Pomeres de pometes aspres

Pomera silvestre, pomera borda

Em va sorprendre que en un grup alemany d'amants d'arbres els costarà identificar aquest arbret com una pomera ornamental. És un Malus x zumi, ‘Golden Hornet'. Les respostes eren pelegrines.
Els fruits de pomeres, i dels seus parents pròxims (serval, perera, arç blanc, atzerolers, codonys, nispros i Cotoneaster, Pyracantha...) són inconfusibles, tenen restes del calze de la flor, “al revés”, en l'extrem apical (no basal) del fruit.

 

Les pomeres de pomes aspres, en català: pomera silvestre, maçanera, pomer bord, pomera borda, pomera mosquina, pomera salvatge, pomera de bosc, ... i en castellà : asperos, maguillos, maíllos, són un grup enorme (més de 40) espècies i varietats cultivades, molts d'ells híbrids naturals o induïts. 
Amb alguns d'ells, per selecció molt antiga (des de fa uns 6000 anys), va sorgir la pomera europea cultivada, Malus x domestica (a cavall entre el Caucas i Àsia Central).

 

No haurien errat si el grup fora britànic, o holandès ... Els britànics, grans coneixedors, obtentors i conreadors de maçaneres ornamentals apliquen per exemple la “regla d'1 polzada” (25 mm), per a distingir aquests, de diàmetre menor, de les pomeres cultivades o ferals.

 

La selecció secular de les pomeres eurasiàtiques va prevaldre dues característiques: 1) dolçor (pèrdua d'acidesa o amargor) 2) grandària. Aquest últim ho feia més atractius i desitjable, manejables, i podria aportar durabilitat (més volum amb menor superfície).

 

Malus sylvestris. Vosseslag, Flandes, Bèlgica

L'alta fertilitat es va poder perdre en el procés com mostren descaradament molts d'aquestes pomeres ara a la tardor, o en flor a la primavera. Per això alguns s'empren també com a pol·linitzadors en fileres de pomeres cultivades.

  

Malus sylvestris, inflorescencia. Vosseslag, Flandes, Bèlgica

 

La primera imatge és del grup alemany: Mit Bäume Leben. En la segona imatge noteu les restes de calzes en l'àpex, que identifica els fruits de pomeres (de les roses, cosins llunyans també). Potser per habitual passa desapercebut. Té un origen particular, prové d'un ovari ínfer. Aquest perviu dur, cartilaginós, i no ho mengem nosaltres, ni la majoria d'animals, allotja les llavors (llavors) que contenen a més cianogen per a major rebuig, o “pica-pica”, incomestible i irritant, en les roses.

 

Arbre amb pomes vermelles. Barkedal, Suècia

      

Armand Paz Rico
· Article publicat al grup ‘Arboles’  de facebook  el 25 setembre 2026

 

De totes maneres son pomers que fan pometes, tal com es canta en aquesta cançoneta : 

Cinc pometes té el pomer

Cinc pometes té el pomer,
de cinc una, de cinc una,
cinc pometes té el pomer,
de cinc una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Quatre pometes té el pomer,
de quatre una, de quatre una,
quatre pometes té el pomer,
de quatre una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Tres pometes té el pomer,
de tres una, de tres una,
tres pometes té el pomer,
de tres una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Dues pometes té el pomer,
de dues una, de dues una,
dues pometes té el pomer,
de dues una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Una pometa té el pomer,
de una una, de una una,
una pometa té el pomer,
de una una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Cap pometa té el pomer,
de cap cap, de cap cap,
Cap pometa té el pomer,
de cap cap en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

 

 Popular Catalana
~

~

Un arbre llegendari de Sicília

El "Castagnu dê Centu Cavaddi" 

El "Castagnu dê Centu Cavaddi" és el castanyer més gran i antic del món. Aquest arbre mil·lenari es troba al municipi de Sant'Alfio, a la província de Catània, a la falda oriental de l'Etna (Sicília), en el bosc de Carpineto, a prop de la carretera de Linguaglossa. Està situat a només 8 quilòmetres del cràter principal de l'Etna. Té una edat estimada d'entre 2.000 i 4.000 anys (4000 segons el botànic Bruno Peyronel de Torí) i està registrat com el del perímetre de tronc més gran del mon i de la història, amb prop de 58 metres mesurats l'any 1780. 

 

Actualment, l'arbre està dividit en tres grans troncs interconnectats per la mateixa soca subterrània. A la superfície l'arbre s'ha anat dividint en múltiples troncs grans, però sota terra aquests troncs continuen compartint les mateixes arrels. Un grup de tècnics i agrònoms especialitzats en aquest arbre ornamental treballen pel restabliment del seu port. La primera referència històrica data de 1636, quan és citat en l'obra ‘Il Mongibello’ de Pietro Carrera.

Fotografia d'un banquet sota el Castanyer dels Cent Cavalls 

Castagnu Centu Cavaddi. Giovanni Crupi.1895

Aquest gran castanyer al llarg dels anys ha generat nombrosa literatura i també ha estat dibuixat, pintat i fotografiat nombroses vegades, n’han escrit poesies i cançons i també ha generat algunes llegendes.
Una creença local atribueix poders màgics a aquest arbre, segons els quals una parella casada, per estar segura de tenir fills, ha de fer l'amor sota les seves branques, independentment de si és de dia o de nit. 

La llegenda del Castagnu di Centu Cavaddi

El castanyer de cent cavalls rep el seu nom d’una famosa llegenda. Aquesta llegenda diu que la reina de Nàpols viatjava per la zona amb una comitiva de 100 cavallers i mentre caçaven al bosc del Mont Etna, la reina i els seus homes van quedar atrapats de sobte en una forta i violenta tempesta amb llamps i trons. Es diu que tota la comitiva amb els cavalls, es va refugiar sota l’arbre.

Alguns autors diuen que va ser al segle XIII, la reina Joana d’Aragó, reina consort de Nàpols de 1476 a 1494, nascuda a Barcelona el 16 de juny de 1455 i morta a Nàpols el 9 de gener de 1517, d’altres diuen que va ser Joana I d'Anjou, (1325 – 1382), també coneguda com a Joana I de Nàpols, reina de Nàpols i comtessa de Provença des de 1343 fins a 1382.

 

Però d’altres diuen que això només es una llegenda i que probablement va sorgir per indicar que l'arbre era tan monstruosament gran que s'associava amb la disbauxa d'una reina, considerada monstruosament dissoluta, tant que necessitava cent cavallers que la seguissin!

Puja a l'arbre

Un castanyer
era tan gran
que les seves branques formaven un paraigua
sota el qual la reina Joana
i un centenar de cavallers
buscaven aixopluc de la pluja,
dels llamps i dels llampecs,
quan, de camí cap a l'Etna,
els va sorprendre una tempesta ferotge.
Des d'aleshores, aquest arbre
- situat en una vall i els seus paratges -
va rebre el nom de
Gran Castanyer dels Cent Cavalls.

Giuseppe Borrello
Poeta catanese  (1820-1894) 

Sùpira l'àrvulu

Un pedi di castagna
tantu grossu
ca ccu li rami so' forma un paracqua
sutta di cui si riparò di l'acqua,
di fùrmini, e saitti
la riggina Giuvanna
ccu centu cavaleri,
quannu ppi visitari Mungibeddu
vinni surprisa di lu timpurali.
D'allura si chiamò
st'àrvulu situatu 'ntra 'na valli
lu gran castagnu d'i centu cavalli.

Giuseppi Borrello (1820-1894)

 

Castanyer dels Cent Cavalls. Litografia.1840

 

Sonet

Des del tronc, enorme torre mil·lenària,
les branques verdes en ones boges,
sota el buf dels vents,
suen en l'alta amplitud de l'aire.
La limfa insta, en l'estatuària
perplexitat de les arrels,
sota les contorsions,
des del sòl que es teixeix amb ortigues.
I l'arbre - Briareu lignificat -
en l'espasme atroç que l'aferra
amb cadenes invisibles a terra,
estén els múltiples braços de l'esfinx
enfilant-se contra el cel i contra el fet
una muda amenaça de guerra.

Giuseppe Villaroel 
(Catània, 26 octubre 1889 - Roma, 10 juliol 1965) 

Sunettu

Dal tronco, enorme torre millenaria,
i verdi rami in folli ondeggiamenti,
sotto l'amplesso quèrulo dei venti,
svettano ne l'ampiezza alta de l'aria.
Urge la linfa, ne la statuaria
perplessità de le radici ergenti,
sotto i lacoontei contorcimenti,
dal suolo che s'intesse d'orticaria.
E l'albero - Briareo lignificato -
ne lo spasimo atroce che lo stringe
con catene invisibili alla terra,
tende le braccia multiple di sfinge
scagliando contro il cielo e contro il fato
una muta minaccia ebbra di guerra.

 

Giuseppe Villaroel 
(Catània, 26 octubre 1889 - Roma, 10 juliol 1965)

 

Castanyer dels Cent Cavalls. 1870 

Castanyer de l'Etna

Entre les muntanyes més altes,
més meravellós que qualsevol cosa,
l'Etna va donar a llum un arbre meravellós.
Va donar a llum un castanyer l'escorça buida del qual
conté una tropa no petita de genets, i ramats.
I si penseu que el que dic és el deliri d'un
somni, us equivoqueu: dic la veritat. Aneu a veure.
Als boscos de Carpineto, vet aquí, jeu tan gran
caigut gairebé mort entre Mascali i Milo
[lit. ... gairebé mort: podríeu celebrar això,
Mascali, i fins i tot Milo].
Tot i que l'arbre té les fulles i les branques
caigudes, la seva arrel profunda cobreix
moltes hectàrees.
Puc imaginar que va néixer amb el
món i viurà fins a la fi del món.
Quins fruits va treure Polifem del teu ventre,
i quants en va prendre Acis furtivament!
Una gran cohort de boscos, o pins, 
faigs o freixes, t'envolta, oh gegant.
.................

Pietro Carrera
(Militello in Val di Catania, 12 juliol 1573 - Messina, 18 setembre 1647)

 

Castagno dei cento cavalli. Salvo Russo 

Castagno dell’Etna

Tra i monti più alti,
più mirabile di qualunque cosa, 
Etna fece nascere un albero meraviglioso.
Partorì un castagno la cui concava corteccia
contiene una non piccola schiera di cavalieri, e greggi.
E se tu ritieni che ciò che dico sia un delirio di
sogno, ti sbagli: io affermo il vero. Vai e vedi.
Nel bosco di Carpineto, ecco, giace sì grande
caduto quasi morto tra Mascali e Milo 
[lett. ... quasi morto: questo potresti celebrare
tu, Mascali, ed anche Milo].
Sebbene l’albero sia con le fronde ed i rami
abbassati, tuttavia la profonda radice occupa
molti ettari.
Potrei immaginare che sia nato assieme al
mondo e che vivrà sino alla fine del mondo.
Quali frutti trasse un tempo dal tuo grembo
Polifemo, e quanti ne prese furtivamente Aci!
Una numerosa coorte di boschi, o alberi di pino,
di faggio o di frassino (cinge) te, o gigante.
.................

Pietro Carrera
(Militello in Val di Catania, 12 juliol 1573 - Messina, 18 setembre 1647) 

Il Castagno dei cento cavalli. Cristina Cassar Scalia 

~

Arbres mil·lenaris d’arreu del món

Els secrets de la llarga vida dels arbres mil·lenaris

En el món vegetal, una gran tolerància i resiliència a l’estrès sempre van lligades a creixements més lents, major capacitat de regeneració i més longevitat

Els arbres milennaris són un dels espectacles més grans del món vegetal

Un creixement lent, una gran capacitat de regeneració i molta tolerància i resiliència davant l’estrès ambiental són els factors clau que expliquen la longevitat extrema dels arbres mil·lenaris d’arreu del món. Així ho constata un article publicat a la revista Trends in Plant Science pel catedràtic Sergi Munné Bosch, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio).

Matusalem. Pinus longaeva. Bosc Nacional d’Inyo (EEUU)

Matusalem. Pinus longaeva. Bosc Nacional d’Inyo (EEUU)

Matusalem, un exemplar de Pinus longaeva de més de 5.000 anys, es troba al Bosc Nacional d’Inyo (Estats Units) i és considerat l’arbre més antic del planeta. A l’Iran, el xiprer d’Abarkuh (Sarv-e Abarkuh, en persa) és un exemplar venerat de l’espècie Cupressus sempervirens que supera els 4.000 anys de vida. També són uns grans gegants de la supervivència l’olivera de Vouves, a Creta -l’exemplar mil·lenari més emblemàtic de l’espècie Olea europaea-, el castanyer dels Cent Cavalls, a Sicília; el cedre Jomon Sugi de l’illa Yakushima, al Japó, i la conífera Te Matua Ngahere (Pare del Bosc, en maori), a Nova Zelanda.

Xiprer d’Abarkuh, Sarv-e Abarkuh, Iran

Xiprer d’Abarkuh, Sarv-e Abarkuh, Iran

Aquests supervivents mil·lenaris de boscos ancestrals de tot el planeta «són un model excel·lent de tolerància i de resiliència a l’estrès», explica Sergi Munné Bosch, catedràtic del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals. «En concret -precisa-,es consideren una excepció dins de les respectives espècies a escala poblacional i són models que ens ajuden a comprendre millor la importància de la variabilitat interindividual en els processos adaptatius».

Olivera de Vouves. Creta 

Olivera de Vouves. Creta  

En el món vegetal, una gran tolerància i resiliència a l’estrès (temperatures extremes, falta de nutrients, sequera, etc.) sempre van lligades a creixements més lents, major capacitat de regeneració i més longevitat. En el cas dels arbres més antics del planeta, aquesta resposta ecofisiològica tan eficient davant factors externs se suma a un patró de creixement modular i una gran capacitat per regenerar-se i mantenir estructures dorments —com les gemmes—, que poden reiniciar el creixement vegetal durant el seu cicle vital.

Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília. Dibuix de Jean-Pierre Houël

Castanyer dels Cent Cavalls, Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília

Els cicles de creixement modular dels arbres mil·lenaris se sostenen al voltant el tronc, «i això els confereix una major robustesa i capacitat de sobreviure durant més temps», apunta Munné Bosch. «El tronc -afegeix- està format per més d’un 99 % de teixits morts, i el xilema (un conjunt de vasos del teixit vascular) també està completament mort. Els teixits vius que conformen el floema (vas conductor de la saba elaborada) i el càmbium vascular es troben molt protegits per l’escorça de l’arbre».

Castanyer dels Cent Cavalls, Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília

Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília.

Amb el pas del temps, les limitacions estructurals són la causa principal del declivi funcional de les espècies vegetals més longeves. «Un arbre podrà assolir la seva alçada màxima en funció del seu genoma i de les condicions ambientals del seu hàbitat natural. Posteriorment, podrà anar allargant la seva longevitat mitjançant noves ramificacions i regenerant noves branques quan pateixi danys. Però tot això té un límit. Quan el teixit vascular que connecta les arrels amb la part aèria (xilema) o les fonts de fotoassimilats amb els seus embornals (floema) pateixin un dany prou gran, la planta finalment morirà», conclou l’investigador.

Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília. Cap e1872 

Les herbàcies i els arbustos també són plantes perennes que poden ser molt longeves. Amb més de 300 anys, la Borderea pyrenaica -una planta endèmica dels Pirineus- és l’herbàcia amb la major longevitat descrita fins ara. Com a estratègia de supervivència, aquesta fanerògama terrestre sosté els seus períodes de creixement cíclics sobre un tubercle. La gran capacitat de les plantes perennes per sobreviure a la natura és un referent científic per estudiar els mecanismes relacionats amb la longevitat i la senescència.

Cedre Jomon Sugi. Yakushima, Japó

Cedre Jomon Sugi. Yakushima, Japó

En concret, la senescència és un procés de mort cel·lular programada que té una funció biològica en el món vegetal (eliminar components cel·lulars, mobilitzar nutrients a la planta, etc.). En les plantes perennes de vida més llarga, la senescència fisiològica podria ocórrer, però no és observable en el medi natural. En aquest cas, la longevitat potencial és tan extraordinària que la planta sol morir a causa de factors externs molt abans que es pugui observar qualsevol declivi fisiològic associat a l’envelliment. «Això és molt fàcil d’entendre en el cas dels arbres mil·lenaris. La probabilitat de morir de qualsevol organisme —per molt tolerant i resilient que sigui a l’estrès— augmenta amb el temps. Per qüestions d’atzar, és realment ben difícil que algun organisme pugui sobreviure tants anys a diferents amenaces externes», aclareix Munné Bosch.

Conífera Te Matua Ngahere. Nova Zelanda

Conífera Te Matua Ngahere. Nova Zelanda

 

·  Article de Monplaneta del 28/07/2020 

~

De les oliveres urbanes

Les oliveres que hi ha als carrers i a les places dels pobles i ciutats

L’olivera és un arbre de la mediterrània, de tota la mediterrània, la del nord i de la del sud, de l’orient i de l’occident, tot hi que actualment es pensa que el seu veritable origen es podria trobar a l’Àsia, concretament a la regió del Caucas. En tots aquests territoris mediterranis es cultiva l’olivera, tot hi que cada vegada més, arreu, es troben oliveres abandonades.

Els pagesos periòdicament poden les oliveres de producció i cal dir que a vegades en cada territori, en cada zona, en cada camp, cada pagès ho fa a la seva manera, d’una manera diferent i els tècnics moltes vegades diuen que es fan massa podes radicals i mal fetes i que caldria fer tot el contrari al que s’ha fet tota la vida i que això costa d’entendre i assimilar, especialment a la gent gran. La poda sempre és una agressió a l’arbre. Aquests tècnics diuen que evitar la poda excessiva és clau per a mantenir la vitalitat i resistència de l’olivera. Tallar només el necessari i respectar l’estructura natural de l’arbre garanteix un desenvolupament saludable a llarg termini. Algunes vegades la poda que cal fer és de pura lògica. En un terreny que hi ha estones d'humitat potser caldrà fer una esporga lleugera a l'interior de l'arbre, per tal que hi circuli l'aire i així no agafi malures. En un terreny d'una pendent considerable potser caldrà abaixar la capçada per tal de poder collir les olives sense cap accident.

Olivera monumental lo Parot

Olivera monumental d'Ulldecona

En el cas de les oliveres monumentals, dels arbres gegants i centenaris que hi ha a tot arreu, cal fer només   poda de manteniment i conservació. Es prioritza eliminar la fusta morta o malalta i mantenir l'equilibri estètic i estructural d'aquests monuments vius.

Però ara i aquí voldríem parlar de la poda de les oliveres urbanes, de les oliveres que hi ha als carrers dels pobles i ciutats. D’entrada cal dir que la olivera no és un arbre adequat per posar als carrers, però que està bé posar-ne alguna en una plaça o jardí urbà com a testimoni d’un dels nostres arbres més emblemàtics o quan s’urbanitza un terreny que havia estat un camp d’oliveres també es apropiat deixar-ne algunes.

La poda de l'olivera pública o als carrers, com a arbre urbà d'ornamentació,  té un objectiu molt diferent de la poda agrícola. Aquestes oliveres no cal podar-les s’han de deixar que creixin lliurament i així poder lluir la seva majestuositat natural. En entorns urbans cal prioritzar la seguretat dels viatgers, per sobre de la producció d'olives. Els objectius de la poda urbana només son la seguretat i la visibilitat: Es retiren les branques mortes i les malaltes, les branques baixes que puguin obstaculitzar el pas de vianants, colpejar vehicles o tapar senyals de trànsit i fanals i les branques que puguin entrar a alguna finestra o balcó, res més. 

Com a exemple heus aquí algunes fotos d’aquestes oliveres urbanes :

Olivera de Cort. Palma

Olivera de Castelló de la Plana

Olivera de l'Hospitalet de Llobregat

Però alguns ajuntaments fan tot el contrari en les seves oliveres dels carrers i places. Fan un greu acte de vandalisme, les poden de manera severa i radical, amb una poda molt més agressiva que les que es fan a les oliveres de producció, son autèntics actes vandàlics, deixant les oliveres esguerrades.
D’aquesta manera tant desgraciada ho va fer l’Ajuntament de Masquefa, el 2024, a les seves oliveres urbanes. No sabem si va ser ordre de l’alcalde, d’algun regidor, dels tècnics de la casa, dels operaris o de tots plegats. Mireu les imatges :

Per fer aquestes coses ben fetes potser només caldria ser més respectuosos, més empàtics i escoltar el que diuen les oliveres, el que diuen tal com ho explica cantant «Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries» :

 

Pregunteu-li a l'olivera

Quants hiverns haurà viscut
quantes guerres ha perdut.
Quants hòmens l'hauran guardat.
Però el temps poc l'ha canviat
la vella i farga aulivera.

Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any.

Ha fet mostra en primavera
i tindrem collita enguany.

Ja no hi ha camí de terra,
ni aquella casa tan blanca,
ni el bancal de la figuera.
Només viu la fusta vella
de tants segles d'aulivera.

Què s'ha fet
de tanta terra
i tanta història.
Què ha passat
en tant de temps
i en tanta gent.

Pregunteu-li a l'aulivera...
Lo que en sap, dels vents de l'any. 

 

Lletra: Arturo Gaya. 

Música: Jordi Fusté/Josep Lanau/Popular.

 

Fotografies de les oliveres vandalitzades de Masquefa : 
Daniel Mas i Ricard Altarriba