dissabte, 3 de gener del 2015

Sembra d'espores de Cantharellus lutescens

El seu micel.li viu en simbiosi com a micoriza envoltant les arrels del pi blanc i el càrritx

Després d'atipar-nos bé amb una contundent paella valenciana cuinada per dos valencians de socarrel, en Blai i na Paqui del poble de Canals, la més deliciosa, saborosa i fins i tot confitada que he menjat mai en tota la meva vida, els meus amics Marcelina i Biel m'han regalat un tupper plè a vessar de Cantharellus lutescens, un bolet molt aromàtic que a Mallorca anomenam picornell de càrritx i a Catalunya camagroc.

Els han trobats avui dematí entre la fullaraca d'un típic bosc mediterrani de pins blancs, Pinus halepensis, alzines, Quercus ilex i carritxeres, Ampelodesmos mauritanica. Segons m'ha explicat na Marcelina el micel.li d'aquests picornells creix envoltant les arrels del càrritx com una micoriza simbiont. 

També m'han regalat les restes de netejar els picornells: bases dels peus plenes de terra, capells esclafats i esflorats, peus durs dels exemplars més vells, diversos trossos rebutjats de l'escassissim i preuat cep i la fullaraca que els acompanyava, tot plè d'espores de Cantharellus lutescens i Boletus edulis.

Així que més content que un nin petit amb una jugueta nova he pujat al trosset de muntanya adjacent al meu jardí on creixen precisament les espècies boscoses que abans he anomenat, mesclades amb ullastres, Olea europaea var. sylvestris, mates llentiscleres, Pistacia lentiscus, llampúdols, Rhamnus alaternus i argelagues, Calicotome spinosa.

 
Per a la sembra de les espores he escollit una clariana fresca i humida entre alzines, pins blancs, ullastres, mates llentiscleres i moltes carritxeres.

Amb l'ajuda d'una xapeta he anat cavant clotets d'uns pocs centímetres de profunditat molt aprop  de la base de les plantes de càrritx.

A cada clotet hi he tirat una grapada de restes de Cantharellus lutescens i Boletus edulis, cobrint-les tot seguit amb fullaraca, amb l'esperança de que les seves espores germinin i s'uneixin en simbiosi amb les arrels del càrritx. Sembla que ambdós bolets també viuen en simbiosi amb les arrels de nombroses coníferes, com el nostre Pinus halepensis mediterrani. 

D'aquí tres o quatre anys sabré si l'experiment ha tengut èxit. Per descomptat na Marcelina i en Biel tendran el privilegi de collir els primers picornells de càrritx i amb sort també els primers ceps que sorgeixin del micel.li simbiont de les espores que avui he sembrat.

Tots els bolets comestibles m'agraden molt, així que avui vespre no he pogut resistir la temptació de tastar-los i m'he preparat una sopa amb ells. Aquí teniu la recepta i unes imatges:

Sopa de picornells de càrritx i sobrassada de Vic


Ingredients

-Picornells de càrritx
-Unes rodanxes de sobrassada de Vic
-Una catxofa
-Uns pesols de bullir
-Un tros de pebre vermell
-Dues tomàtigues seques en oli d'oliva
-Un all
-Oli d'oliva
-Sal de cocó

La sobrassada de Vic és un embotit mallorquí molt antic, parescut al fuet català, herència culinària dels repobladors catalans que vengueren fa 800 anys després de la conquesta de l'illa a mans de Jaume I d'Aragó i els seus corsaris catalano-aragonesos.

Les tomàtiques seques en oli d'oliva són un regal dels meus amics Agustina i Tomeu de Sóller.

La sal de cocó o sal marina es un regal dels meus amics Marcelina i Biel de Bunyola. La recullen cada estiu damunt les roques esquitxades per les ones.

Us assegur que la sopa ha estat deliciosa, un vertader menjar de déus.

----ooOoo----

Un parell de dies després em vaig preparar un "soparillo" amb els picornells que em quedaven:

Dues llesques de pa moreno amb picornells fregits amb un all a llenquetes i quatre tallades de sobrassada de Vic també fregides, tot generosament regat amb l'oli de fregir els bolets. Deliciós!!!


11 comentaris:

Anònim ha dit...

Mare meva! Quina bona pinta la sopa!

I molt interessant l'experiment de sembra... a veure si dona resultats!

Matilde

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Matilde. Esper que almenys un 1% de les espores germinin, tenint en compte que n'hi deu haver milions d'elles. Una abraçada.

Anònim ha dit...

Espero que hi hagi sort amb els camagrocs! I, sí, la sopa té una pinta....

Juan Bibiloni ha dit...

Moltes gràcies, Raquel.

Joan Vicenç ha dit...

Molts d'anys Joan!

Juan Bibiloni ha dit...

Molts d'anys, Joan Vicenç!

jd ha dit...

Gastrobotànica fina… com et cuides JB !
D’aquests bolets nosaltres en deiem rossinyols de tardor. Quan no trobavem rovellons eren un bon recurs per a fer una truita.

Juan Bibiloni ha dit...

És curiosa la quantitat de noms populars que tenen els bolets, jd. Cada poble els dona un nom diferent.

Anònim ha dit...

Sort amb les espores! Això mateix vaig fent jo amb els esclatasangs fa bastants anys i...no hi ha sort. Arreplegue l'aigua quan els rente i, junt amb les restes dels esclatasangs, ho tire sempre a la mateixa vessant umbria i humida a la soca d'un pi blanc. Fins a la data cap bolet.
Bon any! Josep E. Peris

Juan Bibiloni ha dit...

Josep, prova de tirar les espores a la vessant assolellada. Els esclata-sangs no creixen a l'ombra fosca, els agrada la llum, les clarianes entre pins, mates, carritxeres i estepes. Fitxa't que jo he escrit que vaig sembrar les espores de picornells a una clariana fresca i humida, però no ombrívola. Bon any!

Anònim ha dit...

Gràcies Juan pel consell però crec que a la Serra Calderona els esclata-sangs fugen del sol. A la Calderona l'estiu és com un perol a punt de bullir de la calor que fa!
Malgrat tot, ho provaré.
Si tens ocasió de vindre x València podem fer una excursió. Salut!
Josep E. Peris