dimarts, 31 de març de 2020

Embrancats al baobab

Baobabs

Baobab. Madagascar
Foto de Rodolphe Toots

Tant tu com jo el nom i no l'arbre

Quin és
el color
que m'abrusa?

La verdor
del blat
tendre,

ara que el
sol hi bat.

-A mi
la blancor
d'aquell ànec

i el groc
de petxina.

-L'arbre que
besaria?

El baobab.

-Jo?
L'icac.

-Tant tu com
jo el nom
i no l'arbre.

-El meu bes,
aleshores,

el daria
al beç.

-O a la
Margarida!

Banyarriquer,
quin any vas néixer?

-L'any mil nou
cents cinc,

el quinze d'octubre.
La ciutat

era un fangar,
però encara

hi havia berlines,
t'imagines?

Joan Llacuna i Carbonell
(Igualada, 15 octubre 1905 — Burzet, França, 6 agost 1974)

Baobab. Namíbia
Foto de lousoulei

Vol de nit

A la memòria d’Antoine de Saint-Exupéry

“Antoine et Consuelo”
es llegia
en el teu braçalet d’argent
trobat al mar.
t’esvaïres pel cel, deixant l’escorça,
talment el nen de cabells d’or
que dibuixares.
Et plaïa la nit
i, amb fràgils aeroplans, furgar la fosca,
lluitant pels estimballs de la guerra i la tempesta.
Et plaïa la nit
i el vol ran les estrelles
i els miratges de l’areny
i el punyent perfum de
la innocència.
Planant damunt la mar,
la veu del Petit Príncep et digué:
“Vine.”
I tu el seguires,
cercant el meteorit
de la saviesa.
Certes nits,
quan s’enllumenen les estrelles,
us veig embrancats al baobab,
mirant embadalits
la roda imparable de les postes
i vetllant alhora que el xai no es mengi mai la rosa.

Montserrat Carol
Pseudònim de Montserrat Crusells
(Esparreguera, 1929 - Barcelona, 2011)

Baobab. Mikumi, Tanzània
Foto de Matthias Kihr

La revolució permanent del llenguatge de la poesia amorosa. als trotskistes cansats

Com escriure, l'any 2007, poesia amorosa?
ara és el temps dens de l'amor.

i és que tothom ens estima amb moderació.
la teoria parla de la total absència de moviment.

el mercat ho diu: si parles d'amor,
parles de déu, o a la inversa.

Pogačar ho pensa: tot és déu = déu és no res.
un bombarder carregat de significat perillós.

però en algun racó d'aquest amor, quan l'esclafes contra la paret,
hi creix alguna cosa d'incondicional.

una reserva de rebre i donar.
i a dins un baobab per la capçada del qual puges al cel.

al final ho saps: l'única cosa pitjor que el feixisme
és el feixisme moderat.

Marko Pogačar
(Split (Croacia), 1984)
Traducció a cura d'Àngel Igelmo i Pau Sanchis

Un enorme Baobab a prop de la ciutat de Bagamoyo, Tanzània
Foto de Jason

Permanentna revolucija jezika ljubavne poezije. umornim trockistima

Kako, godine 2007, pisati ljubavni poeziju?
ovo je vrijeme gusto od ljubavi.

svi nas, naime, umjereno vole.
teorija govori o potpunom izostanku kretanja.

tržište kaže: ako govoriš o ljubavi,
govoriš o bogu, ili obrnuto.

Pogačar misli: sve je bog = bog je ništa.
bombarder prepun opasnog značenja.

ali negdje u kutku te ljubavi, kada je pritisneš uz zid,
izrasta nešto bezrezervno.

rezervat uzimanja i davanja.
i u njemu baobab čijom se krošnjom uspinješ k nebu.

na kraju znaš: jedina strašnija stvar od fašizma
je umjereni fašizam.

Marko Pogačar

Baobab. A la ciutat de Dakar, Senegal.
Foto de jim sandkvist

La nit Interior
*
És quan dormo
que hi veig clar
J.V.Foix

Pensar la nit que em pensa
faig,
sabent que l'existència
no és ben bé una propietat.

Adormint-me ja,
només queda ordenar els arbres
en filera,
col·locant a un cap
el bonsai del passat
-una arbocera-
que s'engrandeix
i jo m'esforç a fer minvant,
ubicant a l'altra punta
un somni,
                               un possible,
                                                            un futur,
                                                                                        un baobab.

És de nit,
satèl·lits,
quan jo em faig gran.
*
Emili Sánchez-Rubio
(Palma, 9 abril 1983)

Al voltant d'un baobab. Kissidougou, Faranah, Guinea
Foto de Jonathan D. Müller

La vaga del vell pollastre

Un matí el vell pollastre
ja no va voler cantar.
Les gallines, estranyades,
“què et passa?”, van preguntar.

-Vell pollastre, estàs afònic?
O potser t’has refredat?
Ai, ai, ai se’t veu lacònic.
No estàs pas enamorat?

-Com que avui no has cantat
ningú no s’ha despertat
i les vaques de l’estable
per munyir se’ns han quedat!

-Els garrins de la porquera
no fan res més que plorar
perquè amb la truja d’esquena
ja no han pogut mamar.

I llavors el vell pollastre
va respondre amb dignitat:

-Ja sóc vell i estic cansat
de cantar sense sentit.
A la gent ja no li agraden
cap dels meus quiquiriquis.

- He escaïnat a Alexandria
fins damunt d’un baobab.
I he de dir que no hi ha públic
més roí que el de ciutat!

-Dels matins de tot el món,
n’era jo l’emperador.
I ara mira quina cosa:
s’han comprat despertador!

Andreu Galan Martí
(Alboraia, 1980)

Baobab, Andavadoaka, Madagascar.
Foto de Sarah Perrin

Mossegades blanques en glaç sagnant

Tangents llepades de sol
et salen la pell molla,
sóc llaminera en esguard
de ferm bronze i setí nu.

Pupil·les atzabeja
fiten el meu desig
despullant pensaments
de murmuri albí somort.

Llavis envaïts
per timbres tebis
desperten el zel
en fluctuants ondulacions
baix el meu ventre
en alentida escomesa.

Retallem enquistats
dubtes sublimats,
vogim el ritme
molsut dels baobabs,
esgüellant en l'èter fluid
que reposa omplint-nos
l'espai de la batalla.

Mans vacil·lants tracen
llises mossegades blanques
en les cuixes circumfuses,
amants en dissolució
dels mòrbids fluxos
dissipant àtoms murmurats.

Embats humits llisquen
vers les goles de gel,
altra torn esberlades
en bocins de foc,
reflectint en els llençols
una història secreta
de dúctil cristall trencadís.

Fenedura que s'obre
- amatent esquinç sagnant
de dolçor robada -,
quan en la nit esfereïdora
estremirem escarabats
en ofegat brogit pervers.

Pulsacions sota l'epidermis
de les gemmes que penetren
vels opacs i transparents;
esgarrapem les parpelles,
oint udols banyats en negre.

Submarins de les nostres pells,
et regalo un bocí de la meva carn
oferta palpitant i sagnant encara.

Tu em deleixes en el ritual
llong de consagrar-la,
abans d'assaborir-la
en queixalades viscerals,
sàvies dosis de sal i pebre.

Mentre jo em dessagno i moro
extasiada en la bellesa
del ritu sacramental
dels nostres cossos
pentinant - fora tediosa nit -,
els rastres de cera inflamada.

Marta Coll

Un baobab gegant entre Dakar i Sanit-Louis, Senegal.
Foto de Jess

Els arbres de l'amor

En la llunyania, allà,
- senyalés amb al mà-
on la boira difumina
els únics 5 arbres
que no es poden esborrar
ni quan el cel plora.

Allà, on el salze, el primer,
no ha deixat de plorar,
amb les seves branques i fulles
que cauen per la força
de la tristesa que li dóna
vida per continuar plorant.

O allà, on el roure, el segon,
empès per la falta d'amor,
ha fet de la seva pell,
una cuirassa de plom
on parla amb la soledat
que l'acompanya ja fa tant anys.

O allà, on el faig, el tercer,
recorda tots aquells estius
que temptejava l'amor amb els dits
fins que s'esborraven com un fantasma,
el desamor de la joventut
en dèieu als boscos de faigs.

O allà, on la secuia, el quart,
porta tants anys enyorant
el seu primer amor,
que recorda tant bé i
tant orgullós n'està.

O allà, on el baobab, l'últim,
ha esperat any rere any,
fent de l'esperança la desesperança,
i deixant que les seves fulles
es panseixin, semblant mort
un arbre viu.

En quin dels 5 arbres et vols arrecerar
de les llàgrimes del cel?

Deixa'm continuar sota elles
que em fan sentir viu,
notar la fredor recorrent la meva pell,
la humitat en els meus dits,

Sentint els 5 desamors tots junts
en el lament del meu cor.

Enric Bisbe Gil

El baobab més gran del Senegal !!
Foto de Laeti... ღ

Serengueti mare

Nit a la sabana:
imatges o simfonies.

Núvols prenyats de llavor
sembren musica arreu.
En un llac de sons
cauen gotes de tambors i trons.

El xaman canta;
sons guturals a les cordes:
cor de granotes en zel.

El baobab balla argentat
sota l'astre ple de llum
(i fa ballar les branques).

Crits a la llunyania,
festeig i cants:
l'ofrena de sang a la vida.

Ocells de nit
sobrevolen l'espectacle
i el foc dels ulls del nouvingut
els il·lumina els ventres
blancs com la lluna,
a la que retornen
fidels de matinada.

Tot balla amb les estrelles
al ritme innat de l´herba
acariciada per vents
carregats d’història.

...i tu ballaves també,
descalça en un bassal,
embruixada de nit i musica;
ballaves com una flama
amb el teu fill en braços,
aixoplugat pel teu rostre.

"Quetzcoatl"

Baobab a la platja de Wimbe, Pemba, a Moçambic
Foto de Ton Rulkens
Baobab. Saadani, Tanzània
Foto de Gabi

diumenge, 29 de març de 2020

L’expedició al baobab

La vida és mel verinosa

L’expedició al baobab, de la sud-africana Wilma Stockenström (Napier, 1933), va ser escrita i publicada (1981) originàriament en afrikaans, però la traducció al català de Dolors Udina per a Quaderns Crema no ha estat feta directament a partir de l’original, sinó de la versió anglesa que se’n va publicar el 1983. En una època en què el sistema literari català ha començat a valorar com es mereix la imprescindible tasca dels traductors, una traducció indirecta com aquesta (per molt que hagi estat feta per una professional fiable i brillant com Udina) podria generar una certa suspicàcia i fer arrufar el nas als lectors, si no fos perquè el traductor a l’anglès de l’obra va ser el també sud-africà John Maxwell Coetzee, premi Nobel de literatura 2003 i un fervent avalador de Stockenström. “Una de les exploracions de l’experiència femenina més imaginatives i poètiques de la literatura contemporània”: així d’elogiosament ha descrit la novel·la de Stockenström l’autor de Vida i època de Michael K. El que hauria pogut ser un inconvenient, per tant, resulta ser un al·licient més.

Wilma Stockenström
L’aspecte més vistós de L’expedició al baobab és el contrast xocant que provoca que la protagonista i narradora expliqui d’una manera retòricament imaginativa i vibrant uns fets d’una crueltat espantosa, i que ho faci en una mena de monòleg fluent que té, tot alhora, alguna cosa de deliri febril, de confessió tendríssima, de desvari meticulós i de salmòdia extàtica.

Portada de 'L’expedició al baobab' de Wilma Stockenström.
Quaders Crema. Trad. Dolors Udina. 128 pàg. / 14 €
L’argument no podria ser més estrany i al mateix temps més senzill. Una antiga esclava que per fi ha aconseguit fugir i alliberar-se dels amos troba refugi a l’interior del tronc d’un enorme baobab i, lliure per primer cop a la vida, rememora i relata tot el seu passat. El seu interlocutor, aquell a qui conta la història, és el baobab mateix, que per a ella representa molt més que un simple recer: és un ésser de qui es pot refiar, a qui no ha de tenir por, al qual no ha de servir ni d’obeir i el qual, a més, sent que la protegeix desinteressadament, sense exigir-li res a canvi, a diferència de gairebé tothom amb qui ha tractat al llarg de la seva existència com a “possessió”.

La vida és traïdora, com la mel verinosa
L’inventari d’esdeveniments que han marcat la vida de la protagonista, de qui no sabem el nom ni de quina regió de l’Àfrica procedeix, és d’una penosa truculència. Va ser capturada i venuda de petita, el seu primer amo ja va usar-la com una joguina sexual -“encara era una nena quan ja duia un nen dins meu”-, tots els fills que ha tingut li van ser presos de seguida per vendre’ls i fer-hi negoci, els maltractaments a què ha estat sotmesa han estat una constant pertot allà on ha estat fins al punt que s’ha convertit en una “entesa en el coneixement de la por”... Fins i tot l’amo que millor la va tractar, un que va refinar-la i li va donar una relativa educació, va fer-ho amb un propòsit espuri: per vendre-la a més bon preu.

Portades de la versió original en Afrikaans :
Die kremetartekspedisie, Human & Rousseau
El caràcter poètic de la novel·la, entre el panteisme màgic, el somni quasi místic i la visió al·lucinada, l’emparenta amb altres novel·les protagonitzades per esclaus negres, des de les de Toni Morrison fins a la recent Canteu, esperits, canteu, de Jesmyn Ward. Plena de frases fulgurantment feridores -“He superat l’ofensa que no se’m permeti ser humana”- i de paràgrafs d’una bellesa angoixant i tràgica, L’expedició al baobab és més potent per passatges que com a conjunt, perquè a moments s’espesseeix i s’esfilagarsa. És, amb tot, notable. I expressa bé la cosmovisió de la protagonista, per a qui “la vida és mel verinosa”.

Portada de la versió en anglès de J. M. Coetzee :
The Expedition to the Baobab tree, Human & Rousseau
Pere Antoni Pons

dimarts, 24 de desembre de 2019

Un Cedre per Nadal

Cedres del Líban. Gravat antic
Cedrus libani. Cedre del Líban

Un moment d’esperança

L’observació atenta dels arbres ens dona pau i serenor, així com ens ajuda a entendre els significat de la generositat. No és en va que durant les vacances nadalenques existeixi la tradició d’engalanar-los i d’il·luminar-los. Malgrat tot, la llum que desprenen sovint posa de relleu un munt de desigualtats i d’injustícies que res tenen a veure amb l’essència original. Cada any és una oportunitat i un moment d’esperança, però cada any, l’home, sord a qualsevol pregària, boicoteja mil i una petites iniciatives enfocades al tòpic d’un altre món és possible. El meu desig per enguany seria veure moltes més places com les que descriu aquest petit poema.
Franc Guinart i Palet
14.12.2019

Cedres del Líban. Gravat antic
Cedre del Líban dels Jardins de Casa Bas (Capellades)

Ell,
diu la llegenda,
només era allà,
al bell mig de la plaça,
flanquejat per quatre bancs
disposats en forma de quadrat:
el del nord pels romanesos,
el del sud pels marroquins,
el de l’est pels pakistanesos,
el de l’oest pels equatorians.
Damunt d’ells un rumor s’abraonà,
la possible execució d’un projecte:
fer un aparcament sota la plaça,
la foradarien i la desfigurarien.
L’Andrei va anar a veure la Yasmin,
plegats van anar a buscar l’Abdul,
reunint-se finalment amb la Vicenta;
amb urgència calia fer alguna cosa.
Recolliren signatures de tots els coneguts,
dels que eren del barri i dels de més enllà;
no volien veure aquell espai malbaratat,
ni tampoc caigut el seu meravellós amic,
aquell que tanta pau i silenci els regalava.
Anys després, continua dient la llegenda,
encara recorden els noms dels quatre bancs,
ara, però, ja no tenen colla fixa ni denominació,
ara són els bancs on tots i totes parlen de tot
sota l’ombra impagable d’aquell vell cedre del Líban.

Franc Guinart i Palet
19.11.2019

Cedres del Líban. Gravat antic
Cedres del Líban. Gravat antic

diumenge, 22 de desembre de 2019

Bon Solstici d'Hivern !

"A vegades els lledoners no son invisibles"

Bon Solstici d'Hivern !
Diumenge 22 de desembre de 2019 a les 5:19 hores.

Teoría geocéntrica :
La teoria geocèntrica impulsada per Ptolemeu considera que la Terra és el centre de l'univers i que els altres astres, inclòs el Sol, giren al seu voltant. Encara que científicament aquesta teoria no és vigent, ens és molt útil i la seguim usant en les nostres vides quotidianes. Ex: El Sol surt per l'est.

Teoría heliocéntrica
La teoria heliocèntrica, impulsada definitivament per Copèrnic, situa al Sol en el centre del sistema solar i als planetes orbitant al seu voltant.