La vida a la capçada dels arbres

Meg Lowman,
biòloga; fa quatre dècades que investiga la vida a la capçada dels arbres:

“El 50% de la vida a la Terra viu a la capçada dels arbres”

(Foto: Andreu Esteban)

63 anys. Vaig néixer a Nova York i visc a Florida. Estic divorciada i tinc parella: ell m’ensenya golf i jo li ensenyo a pujar als arbres. Tinc dos fills. Dirigeixo Tree Fundation . Els arbres ens donen la vida, i durant la meva vida el 50% dels boscos han estat talats. Sento una connexió espiritual amb els arbres. 

“El valor d’un arbre

Mentre tots els seus col·legues botànics miraven el tronc de l’arbre, Lowman mirava cap amunt: volia veure’n les fulles, qui les habitava i qui les mossegava. Es va fabricar un equip d’escalada i es va enfilar dalt dels arbres per dur a terme els seus estudis. Va començar llavors la vida com a arbonauta i la seva defensa d’aquell món que formen les copes entrellaçades dels arbres en boscos i selves: el vuitè continent que mai abans no havia estat estudiat. Va dissenyar passarel·les penjants de centenars de metres de longitud, als EUA, Etiòpia, Escòcia o Malàisia, que es van convertir en temples científics i que van multiplicar l’economia dels seus habitants, canviant la tala pel turisme. A Lowman li agrada pujar-hi els nens perquè aquella meravella no s’oblida. La seva biografia, La arbonauta ( Galàxia Gutenberg), està plena de vida.”

Com se li va ocórrer enfilar-se a la capçada dels arbres?
Tots els que estudiaven els boscos eren homes i només veien les capçades quan els arbres es talaven. Miraven a l’altura dels seus ulls.

Vostè va mirar cap amunt.
Vaig decidir pujar-hi. Vaig dissenyar un arnès i vaig demanar unes cordes d’escalada per no danyar l’arbre. Tenia molta por.

Però hi va pujar.
I vaig quedar meravellada. Estava ple de criatures mastegant, pol·linitzant, volant...

Porti’ns amb vostè.
Allà dalt conviuen ocells, els nius, milions d’insectes de tots els colors imaginables, ratpenats, coales, micos, lleopards, peresosos... Cada arbre alberga una comunitat diferent.

Vostè l’anomena el vuitè continent.
Sí, és un altre món. El 50% de la vida a la Terra viu a la capçada dels arbres.

I va voler que aquell món fos accessible.
Treballava en un projecte d’ecoturisme a Austràlia i tenia dos fills petits que no podien pujar amb cordes, així que vaig construir una passarel·la suspesa entre les capçades.

Un èxit?
Sí. Aquella passarel·la va ser el principi.
Ara, a través de Mission Green, ajudem a construir passarel·les per tot el món que protegeixen els boscos i permeten estudiar-los.

Doncs s’ompliran de turistes.
Sí, però això dona feina i diners a la gent local. Ja no han de talar els seus boscos i els científics podem conèixer i protegir un món que abans era inaccessible.

Vostè és una científica de camp.
Em vaig casar a Austràlia amb un agricultor i la seva família veia amb mals ulls que treballés. Va ser dur fer-me mestressa de casa: em vaig divorciar i vaig tornar als EUA.

Com va combinar maternitat i feina?
Vaig ser una mare soltera feliç. De petits els meus fills m’acompanyaven sovint en les meves expedicions. Era l’única dona i, al principi, alguns científics em miraven malament. Després em confessaven que tenien enveja perquè no podien portar-hi els seus.

No l’hi van posar fàcil.
Em pagaven menys, em donaven la pitjor hamaca i havia de treballar més que els homes per demostrar que mereixia ser allà. Sempre em posaven a prova.

Com es portaven els seus fills?
Eren els que descobrien més bestioles diferents. A Belize vivíem en una cabana i sobre els llits dels meus fills hi havia dotze taràntules. Estaven encantats!

I vostè?
En altres ocasions, els altres científics ja em van fer dormir a l’ hamaca sobre la qual hi havia un niu d’aranyes verinoses.

Encantadors.
El que no sabien és que els meus fills i jo te­níem de mascota una taràntula: la Harryet.

I era afectuosa?
Interactuàvem amb ella. Són verinoses, però no se sentia amenaçada per nosaltres. Va viure vuit anys.

Li va costar que l’acceptessin.
Quan una dona fa una cosa millor que un home, alguns se senten amenaçats. Per això vaig escriure les meves memòries, sobretot perquè les dones poguessin aprendre de la meva experiència.

No tot ha estat bonic.
Al llarg de la meva vida, la meitat dels boscos del món han estat talats.

Hi ha qui diu: plantin-ne d’altres.
No és el mateix. Els arbres més antics sostenen mons sencers per descobrir.

Els boscos primaris.
Sí, i el més exitós que faig és amb nens. Els pujo a un arbre i després expliquen als seus pares aquella meravella i els eduquen en el respecte. Parlo amb un milió de nens a l’any, faig programes de televisió i llibres per arribar a ells. Aquesta és la meva arma secreta.

Què l’emociona a cent metres d’altura?
Veure quin insecte es menja les fulles, quin ocell es menja quin insecte; veure tanta vida.

És com ser detectiu.
Sí, soc la detectiva de les fulles. Allà dalt tot està connectat. A l’Índia treballo amb els tigres perquè estan connectats amb les capçades dels arbres. Tot és un ecosistema. Els tigres pugen a les capçades i s’estiren a les branques per menjar-se els cérvols, que s’alimenten dels arbres, mantenint així l’equilibri de l’ecosistema.

Vostè dormia a la capçada dels arbres?
Sí, però durant anys vaig buscar-hi insectes durant el dia i no els trobava. Una nit que no podia dormir vaig sentir el so dels insectes mastegant i vaig entendre que mengen de nit per protegir-se dels ocells.

Què l’ha fet plorar?
Pensar que aquell món desapareix massa ràpidament sense que l’hàgim conegut.

Quina idea la sosté?
Vull que cada dia compti. La meva eina fonamental és l’alegria i la tenacitat.

No hi ha tristeses allà dalt?
Allà veus clarament que la mort forma part de la vida, que som part d’un cicle.

Ima Sanchís
· Article publicat a 'La Contra' de La Vanguardia el 26/05/2026