dijous, 31 de març del 2011

Segona Jornada de l’Hanami a Masquefa

花見
Celebració de l’Hanami a Masquefa
• Contemplació dels cirerers florits •
"En record i en solidaritat amb el poble del Japó"

Diumenge 10 d’abril del 2011

A les 10 del matí:
Trobada a la font dels jardins de la Plaça del Pla de l’Estany
per anar passejant cap a l’Hort dels Cirerers.

A l’Hort dels Cirerers, mentre s’esmorza o es fa una mossada,
asseguts sota els arbres:

Recital de poesia sota els cirerers florits a càrrec dels poetes :
Trini Casas, Rossend Sellarés, Pere Urpí i Jordi Muntané

Està previst que cap a les 12 del migdia
es tornarà passejant cap a casa.


· Cadascú s’hauria de portar un entrepà o una mossada i alguna beguda (a l’acte ja hi haurà te per beure).
· Es demana als assistents que portin dolços casolans (coques, galetes, pastes) per prendre i compartir mentre es gaudeix de l'entorn i dels poemes.
· Com que allà no hi ha lloc per seure, els assistents s'han de portar una estora, catifa, coixí o sac de plàstic per seure a terra, si és possible que siguin de color blau tal i com es fa al Japó, o cadiretes plegables.
· A les 2 del migdia es farà un dinar amb els participants i tothom que hi vulgui estar. Preu del dinar: 15 euros. Reserva i compra de tiquets pel dinar fins el dijous dia 7 a les oficines de L’Alzinar (Tel. 93 772 68 61).
· A l’acte es podrà comprar un recull de poemes dels autors del recital.

El menjar del Hanami
“El menjar típic del Hanami s’elabora amb aliments propis de l’estació i, especialment amb flors i fulles del cirerer en conserva. Un dels aliments símbol de l’arribada de la primavera és el sakura-mochi, un pastís d’arròs embolicat en una fulla de cirerer. Les fulles del cirerer en conserva de vinagre també són un element bàsic en el sushi que es menja en aquest pícnic, i també un tipus de boles d’arròs amb flors de cirerer en conserva. Amb la flor del cirerer es fa un tipus de te molt especial anomenat sakura-ya. Aquest te es prepara amb flors de cirerer en conserva i aigua bullint.”
Del llibre “El menjar al Japó” de Muriel Gómez Pradas. Editorial UOC, 2006.

お花見
Organitza: Amics arbres · Arbres amics – L’Alzinar, Societat Recreativa i Cultural
Amb la col·laboració de: Ca la Roser - Cal Rafel - Els Poetes

Es lletsó que va tornar un arbre

Sa rondalla des lletsó i un lletsó de rondalla


I heu de pensar i creure i creure i pensar que un dia de primavera una jaia garruda que passava per un poblet enfilat a un turó, va anar a demanar en es batle encobeïment per passar uns vespres a recer i qualque tros de pa per espassar-se sa rusca. Idò que vos pensau? Es batle lluny de rebre-la amb compassió, la va engegar a caixes destrempades des poble i encara la va encalçar fins a la partió des terme pegant-li cops per ses costelles amb un verdanc d’ullastre ple de bonys. Sa vella pegava uns bons crits i uns bons remeulos i li demanava en es batle que s’aturàs, però aquell homo cegat que anava no atenia a raons i bones cinglades que fotia. Sa jaia, ben ofesa i plena de cops i breverols, no era una jaia qualsevol, sinó que era una bruixota que el que volia era posar a prova a aquell poble, i de s’enrabiada que va agafar en sentir-se malmenada d’aquella manera, va tirar malbocí en es poble. Agafà unes butzes de rata, les va mesclar amb un poc de sutja d’una xemeneia d’un casetó mig esbucat i ho va tirar dins des llit des torrent. Al cap d’un parell d’hores, es còdols de dins es torrent, allà on havia pegat es malbocí, botiren i pegaren fua una hora enfora. El fang que hi havia devora va esclatar i se va crullar i va comparèixer una fulla que se començà a fer per amunt per amunt i vos dic jo que en feia de via a créixer i a treure tanyades per ses voreres, i fulles i més fulles i es tronxo s’engreixava i tornava surenc.

Aquella verdesca lletuguera no era res més que un lletsó embruixat que creixia i creixia ajudat per sa llecor des llit des torrent i per sa maledicció i ses pestes que sa jaia havia tirades contra es poble. Si ningú no aturava allò, es poble quedaria ben escaldat.


S’herbota se feia alta i aviat passà ses alzines, però també se feia endins per avall cap a dins sa terra i davall es torrent hi trobà una crosta de tapiot que va foradar com si fos pastís de fulls i a davall hi trobà una cova i davall sa cova hi vengué es blau i davall es blau seguí i més avall encara va arribar, xuclant tota s’aigo de vena que trobaven ses seves arrels. I en es cap-curucull d’aquella plantota hi va creixer un ramell de flors ben grassones i esponeroses i en un no-res es badaren i miraren cap en es sol.

I s’engreixava es lletsó de tanta d’aigua que ses 2 fonts des poble començaren a anar magres i a la fi deixaren de rajar i sa gent de poble començà a notar que de ses sínies no en podien treure ni gota. I quan ses cisternes i aljubs de ses cases s’eixugaren sa gent va perdre ses rialles, començaren a anar mostís i trobaren que havien de fer cosa per posar-hi remei. Vengué be que per es poble passava un al·lot una mica malenat però amb bon xerrar i que en veure tot aquell devesell va pegar quatre xiulos i en tenir a tothom parat escoltant-lo va dir a tot aquella generació: “Si voleu que vos llevi el maldecap d’aquest lletsó de l’infern, deixau-me fer a mi, però a canvi vull que me doneu una senalla plena de monedes d’or, dues quarterades d’ametlerar i figueral i tres quarterades de garriga i pinar, ses millors que hi haurà en es terme municipal!”.

Li digueren que si a tot el que demanava. Es jovenel·lo pegà bot a dins des torrent i se mirava es lletsó i sa gruixa que havia presa. Idò què me’n direu?, tirà es barram enrere i li estreny a pegar un xiulos aguts i fins que feien mal a ses orelles. Amb això que compareix un esbart de caderneres com mai s’havia vist, s’havien arreplegat devers Sineu i venien de tots es caps de s’illa. Se va fer un poc fosc, pareixia que passava un nigul! S’al·lot deixa de xiular i ja me tens totes ses caderneres assolades sobre aquella lletugota venturera. I venga i dasa i començaren a afitorar amb so bec ses flors i ses llavors i ses fulles més tendres primer i ses més granades darrer i bones enfornades cap es gavatx. Al cap d’una estona havien fet net de lletsó i no hi quedava ni sa senya!.


En poc temps ses fonts tornaven a rajar i ses sínies vessaven per alt i es poble tornà a tenir aigua bona a voler (no tenia nitrats un temps).

Es batle i tot es poble en agraïment donaren en es jove el que havia demanat i feren una festa de pinyol vermell i els músics tocaren ses xeremies i es fobiols i feren un ball ven vitenc. I encara deuen ballar si no se són aturats.

Es jovenel·lo va fer-hi una casa a dins ses quarterades, sempre complint sa normativa urbanística i es Pla Territorial, amb colors terrosos i ocres, dos aiguavessos i no hi va posar balaustrada. I en haver passat s’inspecció de s’ajuntament va ampliar i va tancar sa porxada i ara te dues habitacions més.


I qui no ho cregui que ho vagi a cercar!


Fotos: Lletsó, Sonchus oleraceus. R.Mas.


Rafel Mas, Búger 31 de març de 2011

Tala indiscriminada de plàtans

Ara han talat molts plàtans a la zona del Clínic

Suposo que això deu ser una persecució contra el polen però en tot cas els serveis municipals s’estan lluïnt aquest any amb la poda dels arbres i l’han pres especialment amb els plàtans. Primera pregunta: és normal que els podin quan ja estan brotant? I segona, algú ens pot explicar per què n’estan talant tants? Al carrer Villarroel alçada Clínic és impressionant, n’hi ha un de talat al costat de l’altre i aquesta imatge s’està repetint a molts punts de la ciutat.
Guillem Carbonell
· Article publicat a Cròniques de Guillem Carbonell el 30.03.2011

dimecres, 30 de març del 2011

Primordis primaverals

Els borrons d'una mèlia de balcó

Tocava escatar escossells i allà estava ella acabada de germinar. No cal dir on va anar a parar: al balcó de casa. I d'això ja en fa una colla d'anys...
Moltes llavors d'arbres no són difícils de trobar germinades en llocs propensos a tenir prou humitat. Només cal estar al cas i t'estalvies el patiment de veure què passa amb la seva viabilitat. I al cas estava quan l'altre dia vaig observar que la mèlia ja s'havia despertat del seu repòs hivernal. De fet ja deuria fer unes quantes setmanes que les seves arrels estarien funcionant i em vaig quedar parat, badant. Contemplar aquell borró obrint-se a la llum em va fer recordar com arribo a passar de puntetes per damunt d'esdeveniments vitals només pel fet de ésser efímers i no concedir-me el moment de quietud adequat per a la seva percepció.
He estat uns dies fent fotos als borrons de la mèlia només per a disposar d'una bona excusa per a meditar sobre ells. I ara m'he disposat a escriure una mínima part d'allò que he relacionat sobre aquests amics potser una mica oblidats per petits, per efímers o per la mandra d'haver de plantejar-me qüestions i dubtes d'entretinguda resolució.
El borró és el primordi d'un brot que esdevindrà branca o flor. Segons com sigui d'adversa l'època desfavorable per al creixement de l'arbre el borró estarà més o menys protegit. Podríem comparar com són de diferents les gemmes d'un freixe o d'una tipuana i deduir-ne el seu origen només veient la forma de protegir aquests punts de creixement.
La disposició de les gemmes a l'arbre és característica de cada espècie i sovint segueix una geometria modular, recursiva i molt predictible, definitivament fractal. Aquesta distribució dels borrons i el seu posterior desenvolupament determina la forma de l'arbre. Aquest port origina les diverses presències que, en funció de l'edat, observem entre els nostres amics arbres.
D'aquesta personalitat configurada per l'hàbit de creixement hi ha qui en diu arquitectura de l'arbre. A mi aquesta expressió no m'agrada per que sempre he pensat que l'arbre és un sistema viu, que s'estructura amb el pas del temps de forma autònoma i el terme arquitectura el veig molt propi aplicat a les construccions, que són creades per una persona i definides amb materials inerts dimensionats per números i no pas per funcions de diversos creixements com és el cas dels arbres.
Observant qualsevol arbre veure'm que té unes pautes de creixement, una certa repetició de formes, i una capacitat de resposta en front de les pertorbacions que ens explica com aquest viu , com s'estructura i s'adapta al medi. Del genial Da Vinci se'n conserva un croquis on s'observen certes peculiaritats relacionades amb la distribució del brancatge.
Actualment en Hallé i l'Oldeman són un referent obligat en l'estudi de la personalitat dels nostres amics. Després d'haver estudiat les 60000 espècies d'arbres que suporten estoicament les nostres interaccions ha vist que el seu creixement es pot resumir en tan sols 22 models ( caràcters ? ).
Aquests models són dibuixats per l'activitat i l'emplaçament de les gemmes. Dins els borrons s'hi couen delicats equilibris hormonals, criteris de gestió del creixement i un munt de coses que amb el temps es van descobrint. Treballen en equip i tots estan connectats en una mena d'intranet per tal d'ocupar l'espai a la recerca de la llum i reaccionar adequadament en cas de qualsevol pertorbació.
De forma antipodal les arrels estan coordinades amb tot el núvol d'aquests punts de creixement i s'organitzen per a fer front les seves demandes. Es tracta d'un treball dur, anònim i malagraït doncs només se'n parla d'elles quan es fan emprenyadores.
Quan es fa retòrica de l'eterna i tan controvertida poda poca gent hi ha que la pugui raonar en funció dels borrons. I no es pas massa complicat. Qualsevol poda debilita l'arbre a costa d'enfortir els borrons que resten propers al punt d'amputació. A nivell ornamental volem flors i a nivell agrícola ens interessa el fruit que ve darrera la flor. Busquem desequilibris que afavoreixin els nostres interessos alterant l'estructura natural de l'arbre.
És d'esperar que arribi un moment en el qual no ens caldrà menjar fruita enlluernadorament grossa i encerada i tornarem a les varietats rústegues, ben adaptades sense massa requeriments agroculturals i que només caldrà exsecallar.
Amb sort també un dia d'aquest aplicarem els nombrosos coneixements que tenim a l'abast i podrem assolir un bon nivell d’harmonia en les nostres relacions amb els arbres, deixant reduïda la seva poda a la mínima expressió.
Observar com es mou un arbre és una bona meditació. Potser trobarem més preguntes que respostes, d'acord, però amb paciència alguna certesa trobarem, mai és un exercici avorrit. Només cal tenir la precaució de no conduir cap vehicle, mirar primer que al terra no hi hagi cap detritus pudent i, si esteu a l'altra banda del Mediterrani, que no hi hagi cap “kalashnikov” amagat...
J.D. Fernàndez i Brusi

Cicle de conferències dels boscos de la Safor

Visions històriques i ecològiques
dels boscos de la Safor


Cicle de conferències amb motiu de l'any internacional dels boscos
Gandia, març, abril, maig de 2011

Cicle que pretén fer un recorregut interdisciplinari pels paisatges i els boscos que han format part de l’escenari històric de la comarca de la Safor.

Lloc de celebració i horari: Casa de Cultura Marqués de González Quirós de Gandia. 20:00 h. Entrada lliure.

Activitats programades :
Març
· 31 de març, dijous. Xerrada “Els boscos ibèrics, singularitat i estat de conservació”. Dr. Helios Sainz. Enginyer de forests i expert en geobotànica, professor de la Universitat Autònoma de Madrid, part de l’equip redactor del Pla Forestal Espanyol. Organitza: CEIC

Abril
· 3 d’abril, diumenge. Excursió “Els boscos de la Safor”. Guies Xavier Ródenas, Josep Sendra i JM Peiró. Enginyers de Forests (X.R, JM.P) i Biòleg (J.S). Excursió al bosc de Manesa. Organitza: UPG-CEIC
· 5 d’abril, dimarts. Xerrada “Habitar i transitar els boscos de La Safor a la prehistòria” Olga Gómez Pérez. Investigadora. Departament de Prehistòria i Arqueologia. Universitat de València. Organitza: Museu Arqueològic de Gandia –MAGa
· 7 d’abril dijous. Xerrada “Una visió històrica i ecològica dels boscos del pirineu”. Dr. Joan Manuel Soriano. Geògraf, coordinador del Grup de Recerca d’Alta Muntanya de la Universitat Autònoma de Barcelona. Organitza: CEIC Alfons el Vell.
· 12 abril, dimarts. Xerrada “Domesticar la natura: els boscos i la marjal de la Safor a l’edat mitjana” Frederic Aparisi Romero. Universitat CEU Cardenal Herrera – Grup Harca
· 22 d’abril, divendres. Inauguració exposició “25 anys d’estudis i publicacions mediambientals a la Safor” CEIC Alfons el Vell al Museu Arqueològic de Gandia- MAGa (fins al 23 de maig). Entrada gratuïta.

Maig
· Tallers didàctics i exposició al MAGa: “Fa molts anys hi havia...” Dissabtes i diumenges pel matí.
· Taller didàctic al MAGa per tal de commemorar 2011 any internacional dels boscos. Proposem un recorregut pels habitats que han format part de la prehistòria de la Safor i coneixerem l’aprofitament dels recursos que formaven eixos paratges. Descriure una evolució paisatgística on l’home va jugar un paper molt destacat i transformador. Reconstruirem els paisatges i els habitants dels jaciments més importants de la Safor.
· 6 de maig: Inauguració exposició “La custòdia del territori i els boscos”. AVINENÇA (fins al 6 de juny al MAGa). Entrada gratuïta.

Organitzen: CEIC Alfons el Vell · MAGa - Museu Arqueològic de Gandia · UPG - Universitat Popular de Gandia.

dimarts, 29 de març del 2011

Podologia lineal


Bé, els propietaris de les línies elèctriques no tenen cap mirament vers els arbres. Tant se dóna si són a la via pública com si pertanyen a un propietàri particular, el cas és apartar la vegetació de les línies enlloc de fer-ho a l'inrevés, apartar les línies de la vegetació, bé pujant-les o com és més lògic i ja s'està fent a molts municipis, soterrant-les. Demà, aquestes línies potser ja no hi seran, però els arbres restaran allà mutilats per sempre i sense remei, ja que en aquets casos que veiem, són pins pinyoners, incapaços de crear rebrots. I no us penseu que en cap cas hagin demanat permís, arriben, i com Atila no hi torna a creixer l'herba, amb la impunitat de tenir una gran companyia a darrere de la que tothom està enganxat.





Mireu el cas d'aquest pi a la vora de l'autopisat C-32, no li han deixat cap branca que anés amunt! Si es fa algun bolet potser serà més alt que el pi.


dissabte, 26 de març del 2011

Amics Ficus, Figueres Amigues


 Les figueres més belles del Món

El gènere Ficus pertany a la família de les Moraceae i està format per unes 800 espècies d´arbres, arbustos i lianes. La majoría viuen a zones tropicals i subtropicals, però també n´hi ha a les zones atemperades com la nostra figuera mediterrània. 

Com totes les moràcies la saba dels Ficus és lletosa i càustica i s´anomena làtex o lletrada. A les persones de pell sensible els provoca cremades químiques a vegades severes i, precisament per aquest efecte càustic, el làtex s´ha usat des de l´antiguitat per a eliminar els fics o berrugues de les mans i altres parts del cos. Curiosament el nom popular dels fics ve del seu tractament amb la lletrada dels Ficus. 

La gran majoría d´espècies són de fulla perennal, excepte les que habiten a regions atemperades que a l´hivern entren en hibernació i perden les fulles i les de climes semidesèrtics amb llargs estius molt secs i calorosos que entren en estivació i perden les fulles durant l´estiu.

Molts arbres del gènere Ficus tenen la tendència a emetre arrels aèries des de les branques i el tronc que creixen cap avall cercant la terra. Una vegada contacten amb el sòl arrelen inmediatament i es transformen en columnes molt gruixades, com si fossin nous troncs, aportant així estabilitat i nous nutrients i aigua a l´arbre que arriba a assolir unes mesures gegantines. A la foto es pot veure aquesta curiosa manera de creixer en aquest magestuós exemplar de figuera de Lord Howe del mar de Tasmània a Oceanía, Ficus macrophylla subsp. columnaris, fotografiada al magnífic Jardí botànic de la Orotava de Tenerife. (Feu doble clic a damunt la foto per a ampliar-la)
 
Un dels casos més famosos és la figuera de Bengala, figuera de Buda ò Banià, Ficus benghalensis, un exemplar de la qual al Jardí botànic de Calcuta de la India té uns 230 anys i ocupa una superfície circular de 120 metres de diàmetre i 12.000 m2. La circumferència del tronc principal mideix més de 12 metres. El seu pes total és incalculable, milers de tones. Segons el llibre de récords Guinness, però, no és aquesta figuera la més gran del Món. La primera en el ranking és un altre Ficus benghalensis, encara més gran, a la ciutat india de Kadiri, anomenat localment Thimmamma Marrimanu i adorat com un déu. Les parelles estèrils van a resar a l´ombra d´aquesta figuera imponent amb l´esperança de que els concedeixi un fill.

Tronc d´una altra figuera de Lord Howe del Jardí botànic de la Orotava amb les impressionants arrels que sobresurten de la terra per a donar-li estabilitat i les arrels que baixen de la part alta del mateix tronc i amb el temps s´acaben soldant amb el tronc principal.

A l´entrada del Jardí botànic de Lisboa hi ha aquesta esponerosa figuera de Queensland i Nova Gales del Sud d´Austràlia, Ficus macrophylla subsp. macrophylla. Val la pena ampliar la foto per a apreciar la gran bellesa d´aquest exemplar.

Figuera de Bailey d´Austràlia, Ficus baileyana, al Jardí botànic de la Orotava. Ampliant la foto es poden veure les arrels aèries que surten del tronc i les branques i s´endinsen dins la terra cercant nutrients, aigua i estabilitat.

No tots els Ficus són arbres esponerosos. En aquesta foto es veu una curiosa figuereta rastrera, Ficus repens, que creix com una catifa damunt aquestes roques volcàniques del municipi de Feteira a l´Illa de Faial de les Açores. Les seves branques són com sarments que emeten arrels a mesura que s´allarguen i fitxen la planta a les roques. El Ficus repens és una planta alòctona invasora a les Açores, originària dels boscos tropicals d´Àsia i Austràlia, molt apreciada en jardinería. Feu doble clic a damunt la foto per a ampliar-la.

Detall de l´extrem d´un brot de Ficus repens amb uns colors molt cridaners i una textura com de plàstic.

Una altra figuera molt apreciada en jardinería és el Ficus benjamina, que a zones atemperades i fredes es cultiva com planta d´interior i no sol ultrapassar els dos metres d´altària, mentre que al seu clima tropical del sud i sudest d´Àsia i nord d´Austràlia d´on és originari pot assolir els 30 metres. Els seus fruits diminuts son l´aliment predilecte de moltes aus que extenen així l´espècie pels boscos amb els seus excrements. A la foto es veu una varietat de jardinería de fulles blanques i verdes, Ficus benjamina var. albovariegata, a un carrer de l´illa canària de La Palma.

Un dels Ficus que més em va impressionar per la seva bellesa va ser aquesta figuera de l´Himàlaia, Ficus auriculata, amb les seves grans fulles vermelloses i els seus fruits grossos com el palmell de la mà. Si feu doble clic damunt la foto apreciareu millor la bellesa de la seva capçada a contrallum.

Aquest exemplar creix molt a gust al Jardí botànic de la Orotava, protegit pels grans arbres tropicals i subtropicals que hi ha sembrats al seu voltant.

Grans fruits de la figuera de l´Himàlaia anterior encara verds, que creixen directament a les branques principals. Com que a les Canàries no hi ha l´avespeta polinitzadora asiàtica que polinitza aquestes figues, els fruits no acaben de madurar i no tenen llavors.

Cada espècie de Ficus té la seva avespeta polinitzadora específica. Les nostres figueres mediterrànies són polinitzades per l´avespa Blastophaga psenes, un himenòpter apòcrit de la família Agaonidae, que viu dins les figues o siconis de la figuera silvestre o cabrafiguera mascle, Ficus carica var. caprificus i a la primavera surt volant amb el cos plè de pol.len aferrat, entra dins les figues i polinitza les flors femenines, tant les partenocàrpiques com les femenines vertaderes i fa madurar els fruits amb una dolçor i un bouquet molt agradable que recorda les avellanes torrades quan les llavoretes s´esclafen entre les dents. La majoría de figueres de la Mediterrània occidental són partenocàrpiques i maduren les figues sense necessitat de ser polinitzades, però si l´avespeta les visita, els fruits tenen llavors i una qualitat grastronòmica molt superior. A la Mediterrània oriental hi ha figueres femelles vertaderes no partenocàrpiques, la més famosa és la figuera d´Esmirna, que només madura les figues si són polinitzades per la Blastophaga psenes procedent dels siconis masculins d´una cabrafiguera.

Bellíssimes figues rimades de rosa i verd de Ficus aspera de les Illes Noves Hèbrides de l´Arxipelag de les Vanuatu a l´Oceà Pacific. Foto realitzada al Jardí botànic de la Orotava al maig.

Formoses figues picades de punts blancs del Ficus erecta de la Xina, Corèa, Japó i Taiwàn. La foto també és del Jardí botànic de la Orotava

Nombroses figuetes que cobreixen les branques del Ficus superba del Mar de Java i Japó. Al Jardí botànic de la Orotava tenen una magnífica i extensa col.lecció de Ficus exòtics d´una bellesa extraordinària.

Figueta diminuta de Ficus rubiginosa, amb la mida ideal per a ser engolida pels ocells. Aquestes figuetes són comestibles, però tenen poca polpa i moltes llavors. La foto és del Jardí botànic Mundani de Sóller.

Totes les figues madures dels Ficus són comestibles, no n´hi ha cap de verinosa, però moltes d´elles són molt poc "palatables" per als nostres gustos, amb una textura com cartró i moltes llavors.

Figuetes del Ficus retusa, petitones i comestibles, però amb molt poca polpa. Són molt apreciades pels ocells. La foto és dels jardins del Prado de San Sebastián de Sevilla.

Figues dures i acartonades del Ficus elastica, molt cultivat com planta de jardinería. La foto és del Parque de María Luísa de Sevilla.

Bellíssimes i cridaneres figues de la varietat Abaldufada rimada del Jardí botànic Mundani.

Grandioses figues flors de la varietat Vacal amb un pes mitjà de 116 grams cada una. Procedeixen d´un hort del Port de Sóller.


Figues flors de l´antiguíssima varietat mallorquina anomenada Blava, de forma assimètrica i una dolçor exquisita. Aquesta varietat va ser duita a Canàries per repobladors mallorquins fa uns 500 anys. D´allà vaig dur una branqueta que em va aferrar i ara és una formosa figuera d´uns 4 metres molt productiva.

Una de les darreres varietats de figuera mallorquina que va néixer fa un poc més d´un segle dins una paret de partió d´una finca del terme d´Algaida és la Carlina, anomenada així pel pagès algaidí que la va "descobrir" i li va posar el nom del senyor de la finca, el metge Carles. És una figa molt dolça, encara que no massa apetitosa pel seu aspecte, molt bona per a ser assecada. Al poble d´Algaida era molt utilitzada per a alimentar els porcs. Actualment ja només queden algunes figueres Carlines molt velles i mig mortes.

Sucosa, melosa i apetitosa polpa de figa Carlina, d´una dolçor i un gust excel.lent.