divendres, 10 de març de 2006

El xiprer, kus parisos

Els arbres d’Alaró
Els xiprers




A Alaró pel que he pogut determinar de manera autodidacta, i agrairia molt qualsevol correcció o matis a les meves paraules, he observat quatre espècies principals de xiprers:
el comú, Cupressus sempervirens varietat piramidalis, que presenta dues formes, la fastigiada de forma cònica i l’estesa, més oberta. En Pere Llofriu ens suggereix al seu llibre “Les plantes de jardí a les Balears “ que “per a composicions solemnes, inexcusablement si es tracta d’alineacions o altres conjunts, cal vigilar l’aparició de formes esteses i substituir-les immediatament, perquè destrossen el conjunt. Les dues formes són naturals; de llavor ens en pot sortir qualsevol, i com que els plançons són mals de conèixer, als vivers solen estar mesclats. Suporta transplantaments en condicions extremes.” A Alaró tenim bons exemples d’alineacions de xiprers com el que hi ha a Son Bieló, part damunt el carrer Coxetí que mena a Los Damunt o els xiprers en la seva forma estreta i punxeguda del camí que puja a Son Guitard. Val a dir que una informació curiosa en italià que no he acabada de corroborar i que vaig caçar trescant per les pàgines d’internet, diu que el Cupressus Sempervirens Pirami- dalis és “Ibrido ottenuto incro-
Chamaecyparis lawsoniana
ciando i generi cupressus i chamaecyparis, che hanno generato questa varietà resistente alle più comuni malattie del genere cupressus, come il “coryneum cardinalis” o “cancro del cipresso”. Del genere Chamaecyparisus l’espècie que podem trobar en comptats jardins és la que s’anomena Xiprer de Lawson o cedre d’Oregón (Chamaecyparis lawsoniana), que no és ni xiprer ni cedre. En tot cas si posau aquest nom científic a un cercador d’internet en trobareu força informació.
Val a dir que no hem de confondre els xiprers amb els cedres, el xiprer fa les fulles petites i aplicades, com esquames, mentre que el cedre les té en forma d’agulla i agrupades en petits feixos.
El xiprer del que estem parlant fins ara, Cupressus sempervirens, té la seva àrea geogràfica original a les muntanyes de la regió mediterrània oriental i de l’Iran septentrional, és a dir, és una espècie mediterrània. Deu el seu nom científic a les paraules gregues kus, crèixer, i parisos, igual, perquè creix de manera uniforme, i sempervirens, sempre verd. Segons el pare Bonafé “ Les pinyes de xiprer verdes contenen molt de taní, i s’utilitzen en infusió com astringents contra les varius, diarrees, hemorràgies i per retenir l’orí. Són també tòniques, estomacals i febrífugues. Per a ús intern 30 gr. de pinya verda esclafada en una litre d’aigua. Per destil·lació, amb vapor d’aigua, de les fulles i branques joves s’obté l’essència de xiprer que s’empra en fumigacions contra la tos. Sa fusta és aromàtica i incorruptible. Els romans rics eren enterrats en taüts de xiprer.”

Xiprer estès de sa plaça des Casino

Amb el xiprer d’Arizona o xiprer glauc o blau, Cupressus arizonica, hi he tingut una relació especial. A mitjans dels anys vuitanta vaig tenir la sort d’estudiar a l’escola de capacitació forestal de Lourizan, vora la ria de Pontevedra a Galícia, una de les tasques que els alumnes teníem encomanades era la de recollir llavors de moltes espècies d’arbres per a nodrir els importants vivers que hi ha a l’escola. Havíem de triar exemplars esponerosos. Una de les poblacions d’arbres més impressionants per la seva altura i espessor, era la dels xiprers d’Arizona, tenien branques fins a tocar a terra i baix la seva ombra no hi creixia res. Ens enfilàvem tronc amunt pels escalons de les seves branques fins que tornàvem descobrir la llum, llavors ben assegurats per a recollir les llavors fèiem vinclar els arbres agafant qualque punta dels arbres del costat on també hi estava enfilat un altra company. En acabar la meva estada a Lourizan vaig portar algunes llavors d’aquest arbre, de les que germinaren en vaig sembrar un al corral, va créixer sense descans fins que un remolí de vent el va tombar, es veu que necessitava el recolzament d’altres companys. Una vegada tallat vaig tenir el tronc, d’uns dos metres, submergit durant un any a un safareig, ara el guard a l’ombra per posar a una xemeneia.
Altres dos exemplars són ben vius, tots dos per Son Fiol, han tengut un creixement blau i piramidal i han resistit bé les sequeres i ventades.
En el seu estat natural aquest xiprer forma boscos amb altres coníferes entre els 2100 i 2700 metres sobre el nivell del mar. Es distribueix des de el sud de California, Nuevo México, Baixa Califòrnia i Sonora fins a Durango i Chihaha.
Xiprer glauc o d'Arizona de Ca'n Damià "Gafa" a Son Fiol

El xiprer esbrancat o Cupressus macrocarpa, és el xiprer de Monterrey, originari de la península californiana de Monterrey. Es distingeix dels anteriors per sa capçada molt més ampla, amb les branques formant angle de 45º amb l’eix. N’hi ha moltes varietats. És possible que sigui el que trobam a la plaça del Casino o plaça del metge Colom. Encara que he de reconèixer que em sent confús per si es pogués tractar, aquest, d'un altra xiprer, el Cupressus lusitanica, original de Mèxic i probablement de Guatemala. Encara que és una espècie molt cultivada amb finalitats ornamentals o ecològiques, les poblacions naturals de l’espècie, dins dels boscos mesòfils, s’han vist afectades per la intensa pertorbació a la que es veuen sotmesos aquests ecosistemes i en el seu medi natural està sotmesa a una protecció especial. Pot assolir normalment dels 10 als 30 metres d’altura i un tronc de fins a un metre i mig de diàmetre.
És curiós que no hagi sabut trobar cap referència a aquesta espècia als llibres de Llofriu i Bonafé. Segurament som jo qui va confús i agrairia qualsevol aclariment; en tot cas, però, jo mateix hi dedicaré més temps i faré les correccions que calguin.
A Aquest xiprer, el lusitanica, també se l’anomena xiprer de Portugal, la seva introducció Europa es realitzà en el segle XVI, probablement de la mà de l’Ordre dels Carmelites, ja que és conegut des de antic el seu cultiu en el Convent de Bussaco a Portugal.

Cupressus macrocarpa a sa Plaça des Casino.

Xiprer de Son Torrella. Santa Maria.
~

Cap comentari: