dimarts, 19 de desembre del 2017

Un nadal singular

Del tot, un nadal singular

Aquesta tardor serà recordada, més enllà de la pobra pluviometria i de les fortes ventades, com un dels períodes històrics més durs, i tanmateix interessants, d’aquests darrers tres cents anys. Per bé de respectar la idiosincràsia d’aquest blog prefereixo abstenir-me pel que fa a certes valoracions personals doncs no crec que sigui l’espai adient. Si més no, em ve molt de gust felicitar el Nadal a tots els que entren a llegir i a contemplar les imatges que periòdicament van emplenant els nous continguts.
He provat de fer un petit malabarisme, tot recreant el mite del fill pròdig, i m’ha sortit el poema que us vull oferir a continuació. Queda a la lliure elecció de cadascú posar diferents noms i fesomies al seu protagonista. No trobeu que seria fantàstic, potser agosarat, que un dels desitjos per aquestes festes fos que amb els ulls ben oberts i les orelles ben atentes, havent superat l’ambició i el servilisme aliè, els reis de les falses promeses connectessin d’una vegada amb el seu cor?.

Franc Guinart i Palet / Nadal-2017.

Jardí públic amb parella i avet blau: el jardí del poeta III
Octubre 1888, Arle - les Boques del Roine
Vincent Van Gogh

L’avet de la plaça

Li va regalimar una llàgrima per la galta,
feia poca estona que de lluny havia tornat,
quiet i pensarós restava al bell mig de la plaça
just davant del centenari avet il·luminat.

Una escalfor estranya i agradable
des del terra havia traspassat les sabates,
venia del silenciós hivern de les arrels,
plenes de vida, profundes i també properes.

Va deixar de dubtar, sense l’ajut de la paraula,
aquell indret era un trosset de la seva casa,
ja mai més el menystindria ni el decebria,
era el seu bressol i ningú en tallaria cap branca.

Franc Guinart i Palet / Nadal-2017

Un carreró al jardí públic d'Arle
1888 - Vincent Van Gogh

dilluns, 11 de desembre del 2017

De les bones i males practiques en la jardineria

Gracias corazón por cada latido !”

Mentre molta gent treballa per fer la ciutat més habitable, uns quants desfan la seva feina. No són uns quants qualsevols, són els eterns invisibles als ulls del control de la ciutat.

Si la ciutat batega és en part pels arbres que esmorteixen la contaminació i els efectes del canvi climàtic. Així com ningú s’imagina una ciutat sense arbre jo no em puc creure que hi hagi un tansemfotisme tan exagerat.

Qui és que se suposa que ha d’exercir la vigilància mediambiental ?

Entenc que no tothom ha d’estar bojament enamorat dels arbres ni de la seva feina, però d’aquí a aquesta passivitat…

Busqueu quantes denúncies hi ha a Barcelona per delictes mediambientals i, si encara us batega el cor, m’ho expliqueu si us plau.

J.D.Fernàndez i Brusi