dijous, 26 de setembre del 2024

Vídeo de promoció d'Amics Arbres a Ona Mediterrània.

 Amics Arbres, el programa que sorprèn

Amics Arbres és un programa dedicat als arbres, però no només això. Ens descobreix tota la cultura al voltant dels nostres 'amics'... i va confegint una banda sonora original i eclèctica.

El programa Amics Arbres, com fan els arbres, convida a colgar-se de les seves branques, aprofitar els seus fruits i a congriar la vida. Cada dijous a les 20.00 hores, podeu escoltar l'estrena d'un nou programa i els dissabtes a les 8.00 hores es fa una redifusió.

Podeu trobar Amics Arbres, amb Joan Vicenç Lillo Colomar, a la 88.8FM i a la secció 'A la carta' a la web onamediterrania.cat 

Podeu veure el vídeo aquí: Vídeo promoció




divendres, 23 d’agost del 2024

Explotació forestal i lluita maputxe per a la recuperació de la terra

Trafkintu o la revolució maputxe de les llavors

En el segle XXI, la rebel·lió és mirar al passat. A la pampa de Koz Koz, la comunitat maputxe fa una barrina per a compartir el seu coneixement, o “kimun”, i preservar les llavors autòctones. Amb aquestes iniciatives, volen recuperar les tradicions que el capitalisme els va arrabassar.

Miguel Fernández Ibáñez

Són les 10 del matí a la pampa de Koz Koz, a Panguipulli, a la regió de Los Ríos, i Jorge Weke insta a començar el ritual on es demana a la mare terra, o “ñuke mapu”, que protegeixi les llavors i els cultius de qui assisteixen al trafkintu, una cerimònia on els i les maputxes intercanvien llavors i plantes autòctones. Davant un arbre jove, espigat i quasi sense rames, fràgil encara, els assistents formen vàries files. És Weke l'amfitrió, i qui són al seu costat amb unes fulles petites i bols de fusta

comencen a espargir a la terra gotes de “mushay”, una beguda feta a base de blat o blat de les índies, i llavors beuen uns glops. Després, mentre Camilo toca de forma intermitent la “trutruka”, aquests bols passen de ma en ma i totes les persones repeteixen l'escena: fan uns glops i esparceixen unes gotes a la terra. Amb aquest ritual, “ñuke mapu” es sent respectada i preparada per a beneir el trafkintu.

El trafkintu és una tradició maputxe que recorda els temps en els que no existien els doblers: els agricultors locals canviaven els seus productes per peix o carn. Marisol Patiño Trui Trui recorda que abans venien des de Laffkenche amb peix i productes aliens a aquesta regió. “Esperam fer-ho perquè ja ho varem fer”, insta. “Només s'ha de tenir les ganes de mantenir això viu”, afegeix. De moment, aquest trafkintu sembla incipient, encara que algun dia aspira a assemblar-se al que feien els ancestres maputxe. A més, més enllà de l'aportació material, volen ampliar la comunitat. “Si no hi ha producte, podem ajudar amb la ma d'obra. Llavors, la ma ve de tornada, hi ha reciprocitat, estima. Abans, quan s'intercanviaven animals, els maputxes restaven agermanats”, recorda Weke.

Aquest trafkintu té dos objectius principals: impulsar un sistema alimentari alternatiu al capitalista que permeti l'autosuficiència i preservar les llavors i plantes autòctones de Wallmapu. A més, apunta Marisol Patiño Trui Trui, coordinadora del programa de “l'hort” a la organització maputxe Parlamento Koz Koz, es comparteix el coneixement o “kimun”: “L'hort maputxe consisteix en recollir tota la saviesa que, sense anar tan lluny, tenien les nostres mares i padrines. Avui dia tots els programes estan enfocats en usar químics i la idea és tornar a cultivar la terra com es feia abans”.

Baix una carpa blanca que protegeix de la pluja, unes 40 persones, inclosos dos petits grups d'escolars infantils, expliquen qui són, perquè hi van i quines llavors, plantes o flors duen per a intercanviar. Algunes persones parlen en mapudungu, altres en castellà. No falta el mate, tampoc el cafè i el te, i hi ha coques de blat, castanyes i pinyons enormes. Maria Elsa du llorer, romaní, menta i un orenga que “des de sempre” és en mans de la seva família, i cultiva uns fongs que, creu, a penes coneix la comunitat maputxe. Per la seva banda, Blanca mostra flors, julivert, pastanagues blanques i espinacs vermells. Altres persones duen ravenets, tomàtigues o roselles.

“Som una artesana maputxe i també som una sembradora de llavors antigues. Conserv les llaors de la meva mare i els faig una bosseta per a guardar-les”, diu Maria. “De gener a abril les prepar i procés, tenc una cuina especial per a secar-les i guardar-les correctament. A totes els faig un procés especial per a conservar-les”, conta, i nomena les seves llavors, procedents del seu hort a Pucura, a prop del llac Calafquen: el “üwe” o blat de les índies en dues varietats, de gra vermell i groc, per a fer locro i chuchoca; la “poñi” o patata morada, coriandre blanc, bleda, lletuga i “poroto” vermell.

Mir de tenir el meu corral amb flors; donen una harmonia diferent. Molta gent diu erròniament que són per a les dones: jo també he escoltat opinions masclistes”, diu Guido Haiquil, qui ha participat en altres trafkintu organitzats per altres comunitats a Wallmapu. “Gràcies a les plantes, podem respirar l'aire pur que ens queda. Les hem de rescatar. Al ritme que va la societat, en 20 o 30 anys moltes d'aquestes espècies no existiran, i això significa que tampoc ho faran els maputxe, els animals, les aus... És una cadena, es mor una espècie i entra en perill una altra”, considera, i posa com exemple el “puye”, un peix que s'ha extingit al seu lloc, a Puyehue, que significa el “lloc del puye”.

La comunitat maputxe tracta de rescatar i identificar les llavors antigues i autòctones. Tenen por a perdre-les, sobre tot perquè l'Estat xilè té en ment estandarditzar les llavors i la producció agrícola: la resolució número 162 sobre les llavors tradicionals aprovada per el Govern restringeix el seu ús i intercanvi; tan mateix, el maig passat el Ministeri d'Agricultura va deixar temporalment sense efecte la resolució per analitzar si les autoritats estan obligades a consultar les comunitats nadiues.



Recuperació de la terra

A més d'intercanviar llavors, en el trafkintu s'expandeix la comunitat: les persones es coneixen i expliquen els seus punts de vista sobre els problemes que afronta Wallmapu. Els temes centrals són la crisi climàtica i el dret a controlar el seu territori per a impedir l'avançament de les grans empreses extractores de recursos naturals.

És Francisco Kakilpan qui millor acobla aquestes dues causes, i deixa clar que està a Wallmapu i no a Xile. “El context que vivim exigeix que els maputxe ens organitzem. El canvi climàtic és aquí: en 30 anys no tendrem glacials i en 50 no hi haurà aigua aquí. L'avantatge és que els maputxe som aquí, i tenim la responsabilitat de contribuir a aquest país, que és Wallmapu, el país maputxe”, diu Kakilpan. “Per a combatre el canvi climàtic només hi ha una solució: que Wallmapu torni a ser una selva. La única manera de mantenir el clima que tenim és plantant milions d'arbres”, insisteix. Per això, tan mateix, abans han de recuperar les terres que els foren arrabassades.

La recuperació de terres és la punta de llança de la lluita maputxe, però no avança al ritme esperat: l'Estat permet a les empreses l'explotació de fusta d'eucaliptus o la construcció de plantes hidroelèctriques, mentre que als maputxe rara vegada els concedeixen les terres productives. Terres que l'Estat, a través de la Corporació Nacional de Desenvolupament Indígena (CONADI), negocia amb els terratinents, que no les cedeixen o demanen un valor elevat que els maputxe no poden pagar. Falta finançament, tal vegada voluntat. Com a resultat, segons reflecteix el mitjà de comunicació 'Ciper', entre 1977 i 2015 les hectàrees en mans de les empreses forestals passaren de 2 a 3 milions, mentre que els particulars maputxe a penes en varen aconseguir 209.000 en el mateix període.

“La industria forestal ha generat desigualtat i ha transformat l'ecosistema, amb un migració de treballadors associats al món forestal i l'arribada d'esglésies evangèliques. Hi ha una transformació del territori, un nou tipus de colonialisme a rel d'aquestes plantacions”, subratlla Fernando Pairican, doctor en Història de la Universitat Catòlica. “Una altra transformació té a veure amb la incorporació dels maputxe a la producció, ja sigui com a treballadors o arrendadors de les plantacions; una espècie de mini-productors. I això està generant una fissura dins del poble maputxe: alguns treballen per a les forestals i altres hi estan en contra i consideren que estarien traint la comunitat”, explica, i subratlla que, en el present, els maputxe són minoria a Wallmapu.

El poble maputxe viu als territoris reconeguts a Xile i Argentina i lluita per els seus drets a través de grups armats, civils i polítics. A Xile, suma al voltant del 10% de la població i, a més de a les grans ciutats, s'assenta a les regions centrals i del sud del país. Jorge Weke, portaveu o “werken” del Parlamento Koz Koz, organització on el nom recorda la trobada històrica maputxe de 1907 a la regió de Los Ríos, aposta per el diàleg amb l'Estat xilè, encara que sàpiga que probablement no funcioni. “Nosaltres sempre aspiram a arribar a un acord, però l'Estat no ho vol entendre: les empreses segueixen entrant als territoris amb el suport policial”, explica. “Les lluites es donen perquè la gent necessita el territori que els fou arrabassat per el propi Estat”, afegeix, i apunta que nous colons alteren la balança demogràfica i aposten per un economia basada en l'extracció de recursos naturals. Qui s'hi oposen, diu Weke, són assassinats o demonitzats per un Estat que, en el segle XXI, no nega la identitat de la comunitat maputxe, sempre i quan aquesta es despulli de la seva relació vital amb la terra.


Naiz 22 agost 2024

https://www.naiz.eus/eu/info/noticia/20240822/trafkintu-o-la-revolucion-mapuche-de-las-semillas


Traducció: Joan Lillo



dilluns, 8 de juliol del 2024

Creem Vida

 Creem la plataforma de televisió en català VIDA

VIDA: La plataforma audiovisual lliure de Mallorca per la cultura i la llengua catalana. Espai per amants de cultura i llibertat


Què serà VIDA?

VIDA és el nou projecte audiovisual de l'Associació Ona Mediterrània
VIDA serà una plataforma de televisió i ràdio sota demanda, oberta i gratuïta
VIDA oferirà tot l'arxiu de programes i pòdcasts d'Ona Mediterrània
VIDA farà programació en directe i anirà sumant produccions audiovisuals a la seva plataforma
VIDA serà la televisió lliure de Mallorca, de les Balears i de tot el domini lingüístic del català
VIDA oferirà pòdcasts per escoltar... i per veure
VIDA digitalitzarà els arxius audiovisuals de les entitats i els particulars que ho desitgin i els posarà a l'abast del públic en general
VIDA serà el batec de la Mallorca que estima la Cultura, la Llengua, el territori, el Medi i defensa els drets individuals i col·lectius
VIDA serà l'espai de trobada de les persones que estimen Mallorca, el català i que estimen la Llibertat
VIDA començarà les emissions l'any 2024



Descripció del projecte. Característiques, fortaleses i diferencials.

VIDA és un projecte audiovisual innovador impulsat per l'Associació Ona Mediterrània, que busca crear una plataforma de televisió i ràdio sota demanda, oberta i gratuïta.
Amb una àmplia gamma de programes i podcasts, VIDA serà una televisió lliure.
Difusió del català: VIDA té com a objectiu principal la difusió del català, no només a nivell local sinó també a un públic més ampli. Mitjançant la producció i difusió de contingut en català, la plataforma busca promoure l'ús i la preservació de la llengua catalana.

Els diversos objectius estan centrats en la difusió i promoció del català i la cultura catalana. En primer lloc, busca ampliar la presència del català a través de la producció de contingut original en aquesta llengua, abastint àmbits com la informació, l'entreteniment i la cultura. Això permetrà enriquir l'oferta mediàtica en català i satisfer les necessitats d'un públic àvid d'aquest contingut.

VIDA aspira a fer el català i la cultura catalana més accessibles, eliminant barreres d'accés i arribant a una audiència més gran i diversa.

D'altra banda, la creació de VIDA representa un pas lògic després dels èxits assolits pels mitjans de comunicació impulsats prèviament per l'associació. Ampliant el ventall de canals de difusió del català i la cultura catalana, VIDA consolida i expandeix la presència d'aquestes entitats en l'entorn mediàtic, reforçant el seu compromís amb la promoció i preservació del català en tots els àmbits de la societat.



Participa-hi!

goteo.org 


Podeu escoltar el programa d'arbres a Ona Mediterrània aquí:

Amics Arbres





dijous, 28 de març del 2024

Cau l’arbre Omuwafu

Històries del món
Cau l’arbre del rei i els exploradors
· Les pluges torrencials fan caure un símbol ugandès de 150 anys

Uganda, árbol, omuwafu. (Universitat d’Uganda / X)
Adeu a un dels llocs més icònics en la cursa europea per descobrir l’ Àfrica al segle XIX. Adeu a un símbol nacional d’Uganda. Les pluges torrencials van fer caure a finals de febrer un arbre centenari sota les branques del qual havien tingut lloc algunes de les trobades més importants entre el rei dels Buganda de l’època, Kabaka Mutesa I, i els aventurers més importants de l’era daurada de les exploracions.
La direcció de la Universitat de Kyambogo, propietària dels terrenys on és actualment l’arbre, situat a vuit quilòmetres de la capital, Kampala, va anunciar la mort de l’exemplar de l’espècie Canarium , d’almenys 150 anys, malgrat que alguns experts creuen que supera els 200 anys. “L’arbre va caure a causa del xàfec de dilluns a la nit”, va explicar en un comunicat el centre universitari.
 
Sota l’‘Omuwafu’, el monarca Kabaka Mutesa I va rebre al segle XIX aventurers com Stanley, Speke o Grant
L’arbre, conegut en llengua local com Omuwafu formava part fa segle i mig del palau reial del trentè regnat del regne dels Buganda i va ser a l’ombra de les seves robustes branques on el monarca Kabaka va rebre l’any 1875 l’explorador britànic Henry Morton Stanley, al capdavant de la mítica expedició per resoldre l’últim gran misteri de l’exploració africana: recórrer el curs del riu Congo fins al mar.

Segons els historiadors ugandesos, sota l’arbre ara caigut va ser on el rei va escriure i va lliurar a Stanley una carta dirigida a la reina d’ Anglaterra en què convidava missioners i professors a visitar les seves terres. Al seu comunicat, la Universitat de Kyambogo va destacar aquest esdeveniment i va lloar les bondats d’aquell pacte. “Els missioners van tenir un paper significatiu construint un sistema educatiu a Uganda després d’establir escoles i promoure l’alfabetització”.

Un símbol per a la comunitat
L'arbre caigut tenia un gran valor històric i cultural per al poble Buganda

Però la visita del Bula Matari o “ Trencador de roques”, com els congolesos van anomenar Stanley per la seva afició a l’ús de la dinamita per obrir-se camí, no va ser l’única visita llegendària de què va ser testimoni l’arbre Omuwafu. Uns anys abans, el 1862, el rei va acollir un altre dels grans exploradors de la història, el britànic John Hanning Speke, el primer blanc que va veure les fonts del Nil Blanc, que va batejar com a llac Victòria.

Gravat de la visita dels exploradors Speke i Grant al rei dels Buganda l'any 1862 (Kyambogo University)
A aquella trobada va assistir també un malalt James Augustus Grant, explorador escocès de renom. El mateix Grant va deixar escrit en les seves memòries l’amable tracte que el monarca Kabaka li havia dispensat quan estava tan feble que ni tan sols podia aixecar-se del llit. “El rei va enviar un oficial i quaranta dels seus homes per portar-me al seu regne de Buganda i que jo tant desitjava veure... Com que jo no podia caminar, em van col·locar sobre una llitera de vímet i em van portar al trot sobre els caps de quatre d’ells”.Malgrat que el lloc ja no acull el palau reial, que actualment és al barri de Mengo, a la capital, l’ Omuwafu té un enorme valor històric i cultural per al poble Buganda. Fins i tot la direcció de la universitat va rebutjar fa anys de construir un complex educatiu al costat de l’arbre per les queixes de la comunitat local, que va advertir que les obres podien posar en perill l’arbre.
Després que se sabés la caiguda de l’arbre centenari, l’actual monarca dels Buganda, Ronaldo Muwenda Kimera Mutebi II, va demanar a la universitat que plantessin un nou arbre per reemplaçar l’exemplar caigut.

Una altra mort d'un arbre llegendari
Al juny, una forta tempesta va fer caure a Sierra Leone el Cotton Tree, que s'erigia al centre de la capital del país, Freetown
No és la primera vegada que les pluges torrencials dels últims mesos fan malbé un arbre llegendari a l’ Àfrica. El juny passat, una forta tempesta va fer caure a Sierra Leone el Cotton Tree, que s’erigia al centre de la capital del país, Freetown.

Diverses persones assegudes al costat de les restes del Cotton Tree, caigut després de les tempestes del passat 25 de maig de 2023 a Freetown, Sierra Leone. (Saidu BAH / AFP)
La ceiba, de vora 400 anys, era un emblema nacional des que l’any 1792 els primers pobladors de la ciutat, esclaus alliberats d’Amèrica que havien guanyat la seva llibertat per haver lluitat per l’ imperi britànic en la guerra de la independència americana, es van congregar sota les seves branques per resar junts.Des d’aquell dia, Freetown va créixer al voltant d’aquell gegant de copa extraordinària, fins a 15 metres d’ample i 70 metres d’ alçària. El president del país, Julius Maada Bio, va qualificar llavors el que havia passat de “gran pèrdua per a la nació”.
Xavier Aldekoa
Corresponsal a l'Àfrica subsahariana
Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981). Llicenciat en Periodisme i etern estudiant de Ciències Polítiques. Amant de les maletes improvisades i d'obrir bé els ulls en viatjar, tinc una predilecció especial per Àfrica i la seva gent.
· Article publicat a La Vanguardia el 27/03/2024

divendres, 2 de febrer del 2024

ONA amics arbres




Un programa radiofònic dedicat als arbres

Ahir, dia 1 de febrer, a les 20 hores es va emetre el primer programa a ONA Mediterrània  dedicat als arbres. L'any qui ve 2025 ja farà vint anys que en Francesc Mas Castanyer va crear aquest blog dedicat als arbres, va ser com sembrar-ne un. Avui una de les branques d'aquest arbre és radiofònica. Per tant, una dedicatòria especial a en Francesc perquè gràcies a ell avui, vint anys més tard podem seguir parlant i defensant els arbres amb la mateixa essència amb que va congriar el blog, aquesta vegada però mitjançant les ones hertzianes. 

El programa s'emetrà cada dijous a les 20h i cada dissabte a les 08h. del matí. Tenim obert el canal dels comentaris per qualsevol opinió, suggeriment, aportació o crítica que en volgueu fer. Gràcies. 

àudio programa 1febr24 

dissabte, 27 de gener del 2024

Castell d'Alaró

 


Solitud

Essent nascut a Alaró fa més de seixanta anys, m'ha donat l'oportunitat de conèixer, viure i estimar un dels indrets més bells del món, el Castell d'Alaró. De nin i jove hi he pujat amb els amics, hi he realitzat als anys setanta campaments d'esplai, he recorregut la plana arbrada de la penya, m'he abocat als seus balços vertiginosos, he observat els vestigis humans del passat, hi he pujat amb els meus fills quan encara no sabien caminar, hi he viscut experiències personals i col·lectives emotives i alegres, hi he patit en comprovar dia a dia, any rere any la implacable degradació de tot el seu entorn natural i també l'arqueològic, per causes humanes. Fins al punt que des de fa anys hi vaig poc, em costa molt pujar-hi per no haver de patir-ho una vegada més. És un lloc estimat i, com qui ser una persona, em sap greu veure com la seva malaltia evoluciona sense tractament, sense cura, tot i formar part de diverses figures com Espai Natural Protegit i emparar igualment l'existència teòricament protegida de fauna i flora vulnerable i en perill d'extinció, així com conformar un hàbitat únic al món, Patrimoni de la Humanitat, que hauria de ser prioritari conservar.

Fa anys, concretament el 2006, al blog d'amicsarbres vaig escriure això: “Voldria no decaure en un article queixós i depressiu al que pot portar fàcilment el relat de la visita al Castell d’Alaró, refugi i parany dels patriotes Cabrit i Bassa. Però no hi puc fer res davant la decadència constant d’un indret (altra temps?) tan estimat per la gent d’Alaró. Poc puc opinar sobre si l’estat del valuós patrimoni històric que representa el que queda de l’antiga fortificació ha de restar com fins ara o si s’ha de protegir de manera més efectiva, en tenc la meva opinió però no en som entès i per això caldria convidar qualque expert o interessat a ajudar a aclarir-ho. Del que si que puc parlar és de d’alarmant procés de degradació de la vegetació mediterrània propi d’aquest indret, procés que tendeix envers una dinàmica erosiva del sòl que portarà sens dubte a un empobriment de la comunitat vegetal i a l’establiment de una vegetació pròpia d’indrets més àrids. Em va sobtar fort veure els troncs de les arboceres vermelles com si fos de sang després que les cabres les haguessin arrabassat la pell. Baix un alzinar empobrit, sense sotabosc, les arboceres roges destacaven per la seves ferides recents. Cercava marfull (Viburnum timmus) i orenga (Origanum vulgare) que dona nom al penyal de l’Orengar, ja no n’hi ha, com també ha desaparegut de l’indret el cirerer de betlem (Ruscus aculeatus) i el ginebró (Juniperus oxycedrus) que, encara que present, també està molt castigat. Més bé caldria parlar de les plantes que aquests animals no toquen, que són poques: l’olivella (Cneorum tricoccon) i l’herba pudenta (Pasticana lucida).”

No deu fer encara dos anys quan em pensava estar curat d'espants, que em regirà trobar gairebé la totalitat de ginebrons de la penya literalment destrossats, amb molts de brots rogentcs morts. La primera idea absurda que em va venir al cap va ser que un grup de sonats s'havien dedicat a copejar aquestes plantes amb una massa, però aviat vaig comprovar la realitat: les someres del lloc, que s'utilitzen per pujar el material del restaurant i l'hostaleria, havien copejat amb les potes les plantes, imagino que per poper accedir als brots interns més tendres o a plantes que s'hi refugien protegides per les fulles espinoses d'aquest Juniperus. Tot d'una vaig pensar que el que també provocaven les someres és fer els ginebrons més vulnerables al barram de les cabres. Tot això dins un paisatge d'ullastres escorçats i sotabosc inexistent en un alzinar malalt, amb nul·la regeneració natural de llavor o tanyada de cap espècie del lloc, a no ser que sigui tòxica per a les cabres o les someres.

Pel que fa a altres causants de la degradació de la fauna i flora del Castell d'Alaró, cal una menció especial a un episodi relacionat amb dos famosos escaladors bascos, els germans Pou. Arrel d'una denúncia interposada per agents de medi ambient relacionada amb la pràctica d'escalada en un lloc i un període protegit. Aquests mundialment famosos escaladors feren servir totes les seves eines mediàtiques per dejectar la feina dels agents, que val a dir tengueren el ressò que pretenien també gràcies a la col·laboració de mitjans de comunicació i articulistes propis d'aquí, així com la comprensió política, incòmoda per l'actuació dels agents.

L'activitat creixent i il·legal de vols de drons, representa una notable molèstia per als diferents tipus d'aus que tenen l'Orengar, el penyal, com el seu hàbitat, la pàssera (Monticola solitarius) l'esparver (Aquila pennata) el voltor negre (Aegypius monachus) el voltor lleonat (Gyps fulvus), la falzia reial (Tachymarptis melba ), el cabot de roca (Ptyonoprogne rupestris) el falcó peregrí (Falco peregrinus) i molts d'altres. Heu de tenir en compte que tots els animals salvatges són molt sensibles a aquests i altres tipus de molèsties.

Sovint he recordat la novel·la de Caterina Albert (Víctor Català), Solitud. Aquella descripció tan precisa de la invasió per romeria de molta gent per visitar una ermita situada a un indret solitari de muntanya, envoltat de natura salvatge. Aquest llibre va ser escrit a començament del segle XX, però la situació que descriu d'un parell de dies, és ben semblant a la que tot l'any, dia a dia, viu el Castell d'Alaró.

Sense anar molt més enllà de finals del segle passat, el sistema de gestió de residus consistia a llançar per el penya-segat, sovint a la cara nord, tot tipus de deixalles inservibles, des d'electrodomèstics, estris diversos, piles, plàstics o vidres, preferentment a cada relleu de donat. En podeu constatar encara la presència d'aquests materials perquè encara a ningú li ha passat pel cap gestionar la seva retirada.

Hom diria que avui s'hauria de tenir més coneixement i consciència ecologista al respecte, però què pot significar tenir-ne més coneixement i consciència? I quines mesures hauria de prendre l'administració i l'autoritat responsable? No dubteu que el que primer de tot que farien seria valorar l'impacte econòmic i electoral i, si de cas, ja s'ho faran per estudiar el problema fins a l'infinit abans de fer cap passa vers una possible solució de restauració.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article també publicat a DBalears 




dijous, 11 de gener del 2024

Com podrien ser els moviments per el clima del futur?

 



Climatologia / Ideologia

En el context de la recent conferència de l'ONU sobre el clima celebrat a Dubai, proposam la lectura de l'article Climatologia / Ideologia, del Butlletí 247 de WRM (Moviment Mundial pels Boscos Tropicals), publicat el gener de 2020. Aquest article ens ajuda a comprendre que la tímida i més que tardana menció dels combustibles fòssils en el text final de la conferència no representa cap forma d'esperança, ja que segueix inalterada la preponderància d'una visió extremadament reduccionista del problema climàtic en aquest espai.

La visió del clima que aporta la climatologia és extremadament parcial i excloent, i és només una visió particular entre moltes altres. Construir millors aliances par a l'acció climàtica implica reconèixer que existeixen conflictes continus entre els diferents enteniments del que és el clima.

Com podrien ser els moviments per el clima del futur? Això depèn de com interactuen les diferents definicions del canvi climàtic. Les inevitables tensions actuals que divideixen als moviments per el clima són també tensions entre les diferents concepcions del clima. Construir millors aliances al voltant a l'acció contra l'escalfament global significa que en primer lloc s'ha de reconèixer que existeixen conflictes sobre el que és el clima.

Quan les classes educades del Nord o del Sud imaginen que el clima es defineix per la climatologia, això en sí mateix és un problema per a l'organització política. Mai ha estat més urgent anar a introduir-se a altres interpretacions del clima, quan tantes persones fora de la intel·lectualitat científicament sofisticada (comunitats camperoles, habitants dels boscos, comunitats en lluita, nins/nines i dones de la classe treballadora, per anomenar només algunes), assumeixen una sèrie de riscos per trobar una manera d'avançar en el tema.

La visió del clima de la climatologia

Considerada des de una perspectiva històrica mundial, la visió del clima que actualment aporta la climatologia és extremadament esbiaixada, limitada, excloent i fins i tot rara. Dues característiques interconnectades d'aquesta visió són de particular importància: en primer lloc, la forma en què situa el problema climàtic en molècules, moviments moleculars i fluxos d'energia com si fossin objectes d'una “natura” que s'ha separat políticament de la “societat”. En segon lloc, el suport polític que brinda automàticament a certs contes obsolets sobre el maneig especialitzat, com si poguessin ser “solucions” a l'escalfament global.

La climatologia aspira a establir una separació entre una natura “no humana” (molècules de CO2, albedo de núvol, clatrats de metà) i una societat “no natural” (plusvàlua, sindicats, política energètica). I degut a que els Estats-nació moderns tenen com a pràctica política acceptada l'ús de noms de països per etiquetar diferents sectors d'aquest espai, es tolera que la climatologia identifiqui cert número de molècules emeses per, per exemple, “Xina”. El resultat es que la climatologia es filtra cap una confabulació en assignar la responsabilitat causal a Xina. Al mateix temps, la climatologia té prohibit rastrejar qualsevol responsabilitat per les molècules de diòxid de carboni que s'originen per la combustió de carbó realitzada dins les fronteres de Xina, però destinades a altres països les companyies dels quals han invertit en instal·lacions per aprofitar la ma d'obra barata xina. En cas que ho fes, s'entén que estaria fora dels límits de la climatologia i, per tant, no seria qualque cosa “sobre” el clima en l'absolut.

De la mateixa manera, la climatologia està autoritzada a utilitzar nombrosos recursos per a assignar nombres comparatius a les “potencialitats de l'escalfament global” de vàries molècules, com el metà o l'òxid nitrós, encara quan no hi hagi una base física consistent per a tals nombres. Però no té permès identificar les potencialitats relatives a l'escalfament global de les diferents inversions de capital o de les pràctiques comunitàries als boscos. No importa que tan òbvia sigui la diferència d'aquestes potencialitats, han de romandre “fora” de l'estudi de les causes del canvi climàtic. De manera similar, es permet que la climatologia distingeixi entre molècules de CO2 (diòxid de carboni) i molècules de CH4 (metà), però no se'l permet distingir entre dos subconjunts de molècules de CO2: “CO2 de subsistència” i “CO2 d'opulència”. Aquesta distinció segueix considerant-se irrellevant per el canvi climàtic.

Una vegada que el canvi climàtic s'identifica amb moviments de molècules i fluxos d'energia no socials, resulta molt més fàcil imaginar que la resposta al problema ha d'estar en els sistemes de maneig d'aquestes unitats essencialment inertes que són “fora”. La climatologia també tendeix a simplificar el concepte de “humanitat”, reduint-la a un monòlit que pot ser administrat i que es manté a certa distància. L'acció climàtica “basada” en la climatologia, com una gran part dels ambientalistes desitgen que sigui, tendeix a limitar-se a donar suport, el control o la “governança” experta d'una entitat externa.

Aquesta forma de suport tendeix a agrupar a polítics, ambientalistes i refugiats d'inundacions per una banda, mentre que per l'altre construeix un clima completament no humà, i ambdós costats es vinculen només a través d'un canal summament estret. A això el segueixen respostes administratives des del mon humà cap el clima (tals com fixar el preu del carboni), guiades per una professió científica del clima que se suposa té un mètode privilegiat per a interpretar les senyals que passen a través d'aquesta interfase amb la natura a la vegada que filtra la interferència de la societat.

Aquesta cosmovisió té precedents, per exemple, en el maneig forestal colonial, que també tendia a incloure les pràctiques capitalistes com inqüestionables i connectades a un clima monolític concebut a través d'una interfase de maneig científic. Baix aquest règim, el clima es convertí en clima per a una societat colonial en bloc: per a les autoritats (per assegurar la productivitat de les plantacions o la conservació de la natura) però també per a la dels seus treballadors (en part per evitar que se rebel·lessin). Els efectes, com observa l'historiador Richard Grove ( Grove, R. H. 1997. Ecology, Climate and Empire: Colonialism and Global Environmental History, 1400-1940. Cambridge: White Horse Press.), “amb freqüència foren tan destructius o opressius en els seus efectes sobre les societats indígenes com la destrucció ecològica directa i l'apropiació d'entorns i drets comunals per part del capital privat”. Aquesta observació només pot portar a la realitat als ambientalistes que encara esperen que la climatologia pugui d'alguna manera, per sí sola, formar un primer punt de trobada per a un activisme mundial que abasti a totes les classes, races i gèneres.

El predomini de la visió climatològica

Aquesta forma de tractar el canvi climàtic ha tornat absolutament hegemònica. A les reunions oficials sobre l'escalfament global, per exemple, s'incentiva als climatòlegs -facultats com a portaveus de la “natura”- a abandonar la sala després de “presentar els arguments científics”, per a què els que formulen les polítiques -facultats com a portaveus de la “societat”- puguin continuar discutint sobre com mantenir l'acumulació de capital en un món hivernacle. Aquesta regla s'estableix clarament, per exemple, en el mandat del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC, 2013) de “evaluar la ciència exhaustivament, sense prejudicis i d'una manera que sigui pertinent per a les polítiques, però sense pretensions normatives”. Aquesta declaració exigeix que la “ciència” sigui un objecte singular amb límits definits, que pugui influir i ser influenciada per la política, però que d'alguna manera sorgeixi de processos completament separats, no polítics.

Les xarxes amb noms com 350.org reforcen aquestes dinàmiques que produeixen ignorància, que perceben l'acció climàtica com a organitzada en torn a un maneig, guiat per la climatologia de fluxos de molècules. Les “solucions” ofertes es limiten rigorosament a l'excés de molècules de gasos d'efecte hivernacle, o, més bé, en els “equivalents de molècules”, somniats per els climatòlegs que treballen a l'IPCC. En conseqüència, la principal prioritat per a abordar el canvi climàtic no és, per exemple, brindar suport a l'àmplia varietat de moviments socials ja existents que treballen per a mantenir els combustibles fòssils baix terra, amb tota la complexitat de les seves preocupacions i objectius.



El dany comès

L'acord climàtic de l'ONU de París de 2015, per exemple, s'instal·là com un punt de pas a través del qual una “comunitat internacional” unitària podia idear formes de contenir l'augment de la temperatura mitjana global en un sistema climàtic similar a una “caixa negra”, a nivell “molt per davall dels 2ºC per damunt dels nivells preindustrials”. Aquesta fou una senyal de que culminava el procés de separar als humans del seu món.

L'enfocament basat en la climatologia de l'acord de París, també ajudà a mantenir l'espai obert per els mercats de carboni. Com ja s'ha documentat àmpliament, tals mercats no només empitjoren l'escalfament global, sinó que també soscaven precisament aquestes tradicions pràctiques que més es necessitaran per a canviar les coses. Tot poble dels boscos que ha d'entregar part del seu territori per a compensar les emissions industrials, la font del qual desconeixen, veu com les seves pròpies pràctiques per als seus boscos i terres, que estabilitzen el clima, són soscavats per la climatologia. Cada migrant que arriba a Europa o a Nord-amèrica perquè ha estat desplaçat per plantacions suposadament “neutrals en carboni” per a la producció d'agrocombustibles, no només és víctima de la idea de que una molècula de CO2 és igual a una altra en el seu efecte sobre l'escalfament global, sinó que també està sent desqualificada de les pràctiques que són necessàries per a frenar-lo.

Desestabilitzant el domini de la climatologia

Nombrosos activistes per el clima es tapen amb el mant de la climatologia. Però, perquè no seria possible una estratègia diferent? Una estratègia que, al mateix temps que respecti els assoliments de la climatologia i rebutgi el negacionisme, també reconegui que la climatologia és profundament aliena de -i tal com està concebuda actualment, tendeix a ser un risc per- els coneixements i pràctiques que són centrals per a un futur habitable.

La clau pot estar en comprendre que ser diferent no sempre implica ser enemic o enemiga. I que fins i tot quan s'és diferent, certs estils de trobada poden conduir a resultats transformadors.

Dos enfocaments superposats podrien ajudar. Un d'ells és mostrar com la climatologia és una expressió d'una sola història en particular, entre moltes altres, i que els seus procediments, terminologies, suposicions, conclusions permissibles, etc. han estat modelats per conflictes del clima que poden exposar on es troben els conflictes prèviament ocults i que es poden fer per a reconèixer-los, enfrontar-los i abordar-los. Escoltar atentament el matís dels arguments resultants és en sí mateix una forma de desafiar l'hegemonia climatològica sobre els moviments climàtics i aprofundir en el respecte per a tots, no només d'alguns, dels costats radicalment diferents de l'activisme climàtic.

Comprendre la climatologia d'aquesta manera no significa ser ignorant o desagraït, sinó, al contrari, significa comprendre millor allò que pot i allò que no pot fer.



Revelant la climatologia davant els seus interlocutors contemporanis

Qui es vulgui que hagi escoltat a comunitats de base preocupades per el canvi climàtic a llocs com Molo a Timor Occidental, l'erm dels Andes equatorians, el cinturó forestal del centre de la Índia, el nord rural de Tailàndia, l'Amazònia brasilera i també, sovint, el centre de Londres o Los Àngeles, haurà notat que les seves concepcions del fenomen tendeixen a compartir una sèrie de característiques no compartides per la climatologia.

Per una banda, les històries relatives al canvi climàtic contades per nombrosos pobles indígenes i pagesos no solen girar en torn a com els humans afecten o es veuen afectats per el comportament d'objectes no humans, com les molècules de diòxid de carboni o els fluxos d'energia. De la mateixa manera, el punt d'inflexió crucial en tals històries no és el moment en que s'excedeixen certs límits quantitatius, o quan els professionals administratius no aconsegueixen contenir les conseqüències.

Considerem l'exemple dels científics totocans de la regió d'Huehuetla, a la Serra Nord de Puebla, Mèxic, tal com ho va explicà l'antropòleg William D. Smith ( Smith, W. D. 2007. Presence of mind as working climate change knowledge: a Totonac cosmopolitics. In Pettenger, M. (ed.), The Social Construction of Climate Change: Power, Knowledge, Norms, Discourses. Aldershot: Ashgate: 217-34). A l'igual que els climatòlegs, els científics de Huehuetla han registrat un augment de la no previsibilitat dels patrons regionals de pluja i ho han relacionat, per exemple, amb la sequera de fonts i amb inundacions destructives. Però per a ells, a diferència dels climatòlegs, observar tals canvis sense ser conscients del congriar històric de les observacions, significa un col·lapse de la ciència mateixa. Tals observacions, per a ser rigorosos, necessiten rastrejar i actuar en relació a una pèrdua històrica de respecte a les fonts, als seus esperits i al bon fer de les comunitats que depenen d'ambdues, juntament amb un debilitament de l'acció de l'aigua mateixa i la seva capacitat de castigar als irrespectuosos i, per tant, preservar-se a sí mateixa i a la comunitat que la seva solidaritat ella defineix. La bona ciència, des d'aquest punt de vista, es sosté a sí mateixa en part sent conscient dels seus propis prejudicis i de la seva natura específica, i no pot estar absent de les discussions sobre temes com el respecte, la claredat mental disciplinada, les “bones pràctiques laborals”, etc. No tracta de reemplaçar aquesta consciència -com sí són propensos a fer-ho la climatologia i un ambientalisme vinculat a aquesta- amb una història d'origen mitològic que parla d'experts sacerdotals en contacte místic amb un infinit molecular no humà.

Des d'aquesta visió de ciència, el clima i el canvi climàtic no són trets d'un “mon natural” sobre el qual els pobles indígenes d'alguna manera han d'elaborar una “teoria indígena” competitiva que difereixi de la climatologia. La heterogeneïtat involucrada és molt més radical que això. Allò que passa quan certes pràctiques indígenes o camperoles són mesclades amb la climatologia, per tant, no és un desacord sobre com interpretar o manejar els moviments de les molècules de carboni, ni tampoc alguna “política del coneixement” adversària, sinó una cosa diferent en el seu tipus i de més llarg abast.

La climatologia, en canvi, tendeix a veure els comentaris polítics crítics sobre sí mateixa de manera més simplista, com si fos una evidència de deficiència o negació dels fets. Allò que es perd per el món en general en tals processos de curtcircuit no són només arguments vitals que són necessaris, sinó també la consciència de que tals arguments són possibles. És aquesta falta de consciència, i no les divergències entre els processos de pensament climatològics i no climatològics, el que converteix les diferències entre els moviments per el clima en conflictes. Quan la “justícia climàtica” es converteix en res més que una qüestió de distribució justa de les molècules de CO2, energia abstracta, efectes del canvi de temperatura o càrregues dels impostos del carboni, en lloc d'un debat obert sobre la terra, el treball, el patriarcat, l'extracció, la classe, la raça, la contaminació, etc. llavors la lluita contra la injustícia climàtica no farà més que incrementar-se .

S'ha d'entendre que molts moviments per el clima són tan radicalment diferents entre sí com ho foren en segles passats els moviments per els bens comuns i per el seu confinament. Les afirmacions que els activistes climàtics estan “tots dels mateix costat” i que haurien de silenciar les seves diferències i concentrar el seu foc en “enemics comuns” com les companyies petrolieres o Donald Trump, són retrògrads i lleven empoderament.

Els climatòlegs que insisteixen en què el seu deure amb les autoritats responsables de les polítiques és limitar la seva investigació al seguiment de les molècules de gasos d'efecte hivernacle i les transferències d'energia, no són necessàriament els nostre amics. Com la majoria dels demés, són ideòlegs que, fins i tot si en general de forma inconscient i amb bones intencions, estan prenent partit en lluites profundament interculturals que involucren classes, races i gèneres i els orígens dels quals es remunten a molt abans de la Revolució Industrial.

Però tu també tens dret a participar en la definició de què és el canvi climàtic. Si altres mons són possibles, també ho són llavors altres climatologies.

Larry Lohmann, The Cornerhouse

Butlletí 247 de WRM 

Traducció: Joan Vicenç Lillo Colomar