dimarts, 13 d’agost de 2019

La muntanya cremada

De la fragilitat que uneix
inextricablement l’home i la natura

Avui fa una setmana de l’inici de l’incendi de Capellades. Aquest va generar-se el passat dimecres 24 de juliol arran d’un cotxe que va incendiar-se quan circulava per la C-15 al seu pas per Capellades. Moltíssima gent va quedar-se hores i hores a la Ronda del Capelló badant, plena d’impotència, mentre les flames anaven avançant muntanya amunt. Quan al cap de dos dies, extingit el foc i esventat el fum, es va poder veure l’abast del desastre, vaig adonar-me, ple de tristesa, de les ferides que patia la muntanya de Miramar. Això va dur-me a reflexionar sobre com donem per fet la immutabilitat del paisatge: els mateixos arbres, de la mateixa mida i forma, ocupant el mateix lloc, com taques dins d’un paisatge. No cal dir, però, que qualsevol ser viu que forma part de la natura està sotmès a l’agressió dels elements. Aquesta fragilitat és la que uneix inextricablement l’home i la natura. La vida que es va desenvolupant fins que inevitablement arriba el moment de la mort.

De la mateixa manera que es fa ressò de la mort de personatges cèlebres mentre la gent del carrer fa el traspàs de manera quieta i només amb el dol dels amics i familiars, també els arbres monumentals gaudeixen d’una certa rellevància mediàtica ben al contrari de la resta que no poden exhibir cap tret espectacular. És per això que en aquest escrit, sense dubte una mica trist, vull dedicar-lo a tots els pins de la muntanya de Miramar que de manera anònima l’han vestida i l’han fet bonica per a gaudi visual del poble de Capellades, pins que el seu esperit verd ara ja no hi és.

I seria injust si m’oblidés de felicitar el cos de bombers de Capellades i la inestimable ajuda dels setze helicòpters dels bombers de la Generalitat que van treballar de manera incansable durant dos dies per controlar amb la major rapidesa possible l’avenç d’unes flames que enlloc de cinquanta sis hectàrees podrien haver-ne cremat més de dues mil. Gràcies a Déu no teníem el triple 30; vull dir les condicions fatídiques perfectes que fan propagar un incendi convertint-lo sovint en devastador. Estàvem molt propers al 30% d’humitat relativa, superàvem els 30ºC, però el vent lluny de tenir la velocitat dels 30Km/h semblava gairebé absent,... a diferencia de la mala feina que va fer a l’incendi de Ribera d’Ebre.
Franc Guinart i Palet
1-08-2019


Anònims

I vàreu néixer els uns entre els altres,
sense cap afany de destacar,
assumint que la unió és també grandesa;

i vàreu créixer els uns entre els altres,
sense establir competències absurdes
entre unes alçades o unes gruixàries;

i vàreu regalar tots al mateix temps
la vostra presència silenciosa,
la vostra bellesa generosa,
la vostra serenor immanent
al poble de Capellades,
que des del balcó del Capelló,
contempla la muntanya de Miramar;

i vàreu morir els uns entre els altres,
engolits cruelment per les flames,
sense tenir opció, sense poder escapar.

Franc Guinart i Palet
1-08-2019

~

dijous, 21 de març de 2019

Terrorisme mediambiental

Barcelona actualment és una ciutat insegura

Aquesta és una anotació prou significativa per a mi: a nivell personal per la superació d’una mandra crònica que venia arrossegant a l’hora d’escriure al bloc i a nivell socioecològic per tractar-se d’una aproximació a la realitat mediambiental barcelonina des de la més absoluta perplexitat.
Res millor que un bon incendi urbà(*) per a sacsejar la meva condició d’analista del verd i superar la mandra que deia.
L’espectacle dantesc que ofereix un incendi és d’una brutalitat extrema, més quan veus que és just davant de casa teva i a tocar d’una gasolinera i d’un aparcament de cotxes de tres plantes d’alçada…
Surto al carrer a comprovar l’eficiència dels bombers (salut i llarga vida als Bombers de Barcelona !) i me’n vaig a dormir amb el pensament excitat per la idea que més que un acte vandàlic això es podria catalogar d’acte terrorista per la desgràcia que podria haver suposat.

A l’endemà puc calmar la sensació d’impotència i de ràbia gràcies a entendre què a passat.
El pertorbat de torn va muntar una falla amb res més ni menys que una plataforma elevadora (cistella) utilitzada per a podar els arbres i les palmeres d’un interior d’illa.

El cas és que aquesta mena de maquinària no s’hauria de fer servir per a les tasques de poda i menys deixar-les estacionades sense cap mena de vigilància. És habitual el robatori de les bateries o del combustible. Potser els delinqüents les hi tenen una mania especial pel soroll i el fum que generen?
El servei d’arbrat de Barcelona ha fet un pas de gegant al començar a emprar sistemàticament moto serres elèctriques en comptes de les clàssiques de motor tèrmic.
Però la ciutat no es pot permetre invertir de forma immediata en allò que seria una revolució: cistelles elèctriques dissenyades exclusivament per al treball de l’arbre.
Barcelona actualment és una ciutat insegura i això els manaires no ho volen admetre. Demaneu-ho als turistes que aparquen a les platges o a Montjuïc, als que agafen el metro o els que treballem al verd: a mi em van robar una càmera de dins d’un camió municipal a la Ciutadella (i això em va fer molt de mal).
Fa temps ens van entrar a robar a casa i també a d’altres vivendes de l’edifici.
Surts al carrer i tot està cagat i pixat. Vas per la vorera pendent d’esquivar bicicletes i patinets elèctrics d’aquells que van a tota llet. Vols contemplar una mica de verd i veus uns nyaps esperpèntics en les noves obres que tenen una especial predilecció per castigar l’arbrat ja existent o bé plantar-ne de nou passant-se els plecs de condicions per allà…
És evident que els indicadors de qualitat mediambiental que jo llegeixo difereixen dels emprats institucionalment…
La protecció del verd hauria d’ésser un fet real: ens hi va la vida. Potser mai s’arribi ha demostrar però és possible que hi hagi una correlació entre el cretinisme vandàlic i la contaminació.
Els espais verds ens proporcionen bellesa i salut però si no comptem amb la seguretat que ens haurien de proporcionar… malament rai.

J.D.Fernàndez i Brusi

divendres, 8 de febrer de 2019

El diòxid de carboni és el menjar de les plantes

Els boscos tropicals augmenten la capacitat
de segrestar carboni de la Terra

Un estudi que va publicar el 17 de desembre de 2018 la revista Nature Climate Change confirma que els ecosistemes terrestres han incrementat la seva capacitat d’absorbir CO2 a nivell global en els últims 20 anys (1994 – 2014). A més, remarca la necessitat de protegir els boscos tropicals, doncs són els que més han augmentat el seu segrest darrerament.

Selva nebulosa (o bosc de boira). Font: Pixabay (CC0).
En les últimes dècades, els ecosistemes terrestres han estat absorbint un 15-30% de les emissions de CO2 que fem els humans a l’atmosfera. Un equip internacional d’ecòlegs confirma, per primer cop a escala global i per tots els tipus d’hàbitats terrestres, que la capacitat de segrestar carboni ha anat in crescendo els darrers vint anys. “El diòxid de carboni és el menjar de les plantes per fer la fotosíntesi, per això quant més n’hi ha a l’atmosfera, més actives estan i més n’absorbeixen” explica Marcos Fernández-Martínez, investigador de la Universitat d’Anvers i col·laborador del CREAF. L’estudi també ha comprovat que quant més càlid és el clima, menys diòxid de carboni absorbeixen els ecosistemes a nivell planetari. Així mateix, s’ha descobert que les regions que més han augmentat la seva capacitat de segrestar carboni de l’atmosfera i que tenen, per tant, un rol molt important, són els boscos tropicals.
Els models proposats analitzen la superfície del planeta píxel a píxel i com ha canviat la capacitat de retenir diòxid de carboni durant els últims 20 anys.
Els resultats s’han obtingut a partir de dos models d’inversió atmosfèrica (MACC-II i Jena CarboScope) i 10 models dinàmics de vegetació global (TRENDY). Amb aquests models s’ha analitzat, per una banda, la superfície del planeta píxel a píxel—no només dels boscos, com s’havia fet anteriorment— i per altra banda, com ha canviat la seva capacitat de retenir diòxid de carboni des del 1994 fins al 2014. Amb les dades obtingudes, Fernández-Martínez dóna un toc d’alerta: “No sabem encara quant durarà aquest efecte fertilitzant que té l’increment de diòxid de carboni a l’atmosfera, però creiem que la capacitat d’embornal se saturarà més d’hora que tard, possiblement durant els propers anys, perquè l’augment de temperatures està contrarestant-lo cada cop més”.

Fernández-Martínez, M., Sardans, J., Chevallier, F., Ciais, P., Obersteiner, M., Vicca, S., Canadell, J.G., Bastos, A., Friedlingstein, P., Sitch, S., Piao, S.L., Janssens, I.A., Peñuelas, J. Global trends in carbon sinks and their relationships with CO2 and temperature. Nature Climate Change.
Verónica Couto Antelo
Tècnica de Comunicació del CREAF des de març del 2016.
Graduada en Biologia (UB, 2015) i Màster en Comunicació Científica,
Mèdica i Ambiental (BSM-UPF, 2016).
· Article publicat al BlogCreaf el 18.12.2018

dimecres, 6 de febrer de 2019

Natura és salut

Reptes de futur per a Catalunya

El passat 30 de gener es va celebrar la jornada final "Natura és salut. Reptes de futur per a Catalunya" del Cicle "Salut i Natura". Durant la jornada es va presentar la Declaració sobre la Interdependència entre salut i natura a Catalunya.
El cicle, iniciat el 8 d'octubre, ha posat en valor la contribució de la natura a la salut de les persones i la importància de disposar d’un entorn ben conservat, amb una rica biodiversitat, per garantir un desenvolupament humà més sostenible social, econòmic i ambientalment.

Ha permès reunir experts de referència que han mostrat estudis recents i experiències d’èxit sobre com el contacte amb la natura afavoreix el benestar i la salut, en les tres dimensions constitutives de l’ésser humà: física, psicològica i espiritual. Alhora, ha promogut debats intensos durant tres jornades de treball en àmbits temàtics diversos sobre com generem territoris sans i sostenibles, com garantim l’accés equitatiu a la natura, i com construïm ciutats saludables.

Fruit de tot el treball realitzat durant el cicle, s’ha pogut constituir una Declaració sobre la interdependència entre Salut i Natura a Catalunya, oberta a adhesions i amb el compromís dels sotasignats d’impulsar iniciatives estables de diàleg i col·laboració, com ara una Taula intersectorial “Salut i Natura” de Catalunya, formada per administració, entitats, sector privat i recerca, amb la missió d’afavorir el treball col·lectiu, transversal i transdisciplinari, i consensuar i emprendre una estratègia comuna sobre la interdependència entre la salut de la societat i la de la natura a Catalunya.

Us recomanem que feu una lectura a la Declaració i, si ho creieu convenient, hi doneu suport tot adherint-vos mitjançant el formulari en línia que s’ha creat. Us hi podeu adherir a títol personal o bé adherir l'organització de la qual formeu part.
Declaració sobre la interdependència entre salut i natura a Catalunya
Formulari per adherir-se a la declaració

• Els materials resultants d'aquest cicle de debats es poden consultar a la pàgina web de la Xarxa de Custòdia del Territori.

dimecres, 30 de gener de 2019

L'Any Joan Brossa i els arbres

A Joan Brossa i Cuervo
(Barcelona, 19 de gener de 1919 - 30 de desembre de 1998)
en el centenari del seu naixement
~
~
A segona línia

El paisatge es va fent ferreny.
Al fons hi ha un bosc d’alzines carregades d’anys.
Muntanya amunt es va engrandint el panorama.
Descobreixo pobles i pagesies.
Emergeixen nous termes de valls i muntanyes.
Enllà se sent un bombardeig continu.

(30 Divisió, 1950)
~
Ideograma corpori "Bàrcino",
instal·lat entre la plaça Nova i l'avinguda de la Catedral barcelonina. 1994
~
El sofà

Un sofà cruix i se li trenca un peu. Un ocell
ve a posar-se dalt d’un arbre.
Travessa, per l’esquerra, un vell.
S’atura. Amb el bastó traça a terra un cercle. Se’n va.
Travessa, per la dreta, un home. Esborra el cercle i se’n va.
Travessa, per la dreta, una dona amb un cistell i surt.
L’ocell arrenca el vol i fuig enllà de l’horitzó.

(‘Em va fer Joan Brossa’, 1950)
~
Poemes visuals, 1989
~
Truc fantasmagòric

Efecte

Tots
heu pogut admirar, de nit,
el firmament.
A la terra es produeixen tota
mena de plantes.
Serveix l'arbrat per a regularitzar
les pluges.
Els rius solquen pertot arreu
la terra...

(Cau de poemes, 1960)
~
Jardiner, 1985-1988
~
Una onada

Una onada
o un arbre, encara que poden
ser molt detallats, representen
una onada
o un arbre.

I no em cusis més botons
inútils a les mànigues
de l’americana.

(Poemes civils, 1960)
Poema musicat per Abús, titulat com a "Onadarbre"
~
Poema visual 'Cap de bou' de Joan Brossa a la Vinya dels Artistes
del celler Mas Blanch i Jové, La Pobla De Cervoles.
Escultura d'Esteve Casanoves.
~
Sonets a Gofredina

[XXIV]

Hostessa amiga, amor blanca en el vent
em plau obrir-te sense fullaraca;
el firmament és com un peix que ataca
i el meu amor incendi transparent.

Tu dónes tombs oberta entre or i argent,
tota de lluna, sense ni una taca;
tancada ahir, avui no ets opaca
i t'embanderes de mirar el present.

Tu ets el bosc. Em moc com gra de sorra
i al fons de tu m'has fet blau esteler
del teu amor. Ho diré enllà, diré

la meva joia i arrencaré a córrer
unit a tu, amb força, pel carrer,
torre d'amor, gentil, la meva torre.
~
Jardins de Joan Brossa. Parc de Montjuïc. Barcelona

~

Viatge per la sextina

Nocturnal

Drets nous, velles raons, hores i hores
de vanitat, cabellera a la sorra.
Casals i estels retornen als grans arbres;
totes les mans arrenquen en mala ombra
la cara de l'Amor, síndria als segles.
S'enfilen tots els pins, fanga la fusta.

Tremola l'herba al si d'aquesta fusta
i pel mateix camí s'escolen les hores;
giren els sastres els cosits dels segles,
i els nens als pisos són com grans de sorra;
la neu en la negror pessiga l'ombra,
i la muntanya es perd en races d'arbres.

Aprèn de sospirar com fan els arbres,
tots saberuts en contrapunts de fusta;
les roses ronquen i un notari, l'ombra,
tomba els hereus i, carnissera d'hores,
conversa sense dents damunt la sorra,
xerrameca del temps d'esquena als segles.

S'afanyen les entranyes cap als segles,
les portes de la clau són fulles d'arbres;
de mica en mica el cel es torna sorra
i el clar de lluna bat damunt la fusta,
com els instants a l'arbre de les hores
disfressen la tristor estreta de l'ombra.

Tota la cua independent de l'ombra
cava un parany a la paret dels segles.
Si compto els rocs, m'espanten tantes hores;
passen els dies i, entremig dels arbres,
no fa calor ni fred. Tota la fusta
posa barba a les sales de la sorra.

La sorra dóna cops; crec que la sorra
se'n va a la lluna a coll-i-be de l'ombra.
Les lletres del poema són de fusta;
raspallo la cullera de vells segles;
s'adormen els matins damunt els arbres.
Quin pou rega aquest tedi de les hores?

Fanals les hores, i la vida sorra,
filla dels arbres, dins, ressona l'ombra,
la nit s'estén i els segles són de fusta.

(Dins Sextines 76)
~

Arbre Fruiter
Poema-objecte. Ploma d'au, plàstic i fusta, 1988
~
Cent nou diapositives

Paisatge. Banderes. Vaca.
Els rails (agulla). Pont. Urna.
Finestral. Envelat. Vista.
Armari. Brollador. Noia.
Muntanyes. Font. Oques. Casa.
Camp de blat. Flors. Vaivé d'ones.

Plaça. Gos. Contrallum. Ones
(negatiu). Màscares. Vaca.
Avets (solstici). Actor. Casa.
Plantes. Vidriera. Urna.
Ou. Cotxe. Paraigües. Noia.
Dos guants. Carnaval. Mur. Vista

de Roma. Sardanes. Vista.
Edificis. Cavall. Ones.
Carrer de nit. Una noia.
Un vell. Camp d'herba. Gat. Vaca.
Retrat de Frègoli. Urna.
Pèrgola. Pallassos. Casa.

Molí de vent. Jardí. Casa
de la Vila. L'arbrat. Vista
damunt el pla. Núvols. Urna.
Onze de Setembre. Ones
i roques. Masia. Vaca.
Parell de bous. Cap de noia.

Posta de sol. Penell. Noia.
Clars-obscurs. Viarany. Casa.
Bosc. Salt d'aigua. Poble. Vaca.
Fira de galls d'indis. Vista
de Girona. Portal. Ones.
Mar bonança. Concurs. Urna.

Horta. Joana. Ocells. Urna.
Castell de focs. Noi i noia.
Estació. Parc Güell. Ones.
Record de Grècia. Casa.
Els moltons d'un ramat. Vista
panoràmica. Gorg. Vaca.

Vaca pasturant. Far. Urna.
Vista. Mosca de prop. Noia.
Casa. Detall. Un pou. Ones.

(Dins Vint-i-set sextines i un sonet)
~
~
Sextina de les Clepsidres

¿Es fa petita la selva
quan l'hivern buida els arbres?
Gotes sense platja,
fem una passa
i ja el terra
du sorra.

La sorra
de la selva
roda amb la Terra.
Amic i vells arbres
ens estiren la passa
pel laberint de la platja.

Canto en un extrem de platja
amb fil de bona sorra.
El Mot és la passa
que dóna selva
a aquests arbres
per terra.

I al terra
de la platja,
hi veig fruits d'arbres,
i en la justa sorra
puc trepitjar la selva
o seguir el vent passa a passa.

Ningú no em comprèn la passa,
però ens mena la terra:
si per dins som selva
per fora platja:
grans de sorra
o arbres.

Els arbres,
peix de passa;
terrosa sorra
i sorrenca terra,
l'arbrat té bona platja
i l'aigua camí de selva.

Fem que la selva ens deixi veure els arbres.
Mar sense platja, així la nostra passa.
Roda la Terra i va caient la sorra.

(Dins Quart llibre de sextines)
~
Poema visual transitable en tres temps.1984
~
Sextina per a un poema visual transitable,
en tres parts,
situat en un espai urbà, a l'entorn del Velòdrom d'Horta

Als arquitectes Esteve Bonell i Quico Rius

La primera de les pedres,
alta de setze metres, és de pedra,
enmig de balancins, voltada d’arbres.
(Més endavant la podrem veure a trossos.)
Ve a ser com la primera part d’un llibre,
on els signes no són res més que signes.

Sobre un parterre hi ha els signes
de puntuació. Entre les lletres
corre un camí vermell (el curs del llibre).
Per fi, entre desmais hi ha els blocs de pedra
de la mateixa lletra feta a trossos.
El caminal és vorejat per arbres.

Aquest “text” rodejat d’arbres
i junt amb el parterre ple de signes
apunta el pas dels dies fins als trossos
de la segona A. Entre les lletres,
hi trobeu plantes, arbres, herba i pedra,
i, tot plegat, ho imagineu un llibre.

Vol ser, com la vida, un llibre
que té comes i punts enmig dels arbres,
un naixement i un curs damunt la pedra
i un sol final, ben lluny de falsos signes,
perquè la vida aquí fuig de les lletres
si amb el teu seny ajuntes parts i trossos.

Moltes miques fan bons trossos.
Aquí el secret escapa de tot llibre
i en passejar pel mig de dues lletres
podeu mirar el camí o escoltar uns arbres.
Les coses i el paisatge són els signes
Per entonar el discurs de pedra a pedra.

L’ultima lletra de pedra
ens recorda el destí, caiguda a trossos:
l’assolament de la vida; i els signes
d’entonació o pausa – com al llibre-
són incidents del discurs. (També els arbres
poden enraonar més que les lletres...)

Amb dues lletres, i pegant en pedra,
en camí d’arbres veus desfer-se trossos
de mots d’un llibre nat sota mals signes.
~
Poema visual (destrucció)
~
El meu poble

Una vegada passada la Porta de la Llibertat,
des de la plaça Méliès trenqueu pel carrer
de Fruitós Canonge, on podreu admirar
el Palau de la Música Catalana. Des d’aquí
pugeu per les grades de Busby Berkeley
a la plaça Robert-Houdin, enllaç del museu
Gauguin i el del Picasso. Pel pintoresc carrer
dels Clowns arribeu a la plaça Frègoli,
al cinema Keaton, a la plaça Joan Miró
i al pati de les Tres Taronges, al bell mig
del barri Gaudí i Jujol, i d’aquí
us podeu dirigir al teatre Richard Wagner.

(Passat festes, 1993-1995)
~
~
· Més d'arbres de Joan Brossa :
~
#AnyBrossa #JoanBrossa
~

dimecres, 19 de desembre de 2018

Un altre poema de Nadal


Li va recordar el jardí de casa seva,
quan encara vivia en aquell poblet de l’interior,
quan encara no coneixia el mar ni els seus perills,
quan encara el cel no s’esquerdava per les bombes.

Va penjar-hi quatre llumetes,
una per cada punt cardinal,
i, just al bell mig de la cruïlla,
un preciós estel espurnejant.

Alguns vianants s’aturaren a la plaça,
volgueren explicar-li, arrossegats per l’obsessió,
que aquelles branques amb copa arrodonida
no eren pas de l’arbre que era tradició.

Ell, exhibint un breu gest d’agraïment,
els va parlar amb nostàlgia als ulls
d’un cel envaït per la de cendra,
d’un mar del que fou salvat per braços amables,
d’un poble de carrers i places alegres,
d’una casa on vivia amb la seva família
i d’un jardí amb una olivera centenària
on el seu pare l’ajudava a enfilar-s’hi
quan només era un petit vailet.

Franc Guinart i Palet / 14-12-2018.

Aquest és un petit poema amb aire nadalenc que he volgut escriure per recordar a tots els desplaçats i refugiats. Segurament en aquestes dates, sovint de caràcter familiar, el seu sentiment d'abandonament encara deu ser més punyent. L'olivera, no cal dir-ho, és molt més que una metàfora; en el fons ens parla de la PAU en majúscules a través de la perseverança i la humilitat. F. G.