divendres, 18 de gener de 2008

Arboricidi al Guinardó

L’Ajuntament ens arrabassa els arbres

Parcs i Jardins continua la seva particular croada contra les robínies pseudoacàcies del Guinardó. Ja fa uns quants anys que han començat una minuciosa feina d'extermini d'aquests arbres tan característics del barri. Les robínies han estat l'espècie predominant des que es va començar a urbanitzar aquesta zona de Barcelona, però sembla ser que els temps han canviat i tant li fa si els arbres són éssers vius, ara toca transformar el paisatge i cal fer-ho a cop de destral o de serra mecànica, per ser més exactes. L'última actuació en aquest sentit l'han patit els exemplars meravellosos de la part baixa del carrer de la Marquesa de Caldes de Montbui. No hi ha hagut pietat, han estat eliminats tot i el seu excel·lent estat de salut... i m'avanço a dir això perquè l'argument d'arbres malalts és "insostenible". Molt sovint, les robínies víctimes de l'arboricidi, rebroten amb força mentre l'arbre "suplent" mor o malviu penosament.

Els responsables de Parcs i Jardins i, en general, el nostre Ajuntament, demostren, una vegada més, no tenir cap mena de sensibilitat per la relació que teixim els ciutadans amb el nostre entorn més immediat. No entenen que només aquesta vinculació dóna sentit i vida a la ciutat. Els vincles els fem amb un arbre, un edifici singular, el traçat d'un camí...petits paisatges als que s'han acostumat els nostres ulls i que, brutalment, ens són arrabassats.

Miracle Tous
Guinardó, Barcelona
·

15 comentaris:

Antoni ha dit...

Sembla que aquí l'únic que importa es el criteri estètic, i si un arquitecte mana canviar un arbre per un altre, es talla el vell i s'ha n'hi posa un de nou, sense tenir en compte en cap moment que es tracta d'éssers vius. Després, van fent campanyes, que comprem animals de forma responsable, cosa que trobo molt be, però que igual que un gos, un arbre te vida.

Joan Vicenç ha dit...

Mira que he conegut indrets, que no són els meus, on la robinea pseudoacacia és una planta introduïda i invasora molt mala d'erradicar, impedeix el desenvolupament d'altres plantes autòctones i fins i tot endèmiques, dissenyadores d'un racó, d'un paisatge "autèntic", vertader, escàs, inexistent gairebé a hores d'ara per molt que el cerquis. Així i tot aquest text de la Miracle, l'entenc i crec que s'han de respectar i molt els arguments que ella exposa. La robinea pseudoacacia plantada a un carrer d'edificis i asfalt forma part de la personalitat d'aquell indret i es tracta d'un ésser viu relacionat amb altres éssers vius. En aquest cas la seva evolució no condicionarà la d'altres espècies pròpies d'aquest lloc del món, que formaren i tornarien fer un indret únic.

Chestnut ha dit...

La veritat és que el tema és difícil. Cal distingir molt entre el món forestal i l'urbà.
Estic totalment d'acord amb tu Joan Vicenç.
Voldria afegir quatre coses:
Les tortugues de florida, els gossos errants, els gats assilvestrats, les cotorres aquelles (dels collons) i molts altres animals introduïts per tothom (tothom, ICONA als seus temps per dir algo, propietaris, però també i sobretot gent de ciutat i de poble).
Dic això de la gent de ciutat i poble perquè em sembla que encara no ho hem comentat mai i també és un focus molt important d'introduccions. A les Canàries, on hi ha encara més afició als animals exòtics i de companyia, encara està més plagat d'animals exòtics assilvestrats (podeu mirar-ho al ministeri).

El que fan molts és: Com que és un animaló i té sentiments, el deixo anar i que visqui lliurement.
A efectes pràctics gairebé seria millor matar-los i que la persona arrosegués la mala consciència un temps. Evidentment això no s'ha de fer mai sinó portar-los a un centre de recuperació.

La tortuga de florida ha desplaçat la d'aquí i es reprodueixen com conills, no volgueu saber els calers que es gasten per recollir-les.
El cranc americà pràcticament ha acabat amb l'autòcton, perquè es reprodueix millor i perquè l'hi ha trasmès malalties.
Les cotorres desplaçen als nostres ocells i competeixen directament.
Els gossos i els gats són temuts per la fauna autòctona i es menjen també els petits herbívors.

Al final el que es fa (si és que es fa alguna cosa) són batudes per matar tots aquests animals i tot i així encara continuen al medi.


Jo el que sé és que la Robinia allà on visc va ser introduïda per propietaris però la cosa no els va sortir bé i ho van deixar estar, no obstant això, aquesta espècie s'ha propagat en molts ecosistemes tal i com diu en Joan Vicenç, desplaçant la flora autòctona i modificant ecosistemes. Al món forestal i segons quines zones és interessant de parar-li els peus i fer tallades (això només es fa si es vol rentabilitzar de nou el terreny).

A la ciutat les coses canvien moltíssim, hi ha poquíssims arbres o zones verdes i a més ha de ser molt dur veure tallar l'arbre que has vist créixer durant 20 anys, per molt que sigui exòtic, i a sobre, veure'l tallar a canvi de més ciment.

A més, uns quants arbres exòtics a la ciutat que ja s'han propagat pel bosc (o que també hi han estat introduïts)ja no representen cap perill. El perill és quan s'introdueixen per primera vegada i al bosc encara no hi són presents, el perill és que passin de la ciutat al bosc.

El que s'ha de fer és:
En cas que l'espècie no hagi colonitzat encara el bosc, erradicar tots els exemplars.

En cas que l'espècie ja s'hagi propagat pel bosc (com el cas de Robinia) l'únic que es pot fer és procurar controlar el seu avanç perquè erradicar ja gairebé és impossible.


Podriem fer un escrit sobre exòtics i introduccions, jo millor no perquè posaria verd a tothom...

Antoni ha dit...

Després de llegir els comentaris de Joan Vicenç i Chestnut, haig de reconèixer que tenen raó. Jo parlava desde la meva ignorància en el tema, pensant que la tala es feia nomeé per raons estètiques.

Chestnut ha dit...

La veritat Antoni és que me'n he anat una mica del tema. En comptes de deixar el comentari,hauria d'haver fet una publicació a part.

El que crec sobre el tema és que les Robinies a la ciutat ara mateix no fan cap nosa i no és justificat tallar-les perquè siguin invasores, senzillament perquè han colonitzat ja de sobres l'entorn rural i el no urbà.
Jo estic molt d'acord amb que igual que un gos, un arbre té vida, i a la ciutat un sol arbre pot tenir un valor incalculable, això es demostra amb la quantitat de persones indignades amb les actuacions dels de parcs i jardins.

El que si crec és que quan es tracta d'encimentar més no els fa res tallar arbres. Els és igual que hi siguin molt escassos a la ciutat i tampoc els importa el gran valor social. A més, tractal-se bé podria ser un bon exemple d'educació ambiental, cosa que no es fa.

També és veritat que per males gestions i feines mal fetes, es poden veure obligats a tallar amb la justificació de "és vell" o "està malalt", que en moltes ocasions ho estan per les males pràctiques que se'ls aplica.

Jo estic d'acord amb tu Antoni, matar ha de ser una última opció justificada.

El que em feia por del teu missatge és que molta gent el confón i prefereix l'alliberament abans que la mort quan en realitat és tot al contrari, jo crec que un alliberament pot ser molt pitjor que una mort. El meu missatge es basava sobretot en això.

Salut! i gràcies pels comentaris

Anònim ha dit...

Uf,Uf,Uf Entenc perfectament com se sent la Miracle. Em costa més d'entendre el tema de l'al.loctonia i l'autoctonia dels arbres efocat tant antropocèntricament i una cosa hi ha que la tinc clara: les robinies velles son perilloses. Les podes que han patit per estar plantades en llocs inadequats les han debilitat.
Haurien d'estar prohibides com a arbre d'alineació i hauria de pujar a podar-les la mare del paisatgista que les va fer plantar. Baixaria tan punxada que s'hauria estimat més que el fillet es dediques a fer cantonades.

Chestnut ha dit...

Anònim, el tema de les punxes sembla una tonteria però tens tota la raó. Sempre he sentit a dir que no es planta castanyer per les punxes, el que m'extranya és que es planti el d'indies o la Robinia si de punxes també en tenen, es clar, que punxen menys (bueno, la Robinia punxa "lo seu")....

El tema de l'al·loctonia rai, el perillós és el tema de l'al·loctonia invasora, llavors no es mira des del punt de vista antròpic sinó tot al contrari, tenim al nostre païs espècies exòtiques invasores que estan fent molt de mal per totes bandes (Ecològic sobretot, econòmic, social...), des de plantes, fongs, fauna terrestre, aqüàtica....

Antoni Móra ha dit...

“Alto! Tilo para todos”

Si parlem de tots els temes de cop no ens entenem. No sé quants temes prou diferents han sortit al rotle:

1. La robínia als carrers.
2. La robínia als jardins.
3. La robínia invasora al medi natural.
4. Les pues de la robínia.
5. Altra flora naturalitzada/invasora.
6. La fauna naturalitzada/invasora
7. Les cotorres de les palmeres i les tortugues de Florida (per no anar més enfora!)
8. Altres.

Amics/amigues dels arbres. Fem un recés…?

El darrer comentari, però… ha posat el dit a la pua, i aquí enllacem amb “els arbres i la gespa”, els “moto-serristes” del Larruy i d’altres comentaris que ha fet, ho he llegit de Pere Llofriu: El petit món de la jardineria és com un pseudoconjunt de blocs psicosocials deconstruïts i subestancs…

Tranqui. Til•la per a mi…

Vull dir que el qui mana plantar robínies i el qui les podarà són de tribus diferents, malavingudes i receloses, i ara “agarrense”:

1. El podador “se caga” en la robínia i la mare que la va parir.
2. En conseqüència la poda malament, i “lògicament”, és molt més pràctic donar-li moto-serra a baix que no pas fer de moneiot interpues.
3. La robínia no es distingeix pas per cicatritzar ni per rebrotar acadèmicament, ben al contrari cada cop té un aspecte més deplorable, fins que arriba a fer oi.
4. Això que he dit mai no li han ensenyat a un enginyer tècnic, perquè els seus “catedràtics” no ho saben, perquè mai no han posat les mans damunt les pues de la robínia. I els qui les hi han posades, ja vos ho he dit: són d’una altra tribu.
5. Transpolant el punt 4 trobaríem explicació a moltes situacions jardineres que inversemblants.

Antoni Móra ha dit...

...la darrera frase, evidentment: "situacions jardineres inversemblants"

...I la senyora Miracle que em perdoni: ja no sé com va començar aquesta història, ni conec la Marquesa de Caldes aquesta.

Chestnut ha dit...

molt bona Antoni Móra, has reconduït de nou la situació...

L'enginyer tècnic (o qui sigui el responsable) no ha tingut en compte el detall de les punxes. De totes maneres, el primer problema putser és que aquest responsable enginyer tècnic no s'ha especialitzat en jardineria i putser prové d'una altre branca (molt probablement). De totes maneres, s'hagi o no especialitzat, el tema de les punxes és un cosa que t'ha de passar pel cap a l'hora de planificar parcs i jardins (encara que no t'ho hagi especificat un catedràtic).

Que els catedràtics o el botànics no saben això ho dubto molt (tampoc vull dir que ho saben tot).
Evidentment hi haurà enginyers tècnics que sí hauran tocat la Robinia i hauran mirat les fotografies i la descripció que l'hi van penjar els professors (format digital, a l'examen "visu" de recuperació fa 2 anys i al meu herbari que vaig fer per l'escola, tot això en el meu cas i semse ser de l'especialitat de Jardineria).

De totes maneres no vas pas mal encaminat, que les diferents tribus no s'entenen això no hi ha cap dubte, tot plegat per mil-i-una raons...

Jo més aviat crec que pot ser:
-despreocupació del gestor a l'hora de fer la planificació.
-volia fer massa coses alhora.
-s'ha llicenciat i llavors ha volgut desentendre's de tot el que ha après.
-no ha entès que amb la carrera no n'hi ha prou.

Antoni Móra ha dit...

Chestnut: que vas bé, però fas mala via ("que te atragantas").

Evidentment que qualsevol professor o responsable sap que la robínia té pues, o les trobarà aviat si s'ho proposa.

El que no he vist escrit enlloc, és que les pues de la robínia poden esser el mateix cas d'aquella ferradura que va fer caure el cavall, que va fer caure el genet que, naturalment, no va arribar a temps de demanar reforços...

Gleditsi Tristdecantu ha dit...

Miracle :

No en fotis ni cas d'aquests senyors. Espavila't a fer fotos de tots els amics arbres del teu barri i comença a acomiar-te d'ells.Pensa que ells viuen la llum del moment i no pateixen com nosaltres.De fet saben molt bé qui se'ls estima i la seva energia sempre els acompanyarà.

Un,que coneix a una veïna que tenia un cosí a l'ajuntament,m'ha dit que áquest li va explicar que té un amic a la regidoria que va sentir que els del districte hi volien plantar gleditsies que és un arbre molt maco...

Chestnut ha dit...

Antoni Móra,

estic d'acord amb tu. El tema de les pues pot ser una tonteria per a molts quan en realitat no ho és, el mateix dic amb la seva poca capacitat de cicatrització.

Crec que els que estan "a dalt" treballant amb els arbres hi tenen molt a dir amb aquests temes.
MOlt bona aportació,
esperem veure't més per aquí.

Pere Llofriu ha dit...

Potser s'ha reconduït el tema (deo gratias) però no sé si algú es recorda de l'origen.
Pareix esser que per a plantacions ex novo de robínies caldria pensar-s'ho molt millor, i a més, sigui pel que s'ha dit, o altres factors més complexes, el rendiment de la robínia a llarg termini, deixa molt que desitjar (a Mallorca, segur) i com a arbre de carrer és un fracàs.
Atenció però: l'article inicial parla d'exemplars meravellosos i en estat de salut excel.lent. Si és així res no justifica arrabasar-los.

Chestnut ha dit...

Seria interessant veure les fotos de la senyora Miracle i que les comentéssiu!
Salut