La «núvia del vent»

La Savina
Un arbre que arrela molt fort

 

Juniperus phoenicea subsp. turbinata

La savina és un arbre que no se’n parla gaire, no és conegut com el pi, l’alzina o el xiprer, hi ha força gent que si els preguntes que és una savina diran que no ho saben, però també és un arbre molt important. 

Juniperus Thurifera

La savina, principalment Juniperus phoenicea, és una conífera de la família de les cupressàcies que viu com a arbre petit o arbust. El seu aspecte i característiques principals son : Té un tronc robust, sovint tortuós, i una copa densa. Les fulles són petites, amb forma d'escata, i es superposen de manera compacta. Pot arribar als 8 m. d'alçada, el seu tronc és robust i les branques surten des de la base. La fusta és molt dura, resistents a la putrefacció i de gra fi, motiu pel qual s'ha utilitzat tradicionalment en la construcció i l'ebenisteria. Creix en zones seques, rocoses o arenals costaners. És molt coneguda i emblemàtica a les illes Pitiüses (Eivissa i Formentera), i també apareix en altres zones del territori catalanoparlant i de la península Ibèrica. La savina turífera o trabina (Juniperus thurifera) és un arbre escàs.

Juniperus Thurifera

A vegades es confonen el ginebró i el càdec amb la savina, però no son el mateix arbre. No, no són el mateix arbre, tot i que pertanyen a la mateixa família i gènere (Cupressaceae i gènere Juniperus), per la qual cosa estan estretament emparentats i comparteixen algunes característiques. A diferència de la majoria de cupressàcies, són plantes amb fruits no llenyosos, sinó carnosos. Sense anar més lluny, us heu preguntat mai per què els fruits dels ginebres punxeguts del Port poden ser de tres colors diferents? La resposta és molt senzilla: n’hi ha dos espècies diferents. Els fruits blaus corresponen al ginebre (Juniperus communis), els rojos al càdec (Juniperus oxycedrus) i els verds són els immadurs de les dos espècies. Però no són les úniques variacions morfològiques evidents entre aquestes dues espècies, ja que també són fàcils de diferenciar segons les seves fulles. Mentre les fulles del ginebre tenen una única línia blanca al revers, les del càdec en tenen dos.

Juniperus phoenicea subsp. turbinata

La savina Juniperus phoenicea subsp turbinata guss nyman és una subespècie que viu sobre substrats arenosos on poden formar savinars compactes amb exemplars de gran mida, sovint vivint juntament amb pins. Es diferencia d’altres subespècies per la mida dels gàlbuls. També les podem trobar sobre substrats rocosos, a llocs amb poca terra, llavors els individus solen ser més petits. 

Savina de Sa Tanca d'Allà Dins

A les illes Balears la savina és molt coneguda i emblemàtica a les Pitiüses (Eivissa i Formentera).  A Formentera la savina de sa Tanca d’allà dins, és una savina, Juniperus phoenicea. Està al municipi de Sant Francesc Xavier, destaca una per les dimensions i per la forma de la capçada. Fa 5,5 metres d’alçària, amb un diàmetre de copa de quasi 9 metres, i la soca fa 54 cm de diàmetre, amb un perímetre de quasi 2 metres.  És un exemplar relativament jove, de menys de 100 anys. Té una capçada molt compacta, que recorda la d’un pi ver, més que el d’una savina i es troba en molt bon estat de salut. La Savina de ses Salines, a la zona dunar del Cavall d'en Borràs, a prop de la platja de ses Illetes (Sant Francesc Xavier, Formentera). És la savina més gran de les Balears i probablement la més vella, amb més de 500 anys d'història. Fa 7,5 metres d'alçària, una copa de 12 metres de diàmetre i un tronc amb gairebé 3 metres de perímetre.

 

Savina de Ses Salines

A Eivissa és trobada abundantment a tota l'illa, especialment als voltants de Can Frare. A Eivissa és considerada un regal de la natura. Savines i ginebres i de sa Rota a Santa Eulàlia del Riu (Eivissa). Un conjunt protegit format per exemplars de savines i ginebres de dimensions considerables integrat en el catàleg insular

Savines centenàries del Racó d'Ademús

La Pobla. Savinar de Les Blanques

Al País Valencià, les principals poblacions i boscos de savines (principalment savina turífera, Juniperus thurifera, i altres varietats) es concentren en zones d'alta muntanya interior amb clima continental extrem. 

El savinar de Les Blanques (La Pobla de Sant Miquel, Racó d'Ademús). Considerat un dels boscos més extraordinaris i antics (amb exemplars de mil anys d'antiguitat), situat a l'ombra de l'Alt de les Barraques (el pic més alt del territori valencià). Va ser reconegut com un dels espais naturals més emblemàtics de la zona.

 

Savina La Juana Trabin

La savina Juana (Alpont, Els Serrans). Coneguda per ser l'arbre amb el perímetre de tronc més gran de tot el País Valencià. Les savines turíferes del Toro (Alt Palància). Agrupacions importants d'aquesta espècie adaptada a sòls pobres, freds hivernals i estius secs.  Cal destacar també la savina de Los Responsos que fa una altura de 12,9 metres i el perímetre del tronc és de 5,23 metres. És un dels exemplars de majors dimensions i longevitat del País Valencià. Des que el van catalogar com a monument natural el 2009, l’arbre ha sigut “rescatat de l’oblit” i l’han recuperat a través dels treballs de conservació.  

Savina dels Responsos

A Catalunya l'espècie més comuna és la savina comuna o marítima (Juniperus phoenicea), habitual en zones costaneres, garrigues i penya-segats de la Catalunya central i litoral. D'altra banda, la savina turífera (Juniperus thurifera) és un arbre pirinenc i d'interior molt més rar i protegit (vulnerable a Catalunya).

 

Savina del Turó del Coll Prunera. Matadepera

Els exemplars monumentals i boscos més importants de savines són : Savina d'Arati (Alins, Pallars Sobirà): És la savina turífera més grossa i coneguda de la Vall Ferrera. Un arbre mascle centenari que s'ha salvat històricament de la tala per trobar-se en un vessant de difícil accés.

 

Savina d'Arati

Savina de Borente (Ribera de Cardós, Pallars Sobirà): Un altre dels grans exemplars singulars de savina turífera que sobreviuen al Pirineu central.

 

Savines de la Serra de les Planes (Olesa de Bonesvalls, Garraf): Una mostra excel·lent de savina comuna adaptada a terrenys calcaris de mitjana muntanya litoral. Savines del Coll de Ca la Llebre (Serra de Miralles, Anoia): Àrea on es poden observar exemplars ben formats integrats en el paisatge prepirinenc central.

 

Savines del Coll de Ca la Llebre

A Catalunya també es troba a la muntanya de Montserrat, on ha donat nom a diversos massissos rocosos. 

 

Roca de la Savina inferior. Montserrat

Roca de la Savina inferior. Montserrat

La savina  simbolitza principalment la resistència, encarna la bellesa agresta, l'adaptació davant de l'adversitat i l'eternitat. A causa de la seva capacitat per créixer en terrenys pobres, pedregosos, amb vents huracanats i hiverns extrems, representa la força per suportar els embats de la vida sense fallir-se. Dir «ser com una savina» fa referència a aguantar amb dignitat. La «núvia del vent»: Les seves formes recargolades, modelades per la força constant del vent, evoquen el moviment perpetu i la unió indissoluble entre la terra i l'atmosfera.

 

Arbre del Vent

Eix del món i espiritualitat: En diverses tradicions antigues, es considerava un arbre sagrat que unia els tres plans, inferns subterranis, terra i cels. La resina aromàtica s'ha emprat històricament en rituals religiosos i per les seves propietats purificadores. Longevitat i fòssil vivent: En pertànyer a estirps molt antigues, com la savina albar, procedent de l'Era Terciària, se l'associa amb la immortalitat, la memòria del territori i el pas del temps. Emblema territorial: En llocs com l'illa de El Hierro, El Sabinar, la savina és el símbol oficial de la identitat insular, reflectint el caràcter tenaç dels seus habitants davant dels elements.

 

Juniperus phoenicea subsp. turbinata

El nom popular de savina sembla tenir els seus orígens en l’antic poble dels Sabins que habitarem la Itàlia central, van ser un antic poble itàlic de la península Itàlica que vivia a les muntanyes dels Apenins centrals i al nord del riu Aniene, a la regió coneguda com a Sabínia (actualment entre Rieti i l'Aquila). Habitaven zones entre el Tíber, el Nera i l'Aniene, amb ciutats principals com Reate (Rieti), Nursia (Norcia) i Amiternum.

El Rapte de les Sabines. Picasso, 1962

La savina també té algunes propietats medicinals i bioquímiques, però cal anar molt en compte ja que és molt tòxica. Conté grans quantitats del compost Sabinè, al qual s'atribueixen propietats antifúngiques. Antigament s'havia emprat el seu oli essencial per combatre berrugues i calmar dolors de reumatisme. Els fruits i la fusta s’utilitzaven per afavorir la suor, la menstruació i la eliminació de líquids. Les infusions o preparats de savina tenen efectes tòxics i propietats abortives, per la qual cosa el seu ús intern és molt perillós i està desaconsellat.

Juniperus phoenicea subsp.

En molts massissos d’altura mitjana-baixa de Catalunya hi abunden les savines. Aquest arbust té unes propietats que el fan ser estimat i molt valorat pels escaladors com a bon element d’assegurança i d’ancoratge, fins al punt que s’ha arribat a evocar, de part de diferents escaladors, la dita Santa savina, patrona dels escaladors. La seva presència en indrets escarpats inversemblants, la seva preuada resistència, que es conserva al cap d’anys fins i tot estant seca i morta, provoca aquest sentiment envers la savina. L’escriptor i destacat muntanyenc, escalador, escriptor, poeta, vinculat estretament al món de l'excursionisme català, Josep M Villalba Ezcay l’evocava així : 

Juniperus thurifera

Santa Savina

Santa Savina,
patrona dels escaladors.
Santa Savina gloriosa, 
patrona de ràpels difícils,
protegiu-nos ...!
 *

 
Santa Sabina,
patrona de los escaladores.
Santa Sabina gloriosa, 
patrona de “rappels” difíciles,
¡protégenos…!
*
Josep M Villalba Ezcay
(1915 - 1984)

També hi ha poemes i cançons que parlen de la savina i també algunes endevinalles.

Endevinalla

Arbust no sóc
arbre no semblo
el meu nom és molt savi
les meves fulles són petites com formigues
el meu fruit es rodó com petites pinyetes.
Saps qui sóc ?

Juniperus turbinata

Un capvespre et portaré a Formentera

Llunyana i just a tocar, 
sola i fent-nos companyia, 
cap a la part de migdia 
Formentera ens clou la mar.

I entre ribera i ribera, 
amb un rosari partit
d'illots que treuen el pit, 
resta la mar presonera,

terrassa del mariner, 
íntim quintà de les illes, 
blau laberint de cruïlles 
que dobla costa reté.

Formentera breu i dura, 
creuada de l'oratjol, 
estesa davall el sol 
en una tarda madura!

Un i esquerp pla formenter 
de marès i roca viva, 
sense defensa en l'aspriva 
mossegada del febrer!

La Savina, zenital
el foc, i la terra estreta. 
Una carretera dreta, 
estanys, savines i sal.

Assolellats els camins 
de sorra; de roques netes, 
la plaça amb quatre casetes; 
i, més amunt, uns molins.

Molins on la vela espera, 
entre vuit vents, quin vindrà 
a moldre aquest poc de gra 
d'on prengué nom Formentera.

Camps de pedra, algun bocí 
de terra més agraïda, 
figueres d'ombra adormida 
i front auster d'algun pi.

Formentera no té hortada, 
però no manquen tancons 
d'algues í i peixos, al fons 
de l'aigua verda i salada.

Són els homes, amb l'escassa
terra, amb volts de mar tan grans,
més que fidels terrassans 
veles que el vent arrabassa.

Formentera: mar i cel 
entorn d'un cor d'avidesa. 
Es despulla la bellesa 
per unir-se a eixuta arrel.

Marià Villangómez
(Ciutat d'Eivissa, 10 gener 1913 - 12 maig 2002)

 

Aquest poema l'han interpretat:    Uc :

Juniperus turbinata

· Article dedicat a la Savina més bonica ·
· La meva nebodeta Savina Jorba Mas ·

Boscos de castanyers en una illa

La Castagniccia, a Còrsega

La primera vegada que vaig anar a l’illa de Còrsega, ja fa força anys, quan era jove, hi vam anar sense cap pretensió, no en sabíem res, només volíem anar a les illes de la mediterrània. Però quan hi vam anar, al cap de pocs dies en vam quedar meravellats. És una illa preciosa i fantàstica. És com una muntanya al mig del mar, amb unes muntanyes i uns boscos preciosos i unes platges grans i fantàstiques. A prop del mar sovint hi ha una màquia exuberant, diuen que antigament quan un vaixell s’anava acostant a l’illa ja sentien l’olor de la màquia i del romaní i la farigola.

 

La gent és com a tot arreu, hi ha de tot, però en general son una gent molt senzilla i molt amable. Quan et pregunten d’on ets i els dius que de Catalunya, encara et tracten més bé. En algun establiment tenien posada cançons de Lluís Llach.
La llengua oficial és el francès però la seva llengua pròpia és el cors, el cors és una llengua itàlica, és una variant del toscà potser amb alguna influencia del genovès. En general la gent no se sent i no vol ser ni francesa ni italiana, volen la independència del seu país, no se senten ben tractats per França i tampoc tenen bons records de quan era una possessió de Gènova.

Del 1284 al 1729 Còrsega va ser dominat pels genovesos. Volen la independència i s’emmirallen amb Catalunya i de moment els agradaria tenir una autonomia com la d’aquí. La ciutat més gran i capital política és Ajaccio (o Aiacciu), la capital històrica i cultural és Corte (o Corti), seu de l'antic parlament i de la universitat i símbol de la seva independència. Té una superfície de 8.680 km² i una població de 351.000 (2022). És recomanable anar amb tren, u Trinighellu, a Corte, és un viatge molt singular i bonic a traves de les muntanyes de Còrsega.

 

Una de les zones que més ens va agradar va ser la Castagniccia. La Castagniccia és una regió muntanyosa i rural situada al nord-est de Còrsega, amb unes muntanyes plenes d’immensos boscos de castanyers, a 30 minuts del mar. Tal com el seu nom indica es diu així pel paisatge de milions de castanyers, que històricament han servit de base alimentària a la zona. S’hi troben molts petits pobles de pedra amb teulades de pissarra grisa, carrers empedrats i esglésies barroques inesperades. Hi ha més de 9.000 hectàrees de boscos de castanyer. Al segle XVIII (vers 1770), el castanyer arribava a cobrir més del 70% de les terres cultivades de la regió, essent conegut com "l'arbre del pa" per la seva importància alimentària. Jo, que de cognom em dic Castanyer, m’imaginava que els meus avantpassats devien viure en algun lloc semblant.

 

La Castagniccia s'estén entre Bastia i Corte, delimitada per muntanyes i rius com el Golu i el Fium'Altu. A Còrsega, la presència del castanyer s'ha esmentat des de principis del segle XIII. Tot i que la palinologia (estudi del pol·len) demostra la seva presència des del Neolític.
Els mesos d'octubre i novembre, la gran tasca es treballar en la recollida de les castanyes. S’assequen i es molen per fer el famós cofre de castanyes, utilitzat en pastissos i pastisseria, pa, torró i molts plats deliciosos, com la delicadesa dels "marrons glacés", la pulenta, una mena de farinetes, fetes des de fa anys. La mel, els licors, melmelada, torró, postres gelades fins i tot la cervesa de castanyes.

 

La cervesa de castanyes és la 'Pietra' i la fa la cerveseria Pietra que va obrir les portes l'any 1996. El nom de Pietra prové de Pietraserena, el poble cors natal d'Armelle i Dominique Sialelli, fundadors de la cerveseria. La cervesa Pietra és una cervesa amb 6% de grau alcohòlic, elaborada a partir d'una barreja de malt d'ordi i castanya.  Al nas, una subtil dolçor melosa es barreja amb delicades notes florals de llúpol. A la boca és rodó i unctuós, presentant una barreja harmònica de malta torrada i sabors persistents de castanyes, amb un acabat amargor suau.  L’escuma és abundant, blanca i excepcionalment densa, l’amargor és baixa a moderada, equilibrant la dolçor sense ser agressiva. L’acabat és suau i harmoniós, persistint amb notes de castanya i mel.

 

La collita anual és d’unes 1200 tones de castanyes, de les quals el 85% es transforma en més de 300 tones de farina, venuda i consumida a l’illa. El conreu dels castanyers i la seva transformació va canviar quan, el 1769, Còrsega va passar a ser de França. Els francesos, especialment Marbeuf (governador de l’illa), van pensar que els castanyers facilitaven la insurrecció i encoratjaven ha fer-ho. El castanyer el consideraven “immoral “ ja que és el menjar de l’orgull. 
De nou per als francesos, els corsos descuiden la terra perquè la castanya ho substitueix tot: es cull, s’asseca, es posa a terra i es fa amb ella el seu propi pa i alimenta el bestiar. Per tant, l'administració francesa prohibeix la plantació de nous arbres. 

La capital tradicional, històrica i cultural de la regió de la Castagniccia es el poble de La Porta. La Castagniccia la integren els territoris de sis parròquies, que sumen molts més municipis, sovint estructurats en diversos caserius, convertint-lo en una de les regions més densament fascinades amb petits pobles de muntanya de l'Alta Còrsega (dades dels fitxers municipals d'INSEE i inventaris del Parc Natural regional de Còrsega, actualitzats cap al 2020). L’altitud mitjana dels pobles de Castagniccia és d’uns 600 metres, cosa que garanteix temperatures més lleus a l’estiu que a la costa.

   

No només els homes són aficionats a les castanyes, als porcs també els encanten. Pels camins, per la carretera, en els boscos, sovint hi trobes porcs pasturant i passejant que van a la seva i no et fan gens de cas, aquest porcs s’alimenten també de castanyes, son uns porcs negres. La seva carn és molt apreciada per tothom, pels gastrònoms i pels més gurmets. Els diversos aliments a base de carn de porc i de castanyes es poden trobar a totes les botigues de la Castagniccia i de Còrsega, en algunes cases de pagès de la Castagniccia es poden comprar directament dels seus elaboradors.

  

El porc cors (u porcu corsu) ha estat present a l'illa durant mil·lennis, després d'haver substituït l'actual senglar cors a les granges, que ha tornat al seu estat salvatge. Després d'una sèrie de encreuaments amb races seleccionades (sobretot grans blancs i després Duroc), que van tenir lloc a mitjans del segle XX, va ser objecte d'una iniciativa de conservació que va permetre la reconstitució de granges formades per animals de raça pura.

   

Des del seu reconeixement oficial, la seva presència a la ramaderia ha estat creixent i afecta totes les zones de producció tradicionals. La raça porcina corsa té una mida de mitjana a petita: la femella adulta pesa entre 140 i 180 kg i el mascle entre 200 i 240 kg. El porc cors és un animal de creixement lent, distingit per la seva resistència i capacitat de marxa. Criat segons un extens sistema silvo-pastoral, durant la tardor prefereix zones amb castanyers i rouredes. També pot apreciar pastures de muntanya durant la transhumància a les zones de muntanya, a una altitud de 1500-2000 metres.

  

A la tradicional Còrsega rural, el porc corsari te una forta presència. De fet, el porc de la granja acompanya la vida de totes les famílies agrícoles per la seva capacitat de recuperar els residus de cuina i tots els aliments assimilables. Així cada família es reunirà a prop del Nadal, tradicionalment es comença  per Santa Llúcia el 13 de desembre i es transformarà en embotits i productes curats que es consumiran durant tot l'any o fins i tot, en el cas de pernil cru curat, durant l'any següent. Aquests productes formen una part important de la proteïna animal i el subministrament de greixos per a aquestes poblacions rurals de mitja muntanya.

 

La Castagniccia també es coneguda de sempre per la seva aigua amb gas natural de la font d'Orezza molt apreciada a tota l'illa. Brolla al cor de la regió, concretament al poble de Rapaghju. Ja era coneguda des de l'època de l'Antiga Roma, i la seva explotació moderna va ser autoritzada per decret l'any 1856. És una aigua molt cobejada i amb producció limitada per protegir la font natural.

La Castagniccia és una regió que es pot conèixer caminant. Els antics camins de mula que connecten cada poble amb el seu veí creen una xarxa tan important com les carreteres modernes, perquè expliquen com circulaven els corsos entre caserius, convents i castanyers. Per a un viatger que busqui visitar un poble de Castagniccia, aquestes rutes són la clau per transformar una visita senzilla en una experiència  de senderisme accessibles en poques hores, sovint marcades en groc o taronja segons els estàndards regionals del Parc Natural. Des de Poggio Marinaccio, un poble de muntanya format per tres caserius a uns 600 metres sobre el nivell del mar, podeu arribar fàcilment a altres pobles a través d’aquests camins que s’obtenen entre les muntanyes i les terrasses de castanyers.

   

A l’estiu cap el vespre en alguns pobles de Còrsega i també de la Castagniccia es pot trobar que a la plaça del poble fan concerts de cançó d’autor, de música popular i també del «chjam’è rispondi» (crida i respon), una pràctica poètica musical d'improvisació de llarga tradició a Còrsega, molt arrelada i encara viva a la Castagniccia. Per posar un exemple conegut seria semblant a la Glosa de les Balears, les Albaes del País Valencià, les Corrandes, el Garrotin, les Nyacres a Catalunya, .... 

Al cap d’uns anys vaig tornar a anar a Còrsega i a la Castagniccia i encara em va agradar més.

    

Castagniccia es rebel·la

Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la.

De la llum blanca
Símbol de la llum clara
Al foc nascut al cel
Quan la flama s'encén,
Dels primers focs encesos
Als cims dels turons
De les banyes penjant
Quan la marina gira.

Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la.

De l'enlluernador del Boziu
Guerrers de temps passats
Mai van estar ociosos
Quan van ser castigats
De la flama que rugeix
Dels turons als punys
Pels herois sense tomba
Apunyalats pels punyals.

Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la.

Del vell San Petrone
Qui vetlla per la tanca
Fent sonar el ratachion
Com quan és un bosc
De la bruguera a les landes
De la terra al matticciu
De les fulles a les gambes
Fins al fruit prometedor.

Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la sí.

Petru Vachet-Natali \ Ghjuvanfrancescu Bernardini

   

Castagniccia ribella

Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.

Da lu biancu luminellu
Simbulu di luce chjara
A l’incendiu natu in celu
Quandu s’accende la fiara,
Da li primi fochi accesi
In cima di e culline
Da spicca li corni appesi
Quandu svolta le marine.

Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.

Da le stantare di Boziu
Guerrieri di tempi andati
Mai n’un sò stati à l’oziu
Quandu fumu casticati
Da la chjama chi ribomba
Da li poghji à li pughjali
Pè l’eroi senza tomba
Tazzati da li pugnali.

Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.

Da lu vechju San Petrone
Chi veghja sopr’à l’arestu
Sunendu lu ratachjone
Cume quand’ellu hè furestu
Da lu tepe a li pentoni
Da la terra a lu matticciu
Da le fronde a li gamboni
A lu fruttu prumaticciu.

Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.

Petru Vachet-Natali \ Ghjuvanfrancescu Bernardini

‘Castagniccia ribella’ cançó interpretada pel grup ‘I Muvrini’.  I Muvrini és un grup cors de música tradicional que canta en cors. El grup fou fundat el 1979 pels germans Jean-François Bernardini i Alain Bernardini, que havien nascut al poble de Tagliu-Isulacciu, al nord de Còrsega. Els germans Bernardini foren introduïts a la música tradicional corsa de ben petits per llur pare, Ghjuliu, que era un conegut poeta i cantant. Enregistraren llur primer single amb llur pare en col·laboració amb el grup Canta u Populu Corsu. Ghjuliu Bernardini morí el desembre de 1977 i el primer disc de I Muvrini, I Muvrini … ti ringrazianu, que es publicà el 1979, el dedicaren a la memòria de llur pare. Als Països Catalans, són coneguts per les col·laboracions amb Lluís Llach, amb qui enregistraren la cançó Vo lu mondu i també per la portada del seu disc Umani, obra d'Antoni Tàpies.

    

*

Que diu el freixe

Fraxinus ornus

Freixe

Aquest freixe de fulla gran,
encerclat de matolls de boix i grèvol,
fa quaranta anys era un plançó
emmurriat, sense ombra.
Sota una branca que jugava amb el vent,
llançàvem minuts escadussers
d’una tarda de llavis delejants
quan encara no havíem après
a assaborir la fruita de l’amor.
Aquest freixe ha menjat primaveres,
ha comptat les estrelles de l’hivern
i ha begut la claror clandestina de la lluna.

Aquest freixe és ara
una mà invisible sobre el meu front.
...
Joan Mercader i Sunyer
(Tortellà - Olot, 1932 - 22 setembre 2025)

Fraxinus angustifolia

Un rossinyol
a la branca del freixe:
canta el silenci al bell cor de la nit.
Les pedres s’esquerden
i les ombres s’allarguen sobre el món.
(...)
Poema VI, del llibre “Esquerda”

Rosa Font i Massot
(Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 12 març 1957)

Freixe de Freixeneda

Cançó de bressol

La mallerenga blava
repinta el freixe nu,
i la cua llarga
es gronxa per ningú;
als camps la fredeluga
no troba el fred tan dur
ni tan tristes les albes
si el vent bufa per tu.

Dos pits-roigs es barallen
damunt el roig d'un camp
mentre els crema la posta
amb el seu foc d'aram;
uns tallarols s'ho miren
des de l'esbarzeram
i hi piquen el que troben
per portar-te'n un gram.

La cuereta d'aigua
grogueja als rierols
i els mosquiters s'ajoquen
per somiar tots sols.
A tenebra florida,
xibeques i mussols
et duen, per joguina,
els millors ratinyols.

Celdoni Fonoll
(Calaf, 1944)

Freixe de Sant Lleïr

 S’obre en el cel

la flor de terra,
i en surt la mel
que fa l’abella.

Cau un estel,

la nit s’esquerda,
i a dins l’arrel,
i al brot més tendre,
s’afanya a créixer,
un fil de vida,
que diu el freixe
pren bé la mida,
viure és renéixer
a cada dia.

Llunarbori 2020

Freixe monumental Masia Gurdem, Abella de la Conca, Pallars Jussà

 

Essència

Un grupet d'andaluses, al pati,

xerraven davant del sorral
amb kimonos taronges,
i, vestides com algues, les nenes
feien rotllana…
Un parell de vailets mig suats
pretenien furtar tarongines
i enfilats a la tulia més alta
un cop dalt no sabien baixar,
perquè fent tres xiulets a la colla
deixarien de ser sois sospita
i amb la vara de freixe el gran iaio
i amb la vara de freixe el gran iaio
els faria miquetes el cul.

Tot el clan es reunia amb antorxes
al voltant de la taula parada
quan el vespre no es feia pregar,
al jardí, amb el brunz de les noies,
les rialles dels descamisats
i la mare matrona afaltant
la carona del nen poca-solta
d'un bolet, car no es menja amb les
                                   mans.
El jardí i el sorral s'acollien
l'un a l'altre al racó, com amants
que apartant-se del gruix de la festa
s'arrebossen sota el taronger.
I és llavors que els pillards deixen
                                   l'arbre
i trepitgen la sorra, que a onades
s'abraçava a recer amb unes flors,
i amb farcells de taronges amargues
enllesteixen parant atenció
al sopar i a la gresca: s'escapen
fent tres bots sobre el mur.
                                   Al banquet,
un renec surt de sota un bigoti,
la platxèria s'atura i tres mansos
s'escarrassen a córrer enfurits
cap a la tàpia, tot quisqui
deixa el plat, i la matrona
comença a fer escarafalls.
El menut de la carona
aprofita i fica els dits
a la pasta de cigrons;

hi ha qul no perd els detalls.

Josep Pedrals i Urdàniz

(Barcelona, 13 gener 1979)

 

Freixe de Freixeneda

 

Arbres 

Voldria ta ciència,
arbre, per al meu cor,
tu que en el temps geliu ets paciència
i en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blanes
amb un sospir de pau en cada floc,
el moviment dels núvols agermanes
amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:
l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
el bedoll s'enamora de la lluna,
en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
quan apaivaga el dia,
tot lent, un vel ombriu;
i quan, de matinada, la boira s'esgarria,
són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.
.............

Josep Carner i Puig-Oriol 
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel·les, 4 juny 1970)