L'illa i la dona

Maria-Antònia Oliver

L'ILLA I LA DONA
Trenta-cinc anys de contes
El balancí. Edicions 62


La xicarandana

Don José li va escriure per dir-li que, a la fi, el seu caquier havia donat fruits. I ell, immediatament, va veure un altre caquier, el caquier de l’hort al sol del migdia de juliol, ufanós de fulles però mai de fruita: un arbre l’única utilitat del qual era una ombra fresca a l’estiu. Davall l’arbre hi va veure una taula de ferro i una cadira de vímet plastificat i una persona jove asseguda, escrivint. La seva vida. Tota la vida d’ell davall aquell caquier sense caquis. La seva vida: record i memòria. Don José li n’havia donat la idea, la idea de clor carabassa com un caqui madur –que te l’has de menjar amb cullereta si no et vols enllardifar les mans i la cara amb la polpa dolcenca. La idea, idò, que quedi clar, li ve d’una altra illa.

Una illa és un bocí de terra voltada de mar pertot arreu manco per damunt i per davall, encara que per davall hi pot haver forats, llacs, encletxes, coves, per on hi pot entrar la mar dels costats i l’aire i el vent de damunt. Diuen que cada persona és una illa. Però hi ha gent, al món, que és tot un continent, i, en canvi, hi ha gent que no és més que l’ombra d’un nigul.

Idò això, la idea és d’una altra illa. I es va posar a pensar en els seus arbres. Més que pensar-los, es va posar a recordar-los, a evocar-los. A reviure’ls. Els arbres amb la gent que hi havia al seu entorn; els arbres, amb el paisatge i l’eventualitat de cadascun.

I va veure un camp de blat des d’un turó. Va veure un infant que mirava les ones que un embatol suau feia fer al blat. I al bell mig del camp, un melicotoner majestuós, solitari. I l’home que l’infant veia vell, l’home doblegat com un goril·la, la cara lletja i dolça com un caqui, que collia melicotons, els posava dins un cove, es perdia dins el groc esblanqueït del sementer i al cap d’una estona sorgia dalt del turó amb un melicotó groc com un melicotó a la mà i el donava a la nina. Tot al voltant feia flaire de melicotó, nina, home, cove, sembrat, turó, arbre, tot, tot una mica emboirat de calitja, de perfum de bresquilles... I de la vida, banal i transcendent, que passava amb olor de bresca i mel, només li’n queda la memòria.

I va veure l’albercoquer. La sogra morena i poderosa que no li agradava que la nora li digués sogra perquè, deia, era una paraula lletja. Jo sóc la teva mare política i tu ets la meva jove, no la meva nora. Les paraules volen dir una cosa diferent a cada casa, deia la nora. La sogra volia comprar un arbre fruiter perquè els seus fills el plantassin al jardí. La nora li va dir un cirerer no, que els cirerers no creixen bé, en aquesta illa, compra un albercoquer. I el fill, la sogra i la nora varen comprar un albercoquer tardà, que va resultar ser primerenc. Aquestes coses sempre passen: compres una cosa primerenca i després et surt tardana, la compres tardana i et surt primerenca. I passa a totes les cases, a totes les illes, a tot el món. Però després surten uns albercocs boníssim i, de bon matí, quan el sol comença a coronar les tanques de corrals i jardins, quan els fills i les nores, i les filles i gendres encara dormen, mentre el cafè s’està fent, les sogres del planeta Terra es delecten desdejunant albercocs primerencs sense pensar en les coses tristes de la vida. I algunes ho fan d’amagatotis, perquè no està bé que una sogra es complagui en coses que no siguin el benestar de la nora. I ell, en recordar-ho, fa un somriure boca endins.

Té molts arbres la memòria, uns més seus que d’altres, d’aquests en sap el nom i dels altres només la imatge, com aquest somriure de n’Aina a la piscina i aquell somriure d’infant al supermercat, com aquesta llepada en plena cara de na Mel i aquella mirada implorant del pobre ca que varen abandonar. Però ell ara és un gerro trencat i tot el que hi havia a dins abans de trencar-se, tota la memòria –els pensaments i els somnis, els fets de l’univers, els arbres, les idees- estan escampats per terra, desfets, mesclats i barrejats amb els bocins trencats del gerro, cos i ment, de manera que no sap el que pensa, ni el que sent. Ni el que viu. O no viu.

Perquè sense ella, la vida no/

I serà sempre així.

Dels arbres que no en sap el nom ara mateix veu uns boscos immensos, que no comencen ni s’acaben mai, a banda i banda de la carretera americana; com la tristesa de la boca sense paraules, immensa, que no comença ni acaba mai, a banda i banda de la vida d’aquella dona que va dins el cotxe i veu passar els arbres i la vida. Aquí i allà, entre la immensitat de verds, hi ha un arbre magenta, ataronjat, granat, i la dona diu sense dir-ho que aquest arbre és ell i cada cop que el roig trenca el verd i la dona es troba més i més tota sola, fins que arriba a Washigton i el dolor és intolerable. També veu els arbres del Montseny i els dos xavals que per primera vegada observen tanta arbreda junta, i un d’ells diu que, finalment, sap què dimonis vol dir vegetació luxuriosa que ha llegit a tants de llibres de duro, ve de la luxúria que sent en passar per davall aquella vegetació, i l’altra xaval riu i diu que ets criatura.

I veu l’home que, des del puig de Randa, com devia fer el gran Llull, contempla embadalit els diversos blancs dels ametllers florits i aleshores va recordar que el negundo s’havia convertit en xicranda. Xicarandana, en diuen a la seva illa. I va veure la parella de jovençans que volien plantar una xicarandana al seu corral. Els homes han de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre, diu la dita. ¿I les dones què? Oh, les dones a la cuina, pensen encara els homes. I cap dels dos no va plantar mai un arbre, no va escriure un llibre, no va tenir un fill. La xicranda la va plantar un jardiner. I quan varen sortir-li les primeres fulles, no eren de xicranda i les flors no eren liles sinó verdes. Es va fer un arbre altíssim, esponerós, magnífic. Tant que es menjava tot el corral i sobreeixia part damunt les parets i va començar a pegar roegadetes a la casa i ells dos pensaven a veure si aquest cony d’arbre del qual no sabien ni el nom ens omplirà el nostre món com va fer aquell test amb la casa de la Rosa i el Pere. I és que tots dos eren amics del Calders i sabien que les paraules..., ai, les paraules, no sempre volen dir el que sembla que diuen. Fins que varen dur una fulla a mostrar a un conegut i els va dir això és un negundo. ¿Un negundo? Sí, de la família dels aurons. Ah! I d’aleshores ençà, el negundo va deixar de pegar roegadetes a la casa.

Ara, però, tot això és memòria i record, petja a la vida, ara que ella ja no hi és, no és, i es pertot, és en tot, és el tot, és tot, ell va arruixar el negundo i l’amic Lillo ha plantat una xicranda al seu lloc. L’any que ve potser ja florirà. I ell ho podrà dir a don José. Li dirà: Saramago, la meva xicarandana per fi ha fet fruit.

Biniali, estiu del 2002.