dijous, 3 de març de 2022

Els arbres ens mantenen vius

Meg Lowman
Exploradora de The National Geographic

“A les escoles de negocis no ensenyen que els arbres ens mantenen vius”


L’ONU ha informat aquesta setmana que el món pot entrar en una crisi d’incendis forestals el 2050 perquè, com més baixa sigui la humitat, més llargues seran les temporades de focs, com hem vist a Roses fa pocs dies. Si hi ha una especialista mundial en arbres és la doctora en biologia Margaret Meg Lowman (Nova York, EUA, 1953), que ha estat a Barcelona convidada per l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya. Lowman, que es dedica a enfilar-se a la copa dels arbres, s’anomena arbornauta, igual com els anys 50, quan es va inventar l’equip de busseig, van aparèixer els aquanautes, i els anys 60 els astronautes. Lowman desprèn aquella vitalitat jovenívola dels sèniors nord-americans que a la setantena encara continuen a la recerca de finançament per als seus projectes i que no perden l’ocasió de promocionar la seva marca personal. I sempre tenen una floreta a punt: "Em sento molt afortunada de ser a la ciutat de Gaudí, l’expert mundial en arbres de pedra".
“La meitat de les espècies del planeta viuen a les copes dels arbres, que són com els àtics: totes les festes són allà dalt”

La directora executiva de la Fundació TREE, Meg Lowman, apareix a la revista SRQ
“A les copes hi he vist moltes aus fabuloses menjant cucs, fins i tot lleopards menjant-se la presa. És un lloc força concorregut”
Què hi ha a la copa dels arbres?
— Encara que sembli mentida, la meitat de les espècies del planeta viuen a les copes dels arbres. Així que, si les explores, segurament hi descobriràs moltes espècies noves, perquè gairebé ningú les ha explorat abans.

Quina va ser la seva hipòtesi quan va començar a enfilar-s’hi?

— Jo era una nena que construïa cases als arbres, m’hi enfilava sempre. De petits, ja se sap, tots tenim aquesta fase, però de més gran vaig fer la meva investigació doctoral sobre els arbres perquè tenia curiositat per les fulles com a fàbrica d’energia, i per saber quantes n’hi ha, com estan estructurades i potser les preguntes que s’hauria fet Gaudí: hi ha milions de fulles? Viuen un any, dotze o quant de temps? I quan vaig pujar a un arbre per mirar les fulles, hi vaig veure bestioles per tot arreu, menjant-se-les. I totes aquestes criatures em van sorprendre. I això em va portar a descobrir, juntament amb altres col·legues, que hi ha moltíssims éssers que viuen a la copa dels arbres, en un entorn de gran concentració d’espècies. És com anar a l’àtic de l’edifici, oi? I totes les festes són allà dalt.

Com s’ho fa per arribar al cim?
— Espero que la meva mare no m'escolti ara [riu]. Al principi vaig cosir-me un arnès amb algunes corretges de cinturons de seguretat i vaig fer una fona amb un tros de metall per poder passar una corda per l’arbre i després estirar-hi una corda d’escalada. Amb els anys he fet servir globus aerostàtics inflables, que són estructures molt útils, i hem construït uns senders molt bonics a les copes dels arbres, muntats sobre fustes perquè hi puguis caminar i aconseguir veure totes les bestioles i les fulles d’una manera molt segura. I ara tenim drons d’alta tecnologia d’imatges per satèl·lit que són útils, però mai et donen el nivell de detall que ser-hi tu mateix.
 
Meg Lowman visitant l'Amazones

Com és construir una passarel·la a la copa d’un arbre?
— La primera passarel·la que vaig ajudar a dissenyar va ser a Queensland, a Austràlia. Estava ensenyant a un munt d’estudiants i de voluntaris a enfilar-se als arbres amb les cordes, treballàvem en un allotjament turístic ecològic i el propietari es va posar nerviós: “Meg, si aquesta gent cau de la corda tot serà culpa meva”. Ens vam asseure amb una ampolla de bon vi australià a la taula i ens vam dir: “¿I si poguéssim fer un sender a través de les copes dels arbres perquè la gent pogués caminar entre les fulles i no hagués de grimpar per la corda?” I vet aquí el primer disseny, del 1985. Tenia uns 90 metres de llargada, la forma era triangular i era preciosa. I ara n’estic construint més arreu del món, des de l’Àfrica fins a l’Amazones. Estem construint-ne una a Madagascar, a Alemanya... M’encantaria construir-ne una als afores de Barcelona.

¿Podria esmentar un parell de les vivències més sorprenents que ha viscut dalt dels arbres?
— En aquesta passarel·la d’Austràlia hi vaig veure les precioses roselles carmesí australianes i coales i tot, els teníem cara a cara. Perquè els animals de les copes dels arbres no s’espanten dels humans perquè, òbviament, no s'esperen que hi siguem, així que és un lloc meravellós per veure’n molts de prop. He vist moltes aus fabuloses menjant-hi cucs, fins i tot lleopards menjant-hi les preses. Ja li dic que és un lloc força concorregut.
“Et puc prometre que si exploréssim les copes dels arbres als afores de Barcelona, hi hauria nous descobriments. Podria ser extraordinari”
Així que els animals se senten segurs a la copa dels arbres...
— Sí, i suposo que els nostres avantpassats també, els primats potser se senten més segurs a la copa dels arbres perquè arran de terra hi ha molts més depredadors. Jo anomeno la vida a la copa dels arbres el vuitè continent, perquè hi pots trobar el 50% de les espècies, la majoria de les quals no hem vist mai abans. És un lloc nou per descobrir. Estem explorant on ningú ha estat abans. I li puc prometre que si s'exploren les copes dels arbres de fora de Barcelona, hi haurà nous descobriments. Podria ser extraordinari. Fins i tot a Amèrica del Nord porto els estudiants als roures i pins, que són molt comuns, i tots hi descobreixen noves espècies.
“Els arbres prenen diòxid de carboni, donen oxigen, nodreixen milions d'espècies, estalvien aigua i produeixen energia”

Què ens diuen els arbres?
— Els arbres són una màquina fabulosa que pot viure sense nosaltres. Prenen diòxid de carboni, donen oxigen, nodreixen milions d’espècies, estalvien aigua, produeixen energia. Quin problema tenim? Miri, al llarg de la meva vida [uns 70 anys] la meitat dels arbres del món han estat talats, així que és un moment força aterridor per als nostres fills i nets. Hem de salvar els arbres, hem de plantar arbres, però també hem de salvar tots els arbres grans. Els més grans del bosc són realment importants, perquè són els que fan la major part de la feina.
“Si tens una esponja amarada i la deixes tota la nit, quan et llevis al matí continuarà molla. Però si la talles en cent bocins, s’assecarà en deu minuts. Passa el mateix amb el bosc”

Ara els arbres han de lluitar contra la desforestació i el canvi climàtic.
— Els arbres s’adapten molt ràpidament a les sequeres llargues i a la pressió de la calor extraordinària, per la qual cosa de vegades perden les fulles i les arrels es moren i, a sobre, les activitats humanes els pressionen molt. Hem de pensar més en protegir els arbres, perquè és com protegir les nostres galeries d’art preferides. Si tombem els arbres, eliminem la gran biblioteca genètica. Què ens passa ara? Que l’ecosistema no té humitat. Ho explico així als meus alumnes: “Si tens una esponja amarada d’aigua i la deixes tota la nit, quan el llevis al matí continuarà molla. Però si la talles en cent bocins, s’assecarà en deu minuts”. I el mateix passa amb el bosc. Hem tallat el bosc a trossos, per la qual cosa cada tros aïllat és més sec perquè els arbres mantenien la humitat junts. Per això tenim molts més incendis forestals.

Doncs no és un futur gaire falaguer.
— Sí, estic molt deprimida perquè sense arbres no podem sobreviure. I el problema és que la majoria de la gent no n'és conscient. A les escoles de negocis no ensenyen que els arbres ens mantenen vius.

On estan sent més agredits, els arbres?
— A l’Amazones, que és el bosc més important del món perquè hi creixen el 50% dels nostres grans arbres. Però hi ha força països dels quals no sentim a parlar: Etiòpia té menys del 3% dels seus arbres i Madagascar també, o sigui que els preciosos lèmurs, aquests animals tan bonics d’ulls grossos, també estan amenaçats perquè necessiten els arbres per poder continuar vius. És difícil recuperar tots aquests animals un cop el bosc ha desaparegut. En el cas de l’Amazones, podrien passar milers d’anys no només per recuperar els arbres, sinó també per recuperar tots els animals que hi vivien.

Els arbres es comuniquen?
— Són grans comunicadors. Tenen sistemes d’arrels que es connecten per compartir aigua i nutrients. Tenen fulles que emeten substàncies químiques volàtils quan els insectes els ataquen, i envien missatges als altres arbres: “Compte, els insectes són aquí!” I aleshores tots produeixen substàncies químiques que protegeixen les fulles.

Què creu que podrien dir uns arbres plantats en una avinguda d’una gran ciutat?

— Probablement diuen: “On és el sol? Només tenim llum solar dues hores al dia”. I també: “On són tots els ocells i les bestioles que haurien de viure a les nostres copes?”
“Les palmeres són una bona elecció per plantar als carrers perquè creixen força ràpid. De fet, no són arbres. Són herbes grans ”

THE LEAF DETECTIVE, un llibre d'imatges de grau mitjà sobre ecologia per a nens de 7 a 10 anys, dedicat a la figura de MARGARET D. LOWMAN

Pateixen, els arbres de les ciutats?
— Sí i no. Les palmeres són una bona elecció per plantar als carrers perquè creixen força ràpid. Són força senzilles. De fet, no són arbres. Són herbes grans. Però alguns arbres tindrien més problemes per créixer a les voreres, perquè no tenen prou aigua per a les arrels i perquè moltes espècies creixen millor envoltades d’altres arbres. Per a algunes espècies és força difícil créixer soles. Però si es planten els arbres adequats, és meravellós per a la gent de la ciutat sentir el preciós aire de l’ombra dels arbres. Alguns terrats podrien ser bonics amb grans testos d’arbres, potser es podria obtenir mel de les abelles, es podria aconseguir una vegetació preciosa. És només una idea, però potser es podria fer un concurs de boscos als terrats.

Les cases de fusta són el futur?
— Hi ha moltes oportunitats per a l’explotació sostenible de la fusta i hi estic molt a favor, però el que no faria és talar els últims grans arbres nadius. Si som curosos amb el planeta i pensem en la generació vinent, podem continuar extraient fusta de manera sostenible. La fusta és un material meravellós que continuem necessitant.
 
The Arbonaut, "L'Arbornauta". Una vida descobrint el vuitè continent entre els arbres que tenim a sobre

Fent recerca sobre vostè he llegit el següent: “Ha portat una vida d’exploració científica mentre criava els seus dos fills, Edward i James Burgess”. No crec que hagués trobat un article com aquest si es tractés d’un científic home.
— És veritat. Era l’única noia al meu programa de postgrau, i sovint era l’única dona entre cinquanta homes en expedicions al Camerun o Etiòpia. Passa que vaig ser mare soltera durant força temps i de vegades portava els meus fills als viatges, que, per cert, eren els millors ajudants, perquè trobaven bestioles, tenien bona vista i s’enfilaven molt bé pel tronc i per les branques, i això va fer les expedicions més divertides. A mi em va ajudar a entendre els arbres a través dels ulls d’un nen, i molts col·legues van començar a portar-hi els fills també. Potser per això vostè ha trobat aquesta referència. Ara intento ser un model per a les nenes, perquè crec que tothom necessita tenir dones grans a qui admirar.


Antoni Bassas
·Article publicat al diari Ara el 27.02.2022 

dimarts, 15 de febrer de 2022

Una taula preciosa

Una taula de fustes

Tenc un amic de tota la vida que nom Mateu, un dia em va regalar una savina que ell mateix havia sembrat de llavor. Si no crec mal recordar havia sotmès les llavors a un tractament amb aigua escaldada per a facilitar-los, amb èxit, la germinació. Aquesta savina la vaig plantar al corral, però un dia la vaig haver d’arrabassar, no podeu creure com de mal de fer va ser aquesta feina, tan ben i profundament arrelada com estava. El tronc, la fusta més gruixada, la vaig guardar al porxo.

L’om, naturalitzat, de vora de torrents, zones humides o marjades amb capes freàtiques superficials, a Mallorca és quasi desaparegut, extingit, a causa de la grafiosi. Aquesta malaltia provocada per un fong que ofega els conductes per on circula la saba, va arribar des d’Amèrica a Europa al segle passat. Si no crec mal recordar o no tenc mal entès, la UIB va fer una selecció d’oms de la Península que inicialment havien pogut resistir aquest mal i, amb la intenció de fer-ne un reservori, en va fer planters prop de Binifaldó i Tossals Verds, al menys el que jo conegui. Per les raons que fossin aquestes plantacions es varen abandonar i per salvar-ne alguns que s’havien convertit en bonsais per gràcia i creació de les cabres, a un d’ells per salvar-lo el vaig plantar al corral de ca meva. El seu creixement, una vegada alliberat del càstig del barram, va ser espectacular. Va començar a créixer i créixer fins que un dia assolellat i tranquil, curiosament mentre jo era el corral, vaig escoltar el renou d’un esqueix que vaig localitzar en el tronc trencat de per llarg fins a un poc amunt de la meitat, de l’om. El vaig haver d’arrabassar i en vaig guardar la fusta al porxo.

Un ocell va dur la llavor d’un lledó que va germinar vora la paret que fa partió amb el meu veïnat. Va créixer dret i esponerós perquè, encara que a mi no m’agradava el lloc que havia triat perquè llevava llum a un bocí de marjada on hi necessitava la claror del sol per a fer hort, ma mare sí que li volia, i ella decidí que allà havia de créixer i quedar, fins que el veïnat, mal veïnat, ens va denunciar per les molèsties que, deia, li ocasionaven les fulles que queien de l’arbre. El vaig haver d’arrabassar i vaig guardar el tronc, la fusta, al porxo de casa.

A mitjans dels anys vuitanta del segle passat, vaig tenir la sort de prendre una decisió que va marcar la meva vida. Jo tenia una vintena d’anys i vaig aprovar una complicada selecció per a poder estudiar a una de les deu escola de forestals que existien a la Península. Concretament va ser a Lourizan, a Galícia. L’escola estava ubicada en un lloc preciós, un antic palau de terres fèrtils a la ria de Pontevedra. Aquella escola compatibilitzava estudi i feina per parts iguals i aquesta es desenvolupava sobretot en un gran viver de tot tipus de plantes destinades a cultiu agrícola, forestal o ornamental. Des d’allà vaig dur a Mallorca unes llavors que jo, equivocadament, creia eren d’un pi sud-africà que si no record malament es diu Pinus tadea, però ja dic, em vaig equivocar i el que vaig sembrar en realitat van ser llavors de Cupressus arizonica, que a Galícia creixen enormes i esponerosos per a futura producció de fusta o plantació ornamental. En vaig regalar dos i el tercer el vaig plantar al corral on va créixer alt i bonic fins que un cap de fibló el va desenterrar. Sense remei i a pesar meu el vaig haver de llevar. Vaig guardar el tronc principal al porxo.

De cada vegada és més mal de fer trobar professionals propers i locals en fusteria, ferreria o qualsevol feina que requereixi això, bona vocació i professionalitat en el seu ofici. Al cap d’uns anys, vaig tenir la sort que aleshores coneixia un bon fuster a qui vaig proposar dur-li aquelles fustes per fer-ne una taula sobre la qual hi vaig col·locar un vidre gruixat. L’altre dia li vaig dir al fill que va néixer dos anys després d’aquella decisió, que miràs davall la taula a veure si hi veia una inscripció que jo recordava haver escrit i va fer aquesta foto. Després li vaig contar aquesta història que vos he contat a vosaltres. La taula és preciosa i viurà molts d’anys.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat al DBalears

dimecres, 5 de gener de 2022

Recuperacions de cultiu

 Saba nova

“Fa anys...”. Fa anys, idò, vaig mantenir una polèmica amb el Sr. Pedro Serra, propietari del diari UH de Mallorca. Si no record malament tot va començar per un article que aquest senyor va publicar al seu diari amb un títol més o menys així: “Els pins, els nous genets de l’apocalipsi”. On, com a testimoni solleric, malparlava i dejectava com si d’un col·lectiu humà es tractés, aquesta espècie autòctona de les nostres muntanyes, com a brutor i invasora d’olivars i alzinars.

Sense entrar en més detalls, jo li contrarestava que, efectivament els pins que reconquereixen els oliverars acaben amb les oliveres, si bé un pi no creix deu metres en un any, el propietari ben be amb una mà podria anar controlant i eliminant la seva presència. El problema compareixia quan els oliverars amb les seves esplèndides marjades eren abandonats. La gent feinera que els va crear fa anys que varen morir i els seus hereus justet, justet els ve tenir temps per anar a fer una torrada vora la caseta.

Els pins, cau de trencapinyons i milanes, són la infanteria que permet la implantació de les alzines i vegetació associada, després d’algun fet traumàtic com pugui haver estat un incendi forestal, una tala a mata rassa o mal realitzada o la conversió en cultiu agrícola d’un terreny forestal.

En tot cas, la reforestació de pins i vegetació associada, càrritx, mates, peterrell, romaní... sobre antics cultius agrícoles, siguin tanques per pastures siguin oliverars, ha augmentat de manera important durant els darrers cent anys. Un clar i simple indicador de l’abandonament de l’agricultura de muntanya per part de pagesos i pastors.

Darrerament hi ha un jovent que de manera il·lusionant vol gestionar antigues herències o recents adquisicions d’aquests oliverars de belles marjades avui reforestades. Les facilitats que l’administració forestal de la Conselleria de Medi Ambient ofereix en forma d’autoritzacions per tal de recuperar en olivars aquests antics cultius agrícoles i abans forestals, són moltes i les raons també: fragmentació del territori en un mosaic forestal-agrícola que pugui actuar de defensa davant un gran incendi forestal, augment de la biodiversitat que ofereixen les marjades d’oliveres amb tota una flora i fauna associada, integració paisatgística de la riquesa patrimonial de les parets seques amb gran varietat d’elements arquitectònics, d’enorme importància per la l’esmorteïment i regulació hídrica de grans cabdals des dels capçals de captació d’aigües...

A aquests arguments ja de per sí importants i lloables se n’hi ha d’afegir un altre no menys important: aquest jovent no ha estat contaminat de l’aprensió secular de l’home contra la natura. L’article den Pere Serra, és, era res més que un clar exemple del tipus de relació establerta entre home colonitzador, dominador i controlador de la natura, era un clam de consideració negativa amb ànim pejoratiu contra la “brutor” que representaven al seu parer els pins i flora associada. Res per altra banda que no compartissin plenament la seva i altres generacions de sollerics o mallorquins... Com dic, aquest jovent sí que veu el càrritx o els pins joves com elements que cal controlar i eliminar de les marjades d’olivars perquè aquestes puguin reeixir, si bé no ho és amb una consideració negativa, pejorativa... fins al punt que el seu final no té perquè ser el foc, el fogueró per eliminar-lo una vegada segat o no. El jovent té més bo d’entendre (i també més bones eines, tipus desbrossadores o biotrituradores) que aquests càrritx segat i arrabassat, pot de manera ordenada convertir-se en terra, en humus per el mateix olivar. Que no cal cremar-ho, que n’hi ha prou fer-ne munts separats a una vintena de metres un de l’altre i en pocs anys n’extraurem terra de mata.

De la mateixa manera que les branques, la rama de pi, es poden convertir en feixos lligats amb corda de pita i, de manera ordenada, es poden aprofitar ara per començar el foc a la xemeneia o ara com a matèria orgànica.

El futur és això, saba neta i nova. Cal animar, estimular aquesta manera de fer entre el nou jovent pagès de muntanya que de mica en mica s’hi compromet. I també donar-los les gràcies perquè, com en tot, l’acció individual sempre té ressons per a l’interès col·lectiu.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat al: DBalears

diumenge, 2 de gener de 2022

La cabra, una espècie invasora a les muntanyes de Mallorca

 Cabres i camaleons

En un documental sobre naturalesa de la 2 espanyola (que pagam els catalanoparlants, però que és 100% en castellà), vaig veure una notícia relacionada amb una espècie invasora introduïda fa anys a les Illes Hawaii, únic estat insular dels EUA situat al Pacífic. Concretament es tracta d’un camaleó. Importat des d’una part d’Àfrica per un venedor de mascotes, en els anys de la seva colonització de l’espai natural, salvatge, de les Illes, ha situat prop de l’extinció molta fauna autòctona, endèmica del lloc. La breu informació sobre el tema concloïa que s’ha iniciat un programa per mirar d’erradicar, eliminar, aquesta espècie de l’espai silvestre, tasca a hores d’ara de molta dificultat tècnica.

Com que som pervers de mena, tot d’una em vaig situar a una altra illa, on visc, Mallorca i amb una altra espècie invasora introduïda i amb efectes tan devastadors sinó més, sobre la vegetació i ecosistemes insulars silvestres, la cabra. També em vaig imaginar responsables polítics del Medi Natural del Consell i del Govern, asseguts còmodament a un sofà mirant amb gran sensibilitat aquest mateix programa.

Fa poc, una bona gent prou jove, ben formada intel·lectualment i sensible sens dubte a afectacions d’aquesta mena al nostre medi natural, posaven sobre la taula el que creien era un debat obert: “cabres sí, cabres no al medi natural”. Mirau, els vaig dir, fa estona que no discutesc si la terra és plana o no, si la llengua pròpia de Mallorca és o no és català o si és o no és vera que Armstrong va trepitjar la lluna el 1969. Com tampoc, a pesar de les meves diferències amb la medicina oficial, si és convenient o no vacunar-nos contra la covid. Certs debats fa molt de temps que tenim, o hauríem de tenir molt superats. Senyal de progrés.

En un article anterior sobre el tema, ja vaig posar messions d’un sopar a qui des de Cala en Basset al Cap de Formentor, em pogués mostrar un ram de cirerer de Betlem, Ruscus aculeatus (com el que fa molts anys regalava a ma mare cada Nadal sense haver d’anar més lluny de cent metres al voltant de ca nostra). Torna-m’hi torna-hi: la devastació que aquesta espècie domèstica, ramadera, assilvestrada ha provocat els darrers cent anys a Mallorca és ben comparable en gravetat, sinó més, a la que pugui haver produït a qualsevol altra illa del món una altra espècie invasora, com pugui ser la provocada a qualsevol de les divuit illes de Hawaii. És lloable que allà prenguin mesures importants per erradicar el problema. Segurament de més dificultat que la que representaria fer front a la nostra principal espècie invasora.

No va ser visionant la pel·lícula “Don’t look up” el que em va ajudar a entendre la realitat de diferents nivells negacionistes de món acadèmic, tècnic-administratiu, polític i fins i tot ecologista respecte al problema de la cabra com espècie invasora a Mallorca, va ser molt abans. És certament frustrant comprovar com les fotos de polítics amb alliberament de tortugues marines, les campanyes (totalment necessàries, no cal dir-ho), d’anellament i seguiment d’àguiles peixateres o milanes, són molt més valorades i cotitzades en termes ecològics i ecologistes que enfrontar la realitat permanent, simplement molesta, de la presència d’una espècie invasora, autèntica plaga dels ecosistemes insulars, especialment en afectació a espècies relictes i endèmiques de flora, com la cabra.

Tota la costa mediterrània ens parla dels efectes que sobre les muntanyes i les seves espècies han provocat al llarg dels segles, la presència d’aquest remugant en tan sols 9.000 anys. A Mallorca, potser només són dos mil amb control ramader, uns cent descontrolada i uns trenta de foment i estimulació per polítiques de clientela del Consell de Mallorca i Conselleria de Medi Ambient, amb la inestimable ajuda de la passivitat i deixar fer del món acadèmic i ecologista.

Desconec si la forma de govern local de Hawaii és d’una autonomia i si fos el cas si són o no més defensors de la pròpia sobirania que ho són a Mallorca. En tot cas els departaments administratius responsables són del mateix partit polític i ara per ara ni l’estat espanyol es podria oposar en una gestió de competència política i administrativa que és ben seva.

Europa mai ha fet cas al fet insular de les nostres illes i molt menys a entrar a valorar la importància d’una espècie invasora al medi natural que no afecta a l’economia, la industria o el comerç del lloc, que és l’únic que miren i que els importa. Amb tot, les conseqüències que sobre l’ecosistema i per tant de retruc sobre les condicions amb minva d’esmorteïment ambiental hídric, erosiu i fins i tot d’aportació d’oxigen provoca aquesta plaga invasora és prou important com afegir al banyat de les conseqüències del canvi climàtic.  

Vicenç Lillo Colomar
Alaró a 31 de desembre de 2021