dissabte, 29 de novembre del 2008

Boscos i jardins de la creació literaria



Paraules i mots que m'han fet rumiar



Sovint, la lectura d'altres blocs, a més de ser una font de plaer i de coneixement, pot dur-nos a rumiar sobre diversos temes o ens fa adonar que la visió d'un mateix fenomen pot ser molt diversa. La Teresa, en el seu bloc Paraules i mots, reprodueix un fragment d'un llibre de l'escriptor japonès Haruki Murakami, que jo també reprodueixo aquí:


Per dir-ho de la manera més senzilla possible, considero que escriure novel·les és un repte i que escriure relats és un plaer. Si escriure novel·les és com plantar un bosc, escriure relats és com plantar un jardí. Els dos processos es complementen i creen un paisatge que m’estimo molt. El fullatge verd dels arbres projecta una ombra agradable a terra i el vent fa cruixir les fulles, que de tant en tant es tenyeixen d’un daurat brillant. Mentrestant, al jardí hi apareixen les poncelles i els pètals acolorits atreuen les abelles i les papallones, recordant-nos la subtil transició d’una estació a la següent.


La Teresa no diu que estigui d'acord amb Murakami , però suposo que, si en reprodueix el fragment, deu ser perquè l'opinió de l'escriptor japonès coincideix amb la d'ella. Com també hi estan d'acord algunes persones que hi han deixat alguns comentaris. Jo també n'hi he deixat un, però en sentit contrari.


Si restringim el concepte de 'bosc' a una de les definicions que en dóna el diccionari ('lloc poblat d'arbres'), i pensem en un bosc on els arbres han estat plantats pels humans, la imatge potser sigui encertada. Tanmateix, el bosc per excel·lència és el bosc primari o natural, que s'ha desenvolupat de manera espontània. Si més no, aquesta és la primera idea que em ve al cap en veure escrita o sentir la paraula bosc. Potser sigui una deformació, no professional, sinó de formació, perquè vaig estudiar quan la botànica tenia un paper destacat en els estudis de biologia (ves per on, la formació en botànica m'hauria deformat la visió del bosc).


Un bosc és molt més que un conjunt d'arbres, i en aquest aspecte sí que en veig la imatge comparable a la d'una novel·la, que també és molt més que un conjunt de paraules. Però el bosc creix de manera natural, tot i que els components que l'integren tenen una distribució estratificada basada en l'aprofitament der la llum, que es dóna també en altres tipus d'ecosistemes. Pot ser que alguns autors o autores també escriguin exterioritzant el que porten dins sense pensar-hi (no us trobat mai escrivint un text de manera compulsiva, deixant de banda qualsevol altra cosa que havíeu de fer?). Em sembla, però, que això no és massa habitual. O que, quan succeeix, després ve la fase de retoc del que s'ha escrit compulsivament; com si en bosc anéssim de tant en tant podant-ne els arbres, arrancant-ne males herbes ('males' per a qui?, no pas per al bosc).





Una novel·la ben feta no es basteix d'un dia a l'altre, necessita maduració, revisió, coneixement de la tècnica narrativa. El bosc en canvi, es desenvolupa sol, creix de manera natural, segons una successió ecològica de vegetació que acaba en el clímax, que és la comunitat a la qual tendeix l'ecosistema i que varia depenent d'alguns factors : latitud, temperatura, altitud sobre el nivell del mar, tipus de sòl, etc. Com algunes grans novel·les, a les quals els seus autors o autores dediquen molts anys, els boscos també necessiten molt de temps per a desenvolupar-se.


Recordo un exemple de successió ecològica que ens va indicar Oriol de Bolós (un dels meus entranyables professors) quan ens explicava geobotànica, fa uns quaranta anys. L'exemple és a Barcelona, i permet seguir el desenvolupament d'un bosc mediterrani. La muntanya de Sant Pere Màrtir era aleshores una zona pelada, sense arbres, perquè durant molt de temps havia estat dedicada al pastoreig. Però això es va acabar a mitjans del segle XX. Devia ser el 1968 quan Bolós ens explicava que a poc a poc hi veuríem créixer, de manera espontània, pins. Després hi començarien a creixer alzines. Els pins necessiten més sol a la seva coberta (fixeu-vos que un pi sol tenir forma de parasol, mentre que una alzina, si creix enmig d'altres arbres, s'adapta segons l'espai de què disposa). Les alzines, en créixer, anirien obrint-se camí enlaire entre els pins i a poc a poc els anirien fent ombre. Amb el temps, l'alzina seria l'arbre predominant.


Si aneu per zones de Barcelona on es vegi bé la muntanya de Sant Pere Màrtir (per exemple, la zona universitària de Diagonal) fixeu-vos que ara s'hi veuen pinedes (en l'època que us parlo, de lluny era una zona pelada). I si teniu la sort de ser gent jove i viure molts anys, qui sap si no veureu ja l'alzinar. Aquest canvi es produeix de manera espontània. Malauradament, quan en el bosc hi ha intervenció humana, el resultat sol ser negatiu: o és destrossat o se'l fa tornar enrere en el seu procés natural de successió ecològica.


Tornant a la comparació de Murakami, el jardí sí que és és una obra de creació humana. Qui planta un jardí empra les plantes com la persona que pinta fa servir els colors de la paleta o qui escriu fa servir les paraules. Tanmateix, el jardí no és --a diferència d'un quadre penjat a la paret o d'un llibre ja imprès-- una obra estàtica. Al contrari, és una obra d'art canviant. Se sembla més a les obres que es fan emprant noves tecnologies i que poden anar evolucionat amb el temps, o a un mòbil que, si rep un impuls, també va variant.


Tot i que de vegades he admirat alguns jardins en què l'acció humana és ben palesa, sovint prefereixo els que recorden més un ecosistema natural, especialment el de la zona geogràfica on es troben i on les plantes no semblen posades amb un pla preconcebut, sinò com si haguessin aparegut de manera espontània. De vegades aquesta espontaneitat no és real, però el resultat pot semblar-ho.


Amb novel·les i relats, sovint també m'agraden més les que semblen construïdes de manera senzilla. I dic 'que sembla', perquè la senzillesa pot ser el fruit d'un treball molt elaborat de l'autor o autora.


Ve't aquí tot el que m'han fet rumiar avui unes frases llegides en un altre bloc!

divendres, novembre 28, 2008

Amb agraïment del blog de

La lectora corrent




divendres, 28 de novembre del 2008

Colorins amagats

Boletets i boletarros

dijous, 27 de novembre del 2008

Més palmeres a Elx

Elx plantarà una palmera per
cada xiquet que nasca a la ciutat


L'Ajuntament ha anunciat que plantarà una palmera per cada xiquet que nasca a Elx a partir del 2009, amb la intenció d'augmentar el Palmeral. Però la mateix temps des de Ca la Vila es planteja la iniciativa com una manera de conscienciar les futures generacions de la seua preservació. De moment començarà al barri de la Ciutat Esportiva Universitària, en un terreny municipal sense arbres que prompte es convertirà en un hort de palmeres que representarà a cadascun dels xiquets que nasquen a Elx. Cada mes es realitzarà una plantació amb els pares i l'objectiu és que els xiquets s'involucren en la seua cura al llarg dels anys, com ha destacat l'alcalde.
D'altra banda, diumenge es commemora el VIII aniversari de la declaració del Palmerar com a Patrimoni de la Humanitat. A les 11 del matí a l'Hort de Sant Plàcid, on està el museu del Palmerar, els il·licitans podran gaudir de diferents activitats commemoratives, com ara la degustació de dàtils i dels tradicionals pipes i carases, així com exposicions de palmeres singulars i demostracions de palmell blanc. A més, l'Ajuntament té previst que en les pròximes commemoracions, els xiquets que ja tinguen una palmera participen de les activitats de la celebració per a fomentar la preservació d'un dels elements d'identitat més importants d'Elx.

· Noticia publicada a Pàgina26 el 27.11.2008
·

Tala de pins al front marítim de Viladecans

Aturem la tala d'arbres a la
pineda litoral de Viladecans


La plataforma salvem Oliveretes va poder comprovar el passat diumenge dia 16 de novembre de 2008, com s’està produint una tala de pins a la pineda del front marítim de Viladecans.
Concretament dins les antigues instal·lacions del càmping “la ballena alegre”.
El valor natural de les pinedes litorals fa que siguin un hàbitat d’interès prioritari a nivell europeu , estatal i català.La pineda es troba actualment en zona aeroportuària restringida al públic i vigilada per un cos vigilància policial per ser propietat d’AENA, en espera de cedir als terrenys a l’ajuntament de Viladecans per que aquest pugui un projecte de desenvolupament urbanístic per a realitzar-hi un passeig marítim, un projecte a punt de fer-se públic, totalment definit, tot i que encara no tenim constància de haver-se el.laborat un projecte mediambiental exahustiu que l’avali.
La pineda litoral forma una franja gairebé contínua entre la platja i l’interior. El sol és molt sorrenc i es poden apreciar, en forma d’ondulacions, les antigues dunes. A la pineda hi conviuen plantes pròpies de la platja amb altres típiques de zones més interiors. Així trobem espècies com el llentiscle i l’aladern fals i, en els llocs més humits, al costat de les molses i dels líquens, viuen el jonc boval i la cesquera que necessiten ambients més ombrívols i representen la transició amb els aiguamolls. Aquesta barreja d’ambients fa que la pineda litoral sigui molt singular, fet que es veu afavorit per la presència d’orquídies. Un bon nombre d’ocells s’alimenten dels insectes que proliferen a les pinedes. Els picots verds fan el seu niu foradant el tronc dels arbres i, com els raspinells, capturen insectes a l’escorça dels arbres. També trobem mallerengues i tallarols. Les garses són, però, un dels ocells més abundants.
Des de plataforma salvem Oliveretes crèiem que ha estat una actuació realitzada amb traïdoria i nocturnitat, que s’ha d'aturà ràpidament, i exigim explicacions i responsabilitats...

·

dimarts, 25 de novembre del 2008

Aquí un arbre... aquí un amic.3

El plàtan de la font de les Delícies


Per Osona, enmig de selves
aquest bell plàtan trobau
arribant a Viladrau
tal com veniu d’Espinelves

És soberg i ben plantat
a la font de les Delícies.
El vent l’esculpeix amb carícies
al revolt arrecerat.

Urgent! donau suport a un Estat lliure de transgènics!



Espanya: un Estat molt transgènic



Benvolgudes amigues, estimats amits,


Aquest dimecres, demà, es vota al Congrés de Diputats, a la Comissió de Medi Ambient, Agricultura i Pesca, una Proposició no de Llei per a declarar l’Estat Espanyol com territori lliure de transgènics.


És fonamental fer arribar als diputats el rebuig majoritari de la societat espanyola a la introducció de transgènics a l’agricultura i alimentació. Per favor, escriviu als diputats per a demanar el seu suport a la proposta! Trobareu un model de carta i un formulari per enviar-la automàticament a:


http://www.salvalaselva.org/protestaktion.php?id=336

Per favor, no oblideu a enviar-ho als vostres contactes.

Moltes gràcies per el vostre suport!


Guadalupe Rodríguez
Salva la Selva
www.salvalaselva.org

Oficina Berlin
Hasenheide, 56
10967 Berlin, Alemanya
Tel.: +49 (0)30- 51736879




A repoblar

Ara és l'hora

Donada l’actual situació planetària i, per tant, humana, es fa necessari, imprescindible, inevitable, un posicionament a nivell individual des del punt 0. És a dir, la meua ment, les meues mans. A l’estratosfera, s’arriba caminant.
Tot açò per a què? Doncs, per tornar sobre nosaltres mateixos i adonar-nos que ara és l’hora.
És hora d’obrir els ulls i veure que a terra hi ha munts de bellotes, nous i altres llavors que després de tanta pluja estan germinant. Només volen un ajut per a sembrar-se.
Podem arreplegar-les i tot seguit anar a sembrar-les. Molt important: si volem conservar-les uns dies, ha de ser al calaix de la nevera. Pel contrari, si les guardem a casa, sense fred, en un parell de dies tindrem companyia en forma de cucs. Per mantenir-les més temps sense que es corquen ni perden el seu poder de germinació hi ha tractaments específifcs, casolans i senzills. Potser un altre dia ens dedicarem a explicar-los.
Per a eixir a la muntanya, a repoblar, es fa necessària una certa organització. Cal controlar mínimament fets com ara el lloc, l’espècie, com arribar, la titularitat del terreny, etc.
Ara bé, molt més senzill el que ací us proposem. Qui ens impedix sembrar innocentment unes llavors en un ribaç del nostre carrer, en un marge oblidat d’un jardí municipal, a la vora d’un camí, excessivament ampla però suficientement estreta per que ningú construïsca res? Evidentment haurem d’assenyalar d’alguna manera els arbrets quan nasquen i evitar que treballs de desbrossatge acaben amb ells.
Ocupem les terres ermes, amb coneixement, amb precaució, amb llavors autòctones. Necessitem els arbres. Ara és l'hora.

Jo Reforeste
·

dilluns, 24 de novembre del 2008

Sa servera des pou de sa Coma


Sa servera des pou de sa Coma de Tossals Verds


L’any 96 amb en Colau, en Jaume, en Pere, en Tomeu, en Pep, en Toni, en Miquel Àngel... eixermàrem sa coma dels Tossals Verds. Aquesta coma ens va descobrir uns marges de pedra seca impressionants, vertadera obra d’enginyeria hidràulica i música d’aigua entre les pedres. Destapàrem forns de calç, sitges, barraques de carboner, d’aquestes en rehabilitàrem dues amb l’ajuda d’un antic carboner de muntanya, en Guillem. Destapàrem de vegetació el pou amb abeurador de sa coma i finalment sorgiren unes antigues oliveres que en el seu temps foren empeltades molt amunt i que segurament per això encara conservaven vida. Arrabassàrem i cremàrem molt de càrritx, tallàrem argelagues de diàmetres d’arbre, segàrem munts d’aritja, exsecallàrem els bordalls d’ullastre de les oliveres que coronàrem tant bé com varem saber. A la vegada respectàrem estepes joana i blenera, els llampúdols vers i bords, els ginebrons, els cirerers de pastor, les pruneres bordes i deixarem fer les alzines que no destorbaven el creixement futur de l’olivera.


Però no és d’això que volia parlar. Al pou de sa Coma hi col·locàrem una corda i un poal, cimentàrem les esquerdes de l’abeurador i finalment plantàrem una servera amb la finalitat, també, que la ubicació del pou fos descoberta d’enfora. Gràcies a en Joan Toni, que ara fa feina a Eivissa i que va refer el petit tancat protector contra les cabres, aquesta servera encara és viva. Enguany ja va fer un parell de serves. No les vaig tastar, però sí que les vaig fotografiar i les hi vaig enviar via correu electrònic.


Avui he passat per aquest lloc i he vist la servera així d’esplendorosa i bella:











Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 24 de novembre de 2008

Tala d'una vintena d’arbres a Mollet

Independents per Mollet denuncia la tala d’una vintena d’arbres de Berenguer III

Reclamen que l’arbrat públic existent
es consideri un bé a protegir


Independents per Mollet (IxM) ha denunciat una nova tala massiva ala ciutat, que ha afectat a una vintena d’arbres dels carrer de Berenguer III del barri de l’Estació de França i Rafael de Casanova, de l’Estació del Nord. Els independents molletans, han recordat que aquests arbres –freixes, principalment-, formaven part del patrimoni natural públic de la ciutat i havien esdevingut ja un element característic del paisatge urbà d’aquesta carrer, un dels més antics de la ciutat.
En aquest sentit, Annaïs Garcia i Solé, membre de la direcció, ha criticat que aquesta actuació s’hagi realitzat “sense cap mena d’informació als veïns del carrer, que ignoren totalment la motivació municipal” i ha assenyalat que “no hi ha cap constància que aquests arbres es trobessin afectats per cap mena de plaga o problema fitosanitari”. Annaïs Garcia i Solé, ha denunciat “l’excessiva facilitat amb la que s’opta a Mollet, per la tala de l’arbrat urbà, abans d’explorar altres solucions” i ha alertat que, de seguir així “Mollet va de camí de convertir-se en la “capital catalana de la serra mecànica” , el que com és comprensible, no ens il·lusiona gaire”. Per Annaïs Garcia, “encara que es plantin nous exemplars, no es pot justificar aquesta pràctica, perquè aquests arbres formaven part ja del paisatge tradicional d’aquest carrer i la seva tala suposa una pèrdua important pel patrimoni natural de la ciutat i de les generacions futures”. I en nom de la direcció d’IxM, ha lamentat que pel govern municipal, “aquests altres “ciutadans” de Mollet, no siguin considerats éssers vius, sinó simples elements decoratius, la pèrdua dels quals és només una qüestió de qualificació econòmica”. Independents per Mollet (IxM) ha reclamat al consistori molletà un “canvi de tarannà”, per tal que l’arbrat públic existent es consideri “un bé del patrimoni natural de la ciutat a protegir per les generacions futures, atenent al seu valor ecològic i paisatgístic i la seva contribució a la biodiversitat urbana”.

diumenge, 23 de novembre del 2008

La rondalla del falcó torter, la mèrlera i en Rafelet des paneret

Serien les 3 del migdia d’ahir quan jo anava tot xalest per Muntanya fent d’”ornitòleg de tardor”. Jo en dic així als apassionats dels aucells que quan arriba la tardor perden la xaveta i es tornen caçadors de bolets, oblidant així una passió i prenent-ne una altra. Idò bé, anava jo travessant una zona de rellar o dents de ca que diuen per aquí i amb això, darrera un grupet de pins, sent com una cridaroia un escàndol fet per una mèrlera com a desesperada. Vaig aturar-me pacient sobre la cresta d’una d’aquestes roques tallants com a ganivets, esperant per veure que era el que li passava a aquell aucelló. Just de darrera les branques del darrer pi, va comparèixer una mèrlera. Aquesta duia però un falcó torter que l’hi anava pitjant darrere però sense arribar a aglapir-la, tan sols deixant uns pocs milímetres entre ells. Es moveren frenèticament per entre els pins (el falcó torter és una au forestal que es mou hàbilment per entre els arbres) i al final la mèrlera, en veure’s perduda, es va tirar dins d’una mata i guardà silenci. El falcó torter es va posar sobre la branca d’un dels pins i allà va romandre uns segons. Jo estava astorat, tot això succeïa a escassos 10 metres de mi. Aquest dia però, havia canviat els prismàtics per el paner, sempre ho veuràs!. L’emoció del moment em va fer perdre el fràgil equilibri que mantenia sobre el caire de la roca i quan vaig posar un peu en fals vaig pegar “bolero” al paner i hi va haver bolets per tot. Imaginau-vos: jo amb un peu a l’aire i l’atre sobre la pedra, un braç a baix i una altre a l’aire amb el paner, fent l’”ullastre esbrancat” o la postura de la garsa. Mig paner de picornells de càrritx va quedar escampat per terra i jo vaig caure en bona posició.
El falcó torter va partir, jo vaig arreplegar la boletada, i la mèrlera potser ho contarà als seus néts si és que el cor no li va fer un trò. Aquesta ha estat i probablement serà una de les observacions ornitològiques més espectaculars i interessants de la meva vida i jo, com sol passar en casos importants, sense els meus binocles!
Rafel Mas, Búger 23 de novembre MMVIII

Glossari:
Muntanya: Serra de Tramuntana segons els antics habitants
Rellar o dents de ca: Karst, Lapiaz
Falcó torter: Accipiter nisus
Mèrlera: Turdus merula
Picornell de càrritx: Cantharellus lutescens

Fotografia del Accipiter nisus: Notnot a Flickr

dissabte, 22 de novembre del 2008

Nemàtode del pi

Paràsits que espanten
Fa uns anys que a Portugal es va detectar considerat com l'organisme més perillós per les coníferes a nivell mundial. Aquest organisme ataca qualsevol conífera dintre una àmplia varietat de gèneres d'avets i pins. A Catalunya hi ha diverses espècies pertanyents al gènere Bursaphelenchus, gènere al qual pertany també el nemàtode del pi, tot i això aquestes espècies no causen danys importants en les masses.

Les alarmes es van dispara quan fa uns anys aquest organisme de tant sols 1 mm. es va detectar en boscos de Portugal. Uns anys després, tot i aplicar mesures extraordinàries d'erradicació, es va detectar en d'altres zones de Portugal i avui dia de ben segur que encara dóna problemes perquè just aquest any el Govern de Portugal va adoptar mesures d'erradicació extremes. Aquestes mesures venien acompanyades de declaració de zona de quarantena, declaració de zona afectada, d'obligatorietat per part de propietaris d'eliminar exemplars (o inclús tota la zona boscosa) afectats o suposadament afectats, obligació del passaport fitosanitari etc.... Com sempre, mesures que arriben tard (vegeu també Fusarium circinatum). Actualment l'estudi d'aquest organisme sembla ser una prioritat.

Els símptomes de Bursaphelenchus xylophilus són el decaïment progressiu de l'arbre que es manifesta amb la "secada" de les fulles. La mort de l'arbre es produeix al cap d'uns mesos. Com que és transmès per un cerambícid, al cap d'un temps s'observen molts altres arbres amb els mateixos símptomes, situació que requeriria una eliminació total de la vegetació. Els patrons de propagació observables en bosc no serien com els provocats per Ips sp. (és a dir, no serien secades en un grup d'arbres, per petits bosquets repartits, sinó que seria més aviat un bosc amb molts exemplars malalts distribuïts peu a peu).
Els països mediterranis són els que més podrien patir les conseqüències d'aquest nemàtode perquè les temperatures i humitat són molt òptimes per la seva propagació. Com s'acabi de solucionar el problema és una incògnita. De totes maneres, si no s'erradica a Portugal i es baixa la guàrdia, tenim totes les paperetes per ser el pròxim païs afectat, tenint també en compte la gran quantitat de coníferes.

Pineda afectada per Bursaphelechus xylophilus
Font: (Font: Forests Pests)

divendres, 21 de novembre del 2008

Literatureta.6.Sealth










Pere Llofriu, Lluc n. 719, 1985, Dibuix de Benet Bohigas