La primera vegada que vaig anar a l’illa de Còrsega, ja fa força anys, quan era jove, hi vam anar sense cap pretensió, no en sabíem res, només volíem anar a les illes de la mediterrània. Però quan hi vam anar, al cap de pocs dies en vam quedar meravellats. És una illa preciosa i fantàstica. És com una muntanya al mig del mar, amb unes muntanyes i uns boscos preciosos i unes platges grans i fantàstiques. A prop del mar sovint hi ha una màquia exuberant, diuen que antigament quan un vaixell s’anava acostant a l’illa ja sentien l’olor de la màquia i del romaní i la farigola.
.jpg)
La gent és com a tot arreu, hi ha de tot, però en general son una gent molt senzilla i molt amable. Quan et pregunten d’on ets i els dius que de Catalunya, encara et tracten més bé. En algun establiment tenien posada cançons de Lluís Llach.
La llengua oficial és el francès però la seva llengua pròpia és el cors, el cors és una llengua itàlica, és una variant del toscà potser amb alguna influencia del genovès. En general la gent no se sent i no vol ser ni francesa ni italiana, volen la independència del seu país, no se senten ben tractats per França i tampoc tenen bons records de quan era una possessió de Gènova.
La llengua oficial és el francès però la seva llengua pròpia és el cors, el cors és una llengua itàlica, és una variant del toscà potser amb alguna influencia del genovès. En general la gent no se sent i no vol ser ni francesa ni italiana, volen la independència del seu país, no se senten ben tractats per França i tampoc tenen bons records de quan era una possessió de Gènova.
Del 1284 al 1729 Còrsega va ser dominat pels genovesos. Volen la independència i s’emmirallen amb Catalunya i de moment els agradaria tenir una autonomia com la d’aquí. La ciutat més gran i capital política és Ajaccio (o Aiacciu), la capital històrica i cultural és Corte (o Corti), seu de l'antic parlament i de la universitat i símbol de la seva independència. Té una superfície de 8.680 km² i una població de 351.000 (2022). És recomanable anar amb tren, u Trinighellu, a Corte, és un viatge molt singular i bonic a traves de les muntanyes de Còrsega.
Una de les zones que més ens va agradar va ser la Castagniccia. La Castagniccia és una regió muntanyosa i rural situada al nord-est de Còrsega, amb unes muntanyes plenes d’immensos boscos de castanyers, a 30 minuts del mar. Tal com el seu nom indica es diu així pel paisatge de milions de castanyers, que històricament han servit de base alimentària a la zona. S’hi troben molts petits pobles de pedra amb teulades de pissarra grisa, carrers empedrats i esglésies barroques inesperades. Hi ha més de 9.000 hectàrees de boscos de castanyer. Al segle XVIII (vers 1770), el castanyer arribava a cobrir més del 70% de les terres cultivades de la regió, essent conegut com "l'arbre del pa" per la seva importància alimentària. Jo, que de cognom em dic Castanyer, m’imaginava que els meus avantpassats devien viure en algun lloc semblant.
La Castagniccia s'estén entre Bastia i Corte, delimitada per muntanyes i rius com el Golu i el Fium'Altu. A Còrsega, la presència del castanyer s'ha esmentat des de principis del segle XIII. Tot i que la palinologia (estudi del pol·len) demostra la seva presència des del Neolític.
Els mesos d'octubre i novembre, la gran tasca es treballar en la recollida de les castanyes. S’assequen i es molen per fer el famós cofre de castanyes, utilitzat en pastissos i pastisseria, pa, torró i molts plats deliciosos, com la delicadesa dels "marrons glacés", la pulenta, una mena de farinetes, fetes des de fa anys. La mel, els licors, melmelada, torró, postres gelades fins i tot la cervesa de castanyes.
Els mesos d'octubre i novembre, la gran tasca es treballar en la recollida de les castanyes. S’assequen i es molen per fer el famós cofre de castanyes, utilitzat en pastissos i pastisseria, pa, torró i molts plats deliciosos, com la delicadesa dels "marrons glacés", la pulenta, una mena de farinetes, fetes des de fa anys. La mel, els licors, melmelada, torró, postres gelades fins i tot la cervesa de castanyes.
La cervesa de castanyes és la 'Pietra' i la fa la cerveseria Pietra que va obrir les portes l'any 1996. El nom de Pietra prové de Pietraserena, el poble cors natal d'Armelle i Dominique Sialelli, fundadors de la cerveseria. La cervesa Pietra és una cervesa amb 6% de grau alcohòlic, elaborada a partir d'una barreja de malt d'ordi i castanya. Al nas, una subtil dolçor melosa es barreja amb delicades notes florals de llúpol. A la boca és rodó i unctuós, presentant una barreja harmònica de malta torrada i sabors persistents de castanyes, amb un acabat amargor suau. L’escuma és abundant, blanca i excepcionalment densa, l’amargor és baixa a moderada, equilibrant la dolçor sense ser agressiva. L’acabat és suau i harmoniós, persistint amb notes de castanya i mel.
La collita anual és d’unes 1200 tones de castanyes, de les quals el 85% es transforma en més de 300 tones de farina, venuda i consumida a l’illa. El conreu dels castanyers i la seva transformació va canviar quan, el 1769, Còrsega va passar a ser de França. Els francesos, especialment Marbeuf (governador de l’illa), van pensar que els castanyers facilitaven la insurrecció i encoratjaven ha fer-ho. El castanyer el consideraven “immoral “ ja que és el menjar de l’orgull.
De nou per als francesos, els corsos descuiden la terra perquè la castanya ho substitueix tot: es cull, s’asseca, es posa a terra i es fa amb ella el seu propi pa i alimenta el bestiar. Per tant, l'administració francesa prohibeix la plantació de nous arbres.
De nou per als francesos, els corsos descuiden la terra perquè la castanya ho substitueix tot: es cull, s’asseca, es posa a terra i es fa amb ella el seu propi pa i alimenta el bestiar. Per tant, l'administració francesa prohibeix la plantació de nous arbres.
La capital tradicional, històrica i cultural de la regió de la Castagniccia es el poble de La Porta. La Castagniccia la integren els territoris de sis parròquies, que sumen molts més municipis, sovint estructurats en diversos caserius, convertint-lo en una de les regions més densament fascinades amb petits pobles de muntanya de l'Alta Còrsega (dades dels fitxers municipals d'INSEE i inventaris del Parc Natural regional de Còrsega, actualitzats cap al 2020). L’altitud mitjana dels pobles de Castagniccia és d’uns 600 metres, cosa que garanteix temperatures més lleus a l’estiu que a la costa.
No només els homes són aficionats a les castanyes, als porcs també els encanten. Pels camins, per la carretera, en els boscos, sovint hi trobes porcs pasturant i passejant que van a la seva i no et fan gens de cas, aquest porcs s’alimenten també de castanyes, son uns pocs negres. La seva carn és molt apreciada per tothom i pels gastrònoms i pels més gurmets. Els diversos aliments a base carn de porc i de castanyes es poden trobar a totes les botigues de la Castagniccia i de Còrsega, en algunes cases de pagès de la Castagniccia es poden comprar directament dels seus elaboradors.
El porc cors (u porcu corsu) ha estat present a l'illa durant mil·lennis, després d'haver substituït l'actual senglar cors a les granges, que ha tornat al seu estat salvatge. Després d'una sèrie de encreuaments amb races seleccionades (sobretot grans blancs i després Duroc), que van tenir lloc a mitjans del segle XX, va ser objecte d'una iniciativa de conservació que va permetre la reconstitució de granges formades per animals de raça pura.
Des del seu reconeixement oficial, la seva presència a la ramaderia ha estat creixent i afecta totes les zones de producció tradicionals. La raça porcina corsa té una mida de mitjana a petita: la femella adulta pesa entre 140 i 180 kg i el mascle entre 200 i 240 kg. El porc cors és un animal de creixement lent, distingit per la seva resistència i capacitat de marxa. Criat segons un extens sistema silvo-pastoral, durant la tardor prefereix zones amb castanyers i rouredes. També pot apreciar pastures de muntanya durant la transhumància a les zones de muntanya, a una altitud de 1500-2000 metres.
A la tradicional Còrsega rural, el porc corsari te una forta presència. De fet, el porc de la granja acompanya la vida de totes les famílies agrícoles per la seva capacitat de recuperar els residus de cuina i tots els aliments assimilables. Així cada família es reunirà a prop del Nadal, tradicionalment, es comença per Santa Llúcia el 13 de desembre i es transformarà en embotits i productes curats que es consumiran durant tot l'any o fins i tot, en el cas de pernil cru curat, durant l'any següent. Aquests productes formen una part important de la proteïna animal i el subministrament de greixos per a aquestes poblacions rurals de mitja muntanya.
La Castagniccia també es coneguda de sempre per la seva aigua amb gas natural de la font d'Orezza molt apreciada a tota l'illa. Brolla al cor de la regió, concretament al poble de Rapaghju. Ja era coneguda des de l'època de l'Antiga Roma, i la seva explotació moderna va ser autoritzada per decret l'any 1856. És una aigua molt cobejada i amb producció limitada per protegir la font natural.
La Castagniccia és una regió que es pot conèixer caminant. Els antics camins de mula que connecten cada poble amb el seu veí creen una xarxa tan important com les carreteres modernes, perquè expliquen com circulaven els corsos entre caserius, convents i castanyers. Per a un viatger que busqui visitar un poble de Castagniccia, aquestes rutes són la clau per transformar una visita senzilla en una experiència de senderisme accessibles en poques hores, sovint marcades en groc o taronja segons els estàndards regionals del Parc Natural. Des de Poggio Marinaccio, un poble de muntanya format per tres caserius a uns 600 metres sobre el nivell del mar, podeu arribar fàcilment a altres pobles a través d’aquests camins que s’obtenen entre les muntanyes i les terrasses de castanyers.
A l’estiu cap el vespre en alguns pobles de Còrsega i també de la Castagniccia es pot trobar que a la plaça del poble fan concerts de cançó d’autor, de música popular i també del «chjam’è rispondi» (crida i respon), una pràctica poètica musical d'improvisació de llarga tradició a Còrsega, molt arrelada i encara viva a la Castagniccia. Per posar un exemple conegut seria semblant a la Glosa de les Balears, les Albaes del País Valencià, les Corrandes, el Garrotin, les Nyacres a Catalunya, .... 
Al cap d’uns anys vaig tornar a anar a Còrsega i a la Castagniccia i encara em va agradar més.
Castagniccia es rebel·la
Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la.
De la llum blanca
Símbol de la llum clara
Al foc nascut al cel
Quan la flama s'encén,
Dels primers focs encesos
Als cims dels turons
De les banyes penjant
Quan la marina gira.
Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la.
De l'enlluernador del Boziu
Guerrers de temps passats
Mai van estar ociosos
Quan van ser castigats
De la flama que rugeix
Dels turons als punys
Pels herois sense tomba
Apunyalats pels punyals.
Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la.
Del vell San Petrone
Qui vetlla per la tanca
Fent sonar el ratachion
Com quan és un bosc
De la bruguera a les landes
De la terra al matticciu
De les fulles a les gambes
Fins al fruit prometedor.
Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la sí.
Petru Vachet-Natali \ Ghjuvanfrancescu Bernardini
Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la.
De la llum blanca
Símbol de la llum clara
Al foc nascut al cel
Quan la flama s'encén,
Dels primers focs encesos
Als cims dels turons
De les banyes penjant
Quan la marina gira.
Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la.
De l'enlluernador del Boziu
Guerrers de temps passats
Mai van estar ociosos
Quan van ser castigats
De la flama que rugeix
Dels turons als punys
Pels herois sense tomba
Apunyalats pels punyals.
Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la.
Del vell San Petrone
Qui vetlla per la tanca
Fent sonar el ratachion
Com quan és un bosc
De la bruguera a les landes
De la terra al matticciu
De les fulles a les gambes
Fins al fruit prometedor.
Castagniccia sí, Castagniccia sí,
Es rebel·la, es rebel·la sí.
Petru Vachet-Natali \ Ghjuvanfrancescu Bernardini
Castagniccia ribella
Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.
Da lu biancu luminellu
Simbulu di luce chjara
A l’incendiu natu in celu
Quandu s’accende la fiara,
Da li primi fochi accesi
In cima di e culline
Da spicca li corni appesi
Quandu svolta le marine.
Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.
Da le stantare di Boziu
Guerrieri di tempi andati
Mai n’un sò stati à l’oziu
Quandu fumu casticati
Da la chjama chi ribomba
Da li poghji à li pughjali
Pè l’eroi senza tomba
Tazzati da li pugnali.
Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.
Da lu vechju San Petrone
Chi veghja sopr’à l’arestu
Sunendu lu ratachjone
Cume quand’ellu hè furestu
Da lu tepe a li pentoni
Da la terra a lu matticciu
Da le fronde a li gamboni
A lu fruttu prumaticciu.
Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.
Petru Vachet-Natali \ Ghjuvanfrancescu Bernardini
Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.
Da lu biancu luminellu
Simbulu di luce chjara
A l’incendiu natu in celu
Quandu s’accende la fiara,
Da li primi fochi accesi
In cima di e culline
Da spicca li corni appesi
Quandu svolta le marine.
Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.
Da le stantare di Boziu
Guerrieri di tempi andati
Mai n’un sò stati à l’oziu
Quandu fumu casticati
Da la chjama chi ribomba
Da li poghji à li pughjali
Pè l’eroi senza tomba
Tazzati da li pugnali.
Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.
Da lu vechju San Petrone
Chi veghja sopr’à l’arestu
Sunendu lu ratachjone
Cume quand’ellu hè furestu
Da lu tepe a li pentoni
Da la terra a lu matticciu
Da le fronde a li gamboni
A lu fruttu prumaticciu.
Castagniccia si, Castagniccia si,
Si ribella, si ribella si.
Petru Vachet-Natali \ Ghjuvanfrancescu Bernardini
‘Castagniccia ribella’ cançó interpretada pel grup ‘I Muvrini’. I Muvrini és un grup cors de música tradicional que canta en cors. El grup fou fundat el 1979 pels germans Jean-François Bernardini i Alain Bernardini, que havien nascut al poble de Tagliu-Isulacciu, al nord de Còrsega. Els germans Bernardini foren introduïts a la música tradicional corsa de ben petits per llur pare, Ghjuliu, que era un conegut poeta i cantant. Enregistraren llur primer single amb llur pare en col·laboració amb el grup Canta u Populu Corsu. Ghjuliu Bernardini morí el desembre de 1977 i el primer disc de I Muvrini, I Muvrini … ti ringrazianu, que es publicà el 1979, el dedicaren a la memòria de llur pare. Als Països Catalans, són coneguts per les col·laboracions amb Lluís Llach, amb qui enregistraren la cançó Vo lu mondu i també per la portada del seu disc Umani, obra d'Antoni Tàpies.
*
Entrades
