dijous, 8 de setembre de 2022

Males praxis generalitzades en el tractament de l'arbrat urbà

 Calen ordres d'allunyament als arbres urbans

Ja fa molts d'anys que l'amic Pere Llofriu va criticar públicament amb tota la raó del món, la mala pràctica en les podes en l'arbrat urbà, lligada a una manca total de criteri i formació del personal depenent del govern municipal. En moltes ocasions l'única experiència i manera de fer està relacionada amb els fruiters agrícoles. És evident que no es pot aplicar una metodologia igual per els arbres urbans. En canvi, mutilacions i maltractaments sense sentit i prou generalitzats a banda, el tractament de podes que realitzen les brigades municipals a les ordres del responsable polític de torn, són per arbrat agrícola. És evident que no és funció de plataners, mèlies, ficus, moreres, lledoners.... produir fruits, en canvi sí que ho és que creixin frondosos, bells i esponerosos per donar frescor i ombra als carrers.

Podria citar molts exemples concrets de mala praxi en el tractament de l'arbrat urbà d'ajuntaments del Raiguer com Alaró, Consell, Santa Maria, Binissalem, Lloseta... En citaré dos de concrets: a l'avinguda del Cocó a Lloseta, fa anys hi plantaren pebrers bords, o fals pebrer (Schinus molle) un arbre que a més de donar frescor i ombra, també ens ofereix una olor agradable característica. Aquests arbres cada any i sense clemència eren podats de manera dràstica i el resultat no es va fer esperar, anaren morint un rere l'altre. La causa que degué argumentar l'operari responsable de la mala feta als seus superiors, fou que els arbres havien mort de forma natural o degut a qualque malaltia desconeguda i el que calia (a càrrec del contribuent, clar) era replantar-ne de nou, tots, ja que hi eren. I així es va fer i així va continuar la desfeta en un cercle viciós. Perquè ja deu ser per pur vici o poques feines que es tracta així als arbres.

L'altra cas és prou conegut. Al camí de ses Barreres a Alaró després de l'especulació i urbanització de torn, es plantaren mèlies. Les mèlies (Meliaazederachno s'haurien de podar mai. És un arbre frondós durant l'estiu i amb uns raïms de flors d'una dolçor molt perfumada. A la tardor les fulles tornen intensament grogues donant un bell i singular color al carrer. Aquestes mèlies foren castigades durament any rere any amb podes (per dir qualque cosa) molt severes, de tal manera que a més de no tenir l'opció de florir, provocava ferides als cimals que eren mals de curar. Com era de preveure començà a caure qualque branca i cimal esqueixat per la ferida i, com és habitual, la única culpa la tenia l'arbre i per això es va decidir arrabassar-les totes. Probablement i malauradament era la única solució. L'Ajuntament sol·licità assessorament a experts per veure quins arbres es podien plantar a aquest carrer i aquests recomanaren un tipus de ficus que a tot el nord d'Àfrica és plantat per tancada i gran ombra que fa i resistència a la sequera. Aquí a aquest arbre se li fa tenir forma de bolla, és a dir que no fa ombra. Personalment jo hagués proposat tornar-hi a plantar mèlies, amb el ben entès que seria amb el compromís i consciència ferma de tractar-les com cal i que a més servís d'exemple per a la resta d'arbrat urbà. Hagués aprofitat l'avinentesa per batiar el camí de les barreres com a Carrer de les Mèlies. Un acte de penediment i humil reconeixement als arbres que s'hagués pogut traslladar com activitat d'educació escolar.

Ja posats a fer citaré un tercer exemple recent, també a Alaró. A un carrer de la barriada de Los Damunt va néixer a una paret de la voravia d'una casa una paulònia (Pawloniatomentosa

El propietari de la casa la va deixar créixer fins a donar una bellesa particular al carrer gràcies a les seves enormes fulles i grans flors. L'amo de la casa va morir i la brigada municipal no va esperar ni que arribàs la tardor i a primers de setembre la va “podar”. Perquè? Coneixent la pràctica d'aquests operaris, que ja dic són generalitzats a gairebé tots els pobles independentment del seu color polític, s'evitava així, igual com fan amb altres arbres, que les fulles caiguin en terra. Sembla mentida , però és així.

Diuen que el Consell és un Ajuntament d'Ajuntaments, a què espera a preparar cursos de formació per a aquest personal municipal que no està preparat per parar esment en els arbres dels carrers. Passejant per Palma els treballs de manteniment de l'arbrat i criteris emprats són ben diferents. Crec que als seus carrers es tracten com cal i en benefici del ciutadà que gaudeix de temperatures més fresques i suportables a l'estiu. No es poden argüir raons de seguretat a l'hora de cada any, cada any, castigar els arbres d'aquesta manera. En tot cas la inseguretat ve donada pel maltractament que es dona als arbres provocant-los ferides i malalties que els converteixen en un perill. Caldria crear algun precedent on una autoritat política o judicial dictés ordres d'allunyament a l'arbrat urbà de certs operaris municipals i sobretot dels seus responsables polítics.

Joan Vicenç Lillo Colomar
També publicat al DBalears

dimarts, 30 d’agost de 2022

De la mort dels boscos

Francisco Lloret :
 "Al nostre entorn no tenim cap bosc natural"

Catedràtic d'ecologia de la UAB i investigador del CREAF
 
Francisco Lloret F. LL.
Francisco Lloret (Barcelona, 1959) és catedràtic d'ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Les seves investigacions se centren en l'estudi de l'estructura i la dinàmica dels boscos en relació amb les pertorbacions d’origen humà, moltes associades al canvi climàtic. Acaba de publicar el llibre La muerte de los bosques (Arpa Editores, 2022), en què analitza els processos que estan provocant la mortalitat d’arbres a tot el món.

Què els passa als boscos?
— Estem detectant en boscos de tot el món que en pocs anys moren més arbres dels que esperaríem. I això ho podem interpretar com un senyal d’alarma. Les causes són múltiples, però el fil conductor d’aquests episodis és que passen després que hi hagi uns anys de sequera i temperatures elevades. Es tracta d’una situació molt lligada al canvi climàtic.

Quines conseqüències està tenint aquesta mortalitat?
— No és que s’estiguin morint tots els boscos de manera massiva. Hi ha llocs on pots passejar i no trobar-ne cap indici, però la gent que estudia els boscos ho detecta. Passa en boscos boreals, temperats, tropicals, mediterranis, però no vol dir que passi a tot arreu. El cas més paradigmàtic i que s’ha estudiat molt és el del sud-oest dels Estats Units, a la zona dels estats d’Arizona i Nou Mèxic, on hi ha milers d’hectàrees afectades per sequeres i incendis. Allà hi ha hagut una transformació substancial dels boscos. Al centre d’Europa també hi ha un impacte important perquè tot això es combina amb atacs d’insectes. A la República Txeca o Alemanya hi ha anys que han de tallar molts arbres i, de cop, tenen moltíssima fusta disponible, cosa que trenca la mecànica habitual dels mercats. A l’Amazònia també està passant i pot afectar els balanços de carboni a escala global.

Un dels serveis que ens proporcionen els boscos és precisament la captura de carboni de l’atmosfera.
— Els serveis que la societat humana traiem dels boscos tradicionalment estaven associats a l’extracció de la llenya per escalfar-nos. Posteriorment es van incorporar altres valors com la protecció del sòl i, a finals del segle XX, els valors associats a la biodiversitat. Ara hem incorporat la funció que fan els boscos a través de la fotosíntesi d’extreure diòxid de carboni de l’atmosfera, de manera que ajuden a mitigar el canvi climàtic. Però encara n’hi ha més.

¿La població que viu en zones urbanes és prou conscient de tots aquests serveis?
— No tots vivim a les ciutats, i no crec que pensar que hi ha un món urbà desvinculat del món rural o a la inversa sigui l’aproximació adequada per afrontar la qüestió dels boscos, perquè totes dues societats estan intrínsecament relacionades. Les persones que viuen en un entorn urbà experimenten un clima modificat i regulat pels boscos, i les persones que viuen en un entorn rural també frueixen de serveis com els de sanitat o de coneixement que, en gran manera, es produeixen en l’entorn urbà. Jo diria que les persones que viuen en entorns urbans no tenen prou consciència del valor dels boscos, però tampoc diria que no en tenen cap. A la nostra cultura apreciem els arbres. En una ciutat, per exemple, es valora molt si et tallen un arbre que tenies davant de casa i et feia ombra. I en el món rural tradicional moltes vegades les persones no accedien al bosc, només hi anaven els caçadors o la gent més feréstega. Per tant, en el món rural també hi ha una visió del bosc més complexa. Respecte als boscos, com a societat experimentem una ambivalència. Per una banda, ens estimem els arbres per tot el seu simbolisme però, per l’altra, no tenim problema per tallar les branques d’un arbre que ens tapen les vistes de la platja. Vivim amb aquesta ambivalència com amb tantes altres. És bo ser-ne conscient.

Quins altres serveis ens donen els boscos?
— Els més importants són la regulació dels cicles hídrics i la conservació dels sòls. Si no hi hagués vegetació, quan plou, una part important de les capes superficials del sòl se n’aniria. Amb l’aigua passa igual. Sense vegetació, quan plou, l’aigua marxaria. La vegetació fa que una part molt important de l’aigua torni a l’atmosfera. També n’hi ha d’altres, com el proveïment de bolets o, en altres latituds, de fruits del bosc. A més, hi ha els valors culturals i de benestar que produeixen els entorns naturals.

Hi ha estudis que han vist que passejar per un bosc té efectes positius en l’estat d’ànim i en la reducció de l’estrès i l’ansietat.
— Els darrers anys s’han posat en valor aquests efectes. Igual que passejar vora el mar alleuja l’estrès a algunes persones, en un bosc podem tenir aquesta percepció psicològica de benestar. De tota manera, si fiques algú dins d’un bosc ben tancat i sense referències, potser s’estressaria. El benestar es produeix en boscos oberts i amb bon trànsit, dels quals es pot entrar i sortir amb facilitat. Convido a qualsevol a entrar a un bosc de nit i aguantar tot solet allà. La distància que som capaços de recórrer de nit sense llanterna per un bosc, encara que sigui per un camí, no és gaire. Després d’una estona, ens entra un cert pànic. És el complex de la caputxeta vermella, que té por perquè veu el bosc com un entorn hostil. És cert que hi ha estudis sobre els beneficis psicològics, però cada any s’ha de buscar gent que es perd al bosc.

Què fan els arbres per ser tan importants?

— La seva característica fonamental és que, en comparació amb altres plantes i organismes, viuen molt de temps, segles o fins i tot milers d’anys. La seva essència consisteix en aixecar-se de la superfície per anar a buscar la radiació solar per fer fotosíntesi. S’aixequen perquè altres no els passin al davant. I quan creixen, s’han d’aguantar, necessiten generar una estructura, un tronc, i això no es fa d’un dia per l’altre. Van acumulant i per això tenen una vida llarga. Però no poden pujar indefinidament, perquè necessiten aigua i aquesta aigua l’han d’aixecar des de terra. Per tant, a mesura que van més amunt, aquest ascensor ha de fer més força i arriba un moment que no és viable. Per això només hi ha boscos quan hi ha una pluviometria mínima. En un lloc molt àrid els arbres no tenen prou aigua i ni s’aixequen. El bosc s’estructura a partir d’aquest principi.

Què més hi ha d’haver al voltant d’un conjunt d’arbres perquè es consideri un bosc?
— Des d’un punt de vista ecològic s’entén que un conjunt d’arbres molt seleccionat i homogeni perquè, per exemple, s’han plantat, és més proper a una plantació que a un bosc. Un bosc necessita una certa diversitat i una certa estructura. Però sempre hi ha una gradació. També hi ha boscos en què s’han seleccionat espècies o se n’hi han plantat, però en els quals s’ha mantingut una certa diversitat d’espècies o arbres de diverses mides. No són boscos perfectament naturals. De fet, al nostre entorn no tenim cap bosc natural.

Ah, no?
— No.

Ni algun bosc del Pirineu?
— No. Res de res. Recordo que fa uns anys uns col·legues de l’Aragó em deien que hi havia alguna fageda en un racó molt inaccessible... D’acord. Potser hi ha algun emplaçament en el qual no ens barallarem per l’adjectiu, però en el nostre entorn mediterrani la societat humana fa milers d’anys que està actuant. En tenim evidències des del neolític i, per tant, l’entorn forestal i no forestal que tenim és clarament un llegat històric de l’activitat humana més o menys intensa en diferents èpoques. Hi ha estudis que apliquen un criteri més lax que diu que si fa 50 anys que no hi ha evidències d’una explotació clara i manifesta, es pot considerar el bosc com a natural, però 50 anys en la vida d’un bosc és molt poc. Aquest criteri dona percentatges de boscos naturals del 10 o 15 % a escala europea.

A la resta del món hi ha algun bosc natural?
— Sí, hi ha zones que han tingut molt poca ocupació humana, com algunes zones boreals o al sud de Xile, o en algunes zones tropicals. Però fins i tot en els boscos tropicals, amb tot el seu vel de naturalitat, ja fa temps que es descobreixen evidències que han estat més o menys intervinguts pels humans.

¿La mortalitat d’arbres que comentàvem abans també afecta boscos catalans?

— Al Pirineu es detecta des de fa anys un declivi de moltes poblacions de pi negre subalpí que va de les zones d’Ulldeter fins al Pallars Sobirà. Sembla que el clima més sec hi té alguna cosa a veure. Un altre cas són els boscos de pi roig en zones més baixes del Pirineu i en altres àrees de Catalunya, des del Solsonès fins a les Guilleries o la serra de Prades. L’alzina a les zones de Lleida com Camarasa també ha patit davallades molt importants. I a la Garrotxa. Les poblacions de pi pinyoner del Maresme també ho estan patint, en aquest cas accentuat per la contribució d’alguns insectes.

Més enllà de ser un senyal d’alarma, ¿aquesta mortalitat d’arbres està tenint alguna conseqüència directa que puguem notar?
— És difícil perquè la mateixa dinàmica del bosc fa que quan hi ha aquests episodis de mortalitat els arbres tornin a créixer una altra vegada. I això s’ha estudiat amb dades d’arreu del món. En un 30 % dels casos hi creixen arbres de la mateixa espècie, però el més normal és que les espècies que es moren es reemplacin per espècies que viuen en entorns més àrids. És com si ja s’estigués preparant una transició cap a boscos més adaptats a la nova situació climàtica. En pocs casos, un 10 %, el bosc no és capaç de recuperar-se i hi queda un matollar. Un 10 % no sembla gaire però si aquest fenomen passa des de fa trenta o quaranta anys, pot ser significatiu.

Un cop detectats aquests senyals d’alarma què es pot fer perquè aquesta mortalitat no vagi a més?
— La primera cosa que hem de fer és conèixer els boscos. Si no tenim prou coneixement farem el que bonament puguem però segurament estarà mal fet. Sabem que els boscos són complexos i tenen una dinàmica i un creixement lent. No sabem construir sistemes complexos naturals. Difícilment podem construir boscos a mida, però sabem que els boscos tenen una capacitat d’autoregular-se, com tots els ecosistemes, i que quan mor un arbre en neix un altre. El meu lema és acompanyar els boscos en aquestes transicions amb el nostre coneixement. Això hauria de correspondre a actuacions no gaire intensives o agressives. Sabem que la pèrdua de biodiversitat en un bosc fa que sigui menys resilient i que els mecanismes de regulació no funcionin tan bé. Hauríem d’aplicar solucions basades en la natura a la gestió dels boscos, tenint en compte que aquesta gestió és multifuncional i compatible amb obtenir un rendiment econòmic i mantenir la biodiversitat de diverses maneres. És important entendre que la gestió forestal no és únicament treure fusta i tallar arbres per alleugerir la densitat dels boscos, sinó que és més complexa perquè implica seleccionar espècies, donar més o menys accés a les persones perquè n’obtinguin altres serveis o restaurar quan hi hagi un perill de pèrdua de sòl.

Si hagués de triar un bosc per passejar i obtenir aquest benestar espiritual que produeixen, quin triaria?
— Jo tinc molta empatia amb els boscos de pi negre del Pirineu. Hi anava a passejar de jove i m’hi sento com a casa, però també m’agraden altres boscos com els de Nothofagus de la Patagònia, que són majestuosos.
Boscos de Nothofagus de la Patagònia

Toni Pou
· Article publicat al diari Ara el 26/08/2022

diumenge, 21 d’agost de 2022

Respostes a la provocació del foc

La provocació del foc

Després de tants anys de participació i implicació en el mon forestal, també en multituds de discussions i fòrums, em fa una peresa indescriptible tornar als eterns i absurds debats de sempre sobre els incendis forestals, boscos que s'han de “netejar”, que els incendis “s'apaguen a l'hivern”, “que abans això no passava” per mor de l'activitat de carboners, llenyataires etc., talment Sísif.

Als anys vuitanta del segle passat, i abans també, molts incendis varen devastar els nostres boscos i muntanyes, el nostre paisatge. El que tenim avui és el que varem crear ahir. A Catalunya l'estiu de 1986 es varen cremar 65.811 ha. forestals, 43.335 arbrades i 22476 no arbrades, Montserrat inclosa. Aleshores la revista “Serra d'Or” va demanar a uns entesos, Josep M. Panareda i Josep Nuet, un treball per aclarir conceptes quan als incendis forestals. Així ho feren en un reportatge al número 324 de Serra d'Or del 1986: “Lainterpel·lació del foc” 

Molta de la informació allà exposada és ben vigent avui, en altres casos, com en l'origen reincident del foc en els abocadors de residus urbans a cel obert, ha canviat, per bé. En recoman molt la lectura.

Aquests darrers dies molts dels conceptes i raonaments equivocats s'han tornat a produir, només que actualitzats en forma de tuits, entrevistes a tota mena de mitjans, grans titulars, opinions de tota mena d'experts etc. En la majoria de casos el culpable no és tan el foc com ho són sobretot els boscos, o la gestió dels boscos, apart del canvi climàtic. Fins al punt que al bosc que, com a dinàmic ecosistema salvatge que és, ha evolucionat cap estadis més biodiversos i madurs, és titllat literalment de monstre, “El monstre que hem creat”, en el sentit que hem deixat de talar, eixermar i usar el bosc de la manera intensa com es feia.

Poc es parla però, ja ho vaig fer en un anterior article, “El foc criminal dels autèntics i vertaders culpables: els qui intencionada, de forma negligent o per simple accident, provoca el foc, és a dir, la persona humana, al menys en un 97% de casos.

L'aprofitament dels boscos de Mallorca en forma de llenya, carbó, feixines pels forns de calç i de pa i intensitat acció ramadera de porcs, muls i ases, cabres i ovelles, amb l'ús incorporat del foc en grans superfícies, milers i milers d'hectàrees, va fer desaparèixer pràcticament els boscos en gran part del territori de muntanya. El que avui tenim són, en el millor dels casos, uns boscos que han evolucionat a partir dels impactes del passat on, com a ecosistemes mediterranis que són, estan formats per arbres, arbusts, enfiladisses, gramínies etc. resistents a l'estiu sec i eixut. Un bosc en evolució dinàmica cap a estadis més madurs i resistents al foc, això si cap intervenció de gestió humana no ho impedeix.

Per altra banda, allò que sí va modificar i molt els boscos (que desapareixien), el paisatge, va ser la construcció de marjades, bancals, amb una funció de regulació hídrica important i creades per a cultiu, preferentment i pel que fa a Mallorca d’oliveres i cereals (Almallutx, Cúber p. ex.). Aquestes marjades, sovint en comes i comellars amples, dividien el bosc, la muntanya en dues parts, creaven espais de mosaic on un foc no podia progressar d’una banda a una altra. Són aquests llocs que s’han de recuperar, els de marjades amb funció d’autèntics i eficients tallafocs.

Amb les excavadores i tractors que varen comparèixer a l'engròs als anys seixanta i setanta del segle passat, es varen construir, i destrossar, molts de camins, també dins el bosc, i s'estengueren les carreteres públiques. En aquest casos cal triar estratègicament on construir franges de defensa a banda i banda d’aquests camins i carreteres, amples, amb una tala important d’arbrat, preferentment pins i amb una eixerma i aclarida de vegetació baixa igualment severa. La seva funció no és tant la de tallafoc com la de facilitar la penetració i operatiu dels mitjans d’extinció.

Molts d’aquests debats de boscos que s’han de “netejar” etc. fa temps haurien d’estar superats si tenguéssim memòria i escoltàssim millor als entesos, que cal destriar bé.

Ah, i deixau els boscos en pau!

Joan Vicenç Lillo Colomar
També publicat a DBalears

 

dilluns, 18 de juliol de 2022

El foc amic

 

El foc criminal

Potser la llegenda era menys o més així: en una de les tribus que poblaven el que avui es coneix com Amèrica del Nord, o els Estats Units d'Amèrica, es realitzava una prova a qui arribaven a l'adolescència, consistent a haver d'abandonar obligatòria i individualment el poblat per endinsar-se a boscos, prats o muntanyes per un període de temps de quinze dies, amb un objectiu, entre altres, que en retornar havien d'aportar a la gent del seu poble algun objecte i ensenyança apresa durant la seva experiència. Un d'aquells al·lots va decidir pujar cap a les muntanyes més altes, el seu objectiu era mirar de capturar o, en el seu cas, trobar plomes d'àguila. Una nit de tempesta es va haver de refugiar, xop i fred, a l'entrada d'una cova elevada i no gaire profunda. Un vent eixordador que feia crida als arbres i tot un seguit de llamps i trons, aconseguiren fer tremolar aquell nin. Les branques d'un arbre que tenia ben davant no paraven de xerricar i gemegar amb el frec que el vent imposava. Fou en un instant que va creure veure-hi un petit llum roig. Es va passar la ma pels ulls per a fixar-s'hi millor i, sí, una llum roja minúscula com el caliu i acompanyada d'un fil de fum, emergia des d'on les branques fregaven una amb l'altra. Ràpidament la pluja la va apagar.

L'endemà al matí quan es va despertar, el dia era lluminós, pocs niguls blancs tacaven el cel. Es va aixecar i es dirigí tot d'una cap on les branques s'havien fregat la nit anterior i hi va poder comprovar el senyal, la resta carbonitzada d'un bocí de llenya. Amb el ganivet que duia va tallar dos bastons d'aquella branca i de manera frenètica els fregà durant molt de temps sense cap resultat, llevat de comprovar que en el punt d'unió del frec, la fusta s'havia encalentida. Assumit com un repte seguí fregant els dos bastons fins que aconseguí extreure'n una minúscula incandescència. Desfilà fils de la seva pròpia roba i els acostà al petit caliu, bufà i bufà fins que aconseguir treure'n flama, foc.

De retorn al seu poble quan li demanaren quin era l'objecte o ensenyança que havia d'aportar, el jove mostrà dos bastons que provocà la incredulitat i rialla del poble que l'envoltava. Amb gran dignitat s'assegué i repetí l'operació d'un dies abans fins que el foc tornà a aparèixer.

Enguany fins al dia d'avui, mitjans de juliol, les Illes Balears i Pitiüses han quedat al marge de patir incendis forestals de certa consideració, ben al contrari del que s'esdevé a Espanya, Itàlia, França, Marroc... És opinió generalitzada que són una conseqüència directa del canvi climàtic, que provoca onades de calor extrema de llarga durada amb períodes de sequera igualment llargs. Abans de donar la culpa al canvi climàtic, els culpables sempre varen ser i i encara són la vegetació seca, els boscos bruts, la manca de gestió forestal... Sempre restant en un segon terme, i sovint ràpidament oblidat, el vertader culpable en uns 95% de casos: la persona que el va provocar. Aquesta persona o grups de persones siguin per negligència, accident o intencionalitat paranoica o criminal han provocat la totalitat dels incendis que devasten territoris immensos agrícoles i forestals durant aquests dies. Poc se'n parla de la causa humana, de les investigacions en curs, ben al contrari en altres casos de motivació terrorista o interès mediàtic.

Les despeses pressupostàries que els diferents governs destinen a mitjans d'investigació o recursos humans policials específicament mediambientals, si és que existeixen, són infinitament inferiors als que gaudeixen altres cossos policials locals, estatals o militars. El problema és que la formació i pràctica diària d'aquests darrers és dona com el seu nom indica (polis) preferentment a zones urbanes, pobles i ciutats i no a territoris naturals, agrícoles amb tota la seva interconnexió de relacions amb l'home. Per altra banda fins no fa massa dècades, i encara ara, s'ha entès el foc, l'ús del foc com una eina de treball, de domini del medi natural, de gestió agrícola i forestal. Qui en fa ús no es considera per això un criminal.

En tot cas la investigació de causes relacionades amb els incendis forestals solen acabar en la gran majoria de casos arxivats amb els culpables desconeguts i probablement a punt per a tornar-hi a reincidir. Recordem tan sols en el darrer i intencionat incendi provocat a l'Albufera de Mallorca o en tants altres i en les declaracions dels responsables polítics assegurant resultats en les investigacions per identificar els culpables de les que mai més hem tornat a saber res.

A mitjans del segle passat, les muntanyes d'Artà, Pollença, Escorca, Andratx foren devastades per grans incendis intencionats. Els causants, que només en certs casos foren perseguits per l'autoritat municipal, eren prou coneguts als propis pobles, en bravejaven públicament de les seves fetes. Feien net deien. Avui potser se n'amaguen un poc més, però en la majoria de casos aquestes accions criminals resten impunes. Aviat quan el foc s'hagi apagat, les muntanyes cremades quedaran lluny de la nostra vista, arribarà la tardor i plourà i aviat ningú sabrà què se'n va fer de les investigacions per descobrir i tenir controlats els culpables. De la mateixa manera que les conseqüències del canvi climàtic també tenen culpables que resten impunes a les seves accions criminals, però això ja és una altra història.

La majoria de la població, especialment la més jove és ben conscient de la perillositat del foc a les nostres mans, l'educació a les escoles, les campanyes d'educació ambiental i propagandistes en mitjans de comunicació han creat consciència al respecte. Falla que les institucions públics també hi estiguin a l'alçada, especialment en les seves responsabilitat d'investigació i resolució de les accions incendiàries siguin per imprudència o intencionalitat criminal.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Publicat al DBalears

dijous, 3 de març de 2022

Els arbres ens mantenen vius

Meg Lowman
Exploradora de The National Geographic

“A les escoles de negocis no ensenyen que els arbres ens mantenen vius”


L’ONU ha informat aquesta setmana que el món pot entrar en una crisi d’incendis forestals el 2050 perquè, com més baixa sigui la humitat, més llargues seran les temporades de focs, com hem vist a Roses fa pocs dies. Si hi ha una especialista mundial en arbres és la doctora en biologia Margaret Meg Lowman (Nova York, EUA, 1953), que ha estat a Barcelona convidada per l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Lowman, que es dedica a enfilar-se a la copa dels arbres, s’anomena arbornauta, igual com els anys 50, quan es va inventar l’equip de busseig, van aparèixer els aquanautes, i els anys 60 els astronautes. Lowman desprèn aquella vitalitat jovenívola dels sèniors nord-americans que a la setantena encara continuen a la recerca de finançament per als seus projectes i que no perden l’ocasió de promocionar la seva marca personal. I sempre tenen una floreta a punt: "Em sento molt afortunada de ser a la ciutat de Gaudí, l’expert mundial en arbres de pedra".
“La meitat de les espècies del planeta viuen a les copes dels arbres, que són com els àtics: totes les festes són allà dalt”

La directora executiva de la Fundació TREE, Meg Lowman, apareix a la revista SRQ
“A les copes hi he vist moltes aus fabuloses menjant cucs, fins i tot lleopards menjant-se la presa. És un lloc força concorregut”
Què hi ha a la copa dels arbres?
— Encara que sembli mentida, la meitat de les espècies del planeta viuen a les copes dels arbres. Així que, si les explores, segurament hi descobriràs moltes espècies noves, perquè gairebé ningú les ha explorat abans.

Quina va ser la seva hipòtesi quan va començar a enfilar-s’hi?

— Jo era una nena que construïa cases als arbres, m’hi enfilava sempre. De petits, ja se sap, tots tenim aquesta fase, però de més gran vaig fer la meva investigació doctoral sobre els arbres perquè tenia curiositat per les fulles com a fàbrica d’energia, i per saber quantes n’hi ha, com estan estructurades i potser les preguntes que s’hauria fet Gaudí: hi ha milions de fulles? Viuen un any, dotze o quant de temps? I quan vaig pujar a un arbre per mirar les fulles, hi vaig veure bestioles per tot arreu, menjant-se-les. I totes aquestes criatures em van sorprendre. I això em va portar a descobrir, juntament amb altres col·legues, que hi ha moltíssims éssers que viuen a la copa dels arbres, en un entorn de gran concentració d’espècies. És com anar a l’àtic de l’edifici, oi? I totes les festes són allà dalt.

Com s’ho fa per arribar al cim?
— Espero que la meva mare no m'escolti ara [riu]. Al principi vaig cosir-me un arnès amb algunes corretges de cinturons de seguretat i vaig fer una fona amb un tros de metall per poder passar una corda per l’arbre i després estirar-hi una corda d’escalada. Amb els anys he fet servir globus aerostàtics inflables, que són estructures molt útils, i hem construït uns senders molt bonics a les copes dels arbres, muntats sobre fustes perquè hi puguis caminar i aconseguir veure totes les bestioles i les fulles d’una manera molt segura. I ara tenim drons d’alta tecnologia d’imatges per satèl·lit que són útils, però mai et donen el nivell de detall que ser-hi tu mateix.
 
Meg Lowman visitant l'Amazones

Com és construir una passarel·la a la copa d’un arbre?
— La primera passarel·la que vaig ajudar a dissenyar va ser a Queensland, a Austràlia. Estava ensenyant a un munt d’estudiants i de voluntaris a enfilar-se als arbres amb les cordes, treballàvem en un allotjament turístic ecològic i el propietari es va posar nerviós: “Meg, si aquesta gent cau de la corda tot serà culpa meva”. Ens vam asseure amb una ampolla de bon vi australià a la taula i ens vam dir: “¿I si poguéssim fer un sender a través de les copes dels arbres perquè la gent pogués caminar entre les fulles i no hagués de grimpar per la corda?” I vet aquí el primer disseny, del 1985. Tenia uns 90 metres de llargada, la forma era triangular i era preciosa. I ara n’estic construint més arreu del món, des de l’Àfrica fins a l’Amazones. Estem construint-ne una a Madagascar, a Alemanya... M’encantaria construir-ne una als afores de Barcelona.

¿Podria esmentar un parell de les vivències més sorprenents que ha viscut dalt dels arbres?
— En aquesta passarel·la d’Austràlia hi vaig veure les precioses roselles carmesí australianes i coales i tot, els teníem cara a cara. Perquè els animals de les copes dels arbres no s’espanten dels humans perquè, òbviament, no s'esperen que hi siguem, així que és un lloc meravellós per veure’n molts de prop. He vist moltes aus fabuloses menjant-hi cucs, fins i tot lleopards menjant-hi les preses. Ja li dic que és un lloc força concorregut.
“Et puc prometre que si exploréssim les copes dels arbres als afores de Barcelona, hi hauria nous descobriments. Podria ser extraordinari”
Així que els animals se senten segurs a la copa dels arbres...
— Sí, i suposo que els nostres avantpassats també, els primats potser se senten més segurs a la copa dels arbres perquè arran de terra hi ha molts més depredadors. Jo anomeno la vida a la copa dels arbres el vuitè continent, perquè hi pots trobar el 50% de les espècies, la majoria de les quals no hem vist mai abans. És un lloc nou per descobrir. Estem explorant on ningú ha estat abans. I li puc prometre que si s'exploren les copes dels arbres de fora de Barcelona, hi haurà nous descobriments. Podria ser extraordinari. Fins i tot a Amèrica del Nord porto els estudiants als roures i pins, que són molt comuns, i tots hi descobreixen noves espècies.
“Els arbres prenen diòxid de carboni, donen oxigen, nodreixen milions d'espècies, estalvien aigua i produeixen energia”

Què ens diuen els arbres?
— Els arbres són una màquina fabulosa que pot viure sense nosaltres. Prenen diòxid de carboni, donen oxigen, nodreixen milions d’espècies, estalvien aigua, produeixen energia. Quin problema tenim? Miri, al llarg de la meva vida [uns 70 anys] la meitat dels arbres del món han estat talats, així que és un moment força aterridor per als nostres fills i nets. Hem de salvar els arbres, hem de plantar arbres, però també hem de salvar tots els arbres grans. Els més grans del bosc són realment importants, perquè són els que fan la major part de la feina.
“Si tens una esponja amarada i la deixes tota la nit, quan et llevis al matí continuarà molla. Però si la talles en cent bocins, s’assecarà en deu minuts. Passa el mateix amb el bosc”

Ara els arbres han de lluitar contra la desforestació i el canvi climàtic.
— Els arbres s’adapten molt ràpidament a les sequeres llargues i a la pressió de la calor extraordinària, per la qual cosa de vegades perden les fulles i les arrels es moren i, a sobre, les activitats humanes els pressionen molt. Hem de pensar més en protegir els arbres, perquè és com protegir les nostres galeries d’art preferides. Si tombem els arbres, eliminem la gran biblioteca genètica. Què ens passa ara? Que l’ecosistema no té humitat. Ho explico així als meus alumnes: “Si tens una esponja amarada d’aigua i la deixes tota la nit, quan el llevis al matí continuarà molla. Però si la talles en cent bocins, s’assecarà en deu minuts”. I el mateix passa amb el bosc. Hem tallat el bosc a trossos, per la qual cosa cada tros aïllat és més sec perquè els arbres mantenien la humitat junts. Per això tenim molts més incendis forestals.

Doncs no és un futur gaire falaguer.
— Sí, estic molt deprimida perquè sense arbres no podem sobreviure. I el problema és que la majoria de la gent no n'és conscient. A les escoles de negocis no ensenyen que els arbres ens mantenen vius.

On estan sent més agredits, els arbres?
— A l’Amazones, que és el bosc més important del món perquè hi creixen el 50% dels nostres grans arbres. Però hi ha força països dels quals no sentim a parlar: Etiòpia té menys del 3% dels seus arbres i Madagascar també, o sigui que els preciosos lèmurs, aquests animals tan bonics d’ulls grossos, també estan amenaçats perquè necessiten els arbres per poder continuar vius. És difícil recuperar tots aquests animals un cop el bosc ha desaparegut. En el cas de l’Amazones, podrien passar milers d’anys no només per recuperar els arbres, sinó també per recuperar tots els animals que hi vivien.

Els arbres es comuniquen?
— Són grans comunicadors. Tenen sistemes d’arrels que es connecten per compartir aigua i nutrients. Tenen fulles que emeten substàncies químiques volàtils quan els insectes els ataquen, i envien missatges als altres arbres: “Compte, els insectes són aquí!” I aleshores tots produeixen substàncies químiques que protegeixen les fulles.

Què creu que podrien dir uns arbres plantats en una avinguda d’una gran ciutat?

— Probablement diuen: “On és el sol? Només tenim llum solar dues hores al dia”. I també: “On són tots els ocells i les bestioles que haurien de viure a les nostres copes?”
“Les palmeres són una bona elecció per plantar als carrers perquè creixen força ràpid. De fet, no són arbres. Són herbes grans ”

THE LEAF DETECTIVE, un llibre d'imatges de grau mitjà sobre ecologia per a nens de 7 a 10 anys, dedicat a la figura de MARGARET D. LOWMAN

Pateixen, els arbres de les ciutats?
— Sí i no. Les palmeres són una bona elecció per plantar als carrers perquè creixen força ràpid. Són força senzilles. De fet, no són arbres. Són herbes grans. Però alguns arbres tindrien més problemes per créixer a les voreres, perquè no tenen prou aigua per a les arrels i perquè moltes espècies creixen millor envoltades d’altres arbres. Per a algunes espècies és força difícil créixer soles. Però si es planten els arbres adequats, és meravellós per a la gent de la ciutat sentir el preciós aire de l’ombra dels arbres. Alguns terrats podrien ser bonics amb grans testos d’arbres, potser es podria obtenir mel de les abelles, es podria aconseguir una vegetació preciosa. És només una idea, però potser es podria fer un concurs de boscos als terrats.

Les cases de fusta són el futur?
— Hi ha moltes oportunitats per a l’explotació sostenible de la fusta i hi estic molt a favor, però el que no faria és talar els últims grans arbres nadius. Si som curosos amb el planeta i pensem en la generació vinent, podem continuar extraient fusta de manera sostenible. La fusta és un material meravellós que continuem necessitant.
 
The Arbonaut, "L'Arbornauta". Una vida descobrint el vuitè continent entre els arbres que tenim a sobre

Fent recerca sobre vostè he llegit el següent: “Ha portat una vida d’exploració científica mentre criava els seus dos fills, Edward i James Burgess”. No crec que hagués trobat un article com aquest si es tractés d’un científic home.
— És veritat. Era l’única noia al meu programa de postgrau, i sovint era l’única dona entre cinquanta homes en expedicions al Camerun o Etiòpia. Passa que vaig ser mare soltera durant força temps i de vegades portava els meus fills als viatges, que, per cert, eren els millors ajudants, perquè trobaven bestioles, tenien bona vista i s’enfilaven molt bé pel tronc i per les branques, i això va fer les expedicions més divertides. A mi em va ajudar a entendre els arbres a través dels ulls d’un nen, i molts col·legues van començar a portar-hi els fills també. Potser per això vostè ha trobat aquesta referència. Ara intento ser un model per a les nenes, perquè crec que tothom necessita tenir dones grans a qui admirar.


Antoni Bassas
·Article publicat al diari Ara el 27.02.2022 

dimarts, 15 de febrer de 2022

Una taula preciosa

Una taula de fustes

Tenc un amic de tota la vida que nom Mateu, un dia em va regalar una savina que ell mateix havia sembrat de llavor. Si no crec mal recordar havia sotmès les llavors a un tractament amb aigua escaldada per a facilitar-los, amb èxit, la germinació. Aquesta savina la vaig plantar al corral, però un dia la vaig haver d’arrabassar, no podeu creure com de mal de fer va ser aquesta feina, tan ben i profundament arrelada com estava. El tronc, la fusta més gruixada, la vaig guardar al porxo.

L’om, naturalitzat, de vora de torrents, zones humides o marjades amb capes freàtiques superficials, a Mallorca és quasi desaparegut, extingit, a causa de la grafiosi. Aquesta malaltia provocada per un fong que ofega els conductes per on circula la saba, va arribar des d’Amèrica a Europa al segle passat. Si no crec mal recordar o no tenc mal entès, la UIB va fer una selecció d’oms de la Península que inicialment havien pogut resistir aquest mal i, amb la intenció de fer-ne un reservori, en va fer planters prop de Binifaldó i Tossals Verds, al menys el que jo conegui. Per les raons que fossin aquestes plantacions es varen abandonar i per salvar-ne alguns que s’havien convertit en bonsais per gràcia i creació de les cabres, a un d’ells per salvar-lo el vaig plantar al corral de ca meva. El seu creixement, una vegada alliberat del càstig del barram, va ser espectacular. Va començar a créixer i créixer fins que un dia assolellat i tranquil, curiosament mentre jo era el corral, vaig escoltar el renou d’un esqueix que vaig localitzar en el tronc trencat de per llarg fins a un poc amunt de la meitat, de l’om. El vaig haver d’arrabassar i en vaig guardar la fusta al porxo.

Un ocell va dur la llavor d’un lledó que va germinar vora la paret que fa partió amb el meu veïnat. Va créixer dret i esponerós perquè, encara que a mi no m’agradava el lloc que havia triat perquè llevava llum a un bocí de marjada on hi necessitava la claror del sol per a fer hort, ma mare sí que li volia, i ella decidí que allà havia de créixer i quedar, fins que el veïnat, mal veïnat, ens va denunciar per les molèsties que, deia, li ocasionaven les fulles que queien de l’arbre. El vaig haver d’arrabassar i vaig guardar el tronc, la fusta, al porxo de casa.

A mitjans dels anys vuitanta del segle passat, vaig tenir la sort de prendre una decisió que va marcar la meva vida. Jo tenia una vintena d’anys i vaig aprovar una complicada selecció per a poder estudiar a una de les deu escola de forestals que existien a la Península. Concretament va ser a Lourizan, a Galícia. L’escola estava ubicada en un lloc preciós, un antic palau de terres fèrtils a la ria de Pontevedra. Aquella escola compatibilitzava estudi i feina per parts iguals i aquesta es desenvolupava sobretot en un gran viver de tot tipus de plantes destinades a cultiu agrícola, forestal o ornamental. Des d’allà vaig dur a Mallorca unes llavors que jo, equivocadament, creia eren d’un pi sud-africà que si no record malament es diu Pinus tadea, però ja dic, em vaig equivocar i el que vaig sembrar en realitat van ser llavors de Cupressus arizonica, que a Galícia creixen enormes i esponerosos per a futura producció de fusta o plantació ornamental. En vaig regalar dos i el tercer el vaig plantar al corral on va créixer alt i bonic fins que un cap de fibló el va desenterrar. Sense remei i a pesar meu el vaig haver de llevar. Vaig guardar el tronc principal al porxo.

De cada vegada és més mal de fer trobar professionals propers i locals en fusteria, ferreria o qualsevol feina que requereixi això, bona vocació i professionalitat en el seu ofici. Al cap d’uns anys, vaig tenir la sort que aleshores coneixia un bon fuster a qui vaig proposar dur-li aquelles fustes per fer-ne una taula sobre la qual hi vaig col·locar un vidre gruixat. L’altre dia li vaig dir al fill que va néixer dos anys després d’aquella decisió, que miràs davall la taula a veure si hi veia una inscripció que jo recordava haver escrit i va fer aquesta foto. Després li vaig contar aquesta història que vos he contat a vosaltres. La taula és preciosa i viurà molts d’anys.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat al DBalears

dimecres, 5 de gener de 2022

Recuperacions de cultiu

 Saba nova

“Fa anys...”. Fa anys, idò, vaig mantenir una polèmica amb el Sr. Pedro Serra, propietari del diari UH de Mallorca. Si no record malament tot va començar per un article que aquest senyor va publicar al seu diari amb un títol més o menys així: “Els pins, els nous genets de l’apocalipsi”. On, com a testimoni solleric, malparlava i dejectava com si d’un col·lectiu humà es tractés, aquesta espècie autòctona de les nostres muntanyes, com a brutor i invasora d’olivars i alzinars.

Sense entrar en més detalls, jo li contrarestava que, efectivament els pins que reconquereixen els oliverars acaben amb les oliveres, si bé un pi no creix deu metres en un any, el propietari ben be amb una mà podria anar controlant i eliminant la seva presència. El problema compareixia quan els oliverars amb les seves esplèndides marjades eren abandonats. La gent feinera que els va crear fa anys que varen morir i els seus hereus justet, justet els ve tenir temps per anar a fer una torrada vora la caseta.

Els pins, cau de trencapinyons i milanes, són la infanteria que permet la implantació de les alzines i vegetació associada, després d’algun fet traumàtic com pugui haver estat un incendi forestal, una tala a mata rassa o mal realitzada o la conversió en cultiu agrícola d’un terreny forestal.

En tot cas, la reforestació de pins i vegetació associada, càrritx, mates, peterrell, romaní... sobre antics cultius agrícoles, siguin tanques per pastures siguin oliverars, ha augmentat de manera important durant els darrers cent anys. Un clar i simple indicador de l’abandonament de l’agricultura de muntanya per part de pagesos i pastors.

Darrerament hi ha un jovent que de manera il·lusionant vol gestionar antigues herències o recents adquisicions d’aquests oliverars de belles marjades avui reforestades. Les facilitats que l’administració forestal de la Conselleria de Medi Ambient ofereix en forma d’autoritzacions per tal de recuperar en olivars aquests antics cultius agrícoles i abans forestals, són moltes i les raons també: fragmentació del territori en un mosaic forestal-agrícola que pugui actuar de defensa davant un gran incendi forestal, augment de la biodiversitat que ofereixen les marjades d’oliveres amb tota una flora i fauna associada, integració paisatgística de la riquesa patrimonial de les parets seques amb gran varietat d’elements arquitectònics, d’enorme importància per la l’esmorteïment i regulació hídrica de grans cabdals des dels capçals de captació d’aigües...

A aquests arguments ja de per sí importants i lloables se n’hi ha d’afegir un altre no menys important: aquest jovent no ha estat contaminat de l’aprensió secular de l’home contra la natura. L’article den Pere Serra, és, era res més que un clar exemple del tipus de relació establerta entre home colonitzador, dominador i controlador de la natura, era un clam de consideració negativa amb ànim pejoratiu contra la “brutor” que representaven al seu parer els pins i flora associada. Res per altra banda que no compartissin plenament la seva i altres generacions de sollerics o mallorquins... Com dic, aquest jovent sí que veu el càrritx o els pins joves com elements que cal controlar i eliminar de les marjades d’olivars perquè aquestes puguin reeixir, si bé no ho és amb una consideració negativa, pejorativa... fins al punt que el seu final no té perquè ser el foc, el fogueró per eliminar-lo una vegada segat o no. El jovent té més bo d’entendre (i també més bones eines, tipus desbrossadores o biotrituradores) que aquests càrritx segat i arrabassat, pot de manera ordenada convertir-se en terra, en humus per el mateix olivar. Que no cal cremar-ho, que n’hi ha prou fer-ne munts separats a una vintena de metres un de l’altre i en pocs anys n’extraurem terra de mata.

De la mateixa manera que les branques, la rama de pi, es poden convertir en feixos lligats amb corda de pita i, de manera ordenada, es poden aprofitar ara per començar el foc a la xemeneia o ara com a matèria orgànica.

El futur és això, saba neta i nova. Cal animar, estimular aquesta manera de fer entre el nou jovent pagès de muntanya que de mica en mica s’hi compromet. I també donar-los les gràcies perquè, com en tot, l’acció individual sempre té ressons per a l’interès col·lectiu.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat al: DBalears

diumenge, 2 de gener de 2022

La cabra, una espècie invasora a les muntanyes de Mallorca

 Cabres i camaleons

En un documental sobre naturalesa de la 2 espanyola (que pagam els catalanoparlants, però que és 100% en castellà), vaig veure una notícia relacionada amb una espècie invasora introduïda fa anys a les Illes Hawaii, únic estat insular dels EUA situat al Pacífic. Concretament es tracta d’un camaleó. Importat des d’una part d’Àfrica per un venedor de mascotes, en els anys de la seva colonització de l’espai natural, salvatge, de les Illes, ha situat prop de l’extinció molta fauna autòctona, endèmica del lloc. La breu informació sobre el tema concloïa que s’ha iniciat un programa per mirar d’erradicar, eliminar, aquesta espècie de l’espai silvestre, tasca a hores d’ara de molta dificultat tècnica.

Com que som pervers de mena, tot d’una em vaig situar a una altra illa, on visc, Mallorca i amb una altra espècie invasora introduïda i amb efectes tan devastadors sinó més, sobre la vegetació i ecosistemes insulars silvestres, la cabra. També em vaig imaginar responsables polítics del Medi Natural del Consell i del Govern, asseguts còmodament a un sofà mirant amb gran sensibilitat aquest mateix programa.

Fa poc, una bona gent prou jove, ben formada intel·lectualment i sensible sens dubte a afectacions d’aquesta mena al nostre medi natural, posaven sobre la taula el que creien era un debat obert: “cabres sí, cabres no al medi natural”. Mirau, els vaig dir, fa estona que no discutesc si la terra és plana o no, si la llengua pròpia de Mallorca és o no és català o si és o no és vera que Armstrong va trepitjar la lluna el 1969. Com tampoc, a pesar de les meves diferències amb la medicina oficial, si és convenient o no vacunar-nos contra la covid. Certs debats fa molt de temps que tenim, o hauríem de tenir molt superats. Senyal de progrés.

En un article anterior sobre el tema, ja vaig posar messions d’un sopar a qui des de Cala en Basset al Cap de Formentor, em pogués mostrar un ram de cirerer de Betlem, Ruscus aculeatus (com el que fa molts anys regalava a ma mare cada Nadal sense haver d’anar més lluny de cent metres al voltant de ca nostra). Torna-m’hi torna-hi: la devastació que aquesta espècie domèstica, ramadera, assilvestrada ha provocat els darrers cent anys a Mallorca és ben comparable en gravetat, sinó més, a la que pugui haver produït a qualsevol altra illa del món una altra espècie invasora, com pugui ser la provocada a qualsevol de les divuit illes de Hawaii. És lloable que allà prenguin mesures importants per erradicar el problema. Segurament de més dificultat que la que representaria fer front a la nostra principal espècie invasora.

No va ser visionant la pel·lícula “Don’t look up” el que em va ajudar a entendre la realitat de diferents nivells negacionistes de món acadèmic, tècnic-administratiu, polític i fins i tot ecologista respecte al problema de la cabra com espècie invasora a Mallorca, va ser molt abans. És certament frustrant comprovar com les fotos de polítics amb alliberament de tortugues marines, les campanyes (totalment necessàries, no cal dir-ho), d’anellament i seguiment d’àguiles peixateres o milanes, són molt més valorades i cotitzades en termes ecològics i ecologistes que enfrontar la realitat permanent, simplement molesta, de la presència d’una espècie invasora, autèntica plaga dels ecosistemes insulars, especialment en afectació a espècies relictes i endèmiques de flora, com la cabra.

Tota la costa mediterrània ens parla dels efectes que sobre les muntanyes i les seves espècies han provocat al llarg dels segles, la presència d’aquest remugant en tan sols 9.000 anys. A Mallorca, potser només són dos mil amb control ramader, uns cent descontrolada i uns trenta de foment i estimulació per polítiques de clientela del Consell de Mallorca i Conselleria de Medi Ambient, amb la inestimable ajuda de la passivitat i deixar fer del món acadèmic i ecologista.

Desconec si la forma de govern local de Hawaii és d’una autonomia i si fos el cas si són o no més defensors de la pròpia sobirania que ho són a Mallorca. En tot cas els departaments administratius responsables són del mateix partit polític i ara per ara ni l’estat espanyol es podria oposar en una gestió de competència política i administrativa que és ben seva.

Europa mai ha fet cas al fet insular de les nostres illes i molt menys a entrar a valorar la importància d’una espècie invasora al medi natural que no afecta a l’economia, la industria o el comerç del lloc, que és l’únic que miren i que els importa. Amb tot, les conseqüències que sobre l’ecosistema i per tant de retruc sobre les condicions amb minva d’esmorteïment ambiental hídric, erosiu i fins i tot d’aportació d’oxigen provoca aquesta plaga invasora és prou important com afegir al banyat de les conseqüències del canvi climàtic.  

Vicenç Lillo Colomar
Alaró a 31 de desembre de 2021