divendres, 17 de novembre de 2017

Pins i alzines

Qui resisteix millor les ventades?

El company i amic de 'Amics arbres · Arbres amics', Joan Vicenç Lillo i Colomar, explica, en el programa 'Méteo, temps i natura' de les 'Notícies' de IB3, qui resisteix millor les ventades, els pins o les alzines.

'Méteo, temps i natura' és un programa de caire mediambiental i meteorològic diferent als tradicionals. Miquel Salamanca ens apropa de manera didàctica i entretinguda l'entorn natural i la seva relació amb l'ésser humà. Està centrat en les Illes però també ens acostarà a aquells fets i fenòmens que passen arreu del món.



dilluns, 30 d’octubre de 2017

Grans de robís


L'esoterisme de les magranes

Els mesos d’octubre i de novembre són temps de magranes, caquis, serves, nesples i codonys, entre altres fruites de tardor, però la que potser té un component més esotèric, a més de dietètic, és la magrana, que és el fruit del magraner ('Punica granatum'), arbre procedent del nord d’Àfrica i Àsia que és molt comú a les nostres illes, on trobam els magraners dolços i els magraners agres.

El seu nom científic ens ve a dir el seu origen i ubicació, Púnica, que és on es trobava Cartago, i ‘granatum’ perquè té grans, i des d’allà fou conreada a tot el Mediterrani i Àsia, primer, i després de la conquesta d’Amèrica, fou portada al nou continent.

És un arbre fort, que pot resistir temperatures de fins a 15 graus sota zero i és molt resistent a la secada, per tant és molt comú trobar-lo a casa nostra. De fet, antigament, gairebé totes les cases tenien al pati un magraner. Hi ha registres pol·línics que indiquen que els primers pobladors de l’illa de Menorca ja el coneixien i, com diuen alguns autors, inicialment el magraner devia ser tant un recurs alimentari com una planta sagrada per la particular forma de flors i fruits. De fet, tradicionalment ha tingut altres usos més enllà de la fruita, des de tallavent fins a arbre medicinal.

Usos medicinals

Normalment se n’utilitza l’escorça de l’arrel i ocasionalment del tronc; també se n’utilitzen els fruits. Les escorces de l’arrel i del tronc contenen alcaloides derivats de la piperidina, sobretot les pel·letierines i derivats de la tropinona, principalment pseudopel·letierina. També contenen sals minerals i abundants tanins (com l’el·lagitanina). L’escorça dels fruits conté abundants tanins.

S’ha fet servir com a vermífug, tot i que de vegades causa intolerància. S’utilitza també com a antidiarreic, antihemorràgic. Tradicionalment s’utilitzava per baixar la febre en processos gripals i contra les angines inflamatòries. Té acció antihelmíntica, sobretot és especialment eficaç per combatre les tènies. Segons la dosi, provoca paràlisi o la mort de la tènia. També té acció astringent, antidiarreica i antihemorràgica.

L’escorça de l’arrel i del tronc presenta toxicitat per la presència d’alcaloides. Pot causar nàusees, vòmits, vertigen i problemes en la visió. S’ha d’evitar en casos de gastritis, úlcera gastroduodenal, durant l’embaràs i la lactància.


Les magranes a la cuina

És una de les fruites dolces típiques de la tardor. La magrana s’empra sovint en la preparació de postres. És molt vistosa i proporciona un toc elegant a l’ensalada de fruites. Combina també perfectament amb gelats, iogurts i formatges. Un exemple és la magrana amb vi dolç o moscatell, que és ben pròpia de la cuina menorquina i mallorquina. Amb els grans de magrana també es poden preparar confitures i melmelades, a més de la salsa de magranes agres, una de les més antigues de la nostra cuina, que és un arrop de magrana que es guardava per a les grans celebracions i era l’acompanyament de les porcelles, capons, gallines i galls d’indi al forn. Aquesta salsa també acompanyava els rostits de les festes de Nadal i Cap d’Any.

El suc de la magrana és la granadina molt popular a l’Àfrica del nord i els països de l’Orient Mitjà. La granadina també es fa servir com a ingredient d’alguns còctels.

El suc de magrana era ben corrent a la Menorca del segle XVIII, el clergue Lindemann, ens diu a la seva ‘Descripció de l’illa de Menorca’ que els menorquins són afeccionats a beure suc de magrana, que per una banda ajuda a davallar les febres i també és molt refrescant.

La simbologia i l’esoterisme

La magrana té una simbologia que ve des de molt antic. Es diu a veure si l’arbre del be i del mal era un magraner, la poma granata, que van tastar Adam i Eva abans de ser expulsats del paradís.

Els jueus creuen que és un símbol de veritat, ja que afirmen que té 613 llavors, el mateix nombre de manaments de la Torà. Per això apareix en decoracions religioses cristianes (que van heretar aquesta connotació) i es menja a nombroses celebracions gregues. Persèfone menja una magrana i això li impedeix escapar de l’Hades per a sempre. El color vermell ardent de la seva polpa o dels seus grans és també el foc dels inferns o de les entranyes de la terra, que surten periòdicament a la superfície com el botí que va robar Persèfone per a plaer dels homes, que representa el foc Ctonia que indueix a la vida i la sang vessada en sacrifici dels déus pagans. És també un dels símbols de la deessa Hera.

Simbolitza el poder, ja que oberta té forma de corona. Per això els egipcis eren enterrats amb magranes i figuren en les representacions hebrees dels seus reis. Dona nom al darrer regne musulmà de l’Al-Andalus, el de Granada, i aquesta fruita forma part de l’escut d’armes de l’estat espanyol.
Per als maçons és la seva fruita per excel·lència, la que corona totes les columnes d’entrada als seus temples i forma part de la coronació del ritual, tant de la lògia com d’infinitat d’il·lustracions maçòniques.

Representa també el símbol de la fecunditat a moltes religions, fins i tot a la cristiana, on sant Joan de la Creu porta aquesta fecunditat al terreny espiritual i l’Església fa una comparació entre la duresa de la seva escorxa, amb la seva pròpia estructura que conté centenars de pobles units entre si pel mateix principi sagrat. També era creença a la nostra illa que quan es menjaven magranes, per cada gra que s’ingeria se salvava una ànima del purgatori.

Bep Al·lès  

dissabte, 30 de setembre de 2017

La por al bosc d‘excepció d’un país intervingut

Si aneu mil persones qui ha de tenir por és el bosc

Tinc un amic que és un supervivent, com jo. Sabem allò que és haver anat al límit. Superar el repte més enllà de la dificultat. Mastegar la por de saber que cada pas pot ésser el darrer. Tocar el cel amb les mans, baixar, i poder explicar-ho.
Compartírem altres pors, iguals d’íntimes i vitals: la por a no ésser estimat, a no trobar feina, a perdre família o amics… la por al dolor, a l’absurd.

Aquest amic m’ha enviat un missatge:
Avui sentia a la ràdio el professor Josep Maria Terricabras, filòsof i parlamentari europeu parlant sobre la por i feia un símil, molt didàctic. Deia:
“Si has de passar un bosc de nit i vas sol, tens por. Si aneu deu persones ja no tens tanta por. Si aneu un centenar de persones ja no tens por.
Si aneu mil persones qui ha de tenir por és el bosc”.

Segons Jung el bosc és una de les figures arquetípiques de l’inconscient col•lectiu, un símbol que amb el pas del temps va passar d’ésser la representació d’un espai sagrat a ésser considerats un lloc de por on podia passar de tot.

Potser si que fa por adonar-te’n que no pots viure tranquil a casa teva: t’imposen el llegat de tota la ruqueria franquista, et volen silenciar i persegueixen els nostres representants i les nostres institucions només pel fet de voler gestionar els nostres recursos.
Travessarem el bosc de la carcúndia ibèrica, dels torracollons dèspotes i de la tanta falta de cultura. I això servirà per a fer prou pinya com per a no patir. I votarem !!!

La pilota és nostra i les normes d’ells ?
J.D.Fernàndez i Brusi

dijous, 31 d’agost de 2017

Prevenció i por als incendis forestals


Incendis forestals i prevenció

No hi ha dubte que l'incendi d'Andratx va significar un trauma psicològic important per els principals responsables dels operatius d'extinció d'incendis forestals a la CAIB. Qui varem viure de prop altres molt extensos i devastadors incendis forestals a la dècada dels vuitanta, ens ve de nou aquesta por, pànic sobtat, per el gran i, gairebé definitiu incendi que s'augura. És clar que ens ha de preocupar la possibilitat real d'un gran foc forestal, el que no pot ser és la cronificació d'aquesta por i actuar en funció d'aquest estat.

L'exemple de prevenció que a l'article “Cuenta atrás para el incendio salvaje”, exposa el Sr. Berbiela, cap de gestió forestal de la Conselleria de Medi Ambient, de la intervenció a Sa Canova, és el pitjor que es podria apuntar, no només per el menyspreu a altres opinions preocupades per la conservació del fràgil ecosistema dunar, sinó perquè demostra que la necessitat d'elaborar un estudi, un coneixement i alhora sensibilitat envers aquests hàbitats o altres és nul fora de la sola mirada d'una prevenció molt subjectiva, poc estudiada i sotmesa a jocs de probabilitats incerts.

Precisament la meva discrepància en els al·legats intervencionistes contra la massa forestal en general, radica en el principi de considerar aquesta mateixa massa desprenent-la de la seva funció biològica, salvatge, dinàmica... lliure, desprenent-la també de les característiques pròpies que marca cada lloc concret, i dotar-la d'una particularitat especialment perillosa, nociva, enemiga de la prevenció en incendis forestals.

Al cap i a la fi, aquest debat, és vell i recurrent. A una part, una banda d'acció contra un enemic forestal format per combustibles, en realitat de vegetació mediterrània, densa, complexa, rica, dinàmica, mala d'aregar, i a l'altra una mirada que demana més calma i atènyer el que de veres i sense animadversions forestals, signifiqui prevenció: recuperació d'antics bancals agrícoles de muntanya, faixes de defensa eficients als costats de carreteres i camins i perimetrals en zones urbanitzades... i, però, un estat permanent de prevenció, vigilància i investigació sobre les causes, dotades alhora d'informació de qualitat i educació ambiental a l'opinió pública.

Finalment, és ben cert que al canvi climàtic que ho agreuja molt tot plegat, s'hi ha d'afegir la no menys greu nefasta gestió forestal consistent a deixar que d'aquesta se'n cuidin les cabres, una gestió antròpica de desertificació irreversible.

Joan Vicenç Lillo Colomar

dilluns, 28 d’agost de 2017

Defensors del bosc

El bosc de Białowieża

El bosc de Białowieża té un valor incalculable i és una mostra viva de la nostra història. Forma part del nostre patrimoni comú i com a tal ho hem de valorar i protegir de la cobdícia i l'estupidesa humana.

Defensors i guardians del bosc que sou en primera línia per a defensar el bosc, els seus arbres centenaris i la seva increïble varietat de fauna i flora.

Lluitau en nom de tots i totes i no estau sols. Comptau amb el nostre suport, la nostra solidaritat i el nostre agraïment. Des de tots els racons d'Europa, som testimonis de la vostra lluita per a defensar al bosc.

A l'est de Polònia, la tala d'arbres està destruint el bosc de Białowieża amb el beneplàcit del govern. Es tracta del darrer bosc verge d'Europa i forma part del nostre patrimoni comú, el valor del qual és incalculable. S'estan talant els seus arbres per a fabricar contraxapat i palès. L'única cosa que s'interposa entre els arbres i les màquines taladores és el poder de la veu de la gent.

Després d'assumir el poder, el govern polonès actual aprova la tala intensiva en zones protegides del bosc amb l'excusa de lluitar contra una plaga d'un escarabat a l'escorça – un pretext que ha estat rebatut per científics polonesos i europeus. En realitat, la venda de fusta té finalitats lucratives. Ja s'han talat més de 50.000 arbres, molts d'ells centenaris.

Fa tan sols unes setmanes, el Tribunal de Justícia Europeu (TJE), va respondre a la denúncia interposada per la Comissió Europea i ordenà a Polònia que aturàs la tala per a evitar danys irreversibles mentre el Tribunal dicta la sentència definitiva. Tan mateix, el govern polonès ha ignorat totes les peticions per salvar el bosc, incloent les de la comunitat científica i ONGs, les protestes i peticions de la UNESCO i fins i tot l'ordre del TJE. Així, Polònia s'ha convertit en el primer país de la UE en desobeir una ordre del Tribunal.

Cap autoritat pot parar-los els peus?

S'anomenen Defensors del Bosc. Son les persones que aturen les màquines taladores, bloquegen els camins d'accés i interrompen la tala, a vegades amb els seus propis cossos. Les seves accions han salvat centenars d'arbres. Ara molts d'ells s'enfronten a l'assajament, multes, accions judicials i violència física. Per a seguir la seva lluita necessiten saber que no estan sols. I per a sentir-se segurs, necessiten visibilitat.

Podem ajudar-los atraient l'atenció internacional, perquè els defensors -i els taladors- sàpiguen que estam vigilants. Podem donar-los força amb un potent missatge de solidaritat procedent de tots els racons d'Europa. I podem facilitar-los l'ajuda que tant necessiten mitjançant donatius, perquè la seva defensa del bosc es mantengui fort durant el cru hivern.

Traslladarem tots i cadascun dels vostres noms al Campament de Defensors del Bosc. El teu nom hi podria ésser. Amb la teva signatura no només els demostres la teva solidaritat, sinó que tu mateix et converteixes en un guardià més del bosc.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Arbres tot el carrer

La darrera collonada urbana

Senyalètica arbòria
Un nou senyal afegit al catàleg de contaminació paisatgística de la ciutat: "Arbres tot el carrer". Què caldria entendre amb aquest advertiment de perill ?
  • Que els arbres són un perill per ells mateixos ?
  • Que els arbres poden caure en qualsevol moment ?
  • Que el ciutadà està obligat a conviure amb un perill indefinit ?
  • Que és un experiment sociològic per tal de veure quan triga la patuleia en demanar la tala d’aquests arbres ?
Si es suposa que he de modificar el meu comportament en funció de les indicacions rebudes pels qui regulen el trànsit, què he de fer ?
  1. ) Córrer més per tal d’estar menys temps exposat al risc d’aquest carrer.
  2. ) Anar més poc a poc per a poder detectar el perill i si el trobo avisar a la guàrdia urbana.
  3. ) No passar mai més per aquest carrer.
Com més va, més anem de pet a la ciutat dels prodigis. Ara ja no caldran ni diagnosi ni valoracions de risc de l’arbrat. Ni jardiners ni arboristes. Ni ofici ni responsabilitat.
Ara n’hi prou amb plantar un pal i tal dia farà un any: estaves avisat, els arbres són un perill a la ciutat ! 
J.D.Fernàndez i Brusi

PS: Sobre la valoració dels riscos al bloc teniu, entre d’altres anotacions, aquesta: Malalts de sostenibilitat?

dimarts, 1 d’agost de 2017

Beneficis de l’abandonament de la gestió forestal

Canvi global, Ecologia forestal

La manca de gestió dels boscos mediterranis està accelerant la substitució de pins per alzines

Un estudi del CREAF constata que la colonització d’alzines, i altres arbres de fulla ampla, és molt més ràpida del que s’esperava. Les causes principals són l’abandonament de la gestió forestal i el canvi climàtic.

Fulla d’alzina al Montseny. Autor: Jose Luís Ordóñez
Els arbres de fulla ampla (planifolis) de la península Ibèrica —alzines i roures principalment— s’han mantingut sovint en segon terme sota les capçades de diferents espècies de pins. Però, les sequeres repetides i l’augment del nombre d’incendis, conseqüències del canvi climàtic, han fet que els planifolis agafessin protagonisme enfront les pinedes, perquè s’adapten millor a aquestes pertorbacions. Ara, un estudi publicat a la revista Global Change Biology adverteix que l’abandonament de la gestió forestal també decanta la balança cap als planifolis, especialment els alzinars, que estan colonitzant els boscos mediterranis més ràpid del que s’havia previst. L’estudi s’ha dut a terme amb les dades d’unes 33.000 parcel·les dels Inventaris Forestals Nacionals (IFNs).

Aquesta substitució podria ser considerada, de fet, una reocupació: “L’alzina és una espècie típicament mediterrània que ja fa anys que podria haver ocupat grans extensions de la península. Però amb la gestió forestal i per raons econòmiques s’han afavorit els pins ─en detriment de les alzines─, perquè la fusta es pagava millor”, recorda l’autor principal de l’article, Jordi Vayreda.

"Els boscos del nord i de les muntanyes mitjanes són els més perjudicats per la substitució, ja que podrien no resistir les sequeres previstes en un futur"

Queda per demostrar si aquests canvis en la gestió podrien derivar en un problema per l’estabilitat dels boscos, sobretot al nord d’Espanya. En aquesta regió hi predominen espècies típiques del centre d’Europa i, per tant, menys adaptades al clima mediterrani, com és el cas de les pinedes de pi roig. També aquí s’està donant la substitució i les pinedes estan desapareixent en favor del faig. Les fagedes no estan adaptades a les sequeres acusades i, si es compleixen les prediccions d’aridesa generada pel canvi climàtic, podrien tenir greus problemes per sobreviure.
Pineda de pi roig amb planifolis creixent al sotabosc. Autor: Lluís Comas
Els animals dispersors de llavors i la resistència a l’ombra també afavoreixen els alzinars

L’estudi destaca almenys dos motius més, a banda de l’abandonament forestal, pels quals s’està donant a terme la substitució dels pins per faigs, roures i alzines. El primer és que les llavors dels planifolis es dispersen gràcies a animals, per tant tenen un abast de colonització més gran i més ràpid. I el segon és que la majoria de planifolis poden germinar i créixer en condicions d’ombra, mentre que la major part de pins només poden fer-ho sota condicions de molta llum.

També la temperatura hi té relació. S’ha vist que a més alçada, on el clima és més fred, el ritme de colonització dels planifolis és més ràpid i, en canvi, els pins desapareixen més veloçment de les altituds baixes.

En definitiva, sense l’escalfament global també es produiria aquesta substitució d’espècies, tot i que probablement no tan ràpid com ara. “Aquest estudi posa en relleu, un cop més, la importància de la gestió forestal per adaptar els nostres boscos al canvi climàtic”, conclou Vayreda.
Verónica Couto Antelo
15 de maig 2017
· Articles de referència :
· Al blog del CREAF
· Jordi Vayreda, Jordi Martinez-Vilalta, Marc Gracia, Josep G. Canadell, Javier Retana, 2016). Anthropogenic-driven rapid shifts in tree distribution lead to increased dominance of broadleaf species. Global Change Ecology. 22: 3984-3995. DOI: 10.1111/gcb.13394

diumenge, 30 de juliol de 2017

Paisatge, desenvolupament rural i ciutadania

Document de bones pràctiques de col·laboració ciutadana en la gestió del paisatge

L’Associació pel Desenvolupament Rural Integral de la Zona Nord-Oriental de Catalunya amb l’Observatori del Paisatge de Catalunya, posen a l'abasta de tothom la nova publicació 'Paisatge, desenvolupament rural i ciutadania. Bones pràctiques de col·laboració ciutadana en la gestió del paisatge a Europa'.
Aquest document fa una selecció de deu experiències de col·laboració ciutadana en la gestió i ordenació del paisatge que s’estan duent a terme a Europa. S’analitzen casos de Catalunya, França, Itàlia, Suïssa, Alemanya, Eslovàquia, el Regne Unit i els Països Baixos.
Aquesta publicació, disponible en paper i en digital, s’emmarca dins el projecte de cooperació Col·laboraXPaisatge “Desenvolupament rural a través del paisatge i la col·laboració ciutadana (construccions de pedra seca)”, coordinat per l’Associació pel Desenvolupament Rural Integral de la Zona Nord-Oriental de Catalunya (ADRINOC) amb l’assessorament i el suport tècnic de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

· Es pot accedir al document en format digital aquí.

· Associació pel Desenvolupament Rural Integral de la Zona Nord-Oriental de Catalunya (ADRINOC)
· Observatori del Paisatge de Catalunya

dissabte, 24 de juny de 2017

Sota l’ombra d’una figuera

La bona ombra

És a l’estiu quan els caminaires sabem apreciar encara més la bona companyia del arbres al llarg de les nostres passejades. A ple sol un corriol obert que s’enfila cap al cim amb només matoll envoltant el trajecte ens pot fer suar la cansalada. Si trobem un sender on el brancatge dels arbres redueix la temperatura alguns graus la nostra remuntada esdevé sense dubte menys feixuga.

Per justificar el poema que ve a continuació, aquest passat cap de setmana d’onada de calor vaig reflexionar sobre un aspecte habitual que tenyeix la societat post-moderna: la intolerància a la frustració, la necessitat de revertir situacions desplaents de manera immediata.

Vet aquí com una figuera que em vaig trobar a tocar d’un caminet estret i extraordinàriament assolellat que voreja dues propietats agrícoles va segrestar uns instants el meu temps i la meva atenció.

I va quedar-me ben clar: quan gaudim de l’ombra hauríem d’aprendre a estimar els arbres que ens la donen.
Bon estiu!
Franc Guinart i Palet
19.06.2017 (Capellades)

Assedegat,
amb la cantimplora buida,
sota l’ombra d’una figuera,
espessa, ampla i generosa,
del Sol abrusador vaig amagar-me.
Insuportable, calor!,
si us plau, que torni l’hivern!!,
dels llavis va escapar-se’m.

Les fulles van caure al terra
i un vent de sobte glaçat
la meva pell va fuetejar.
De l’interior de l’arbre
una veu vaig escoltar:
Respira fons, amic meu,
és el teu temps i el teu camí,
per més que ho desitgis
no el pots avançar ni endarrerir.

Una rialla somorta va precedir
la lenta fusió de la gebrada,
les fulles van tornar a les branques
i un vas d’aigua molt fresca,
recollint mil gotes de fantasia,
als meus peus vaig trobar.

Franc Guinart i Palet
Capellades
19-06-2017

dijous, 22 de juny de 2017

Plàtans escalivats vora el solstici d’estiu

(o deixar-s’hi la pell a l’ofici de fer d’arbre)

Aquests dies el planeta festeja de ple amb el sol. A la nostra latitud la radiació és màxima.

Gràcies al prodigi de la llum que el fa créixer, l’arbre no deixa de tocar el cel expandint-se en el seu cicle vital. Fa seva la dita “renovar-se o morir”: ara es descarrega de totes les agressions que pot; les que no, les va compartimentant. Viure per ell és un procés de canvi i adaptació constant, no es pot permetre el luxe de fugir. Quan no pugui més ralentirà la seva vegetació. Sembla que la seva fisiologia estigui adaptada a l’incivisme i ara bé quan toca desprendre’s de moltes nafres gratuïtes i estrenar pell nova.

Així doncs toca d’espellofar-se, purgar fulla atacada per la cendrosa, i esperar que es faci una comissió per a veure si es pot disposar d’una mica més d’aigua…

Finalment i amb una mica de sort -si li ha tocat viure en un escocell lluny d’un contenidor d’escombraries- (*) potser s’escaparà d’anar-se’n escalivat al canyet ara que ve Sant Joan.

(*) En d’altres anotacions podreu trobar més entrebancades amb la dura realitat arborícola :
Incendis urbans
El cromatisme de l’escorça dels plàtans
Arbres cremats, arbres rostits

Joan de Déu Fernàndez i Brusi

dimarts, 20 de juny de 2017

Pamboli amb figues flors albacors i pernil salat

Un plat d'estiu refrescant i deliciós

La figuera Albacor, Albacora o Bacorera fa més de mil anys que es cultiva a la Península Ibèrica i a les Illes Balears. El seu nom prové de l'àrab andalusí Al-Bakurah, que significa la primera fruita, la més primerenca, per les seves figues flors que maduren molt prest a finals de la primavera. Els nostres avantpassats musulmans, dels quals no n'hem d'estar gens envergonyits sino ben orgullosos, parlaven la llengua andalusí a tota la regió anomenada Al-Àndalus, que abarcava el sud de Catalunya i Aragó, tota València (Balansiya, en andalusí), Castella-La Manxa, Extremadura, Murcia (Mursiya, en andalusí) i tota Andalusia i des de l'Algarve portuguès (Al-Garb, en andalusí, que significa l'occident de l'Al-Àndalus) fins a les Illes Balears. Totes les llengües parlades actualment a la Península Ibèrica es vàren enriquir amb milers de paraules del dialecte andalusí que es parlava a Ibèria, que era una barreja d'àrab i llatí vulgar amb fortes influències de les antigues llengues celtibèriques. Paraules tant maques com albacor, emprada sobretot a València i les Illes Balears, són un llegat directe de l'andalusí.

La seva preparació ja no pot ésser més senzilla. Tot seguit us l'explic pas a pas.

Ahir la meva amiga Xesca Roig em va regalar aquestes fantàstiques figues flors albacors, albacores o bacoreres. Al meu hort tenc una figuera d'aquesta antiguíssima varietat, però enguany ha tengut molta peresa i només ha madurades quatre figues flors, mentre que la seva està carregada de fruites grosses i sucoses, com podeu apreciar a la imatge ampliant-la amb un doble clic.

Quan les vaig veure tant apetitoses em va entrar una gola grossa per tastar-les i se me va ocórrer preparar-me un dinar estiuenc de pamboli amb una tomàtiga Raf, figues flors albacors i pernil salat, que a Mallorca anomenam cuixot, tot regat amb un roi generós d'oli d'oliva verge.

Em vaig comprar una barra de pa i en vaig xapar mitja dins un plat llarg.

Per damunt hi vaig distribuir llenques de tomàtiga Raf, que era ben madura i desprenia un flaire deliciós. Tot seguit les vaig salar y regar amb un bon raig d'oli.

Vaig triar les figues flors més madures i les vaig tallar a llenques gruixadetes, distribuint-les per damunt la tomàtiga i regant-les amb un altre roi d'oli. Les figues s'han de menjar sense pelar. Just davall la pell hi concentren una gran quantitat de vitamines i antioxidants antienvelliment i anticancerígens. Ens donen benestar i ens allarguen la vida i no s'han de deixar perdre.

Finalment vaig completar el plat amb mitja dotzena de llenques primetes de cuixot salat.

Us assegur que vaig fer una vega. Vaja quin dinar més bò! N'hagués menjats dos plats. Moltes gràcies, Xesca!

Bon profit, amics!

dimecres, 14 de juny de 2017

La invenció de la Natura

Un curs d'estiu de la Universitat de Girona

Des de fa temps, la societat es pregunta com haurien de ser les relacions entre la societat i la naturalesa, arran, sobretot, dels greus reptes ambientals que ens planteja el planeta.
Els objectius del curs 'La invenció de la Natura' són:
- Entendre com ha evolucionat el concepte de natura des de les cultures primigènies fins a la nostra societat actual.
- Debatre, amb diferents experts, com han de ser les relacions entre la societat i l’entorn natural.
- Presentar una vivència de com connectar-se amb la natura.
En conclusió, volem que l’estudiant que participi en aquest curs d’estiu entengui com ha evolucionat el concepte natura i com han estat, com són i com podrien ser les relacions entre la natura i la societat.
Aquest curs s'adreça a tots els estudiosos de la naturalesa, és a dir, geògrafs, biòlegs, geòlegs, educadors ambientals i gestors d’espais naturals protegits.
La invenció de la Natura

Data inici : 05/07/2017
Data finalització : 07/07/2017
Lloc realització : Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, Campus Barri Vell i a la fageda d'en Jordà.
Professorat :
Jordi Pigem. Doctor en Filosofia, professor associat de la Universitat de Barcelona i conferenciant, amb tesi doctoral El pensament de Raimon Panikkar, una filosofia de la interdependència (Premi de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans).
Josep Maria Mallarach. Consultor ambiental independent. Doctor en Biologia, Màster en Ciències Ambientals i llicenciat en Geologia, amb la tesi doctoral "Millorar l’efectivitat dels espais naturals protegits: identificació, reconeixement i integració dels valors culturals i espirituals als espais naturals protegits d’Europa".
Aïna S. Erice. Biòloga de formació, i escriptora-divulgadora de vocació, especialitzada en la intersecció entre natura (regne vegetal) i cultura humana. Va cursar estudis a la UIB (llicenciatura i màster en biologia de les plantes en condicions mediterrànies).
Joandomènec Ros. Catedràtic des del 1986, i ara catedràtic emèrit, d'ecologia a la Universitat de Barcelona, on va dirigir el Departament d'Ecologia. Especialista en ecologia marina (bentos marí, mol·luscs opistobranquis i conservació de la biodiversitat).
Xenia Ros. Terapeuta Gestalt, professora de Qi Gong i co-creadora de l'Escola de Qi Gong "Ona de Jade" que fonamenta les pràctiques en relació a les estacions com a part curativa d’aquesta medicina ancestral.
Coordinació :
- Josep Gordi i Serrat. Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i doctorat en Geografia per la mateixa universitat; Màster d’Estudis Regionals, Urbans i Metropolitans de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor de Geografia a la Universitat de Girona des del 1990.
Informació i inscripcions : Universitat de Girona, Cursos d'estiu.

dilluns, 5 de juny de 2017

Una palmera del Paral·lel

Una palmera canària

De bon matí hi ha un moment de quietud per a contemplar l’eixerida estampa d’una palmera femella. Benplantada i seductora es proclama irreductible.
Poca gent sap però, que darrera d’aquesta presència hi ha uns quants maldecap. Quan no són les cotorres son les rates i si no el morrut
.
Aquest estípit tan elegant és el resultat de l’eterna poda de les palmes seques. El creixement de la capçada manté constant el nombre de fulles actives, i aquestes cada cop son més lluny del terra. Amb una particularitat: les femelles tenen la forma de la capçada molt rodona en relació els mascles, que son més eixatats a la part superior.

Res millor que una palmera canària per tal d’evocar l’exotisme de la tropicalitat !
Joan de Déu Fernàndez i Brusi