Els arbres d’AlaróEls pins (II)
El pi (Pinus halepensis)
Qui d’Alaró no ha fet una visita al pi de Son Guitard ? És, segurament el pi més alt i gruixat del terme. Està inclòs al Catàleg d’Arbres Singulars (Llei 6/1991) des del 29 d’octubre de 1992. Té un perímetre de 4’65 metres i 23 metres d’altura. Li han calculat una edat entre els 250 i 300 anys. A començaments dels anys vuitanta, un llamp va causar-li danys importants a un dels cimals. L’arbre però té ganes de viure i encara conserva una capçada verda i frondosa.
Una de les moltes coses bones de les que no fruiríem sense els nostres pins són els esclatassangs (Lactarius sanguifluus). Puc posar messions a que si en trobau serà perquè teniu qualque pi devora. Altres bolets que formen simbiosis o que viuen gràcies al pi són alguns pixacans, en aquest cas el Suillis collinitus i el Suillis bellini, tots dos comestibles si són joves, també crus, si bé abans convé llevar-los la cutícula (la pell del capell) i els tubets de davall. Amb aquests pixacans es poden preparar ensalades. Un altra dels bolets que de segur qualque vegada heu pogut observar (si l’apassionament de trobar esclatassangs no vos encega), és la Mycenia seynii , es tracta d’un bolet molt petit i curiós que sòl créixer sobre una pinya, sense 
cap interès culinari, però.El nom de pi o pinus, he llegit a un lloc que deriva en el seu més antic origen, del celta “Pen” (cap). Halepensis, d’Aleppo o Halab que és com anomenen els seus habitants a aquesta antiga ciutat siriana. En diferents llengües el pi rep els següents noms: En català, pi, pi bord, pi nas, pi melich, pi blanc, pi garriguenc.. En castellà, pino carrasco, pincarrasqueño, pino carrasqueño, pino blanquillo, pino de Alepo. En basc, Izai. En alemany, Aleppo-kiefer, seekiefer. En anglès, Aleppo pine. En francès, pin d’Alep. En italià, pino d’Aleppo i portuguès, pinheiro de Alepo. No he sabut trobar cap fotografia de les muntanyes de l’entorn d’aquest ciutat de Síria, Halab, a no ser paisatges molt àrids i sense arbres.
Els pins resinats, és a dir amb molta reina, tenen la fusta més dura, pesada i duradora, però menys elàstica. Actualment a Mallorca s’empra per a construir els suports de fusta on superposar-hi els blocs o maons per a la construcció (desconec el nom en català, normalment els anomenam “palés”). A Menorca, concretament a Ciutadella existeix una serradora, la dels germans Fiol, que empren la fusta de pi per a manufacturar falses armes antigues que després envien a l’altra part del món, on són acabades de decorar, per a posteriorment esser venudes com a souvenirs o per a col·leccionistes.
Val a dir que la rama de pi, de les que es feien les antigues feixines, i gràcies al protocol de Kyoto, han trobat un molt bon ús. Resulta que moltes industries, com per exemple les de fabricació de ciment, com la de Lloseta, cremen aquesta rama, en lloc de carbó o gasoil, per a contaminar menys. Ja se sap que qui contamina paga i qui més contamina paga més. S’ha trobat una digne sortida a una part de l’arbre que normalment s’elimina al mateix tall de la tala.
L’etimologia del topònim de Peguera, nucli turístic del terme de Calvià, prové d’una de les primeres matèries que es poden extreure del pi, la pega. Segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca, “Peguera el 1320, feia part de l’alqueria de Beniorella. El segle XIV, hi havia un taller de fer pega que funcionà fins al s. XIX. S’hi documenta entre 1336 i 1337 un intens tràfic de pega cap a les drassanes de la ciutat de Mallorca i de les del sud de França”.
Entre altres propietats medicinals, segons Francesc Bonafè a la Flora de Mallorca, “un decuit d’ulls tendres de pi és útil contra la bronquitis, les afeccions de la bufeta i de l’aparell urinari, i se recomana també per a combatre la impotència”.
El pi, ja se sap, és molt resistent a la sequera, fins a 200 mm l’any. No aguanta temperatures inferior als -5ºC a l’hivern, però en resisteix d’elevades a l’estiu. Necessita sòls rics en calci, poc compacte i amb bon drenatge. Quan a la silvicultura pot orientar-se a obtenir fusta, en aquest cas hi ha exemples de plantacions de pi a antigues zones de conreu. En aquest cas les podes i aclariments moderats de peus poden ajudar a obtenir exemplars de bona qualitat i l’arbre no rep malament aquests tractaments. La seva principal funció cal cercar-la, però, com a important element paisatgístic i de protecció de les muntanyes contra l’erosió. És cert que el pi afavoreix els incendis forestals, encara que sempre hi ha una causa externa. Una d’elles són els llamps. No és gens mal d’observar pins amb la cicatriu de la ferida que li va deixar qualque llamp,normalment dibuixada en una esquerda sobre l’escorça que va de dalt a baix. Cal tenir en compte que la vegetació que sòl acompanyar el pi, com a espècie secundària i transitòria, també és molt heliòfila: el càrritx (Ampelodesma mauritànica), les estepes (Cistus sp.), les argelagues (Calicotome spinosa), el romaní (Rosmarinus officinalis), el xiprell o peterrell que li deim a Alaró (Erica multiflora) etc. Tot ben farcit de molta rama, acícules, branquillons i fulles seques o semimarcescens. Per altra banda les pinyes del pi, ben seques i tancades, poden mantenir la fertilitat de les llavors més de quatre anys. Amb la presència de la forta calor de l’estiu o després d’haver estat molt encalentides per el foc de l’incendi, es van obrint fent un renouet característic. Llavors els pinyons, aferrats a una ala, cauen giravoltant de l’arbre i espargint-se a mercè del vent.
Al contrari del que pensa gent molt ben preparada en la matèria (i ben intencionada), jo sí que consider al pi com un arbre necessari per a certs tipus de repoblacions a zones molt degradades. A la Serra de Tramuntana o a la Serra de Llevant de Mallorca hi ha llocs on el càrritx (Ampelodesma mauritanica) és gairebé l’única vegetació existent, i gràcies. Trobam sitges de carboners o forns de calç a indrets on no hi ha ni un pi, ni un ullastre (Olea europaea var. sylvestris) en kilòmetres a la rodona, pensau en els voltants del Puig Roig, per Mossa o per l’atalaia Moreia a Artà. De les mates (Pistacea lentiscus) i tot en feren carbó. A aquests llocs cal establir una vegetació protectora que pugui congriar el que vindrà després: una selva intransitable de càrritx, argelaga, aritges (Smilax aspera), estepes,... i poc a poc d’abatzers (Rubus ulmifolius) de llampúdol (Rhamnus alaternus), de brusc (Ruscus aculeatus), d’arbocera (Arbutus unedo), d’ullastres, d’alzines (Quercus ilex) ... Calen arbres on posar-s’hi els aucells que són els qui de bon de veres faran la reforestació.
Per cert que els trencapinyons que, amb cant coral d'esbart, podem observar sobre els pins més alts de les Illes, són una variant endèmica d’aquesta espècie, la Loxia curvirostra balearica. Com ja sabeu obre les pinyes amb el seu dur bec de tenalla. La femella és d’un color verdós oliva i el mascle d’un rogenc molt vistós. Què passaria amb aquest bell i salvatge ocell nostre sense les pinyes dels nostres pins? Hauria d’emigrar.
No puc deixar de parlar de la xigala o cigala (Cicada orni). A l’útil llibre “Insectes de les Illes Balears”, de Xavier Canyelles hi podem llegir: “...estival per excel·lència, els mascles emeten un soroll molt estrident. Aquest so és produït per la vibració continua d’uns timbals d’estructura membranosa, situats davall del cos i protegits per uns opercles que actuen com a caixa de ressonància. Les femelles, que no emeten cap mena de so, compten amb un oviscapte amb el qual ponen els ous fecundats dins la soca dels arbres. Es distingeixen dos tipus de cant: un de seguit, ininterromput, i un altre amb interrupcions curtes. La creença popular que les xigales rebenten de cantar, és falsa. Tal vegada es faci referència a les cutícules nimfals buides que es troben al camp o als exemplars que es troben morts després d’haver finalitzat el cicle vital....”
Per acabar, com no recordar el poema de Lo pi de Formentor de Miquel Costa i Llobera? Com entendre la nostra mar, la nostra llum, el sò del nostre vent, sense la presència del nostre pi? ...
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida! oh noble sort!
Aplecs sobre els pinsJoan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 21 de març de 2006
· Sobre el Trencapinyons Loxia curvirostra balearica· Els pins (I). El pi, l'arbre bandejat
~
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada