divendres, 12 de gener de 2018

Inventari de la Xarxa de Custòdia del Territori

El VIIè Inventari d’entitats i acords de custòdia del territori constata la maduresa de la custòdia a Catalunya
  • El VIIè Inventari d’entitats i acords de custòdia, elaborat per la Xarxa de Custòdia del Territori, registra més de 40.000 hectàrees custodiades per 69 entitats a través de 765 acords, 76 dels quals s’han firmat entre el 2015 i el 2017
  • Els acords de custòdia tenen un important paper en la Xarxa Natura 2000: el 44% d’acords es troben parcialment o totalment dins XN2000
  • L’acord de custòdia es consolida com a una eina eficaç per gestionar i protegir espais d’interès natural a Catalunya, sent especialment útil per a projectes de conservació d’hàbitats
La XCT ha publicat recentment el VIIè Inventari d’acords i entitats de custòdia del territori. El conjunt de dades, recollides en un informe, demostra que la custòdia es consolida com a una eina per la conservació del medi ambient a Catalunya. De les dades també es constata l’enfortiment de les entitats ambientals i el compromís creixent d’aquestes per executar projectes de custòdia de qualitat.
L’Inventari s’elabora des de l’any 2003, amb una freqüència periòdica d’entre 2 i 3 anys, en base a les dades facilitades per les entitats de custòdia del territori català. Com a novetat, en aquesta darrera versió les dades recollides van acompanyades de la cartografia dels acords, que es pot consultar fàcilment online. L’accés a la cartografia té com a objectiu facilitar informació rellevant dels acords (superfície, any de signatura, durada, solapament de l’acord amb espais protegits, detecció de presència d’hàbitats d’interès, etc..), promovent així la transparència i difusió dels projectes vigents.
Des de la XCT es mostren molt satisfets de la tasca que realitzen les entitats i de l’evolució que la custòdia del territori està tenint a Catalunya. S'encaren els reptes del futur amb entusiasme i amb el convenciment que, juntament amb les entitats, la custòdia del territori esdevindrà una estratègia clau de conservació.

Cartografia dels acords de custòdia solapats amb espais Xarxa Natura 2000 i amb Espais Naturals de Protecció Especial
En aquesta edició de l’inventari s'ha obtingut la cartografia del 74.2% dels acords totals registrats a l’inventari. En aquesta figura s'hi troben representats el 63.5% dels acords vigents a data de tancament de l’informe (desembre 2017). Per als restants, o bé no s’ha pogut obtenir cartografia o bé no hi ha autorització expressa per publicar-la. Es pot consultar l’informe complet a www.xct.cat/ca/cdt/inventari.html
  • Dades clau del VIIè Inventari d’acords i entitats de custòdia del territori
  • 69 entitats estan custodiant el territori, 41 de les quals són entitats privades i 28 són entitats públiques.
  • Entitats com la Diputació de Girona, el Consorci de les Gavarres, la Fundació Catalunya - La Pedrera i l’IAEDEN destaquen especialment pel que fa al nombre d’acords que gestionen, que supera els 40 en cada entitat.
  • Entitats com l’Associació d’Amics del Projecte Boscos de Muntanya (PBM), el Consorci de l’Alta Garrotxa i el Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans (GEPEC), juntament amb la Fundació Catalunya - La Pedrera, destaquen per la superfície en custòdia que gestionen, que superen les 3500 ha en cada cas.
  • 765 acords de custòdia, dels quals 76 s’han firmat entre el 2015 i el 2017.
  • Les comarques de l’Alt Empordà (57), el Gironès (49) i el Baix Empordà (46) són les que presenten més acords de custòdia.
  • La superfície coberta per acords de custòdia és de 40.072,14 ha, a les que cal afegir 308.200 ha de custòdia marina que, per les seves peculiars característiques, no consten en el còmput final.
  • Les comarques amb més superfície sota acords de custòdia són l’Alt Urgell (5.361 ha), la Conca de Barberà (3.629 ha) i el Pallars Jussà (3.481 ha).
  • El 44% dels acords es troben parcialment o totalment dins la Xarxa Natura 2000, concretament 26.560 ha, un 66% de la superfície total en custòdia a Catalunya.
  • L’àmbit d’actuació més afavorit és el forestal, tant pel que fa a nombre d’acords (373) com a superfície coberta (19.982 ha), seguit per l’agrícola ramader, el fluvial i el marí.
  • Els acords de custòdia tenen com a principal objectiu la conservació d’hàbitats (437 acords que cobreixen 13.662 ha). Destaquen també els objectius associats a la conservació de la gestió tradicional del territori i a la conservació d’espècies de fauna. Destacar que el 36% dels acords inclouen hàbitats d’interès comunitari.
  • Bona part dels acords de custòdia s’implementen en finques privades (531 acords que cobreixen 25.345 ha).
  • Aquestes i altres dades es poden consultar a l’informe del VII Inventari d’acords i entitats de custòdia del territori, disponible a la web de la XCT.
    Mapa integrat d’entitats, acords i superfície en custòdia

    La custòdia del territori: persones que tenen cura de la terra
    La custòdia del territori és un conjunt d’estratègies i instruments que impliquen els propietaris i usuaris del territori en la conservació i el bon ús dels valors i els recursos naturals, culturals i paisatgístics. En els projectes de custòdia, les entitats de custòdia assessoren als propietaris de la finca i tracen un pla de gestió orientat a la conservació dels aspectes d’interès. De la mateixa manera, possible la participació de la societat civil en la conservació del territori.
    Per tal de garantir la continuïtat de les accions i per comptar amb una certa seguretat jurídica, els projectes solen ser recolzats per acords de custòdia, una eina legal recentment reconeguda en Codi Civil Català.
    La Xarxa de Custòdia del Territori (XCT), entitat declarada d’utilitat pública, és una organització sense ànim de lucre constituïda per entitats, institucions i persones que impulsen el desenvolupament i l’ús de la custòdia del territori al nostre país. La XCT elabora el VII Inventari amb l’objectiu d’informar a tota la societat sobre l’estat actual de la custòdia del territori a Catalunya.

    · Més informació a: www.xct.cat

    dijous, 11 de gener de 2018

    A l'ombra de l'eucaliptus

    Foto de Gala Medina - Eucaliptus. Torrevella

    Salvació

    Que passe ja el dia amb la seua llum.
    Per què triga tant la nit?
    En l'ombra dels pins m'espera
    una cadira de braços.

    S'apagaran els llums de les cambres
    i la son vindrà com un desmai.
    Ací un llit buit no fa
    cap impressió.

    M'envoltarà la foscor i tanmateix
    m'enganyaré pensant, dintre les negres tenebres,
    que de bell nou sóc part
    d'aquest món.

    S'enfonsarà en la por la nit
    quan arribe el vent de sobte.
    L'eucaliptus sacsejarà els seus cabells
    juntament amb els secrets dels somnis.

    Escoltaré el secret combat
    de la tardor, enemic immòbil.
    Em bressarà com alegre cançó,
    murmuri sense esperança.

    Encara que no l'espere, sé que ha de venir
    el gat que volta pertot quan cau la nit,
    un gat que no sap què és una carícia
    i per ço ni la dóna ni la cerca.

    Prop dels meus peus seu tot sol,
    insensible a la fredor intensa,
    discretament el meu esguard l'evita
    i és com si no em conegués de fa temps.

    Maria Poliduri
    (Kalamata, 1 abril 1902 - Atenes 29 abril 1930)
    Traducció de Jesús Cabezas Tanco

    Foto de Alejandro Bayer Tamayo - Eucaliptus grandis

    Σωτηρία

    Ας περάσει πια η μέρα με το φως της.
    Η νύχτα γιατί τόσο αργοπορεί;
    Στων πεύκων τις σκιές μια πολυθρόνα
    με καρτερεί.

    Των θαλάμων θα σβήσουνε τα φώτα
    κι' ο ύπνος θάρθη σα λιγοθυμιά.
    Ένα αδειανό κρεββάτι, εδώ δίνει
    εντύπωση καμμιά.

    Θα με διπλώση το σκοτάδι κι' όπως
    μέσ' στις βαθιές σκέψεις θα μπερδεφτώ,
    πως είμαι θα πιστέψω πάλι κάτι
    από τον κόσμο αυτό.

    Μέσα στο φόβο θα βαθαίνη η νύχτα
    όταν ο άνεμος θάρθη ξαφνικά.
    Ο ευκάλυπτος τα μαλλιά του θα τινάξη
    και των ονείρων μαζί τα μυστικά.

    Το μυστικόν αγώνα θα γροικάω
    του φθινοπώρου, ανίκητος εχθρός.
    Θα με λικνίζη χαρωπό τραγούδι
    ο απελπισμένος θρος.

    Κι' αν δεν την καρτερώ, ξέρω πως θάρθη
    η γάτα αυτή που νυχτοπερπατεί,
    μια γάτα που δεν ξέρει τι είνε χάδι
    και δεν το δίνει και δεν το ζητεί.

    Στα πόδια μου κοντά κάθεται μόνο,
    αδιάφορη στο κρύο το παγερό,
    διακριτικά το βλέμμα μου αποφεύγει
    κ' είνε σα να με ξέρη από καιρό.

    Μαρία Πολυδούρη

    Foto de Manel Zaera - Eucaliptus als Ullals de Baltasar

    L'eucaliptus de Quarto dei Mille

    Es un dia d'hivern sense malícies,
    i al meu davant, amb son or fi de mel,
    omple un vell eucaliptus de carícies
    tot un gran pany de cel.
    I que coses mig vela o mig indica!,
    el rengle de xiprers de més a baix;
    una mica de mar, sols una mica,
    lluent, dormida com un llargandaix,
    les oliveres tan enriolades
    amb llur petit argent bon companyó,
    les tres cases rosades
    parlotejant-se al caire del turó,
    la carretera on llisquen el clergue, l'hortolana
    i els tramviets curulls,
    i el pontarró del tren, que tot s'ufana
    d'una dotzena d'ulls.
    Quan passa el vent gosat
    vibra la pols amb un xiulet allargassat
    i cada porta sembla que a donar cops s'esbravi,
    però el vell eucaliptus és un savi
    i no un eixelebrat.
    Per més que empenyi la ventada
    no fa anar mai en doina tot el seu bell tresor;
    a cada revolada aferrissada
    mou un floquet només de penjarelles d'or.
    Així davant del tendre paisatge
    que ara agita un sobtat exaltament, -
    l'arbre que indica amb gest benèvol mon estatge
    és com una coqueta que en l'acompassament
    d'un ritu sacre,
    fins en jorn de revolta i de tropell,
    mou ara el coll on hi ha un fulgor de nacre,
    ara el peuet ensetinat i bell
    o el dit amb un anell.

    Josep Carner
    (Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel·les, 4 juny 1970)

    Foto de Xevi V - Eucaliptus

    El botxí interior

    El botxí dina en silenci,
    el botxí pensa en la feina.
    La seva dona se’l mira,
    els fills mengen amb presses.

    El botxí beu en silenci.
    Baixa de la claraboia
    una llum de lluna freda.
    La dona sempre dreta.

    Els dos germans són rossos;
    riuen entre ells en silenci,
    la dona despara taula,
    el botxí pensa en la feina.

    Els fills del botxí s’escapen
    a l’ermot de l’eucaliptus.
    El botxí pren cafè amb gotes
    d’esquena a la finestra.

    La dona renta i eixuga
    amb aigua salada i cendra.
    El botxí fa un eructe
    i encén una caliquenya

    Els infants juguen a selva
    entre llaunes i runa;
    el gran apunta amb la canya
    i l’altre estrafà la hiena.

    La dona passa l’escombra
    amb una fressa seca.
    Més endins sona el rellotge.
    El botxí pensa en la feina.

    La dona escup a l’aigüera.
    En mànigues de camisa
    i en un balancí de lona
    el botxí dorm la sesta.

    Els infants compten estampes.
    La dona sempre dreta.
    El silenci no es detura.
    El botxí somia feina.

    Pere Quart
    [Joan Oliver i Sallarès]
    (Sabadell, 29 novembre 1899 - Barcelona, 18 juny 1986)

    Foto de Eleonora - Eucaliptus a Sicilia

    L’eucaliptus

    A sol ixent i al vespre s’encén de piuladissa,
    i quan els llamps retronen de penyal en penyal,
    un món alat recull, com els pollets la lloca,
    mentre que, ferm de soca,
    com un navili invicte, capeja el temporal.

    Oh, i com lluita llavors, majestuós i gràcil!
    Esmuny i obri ses rames, branda i branda, valent.
    Solta sa cabellera, ni es dóna ni s’espanta.
    I fins l’escolt que canta
    quan dins la nit poruga s’abraona amb el vent.

    Després, el sol l’emporpra i sa testa aurifica,
    o li ofereix la lluna son escut argentat.
    De sa tràgica lluita, balsàmiques despulles,
    queden uns brots i fulles,
    que les mares estotgen, cercant-hi sanitat.

    Isidor Macabich i Llobet
    (Eivissa 10 setembre 1883 - Barcelona, 22 març 1973)

    Foto de Manel Zaera - Eucaliptus a l'Illa de Buda

    Todo necio
    confunde valor y precio.
    Antonio Machado

    Recordant la iaia Remei

    Quelcom colpeja des de l'esgorfa
    desvetllant-me d'un itinerari oníric:
    Pujo les escales, el soroll em sona,
    ve d'un bagul on hi ha calendaris grocs:
    l'obro i d'un bot apareix un nen,
    felicitats!!! em diu, m'abraça!!!
    Nit amunt, el cel mostra alguns estels,
    l'infant n'assenyala un, mira, la iaia,
    tots dos ens enlairem amb les ninetes o el cor,
    vés a saber, és tan quiet
    i paradoxalment fantàstic el viatge.
    Contemplem la pagesa enamorada de la terra
    amb somrís d'un groc de llimoner cridaner:
    a ell li regala un eucaliptus,
    a mi una mirada de complicitat
    ornada amb la seva veu:
    –A voltes tot plegat costa, oi, Albert?
    –Sí, iaia, a voltes costa.
    –Però tot plegat a voltes és tan bonic,
    com la primera cirera al bec del pardal
    o el gust dels melons que et duia
    o els panellets de Tots Sants
    que amb tant delit feia per a tu.
    –O com l'eucaliptus que m'has regalat.
    –A què té gust?
    –A infantesa i a persona inoblidable.
    –Compte Albert, fins i tot els estels s'apaguen.
    –Sí, iaia, però l'infinit de l'eucaliptus no.
    –Tots tres riem: el nen, la iaia Remei
    i jo que en faig quaranta-dos.
    Baixo les escales sol,
    el nen ha tornat al bagul de les màgies,
    al mitològic món de les fotografies.

    A l'alba, al cel, no hi ha estels,
    però sí que queda al paladar
    de qui contempla al mirall el meu rostre:
    La sentor i el sabor de tots els eucaliptus
    que de nen em regalà la iaia,
    ensenyant-me que la felicitat de veres
    pot esdevenir tan senzilla
    i contradictòriament inversemblant,
    com assaborir un eucaliptus
    vingut de la nit estelada,
    amb el paladar d'un nen fugit
    i el cor d'un nét agraït.

    Albert Guiu Bagés
    (Flix, 1972)

    Foto de Marie-Pierre et Nathalie - Eucaliptus

    Primavera

    A l'ombra de l'eucaliptus, les paraules
    se'ns tornen blaves, com si un zèfir molt suau
    les desprengués d'un quadre de Botticelli.
    Primavera és quan la terra ha fet la volta
    al sol, quan el calendari ha fet la volta
    al cor, quan l'espectre dels colors ha fet
    el gir complet de la ruleta i caiem
    novament en la casella de la llum.

    Gemma Gorga
    (Barcelona, 10 juny 1968)

    Foto de .Bambo. - Eucaliptus. Camuflatge vespertí

    La casa

    Veig l'escorpí a la paret
    surten els dracs que esperen amb gana de nit
    a que arribin mosquits i d'altres perduts
    que m'entren quan no els bufa el vent
    tomba la roba estesa, cau la falguera al balcó
    catifes d'una flor que es desfà de l'eucaliptus que hi ha veí

    Tinc dues claus que em tanquin bé
    no surto com ho feia, tenia remei
    Judit un moment! ja se't torna a fer tard
    frego com un llamp quan tu véns, deixo tot obert vaig descalç

    Si tenim ós polar que custodia aquest lloc
    un dipòsit que sona com un ascensor
    passen cotxes volant
    i maquinen tractors
    és ara aquí on comença tot

    Ix!
    Cançó de la banda sonora de  "Estació de l'oblit"
    Foto de Enzo Miceli - Eucaliptus. Basilicata

    Vaig escriure el teu silenci

    Vaig escriure el teu silenci
    amb lletres toves i febles.
    Vaig veure el vell eucaliptus
    sota la cendra decrèpita
    rentar engrunes, de fums negres,
    tenyir-les amb sang anèmica.
    Vaig escriure el teu silenci
    amb lletres toves i febles.

    El vell arbre cremarà
    dins de les crestes goludes
    del foc prenyat d'estelles.
    Deixa'm abans no sigui tard
    oblidar músiques mudes,
    i diluir inferns en diamants.

    Els fums fugen amb paraules
    i tu saps que, no t'enganyis,
    tenyides no valen res.
    Quan travessis el llindar
    llença el vermell sanguinari
    i vés-te'n sense plorar.

    EI vell arbre cremarà
    dins de les crestes goludes
    del foc prenyat d'estelles.
    Deixa'm abans no sigui tard
    oblidar músiques mudes,
    i diluir inferns en diamants.

    Eva Pellicer

    Foto de Jacinto Perez - Eucaliptus a la platja Cristo

    Cançó protesta

    Hi ha nois que no aprenen a llegir
    correctament La terra erma de T.S. Eliot,
    d’altres saben ser feliços olorant els dissolvents
    de les pintures de Vermeer.

    Dos-cents eucaliptus esponerosos ploren
    pels ebenistes anglesos del segle XVIII.
    Han tacat el fons marí
    en napar el meu mig llamàntol a l’americana.

    Cada dia baixa el nivell d’aigua
    a la piscina perquè ma germana s’hi llença de bomba.
    Aquest món nostre va tot ple de pobres
    d’ànima.

    Guillem Troté Daroca
    (Les Borges del Camp)

    Foto de Florecita viajera - Eucaliptus gegants

    Inventari de Montjuïc

    Pedra de Montjuïc que s’esllavissa, gresos
    i pissarres que treuen el morro per damunt
    d’on reposava el delta i còdols de granit
    que imperceptiblement llisquen cap al fondal,
    carreus que ja mai no seran tallats, que els carros
    no carregaran cap a cap nou mur de càrrega,
    tot aquest pedregar per fonament, i nínxols
    mimètics que s’escampen fins al penya-segat.
    Les figueres de moro com cascades als freus
    de les abandonades pedreres, i atzavares
    que xuclen regalims de les escombraries
    que durant centenars d’anys van entaforar
    als seus queixals corcats que ara tot just poleixen.
    Muntanya dels jueus que ja no hi són, de camps
    de blat cap a ponent, canons als bastions,
    bastaixos i molers, soldats forans i guaites
    que miren cap al mar i distingeixen veles,
    de bòbiles i gent que va a berenar els diumenges,
    d’anarquistes que passen per les armes, del tir
    al colomí, barraques i parc d’atraccions, curses
    de la Penya del Rhin, merlets i matacans,
    pedra rosa que entinta la ciutat durant segles,
    Barcelona que no li dóna ni les gràcies.
    Fossar de la Pedrera, la Font dels Geperuts,
    turó dels malendreços, pedaços mal cosits
    al cul de tantes coces, el pes del cementiri
    decanta Montjuïc cap a garbí. No mira
    la ciutat: sap que hi és, sempre als seus peus estesa.
    Entremig de les quatre columnes com les quatre
    barres i el tronc d’acer tan blanc que es recargola,
    gairebé tot s’hi troba, bellugadís de dia,
    de nit fantasmagòric com el poble fictici:
    telefèric, piscines, pavellons firals, fonts
    de coloraines màgiques, palaus d’esports, teatres
    on abans es venien flors, un estadi sempre
    buit, museus a palaus i encaixats en antigues
    fàbriques tèxtils, camps de rugbi, carreteres
    i aparcaments, botànics jardins de plantes crasses,
    el formigó d’en Sert, turistes com formigues
    que esborren l’últim rastre de tot el que hi havia,
    d’anissos i bolados als antics merenderos,
    gitanos i xaboles, gasoses i xeringues,
    d’afusellaments, làpides, capelles i fortins.
    Un estrat tapa l’altre, s’hi sobreposa, el prem
    i la muntanya es torna més muda i més compacta.
    I a la vegada, com si res, tot s’esllavissa,
    tot cau daltabaix fins als troncs de pell pansida
    dels eucaliptus, contra els contraforts que aguanten:
    corrent líquid de cotxes que s’aturen i engeguen
    sota el Morrot abrupte a mig vessant del qual,
    neoclàssic, de nit el far que giravolta
    de cara als inflamables i els cotxes de colors
    que esperen els vaixells. Si aquí no hi hagués port
    ni tampoc cementiri, si aquest turó ferreny
    hagués fet la viu-viu, la ciutat no seria
    com és, ni trobaria recer. Tampoc repòs.
    Hi hauria els espadats que desgasta la pluja
    i on nien les gavines i res no advertiria
    dels laietans convulsos però sempre sotmesos
    al reialme aliè, que només alçar els ulls
    ja contemplen la mola del castell malaurat
    de castellana jeia. Els molls s’han menjat tota
    romanalla de costa i ara no hi guarden fustes,
    ni s’hi arrauleix l’angoixa sinó contenidors
    en estibes massisses, dipòsits de melassa
    i ponts grua que corren de costat i enforquillen
    el ferro dels vaixells i sembla que no pesin.
    I sitges on fermenten tones esmicolades
    en grans de cereals –sitges que no s’assemblen
    a les de la Magòria–, o bé líquids viscosos,
    com si l’aixecament tectònic que reté
    els sediments i engolfa la plana del Besòs
    deixés anar les restes de les hortes i els boscos
    que van desaparèixer dins l’aigua que s’allunya,
    puntes de jade i còdols d’enrunades ermites
    que feien equilibris a dalt de la cornisa,
    les filtracions més pures d’aquest encavalcat
    mont dels jueus que vessa conglomerats de roca
    i sang, moll i memòria i fel de Barcelona.

    Marcel Riera i Bou
    (Badalona, 6 juny 1956)

    Foto de Amante Darmanin - Eucaliptus. Luqa, Malta

    dimecres, 10 de gener de 2018

    Un regal de Reis

    L’espectacular florida d’un eucaliptus singular

    Inflorescències en pannicle d’umbel·les de l’E.polyanthemos.
    Anys enrere tenia per sinònims E.populifolia i E.populnea.

    D’entre les més de sis-centes espècies d’eucaliptus que hi ha, algú es va encantar amb aquest Eucaliptus polyanthemos. Veient la proximitat del Botànic vell, suposo que la plantació d’aquest arbre es podria atribuir a un botànic jardiner o a un jardiner botànic. Entre amics sempre es pot escapar alguna llavor…
    Aquesta mena de gent actualment estan en perill d’extinció: el romanticisme que destil•la una espècie exòtica no ven massa i ara tot va per internet, amb criteris més economicistes. Sortosament sembla que aquesta tendència s’està revertint.
    No tots els pol·linitzadors són abelles Apis !
    L’Eucaliptus polyanthemos, segons els de VicFlora (*), té tres subespècies: subsp. longior, subsp. marginalis i subsp. vestita). A saber en aquest cas…
    El gènere fou descrit, per primera vegada, al 1788 per Charles Louis l’Héritier de Brutelle, que va anar d’exploració per Tasmània.
    Els eucaliptus són els arbres més plantats arreu del món per la seva adaptabilitat, facilitat de propagació i de conreu i elevats aprofitaments que se’n obtenen. Entre ells s’hi troba l’arbre més alt del món (E.regnans: fins a 132,5m d’alçada).
    Que ens ho expliqui un entomòleg !
    Veient la plena floració d’aquest arbre i l’animació de les abelles i òsmies que s’hi apleguen, m’animo a pensar que la pol·linització a la ciutat encara té futur.
    Els eucaliptus són anecdòtics pel seu creixement rítmic, dimorfisme foliar i d’altres subtileses botàniques. Francis Hallé en el seu més que recomanable llibre “Plaidoyer pour l’arbre” explica moltíssimes coses que faciliten la interpretació d’aquests meravellosos esdeveniments.
    Detall de la capçada: està en plena floració.
    Aquest és un arbre persistent de la família de les Mirtàcies i d’origen australià.
    Si voleu veure d’altres espècies d’eucaliptus podeu anar al Jardí d’Aclimatació i al Jardí Botànic. Allò millor seria poder anar a Austràlia però més a prop tenim al “Parque Natural Breña y Marismas del Barbate” un arborètum amb diverses espècies de calistro, carlisto o cal·listo com ells en diuen. Podeu acabar embriacs de colors i olors si hi aneu ! (**)
    Els eucaliptus ni són tan dolents ni només serveixen per fer pasta de paper !
    Viu darrera el Palau Nacional de Montjuïc, davant per davant del Jardí d’Aclimatació.
    (*) Alerta: Vic no pas d’Osona sinó de Royal Botanic Gardens Foundation Victoria.
    (**) Imprescindible dur un bon repel•lent de mosquits !

    J.D.Fernàndez i Brusi