha sabut convertir qualsevol cuina en un lloc acollidor i seductor, convertir qualsevol àpat en una degustació d'aromes exquisits. Totes les coses que la rodejaven tenien una qualitat de somni, d'imatges d'un més enllà potser inexistent o malentès, però admirat amb una passió singular.

Coffea arabica, Costa Rica. Foto de Joan Simon
Tant el meu pare com la meva mare eren fills d'un pare militar i una mare treballadora, amb visions de triomf i plans de conquerir el món, en els quals jo, com a nena, participava amb entusiasme. Sempre vaig creure que un dia el meu pare guanyaria el premi Nobel de medicina. Ho creia amb tanta certesa que encara ara, quan sembla que el premi en qüestió se'ns ha escapat irremeiablement, tinc la sensació que podia haver-lo guanyat si s'hi hagués posat de veritat, que no s'hi va esforçar prou. El premi Nobel del meu pare era, per a mi, un projecte tan probable i tangible com la seva tesi doctoral, o els meus plans de ser metge. Si no em vaig fer metge, és perquè no vaig voler. Ergo, el mateix va passar amb la brillant carrera científica del meu pare. En fi, tots érem somniadors, i el cafè – a diferència del te que a Rússia beu tothom – era una beguda dels somnis.

Planta de Cafè amb grans, Perquin, Morazán, El Salvador. Foto de ceasol
I no eren tan sols els meus pares. Els monjos coptes, a l'Àfrica, bevien cafè negre per no adormir-se; els estudiants de la meva facultat ho feien per predir el futur. Un cop begut el cafè, donaven la volta a la tassa, i als contorns dels restes de cafè, llegien les victòries que els esperaven. Allà, a Moscou, la nostra cafeteria preferida es trobava al Museu de la Revolució, i hi feien totes les classes de cafè, tan fort com feia falta, tan negre com es podia, tan dolç, tan amarg, com l'amor.

Alexandra Grebennikova
Article publicat a El Periòdic d'Andorra el 13 de maig del 2013

Cafetar de muntanya, cooperativa La Hermandad, San Ramón, Nicaragua.
Foto de Tomàs Badia