dimarts, 13 de febrer de 2018

Arbres emblemàtics, simbòlics, ...

Monuments vius
Arbres emblemàtics, simbòlics, de rècord...
Fem un repàs dels més remarcables del país

Tenen centenars d’anys, fan desenes de metres d’alçària, han estat testimonis de fets històrics i alguns necessiten deu persones per poder-los abraçar. Parlem dels arbres monumentals, patrimoni viu que trobem arreu del territori català. La Generalitat en té protegits uns 250, però entre els que han declarat municipis i comarques, n’hi ha 1.500 de destacats. En repassem alguns dels més importants de la mà d’experts en la matèria.

Els de benvinguda
Els Xiprers del Palau de l’Abat de Santes Creus, ara dos, però antigament tres, assenyalaven als pelegrins que hi arribaven que podien passar-hi nit. A Catalunya era sabut que si hi havia un xiprer davant d’una casa volia dir que es tenia dret a un petit àpat; si n’hi havia dos, a un àpat complet, i si n’eren tres, també s’hi podia dormir. “Potser no són els més destacats de tots, però són arbres que ens saluden des de l’entrada com a símbol de benvinguda”, explica Eduard Parés, tècnic de Medi Natural de la Generalitat, ara jubilat. Va ser una de les persones que va començar el procés de protecció d’arbres monumentals fa 30 anys.

Xiprers del Palau de l’Abat de Santes Creus
Els més emblemàtics
El Pi de les Tres Branques és un dels primers arbres que es va protegir i és un dels més singulars. Es tracta d’un arbre mort molt ben conservat, que es pot trobar al Berguedà i que representa la unitat dels Països Catalans arran d’un poema de Jacint Verdaguer. “A part de l’edat, l’alçària i les dimensions, els arbres també es protegeixen per la seva història, per la simbologia que tenen o perquè un poema o la tradició oral els ha fet coneguts”, explica Parés. El Roure de Can Codorniu, emblema de les caves Raventós i Blanc i de Sant Sadurní d’Anoia, també és un símbol i un altre dels primers arbres que es va declarar monumental el 1987. “Són tan coneguts que fins i tot un cop morts continuen sent populars”.

Pi de les Tres Branques / Wikipedia
Els més vells
“L’edat no és fàcil de saber i, a més, per esbrinar-la s’ha de ferir l’arbre”, recorda Parés, que considera difícil demostrar els anys exactes d’un arbre. Però n’hi ha que es diu que són mil·lenaris, com Lo Parot, una olivera d’Horta de Sant Joan que també és una de les més gruixudes de Catalunya i alguns li atribueixen 2.000 anys. Competeix amb les Fargues de l’Arion, a Ulldecona, un grup d’una de les varietats més antigues d’oliveres, la farga, i també amb els Teixos de Marturi, al Parc Natural dels Ports. Josep Maria Forcadell, tècnic del parc, explica que oliveres i teixos són varietats molt longeves. “S’ha estimat que els de Marturi tenen 1.500 anys, però no és una mesura científica, és estimatòria a partir d’estudis que s’han fet en altres països”.

Teixos de Marturi, Parc Natural dels Ports
Els més grossos
Amb 13 metres de volt de canó (perímetre del tronc), el Castanyer Gros de Can Cuc, al Montseny, és considerat l’arbre més gros de Catalunya. Buit de dins, després de patir un incendi als anys 30, el 1961 va servir d’aixopluc a un carboner, que s’hi va instal·lar durant un any. El Roure dels Capellans, a l’Alt Empordà, és el roure més gruixut, amb 6,23 metres. El nom prové de quan es deia que es necessitaven set capellans per abraçar-lo.

El Roure dels Capellans, Alt Empordà
Els més alts
Si parlem d’alçària, hem de desplaçar-nos fins a la Devesa de Girona, on s’ha mesurat un plàtan de 60 metres. “Comparat amb les sequoies americanes, és de riure. Allà no és estrany tenir arbres de fins a 100 metres, però aquí més de 50 ja és una cosa extraordinària”, apunta Parés. Les coníferes (arbres que fan pinyes) també guanyen molta alçària. Al cor de les Guilleries, el Cedre d’Encens de Masjoan, amb 47 metres, és un dels arbres més alts de la zona. Com a espècie autòctona, els faigs també destaquen per la seva alçària. La Fageda Monumental de la Grevolosa, a la Vall del Ges (Osona), és una arbreda amb molts faigs grossos on hi ha exemplars de fins a 48 metres. A més, aquest espai presumeix de tenir una de les concentracions més grans d’arbres singulars del país. “Per a molts és considerat una catedral botànica”, apunta Parés.

Plàtans de la Devesa de Girona
Els més concentrats
Però la finca on hi ha la concentració més gran d’arbres monumentals de Catalunya es pot trobar a Espinelves i es coneix com l’Arborètum de Masjoan. “Són arbres que es van plantar entre el 1860 i el 1911 amb llavors procedents d’Amèrica del Nord -explica Parés-. És un lloc singular perquè hi ha varietats diferents com sequoies, pins, cedres i avets en un espai molt reduït”. També destaca que tant aquest grup com el de la Grevolosa són a Osona, la comarca on hi ha més arbres monumentals. Una altra zona amb molts exemplars destacats és el Parc Natural dels Ports. “És de difícil accés i això ha fet que estigui menys humanitzat i menys explotat”, considera Forcadell com a motiu que se n’hi concentrin tants. En canvi, el Baix Penedès i la Segarra, amb més hectàrees de cultiu, són els que en tenen menys.

Arborètum de Masjoan, Espinelves
Els més urbanites
Si bé és cert que parcs naturals com el d’Aigüestortes, el Cadí-Moixeró, el Montseny o els Ports són zones amb gran varietat d’espècies, també existeix un petit reducte de natura a la ciutat de Barcelona. El Jardí Botànic Històric, a Montjuïc, és un lloc poc conegut darrere del Palau Nacional. “La seva situació, entre dos sots, li dona unes condicions d’humitat i temperatura ideals per al creixement d’arbres”, exposa Parés, que en destaca una noguera alada, dues freixes i un plàtan fals com a arbres que estan a l’espera de ser declarats monumentals per la seva singularitat.

Noguera alada, Jardí Botànic Històric, Montjuïc
Els més històrics
Hi ha arbres que si poguessin parlar explicarien part de la història del país. Es coneixen com els Arbres de la Llibertat i els trobem a les places de poblacions com Llançà, Colera o Arbúcies. Són plàtans que es van plantar com a símbol de la llibertat i alguns es van intentar arrencar precisament pel que significaven. “Tant el de Llançà com el d’Arbúcies van ser salvats pels rectors d’aquestes poblacions”, recorda Parés.

Arbre de la Llibertat de Llançà
Els supervivents
Altres arbres han superat desastres naturals. L’Avet de la Cremada, al Parc Nacional d’Aigüestortes, va sobreviure a un incendi de la zona, i el Plàtan de la Font de la Pineda, a la Vall del Tenes (Vallès Oriental), ha demostrat que és invencible. L’any 1992 va sobreviure un bufarut que es va endur altres arbres del voltant, l’estiu del 1994 va salvar-se d’un greu incendi, i a la tardor del mateix any, d’un aiguat que va cobrir-li el tronc un metre i mig.

Avet de la Cremada, Parc Nacional d’Aigüestortes
Els arbres museu
“Quan un arbre mor, intentem conservar-lo in situ i de vegades implica posar-hi suports perquè no caigui”, explica Parés. Aquest és el cas del Roure de Can n’Oriol (Rubí) que es va deixar com a monument de fusta per la seva singularitat. “En altres ocasions, si corre perill de caiguda, es talla i es deixa part del tronc amb un rètol com a record”, explica Parés. Com es va fer amb el Pi Gros de Can Gallego, a l’Anoia, al qual li va caure un llamp que el va ferir de mort. “Els arbres monumentals són com un geriàtric, són grans i cal cuidar-los amb molt d’amor”.

Roure de Can n’Oriol, Rubí
La importància de preservar-los
“Protegir els arbres monumentals va més enllà d’evitar-los cap dany físic”, explica Parés. Per a ell, són “monuments vius que expliquen històries”. El mateix pensa Forcadell, que afegeix que “el fet que hi hagin passat moltes civilitzacions amb moltes més necessitats pel que fa a la natura que nosaltres i no els hagin tallat, vol dir que tenen implícita una importància extraordinària”. “Si hem sigut capaços de fer desaparèixer espècies animals com els llops i els ossos, però en canvi hem preservat alguns arbres i hem decidit no tallar-los, vol dir que el sentiment de respecte és enorme”, conclou Forcadell.
Cristina Torra
· Article publicat al diari Ara el 09.02.2018

dilluns, 12 de febrer de 2018

Aviat l’únic cedre serà el que hi ha a la bandera

Beirut enyora els cedres

La capital del Líban disposa de molt pocs espais verds i els pocs parcs públics que hi ha estan sota amenaça de construcció. La privatització de l’espai públic amenaça també la platja i els boscos. Diversos activistes, organitzacions i entitats de la societat civil s’han organitzat per salvar-los

A l’esquerra, un nen corrent a Horsh Beirut, un gran bosc de pins una part del qual està en perill per la construcció d’un hospital. A sobre, l’escultura sobre les restes de l’antiga basílica bizantina del Jardí dels Jesuïtes, un dels pocs espais verds del centre de Beirut que el jubilat Joseph Oyaiban (esquerra) lluita per evitar que sigui un aparcament.
Joseph Oyaiban ha guanyat una batalla a l’Ajuntament de Beirut, però no la guerra. Aquest octogenari apassionat per la cosmologia lluita, des de fa més de quinze anys, perquè l’únic parc públic que queda al tradicional barri cristià de Geitawi no acabi convertit en un aparcament subterrani. L’Ajuntament tenia la intenció de construir el pàrquing privat amb capacitat per a 600 vehicles talant els arbres d’aquest petit pulmó verd que tanta falta li fa a la capital libanesa. Per a Oyaiban, el Jardí dels Jesuïtes, com es coneix el parc, no es només un espai verd que cal cuidar, sinó que és, sobretot, un lloc sagrat. I, precisament, les seves teories sobre el sentit místic-religiós que té aquest jardí han sigut el que ha convençut les autoritats de Beirut perquè, de moment, paralitzin la construcció de l’aparcament.

El Jardí dels Jesuïtes s’assenta al voltant de les ruïnes d’una antiga església bizantina que va ser portada pedra per pedra des de Sidó, al sud del Líban, i té 400 anys de vida, l’edat que tenen els arbres que hi van plantar els missioners jesuïtes al segle XVII. Oyaiban explica que el terreny que va comprar la missió francojesuïta per establir una de les seves residències al barri de Geitawi “era tres vegades més gran que el que queda avui”. “El perímetre s’ha anat reduint amb la construcció d’habitatges i l’única cosa que s’ha mantingut són els arbres centenaris, entre els quals hi ha imponents cedres, el símbol del país, i les ruïnes. Els vestigis de l’església bizantina estan coronats per una estàtua de la Mare de Déu i cada any la comunitat cristiana de Geitawi va al parc per fer-hi una processó cada primer diumenge de maig. “El jardí té forma el·líptica i els punts oposats representen el principi i la fi de la vida”, explica de manera metòdica l’ancià, mentre ens mostra la zona de jocs infantils, a la vora d’una biblioteca municipal amb 7.500 llibres en àrab, anglès, francès i espanyol, i al costat oposat de les restes de l’església bizantina.

“La primera etapa de la vida la representa el parc infantil i a l’altre costat del parc hi ha l’ocàs de la vida amb l’única veritat que hi ha, que és la fe”, sentencia Oyaiban. Amb la publicació de les seves teories cosmològiques als diaris locals i liderant campanyes veïnals, aquest jubilat ha aconseguit impedir la construcció de l’aparcament subterrani. Oyaiban confessa que, a més de la seva oratòria, ha hagut d’invertir centenars de milers de dòlars en advocats per guanyar els plets contra l’Ajuntament de Beirut. “Fa més de cinquanta anys que vinc aquí. He portat les meves filles al parc, i ara hi vinc amb els meus nets. Seguiré lluitant perquè els meus besnets també puguin gaudir d’aquest lloc”, sentencia Oyaiban.

La seva victòria és una de les poques batalles guanyades en els últims anys contra les corruptes autoritats libaneses. Desgraciadament, la maquinària del maó especulatiu continua devastant la ciutat de Beirut. Al costat de l’hipòdrom de Beirut hi ha un gran bosc de pins de 400.000 metres quadrats al veïnat de Ras el Nabeh. Fa anys hi va haver un projecte pioner que consistia a reobrir aquest enorme espai verd com a parc públic i connectar-lo amb el centre de la ciutat a través del carrer Damasc, en una via lliure de trànsit perquè la poguessin utilitzar els vianants i les bicicletes. Horsh Beirut podria haver sigut el projecte estrella municipal perquè els veïns tornessin a creure que les autoritats locals es preocupen pel benestar de la ciutat i dels seus ciutadans. La bona voluntat, però, va acabar arxivada en un calaix ara ple de pols.

No obstant això, fa dos anys l’Ajuntament va reobrir Horsh Beirut al públic, només els caps de setmana, perquè les famílies poguessin gaudir d’un passeig a l’aire lliure o un picnic entre les pinedes. L’hivern passat, però, una estranya plaga va afectar la vegetació de Horsh Beirut i el parc públic es va haver de tancar, al mateix temps que començava la construcció d’un hospital de campanya. “El parc encara està tancat i temem que la plaga hagi sigut una excusa per poder construir l’Hospital Egipci, malgrat l’oposició dels veïns, que van recollir firmes perquè s’aturés la construcció dins de Horsh Beirut”, denuncia l’arquitecta i activista Cynthia Bou Aoun. “L’Ajuntament diu que aquest és només un terreny vegetal, però no és veritat, perquè la parcel·la on s’ha construït l’hospital és dins la zona del bosc de pins que el 1942 va ser declarada zona de patrimoni natural, per la qual cosa s’hi va prohibir qualsevol construcció”, explica la representant de l’organització Nahnoo ( nosaltres, en àrab). No obstant això, durant la guerra civil (1975-1990) es van aixecar edificis al parc, també un cementiri i una mesquita. “Per descomptat no exigirem que s’enderroquin, però que el Parlament aprovi un decret per regularitzar edificis il·legals a la parcel·la verda és menysprear la ciutadania”, denuncia l’activista.

Però és al final de l’única platja pública de Beirut on emergeix el gran atemptat urbanístic de la ciutat. És el complex residencial Eden Bay, un projecte de més de 5.000 metres quadrats que, com anuncia la seva web, és “un santuari de luxe i refinament”. Aquest mastodòntic bloc de formigó va començar a construir-se l’any passat, a la vora del mar, cosa que ha provocat indignació entre els amants de la platja, la societat civil i els defensors de l’espai públic.

Ramlet al-Baida ( sorres blanques, en àrab) és l’única platja pública de Beirut, on, durant generacions, ha anat la classe mitjana de la ciutat. Els molts quilòmetres de costa mediterrània que recorren la capital del Líban estan plens d’apartaments de luxe, clubs privats, restaurants i hotels cars. “A Beirut, si ets pobre no sempre tens dret a gaudir de l’aire lliure”, sentencia l’activista Abir Sasso, de la plataforma Green Line. L’activista explica que un decret del 1925 declara que “tot allò que hi ha fins al punt més alt on arriben les onades passa a ser propietat pública”. No obstant això, des dels anys 60, una sèrie d’exempcions, buits legals, violacions i favoritismes atorgats als inversors han anat consumint la costa a poc a poc. Ens fa por que la construcció d’Eden Bay sigui només el principi d’una edificació a gran escala a tota la badia de Dalieh (on hi ha la platja). “Green Line ha presentat una demanda per aturar el projecte, però mentre s’espera una decisió, la construcció ha continuat. Si Eden Bay té èxit, vindran més inversors i sens dubte seguiran construint a la platja”, denuncia Sasso.

En la demanda contra el govern al·leguen que les lleis d’urbanisme “s’havien aprovat durant el caos de la guerra civil i s’havien venut el patrimoni natural de Beirut”. La demanda es va centrar en el decret 169, de 1989, que elimina les restriccions prèvies al desenvolupament en Dalieh i les zones costaneres circumdants, incloent-hi les famoses Roques dels Coloms i l’única platja pública de Beirut. “Els constructors mantenen estrets vincles amb els polítics que van aprovar el decret”, denuncia. No obstant això, la visió dels constructors és molt diferent. “Atesa la situació regional, el nou complex residencial representa un projecte ambiciós i valent que portarà centenars de llocs de treball a una economia que els necessita”, assegura Abou Mjahed, de Solidere, l’ambiciosa empresa constructora que també està reconstruint el centre de Beirut, devastat durant la guerra.

“Els empresaris libanesos estan viatjant per tot el món per encoratjar els inversors a invertir en el Líban. Si es crea una guerra contra aquest projecte, que té tots els documents legals i tots els permisos en regla, ¿quin missatge estem enviant als inversors? Vinguin i inverteixin que després vindran a aturar el seu projecte”, critica aquest constructor, pròxim al govern libanès.

La mala administració del patrimoni natural del país ha deixat els pocs espais verds que queden al Líban sota amenaça. Grups ecologistes i de la societat civil han intentat, mitjançant campanyes, conscienciar les autoritats. D’aquestes manifestacions va néixer el partit Beirut Madinati (Beirut, la meva ciutat), que es va presentar a les últimes eleccions locals, però el seu pes encara és insignificant. “Què deixarem en herència als nostres fills? Amb prou fe ines tenim espais verds per poder combatre els estralls del canvi climàtic. Si destruïm el nostre patrimoni natural destruirem el nostre futur. Sense arbres no hi haurà pluja, sense pluja hi haurà pol·lució i desertització. De què serveixen els hotels i complexos de luxe si ens quedem sense aigua? -lamenta l’activista i ecologista Mohamed Ayub-. El símbol del Líban és el cedre perquè teníem milers de boscos verds i frondosos. Si les autoritats continuen sense cuidar el patrimoni, aviat l’únic cedre que tindrem és el que hi ha dibuixat a la nostra bandera nacional”.
Ethel Bonet
· Article publicat al diari Ara el 28.01.2018

dijous, 8 de febrer de 2018

Una herència de 300 milions d’anys

Mil milions d’arbres
Existeixen des de fa 300 milions d’anys i donen serveis
fonamentals per a la nostra supervivència

Sortiu al carrer i busqueu un arbre. No cal que tingui un d’aquells troncs que s’entortolliguen amb ells mateixos, ni que sigui un arbre gegant com els dels boscos de Califòrnia, però que tampoc sigui un arbrissó. Un arbre, poseu, de la mida d’un fanal. Aquest arbre mediocre i reprimit per les condicions de la ciutat pot arribar a tenir quinze quilos de fulles. Encara que si les proveu no les trobareu dolces, contenen prou sacarosa per preparar quatre o cinc pastissos de xocolata. I podríeu arribar a extreure’n cel·lulosa per fer tres-cents folis.

Per desenvolupar tot el fullatge, aquest arbre ordinari ha xuclat trenta mil litres d’aigua de terra i els ha evaporat justament a través de les fulles. Tota la matèria orgànica que acumula a les arrels, el tronc, les branques i les fulles l’ha extret de l’aire urbà més o menys contaminat i de la terra que dorm sota l’asfalt. Alimentat per la llum del sol, el procés de creixement que ha seguit aquest arbre va començar fa tres-cents milions d’anys gràcies al color verd de les fulles, gràcies al pigment que ha permès que la vida sigui tal com la coneixem (potser per això en moltes llengües el mot que designa el color verd té la mateixa arrel que el terme créixer ). El procés de confegir matèria orgànica a partir de substàncies més simples ha vist, doncs, néixer, evolucionar i extingir-se els dinosaures. Si s’assimilen aquests tres-cents milions d’anys a la durada d’un dia, l’espècie humana hauria aparegut l’últim minut abans de la mitjanit. I al llarg de tant de temps, les giragonses de l’evolució han donat lloc a estratègies d’una diversitat aclaparadora.

La paciència dels arbres
Les llavors són el fil que uneix un arbre amb el següent. També són els artefactes vius més pacients que hi ha. La majoria cauen a terra i, quan al cap d’un any es donen les condicions òptimes, germinen i fan néixer un arbre nou. N’hi ha, però, com les de cirerer, que poden esperar tranquil·lament fins a cent anys. O més. La científica israelita Elaine Solowey va fer germinar el 2005 una llavor de palmera que tenia més de dos mil anys. Avui aquesta palmera produeix exactament els mateixos dàtils que podrien haver degustat Cleopatra i Juli Cèsar.

Si les llavors són pacients, deu ser perquè els seus progenitors, els arbres, també ho són. En condicions favorables, un arbre pot anar creixent mil·límetre a mil·límetre al llarg de mil·lennis fins a assolir estructures colossals. En set o vuit segles, algunes sequoies són capaces d’ultrapassar l’estàtua de la llibertat. Alguns exemplars, al llarg de dos mil anys, han bastit un tronc de catorze metres de diàmetre, amb un brancam que pot fer ombra a cinc-centes persones. L’ésser viu més antic del món també és un arbre: un individu d’una espècie de pi que té més de cinc mil anys i, per tant, ja existia abans que es construïssin les piràmides d’Egipte o el complex megalític de Stonehenge. Mentre naixia l’escriptura, apareixien, creixien i queien en decadència imperis i civilitzacions de tot el món, aquest pi fixava lentament el carboni de l’aire i el transformava en branques, fulles i arrels, exactament de la mateixa manera que encara fa avui.

Els arbres catalans
Els arbres, a més, signifiquen el paisatge. Un dels factors que més personalitat confereixen a la Terra és la vegetació -i, en particular, els arbres-, que sovint determina en gran mesura quins animals hi poden viure. El desert no seria el mateix sense palmeres. La sabana seria ben diferent sense les acàcies i els baobabs. El bosc mediterrani, en canvi, es caracteritza pels pins i les alzines. A casa nostra les espècies més abundants són el pi blanc, el pi roig i l’alzina. En total, s’estima que a Catalunya hi ha entre nou-cents i mil milions d’arbres, que n’ocupen un 40% de la superfície. Tot i que la majoria de dies ni els veiem, els boscos proveeixen les societats humanes d’una sèrie de serveis sense els quals la nostra vida seria molt diferent. En primer lloc, produeixen fusta, suro i resina, materials que es fan servir en multitud d’aplicacions. També s’hi fan comestibles que donen personalitat a la tradició gastronòmica del país, com els bolets, les tòfones i els pinyons. Els boscos filtren l’aigua de la pluja i fan que sigui potable abans que s’escoli cap als rius. Al mateix temps, ens protegeixen de les inundacions i l’erosió, perquè les arrels formen una xarxa que evita els despreniments i absorbeix l’aigua. A més d’aquests serveis i del seu valor turístic, els boscos de Catalunya també capturen un 10% de tot el diòxid de carboni que emetem a l’atmosfera, i d’aquesta manera atenuen les emissions de gasos d’efecte hivernacle que contribueixen a l’escalfament global. “És important ser conscients de tots aquests serveis -observa Mireia Banqué, investigadora del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF)- per mantenir els boscos en bon estat, de manera que ens els puguin continuar oferint”.

Des dels anys 50, amb l’abandonament d’activitats agrícoles i ramaderes, 140.000 hectàrees de terrenys agrícoles i pastures s’han convertit en bosc a Catalunya. Només durant la dècada dels 90, els boscos catalans van créixer un 20%. Aquestes dades, que podrien semblar positives, n’amaguen una de no tan bona. “Els nostres boscos estan desequilibrats”, explica Andrea Duane, investigadora del CREAF i del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. “Durant mil·lennis, els boscos de la conca mediterrània han sigut gestionats per l’activitat humana i els últims anys els hem abandonat”, afegeix. Aquesta història fa que els boscos siguin molt diferents del que serien si s’haguessin desenvolupat sense intervenció humana: hi ha molt de sotabosc i els arbres són més prims i febles. “Això fa que siguin molt més vulnerables a pertorbacions com incendis o èpoques de sequera -continua Duane-, i ara mateix no hi ha una política forestal clara”. “La majoria de gent els vol conservar, però l’única mesura que s’aplica és evitar que es cremin, quan, a més, no tots els incendis són perjudicials per al bosc”, conclou. I és que els incendis de baixa intensitat, que només cremen el sotabosc però no malmeten els troncs, fan que els arbres tinguin menys competència i puguin créixer més sans, de manera que siguin més capaços de resistir altres pertorbacions com sequeres o plagues.

Ens hem de preguntar, per tant, si volem seguir ignorant aquesta herència de 300 milions d’anys o conservar-la i seguir-ne traient profit. Si volem una societat que visqui d’esquena als boscos o arrelada al territori, de manera que convisqui amb uns boscos sans, que conservi la seva biodiversitat i que els converteixi en una eina contra el canvi climàtic.
Toni Pou
· Article publicat al diari Ara el 08.02.2018

dimecres, 7 de febrer de 2018

L'arbrat de les carreteres

Les carreteres arbrades
al 'Museu al Carrer' del mNACTEC

Camí de l'Ermita de l'Aldea, que va del poble de l'Aldea a l'Ermita i a Deltebre,
a través de la T-3454. Foto de Salomé Mulet Muria
La majoria de camins i carreteres, fins ben entrat el segle XIX, eren de terra i continuació dels antics “camins rals”. Aquestes mal anomenades “carreteres” patien una forta erosió i sovint esdevenien intransitables a causa de diversos motius: a les precàries tècniques constructives emprades, cal afegir-hi la problemàtica del perjudici que causaven les noves llantes metàl·liques dels carros i carruatges, la manca d’obres de fàbrica (ponts, desaigües, cunetes, guals, etc.) que facilitessin la conducció de les aigües pluvials així com la sinuositat i forts pendents dels traçats (per estalvi en no realitzar obres de fàbrica). Per tal d’evitar aquesta erosió, a mitjan segle XIX es comença a plantar arbres, en zig-zag, als marges de les carreteres principals. Aquesta actuació es duu a terme no amb una finalitat estètica o de fer ombra al viatger, com sovint i erròniament s’ha dit, sinó com una solució tècnica de fixació del terreny i també com a referent d’orientació visual en llocs i èpoques de grans nevades.

Antic traçat de la carretera N-II, en el tram d'El Pla,
a l'altura de Montserrat-Park. Coll d'El Bruc
Per regular aquesta solució tècnica es van redactar nombroses normatives entre les quals destaquen l’Ordenanza para la Conservación y Policía de las Carreteras Generales, del 14 de setembre de 1842, que feia esment al fet que “no se podrán cortar los árboles a 30 varas de distancia de las carreteras sin licencia de la autoridad local {...} y en manera alguna arrancar las raíces de los mismos para impedir que las aguas lleven tierras al camino”, així com que “el que de cualquier modo cause daños en los guardaruedas, antepechos, postes que señalan las leguas {...]o a los árboles plantados en los márgenes de los caminos, pagarán el perjuicio y una multa de 20 a 100 reales”.

BP-1121, antiga carretera de Manresa a Barcelona, Monistrol de Montserrat
També la Real Orden de 30 de junio de 1847 regulava l’aprofitament d’arbres de propietat municipal als marges de les carreteres o la forma de plantar els arbres a les entrades i les travessies dels nuclis urbans. El Reglamento de 7 de febrer de 1852 dictava disposicions per a la creació de vivers i plantacions d’arbrat a les carreteres i estipulava que la seva responsabilitat aniria a càrrec del cos de “peons caminers” que establirien i cuidarien vivers d’arbres propers al seu tram i al seu habitatge (“casilles”) per tal de poder plantar, conservar i replantar el major nombre d’arbres als marges de les carreteres.

Carretera que dóna accés a l'antic sanatori de Torrebonica, a Terrassa.
Foto de Carla Gorina
L’any 1896 es va elaborar un inventari, per demarcacions provincials, dels vivers i arbres plantats a tot l’estat espanyol, en el qual s’observa que la demarcació de Barcelona se situava al segon grup de províncies amb major nombre d’arbres plantats (entre 45.000 i 50.000). La seguien Girona (entre 25.000 i 30.000), Lleida (entre 20.000 i 25.000) i Tarragona, al grup de les províncies que tenien entre 5.000 i 10.000 arbres plantats. Es calculava, però, que malgrat l’esforç realitzat, la proporció entre els arbres plantats i el número de quilòmetres de carretera l’Estat espanyol encara estava un 42 % per sota de la mitjana establerta a països com França, Anglaterra o Portugal.

Antiga entrada a Montblanc, des del Coll de Lilla, per l'antiga N-240. Foto de Pau Perarnau
A partir de mitjan segle XX, amb el notable increment del nombre de vehicles que circulen per les carreteres i l’augment de la seva velocitat i dimensions (especialment camions i autocars), comencen a aparèixer moltes veus i opinions públiques que incideixen en la necessitat de la progressiva ampliació de les carreteres i la conseqüent eliminació dels arbres plantats als costats per tal d’evitar els accidents entre vehicles o les cada vegada més freqüents i perilloses col·lisions dels vehicles amb l’arbrat dels marges.

Carretera arbrada de l'Estany
Les normes reguladores dels anys 1960 i 1970 (Decret 1188/1961 i Decret 1478/1966) es fan donant especial atenció a la disposició d’aquest arbrat a les cunetes de les carreteres per tal que no afectin al gàlib dels vehicles grans, no dificultin la visibilitat i no amaguin o tapin els senyals de trànsit, començant, doncs, un progressiu treball d’eliminació i de no substitució ni manteniment de l’arbrat existent.

Sant Agustí de Lluçanès. Carretera BP-4654 de Sant Quirze de Besora a Borredà.
Foto de Ramon Blanch
A Catalunya, les espècies d’arbres més utilitzades per plantar als marges dels camins i les carreteres han estat el plataner, el pi, l’om i les moreres, creant-se un esplèndid paisatge d’equilibri entre la finalitat inicial de l’avenç tecnològic i l’harmonia posterior amb l’entorn i el medi natural. El reconeixement a aquest alt valor patrimonial, paisatgístic i mediambiental que representen les carreteres i travessies urbanes arbrades que encara es conserven es manifesta en la majoritària voluntat social actual de reivindicar i conservar aquest destacat element del paisatge de la societat industrial.

Entrada de Sant Julià de Vilatorta per la carretera BV-5201,
de Calldetenes a Vilanova de Sau. Foto de Jaume Perarnau
Documentar el paisatge de Catalunya amb el projecte Museu al Carrer
Les carreteres arbrades són un dels àmbits inclosos al projecte Museu al Carrer promogut pel Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC). La iniciativa neix amb l’objectiu d’inventariar, georeferenciar, documentar i posar en valor el patrimoni de la societat industrial que es conserva als pobles i ciutats de Catalunya.
El projecte es va construint gràcies a la participació ciutadana. A més de les carreteres arbrades, també s’hi recullen altres elements patrimonials i del paisatge com publicitats, botigues centenàries, antics cinemes i teatres... Per contribuir-hi, podeu proposar les vostres imatges amb l’etiqueta #museualcarrer a Twitter i a Instagram, o bé a través del formulari web.

Arribant a Sant Quintí de Mediona
La Carretera de Molins de Rei a principis de segle XX tenia grans arbres.
Arxiu Josep Raventós Cartró

dissabte, 3 de febrer de 2018

Concurs de fotografia amb drons sobre boscos

Neix ‘TreeMotion’, el primer concurs de fotografia amb drons sobre boscos

El CREAF llança aquest concurs per donar a conèixer Alerta Forestal entre la comunitat d’usuaris de drones i crear amb ells una xarxa de voluntaris i voluntàries que vigilin i alertin si veuen afectacions per vent, sequera, processionària o nevades.

TreeMotion, un concurs d’Alerta Forestal
“Vola, captura un bosc i guanya un dron!” Aquest és el lema que acompanya a ‘TreeMotion’, el primer concurs de fotografia que premiarà les millors imatges de boscos fetes des d’un dron. El CREAF llança aquest concurs amb l’objectiu de promoure i integrar la comunitat d’usuaris de drons dins de la seva plataforma de ciència ciutadana ‘Alerta Forestal‘. Una plataforma que impulsa la Fundació Bancària Obra Social ”la Caixa” en el marc del projecte ‘Boscos sans per un societat saludable’.
“Volem promoure l’ús dels drons per fer el seguiment de l’estat de salut dels boscos i crear una xarxa de persones que ens ajudin a vigilar els boscos”, comenta Lluís Brotons, director de l’equip d’Alerta Forestal.
A més, amb les fotografies els coordinadors també volen crear consciència de la varietat d’ecosistemes forestals que existeixen i de la seva importància pel benestar de les persones. El concurs s’obre avui i restarà obert a la participació fins el proper 15 de març. Els premis es faran públics el 21 de març en commemoració del Dia Internacional dels Boscos.
Els drons són molt útils per la gestió i protecció dels nostres boscos
La comunitat científica cada cop està més d’acord en que els drons són una eina molt útil per fer el seguiment de la biodiversitat i per prendre el pols als nostres boscos. Recentment, la revista Forests publicava un article, signat pel coordinadors del projecte, on es proposava utilitzar tecnologia de teledetecció muntada sobre sistemes aeris no tripulats (drons) i processament d’imatges d’alta resolució, per avaluar el creixements de les poblacions de processionària a escala local o de parcel·la de bosc.
Avui en dia, són molts els centres de recerca que estan utilitzant aquests aparells per als seus estudis. Fins i tot projectes com Alerta Forestal, no només utilitzen imatges pròpies preses des de dron com una eina més per l’estudi dels boscos, sinó que també estan animant la comunitat d’usuaris i usuàries de drons a participar activament en el projecte i a ajudar amb les seves imatges a la tasca investigadora.
Pàgina web del concurs || Bases del concurs
Anna Ramon Revilla
Responsable de comunicació del CREAF. Llicenciada en Biologia per la UAB i Màster en Comunicació Científica i Ambiental per la UPF. Apassionada de la comunicació corporativa amb més de 7 anys d'experiència en el sector de la R+D en l'àmbit ambiental.
· Article publicat al blog del CREAF el 25.01.2018

divendres, 2 de febrer de 2018

Les alzines assedegades

Les alzines assedegades perden un 21%
més de carboni per les arrels

Un cop rehidratades, les alzines han mostrat una gran capacitat de recuperació, gràcies a estar molt ben adaptades al clima mediterrani. L’alliberament de substàncies al sòl suposa una pèrdua considerable de carboni per a l’alzina i modifica la comunitat microbiana que hi viu, el que pot afectar de retruc novament la planta.

Catherine Preece amb les alzines de l’estudi a l’hivernacle. Autora: Marina Torres
Investigadors i investigadores del CREAF han demostrat que amb una sequera molt intensa la quantitat de carboni que es perd per les arrels és un 21% superior que en condicions normals de no sequera. Aquest carboni s’emet en forma d’exsudats, unes substàncies que les plantes alliberen de forma natural. En sequeres intenses, la major part del carboni dels exsudats prové de les arrels mortes i danyades, les cèl·lules de les quals es trenquen i aboquen els seus compostos a l’exterior. En canvi, en sequeres d’intensitat mitjana “una major exsudació que en condicions normals pot ser una bona adaptació per conservar les arrels. Per exemple, la secreció d’algunes substàncies lubrica les arrels i els facilita el moviment a través del sòl per anar a buscar aigua més profunda. També hi ha exsudats que ajuden a fer més disponibles els nutrients del sòl per a la planta”, explica Catherine Preece, investigadora del CREAF i autora principal de l’estudi, publicat a Tree Physiology.
La secreció d’algunes substàncies lubrica les arrels i els facilita el moviment a través del sòl per anar a buscar aigua més profunda. També hi ha exsudats que ajuden a fer més disponibles els nutrients del sòl per a la planta.
En qualsevol dels casos, però, l’exsudació representa una pèrdua important de carboni per part de la planta, que haurà de realitzar més fotosíntesi per reposar-lo i recuperar els sucres perduts. Això és especialment delicat en condicions de sequera, ja que la fotosíntesi implica una necessitat d’aigua important.

A les alzines se’ls aplicaven diferents graus de sequera. Com es pot observar, n’hi ha de més i menys afectades. Autora: Marina Torres
L’estudi ha estat realitzat en hivernacles on s’aplicaven diferents graus de manca d’aigua a les alzines. Totes elles, independentment de la intensitat de la sequera a les que les sotmetien, han mostrat una gran capacitat de recuperar els nivells normals d’exsudació, una capacitat molt útil en un context de canvi climàtic. De fet, el motiu pel qual s’ha escollit l’alzina per als experiments és que és un arbre molt estès i representatiu de la conca mediterrània i està ben adaptada al seu clima i a les sequeres.
Independentment de la intensitat de la sequera a les que les sotmetien, les alzines han mostrat una gran capacitat de recuperar els nivells normals d’exsudació, una capacitat molt útil en un context de canvi climàtic.
A més, un altre efecte important és el que aquests exsudats, alguns d’ells amb carboni, tenen sobre l’activitat i la composició microbiana de la rizosfera, l’àrea del sòl que envolta les arrels. “El carboni dels exsudats radiculars és una font molt important d’energia per als bacteris i fongs del sòl. Si els exsudats augmenten això pot significar un increment de l’activitat d’aquests microorganismes, el que es tradueix en una major descomposició i pèrdua de matèria orgànica al sòl. Així, el que per una banda pot ser dolent per a la planta, pot beneficiar a curt termini el sòl”, explica Preece.

Un dels autors de l’estudi, Gerard Farré Armengol, treballant amb una de les alzines. Autora: Marina Torres
“Amb aquest treball hem pogut donar un pas endavant en el coneixement dels exsudats de les arrels, que malgrat la seva importància ens han passat fins ara força desapercebuts pel fet d’estar sota terra, fora de la nostra vista”, comenta Josep Peñuelas, director del treball.

Article
Preece C., Farré-Armengol G., Llusià J., Peñuelas J. (2018). Thirsty tree roots exude more carbon. Tree Physiology. DOI: 10.1093/treephys/tpx163

Albert Naya i Díaz
Fascinat per la singularitat de la nostra Terra, ha estat recentment viatger per necessitat, i abans aprenent de professor de Ciències d’institut per vocació. I encara abans, quatre anys de Biologia Ambiental (2010-14) i quatre més de Periodisme (2006-10), sempre a la UAB, que li han servit per ser tècnic en comunicació al CREAF des del 2 de desembre de 2015.

· Article publicat al blog del CREAF el 19.01.2018

dimecres, 31 de gener de 2018

Un altre espoli d'oliveres

Nou espoli d’oliveres mil·lenàries a Ulldecona
A Catalunya no hi ha cap llei que protegeixi aquests arbres

Un camió transportant oliveres mil·lenàries extretes de finques d’Ulldecona per posar-les a la venda. / Tjerk Van Der Meulen
L’espoli d’oliveres mil·lenàries torna a ser notícia a Ulldecona, on l’empresa Cultius Ponç, de Sant Celoni, ha començat a emportar-se amb camions de gran tonatge arbres monumentals d’una finca que va comprar a la falda de la serra del Montsià. En aquest terreny hi havia nou exemplars catalogats dins l’inventari d’oliveres monumentals d’Ulldecona: les que tenen un perímetre de tronc de més de 3,5 metres. “Dues superen els 4,20 metres”, precisa l’alcaldessa d’Ulldecona, Núria Ventura.

Fotos de Salvem lo Montsià
De fet, l’Ajuntament va enviar un requeriment a l’empresa perquè aturés l’operació d’extracció d’arbres en detectar fa deu dies que s’havien començat a podar les oliveres, el pas previ a arrencar-les. Però l’empresa, que fins i tot es va reunir amb l’alcaldessa la setmana passada, no n’ha fet cas, i s’ha afanyat a emportar-se-les. Com a mínim tretze exemplars. “No sabem encara si entre els arbres arrencats hi ha els que teníem catalogats”, assenyala Ventura, que destaca que l’actuació de l’empresa ha sigut “extremadament ràpida”. “No ens ha deixat marge d’acció”, afirma.

Desenvolupar el territori
A la finca s’hi han traslladat efectius de la policia local i dels Agents Rurals, que han pogut comprovar que l’empresa tenia tots els permisos de Sanitat Vegetal per fer el trasllat dels arbres. Aquest nou espoli d’oliveres mil·lenàries a Ulldecona torna a posar de manifest la necessitat d’un marc normatiu que serveixi per protegir aquests arbres. “Ningú es planteja emportar-se una església per plantar-la en un altre lloc”, diu Teresa Adell, gerent de la Mancomunitat de la Taula del Sénia, un organisme que fa més de deu anys que dona valor a aquest patrimoni a través del projecte de l’oli mil·lenari. “No només volem preservar-les perquè són boniques sinó també perquè ajuden al desenvolupament econòmic del territori”, afegeix Adell, que com Ventura veu més sensibilitat en les institucions europees o estatals que no pas en les catalanes, incapaces d’aprovar una llei sobre la matèria. Una llei que amb les seves limitacions sí que existeix al País Valencià. Des de la plataforma Salvem lo Montsià també s’han mostrat indignats i estudien quines accions emprendran. “Cal conscienciar la gent que qui vulgui una olivera mil·lenària l’ha de plantar i esperar mil anys que creixi”, afirma un dels seus portaveus, Manel Mas.

Fotos de Salvem lo Montsià
L’empresa Cultius Ponç no ha volgut fer declaracions, però en la seva pàgina web s’anuncien com a especialistes en oliveres mil·lenàries i al seu catàleg posen a la venda exemplars amb troncs de 5 metres de diàmetre. Ulldecona, la Jana i Traiguera (Baix Maestrat) són els tres municipis on es concentren més oliveres mil·lenàries de tot el Mediterrani. La Mancomunitat de la Taula del Sénia en té catalogades prop de cinc mil.
Roser Royo, Ulldecona
· Article publicat al diari ARA el 31.01.2018

Foto de Salvem lo Montsià
· Més informació:
· Salvem lo Montsià
· Salvem lo Montsià denuncia que amb l'arrencada d'oliveres monumentals a Ulldecona s'espolia un valuós patrimoni mundial
· Cultius Ponç desoeix el requeriment de l'Ajuntament d'Ulldecona i s'endú les oliveres mil·lenàries
· Cultius Ponç s'endú les oliveres mil·lenàries d'Ulldecona, desoint el requeriment de l'ajuntament

diumenge, 28 de gener de 2018

El groc viu de la mimosa

Mimosa i xiprer. Fotografia de la Lloll al parc Güell. 27.01.2018
Mimosa i Xiprer

El verd serè del xiprer
i el groc viu de la mimosa
ens parlen de llibertat,
de dignitat, d'esperança.

Malgrat el fred de l'hivern
la natura planta cara.
Contra el mal temps de ponent,
República desplegada.

Celdoni Fonoll, 27.01.2018

dimarts, 23 de gener de 2018

Per una muntanya de Montjuïc més verda

Salvem Montjuïc!

La muntanya de Montjuïc es veu de nou amenaçada per un equipament projectat a la falda del Poble Sec, sota el camp del Sec, una nova pèrdua d’un tros de natura que minvaria la superfície del parc en la façana, just allà on la ciutat grisa es troba amb el verd de la muntanya, un bé tan escàs i imprescindible a Barcelona.
El talús verd afectat, camí natural d’entrada a diverses escoles i als horts urbans de la Font Trobada, de creació recent, és molt estimat i freqüentat per famílies i veïnes de totes les edats que no volem acceptar aquesta urbanització com a necessària quan al barri hi han alternatives possibles d’aprofitament d’allò construït. El Palau d’Esports i les piscines de salts són dues grans construccions infrautilitzades i l’edifici de la FECSA a les Tres Xemeneies roman tancat i barrat des de la seva inauguració. A més d’altres peces de dimensió menor.
Alguna o vàries d’aquestes possibilitats es sumarien a la conquesta de la Casa de la Premsa, ja acordada, pel necessari cobriment d’un dèficit d’equipaments històricament reivindicat per les entitats del barri, Castellers del Poble Sec entre les més significatives.
Montjuïc no ha de pagar per enèsima vegada el preu de ser fàcil sòl d’equipament dels barris perimetrals. Mantinguem aquesta parcel•la com a parc, tot respectant l’esperit de la Modificació de PGM de 2014, que encertadament pretén posar en valor i recuperar els seus malmesos valors naturals i reforçar la innegable condició de parc central de la nostra ciutat.. És per això que cridem ...
No a l’equipament al Passeig de l’Exposició
Defensem una muntanya de Montjuïc més verda!

Plataforma Salvem Montjuïc
Hi donen suport:
Associació de l’Hort de la Font Trobada
AMPA Bosc-Montjuïc
AMPA Jacint Verdaguer
FAVB- Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona
Centre d’Estudis de Montjuïc
Associació de Veïnes i veïns de La Satalia
Associació Galanthus
S’estan recollint signatures per recolzar aquesta campanya impulsada per la Plataforma Salvem Montjuïc amb la finalitat de mantenir l’espai verd de la muntanya amenaçada per la construcció d’un equipament al Passeig de l’Exposició.
Tothom que hi vulgui col•laborar pot anar a signar als locals dels grups que signen el manifest o bé al ‘Centre social de Sants’ carrer Olzinelles 30, també és poden recollir firmes mitjançant el full de signatures que trobareu aquí o imprimint la imatge d’aquí sota. Els fulls es poden portar a qualsevol dels grups que hi donen suport o bé enviar-los a avvsatalia@hotmail.com

· Més informació :
· Hort de la Font Trobada. Salvem Montjuïc!
· Centre Social de Sant. Estem recollint signatures per salvar Montjuïc
· Estudi Volumètric Satalia