De les oliveres urbanes

Les oliveres que hi ha als carrers i a les places dels pobles i ciutats

L’olivera és un arbre de la mediterrània, de tota la mediterrània, la del nord i de la del sud, de l’orient i de l’occident, tot hi que actualment es pensa que el seu veritable origen es podria trobar a l’Àsia, concretament a la regió del Caucas. En tots aquests territoris mediterranis es cultiva l’olivera, tot hi que cada vegada més, arreu, es troben oliveres abandonades.

Els pagesos periòdicament poden les oliveres de producció i cal dir que a vegades en cada territori, en cada zona, en cada camp, cada pagès ho fa a la seva manera, d’una manera diferent i els tècnics moltes vegades diuen que es fan massa podes radicals i mal fetes i que caldria fer tot el contrari al que s’ha fet tota la vida i que això costa d’entendre i assimilar, especialment a la gent gran. La poda sempre és una agressió a l’arbre. Aquests tècnics diuen que evitar la poda excessiva és clau per a mantenir la vitalitat i resistència de l’olivera. Tallar només el necessari i respectar l’estructura natural de l’arbre garanteix un desenvolupament saludable a llarg termini. Algunes vegades la poda que cal fer és de pura lògica. En un terreny que hi ha estones d'humitat potser caldrà fer una esporga lleugera a l'interior de l'arbre, per tal que hi circuli l'aire i així no agafi malures. En un terreny d'una pendent considerable potser caldrà abaixar la capçada per tal de poder collir les olives sense cap accident.

Olivera monumental lo Parot

Olivera monumental d'Ulldecona

En el cas de les oliveres monumentals, dels arbres gegants i centenaris que hi ha a tot arreu, cal fer només   poda de manteniment i conservació. Es prioritza eliminar la fusta morta o malalta i mantenir l'equilibri estètic i estructural d'aquests monuments vius.

Però ara i aquí voldríem parlar de la poda de les oliveres urbanes, de les oliveres que hi ha als carrers dels pobles i ciutats. D’entrada cal dir que la olivera no és un arbre adequat per posar als carrers, però que està bé posar-ne alguna en una plaça o jardí urbà com a testimoni d’un dels nostres arbres més emblemàtics o quan s’urbanitza un terreny que havia estat un camp d’oliveres també es apropiat deixar-ne algunes.

La poda de l'olivera pública o als carrers, com a arbre urbà d'ornamentació,  té un objectiu molt diferent de la poda agrícola. Aquestes oliveres no cal podar-les s’han de deixar que creixin lliurament i així poder lluir la seva majestuositat natural. En entorns urbans cal prioritzar la seguretat dels viatgers, per sobre de la producció d'olives. Els objectius de la poda urbana només son la seguretat i la visibilitat: Es retiren les branques mortes i les malaltes, les branques baixes que puguin obstaculitzar el pas de vianants, colpejar vehicles o tapar senyals de trànsit i fanals i les branques que puguin entrar a alguna finestra o balcó, res més. 

Com a exemple heus aquí algunes fotos d’aquestes oliveres urbanes :

Olivera de Cort. Palma

Olivera de Castelló de la Plana

Olivera de l'Hospitalet de Llobregat

Però alguns ajuntaments fan tot el contrari en les seves oliveres dels carrers i places. Fan un greu acte de vandalisme, les poden de manera severa i radical, amb una poda molt més agressiva que les que es fan a les oliveres de producció, son autèntics actes vandàlics, deixant les oliveres esguerrades.
D’aquesta manera tant desgraciada ho va fer l’Ajuntament de Masquefa, el 2024, a les seves oliveres urbanes. No sabem si va ser ordre de l’alcalde, d’algun regidor, dels tècnics de la casa, dels operaris o de tots plegats. Mireu les imatges :

Per fer aquestes coses ben fetes potser només caldria ser més respectuosos, més empàtics i escoltar el que diuen les oliveres, el que diuen tal com ho explica cantant «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries» :

 

Pregunteu-li a l'olivera

Quants hiverns haurà viscut
quantes guerres ha perdut.
Quants hòmens l'hauran guardat.
Però el temps poc l'ha canviat
la vella i farga aulivera.

Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any.

Ha fet mostra en primavera
i tindrem collita enguany.

Ja no hi ha camí de terra,
ni aquella casa tan blanca,
ni el bancal de la figuera.
Només viu la fusta vella
de tants segles d'aulivera.

Què s'ha fet
de tanta terra
i tanta història.
Què ha passat
en tant de temps
i en tanta gent.

Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any. 

 

Lletra: Arturo Gaya. 

Música: Jordi Fusté/Josep Lanau/Popular.

 

Fotografies de les oliveres vandalitzades de Masquefa : 
Daniel Mas i Ricard Altarriba 

Lectura a l'ombra dels arbres

Un conte de “El roure dels penjats”

L'arbre maleït

“Els penjaren a tots set a les rabassudes branques d’un roure que plantava sos arrels en l’encreuament de dos camins al peu del torrent de Rupit. I els penjaren deslligats de peus i mans perquè tinguéssin llibertat d’esgarrapar debades les darreres engrunes de llur vida bestial, allargant i fent més horrible sa agonia. Fins els hi negaren els auxilis espirituals que, udolant com gossos i blasfemant com condemnats, demanaven alguns d’ells. No faltava sinó que després d’una vida de crims se n’anessin de dret al cel, a fer ganyotes a tants infeliços com havien fet perdre que també demanaven la confessió.
Així raciocinaven aquells salvatges muntanyencs.
Aquest és el fet històric que fa prop de dos-cents inaugurà la llegenda del Roure del penjats i aixís m’ho contava un vell pastor tot contemplant un altre roure que mostra encara la testa d’altre criminal famós, en Farriol, dins d’una gàbia de ferro clavada en sa soca. Perquè és de saber que els anys esmortuïren el record de les víctimes ignocentes, de les dones deshonrades, dels infeliços socarrimats a la llar i de les famílies arruïnades, més el record d’aquella execució quasi tan iniqua com els crims que venjava ha restat viu en l’esperit del poble.

Pintura de Marià Vayreda

Els dos camins que allí creuaven s’han enhebrat perquè els pagesos, estremint-se de passar-hi, buscaren una marrada. El roure legendari morí cremat pels llamps, mostrant avui encara en peu sa soca i ses branques despullades i mig carbonissades. El pastor ,’assegurà que cap tempesta d’istiu mancava de descarregar sobre d’ell ses ires i que en tals moments prou vegades havia oït des de lluny udols de desesperació, refets d’agonia i malediccions de condemnats, tan com si es repetís l’espantosa execució.”

Marià Vayreda. “El roure dels penjats” (1891)

Roures de Comajoan. Rupit

La Garrotxa. Els Roures del Rei

L'arbre maleït: Text narrat per Albert Estengre:

Roure del Pla del Call. Rupit i Pruit

El llibre : “El roure dels penjats”

L’obra reuneix els quinze millors contes de l’autor, recuperats de revistes literàries de finals del segle XIX i principis del XX, com ara L’Olotí, La Reinaxensa o La Veu de Catalunya,  i adaptats per primera vegada en una edició fidel i respectuosa amb els originals.
Són narracions ambientades a la terra abundosa de la Garrotxa, quinze històries lingüísticament riquíssimes, molt humanes i plenes de matisos, un retrat fidedigne d’aquesta contrada.
El volum inclou dos poemes inèdits (un dels quals fou escrit un mes abans de morir) i una carta futurista on Vayreda ironitza sobre com seran les guerres del pervenir.
El roure dels penjats (15 contes, 2 poemes i 1 epístola)
Autor: Marian Vayreda - Pròleg: Antònia Tayadella - Edició literària: Albert Mestres - Editorial Lapislatzuli 

La Garrotxa. Roure de Can Ferriol

L’autor

Marià Vayreda per Ramon Casas

Marià Vayreda i Vila, o Marian Vayreda, que és com ell signava, neix el 14 d'octubre del 1853 a la ciutat d'Olot (La Garrotxa), fill d'una família provinent de la tradició pairal benestant. La revolució de setembre del 1868 li impedeix entrar a la Universitat a Barcelona, així que estudia a l'Escola de Dibuix d'Olot. Als disset anys, després de la mort dels seus pares, s'allista a l'exèrcit carlí seguint els passos de l'entorn familiar i social. Un cop acabada la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) s'exilia a Seta (Llenguadoc), on el seu germà, el conegut pintor Joaquim Vayreda i el també pintor Josep Berga i Boix tenien llogat un taller. Aconsellat per Joaquim, estudia i treballa dos anys a París amb el pintor i escultor Jean-Léon Gerôme (1824-1904), deixeble de Paul Delaroche. Després, es trasllada a Barcelona per estudiar pintura i dibuix a l'escola de Belles Arts.

El 1878, als vint-i-cinc anys, s'instal·la definitivament a la seva ciutat natal, i funda, juntament amb el seu germà i l'amic Josep Berga, "El Arte Cristiano", un taller d'imatgeria religiosa que dirigeix a partir del 1894. Tot i que pinta alguns paisatges, la seva obra pictòrica mostra més interès per la figura humana, amb quadres de temàtica costumista, històrica i religiosa.

El 1883 contrau matrimoni amb Pilar Aulet i fan el viatge de noces a Itàlia. En aquesta època, sembla ser que decebut pel seu escàs èxit, abandona gradualment la pintura. Al mateix temps comença a interessar-se per la literatura i a participar molt activament en l'interessant ambient cultural de la capital garrotxina. En aquest sentit, juntament amb d'altres artistes i amics funda la revista del Centre Catalanista d'Olot, El Olotense, que a partir del 1890 s'anomenaria L'Olotí. També organitza els "Certàmens Literaris d'Olot" que, a les darreries del XIX, es converteixen en una fita important per a l'articulació del catalanisme cultural. També ajuda el seu germà en la fundació de l'Institut Olotí de les Arts, les Ciències i les Indústries, d'on sorgirà l'escola d'Olot de pintura.

L'any 1891 publica el primer conte, "El roure dels penjats", a la revista La Veu de Catalunya. Inicia la producció narrativa amb certes frustracions, principalment la de no haver reeixit en la pintura i la de no haver estudiat a la Universitat, però l'èxit del conte l'esperona, i publica més contes i narracions breus a L'Olotí i a diferents revistes i diaris de l'època, com ara La Renaixença, La Veu de Catalunya, Catalunya Artística o Joventut, entre d'altres. Amb Records de la darrera carlinada (1898), una narració on l'autor evoca la seva experiència dins l'exèrcit carlí, abandona la producció de narrativa breu i comença a ser apreciat pel públic i la crítica com un dels millors prosistes del moment. El 1902 publica la seva primera novel·la, Sang nova, que no rep la mateixa consideració que la primera obra, potser perquè hi planteja una novel·la de tesi, sense que la qualitat literària destaqui especialment. Ben al contrari del que succeeix amb La punyalada (1904), la següent i última novel·la, publicada ja pòstumament i que deixa pràcticament sense revisar. La punyalada és una història de passions que navega entre el psicologisme i la novel·la d'aprenentatge, un gran fresc de la vida dels

Marià Vayreda, autoretrat

 pagesos de muntanya, quan vivien pertorbats pels trabucaires, bandolers i lladregots procedents de l'exèrcit carlí en desintegració. Rebuda amb força entusiasme, es converteix en referent del realisme, tot i que això es reconeix més tard. La seva vinculació amb la Renaixença fa que no es tingui en compte la seva qualitat com a escriptor fins molt després de la seva mort.

Mor l'any 1903 a Olot, als 49 anys, després d'una breu carrera com a escriptor i just quan la seva producció literària havia arribat a la plena maduresa.

La Garrotxa. Roure Pollastric

Per passejar pels boscos

Bosc de Requesens

9 boscos de Catalunya per visitar a la tardor

La tardor és el millor moment per fer banys de bosc i gaudir dels colors de la natura

Passejar pels boscos és tota una experiència a la tardor, quan cauen les fulles i les tonalitats ocres, vermelles i marrons que trobem arreu es converteixen en un luxe per als sentits. Travessar rius i boscos, collir castanyes, gaudir de la flora i la fauna i aprofitar la jornada per conèixer la gastronomia local és una aventura fins i tot per al visitant més urbanita. A Catalunya trobem castanyers captivadors i fagedes màgiques, amb racons de conte que us volem descobrir.

A totes les províncies

En aquesta llista trobareu opcions a les quatre províncies catalanes. Des d’excursions senzilles per fer en família fins a rutes una mica més exigents per a aquells que busquen caminar entre paisatges espectaculars, totes són una bona excusa per calçar-se les botes i gaudir de la tardor. A més, moltes permeten combinar natura, pobles amb encant i cuina tradicional en una mateixa escapada.

Boscos encantadors

Bosc de Requesens, als peus del castell

Què és: A la tardor, el bosc de Requesens és una explosió de colors i silenci. Als peus del majestuós Castell de Requesens, a la Serra de l’Albera, aquest paratge combina natura i història. El camí travessa alzinars, rouredes i castanyers centenaris que tenyeixen el paisatge de tons daurats i rogencs. A les zones més humides, el grèvol i els arbres caducifolis creen un mosaic viu. Ideal per a una excursió tranquil·la de diverses hores, respirar aire pur i descobrir el Pirineu més oriental.

On és: Cantallops, Alt Empordà (Girona)

Bosc de Gerdar, un mar d'avets

Què és: El Bosc de Gerdar és el bosc d’avets més gran de Catalunya i una joia natural dins del Parc Natural de l’Alt Pirineu. Amb una vegetació densa i frondosa, està dominat per imponents avets que creen un paisatge de somni. És especialment màgic a la tardor, quan les tonalitats daurades i vermelloses dels arbres es barregen amb el verd intens dels avets. És un lloc ideal per als amants del senderisme, amb rutes tranquil·les que permeten gaudir del silenci i de la natura. A l’hivern, el bosc es transforma en un paradís nevat, perfecte per fer excursions amb raquetes de neu.

On és: Alt Àneu, Pallars Sobirà (Lleida)

La Baga d’en Cuc, oda a la castanya

Què és: Nens i adults gaudiran entrant (literalment) a l’interior del tronc del castanyer més antic de Catalunya, un arbre monumental amb un perímetre de més de 12 metres, on, diuen, fa molt de temps va viure un carboner. Arribar a la Baga d’en Cuc és tota una aventura. Després d’una agradable ruta, senzilla i accessible per a nens de més de 6 anys, des de l’aparcament de l’embassament de Vallforners us espera aquest espectacular castanyer. Després de l’excursió, podeu visitar algun restaurant de cuina tradicional de localitats properes, com ara Montseny o Cànoves, i gaudir d’un berenar a base de la típica coca de vidre o d’unes castanyes amb un got de ratafia. Si sou amants dels plats de cullera, heu de tastar les mongetes del ganxet o els típics cigrons del Montseny, perfectes per entrar en calor després d’una jornada entre castanyers.

On és: Cànoves i Samalús, Vallès Oriental (Barcelona)

Bosc de Merlí, pura màgia

Què és: Cal desplaçar-se fins al poble de Viladrau per endinsar-se en un dels boscos de castanyers més espectaculars de Catalunya. Per arribar-hi, haurem d’endinsar-nos en les profunditats d’aquest lloc màgic, travessar prats i muntanyes, esquivar branques i aturar-nos uns segons per gaudir del cant dels ocells. És una ruta fàcil, perfecta per fer en família durant el matí i aprofitar la resta del dia per gaudir de la gastronomia típica de la zona d’Osona, com els peus de porc amb mongetes seques.

On és: Viladrau, Osona (Barcelona)

Bosc de Castanyet, de llegenda

Santa Coloma de Farners

Què és: La tardor és el moment ideal per visitar el bosc de Castanyet i seguir la ruta dels castanyers mil·lenaris. Podeu completar el dia amb una visita al Parc de Sant Salvador i posar el punt final a la jornada amb un passeig pel nucli antic de Castanyet, on encara es conserva una església romànica. Podeu acompanyar les castanyes amb les típiques avellanes de Brunyola, amb productes lactis del Pla de la Selva o amb alguna recepta a base de porc, una de les carns més típiques de la zona.

On és: Santa Coloma de Farners, la Selva (Girona)

Castanyers de Prades, pas a pas

Què és: En un paratge natural ple de gorgs, barrancs i arbres, amb vistes increïbles i una natura abrupta i carismàtica, trobem els castanyers de Prades, més esplèndids que mai a la tardor. La millor manera de descobrir-los és fer una excursió d’uns vuit quilòmetres que surt de Vilanova de Prades cap a Vallclara i travessa el barranc de Viern, tot i que també hi ha diversos itineraris de diferents nivells. Si sou fans de les patates, gaudiu de qualsevol recepta elaborada amb patates IGP de Prades, com, per exemple, els bunyols. Brindeu amb un bon Trepat —una varietat de raïm autòctona de la Conca de Barberà— i ja tindreu el dia rodó.

On és: Vilanova de Prades, Conca de Barberà (Tarragona)

Fageda d’en Jordà

Què és: El desplegament de tonalitats d’aquest espai de somni, situat a prop de la zona volcànica de la Garrotxa, ens recorda en tot moment un quadre de Pollock. Marrons, grisos, verds i ocres es reparteixen magistralment per un dels entorns naturals més encantadors de Catalunya. El poeta Joan Maragall va explicar millor que ningú la manera única com la Fageda d’en Jordà sedueix el caminant: "li dona un dolç oblit de tot el món en el silenci d’aquell lloc profund".

On és: Can Blanc, la Garrotxa (Girona)

Les fagedes dels Ports

Què és: Al cor de les Terres de l’Ebre, ens esperen el Parc Natural dels Ports i la Reserva Natural Parcial de les fagedes dels Ports per recordar-nos que som molt petits i que la tardor és una estació d’allò més excepcional. Gorgs, coves, vegetació i camins es troben en un espai amb nombroses rutes de senderisme que es poden fer a peu o en bicicleta. Atenció, perquè potser us creuareu amb una cabra salvatge, ja que la zona acull la reserva més important d’aquest animal a l’Estat.

On és: Parc Natural dels Ports, Montsià (Tarragona)

Fageda de Santa Fe del Montseny

Què és: La carretera que ens acosta a la fageda de Santa Fe del Montseny, al Parc Natural del Montseny, ja és per si mateixa un espectacle cromàtic a la tardor. Un cop hi arribem i ens reben les fulles a terra i els imponents faigs, que semblen arribar fins al cel, sabem que som al lloc ideal per gaudir d’un passeig a menys d’una hora de Barcelona. Hi ha moltes rutes de diferents nivells i els seus paisatges de conte, pantà inclòs, són ideals per aconseguir la instantània perfecta d’un matí assolellat de tardor al cor del Montseny.

On és: Parc Natural del Montseny, Vallès Oriental (Barcelona)

· Article de Time Out Barcelona del 27 d’agost 2026

Santa Fe del Montseny

~

De cirerers i de cireres

Una de colors amb història 

Branca de cirerer amb cireres molt clares, gairebé blanques

Branca de cirerer amb cireres d'un vermell intens

La fructificació del cirerer va evolucionar per a atraure als ocells: precocitat, grandària xicoteta, fructificació molt abundant, i sostinguda per un peduncle llarg i fi que allibera fàcilment el fruit amb el seu pic. 

Branca de cirerer de Giresun ple de cireres vermelles

Va assegurar la seua visió (gran grandària de l'arbre i fruits acolorits) per a la seua dispersió en boscos espessos i humits eurasiàtics, on encara es poden trobar les seues formes silvestres (fruits més xicotets menys dolços) i color intens. 

Branca de cirerer de Giresun ple de cireres d'un vermell intens

Com uns altres fruiters europeus, els romans ens van portar arbres seleccionats (fruites majors i més dolces) de l'àrea de Turquia, de la ciutat de Ceraso (actual Giresum) a la vora de la Mar Negra. 

Branca de cirerer de Giresun ple de cireres vermelles

Les va importar Lúculo (segle I a. C.) els va donar el nom d'aquella ciutat i un sobrenom per la seua atracció sobre les aus, Cerasus avium. Va ser també el seu primer nom botànic oficial fins a passar, per parentiu, al gran gènere de la prunera i afins, com Prunus avium. 

Branca de cirerer de Giresun ple de cireres

L'atracció que causa als ocells pel seu color favorit (tons intensos de roig) la coneixen els que tenen només un o dos cirerers. 
Per això gaudeixen d'un cert interès varietats mutants, de cireres clares, originaris del sud d'Alemanya i estesa per Europa amb el tràfec de les tropes napoleòniques. 

Cirerers a Giresun

En molts països es coneixen com a cireres Napoleó (sense relació amb ell). En UK, enemics en aquell temps, la van batejar amb el patriòtic nom de “Queen Anne” (podria demostrar una via directa i anterior des de Alemanya amb els reis Hannover). 

Branca de cirerer Royal Ann ple de cireres

Branca de cirerer Royal Ann ple de cireres

Les Napoleó són poc cultivades comercialment, no són superiors i són menys atractives però és fàcil trobar algun d'eixos cirerers als pobles de la meitat nord de la Península (per a compartir menys fruits amb aus). 

Cirerer Napoleó

Cirerer Napoleó ple de cireres vermelles

Les plantacions de cireres comunes en zones productores pateixen menys danys pel major nombre d'arbres, encara que comparteixen un altre problema d'aquesta espècie fruitera: l'esforç i costos de collir-les, per la gran grandària de l'arbre i el xicotet de les cireres, que les converteixen en la fruita europea més cara.

Cirerers  amb cireres molt vermelles

Armand Paz Rico
· Article publicat a Facebook el 7 de setembre del 2026

Branca de cirerer florit amb una mallerenga