dijous, 10 de novembre de 2022

En defensa dels boscos caducifolis i escleròfil·les

Téntol i emergència dins el bosc

Crec que fa temps un amic em va enviar via digital el llibre “La vida secreta dels arbres” del guarda forestal alemany Peter Wohlleben. Com tantes coses que m'arriben per aquesta via, ho vaig deixar oblidat en un calaix del meu ordinador, fins que fa poc, arrel d'un article del New York Times del passat 7 de novembre sobre la xarxa de fusta, vaig tornar a topar amb aquest autor i llibre i recercant més informació al respecte, a Filmincat en vaig visionar un documental de Jörg Adolf sobre aquest guarda forestal i el seu famós llibre, que per cert n'ha venut més de dos milions d'exemplars i ha estat traduït a molts idiomes.

El documental a mi, que també faig de “guarda forestal”, encara que amb el nom d'agent de medi ambient, em va semblar un ja vist pels molts de detalls i situacions, tot i a pesar de les enormes diferències silvícoles i de gestió que existeixen entre els boscos caducifolis i els nostres esclerofil·les mediterranis. Va ser interessant observar com entre la concepció, parers i protestes d'aquest treballador i investigador forestal autodidacta i les meves hi existien moltes semblances.

Prou n'hi hauria per demostrar-ho de fer una recerca i recopilació d'articles meus molt anys abans que sortís publicat el seu llibre, per comprovar com, per exemple, les diferències entre la gestió silvícola forestal de l'administració competent i les seves (o les meves), són ben importants i fins i tot diria que irreconciliables. Unes perquè, com aquí a Mallorca o allà a Alemanya, segueixen ancorades en conceptes i pràctiques anacròniques i certament allunyades d'una visió ecològica dinàmica, complexa, ramificada, diversa, del bosc. Per una banda un intervencionisme arrogant, ignorant i agressiu, per un altra un téntol, anem a veure a poc a poc i intervenir-hi, si cal, amb sensibilitat i coneixement.

De tot ja me n'he cansat de parlar, però certes plagues, vull dir pràctiques, són males d'eradicar, una rere l'altra van clonant en individus que repeteixen els mateixos esquemes i errors. Per posar-ne exemples i perdonau-me la personificació en la meva persona que en faig d'aquest escrit, he criticat els conceptes i lluites contra les “plagues” que encara, els clons de les antigues escoles forestals dedicades exclusivament a monocultius d'arbres per explotació forestal, segueixen dedicant.

He defensat que la processionària (Thaumotopoea pityocampa), o l'eruga peluda de l'alzina (Lymantria dispar), cuques defoliadores del pi (Pinus halepensis) i de l'alzina (Quercus ilex) respectivament, no només no són plagues pel bosc, a no ser que una intervenció humana o una de natural rarament excepcional les hi converteixi temporalment, sinó que participen activament en la producció i aportació de nutrients al bosc, que són elements propis del seu hàbitat, del seu ecosistema i no un enemic a combatre amb les armes químiques, biològiques i fins i tot mediàtiques com s'ha fet fins ara i que han repercutit, ara sí negativament, en tot el funcionament del seu sistema.

He defensat que els perforadors del pi (Tomicus destruens i Orthotomicus erosus) no són més que uns primers descomponedors d'arbres debilitats sobretot a causa de la sequera, arbres com els pins que tenen arrels superficials i, en general de vida curta, i que una de les seves principals funcions, apart d'altres molt importants mentre són vius, és precisament aportar amb la seva matèria orgànica humus al bosc, procés on aquests perforadors actuen.

He defensat que les intervencions humanes als alzinars de Mallorca, amb aprofitaments ancestrals i recents intensius per tala i carboneig, explotació abusiva amb càrrega ramadera de bèsties, porcs, ovelles i cabres, amb pèssima gestió forestal, precisament per no entendre el seu funcionament, han significat l'afebliment d'aquest hàbitat, d'aquest bosc fins els extrems segurament irreversibles que pateixen ara i on, lògicament, hem donat molta feina al banyarriquer (Cerambyx cerdo), encarregat igualment de descompondre els arbres afeblits, amb la particularitat que avui és tot l'alzinar que està debilitat. He explicat i he defensat una intervenció important i urgent contra la presència de les cabres com espècie invasora, com a autèntica plaga dins els alzinars i fora, perquè no només eliminen tot el sotabosc, impedeixen qualsevol regeneració de rebrot o llavor, sinó que la seva intervenció col·labora directament en els agreujants del canvi climàtic: el sòl d'un bosc sense sotabosc pateix temperatures més altes i menor humitat i en resulta un bosc molt debilitat.

He defensat els arbres vells, fins i tot els morts, drets o caiguts, perquè són útils, necessaris al bosc, és a dir a la seva comunitat forestal, al seu sistema de funcionament que estem tan lluny de conèixer i entendre, als seus animals, insectes, ocells, mamífers, plantes, fongs, micorizes i tota la seva xarxa de relació. Ens cal un téntol, una treva en aquesta relació tan hostil que tenim amb el bosc.

Val a dir que mentre l'administració forestal s'ha entretengut en atacar molins a canonades als boscos de les Balears, han comparegut espècies invasores recents que no han sabut aturar ni combatre, com la Paysandisia archon que devasta la nostra palmera nadiua, el garballó (Chamaerops humilis) o la Cydalima perspectalis que ho fa amb el boix (Buxus balearica).

Peter Wohlleben té diferències molt diferents, valgui la redundància, amb els silvicultors i gestors forestals de l'administració alemanya, que les que tenc jo amb els d'aquí, però igualment importants en els dos casos. Les nostres comunitats forestals mediterrànies no s'assemblen a les caducifòlies de centre-Europa, com tampoc la seva gestió i intervenció, allà l'explotació forestal ha estat molt més antiga i intensa, si bé la visió i consideració ecològica silvícola positiva de reparació del mal fet va arribar molt abans que aquí, que encara esperam.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article també publicat al DBalears

dilluns, 7 de novembre de 2022

Els arbres mare vells

Els arbres parlen sota terra?
Per als científics, aquesta teoria està en disputa

Des de Ted Lasso fins a TED Talks, la teoria de la "xarxa de fusta" és a tot arreu i alguns científics argumenten que està exagerada i no està demostrada.

Per Gabriel Popkin  - 7 de novembre de 2022

Justine Karst, micòloga de la Universitat d'Alberta, temia que les coses havien anat massa lluny quan el seu fill, de vuitè grau, va arribar a casa i li va dir que havia après que els arbres es podien parlar entre ells a través de xarxes subterrànies.

El seu company, Jason Hoeksema de la Universitat de Mississipí, va tenir una sensació similar quan va veure un episodi de "Ted Lasso" en què un entrenador de futbol li va dir a un altre que els arbres d'un bosc cooperaven en lloc de competir pels recursos.

Pocs descobriments científics recents han capturat la imaginació del públic com la xarxa de fusta: una xarxa de filaments de fongs que es planteja la hipòtesi de transportar nutrients i informació a través del sòl i ajudar els boscos a prosperar. La idea va sorgir a finals de la dècada de 1990 a partir d'estudis que demostraven que els sucres i els nutrients poden fluir sota terra entre els arbres. En alguns boscos, els investigadors han rastrejat fongs des de les arrels d'un arbre fins a les d'altres, cosa que suggereix que els fils dels micelis podrien proporcionar conductes entre els arbres.

Aquestes troballes han desafiat la visió convencional dels boscos com una mera població d'arbres: els arbres i els fongs són, de fet, actors iguals en l'escenari ecològic, diuen els científics. Sense tots dos, els boscos tal com els coneixem no existirien.

Tant els científics com els no científics han tret conclusions importants i contundents d'aquesta investigació. Han plantejat que les xarxes de fongs compartits són omnipresents als boscos d'arreu del món, que ajuden els arbres a parlar entre ells i, com va articular Coach Beard de "Ted Lasso", que fan dels boscos llocs fonamentalment cooperatius, amb arbres i fongs units en un propòsit comú. — una sortida dramàtica de la imatge darwiniana habitual de la competència entre espècies. El concepte ha aparegut en nombrosos reportatges dels mitjans de comunicació , programes de televisió i llibres més venuts, inclòs un guanyador del premi Pulitzer. Fins i tot apareix a "Avatar", la pel·lícula més taquillera de tots els temps.

I la teoria podria estar començant a influir en el que passa als boscos reals. Alguns científics, per exemple, han suggerit la gestió dels boscos explícitament per protegir les xarxes de fongs.

Però a mesura que la xarxa de fusta ha guanyat fama, també ha inspirat una reacció entre els científics. En una revisió recent de la investigació publicada, els doctors Karst, Hoeksema i Melanie Jones, biòloga de la Universitat de la Colúmbia Britànica, Okanagan, van trobar poques evidències que les xarxes de fongs compartides ajudin els arbres a comunicar-se, intercanviar recursos o prosperar. De fet, va dir el trio, els científics encara no han demostrat que aquestes xarxes estan generalitzades o siguin ecològicament significatives als boscos.

Per a alguns dels seus companys, aquesta comprovació de la realitat s'ha fet esperar. "Crec que aquesta és una xerrada molt oportuna", va dir Kabir Peay, micòleg de la Universitat de Stanford, sobre una presentació que va fer recentment el Dr. Karst. Esperava que pogués "reorientar el camp".

Altres, però, mantenen que la xarxa de fusta està en terreny ferm i confien que més investigacions confirmaran moltes de les hipòtesis proposades sobre els fongs als boscos. Colin Averill, micòleg de l'ETH Zurich, va dir que l'evidència que va reunir el doctor Karst és impressionant. Però, va afegir, "la manera com interpreto la totalitat d'aquestes proves és completament diferent".

La majoria de les arrels de les plantes estan colonitzades per fongs micorízics, formant una de les simbiosi més esteses de la Terra. Els fongs recullen aigua i nutrients del sòl; després intercanvien alguns d'aquests tresors amb plantes a canvi de sucres i altres molècules que contenen carboni.

David Read, botànic aleshores de la Universitat de Sheffield, va demostrar en un document de 1984 que els compostos etiquetats amb una forma radioactiva de carboni podrien fluir a través de fongs entre plantes cultivades en laboratori. Anys més tard, Suzanne Simard, aleshores ecologista del Ministeri de Forests de la Colúmbia Britànica, va demostrar la transferència de carboni bidireccional en un bosc entre els joves avets de Douglas i els bedolls de paper. Quan la doctora Simard i els seus col·legues van ombrejar els avets de Douglas per reduir la quantitat de fotosíntesi que van fer, l'absorció de carboni radioactiu dels arbres va augmentar, cosa que suggereix que el flux de carboni subterrani podria augmentar el creixement dels arbres joves al sotabosc ombrívol.

El Dr. Simard i els seus col·legues van publicar els seus resultats l'any 1997 a la revista Nature, que ho va esquitxar a la portada i va batejar el descobriment com a "xarxa de fusta". Poc després, un grup d'investigadors sèniors va criticar l'estudi, dient que tenia defectes metodològics que van confondre els resultats. La doctora Simard va respondre a les crítiques, i ella i els seus col·legues van dissenyar estudis addicionals per abordar-les.

Amb el temps, les crítiques es van esvair i la xarxa de fusta va guanyar adeptes. L'article de la Dra. Simard de 1997 ha obtingut gairebé 1.000 citacions i la seva TED Talk de 2016, "Com els arbres parlen entre ells", s'ha vist més de 5 milions de vegades.

En el seu llibre "La vida oculta dels arbres", que ha venut més de 2 milions d'exemplars, Peter Wohlleben, un forestal alemany, va citar el doctor Simard quan va descriure els boscos com a xarxes socials i els fongs micorízics com a "cables d'Internet de fibra òptica" que ajuden. els arbres s'informen mútuament sobre perills com els insectes i la sequera.

Els defensors de la teoria de la xarxa de fusta creuen que l'evidència augmentarà al seu favor, "Si em preguntes si en el futur, mostrarem que els arbres realment poden comunicar-se", va dir un.


La investigació sobre els boscos subterranis també ha continuat creixent. El 2016, Tamir Klein, un ecofisiòleg de plantes a la Universitat de Basilea i ara a l'Institut de Ciència Weizmann d'Israel, va ampliar la investigació del Dr. Simard en un bosc madur de Suïssa d'avets, pi, làrix i faigs. El seu equip va fer un seguiment dels isòtops de carboni d'un arbre fins a les arrels d'altres arbres propers, incloses diferents espècies, en una parcel·la forestal experimental. Els investigadors van atribuir la major part del moviment del carboni als fongs micorízics, però van reconèixer que no ho havien demostrat.

El Dr. Simard, que ha estat a la Universitat de la Colúmbia Britànica des de l'any 2002, ha dirigit més estudis que mostren que els grans arbres "mare" vells són eixos de xarxes forestals i poden enviar carboni sota terra a les plàntules més joves. Ha defensat la visió que els arbres es comuniquen a través de xarxes micoríziques i en contra d'una idea de llarga durada que la competència entre arbres és la força dominant que configura els boscos. A la seva xerrada TED, va anomenar els arbres "super-cooperadors".

Però a mesura que la popularitat de la xarxa de fusta s'ha disparat tant dins com fora dels cercles científics, ha evolucionat una reacció escèptica. L'any passat, Kathryn Flinn, ecologista de la Universitat Baldwin Wallace d'Ohio, va argumentar a Scientific American que el doctor Simard i altres havien exagerat el grau de cooperació entre els arbres dels boscos. La majoria dels experts, va escriure el Dr. Flinn, creuen que els grups d'organismes els membres dels quals sacrifiquen els seus propis interessos en nom de la comunitat rarament evolucionen, com a resultat de la poderosa força de la selecció natural entre individus competidors.

En canvi, sospita que els fongs probablement distribueixen carboni segons els seus propis interessos, no els dels arbres. "A mi em sembla l'explicació més senzilla", va dir en una entrevista.

Fins i tot alguns que van promoure la idea de xarxes de fongs compartides estan repensant la hipòtesi. El doctor Jones, un dels coautors del doctor Simard l'any 1997, diu que lamenta que ella i els seus col·legues van escriure al document que tenien proves de connexions fúngiques entre arbres. De fet, diu el doctor Jones, no van examinar si els fongs feien de mitjancers en els fluxos de carboni.

Per a la seva recent revisió de la literatura, el Dr. Karst, el Dr. Hoeksema i el Dr. Jones van reunir tots els estudis que van poder trobar que afirmaven sobre l'estructura o la funció d'aquestes xarxes de fongs subterrànies. Els investigadors es van centrar en estudis de camp als boscos, no en experiments de laboratori o hivernacle.

En una presentació d'agost basada en la revisió a la conferència de la Societat Internacional de Micorrizes a Pequín, el Dr. Karst va argumentar que bona part de l'evidència utilitzada per donar suport a la hipòtesi de la xarxa de fusta podria tenir altres explicacions. Per exemple, en molts articles, els científics van suposar que si trobaven un fong en particular en arrels múltiples d'arbres o que els recursos es mouen entre arbres, els arbres havien d'estar directament relacionats. Però pocs estudis van descartar possibilitats alternatives, per exemple, que els recursos poguessin viatjar part del camí pel sòl.

Alguns experimentadors, inclòs el Dr. Karst i els seus col·legues, han instal·lat malles fines i de vegades han afegit rases o buits d'aire entre les plàntules per interrompre les “hipotetitzacions” de xarxes de fongs i després van provar si aquests canvis alteraven el creixement. Però aquestes tàctiques també redueixen la quantitat de sòl en que una plàntula pot recollir directament nutrients o aigua, o alteren la barreja de fongs que creixen dins de les malles, cosa que dificulta aïllar l'efecte d'una xarxa de fongs, va dir el doctor Karst.

Els investigadors també van trobar un nombre creixent d'afirmacions no recolzades a la literatura científica sobre xarxes de fongs que connecten i ajuden els arbres. Sovint, articles com el del Dr. Klein són citats per altres com a proves de les xarxes als boscos, van trobar el Dr. Karst i els seus col·legues, amb advertències que van aparèixer al treball original deixades fora dels estudis més nous.

"Els científics", va concloure la doctora Karst a la seva presentació, "s'han convertit en vectors d'afirmacions no fonamentades". Diversos articles recents, assenyala, han demanat canvis en la manera de gestionar els boscos, basats en el concepte de la xarxa de fusta.

Jason Hoeksema, de la Universitat de Mississipí, va dir que una referència a la xarxa de fusta a "Ted Lasso" el va motivar a unir-se a un repte a la idea, diu que els estudis no demostren que els arbres es beneficien de les xarxes de fongs.

El doctor Karst va dir que "és molt probable" que existeixin xarxes de fongs compartides als boscos. En un estudi del 2012, l'equip del Dr. Simard va trobar ADN de fongs idèntic a les arrels dels avets de Douglas propers. A continuació, els investigadors van fer mostres de sòl entre els arbres en rodanxes fines i van trobar els mateixos segments d'ADN repetitius coneguts com a "microsatèl·lits" a cada llesca, confirmant que el fong va fer un pont entre les arrels. Però aquest estudi no va examinar quins recursos, si n'hi ha, fluïen per la xarxa, i pocs altres científics han cartografiat les xarxes de fongs amb tant rigor.

Tanmateix, fins i tot si existeixen xarxes de fongs entre arbres, la Dra. Karst i els seus col·legues diuen que les afirmacions comunes sobre aquestes xarxes no es mantenen. Per exemple, en molts estudis, les xarxes putatives semblaven dificultar el creixement dels arbres o no tenir cap efecte. Ningú ha demostrat que els fongs distribueixen quantitats significatives de recursos entre els arbres de manera que augmentin l'aptitud dels arbres receptors, va dir el doctor Hoeksema. No obstant això, gairebé totes les discussions sobre la xarxa de fusta, científiques o populars, l'han descrit com un benefici per als arbres.

Altres, però, continuen convençuts que el temps reivindicarà la xarxa de fusta. Tot i que les xarxes de fongs compartides són omnipresents i la importància que tenen per al creixement dels arbres segueixen sent preguntes obertes, el doctor Averill de l'ETH Zurich va dir que el títol de la presentació del doctor Karst: "La decadència de la xarxa de fusta?" suggereix incorrectament que el mateix concepte és defectuós. En canvi, espera que els científics es basin en les pistes temptadores reunides fins ara buscant xarxes en més boscos. De fet, els membres de l'equip del Dr. Karst han generat el que el Dr. Averill considera algunes de les proves més convincents per a la xarxa de fusta. "Està molt clar que en alguns boscos d'alguns llocs, diferents arbres estan absolutament connectats per fongs", va dir.

El doctor Klein, de l'Institut Weizmann, va dir que el seu equip ha situat la seva especulació sobre una xarxa en un terreny més ferm mitjançant l'ús de seqüències d'ADN per cartografiar fongs en un estudi de seguiment del 2020 del mateix bosc suís i un estudi de laboratori del 2022 amb sòl forestal. (El Dr. Karst i els seus col·legues van dir que, segons la seva opinió, fins i tot aquests estudis no van cartografiar realment les xarxes de fongs en un bosc.)

I tot i que el doctor Klein està d'acord que els científics encara han de millorar la seva comprensió de per què els arbres i els fongs mouen tot aquest carboni, és més optimista que l'equip de Karst que algunes de les afirmacions més atrevides sorgiran.

"Si em preguntes si en el futur, estarem demostrant que els arbres realment poden comunicar-se, no m'estranyaria", va dir.

El Dr. Simard va coincidir que poques xarxes de fongs del món real s'han cartografiat utilitzant microsatèl·lits d'ADN a causa de la dificultat de fer aquests estudis. Kevin Beiler, l'estudiant de postgrau que va dirigir el treball de camp per a l'estudi de 2012 amb el doctor Simard, "va passar cinc anys de la seva vida dibuixant aquestes xarxes", va dir el doctor Simard. "És molt de temps."

Malgrat aquests reptes, va dir, els estudis publicats sobre altres boscos amb altres mètodes l'han convençuda que les xarxes de fongs compartides són comunes.

"El camp de les xarxes micoríziques ha estat una mica afectat per haver de tornar enrere i refer aquests experiments", va dir el doctor Simard. "En algun moment has de passar al següent pas".

Els estudis de camp exhaustius del tipus que busca el Dr. Hoeksema serien un gran esforç per a la majoria dels científics universitaris que treballen en els terminis típics de les subvencions, va dir el Dr. Simard. "Cap d'aquests estudis pot fer-ho tot alhora, sobretot quan treballes amb estudiants de postgrau", va dir. "Ho has de posar tot junt".

I tot i que la doctora Simard ha demanat durant anys que els administradors forestals considerin les seves troballes, va dir que no sabia que cap bosc es gestionés únicament en nom de xarxes de fongs. El senyor Wohlleben tampoc.

La nova crítica és l'última erupció en un debat de dècades sobre el paper dels fongs en els ecosistemes forestals, va dir Merlin Sheldrake, un micòleg independent el llibre del qual "Entangled Life" es va fer referència a l'episodi "Ted Lasso" que va alarmar el Dr. Hoeksema. Els científics han lluitat durant molt de temps per interpretar fragments d'evidència intrigants però fragmentaris del regne subterrani invisible.

Des que el doctor Karst va donar la seva xerrada, ella, el doctor Hoeksema i el doctor Jones han enviat un article a una revista revisada per parells. I perquè no us preocupeu que un bosc amb menys xarxa pugui sentir-se una mica trist, els investigadors mantenen que hi ha molta intriga, fins i tot si resulta que els arbres no s'estan xiuxiuejant secrets entre ells a través de canals de fongs subterranis.

"La història real és molt interessant sense aquesta narració", va dir el doctor Karst. El bosc "encara és un lloc molt misteriós i meravellós".

· Article publicat al The New York Times el 7 de novembre de 2022.

Nota important: la pobra traducció és obra de google traslate i la revisió d'amics arbres, que no obstant l'ha cregut d'interès per a les nostres contrades.

dissabte, 5 de novembre de 2022

Magatzems de carboni vitals pel planeta.

 Les torberes del món són bombes climàtiques que esperen detonar

Per Daniel Zarin

El Dr. Zarin és el director executiu de boscos i canvi climàtic de la Wildlife Conservation Society, supervisant els esforços del grup per promoure els boscos i les torberes com a parts essencials de la solució a la crisi climàtica.

La Cuvette Centrale de la conca del Congo, el complex de torberes tropicals més gran del món , cobreix una àrea lleugerament més gran que l'estat de Nova York i emmagatzema l'equivalent a tres anys d'emissions globals de diòxid de carboni. Com altres torberes del món, és una potencial bomba de carboni. Quan es molesten, aquests paisatges d'aigua dolça pantanosos alliberen el seu carboni, generant cada cop més calor a l'atmosfera i intensificant l'escalfament global.

Tot i així, la major part d'aquesta regió de boscos i zones humides s'ha cartografiat per a l'exploració potencial de petroli i gas. Diverses zones ja s'estan subhastant per a la perforació de petroli per part de la República Democràtica del Congo, que conté dos terços del complex de torberes. Només una desena part de la regió es troba en àrees protegides.

A nivell mundial, aquestes zones humides representen només el 3 per cent de la superfície terrestre, però emmagatzemen el doble de carboni que tots els arbres del planeta. No obstant això, per tota la seva importància, aquests paisatges han estat en gran part oblidats en l'esforç global per abordar la crisi climàtica. Aquest descuit ha estat enormement conseqüent i es planteja cada cop més.

Les torberes estan plenes de profundes acumulacions de plantes que es descomponen lentament i d'altres materials orgànics coneguts com a torba. Són embornals de carboni, absorbeixen més carboni del que alliberen a l'atmosfera i han estat crucials per frenar l'escalfament planetari. També absorbeixen, filtren i alliberen l'aigua de pluja lentament, ajudant a alleujar les sequeres i les inundacions que han augmentat en gravetat amb els canvis climàtics. Però cada cop més, aquests paisatges estan sent delmats i es requereix una acció global per protegir-los.

Aquesta setmana vinent, s'espera que aquest repte sigui un tema de discussió entre líders de països d'arreu del món mentre es reuneixen a Sharm el-Sheikh, Egipte, per a la conferència sobre el clima de les Nacions Unides. Esperem que això porti aviat a l'acció; les pressions de desenvolupament sobre aquests paisatges s'intensifiquen.

Els països més rics del món haurien de donar l'exemple protegint les seves pròpies torberes alhora que comprometen diners per salvaguardar aquests paisatges als països en desenvolupament. Els líders governamentals i empresarials des del Canadà fins al Congo podrien treballar junts per oferir la protecció necessària alhora que invertiran en les economies locals, creen llocs de treball i defensen els drets de les comunitats indígenes i locals que depenen de les torberes.

Aquí teniu l'abast del repte. Aproximadament el 15% de les torberes del món ja s'han drenat , i un altre 5% a 10% s'han degradat. Aquestes xifres globals emmascaren enormes diferències regionals. Però, de manera acumulada, aquests paisatges danyats alliberen fins a un 5 per cent de totes les emissions de carboni causades per l'activitat humana cada any.

Amb tant de carboni en joc, el perill sorgeix quan les torberes es cremen o quan es drenen i després s'assequen, exposant la torba a un aire ric en oxigen, que accelera molt la seva descomposició i envia el carboni emmagatzemat a l'atmosfera. El perill d'incendi es va fer especialment evident a Indonèsia el 2015, quan les emissions dels incendis provocats pels agricultors per netejar boscos i torberes van superar les emissions de carboni de tots els Estats Units durant desenes de dies.

Les torberes es troben a tots els continents. Van des de les altes latituds obertes i molses del nord d'Europa, Rússia, Canadà i Alaska fins als pantans tropicals foscos i llenyosos del sud-est asiàtic i la conca de l'Amazones fins a l'extrem més meridional de la Patagònia. Les agendes econòmiques xoquen amb la protecció de les torberes a tots aquests llocs.

L'exploració i el desenvolupament del petroli ja han danyat les torberes de l'Amazones occidental, el Níger i les conques de Sumatra, i ara amenaça la vasta conca del Congo.

Al sud-est asiàtic, les torberes s'han drenat per plantar arbres d'acàcia per produir fibra de fusta, o palmes d'oli africanes utilitzades en derivats a base d'oli que es troben en molts dels productes de les prestatgeries d'un supermercat. Gràcies a la forta acció governamental a la regió, l'escala de la pertorbació ha disminuït, però les zones ja drenades continuen emetent enormes quantitats de diòxid de carboni a l'atmosfera.

Els plans per a l'extracció de minerals a gran escala al nord del Canadà amenacen directament el segon complex de torberes més gran del món: la remota terra baixa de la badia d'Hudson. Àmplies zones, inclosos els territoris indígenes, hi corren el risc de la proposta de mineria i la construcció de carreteres i altres infraestructures.

Al Perú , una proposta de carretera de 435 milles des de la ciutat portuària aïllada d'Iquitos a través de l'interior de l'Amazones fins a la ciutat de Saramiriza posa en perill la hidrologia que suporta una gran extensió de torberes; també augura un desenvolupament més casual que comportarà les seves pròpies amenaces.

I arreu del món, la torba s'ha recollit en grans quantitats i s'ha venut per a la jardineria o utilitzada com a combustible. D'aquí neix la molsa de torba que s'utilitza als jardins.

Malgrat totes les amenaces, la restauració de torberes està guanyant atenció i recursos financers cada cop més, fins i tot a la Unió Europea, on la meitat de les torberes s'han degradat. Des del 2016, Indonèsia ha restaurat diversos milions d'acres de torberes degradades i està treballant per restaurar aproximadament dos milions d'acres més el 2024.

Aquests esforços ofereixen motius per animar-nos, i hauríem d'ampliar aquest treball a altres llocs. Però fins i tot amb els millors esforços de restauració, les torberes degradades no recuperaran tot el carboni que han perdut a l'atmosfera durant centenars o fins i tot milers d'anys .

La crisi climàtica global no es resoldrà només protegint les torberes, però no es pot resoldre sense elles. Salvar aquests paisatges és essencial per frenar l'escalfament del planeta.

· Article d'opinió publicat al The New York Times el 5 de novembre de 2022

dimecres, 12 d’octubre de 2022

Consciència i responsabilitat en la gestió de les restes vegetals

Residus vegetals

Dia 16 d'octubre si pujau ben dematí sobre un turó o una muntanya no gaire elevada, podreu observar arreu el fum de moltes cremes “controlades” de residus vegetals (Hi he posat cometes perquè en molts casos aquestes cremes s'aprofiten per eliminar residus diversos que són obligació gestionar de manera adequada i controlada, com plàstics, contraxapats, fustes amb pintura o vernís, paper i molts altres materials no vegetals d'origen domèstic o industrial, que provoquen a més de gasos hivernacles, toxines i dioxines molt perilloses per a la nostra salut. Avisau a l'112 si en detectau)

El Decret 125/2007 de 5 d'octubre , pel qual es dicten normes sobre l’ús del foc i es regula l’exercici de determinades activitats susceptibles d’incrementar el risc d’incendi forestal, és aquell que entre altres obligacions i indicacions, estableix que a l'època de perill d'incendi forestal durant el període comprès entre l'1 de maig i el 15 d'octubre, les cremes de residus vegetals en zona forestal estan totalment prohibides i no es poden autoritzar i alhora s'estableixen unes àrees contigües de prevenció a 500 ms de zona forestal on són necessàries autoritzacions administratives durant aquest període. En canvi, a partir del 16 d'octubre i fins el 30 d'abril, les cremes agrícoles de restes vegetals es poden realitzar sense necessitat d'autorització administrativa (Sia dit de passada, ja és ben hora de revisar la manca de control i la no obligació de complir condicions d'aquestes cremes, ja que no estan sotmeses a cap normativa reguladora. Per entendre'ns, posem per cas, una persona pot cremar durant la darrera setmana d'abril en zona agrícola, a deu passes de zona forestal, amb setmanes de sequera persistent, elevades temperatures i vent fort sense estar sotmès a complir cap normativa al respecte. Només la del sentit comú, que no és poc)

Però bé, tornem al dematí de dia 16 d'octubre. Són moltes les persones, a la vista de l'arribada d'aquest dia, preocupades per les notícies relacionades amb la Llei 7/2022, de 8 d'abril, de residus i sols contaminats per a una economia circular, transposició d'una Directiva Marc de Residus on diu al seu article Artícle 27. 3: Amb caràcter general, no està permesa la crema de residus vegetals generats a l'entorn agrari o silvícola. Únicament es podrà permetre la crema d'aquests residus amb caràcter excepcional, i sempre i quan comptin amb la corresponent autorització individualitzada que permeti dita crema, per raons de caràcter fitosanitari que no sigui possible abordar amb altre tipus de tractament, motivant adequadament que no existeixen altres mitjans per evitar la propagació de plagues, o, en entorns silvícoles, amb l'objecte de prevenir els incendis forestals quan no pugui accedir-s'hi per a la seva retirada i posterior gestió...

Al Preàmbul d'aquesta Llei, hi diu així: El primer objectiu de qualsevol política en matèria de residus ha de ser reduir al mínim els efectes negatius de la generació i gestió dels residus a la salut humana i el medi ambient. Així mateix i en consonància amb els principis que regeixen l'economia circular, dita política ha de tenir també per objecte fer un ús eficient dels recursos, amb una aposta estratègica decidida del conjunt de les administracions públiques, així com la implicació i compromís dels agents econòmics i socials.

Més o menys ja tenim clar que pel que fa al l'escalfament del planeta i conseqüent repercussió en el canvi climàtic que comença a ser devastador per a l'espècie humana, feim tard. Amb tot és molta la consciència que la societat està adquirint davant la magnitud del problema i conceptes que molts deixaven passar de llarg, ara són ben presents. Ara ja s'entén la necessitat de reduir les aportacions de gasos contaminants a l'atmosfera responsables de l'escalfament del planeta. De fet encara molts podem recordar quan gairebé no existien bosses ni envasos de plàstic i tot es mirava de reutilitzar tant com era possible. De la mateixa manera molta gent pot entendre aviat que uns arbres o unes plantes mentre han estat vives han aportat oxigen a l'atmosfera mitjançant el procés de la fotosíntesi i alhora han emmagatzemat en la seva matèria orgànica el diòxid de carboni de l'atmosfera. Quan la planta és viva genera oxigen, quan és morta emmagatzema CO2. Podem cremar aquesta matèria vegetal, branques, troncs per escalfar-nos o preparar torrades i calçots, al manco l'aprofitam com energia, però si la cremam per no res, per fer net, per llevar “sa brutor”, simplement tornam a l'atmosfera el CO2 capturat.

Però com fer-ho, si no cremam les restes vegetals com s'ha fet tota la vida? On la posam tota la resta de podes? Biotrituram? Hi ha gent que creu que els ajuntaments haurien d'adquirir biotrituradores per gestionar o cedir als ciutadans, pagesos, petits negocis agrícoles, però aquestes màquines consumeixen benzina o gasoil i també contaminen. Una altra manera podria ser aprofitant al màxim les branques per fer foc en forma d'energia per escalfar-nos o cuinar, cert que contamina igual, però al menys l'aprofitam. També podem fer-ne feixos o munts i simplement deixar que se podreixi, que faci humus, nutrients bons per a la terra que alhora produirà millors arbres i plantes que absorbiran CO2. Ens diran els entesos que aquesta podridura que generen els fongs, bacteris i endofauna igualment genera metà i CO2. En tot cas una llei o una norma que prengui en consideració mirar de reduir els gasos contaminants, mai no és una aberració ni es fa per emprenyar encara més als pagesos.

Quan s'obligà a dur fermat el cinturó en circular amb cotxe, o no fa massa anys prohibiren fumar dins els establiments públics, especialment als cafès, quan s'ha prohibit circular a més de 80 km hora per la via de cintura o a més de 30 pels carrers del poble, potser no ho enteníem i en canvi avui tornar enrere ja no ho faríem. Vivim temps complicats i calen mesures correctives molt severes i immediates per resoldre l'autèntic i tràgic atzucac on la humanitat ens hem situat. Ben cert que el problema gros es va generar fa poc més de cent anys amb la revolució industrial i amb la conseqüent explotació del carbó i petroli (CO2 capturat de l'atmosfera durant milions d'anys per les plantes i emmagatzemat baix terra). Ben cert que les grans corporacions i estats capitalistes fa molts anys són coneixedors del problema, però ben cert és que també han volgut treure guanys de fins a la darrera gota de petroli emmagatzemat baix terra, que és on hauria d'haver quedat per sempre i fa estona.

Joan Vicenç Lillo Colomar

 

Article també publicat al DBalears

dijous, 8 de setembre de 2022

Males praxis generalitzades en el tractament de l'arbrat urbà

 Calen ordres d'allunyament als arbres urbans

Ja fa molts d'anys que l'amic Pere Llofriu va criticar públicament amb tota la raó del món, la mala pràctica en les podes en l'arbrat urbà, lligada a una manca total de criteri i formació del personal depenent del govern municipal. En moltes ocasions l'única experiència i manera de fer està relacionada amb els fruiters agrícoles. És evident que no es pot aplicar una metodologia igual per els arbres urbans. En canvi, mutilacions i maltractaments sense sentit i prou generalitzats a banda, el tractament de podes que realitzen les brigades municipals a les ordres del responsable polític de torn, són per arbrat agrícola. És evident que no és funció de plataners, mèlies, ficus, moreres, lledoners.... produir fruits, en canvi sí que ho és que creixin frondosos, bells i esponerosos per donar frescor i ombra als carrers.

Podria citar molts exemples concrets de mala praxi en el tractament de l'arbrat urbà d'ajuntaments del Raiguer com Alaró, Consell, Santa Maria, Binissalem, Lloseta... En citaré dos de concrets: a l'avinguda del Cocó a Lloseta, fa anys hi plantaren pebrers bords, o fals pebrer (Schinus molle) un arbre que a més de donar frescor i ombra, també ens ofereix una olor agradable característica. Aquests arbres cada any i sense clemència eren podats de manera dràstica i el resultat no es va fer esperar, anaren morint un rere l'altre. La causa que degué argumentar l'operari responsable de la mala feta als seus superiors, fou que els arbres havien mort de forma natural o degut a qualque malaltia desconeguda i el que calia (a càrrec del contribuent, clar) era replantar-ne de nou, tots, ja que hi eren. I així es va fer i així va continuar la desfeta en un cercle viciós. Perquè ja deu ser per pur vici o poques feines que es tracta així als arbres.

L'altra cas és prou conegut. Al camí de ses Barreres a Alaró després de l'especulació i urbanització de torn, es plantaren mèlies. Les mèlies (Meliaazederachno s'haurien de podar mai. És un arbre frondós durant l'estiu i amb uns raïms de flors d'una dolçor molt perfumada. A la tardor les fulles tornen intensament grogues donant un bell i singular color al carrer. Aquestes mèlies foren castigades durament any rere any amb podes (per dir qualque cosa) molt severes, de tal manera que a més de no tenir l'opció de florir, provocava ferides als cimals que eren mals de curar. Com era de preveure començà a caure qualque branca i cimal esqueixat per la ferida i, com és habitual, la única culpa la tenia l'arbre i per això es va decidir arrabassar-les totes. Probablement i malauradament era la única solució. L'Ajuntament sol·licità assessorament a experts per veure quins arbres es podien plantar a aquest carrer i aquests recomanaren un tipus de ficus que a tot el nord d'Àfrica és plantat per tancada i gran ombra que fa i resistència a la sequera. Aquí a aquest arbre se li fa tenir forma de bolla, és a dir que no fa ombra. Personalment jo hagués proposat tornar-hi a plantar mèlies, amb el ben entès que seria amb el compromís i consciència ferma de tractar-les com cal i que a més servís d'exemple per a la resta d'arbrat urbà. Hagués aprofitat l'avinentesa per batiar el camí de les barreres com a Carrer de les Mèlies. Un acte de penediment i humil reconeixement als arbres que s'hagués pogut traslladar com activitat d'educació escolar.

Ja posats a fer citaré un tercer exemple recent, també a Alaró. A un carrer de la barriada de Los Damunt va néixer a una paret de la voravia d'una casa una paulònia (Pawloniatomentosa

El propietari de la casa la va deixar créixer fins a donar una bellesa particular al carrer gràcies a les seves enormes fulles i grans flors. L'amo de la casa va morir i la brigada municipal no va esperar ni que arribàs la tardor i a primers de setembre la va “podar”. Perquè? Coneixent la pràctica d'aquests operaris, que ja dic són generalitzats a gairebé tots els pobles independentment del seu color polític, s'evitava així, igual com fan amb altres arbres, que les fulles caiguin en terra. Sembla mentida , però és així.

Diuen que el Consell és un Ajuntament d'Ajuntaments, a què espera a preparar cursos de formació per a aquest personal municipal que no està preparat per parar esment en els arbres dels carrers. Passejant per Palma els treballs de manteniment de l'arbrat i criteris emprats són ben diferents. Crec que als seus carrers es tracten com cal i en benefici del ciutadà que gaudeix de temperatures més fresques i suportables a l'estiu. No es poden argüir raons de seguretat a l'hora de cada any, cada any, castigar els arbres d'aquesta manera. En tot cas la inseguretat ve donada pel maltractament que es dona als arbres provocant-los ferides i malalties que els converteixen en un perill. Caldria crear algun precedent on una autoritat política o judicial dictés ordres d'allunyament a l'arbrat urbà de certs operaris municipals i sobretot dels seus responsables polítics.

Joan Vicenç Lillo Colomar
També publicat al DBalears

dimarts, 30 d’agost de 2022

De la mort dels boscos

Francisco Lloret :
 "Al nostre entorn no tenim cap bosc natural"

Catedràtic d'ecologia de la UAB i investigador del CREAF
 
Francisco Lloret F. LL.
Francisco Lloret (Barcelona, 1959) és catedràtic d'ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Les seves investigacions se centren en l'estudi de l'estructura i la dinàmica dels boscos en relació amb les pertorbacions d’origen humà, moltes associades al canvi climàtic. Acaba de publicar el llibre La muerte de los bosques (Arpa Editores, 2022), en què analitza els processos que estan provocant la mortalitat d’arbres a tot el món.

Què els passa als boscos?
— Estem detectant en boscos de tot el món que en pocs anys moren més arbres dels que esperaríem. I això ho podem interpretar com un senyal d’alarma. Les causes són múltiples, però el fil conductor d’aquests episodis és que passen després que hi hagi uns anys de sequera i temperatures elevades. Es tracta d’una situació molt lligada al canvi climàtic.

Quines conseqüències està tenint aquesta mortalitat?
— No és que s’estiguin morint tots els boscos de manera massiva. Hi ha llocs on pots passejar i no trobar-ne cap indici, però la gent que estudia els boscos ho detecta. Passa en boscos boreals, temperats, tropicals, mediterranis, però no vol dir que passi a tot arreu. El cas més paradigmàtic i que s’ha estudiat molt és el del sud-oest dels Estats Units, a la zona dels estats d’Arizona i Nou Mèxic, on hi ha milers d’hectàrees afectades per sequeres i incendis. Allà hi ha hagut una transformació substancial dels boscos. Al centre d’Europa també hi ha un impacte important perquè tot això es combina amb atacs d’insectes. A la República Txeca o Alemanya hi ha anys que han de tallar molts arbres i, de cop, tenen moltíssima fusta disponible, cosa que trenca la mecànica habitual dels mercats. A l’Amazònia també està passant i pot afectar els balanços de carboni a escala global.

Un dels serveis que ens proporcionen els boscos és precisament la captura de carboni de l’atmosfera.
— Els serveis que la societat humana traiem dels boscos tradicionalment estaven associats a l’extracció de la llenya per escalfar-nos. Posteriorment es van incorporar altres valors com la protecció del sòl i, a finals del segle XX, els valors associats a la biodiversitat. Ara hem incorporat la funció que fan els boscos a través de la fotosíntesi d’extreure diòxid de carboni de l’atmosfera, de manera que ajuden a mitigar el canvi climàtic. Però encara n’hi ha més.

¿La població que viu en zones urbanes és prou conscient de tots aquests serveis?
— No tots vivim a les ciutats, i no crec que pensar que hi ha un món urbà desvinculat del món rural o a la inversa sigui l’aproximació adequada per afrontar la qüestió dels boscos, perquè totes dues societats estan intrínsecament relacionades. Les persones que viuen en un entorn urbà experimenten un clima modificat i regulat pels boscos, i les persones que viuen en un entorn rural també frueixen de serveis com els de sanitat o de coneixement que, en gran manera, es produeixen en l’entorn urbà. Jo diria que les persones que viuen en entorns urbans no tenen prou consciència del valor dels boscos, però tampoc diria que no en tenen cap. A la nostra cultura apreciem els arbres. En una ciutat, per exemple, es valora molt si et tallen un arbre que tenies davant de casa i et feia ombra. I en el món rural tradicional moltes vegades les persones no accedien al bosc, només hi anaven els caçadors o la gent més feréstega. Per tant, en el món rural també hi ha una visió del bosc més complexa. Respecte als boscos, com a societat experimentem una ambivalència. Per una banda, ens estimem els arbres per tot el seu simbolisme però, per l’altra, no tenim problema per tallar les branques d’un arbre que ens tapen les vistes de la platja. Vivim amb aquesta ambivalència com amb tantes altres. És bo ser-ne conscient.

Quins altres serveis ens donen els boscos?
— Els més importants són la regulació dels cicles hídrics i la conservació dels sòls. Si no hi hagués vegetació, quan plou, una part important de les capes superficials del sòl se n’aniria. Amb l’aigua passa igual. Sense vegetació, quan plou, l’aigua marxaria. La vegetació fa que una part molt important de l’aigua torni a l’atmosfera. També n’hi ha d’altres, com el proveïment de bolets o, en altres latituds, de fruits del bosc. A més, hi ha els valors culturals i de benestar que produeixen els entorns naturals.

Hi ha estudis que han vist que passejar per un bosc té efectes positius en l’estat d’ànim i en la reducció de l’estrès i l’ansietat.
— Els darrers anys s’han posat en valor aquests efectes. Igual que passejar vora el mar alleuja l’estrès a algunes persones, en un bosc podem tenir aquesta percepció psicològica de benestar. De tota manera, si fiques algú dins d’un bosc ben tancat i sense referències, potser s’estressaria. El benestar es produeix en boscos oberts i amb bon trànsit, dels quals es pot entrar i sortir amb facilitat. Convido a qualsevol a entrar a un bosc de nit i aguantar tot solet allà. La distància que som capaços de recórrer de nit sense llanterna per un bosc, encara que sigui per un camí, no és gaire. Després d’una estona, ens entra un cert pànic. És el complex de la caputxeta vermella, que té por perquè veu el bosc com un entorn hostil. És cert que hi ha estudis sobre els beneficis psicològics, però cada any s’ha de buscar gent que es perd al bosc.

Què fan els arbres per ser tan importants?

— La seva característica fonamental és que, en comparació amb altres plantes i organismes, viuen molt de temps, segles o fins i tot milers d’anys. La seva essència consisteix en aixecar-se de la superfície per anar a buscar la radiació solar per fer fotosíntesi. S’aixequen perquè altres no els passin al davant. I quan creixen, s’han d’aguantar, necessiten generar una estructura, un tronc, i això no es fa d’un dia per l’altre. Van acumulant i per això tenen una vida llarga. Però no poden pujar indefinidament, perquè necessiten aigua i aquesta aigua l’han d’aixecar des de terra. Per tant, a mesura que van més amunt, aquest ascensor ha de fer més força i arriba un moment que no és viable. Per això només hi ha boscos quan hi ha una pluviometria mínima. En un lloc molt àrid els arbres no tenen prou aigua i ni s’aixequen. El bosc s’estructura a partir d’aquest principi.

Què més hi ha d’haver al voltant d’un conjunt d’arbres perquè es consideri un bosc?
— Des d’un punt de vista ecològic s’entén que un conjunt d’arbres molt seleccionat i homogeni perquè, per exemple, s’han plantat, és més proper a una plantació que a un bosc. Un bosc necessita una certa diversitat i una certa estructura. Però sempre hi ha una gradació. També hi ha boscos en què s’han seleccionat espècies o se n’hi han plantat, però en els quals s’ha mantingut una certa diversitat d’espècies o arbres de diverses mides. No són boscos perfectament naturals. De fet, al nostre entorn no tenim cap bosc natural.

Ah, no?
— No.

Ni algun bosc del Pirineu?
— No. Res de res. Recordo que fa uns anys uns col·legues de l’Aragó em deien que hi havia alguna fageda en un racó molt inaccessible... D’acord. Potser hi ha algun emplaçament en el qual no ens barallarem per l’adjectiu, però en el nostre entorn mediterrani la societat humana fa milers d’anys que està actuant. En tenim evidències des del neolític i, per tant, l’entorn forestal i no forestal que tenim és clarament un llegat històric de l’activitat humana més o menys intensa en diferents èpoques. Hi ha estudis que apliquen un criteri més lax que diu que si fa 50 anys que no hi ha evidències d’una explotació clara i manifesta, es pot considerar el bosc com a natural, però 50 anys en la vida d’un bosc és molt poc. Aquest criteri dona percentatges de boscos naturals del 10 o 15 % a escala europea.

A la resta del món hi ha algun bosc natural?
— Sí, hi ha zones que han tingut molt poca ocupació humana, com algunes zones boreals o al sud de Xile, o en algunes zones tropicals. Però fins i tot en els boscos tropicals, amb tot el seu vel de naturalitat, ja fa temps que es descobreixen evidències que han estat més o menys intervinguts pels humans.

¿La mortalitat d’arbres que comentàvem abans també afecta boscos catalans?

— Al Pirineu es detecta des de fa anys un declivi de moltes poblacions de pi negre subalpí que va de les zones d’Ulldeter fins al Pallars Sobirà. Sembla que el clima més sec hi té alguna cosa a veure. Un altre cas són els boscos de pi roig en zones més baixes del Pirineu i en altres àrees de Catalunya, des del Solsonès fins a les Guilleries o la serra de Prades. L’alzina a les zones de Lleida com Camarasa també ha patit davallades molt importants. I a la Garrotxa. Les poblacions de pi pinyoner del Maresme també ho estan patint, en aquest cas accentuat per la contribució d’alguns insectes.

Més enllà de ser un senyal d’alarma, ¿aquesta mortalitat d’arbres està tenint alguna conseqüència directa que puguem notar?
— És difícil perquè la mateixa dinàmica del bosc fa que quan hi ha aquests episodis de mortalitat els arbres tornin a créixer una altra vegada. I això s’ha estudiat amb dades d’arreu del món. En un 30 % dels casos hi creixen arbres de la mateixa espècie, però el més normal és que les espècies que es moren es reemplacin per espècies que viuen en entorns més àrids. És com si ja s’estigués preparant una transició cap a boscos més adaptats a la nova situació climàtica. En pocs casos, un 10 %, el bosc no és capaç de recuperar-se i hi queda un matollar. Un 10 % no sembla gaire però si aquest fenomen passa des de fa trenta o quaranta anys, pot ser significatiu.

Un cop detectats aquests senyals d’alarma què es pot fer perquè aquesta mortalitat no vagi a més?
— La primera cosa que hem de fer és conèixer els boscos. Si no tenim prou coneixement farem el que bonament puguem però segurament estarà mal fet. Sabem que els boscos són complexos i tenen una dinàmica i un creixement lent. No sabem construir sistemes complexos naturals. Difícilment podem construir boscos a mida, però sabem que els boscos tenen una capacitat d’autoregular-se, com tots els ecosistemes, i que quan mor un arbre en neix un altre. El meu lema és acompanyar els boscos en aquestes transicions amb el nostre coneixement. Això hauria de correspondre a actuacions no gaire intensives o agressives. Sabem que la pèrdua de biodiversitat en un bosc fa que sigui menys resilient i que els mecanismes de regulació no funcionin tan bé. Hauríem d’aplicar solucions basades en la natura a la gestió dels boscos, tenint en compte que aquesta gestió és multifuncional i compatible amb obtenir un rendiment econòmic i mantenir la biodiversitat de diverses maneres. És important entendre que la gestió forestal no és únicament treure fusta i tallar arbres per alleugerir la densitat dels boscos, sinó que és més complexa perquè implica seleccionar espècies, donar més o menys accés a les persones perquè n’obtinguin altres serveis o restaurar quan hi hagi un perill de pèrdua de sòl.

Si hagués de triar un bosc per passejar i obtenir aquest benestar espiritual que produeixen, quin triaria?
— Jo tinc molta empatia amb els boscos de pi negre del Pirineu. Hi anava a passejar de jove i m’hi sento com a casa, però també m’agraden altres boscos com els de Nothofagus de la Patagònia, que són majestuosos.
Boscos de Nothofagus de la Patagònia

Toni Pou
· Article publicat al diari Ara el 26/08/2022

diumenge, 21 d’agost de 2022

Respostes a la provocació del foc

La provocació del foc

Després de tants anys de participació i implicació en el mon forestal, també en multituds de discussions i fòrums, em fa una peresa indescriptible tornar als eterns i absurds debats de sempre sobre els incendis forestals, boscos que s'han de “netejar”, que els incendis “s'apaguen a l'hivern”, “que abans això no passava” per mor de l'activitat de carboners, llenyataires etc., talment Sísif.

Als anys vuitanta del segle passat, i abans també, molts incendis varen devastar els nostres boscos i muntanyes, el nostre paisatge. El que tenim avui és el que varem crear ahir. A Catalunya l'estiu de 1986 es varen cremar 65.811 ha. forestals, 43.335 arbrades i 22476 no arbrades, Montserrat inclosa. Aleshores la revista “Serra d'Or” va demanar a uns entesos, Josep M. Panareda i Josep Nuet, un treball per aclarir conceptes quan als incendis forestals. Així ho feren en un reportatge al número 324 de Serra d'Or del 1986: “Lainterpel·lació del foc” 

Molta de la informació allà exposada és ben vigent avui, en altres casos, com en l'origen reincident del foc en els abocadors de residus urbans a cel obert, ha canviat, per bé. En recoman molt la lectura.

Aquests darrers dies molts dels conceptes i raonaments equivocats s'han tornat a produir, només que actualitzats en forma de tuits, entrevistes a tota mena de mitjans, grans titulars, opinions de tota mena d'experts etc. En la majoria de casos el culpable no és tan el foc com ho són sobretot els boscos, o la gestió dels boscos, apart del canvi climàtic. Fins al punt que al bosc que, com a dinàmic ecosistema salvatge que és, ha evolucionat cap estadis més biodiversos i madurs, és titllat literalment de monstre, “El monstre que hem creat”, en el sentit que hem deixat de talar, eixermar i usar el bosc de la manera intensa com es feia.

Poc es parla però, ja ho vaig fer en un anterior article, “El foc criminal dels autèntics i vertaders culpables: els qui intencionada, de forma negligent o per simple accident, provoca el foc, és a dir, la persona humana, al menys en un 97% de casos.

L'aprofitament dels boscos de Mallorca en forma de llenya, carbó, feixines pels forns de calç i de pa i intensitat acció ramadera de porcs, muls i ases, cabres i ovelles, amb l'ús incorporat del foc en grans superfícies, milers i milers d'hectàrees, va fer desaparèixer pràcticament els boscos en gran part del territori de muntanya. El que avui tenim són, en el millor dels casos, uns boscos que han evolucionat a partir dels impactes del passat on, com a ecosistemes mediterranis que són, estan formats per arbres, arbusts, enfiladisses, gramínies etc. resistents a l'estiu sec i eixut. Un bosc en evolució dinàmica cap a estadis més madurs i resistents al foc, això si cap intervenció de gestió humana no ho impedeix.

Per altra banda, allò que sí va modificar i molt els boscos (que desapareixien), el paisatge, va ser la construcció de marjades, bancals, amb una funció de regulació hídrica important i creades per a cultiu, preferentment i pel que fa a Mallorca d’oliveres i cereals (Almallutx, Cúber p. ex.). Aquestes marjades, sovint en comes i comellars amples, dividien el bosc, la muntanya en dues parts, creaven espais de mosaic on un foc no podia progressar d’una banda a una altra. Són aquests llocs que s’han de recuperar, els de marjades amb funció d’autèntics i eficients tallafocs.

Amb les excavadores i tractors que varen comparèixer a l'engròs als anys seixanta i setanta del segle passat, es varen construir, i destrossar, molts de camins, també dins el bosc, i s'estengueren les carreteres públiques. En aquest casos cal triar estratègicament on construir franges de defensa a banda i banda d’aquests camins i carreteres, amples, amb una tala important d’arbrat, preferentment pins i amb una eixerma i aclarida de vegetació baixa igualment severa. La seva funció no és tant la de tallafoc com la de facilitar la penetració i operatiu dels mitjans d’extinció.

Molts d’aquests debats de boscos que s’han de “netejar” etc. fa temps haurien d’estar superats si tenguéssim memòria i escoltàssim millor als entesos, que cal destriar bé.

Ah, i deixau els boscos en pau!

Joan Vicenç Lillo Colomar
També publicat a DBalears

 

dilluns, 18 de juliol de 2022

El foc amic

 

El foc criminal

Potser la llegenda era menys o més així: en una de les tribus que poblaven el que avui es coneix com Amèrica del Nord, o els Estats Units d'Amèrica, es realitzava una prova a qui arribaven a l'adolescència, consistent a haver d'abandonar obligatòria i individualment el poblat per endinsar-se a boscos, prats o muntanyes per un període de temps de quinze dies, amb un objectiu, entre altres, que en retornar havien d'aportar a la gent del seu poble algun objecte i ensenyança apresa durant la seva experiència. Un d'aquells al·lots va decidir pujar cap a les muntanyes més altes, el seu objectiu era mirar de capturar o, en el seu cas, trobar plomes d'àguila. Una nit de tempesta es va haver de refugiar, xop i fred, a l'entrada d'una cova elevada i no gaire profunda. Un vent eixordador que feia crida als arbres i tot un seguit de llamps i trons, aconseguiren fer tremolar aquell nin. Les branques d'un arbre que tenia ben davant no paraven de xerricar i gemegar amb el frec que el vent imposava. Fou en un instant que va creure veure-hi un petit llum roig. Es va passar la ma pels ulls per a fixar-s'hi millor i, sí, una llum roja minúscula com el caliu i acompanyada d'un fil de fum, emergia des d'on les branques fregaven una amb l'altra. Ràpidament la pluja la va apagar.

L'endemà al matí quan es va despertar, el dia era lluminós, pocs niguls blancs tacaven el cel. Es va aixecar i es dirigí tot d'una cap on les branques s'havien fregat la nit anterior i hi va poder comprovar el senyal, la resta carbonitzada d'un bocí de llenya. Amb el ganivet que duia va tallar dos bastons d'aquella branca i de manera frenètica els fregà durant molt de temps sense cap resultat, llevat de comprovar que en el punt d'unió del frec, la fusta s'havia encalentida. Assumit com un repte seguí fregant els dos bastons fins que aconseguí extreure'n una minúscula incandescència. Desfilà fils de la seva pròpia roba i els acostà al petit caliu, bufà i bufà fins que aconseguir treure'n flama, foc.

De retorn al seu poble quan li demanaren quin era l'objecte o ensenyança que havia d'aportar, el jove mostrà dos bastons que provocà la incredulitat i rialla del poble que l'envoltava. Amb gran dignitat s'assegué i repetí l'operació d'un dies abans fins que el foc tornà a aparèixer.

Enguany fins al dia d'avui, mitjans de juliol, les Illes Balears i Pitiüses han quedat al marge de patir incendis forestals de certa consideració, ben al contrari del que s'esdevé a Espanya, Itàlia, França, Marroc... És opinió generalitzada que són una conseqüència directa del canvi climàtic, que provoca onades de calor extrema de llarga durada amb períodes de sequera igualment llargs. Abans de donar la culpa al canvi climàtic, els culpables sempre varen ser i i encara són la vegetació seca, els boscos bruts, la manca de gestió forestal... Sempre restant en un segon terme, i sovint ràpidament oblidat, el vertader culpable en uns 95% de casos: la persona que el va provocar. Aquesta persona o grups de persones siguin per negligència, accident o intencionalitat paranoica o criminal han provocat la totalitat dels incendis que devasten territoris immensos agrícoles i forestals durant aquests dies. Poc se'n parla de la causa humana, de les investigacions en curs, ben al contrari en altres casos de motivació terrorista o interès mediàtic.

Les despeses pressupostàries que els diferents governs destinen a mitjans d'investigació o recursos humans policials específicament mediambientals, si és que existeixen, són infinitament inferiors als que gaudeixen altres cossos policials locals, estatals o militars. El problema és que la formació i pràctica diària d'aquests darrers és dona com el seu nom indica (polis) preferentment a zones urbanes, pobles i ciutats i no a territoris naturals, agrícoles amb tota la seva interconnexió de relacions amb l'home. Per altra banda fins no fa massa dècades, i encara ara, s'ha entès el foc, l'ús del foc com una eina de treball, de domini del medi natural, de gestió agrícola i forestal. Qui en fa ús no es considera per això un criminal.

En tot cas la investigació de causes relacionades amb els incendis forestals solen acabar en la gran majoria de casos arxivats amb els culpables desconeguts i probablement a punt per a tornar-hi a reincidir. Recordem tan sols en el darrer i intencionat incendi provocat a l'Albufera de Mallorca o en tants altres i en les declaracions dels responsables polítics assegurant resultats en les investigacions per identificar els culpables de les que mai més hem tornat a saber res.

A mitjans del segle passat, les muntanyes d'Artà, Pollença, Escorca, Andratx foren devastades per grans incendis intencionats. Els causants, que només en certs casos foren perseguits per l'autoritat municipal, eren prou coneguts als propis pobles, en bravejaven públicament de les seves fetes. Feien net deien. Avui potser se n'amaguen un poc més, però en la majoria de casos aquestes accions criminals resten impunes. Aviat quan el foc s'hagi apagat, les muntanyes cremades quedaran lluny de la nostra vista, arribarà la tardor i plourà i aviat ningú sabrà què se'n va fer de les investigacions per descobrir i tenir controlats els culpables. De la mateixa manera que les conseqüències del canvi climàtic també tenen culpables que resten impunes a les seves accions criminals, però això ja és una altra història.

La majoria de la població, especialment la més jove és ben conscient de la perillositat del foc a les nostres mans, l'educació a les escoles, les campanyes d'educació ambiental i propagandistes en mitjans de comunicació han creat consciència al respecte. Falla que les institucions públics també hi estiguin a l'alçada, especialment en les seves responsabilitat d'investigació i resolució de les accions incendiàries siguin per imprudència o intencionalitat criminal.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Publicat al DBalears