Què perdem amb els incendis?

La interpel·lació del foc (V)

Què fem amb els boscos cremats?
per Josep M. Panareda i Clopés
i Josep Nuet i Badia

QUE PERDEM AMB ELS INCENDIS?

Diuen que amb els incendis perdem part del nostre patrimoni natural. És ben cert. Però el més important és allò que normalment no es veu. Unes alzines cremades donen la impressió d’un desastre, però els alzinars no es componen només d’alzines. Hi ha arbusts, herbes, lianes, molses i una infinitat d’espècies animals, des d’ocells, mamífers i rèptils, fins a insectes, i una munió de microorganismes que els nostres ulls no poden veure. A més, hi ha el sòl, element essencial del bosc, i que amb els focs es degrada notablement.

Hem dit que les alzines i els arbusts rebroten i normalment no tenen gaires dificultats a refer-se després d’un incendi. En canvi, hi ha un nombre considerable d’herbes i de plantes no vasculars que poden extingir-se d’un territori incendiat. Hi ha espècies representades per un nombre baix d’individus, que aleshores tenen molt difícil la subsistència. D’altres disposen d’escasses defenses davant el foc i, segons el moment vegetatiu en què es troben, les conseqüències els poden ser molt negatives.

Semblantment podem dir de la fauna. Hom comenta sovint, el drama d’un grup de senglars que s’escapen esfereïts del seu territori incendiat. Val a dir que molts animals tenen costums crepusculars o disposen d’un desplaçament lent, motiu pel qual el foc els és un enemic massa sovint mortal.

La recuperació d’algunes espècies vegetals en un territori cremat és sovint difícil. Caldrà esperar molts anys, a vegades segles, perquè retornin espontàniament i ocupin novament el lloc que tenien. La introducció feta per l’home comporta dificultats i no sempre és recomanable. Amb l’excepció de casos especials o experimentals, és millor no fer-ho mai. Deixem que la natura es regeneri sola, ja que disposa dels seus mecanismes.

Si es tracta d’espècies endèmiques, amb una àrea de distribució reduïda, les perspectives poden ser pitjors. Hi ha hagut incendis que han fet desaparèixer de la superfície terrestre espècies animals i vegetals. Si no es disposava prèviament de llavors o d’exemplars vius, s’ha perdut un valor genètic que ningú no pot dir quin paper hauria tingut en el futur.

Amb els incendis sempre es perd part del sòl. És inevitable. Encara que la vegetació es regeneri de seguida, el terra resta desprotegit un temps. Les aigües salvatges i el vent s’ocupen de destruir-lo i d’endur-se la terra fèrtil. La formació d’un sòl és un procés lent. Amb el sòl no es perd només terra. Perdem una munió de microorganismes, fonamentals en els processos físico-químics i biològics del bosc. La seva recuperació és lenta; hi ha llocs que poden trigar segles a restituir-se totalment.

L’erosió del sòl té conseqüències en el cicle de l’aigua. El bosc, molt especialment el sòl, té un paper fonamental en el retardament de l’escolament de l’aigua. En els aiguats, l’aigua cau en gran quantitat en un temps breu. En pocs moments, l’escolament és gairebé total a les superfícies nues i rocoses, i al cap de poca estona l’aigua es concentra al fons de les valls. Si l’aiguat és persistent, o afecta una àrea àmplia, es produirà un inundació fluvial: el riu es desbordarà i negarà camps i ciutats. En canvi, si hi ha un bosc dens i uns sòls espessos, l’aigua caiguda esmorteirà la velocitat de l’escolament i quedarà retinguda en part, i la concentració al fons de les valls minvarà considerablement.

A més, una part important de l’aigua queda emmagatzemada, en més quantitat com més espès i equilibrat sigui el sòl. Aquesta aigua alimenta les fonts i fa que a l’estiu els rius i les rieres no es quedin secs. a més, permet que la vegetació no passi tanta set a l’estiu, de manera que un sòl espès facilita la perpetuació d’una vegetació pròpia d’indrets més humits, que sempre és menys incendiable. En un mateix indret, en canvi, si el sòl és prim podrà retenir menys aigua i la vegetació passarà molt eixut a l’estiu. Només podrà resistir-hi una vegetació d’indrets més secs, més xeròfila i més fàcilment incendiable.

Finalment volem indicar unes pèrdues encara més greus: les vides humanes que directament o indirecta se’n duu un incendi. Cada any hi ha una xifra considerable de morts a conseqüència dels incendis. A vegades són bombers, d’altres voluntaris, o un pilot, o gent que hi queda atrapada i no encerta a sortir-ne. Aquestes pèrdues no tenen preu i són totalment irrecuperables.

A part, cal comptabilitzar les pèrdues ocasionades per les despeses de la prevenció i l’extinció dels incendis, que en total ascendeixen a quantitats elevades, i les pèrdues econòmiques particulars (el bosc cremat, conreus malmesos i construccions destruïdes). Són nombroses les famílies que després d’un incendi es troben sense una part important del seu patrimoni, sovint l’única font de subsistència. A vegades afecta les collites o el bestiar. El sistema econòmic de moltes d’aquestes famílies fa que una pèrdua d’aquesta mena tingui conseqüències greus, que hauran d’arrossegar almenys durant un any, a vegades per sempre més, com és en el cas de cremar-se’ls l’habitatge.

QUÈ CAL FER UN COP CREMAT EL BOSC

Sovint hom es pensa que el normal després d’un incendi és repoblar les àrees cremades. La realitat no és tan clara. Abans de tot cal considerar dues qüestions: saber què volem que sigui aquell territori cremat, i què succeeix espontàniament en un bosc o matollar un cop ha estat cremat. De la primera qüestió, ja n’hem parlat: es tracta de definir els objectius d’ús i d’aprofitament d’un territori.

En relació amb la regeneració espontània, cal aclarir un punt bàsic: el foc no ho crema tot, ni ho destrueix tot. Cal fer atenció als processos naturals que es desenvolupen, els quals seran en estreta relació amb el que hi havia abans, i amb les característiques del foc.

Per exemple, si hi havia un alzinar, el més aconsellable és no tocar res. Les alzines rebrotaran de seguida, i amb elles la resta dels arbres i els arbusts. En poc temps hi haurà un alzinar ben constituït.

Si es tracta d’una pineda, un matollar o un herbei, recomanem sembrar, o plantar, espècies arbòries pròpies del país, però mai pins.

Si observem atentament un indret cremat fa dos o més anys, notarem que ja hi ha nombroses herbes i arbres i arbusts que han rebrotat o germinat. Tot plegat crea un ambient força apte per a la regeneració d’espècies més exigent. Per això, sovint es recomana esperar un o dos anys abans de plantar o sembrar alzines o roures: l’èxit de la repoblació serà superior.

Cal tenir en compte el lloc concret, el clima, la topografia, el sòl, el substrat i la vegetació anterior, per a decidir què, com i quan es millor repoblar. A vegades hi ha gent que amb molt bona fe dedica molts esforços a la restitució d’un indret cremat, i després constata l’escassa o nul·la eficàcia del seu esforç. Ha passat sovint amb gent que ha plantat pins, i al cap de ben pocs anys ha vist com el foc els cremava.

Estem totalment en desacord amb el fet de remoure molt la terra per plantar-hi arbres. És una operació que, a més de ser cara, genera posteriorment un erosió considerable, la qual cosa perjudica la mateixa planta. Si es tracta d’indrets declarats reserva natural, no s’hi ha de plantar res, ni alzines ni roures. Si ho fem, destruirem un dels objectius de ser reserva. És el cas, per exemple, de la part superior de Montserrat (per sobre de la carretera de can Maçana, almenys). A les canals i relleixos i al peu de les parets no s’ha de fer absolutament res. Ni treure troncs, ni plantar espècies. Si hom vol plantar o sembrar alzines o roures, caldria fer-ho només al sector inferior (per sota de la carretera), allà on hi ha menys pendent i fins no fa gaires anys eren terres conreades.

Quant als roures, cal tenir en compte que n’hi ha diverses espècies espontànies a Catalunya, cadascuna adaptada a un clima. A Montserrat, per exemple, hem de sembrar o plantar el roure de fulla petita. De cap manera no s’hi ha d’introduir, per exemple, el roure pènol, propi d’indrets molt humits, com a la Vall d’Aran. Aquest roure no aguantaria la sequera estiuenca de Montserrat, ni als indrets més humits de la muntanya.

(Té continuïtat)

FOTOS:
Regulus ignicapillus. Reietó.
Martes martes. Mart.
Glomeris sp.. Bolleta del bon jesús.
Lepista nuda. Pinminella morada, blaveta.
Bartia robertiana (Loisel.). Orquídies. Mosques groses.
Erica arborea. Arbocera, flors.

~

· La interpel·lació del foc (I). La provocació del foc
· La interpel·lació del foc (II). Què fem amb els boscos cremats?
· La interpel·lació del foc (III). Una resposta a l'agressió del foc
· La interpel·lació del foc (IV). Què volem dels nostres boscos?
· La interpel·lació del foc (V). Què perdem amb els incendis?
· La interpel·lació del foc (VI). Nosaltres i els nostres incendis forestals

~