dijous, 18 d’octubre de 2018

Un cedre per abraçar

El Cedre de Can Valls

Una de les propines que fan de més bon agrair pels que practiquem el senderisme és la trobada inesperada d’un exemplar arbori de grans dimensions. En el mateix instant que el divisem paga la pena afluixar la marxa fins acabar aturant-nos davant d’ell. Aquells segons o minuts estàtics ens permeten la contemplació i l’admiració d’un ser que probablement vagi néixer abans que nosaltres.

Per il·lustrar aquest paràgraf us convido a fer una ruta circular per la Vall d’Olzinelles (Parc del Montnegre i el Corredor). A prop de Can Valls, ben bé a tocar del camí hi trobareu un magnífic exemplar de cedre (cedrus atlàntica), el Cedre de Can Valls, que fou plantat a l’any 1920 i que és el de majors dimensions mesurades al municipi de Sant Celoni. Es va escapçar al novembre del 2002 després d’unes fortes ventades que van fer caure els últims 5 metres del tronc principal. Actualment llueix una alçada de 20,75 m, un perímetre de 2,8 m i un diàmetre de capçada de 15,8 m.

Val a dir que el cedre no és pas un arbre autòcton sinó que prové del nord d’Àfrica, en concret de la serralada de l’Atles. A Catalunya és cultivat com a arbre ornamental i més rarament en repoblaments i plantacions forestals.

Finalment, i per això no menys important, comentar-vos que podeu també provar de rodejar el tronc amb els braços. Diuen que si aquest gest es fa des del respecte i l’atenció conscient, s’obtenen beneficis relacionats amb la pau interior.
Franc Guinart i Palet
10-oct.-18


Una mica de Zhang Zhuang

Abraçades inabastables
que et transporten al cor de la terra,
que et conviden a tocar els núvols;

abraçades immenses
que et parlen de la paciència,
que et mostren la perseverança;

abraçades que són lliçons,
que sovint et fan sentir petit
però que fan gran la teva mirada.

Franc Guinart i Palet
10-10-2018

dijous, 30 d’agost de 2018

Dues receptes per aprofitar que és temps de figues

'Chutney' de figues i
'parfait' de foie-gras amb gelea de figues

Jordi Esteve és el cuiner del restaurant Nectari, que té una estrella Michelin. Seguidor dels productes de temporada, sap cuinar-los per crear plats creatius, que són atractius tant per a la vista com per al paladar.


'Chutney' de figues
Amb les figues podeu preparar un condiment que podreu guardar durant tot l’any per acompanyar plats tant de carn com de peix. Si se segueix el procediment que s'indica, la recepta es pot guardar a la nevera durant un mes. Si voleu conservar-la durant més temps, un cop fet poseu-lo en un pot de vidre i fiqueu-lo al bany maria, amb la tapa tancada.

Ingredients per a dues racions de 'chutney'


25 g oli d’oliva

25 g ceba
25 g pebrot vermell
5 g gingebre tallat a daus
8 panses
25 g sucre morè
Gingebre en pols
Pebre blanc
Sal
1 clau d’olor
15 g xarop de sucre (almívar d’aigua i sucre)
15 g vinagre de poma
4 figues
1 pell de llima ratllada

Opcional

Flor d’all o all picat

'Chutney' amb figues
Poseu en una cassola un raig d’oli d’oliva i sofregiu-hi la ceba. Remeneu-la. Quan sigui transparent, afegiu-hi el pebrot vermell. Torneu-ho a remenar. Quan estigui estovat serà el torn de posar-hi el gingebre tallat a daus.
Tot seguit, afegiu-hi les panses i el sucre morè. Torneu-ho a remenar tot junt i deixeu-ho uns minuts fins que faci un caramel. Quan estigui fet, afegiu-hi el gingebre en pols, el pebre blanc, la sal, el clau, el xarop i el vinagre de poma. Torneu-ho a remenar.
Per acabar, poseu-hi les figues tallades a daus, amb la pell inclosa, i la pols de llima. Deixeu-ho coure durant 25 minuts. Sabreu que està cuit perquè la textura és de compota.
Per servir el 'chutney' podeu donar-li forma amb l’ajut de dues culleres una vegada estigui al plat. Poseu-hi unes flors d’all o uns daus d’all per acabar-lo i ja podreu fer-lo servir de condiment per als plats que vulgueu.

'Parfait' de Foie-Gras amb gelea de figues

Ingredients per a 1 persona

Per a la gelea de figues:
3 figues
1 fulla de gelatina
Aigua mineral

Per al 'parfait' de foie-gras:
100 grams de foie-gras
50 g ceba blanca
5 g pebre blanc molt
Sal
100 g nata líquida (o bé crema d’arròs)
50 g porto

Per guarnir:
1 figa
Sucre
Boles de 'petazeta' de xocolata negra i xocolata blanca
Fulles de micromesclum
Fulles de temporada

“Parfait” de foie amb gelea de figues
Preparació

Per a la gelea
Peleu les figues (si prèviament les renteu bé, podeu fer la recepta també sense pelar-les). Conserveu-les dins d’un bol.
Hidrateu una fulla de gelatina dins d’un bol d’aigua. Amb tres minuts n’hi haurà prou perquè s’hidrati.
Introduïu aigua natural al bol de les figues, tritureu-les i després escalfeu-les en una cassola. Un cop escalfades, poseu-hi la fulla de la gelatina perquè es fongui mentre ho remeneu. Ja tindreu feta la gelea de figues. Reserveu-la.

Per al 'parfait' de foie-gras

Salpebreu el foie-gras i col·loqueu-lo en una paella calenta amb un pessic de sal. Marqueu-lo banda a banda i reserveu-lo.
Talleu la ceba a daus i caramel·litzeu-la amb el greix que haurà desprès el foie-gras. Després afegiu-hi el porto i la nata líquida (o la crema d’arròs) i remeneu-ho. Poseu-hi el foie-gras, col·loqueu tota la preparació que en un bol i tritureu-la.
Col·loqueu el triturat en un plat i poseu-lo a la nevera durant mitja hora perquè es refredi i prengui una textura compacta. Tot seguit, poseu-hi cullerades de la gelea de figues per sobre i torneu a posar-ho a la nevera tot junt durant 10 minuts més.
Per muntar el plat, talleu a trossos una figa, poseu-hi sucre per sobre i cremeu-la amb l’ajut d’un bufador o amb el ferro de cremar la crema catalana. Si no teniu cap dels dos aparells, passeu-les per la paella, amb el sucre per sobre, volta i volta.
Tot seguit poseu les figues per sobre, juntament amb fulles de micromesclum, 'petazetas' de xocolata negra i xocolata blanca i flors de temporada. Bon profit!
T.Gilbert / A.Om / J.Castellano
· Article publicat al diari Ara el 30.08.2018

S'acaba l'estiu, arriba el temps de les figues

Figues: explosió de sabor
Diversos cuiners ens donen idees delicioses per a plats que podem preparar amb aquest fruit de finals d’estiu

Quan l’estiu s’acaba, arriben les figues. Són tan desitjades que la fraseologia n'està trufada. N’hi ha que les fan servir per referir-se a les situacions o persones toves ('fer figa'; 'ser un figaflor') o per referir-se a situacions diferents de les que pensàvem ('són figues d’un altre paner'). I encara, en la història de les figues, hi ha la fita del 2010, quan el dissenyador gràfic Claret Serrahima va voler il·lustrar amb una figa el cartell de la festa major de la Mercè de Barcelona. El disseny no va tirar endavant, perquè eren tants els significats figuratius que suggeria la imatge (sexuals i pejoratius), que no va ser acceptat.
En gastronomia, els cuiners asseguren que aquesta fruita de finals d’agost i principis de setembre els permet fer volar la creativitat. Al restaurant Nectari el xef Jordi Esteve, que té una estrella Michelin, sosté que la figa li permet el joc dels contrastos entre dolç i salat. “Obertes en forma de flor, hi podem posar un dau de foie-gras salpebrat i després donar-hi un toc de forn, un minut, a 180º, per menjar-les al moment”, explica. El greix del foie-gras es filtra a la fruita i lliga amb la seva dolçor. De fet, el cuiner recomana aquesta recepta per fer-la amb l’excedent de foie-gras que es tingui a la cuina després d’haver preparat la recepta de “parfait” [vegeu-la al vídeo]. Una altra suggerència d’Esteve és fer-les en carpaccio, tallades finament amb un ganivet. El plat l’acaba amb unes bolets de temporada, com ara uns rossinyols, amb pinyons torrats, oli i uns talls de poma àcida; tot plegat, amanit amb oli d’oliva.

Parfait de foie amb figues / Jordi Castellano
Mentrestant, el cuiner Marc Gascons, del restaurant Els Tinars de Llagostera, comenta que en la majoria del plats les figues les acostuma a fer servir en cru. “Per a una amanida de verdures, tallades a quarts, hi van molt bé”, diu.

Les figues són un ingredient ideal per a les amanides / Laura López Pinos
També per col·locar-les en una coca de foie-gras, amb figues esmicolades i una amanida a sobre. “I ara, quan comenci la temporada de ceps, que esperem que sigui primerenca i coincideixi amb la figa, fem ceps a la brasa amb una picada de pinyons i pernil de Jabugo amb uns daus de figues i un allioli suau”, comenta Gascons. En dolç, el xef dels Tinars també marida les figues amb un gelat d’oli d’oliva amb figues crues i una amanida d’herbes. “Postres senzilles i poc dolç, que és molt bo”, comenta.
Seguint el fil de les figues amb postres, els restaurants Plata Bistró i Ca l’Isidre, tots dos a Barcelona, també en preparen. Al Plata Bistró, amb la recepta del pastís 'tatin', i a Ca l’Isidre, dirigit ara per Núria Gironès, al capdamunt d’un pa de pessic i combinades amb la vermellor dels gerds.

Conservar-les més temps
Un consell per conservar les figues durant l’any és congelar-les. “Però jo recomano fer-ho amb un aparell especial, l’anomenat 'pacojet', que aconsegueix fer una pasta perquè les figues es mengin, quan es vulgui, com si fossin un gelat”, diu el cuiner Marc Gascons, que també compta amb una estrella Michelin.
Al restaurant Somiatruites d’Igualada el cuiner David Andrés té al menú un plat de figues farcides de marisc, alfàbrega i mató. “Amb l’ajut d’una cullera parisenca, faig boles amb la polpa de la figa i les ajunto després amb la resta d’ingredients”, explica Andrés, que està considerat un dels millors joves cuiners d’Europa, segons el premi Pellegrino Joves Cuiners 2018.
La tradició de dolç i salat està tan establerta al receptari tradicional dels Països Catalans que dona receptes com l’oliago, a l’illa de Menorca, que, segons explica el xef Miquel Mariano Vadell, es menja amb les figues crues i pelades. “Com que la figa és dolça, contraresta el gust àcid del tomàquet”, diu. A part d’aquesta recepta, a l’illa és molt tradicional el figat, una melmelada de figues amb sucre. “Així tenim reserva de figues durant tot l’any, que mengem després amb formatge madurat”, explica el Mariano.
A Girona, el cuiner Jordi Rollan, del restaurant Divinum, aposta per fer servir fins i tot les fulles de les figueres a l’hora d’emplatar les figues a taula. De fet, aquestes fulles tenen una part rasposa, però una altra, més verda i llustrosa, que és la que Rollan fa servir per emplatar les figues. La fulla, esclar, la neteja curosament perquè es converteixi en un plat net i polit.

Aliment amb calci i fibra
Per acabar, la nutricionista Martina Ferrer considera que les figues són un aliment molt nutritiu, perquè aporten calci “de molt bona disponibilitat” i també fibra, “que és molt interessant per a la salut intestinal”. De fet, el calci de les figues encara és més important quan són seques, és a dir, quan perden l'aigua i es converteixen en fruita seca. Malgrat això, “quan són fresques, també n’aporten, de calci”, diu Ferrer.
Sobre les combinacions de dolç i salat que tan sovint aporten les figues en la cuina, la nutricionista opina que les figues ho permeten perquè “no són una fruita gaire dolça, com passa amb d’altres”. De fet, una de les combinacions estel·lars de les figues és menjar-les amb pernil. Tot i aquesta consideració, la nutricionista Martina Ferrer és del parer que “les nostres papil·les gustatives s’acaben educant en tots els gustos”, així que si estem acostumats al del dolç i salat alhora el paladar acceptarà la combinació amb alegria.
Algunes varietats de figues
Cada terra fa sa figa, podríem dir, de manera que hi ha tantes varietats de figues com figueres repartides pel territori dels Països Catalans. Algunes de les més destacades són les següents:
·Figa de coll de dama (o figa de coll de senyora): Són unes de les més preuades, perquè són grosses i carnoses. Reben aquest nom per la forma del coll, pel qual pengen de la figuera. Són les que més destaquen de la població d’Alguaire. Una de les seves particularitats, com remarca la pagesa Maria Grau de Pacs del Penedès, és que de figa de coll de dama n’hi ha de pell negra i de pell blanca.
·Figaflor: Més enllà de la frase feta, la figaflor és una figa, la primerenca de la figuera. També rep el nom de bacora. No totes les varietats de figueres fan figaflor i, quan en fan, acostuma a ser cap al mes de juliol. En castellà, són conegudes com a 'breves'.
·Blanca: Malgrat que sorprengui, també hi ha varietats blanques de figues, que tenen la pell verda. La seva forma sovint es compara amb la d'una baldufa.
Trinitat Gibert
· Article publicat al diari Ara el 30.08.2018

dijous, 9 d’agost de 2018

La Grafiosi de l’om

Turisme fitopatològic (II)
“Montjuïc, pol d’atracció per a l’observació i preservació de les patologies vegetals, es consolida com a destí de turisme fitopatològic.”
Tractant-se de Barcelona - ciutat d’innombrables congressos i activitats diverses- no seria un mal titular de premsa, donada la gran varietat d’estralls que es poden observar a la vegetació de la muntanya.

En la lluita per la vida aquest arbre ha perdut: es tracta d’un om afectat per la grafiosi.
El corc, que dispersa el fong patogen, dibuixa unes galeries sota l’escorça que donen nom a la malaltia.
Els arbres no són immortals i el fong també té dret a viure: la lluita per la supervivència està servida…
Els oms debilitats prèviament per la galeruca, o per la sequera, pateixen més l’atac dels escolítids que escampen les espores letals del fong. L’arbre un cop parasitat entra en decadència fins que mort.

Si us trobeu amb un arbre llampat com aquest, per a confirmar que té aquesta malaltia irreversible, només heu de tallar una branca i veure el xilema tacat de fosc…

Què fer davant d’un focus de grafiosi ?
No crec que la ciutat hi hagi cap fitopatòleg de guàrdia… però potser n’hi hauria d’haver un, com a mínim. Tenir cura dels arbres passa pel control de la sanitat vegetal no n’hi ha prou en plantar, regar i podar…calen inspeccions fitosanitàries.
Deixadesa o dilema de gestió ?
Preservar el fong o l’arbre ?
Qui aporta més a la qualitat de vida de la ciutat ?
Quin és l’impacte ambiental de cada espècie ?
Si es tracta de plantar cara el canvi climàtic jo diria que la cosa està clara, malgrat a la natura el paper dels fongs és essencial com a recicladors…
Gràcies al treball en equip de diversos fongs es pot reciclar la matèria orgànica i els arbres perdedors acaben alimentant els guanyadors quan l’escenari és un paratge “natural”.
En un ecosistema artificial és l’home qui decideix què hi posa i què hi treu, com i qui farà de detritívor.
Fins a quin punt es pot arribar a badar ?
A la ciutat la biodiversitat no està gestionada per l’ecologia sinó per la política municipal. És aquesta la que decideix el què, el qui i el com es regula la vida dels arbres en relació els seus patògens.
Políticament els animalistes estan aconseguint una certa protecció dels animals, però no veig cap moviment vegetalista. Poden agonitzar arbres i palmeres que no veureu mai ningú fent escarafalls per això. Són gent que pateixen en silenci i moren dempeus. Només se’n escolta d’ells la retrunyida a l’hora d’ésser abatuts. Tret dels manaires sords…

El gestor que té l’agenda a petar (de seminaris, trobades, ponències i actes socials diversos sobre ciutats intel·ligents, ciutats verdes, ciutats sense por, ciutats solidàries, ciutats contra el canvi climàtic, ciutats verdes, etc.) no se’n enrecorda d’allò essencial:
proporcionar els recursos adequats per a un manteniment digne dels espais verds.
Ara, més que mai, cal molta elegància a l’hora d’alterar l’entorn. S’imposa un disseny paisatgístic que contempli les interaccions ecològiques dels seus elements, dissenys agró ambientals compatibles amb la sostenibilitat.

La història dels arbres urbans s’escriu sola; es pot llegir a través dels arbres supervivents al paisatgisme de postal. Tots som corresponsables del patrimoni vegetal que cal preservar i no ens podem permetre el luxe d’anar perdent arbres, per no veure, per no dir, per no demanar, per no respectar la gent que tenen per ofici cuidar els nostres arbres.

Com a país no ens hauríem de poder permetre tanta deixadesa en la cura de la salut dels arbres: ens ofereixen uns serveis ecosistèmics que es poden valorar objectivament més enllà del seu valor mitològic. 

J.D.Fernàndez i Brusi

dimarts, 7 d’agost de 2018

De banys de boscos

“Un bany forestal
va salvar la meva vida del caos”

Colab.LV | Foto: Xavier Cervera
Annette Lavrijsen, divulgadora dels banys forestals
Tinc 37 anys. Vaig néixer a Reusel (Holanda). Soc periodista, editora de revistes de psicologia, natura i salut. Visc en parella, sense fills. Política? Ecologisme d’esquerres. No professo cap religió. Passejo, llegeixo, faig ioga... al bosc: faig banys forestals.
Shinrin-yoku
L’Annette m’ensenya molt sobre arbres i boscos: en un pícnic campestre, la proximitat d’una noguera foragita els insectes; la visió d’un arbre de copa ampla genera benestar; un bosc de pins joves transmet molta energia; els japonesos es banyen al bosc des de temps immemo­rial; l’ amanyac d’un rierol t’adorm; veure’t en un bosc millora la teva autoimatge; sentir el vent a la cara i la pluja a la pell és una meditació... L’arbre de la sidra és el seu predilecte. És una dona molt inquieta i enèrgica, i el bosc la ­pacifica. M’aconsella buscar-me el meu temps de bosc i provar-ne els beneficis: ella comparteix totes aquestes pistes i moltes més al seu llibre Shinrin-yoku ( Lince).
Què és un bany forestal?
Tu entra en un bosc...

Quin bosc és el seu favorit?
Els pirinencs, l’espessa Selva Negra alemanya, els boscos colossals de Nova Zelanda, els virginals de Tasmània, la Patagònia..

Així qualsevol...
No, no busquis excuses: hi ha boscos a prop, tots tenim algun bosc a mà.

Posem que entro: què faig?
Camina.

Camino.
Abans jo corria: era runner, m’agradava córrer pel bosc. Un dia, crac! El peu.

Es va trencar?
Vaig patir una lesió molt dolorosa, vaig haver de deixar de córrer. I un dia vaig tornar al bosc... a caminar. Va ser una revelació!

Què va descobrir?
L’atmosfera del bosc, les aromes del terra, el perfum de les floracions, la tremolor de les branques, la fricció de les fulles amb la brisa, la música dels ocells, el tacte dels troncs...

Molt bonic.
I molt guaridor, també! Jo estava a punt del col·lapse... i el bosc em va salvar.

Què li passava?
La meva feina a Amsterdam em desbordava, em tenallava l’estrès, la responsabilitat m’angoixava, estava atabalada, accelerada, desencaixada, al límit de les forces físiques, mentals i anímiques, potser d’una depressió... I en aquella crisi... vaig recordar...

Què va recordar?
Soc una nena, soc al llit i el pare em desperta, i m’aixeco en pijama: ens n’anem al bosc, amb llanternes, sense fer soroll. Encara no s’ha fet de dia al bosc...

Vivien al bosc?
En una granja. I teníem un bosc a prop. I llavors ens assèiem en un monticle. I, al cap de poca estona... es feia de dia!

I?
La llum brillant, els colors del cel, el verd dels arbres! Els ocells embogien d’alegria, li cantaven al nou sol! Un cop viscuda aquella bellesa compartida, tots dos tornàvem i esmorzàvem junts.

I què va fer amb aquell record sobtat?
Obeir-lo! Aquell dia, desafiant l’agenda ­laboral més aclaparadora en setmanes, em vaig llevar d’hora, vaig agafar el cotxe... i vaig conduir fins al bosc pròxim.

Per fugir i oblidar-ho tot?
Per salvar la meva vida d’aquell caos que jo mateixa havia creat: vaig tornar serena, ferma, forta, plena d’energia! Vaig fer aquell dia tot el que havia de fer, amb eficàcia i sense perdre els papers.

Gràcies al bosc?
Sí! Aquella estona al bosc va ser la meva millor inversió del dia, de la meva vida. Repeteixo des de llavors els meus banys de bosc.

Anava a explicar-me en què consisteix...
Ja ets al bosc. Estira’t a terra... Mira les copes dels arbres, el cel... Respira fondo... Sent la terra sota el teu cos...

Serà agradable, això segur...
Agradable i més: curatiu! Alça’t i abraça un tronc d’arbre, sent la vitalitat de les sabes, l’energia que l’alça... Respira aquell aire pletòric de fitoncides...

Fitoncides?
Compostos orgànics volàtils secretats per les plantes, antifungicides, antibiòtics, aromàtics... Els boscos de pins i coníferes filtren un aire que és impecable...

I com opera en mi tot això?
Toca. Escolta. Ensuma el petricor, aquella olor de l’humus: és calmant! I mira les bifurcacions de les branques, de les flors: estructures fractals, i contemplar-les t’assossega! La ciència ho confirma: és guaridor!

Acaba de descriure’m un bany de bosc?
Així és: shinrin-yoku, en diuen els japonesos. Ho practiquen des de sempre, atesa la seva reverència mil·lenària cap a la natura. I avui, nombrosos estudis científics ja corroboren l’efecte terapèutic que reporta un bon bany forestal.

En quins casos, per a quines malalties?
Els occidentals urbanites patim “trastorn per dèficit de natura”, que es tradueix en ­estrès, ansietat, angoixa, insomni, astènia, pessimisme, depressió, hipertensió, arrít­mies, asma, al·lèrgies, dèficit d’atenció...

Un bany de bosc..., i curat de tot això?
Passar un parell d’hores al bosc, dos o tres vegades per setmana, regula la pressió ar­terial, alenteix el ritme cardíac, modula els nivells d’adrenalina, preveu malalties car­diovasculars i enforteix les cèl·lules NK.

NK?
Natural killers: defenses naturals. Tonifica el teu sistema immunitari.

Agrairé a qui a partir d’ara em digui “compra’t un bosc i a córrer”...
Ha, ha, sí! Ajudaràs que es recuperi el teu sistema nerviós parasimpàtic –nervis temperats, dormiràs millor!–, descendirà el teu cortisol en sang, és a dir, creixerà el teu bon humor.

Tant mal ens ha fet haver-nos oblidat del bosc?
Posar els peus al seu terra aquieta la teva ment i et re torna a la teva naturalesa: d’allà vens! Contempla la seva bellesa: és tan inspiradora, infon tanta creativitat... Cada vegada que em sento agitada i confusa, no ho dubto: entro en un bosc... i surto aclarida.
Víctor-M. Amela
· Article publicat a 'La Contra' de La Vanguardia del 06.08.2018

divendres, 3 d’agost de 2018

La Galeruca de l’om

Turisme fitopatològic (I)

“Montjuïc, pol d’atracció per a l’observació i preservació de les patologies vegetals, es consolida com a destí de turisme fitopatològic”
Tractant-se de Barcelona - ciutat d’innombrables congressos i activitats diverses- no seria un mal titular de premsa, donada la gran varietat d’estralls que es poden observar a la vegetació de la muntanya.
Un arborista irreductible no s’hauria d’atabalar en identificar les conseqüències del paisatgisme de postal. Montjuïc és una muntanya urbanitzada, que té un grapat d’arbredes que vegeten al seu aire com bonament poden i contribueixen al lleure dels ciutadans més amb la seva quantitat que no pas en la seva qualitat.
Pels naturalistes, ecòlegs i arbròlegs afeccionats és un terreny d’aventura que no deixa d’ésser fascinant. Pels entusiastes de la sanitat vegetal el repte està servit: l’espectacle i l’experimentació són possibles en qualsevol època de l’any.

Els efectes de la galeruca, en forma d’escarabat, són fàcils de veure: les fulles presenten tot un seguit de cribats característics, similars a una perdigonada. En estat larvari la galeruca s’entreté més i deixa la fulla tota menjada, quedant només tota la filigrana de nerviacions. Vist de lluny l’om perd la seva verdor intensa i apareix amb una transparència amoïnant. Amoïnant com la calda que fot una tarda d’estiu, amoïnant com allò que s’intueix que pot passar darrera de l’atac de la galeruca: la rematada per grafiosi.

De fet allò més atribolador és pensar que aquestes pertorbacions aniran més enllà, que ningú es plantejarà dins quina dinàmica de poblacions encaixaria un hipotètic llindar de tractament, que la modernitat més sostenible passarà per continuar veient l’emperador ben vestidet i que tal dia farà un any.

No cal definir un model conseqüent amb la realitat dels recursos disponibles, n’hi ha prou amb una bona propaganda i que el gestor visqui tranquil•lament als llimbs, lluny de la púrria de terra.

Quina càrrega de patògens es poden encabir en el disseny d’un paisatgisme sostenible de la muntanya ? Caldria un control ? És sostenible anar perdent arbres castigats com estem pel canvi climàtic ?
Es resoldran aquests enigmes al proper congrés de la de la societat secreta d’alts comissionats per a la falta de criteri ?

J.D.Fernàndez i Brusi

divendres, 20 de juliol de 2018

Un catàleg de carreteres arbrades

Wikiallee
Un espai col·laboratiu per a fer un catàleg
de les carreteres arbrades a Europa

Wikiallee és un espai web col·laboratiu, que busca construir entre tots, un catàleg de les carreteres arbrades a Europa. El web permet introduir la localització de les allées -carreteres/camins bordejats d'arbres- i visibilitzar les seves característiques específiques gràcies a una fitxa tècnica, fotografies i croquis.
Es tracta d'un projecte de reconeixement del patrimoni paisatgístic comú que caracteritza i dóna identitat al territori europeu; impulsat per la col•laboració entre la Oficina de Paisatge del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i el programa Vil.la LeNôtre (école nationale supérieure de paysage de Versailles-Marseille, Val'hor professionels du végétal i CA île de France Mécenat).

Definició Consell d'Europa
"Un camí ple d'arbres deliberadament plantats a banda i banda a intervals regulars, siguin camins del parc, carreteres urbanes o camins rurals"
"Les vies fluvials plantades d'aquesta manera també s'assimilaran, i les alineacions dels arbres plantats o subsistents només a un costat de la via també es tractaran"
"Cal assenyalar que, en alguns casos, els arbres no s'han plantat, però el carreró pot ser el resultat d'una selecció deliberada de subjectes a intervals regulars entre les formacions d'arbres existents"

Una mica d'història...
Les Allées són un arquetip de paisatge, ara obsolescent, però que en el passat era característic de tot Europa, i per això el Consell d'Europa -European Landscape Convention Cep-CDPATEP, 5th Council of Europe.- va identificant-los, el 2007, com béns culturals que mereixen ser valorats i conservats.
El seu origen es remunta a gairebé 500 anys, des de la seva primera aparició en els jardins del Renaixement italià de la primera meitat del segle XVI. Tanmateix, només quan són “importats” a França comencen a desenvolupar la seva vessant pública, com a forma d'ordenació territorial vegetal.

Evidentment, aquests “allées” estan indissolublement lligades a les avingudes formals de França que acompanyen les fortificacions militars, fins al segle XIX, quan el paisatge es transforma completament i l'arquetip de carretera arbrada es globalitza i conquereix els principals països europeus.
Aquest model es difondrà i s'adaptarà als requeriments nacionals i regionals, adoptant diversitat de variables (Divergència en la selecció d'arbrat, en l'estratègia de plantació, en els valors simbòlics associats...) fins sucumbir finalment com a arquetip, a la rigidesa de la legislació vigent en matèria de seguretat viària.

Des dels anys 80, la tala sistemàtica d'arbres ha estat constant només ritmada en intensitat per les diferències en les legislacions nacionals dels diferent països europeus. Els estats membres, entossudits en millorar la seguretat viària, augmentar les mitjanes de velocitat i, al mateix temps, actualitzar els dissenys viaris amb nous amples i dimensions , han anat eliminant el rastre de les carreteres arbrades en ares d'adaptar la xarxa viària a la mobilitat de l'automòbil a través del territori europeu.

Aquest lloc web intenta oferir un terreny virtual on catalogar i inventariar les allées ben conservades, així com els vestigis coneguts de camins-carreteres arbrades a Europa.
Un catàleg fruit d ela memòria col·lectiva pel reconeixement d'un patrimoni comú que no entén de fronteres, que necessita les vostres aportacions perquè la plataforma sigui rellevant i puguem recomposar la imatge variable de l'allée com a arquetip del paisatge europeu.

· Wikiallee, catàleg de les carreteres arbrades a Europa

dijous, 19 de juliol de 2018

El "Til·ler del Mestre" de Coratxà

El Til·ler de Coratxà i els seus inquilins 

Fa unes tres setmanes el "Til·ler del Mestre" de Coratxà (poble del municipi de la Pobla de Benifassà al Baix Maestrat) ja en flor començava a mostrar la plaga endèmica més comuna dels til·lers, el pugó Eucallipterus tiliae. L'enemic dels pugons són les grans calors, cosa rara ací en la muntanya de Castelló, per la qual cosa passaran un estiu creixent i reproduint-se. Amb sort no en excés, doncs serviran d'aliment a crisopes, marietes i algun insecte carnívor més.

Aquests concentraran l'energia d'aquests mínims animals i al seu torn serviran d'aliment a les aus insectívores que nien en la seua gran copa o prop d'ací (sempre que no es realitzen tractaments plaguicides). En aqueix cas tot s'aniria al trast incloent les niuades dels ocells. Com a resultat, i la falta de calors, el pugó tornaria a reinfectar l'arbre des dels til·lers silvestres abundants en les rodalies.

Aquests són detalls importants que no obstant açò, les empreses de agroquímics, les mateixes de les grans farmacèutiques, posen molta cura a ocultar en les seues campanyes de promoció de plaguicides, agrícoles i domèstics. Si açò fan amb la naturalesa, què poden fer amb la nostra salut?

Un arbre és un conjunt biològic d'animals, fongs, líquens i bacteris que viuen sobre ell però no necessàriament d'ell. En aquest cas en la creu del "Til·ler del mestre" han nascut fongs sapròfits (no paràsits) que no fan mal a l'arbre, viuen de les substàncies acumulades allí, probablement per les aus, i també (si la hi haguera) de fusta morta i innecessària, sense atacar mai, aquest tipus d'espècies, a l'arbre viu.

Coprinus sp. (potser C. domesticus) sembla l'espècie de fong que lluny de ser nociu per al til·ler, proporciona per descomposició cations a les arrels de l'arbre, augmenta la biodiversitat, colorit i alegria del lloc.

Un arbre sa sense cap inquilí és impossible. I si n’hi haguera seria signe de greu contaminació, i perillós per tant també per a les persones del seu entorn.
Armand Paz Rico

dimarts, 17 de juliol de 2018

Heu vist els lledoners?

En Pirsig i la percepció de l’arbre

A l’estiu la calor apreta i el sistema també. El sistema no para de vendre fum, de tan calent com va, amb tant de canvi climàtic. Patògens i putògens, que no paren d’emprenyar, distorsionen allò evident fins a fer-nos creure que allò normal és el defecte o la malaltia. Arriba un punt en el qual les incoherències cansen i cal desconnectar o connectar de forma diferent: les vacances encara queden lluny.
Necessito una perspectiva diferent i només la puc trobar mitjançant la filosofia. L’esforç paga la pena, per tots els arbres que, florits o no, ens regalen la seva ombra i la seva energia.

Canten hipnòticament les cigales, mentre vaig rumiant que res no hi ha que es pugui resoldre per art de màgia, que l’estratègia per a solucionar el problema dels lledoners no caurà del cel. Seran moltes hores de treball, a foc lent, per a contrastar les hipòtesi adequades, capficar-se de forma optimista i saber somriure davant el fracàs.
El Robert m’ajudarà veure allò que s’hi cou, i em conformo en polir el criteri que em permeti actuar dins la microgeografia del lledoner, aquests lledoners tan cardats que ningú vol veure.
Tan cardats que fins i tot salta a la vista de qualsevol fitopatòleg de pega.

Caldrà lluitar molt per a resoldre alguna cosa, per que avui per avui, el paisatgisme si no és de combat no és paisatgisme…
Pirsig m’ofereix una bona fugida cap endavant amb “Zen y el arte del mantenimiento de la motocicleta”.
El títol em porta a enyorar aquells temps d’aventura, quan podíem estar setmanes visquent paisatges sublims, sense saber on dormiríem, només amb un mapa i una brúixola. El contingut passa per explorar les rutes del pensament… al llarg de cinc-centes pàgines !

… ”Senzillament volia dir que en l’aresta del temps, abans que un objecte pugui ésser distingit, hi ha d’haver una espècie de percepció no intel·lectual, la qual era anomenada per ell percepció de la Qualitat. No pots adonar-te’n de que has vist un arbre fins després d’haver-lo vist, i entre l’instant de visió i l’instant de consciència hi ha d’haver un lapse de temps. A vegades pensem que aquest lapse no té importància, però no hi ha justificació per a pensar que no la tingui, cap justificació.
El passat només existeix a la nostra memòria, el futur només en els nostres projectes. El present és la nostra única realitat. L’arbre que perceps intel·lectualment, donat aquest petit lapse de temps, sempre està en el passat i per tant és sempre irreal. Qualsevol objecte intel·lectualment concebut està sempre en el passat i és, per tant, irreal.“
Robert M. Pirsig, Sexto piso,
Zen y el arte del mantenimiento de la motocicleta

J.D.Fernàndez i Brusi

dimecres, 11 de juliol de 2018

Volen destruir la Pineda del Castell de Castelldefels

La zona verda de la pineda de Castelldefels
sota l'amenaça del ciment

La plataforma Defensem el castell es mobilitza per aturar les obres per construir blocs de pisos a la centenària pineda del castell de Castelldefels. És una zona propera a l’espai natural protegit del Garraf i té moltes espècies protegides, entre elles, la rata cellada o el xoriguer comú.

Es vol destruir la centenària pineda del castell de Castelldefels per construir blocs de pisos, alguns de protecció oficial i d’altres al mercat “lliure” en uns terrenys propietat de la constructora Santiveri Crespo S.L. i del mateix Ajuntament.
El veïnat de Castelldefels mai havia pensat que era una zona privada, perquè mai ningú l’ha netejat o n’ha tingut cura, fins que fa dues setmanes es van trobar un cartell que anunciava que les obres començarien el dimecres 11 de juliol. El dia següent, la zona on es faran els dos primers edificis ja estava vallada. Segons el Consistori, en una primera fase es construiran dos blocs d’habitatges per al mercat lliure sobre terrenys de la constructora i en una segona, dos edificis més sobre sòl públic. La plataforma Defensem el castell, assegura que en són sis i critica l’opacitat amb què s’està desenvolupant el projecte.

És una zona característica de Castelldefels i els veïnat demana que no s’hi edifiqui ja que el 90% del poble ja està construït i creuen que s’han de conservar les zones verdes. En canvi, l’Ajuntament argumenta que s’ha de construir perquè es necessiten pisos per a la gent més desprotegida, però els veïns responen que hi ha altres zones edificables. “Estem a favor de l’habitatge, però no a costa de la natura”, explica el portaveu de la plataforma, Ramon Sanahuja. A més, segons el mateix Consistori, només dos dels quatre blocs seran protegits i seran els darrers en construir-se. La zona de La Pineda és una zona propera a l’espai natural protegit del Garraf i té moltes espècies protegides, entre elles, la rata cellada o el xoriguer comú.
Els edificis es comencen a construir en una zona propera a l’espai natural protegit del Garraf i té moltes espècies protegides, entre elles, la rata cellada o el xoriguer comú
Les mobilitzacions per aconseguir paralitzar les obres no s’han fet esperar. La plataforma Defensem el castell han acampat a la zona on es faran els primers dos edificis i estan mantenint reunions amb l’alcaldessa María Miranda Cuervas i estan recollint firmes al poble i a través de la plataforma Avaaz. Sanahuja, denuncia que “l’Ajuntament és coproductor de tot això i ho vol vendre com si fos inevitable”.

L’any 1976 es va aprovar un pla urbanístic amb el qual es va vendre el terreny de la pineda a petits propietaris. A partir de l’any 2006, l’empresa Vertix va començar a comprar aquestes propietats fins a acumular-les totes i ara, segons el Consistori, són propietat de la constructora més important de Castelldefels Santiveri Crespo S.L. L’any 2006, amb un Pla General Metropolità (PGM) es va projectar l’edificació de la zona i al 2008 es va aprovar la construcció. Tot i així, degut a la crisi econòmica, les obres encara no havien començat.

Carolina Navarro | @carolinavvar
· Article publicat a Directa el 11 juliol 2018

· Facebook 'Defensem El Castell' · Twitter 'Defensem El Castell' ·

divendres, 6 de juliol de 2018

Un pi centenari que val la pena salvar

Salvem la Pina de Can Boloix

Recordo amb moltíssim afecte una pel·lícula de 1982 del mataroní Lluís Josep Comerón, anomenada “La Revolta dels Ocells”. Una història que començava amb la mort súbita de tots i cadascun dels ocells d'una gran ciutat i on, davant la passivitat dels adults vers aquest estrany fenomen, els nens i nenes de la ciutat decidien marxar de casa i quedar-se a viure al bosc com a protesta per l'actitud dels pares i com a campanya per conscienciar sobre la sostenibilitat ecològica, la contaminació i el reciclatge. Evidentment, la pel·lícula, protagonitzada per Assumpta Serna, Jorge Sanz i Montserrat Carulla (i que comptava amb actuacions del grup Regaliz), acabava fantàsticament bé, els ocells tornaven a la ciutat i els nens i nenes tornaven amb les seves famílies. Es una pel·lícula reivindicativa, que crec haurien de veure tots els nens i nenes en algun moment de la seva educació. Perquè crec que és molt important que tots tinguem un coneixement profund sobre l'ecologisme, sobre la necessitat de cuidar el nostre entorn i sobre la necessitat de respectar la vida de la flora i la fauna que ens rodeja en tots els seus aspectes. Perquè a més de generar mà d’ obra, l'educació a les escoles hauria de servir per crear persones… Però això donaria per un altre article d'opinió.

Tanmateix, de què serveix educar en aquests valors als nostres fills i filles si quan arriba el moment, si quan tenim davant nostre la responsabilitat de conèixer, cuidar i respectar la vida no som prou ferms i no defensem la natura amb totes les nostres forces davant de l'especulació?

El passat dilluns 2 de juliol es van culminar unes decisions del govern de Sant Feliu de Llobregat totalment errònies que van portar a desprotegir tres pins centenaris a l'antiga finca de Can Boloix, entre els carrers d'Anselm Clavé i Armenteres. El passat dilluns 2 de juliol els operaris de la constructora Barceló, que aixecaran un edifici de set plantes, van assassinar dos dels tres pins centenaris, escanyant-los amb una cadena de ferro al tronc i estirant-los, després d’ haver-los mutilat amb una serra mecànica, fins que van cedir i es van precipitar al terra amb un crepitar que feia gelar el cor. Jo mateix vaig gravar com ho feien amb el segon arbre i no vaig poder contenir les llàgrimes al veure aquella imatge. Tan de bo hi haguessin estat els responsables del consistori d’aquell brutal assassinat. Tan de bo haguessin vist com volaven els ocells esparverats, que molt probablement havien niat, ja que encara n’ és temporada. Tan de bo haguessin vist un arbre centenari partit en dos degut a les seves decisions i a la seva inacció per la protecció del nostre patrimoni natural.

I no només perquè sentissin directament el patiment que vaig sentir jo mateix, que veiessin en primera persona en què poden acabar les seves decisions preses en freds despatxos a partir de subjectius informes tècnics que l'únic que pretenen és generar riquesa a partir de l'especulació… Sinó també perquè encara en queda un, encara queda un pi centenari que val la pena salvar. Que necessita que el salvem. I per això ara… M’agradaria donar-li la paraula a ell mateix, o a ella mateixa, si així desperto més consciències.

Hola, amics i amigues… soc la Pina.
Sóc un pi de l'antiga finca de Can Boloix, i encara més antiga finca de Can Majó. El passat dilluns dia 2 de juliol vaig veure com uns homes assassinaven salvatgement els meus germans davant meu sense que jo mateixa pogués fer res per evitar-ho. Va ser horrible, terrorífic, i sentir com el seu cos es trencava fins col·lapsar, com es partia fins caure al terra, ha estat la pitjor experiència de la meva vida… i això que tinc moltíssims anys. Tanmateix, els botxins dels meus germans em mantenen amb vida perquè per ara els dono ombra, quines coses, oi...? Però tot això acabarà un dia i em faran el mateix, a mi també em lligaran una freda cadena de ferro al tronc, em mutilaran amb una serra elèctrica i m'estiraran fins que les meves profundes i fortes arrels no ho suportin i col·lapsi partint-me en dos... i mori. Mori jo, i mori tot el que represento. Moriran també els insectes que es barallen per aconseguir aliment per tota la meva escorça i que alhora serveixen d'aliment als ocells que em fan pessigolles quan es passegen feliços per les meves branques en veure que els seus pollets ja han sortit dels ous. Ells també moriran, els ocells, si més no els pollets i els ous que encara no hagin eclosionat. Morirà l'enfiladissa que m'abraça enamorada i s'enfila, donant sentit al seu nom, per tot el meu tronc. Moriré jo i tot el que dono, ja no podré donar-vos més oxigen, ja no podré donar-vos més ombra, ja no podré nodrir la terra i ja no la podreu fer servir per plantar flors. Però sobretot, ja no podré veure-us a vosaltres i gaudir de la vostra companyia.
Per mi el temps passa molt lent, i en tot aquest temps us he observat, i us he vist patir, i us he vist barallar-vos i vessar la sang dels vostres propis veïns. Però també us he vist alçar-vos i us he vist aixecar una ciutat orgullosa de si mateixa i orgullosa de la natura que l'envolta. Que estima i protegeix tant la serra que li regala les seves famoses rieres com el riu on hi descansen. Jo també vull ser estimada, perquè també us estimo i ara, quan per fi sóc lliure, quan per fi podia formar part d'una plaça de la ciutat, ja que sóc al bell mig de la plaça que s'ha projectat en aquest solar, quan podia arribar el moment de jugar amb els nens i nenes de Sant Feliu, que gaudíssiu de la meva energia en abraçar-me, que sentíssiu el meu consol en recolzar-vos sobre el meu tronc, algú ha decidit que ja no faig falta. Us demano, si us plau que ho reconsidereu. Sé que si voleu podeu mantenir-me i sé que si voleu podeu construir una plaça que s'avingui tant a les vostres necessitats com a les meves. Si us plau, salveu-me, perquè vull viure d'aventures i vull viure-les amb vosaltres… perquè se que també m'hi voleu.
Atentament, la Pina.
Espero que aquesta carta serveixi de quelcom, que entre tots i totes ens adonem de la gravetat de perdre un arbre com la Pina, però sobretot la gravetat de que no fem res per salvar-la, de que ens defineix això com a societat, si permetem que l'especulació i l'avarícia posin cadenes a la nostra natura i l'estiri fins assassinar-la davant dels nostres propis ulls. Desitjo de tot cor, i més que mai, que aquestes paraules que escric serveixin per moure la nostra societat i remoure les nostres consciències.

Si no ho aconsegueixo, o tot i no aconseguir-ho, sí que us demano una cosa… aneu a veure la Pina. És un ser realment majestuós. Dissortadament la constructora hi ha instal·lat unes tanques metàl·liques de dos metres d'alt i és difícil de veure-la, però intenteu-ho. Aneu a veure-la, contempleu el seu enorme tronc abrigat per una enfiladissa de fulles d’ un verd intens. Observeu com els ocells surten i tornen a entrar. Com les branques ballen al so del vent. Com les fulles punxegudes esperen el seu torn per obrir-se a les parts més altes de les branques, amb un verd intens… Joves, desitjant tenir una llarga vida oferint ombra, vida, energia, oxigen, confort, consol, i sobretot amor. Aneu a veure a la Pina, i gaudiu-ne una bona estona, però sobretot no li digueu adéu, digueu-li que fareu tot el possible per tenir la oportunitat d'abraçar-la a la nova plaça de Sant Feliu de Llobregat.

Vull dedicar aquest article d'opinió a les persones que han de prendre la decisió de tirar a terra el darrer pi de la antiga masia de Can Boloix: a l'Ajuntament, l'estudi d'arquitectura, la constructora, els operaris... Els demano de tot cor que no ho facin.
· Article publicat a 'fetasantfeliu' el 5.07.2018