divendres, 10 de juliol de 2020

Com a arbre urbà no tenen preu

De les "Mèlies"

Com a arbre urbà les mèlies no tenen preu: bella floració, i de colors feministes; perfum embriagador, que allunya mosques i mosquits; suporta contaminació, desatenció o falta de reg, i la seua proverbial salut li evita (almenys a Espanya) plagues, malalties i tractaments sempre nocius. A més en perdre la fulla els seus fruits cridaners i duradors queden penjant per a acolorir l'hivern.
En vegetació les seues bellíssimes fulles polipinnades, són com de puntes de coixí, de suau poder insecticida, posades entre alguns llibres es converteixen en el millor amic de bibliòfils i bibliotecaris.
Ara, en ple estiu aparentment rebaixa els seus atributs i atractiu, no hi ha flor fruit visible, ni perfum, però segueix sense agradar-li a les bestioles voladores. Sobretot, només cal mirar sota la seua copa la relaxant llum de la seua ombra tamisada per a suggerir terrassa, orxata o cerveses; amb un valor afegit, els coloms no agraden molt de posar-se en les seues branques i tacar-nos la vesprada.

Tots aquests avantatges llueixen només si no es mutila la seua copa com solen fer en molts llocs particularment (no sé per què) a Catalunya. Tants avantatges on se li aprecia porta a excessos com posar-ho i contindre-ho en carrers que un principi no van ser fetes per a elles.
Té truc, si es coneix com es ramifica i es poda en conseqüència. Això és podar (saber què i per a què tallar) i això és ofici, el que fa un podador, no un manat amb una motoserra a les ordres d'un ignorant. Podar sense abusar, no tallar ni mutilar, evita a més les podridures i accidents, allarga la vida de l'arbre i el valor del patrimoni viu, que és de tots.

Així lluïen ahir pel barri del Carme a València.
Armand Paz Rico
6 juliol 2020

dilluns, 8 de juny de 2020

Els boscos milloren la nostra salut

Qing Li, toxicòleg expert en medicina forestal
“El bany forestal és bàsic per a la nostra salut”

Qing Li. Foto : Jerry Holt
De menut ja corria pels boscos que envoltaven Datong, el poble xinès on va néixer. Les olors i la bellesa el fascinaven, fins al dia que va voler investigar els beneficis que té caminar entre arbres. Va ser el 2003. Tot i que als anys vuitanta el govern japonès havia creat un programa perquè la població practiqués el shinrin-yoku (‘bany de bosc’), van ser els estudis de Qing Li els que van confirmar els efectes terapèutics que proporcionen els boscos en la nostra salut. Secretari general de la Societat Internacional de Medicina de la Natura i el Bosc del Japó, Qing Li (1962) ha comprovat que endinsar-nos als boscos és un gran antídot per prevenir diferents malalties d’ordre físic i psicològic. “Perdre aquestes illes de natura seria devastador perquè perdríem la salut i la felicitat”, assegura. Les indagacions d’aquest metge, professor a la Universitat de Tòquio, queden recollides a El poder del bosque (Roca Editorial) i altres assajos que els darrers anys han inspirat nombroses institucions i organismes públics a implementar el shinrin-yoku en el camp de la medicina preventiva.

Quan vas interessar-te per la medicina forestal?
El maig de 1988, després de visitar l’illa japonesa de Yakushima, coneguda pel seu bosc verd i brillant. Hi vaig anar amb uns amics durant la Setmana d’Or, unes vacances en què se celebra el Dia de la Verdor per agrair la bondat de la natura. Allà vaig adonar-me que el bany forestal és bàsic per a la nostra salut.

Què experimentem quan entrem en un bosc?
Activem els sentits i, gràcies als fitònids –unes substàncies químiques que emeten les plantes i alguns derivats dels arbres–, augmentem els nivells intracel·lulars de les proteïnes que ens defensen d’algunes infeccions i tumors. També disminueix la nostra pressió arterial, la freqüència cardíaca i les hormones que ens causen estrès, com la noradrenalina. Però no sols això: després d’un bany forestal (shinrin-yoku, en japonès) tenim menys ansietat, fatiga i sentim més benestar.

Bacteri Mycobacterium vaccae
En el teu llibre, El poder del bosque, cites el Mycobacterium vaccae, un bacteri que es troba a la terra. Quina importància té?
Funciona com a antidepressiu, ja que eleva el nivell d’energia i el funcionament cognitiu dels pacients. Ho va descobrir per casualitat la doctora Mary O’Brien, de l’hospital Royal Marsden de Londres, mentre investigava possibles remeis contra el càncer. Segons va demostrar, quan trepitgem la terra del bosc, el Mycobacterium vaccae s’escampa, ens activa els nervis simpàtic i parasimpàtic i fa que ens trobem millor.
“Disminuïm la pressió arterial, la freqüència cardíaca i les hormones que ens causen estrès”
Tots els boscos tenen el mateix efecte terapèutic?
Els més beneficiosos són els frondosos amb arbres coníferes, com ara els xiprers, fajos o roures. Si són vells, molt millor, perquè els fitònids cauen sobre nostre com si fos una fragància. Després hi contribueix la bellesa del paisatge, els sons dels animals i l’olfacte, ja que algunes aromes augmenten la nostra funció immune.

Quins estudis corroboren les teves tesis?
N’hi ha molts. Alguns confirmen l’efecte sanador dels fitònids, d’altres els beneficis psicològics de caminar pels boscos o el fet que els habitants de zones amb bona cobertura forestal tenen menors índexs de mortalitat per càncer que els residents en àrees allunyades de la natura. També hem vist que el bany forestal augmenta l’adiponectina, una hormona produïda pel teixit adipós que ens prevé de l’obesitat, la diabetis mellitus, la hipertensió i altres trastorns metabòlics.

Com ho has comprovat?
A través de grups de dotze persones que es van oferir a romandre dues nits al bosc. Després de l’estada els vam extreure sang i orina, i quan vam comparar els resultats amb anàlisis anteriors, totes presentaven millores en els diferents indicadors de salut. Ho certifica també un estudi de la Universitat de Michigan, del qual es desprèn que quan passegem pels boscos, les persones reduïm la tensió arterial, el sucre a la sang i millorem un 20% el nivell de concentració i agilitat mental.

Quins són els rituals més adequats per a un bany de bosc?
Depèn de les capacitats físiques de cadascú. Si disposem de mig dia, és recomanable anar-hi dues hores i caminar dos quilòmetres i mig, beure aigua, asseure’ns una estona i trobar una font de calor després de la caminada. L’ideal és fer-ho un dia càlid i entre les deu del matí i les quatre de la tarda. Sobretot recomano els boscos aromàtics de xiprers japonesos, com Akasawa; el Parc Forestal Nacional de Tianmenshan (Xina) i l’Ikaalinen (Finlàndia), el primer bosc temàtic del món dedicat al benestar.

Davant la COVID-19, pot ser útil visitar un bosc?
També ho aconsello, ja que en la mesura que el coronavirus destrueix el sistema immune, un bany forestal pot ser beneficiós. L’activitat dels glòbuls blancs creix un 40% els trenta dies següents i enforteix la immunitat.
· Article publicat al número 501 de la Directa

dimecres, 3 de juny de 2020

Un trasllat temporal de palmeres

Trasllat espectacular de cinc palmeres centenàries de l’Ateneu Barcelonès

Una grua de grans dimensions va ser l'encarregada de fer "volar"
aquestes espècies vegetals ubicades al jardí de l'entitat
des de finals del segle XIX


L’Ateneu Barcelonès, al barri Gòtic, ha recuperat l’anomenat Espai Rogent. Fins ara estava llogat a un particular i ara l’entitat ho destinarà a ampliar l’espai de la biblioteca patrimonial. Per garantir-ne el bon estat calen unes tasques d’impermeabilització, ja que aquesta zona està just al subsol del jardí. Els treballs han obligat al trasllat provisional de cinc palmeres centenàries a un viver.
Palmeres “voladores”
Cinc palmeres de grans dimensions han volat literalment per sobre de l’Ateneu Barcelonès. Ho han fet gràcies a una grua de grans dimensions que ha traslladat aquestes palmeres en un viver del Maresme, on s’estaran fins que s’acabin els treballs d’impermeabilització de l’espai que ocupaven el jardí de l’entitat
des del segle XIX.
Mateu Barba, responsable del projecte d’impermeabilització, explica que amb els treballs “fem una impermeabilització de les voltes aquestes de maó que hi ha de l’Elies Rogent i a sobre hi van una sèrie de caps fins a 10 capes tècniques que són antiarrels, filtrants, capes que retenen la humitat, diferents tipus de terra que el que fan és que la palmera pugui retornar al lloc on estaven”.
Tornaran en ple estiu
Fonts de l’entitat han indicat que s’espera que les palmeres tornin al jardí de l’Ateneu entre agost i setembre vinent. Durant aquest temps s’hauran enllestit els treballs que permetran a l’entitat incorporar l’Espai Rogent per a la biblioteca patrimonial de l’entitat.


Àngels Molina | Merche Artacho Vega
· Article de betevé del 02.06.2020

dijous, 21 de maig de 2020

Xiprers, alts i severs, envellutats i negrosos

Miquel Utrillo. Als Xiprers

Als Xiprers

Xiprers. Santiago Rusiñol
Alts i severs, envellutats i negrosos, vestits d’espessa molsa abrigant a les branques i senyalant el cel, els xiprers, a la terra, semblen fites plantades per fer deturar al home i pregar-li que resi.
Cada un que es va trobant en el camí de la vida és un dit demanant el silenci; cada un que veiem al costat de la ruta, ens senyala, callat, els caminants que han caigut; les arrels de cada un han abraçat els óssos dels caiguts a son ombra, tot xuclant-se les animes cap amunt de les fibres, per deixar-les volar al ser a les branques mes altes.

Miquel Utrillo. A la lluna
Finca d'Arbúcies. Santiago Rusiñol
Glorieta dels xiprers del jardí del príncep. Santiago Rusiñol
Les siluetes dels xiprers son les lapides dels pobres; son els records dels humils; son l’essència que l’esperit ha deixat al despedir-se del mon fent reviure la matèria; son el sepulcre vivent dels últims secrets de la vida; l’arbre sagrat, fill dels últims sospirs del home.
Quan l’últim hagi mort, quan el mon sigui un desert, quan el planeta rodoli com un immens cementiri, el xiprer solament recordarà als que moriren.

Miquel Utrillo. Xiprers a les Ruïnes
Els xiprers de Vil·la d'Este. Tívoli, Roma. Santiago Rusiñol
Camí a la ermita. Sitges. Santiago Rusiñol
D’entre el silenci etern de la terra apagada brotarà tot un bosc d’arbres llargs i cendrosos, tot un bosc de xiprers, un bosc que el vent gelat farà cruixir a tota hora.
I el gronxament aquell serà la darrera guspira deixada per l’esperit entre el caliu de la cendra.
Serà l’oracle darrera de la terra enyorosa, despedint a les animes.
 

Santiago Rusiñol

Als Xiprers. Enric  Morera
Caminal de roses. Santiago Rusiñol
Brolladors casa Bades. El jardí de la balarina. Granada. Santiago Rusiñol
Text, il·lustracions de Miquel Utrillo i música del llibre :
“Oracions”, de Santiago Rusiñol. 1897
Decorades amb dibuixos de Miquel Utrillo i música d’Enric Morera.

Jardi de Monfort, València. Santiago Rusiñol
Càstor i Pòl·lux. Jardí de Monfort, València. Santiago Rusiñol
Xiprers d'Aranjuez. Santiago Rusiñol

dimecres, 20 de maig de 2020

Lymantria dispar una cooperació sistèmica

Fumigacions amb Bacillus thuringiensis
als alzinars de Mallorca i Menorca

Un exemple de cooperació sistèmica, la que estableix un hàbitat com el d'alzinars per afavorir la creació d'humus, entre moltes altres accions i interaccions que desconeixem, és entès per la gestió tècnica forestal administrativa com un problema de plaga i punt.

Lymantria dispar

Hem hagut de comprovar com elements de la natura ens imposen tals radicals canvis en la nostra còmoda quotidianitat global que, més enllà de solucions d’immediatesa científica, política, social o econòmica, hem hagut de recórrer a la filosofia en el millor dels casos, o a fregar frenètica i trasbalsats una bolla de vidre, en el pitjor. Estam comprovant, de grat o per força com l’antropocè no serà una era geològica de llarga durada en la història de la Terra que duri centenars de milers, milions d’anys, sinó més bé un anecdòtic gra de sorra d’uns pocs centenars, alguns milers d’anys, si voleu, si la iniciam en el naixement de l’agricultura.

Tota aquesta farragosa introducció ve a compte per la insistent i perseverant arrogància en el seu equivocat plantejament col·legial que perpetren les, diguem-ne així, autoritats tècniques en matèria forestal pel que fa a comprensió de funcionament dels ecosistemes naturals forestals, dels boscos.

Perquè ens hem d’enganar? Els col·legis o escoles de formació forestal, enginyeria de monts, de forests, de guarderia forestal, que vaig conèixer en persona, varen néixer amb una idea absolutament intervencionista en la gestió dels boscos, que, si bé valorava aquest com a regulador, protector de recursos hídrics i de retenció dels sòls, era en l’aspecte de manejament silvícola, vivers, reforestacions, monocultius, explotació forestal en definitiva, on hi mantenia la seva principal raó de ser. Totalment centralista i centralitzada, jerarquitzada, corporativista i fortament addicta, com no podia ser d’altra manera, a l’esperit i concepció antidemocràtica del règim franquista durant el temps que va durar, i més.

Hem pogut comprovar, a Catalunya en pròpia carn, com de transició modèlica del franquisme poca cosa, molts estaments estatals essencials, polítics, judicials han restat intactes. Altres, en alguns casos nostàlgics, ploren la seva adscripció corporativa autonomia enlloc de l’estatal, o nacional, si ho voleu aquí.

D’acord, no me’n puc estar, ho havia de dir i gairebé ja ho he dit, però encara vull fer una consideració més per arribar on vull anar. Quan jo estudiava a l’escola forestal de Lourizan, a Pontevedra, dos anys de ric aprenentatge, coneixements i amistat, teníem un bon llibre de plagues forestals publicat l’any 1981 “Plagas de insectos en las masas forestales españolas” del “Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación”, dic un bon llibre perquè les definicions, explicacions dels arbres i els insectes relacionats estaven molt ben estudiats i explicats. Un dels apartats important d’aquest llibre, el principal al cap i a la fi, era la lluita contra les “plagues” forestals, per exemple en el cas de la Lymantria dispar, la defoliadora de les alzines, recomanava el tractament amb DDT, Diflubenzurón , Triclorfón... Si aleshores, crec que ho vaig fer, jo m’hagués atrevit a criticar públicament aquells tractaments, en el pitjor dels casos m’haguessin tractat de roig esvalotador i extremista  i, en el millor, amb superior condescendència, em parlarien amb criteris d’equidistància i de necessitat de reflexions i estudis futurs del tema. Així anaven les coses aleshores.

Avui, aquests dies, la Conselleria de Medi Ambient i Territori, a les ordres del Conseller Miquel Mir Gual, de MES per Mallorca, ha fumigat en plena època primaveral un número indeterminat, però important, de quilòmetres quadrats d’alzinars, alguns dins Espais de Rellevància Ambiental. A la pàgina d’aquesta Conselleria, concretament la de Sanitat Forestal (deunhidó amb el nom) a l’apartat de tractaments fitosanitaris diu així:

- Els tractaments fitosanitaris: Consisteix en polvoritzar les fulles dels vegetals afectats mitjançant un producte registrat i autoritzat per aquest ús i plaga; les erugues, al alimenta-se de les fulles tractades, o bé al entrar en contacte amb el producte, moren. Cal tenir present que les erugues de L. dispar no neixen totes en el mateix moment i per tant, caldrà realitzar més d'1 aplicació, o bé utilitzar productes amb major persistència en el medi. En tots els cassos, caldrà disposar del carnet de manipulador d'usuari professional de productes fitosanitaris per l'aplicació de qualsevol d'aquests productes.

 Aquesta actuació s'ha de realitzar quan es detectin les primeres erugues, que generalment es produeix cap al mes de abril o maig.

 L'endoterapia (injeccions a tronc de productes fitosanitaris) també té una bona efectivitat en la lluita contra aquesta plaga.

 Les substàncies actives que es poden utilitzar: (sempre productes registrats i autoritzats pel Ministeri de Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient.):

1.       Bacillus thuringiensis variedad kurstaki: Insecticida biològic format per espores i toxines del bacteri BTK. Activitat únicament per ingestió; actiu sobre estadis larvaris de lepidòpters, però també pot actuar sobre larves i adults d'alguns coleòpters i dípters. Ràpida degradació a la llum UV, es part del ecosistema; es degrada a compostos no tòxics. La EPA el considera exempt de toleràncies de residus. Possible necessitat de varies aplicacions, ja que afecta principalment a larves en els primers estadis de desenvolupament i a la seva ràpida degradació.

2.       Cipermetrin: Piretroid sintètic amb activitat insecticida, no sistèmic, de ampli espectre i eficaç tant per contacte com per ingestió. Té una marcada activitat repel·lent. Es caracteritza per la gran activitat insecticida a molt baixes dosis, degut a la seva ràpida acció: efecte de xoc, bona persistència i alta eficàcia contra lepidòpters. És molt resistent al rentat per efecte de la pluja; es degrada ràpidament en el sòl. Possible afectació sobre organismes aquàtics i abelles (caldrà consultar la fitxa de registre de cada producte en particular

3.       Deltametrin: Piretroid sintètic,  amb activitat insecticida molt superior a les piretrines naturals, no sistèmic, que actua a dosis molt baixes per contacte e ingestió. Poc residual. Certa activitat repel·lent. Possible afectació sobre les abelles, els organismes aqüàtics i perillós per al medi ambient (caldrà consultar la fitxa de registre de cada producte en particular).

4.       Diflubenzuron: insecticida con activitat per ingestió i contacte. Interfereix en la producció de quitina (IGR), impedint la muda, i la eclosió dels ous; els resultats tarden en manifestar-se. Perillós per al medi ambient i nociu.  Aplicació mitjançant tècniques a ULV (mitjans aeris).

5.       Lambda cihalotrin: no autoritzats en alzines.

6.       Tebufenocida: Diacilhidrazina amb activitat insecticida por ingestió i en menor mesura per contacte; regulador del creixement (MAC) per accelerar el procès de muda; las larves tractades deixen de alimentar-se després de la ingestió, al cap de 2-4 hores, detenint-se la producció de danys. Perillosa i nociva.

Finalment el tractament, fumigacions sobre l’alzinar,  ha estat amb  aquest:

El producte que utilitzarem està formulat en base a la matèria activa Bacillus thuringiensis, varietat kurstaki, que únicament es efectiva en les larves de lepidòpters de primers estadis de desenvolupament. És tracta d’un producte biològic, apte per a ser utilitzat en agricultura ecològica i d’ús compatible amb les abelles. No es necessari prendre mesures especials de protecció durant la seva utilització.

Si bé... En aplicació del Reial decret 1311/2012, de 14 de setembre, sobre l’ús sostenible dels productes fitosanitaris, no es tractara ni sobre nuclis urbans, masses d’aigua, cultius d’agricultura ecològica, ni centres d’apicultura, d’acord consta en els registres oficials del Govern Balear.... I bé?

En tot cas, perquè fumigar, combatre, atacar aquests lepidòpter, la Lymantria dispar lligat a les alzines o la Thaumetopoea pytiocampa , processionària, lligada als pins? Quin mal fan? En ambdós casos, i per escurçar i dit aviat, són elements biològics propis d’ecosistemes mediterranis, amb una funció (potser semblant a altres sistemes de defoliació d’altres latituds) de defoliació dels arbres, alzines una i pins l’altre, per incorporar les fulles en forma d’adob i humus com a posteriors nutrients. Recordau que els boscos escleròfil·les mediterranis no tiren la fulla a la tardor, en tot cas ho fan i per estrès hídric a l’estiu. No s’ho poden permetre, els estius mediterranis són secs i calorosos, molts d’anys mals de passar, costa massa. A la vegada la incorporació de les fulles com a matèria orgànica del sòl és més fàcil si aquest ha estat digerit, descompost en primera instància, per un element creat per el propi ecosistema per aquesta finalitat, en aquest cas els dos lepidòpters, cuques, esmentades. A anys més bons, és a dir amb precipitacions altes, més producció de fulles i, en conseqüència més activitat defoliadora. Val a dir també, que la natura en general utilitza sistemes per regular, controlar, creixements poblacionals o metabòlics excessius. També en pot ser el cas.

Per si de cas, el llibre sobre plagues del que vos parlava abans, en referir-se als danys que aquestes dues papallones, cuques, provoquen als arbres, alzines i pins, en cap cas menciona que provoquin la mort de l’arbre. Per altra banda, fa anys i anys que la Conselleria autonomia o Administració estatal combaten aquestes “plagues” a les nostres Illes, especialment a Menorca. Quina és la victòria d’aquesta persistent i costosa lluita? Paisatgística per finalitat estètica turística?

Per altra banda, quina mena de direcció política és aquesta que ulls clucs aplica el que li marquen els tècnics? Així ens va.

Avui mateix el GOB ha demanat explícitament i amb arguments molt exposats i diferents, però concordants als meus, l’abandonament de les fumigacions contra la cuca de l’alzina. Ben igual que ja va demanar per la cuca del pi. En recomano la lectura als dirigents polítics de govern d’aquesta formació.

Avui, com ahir, seré titllat d’extremista o, en el millor dels casos, amb condescendent superioritat i falsa equidistància se’m dirà que s’hauria d’estudiar, potser. Mentrestant, ni un téntol, les fumigacions any rere any, siguin governants d’esquerres o de dretes es realitzen. No puc més que imputar-ho a l’estúpida arrogància de l’Homo sapiens de la que parlava al començament en termes filosòfics. Qui sap si el coronavirus o altres que estan per venir, troben el seu millor hàbitat en sistemes o ecosistemes debilitats per les nostres accions estúpides i imprudents.

Joan Vicenç Lillo Colomar
18 de maig de 2020

dimarts, 12 de maig de 2020

Arbres amb història de la Garrotxa

Guia d’arbres singulars de la comarca

Aquest llibre és el resultat del projecte ‘Busquem arbres amb història de la Garrotxa’, impulsat pel Parc Natural, l’objectiu del qual és contribuir al coneixement, a la catalogació i a la difusió d’aquests exemplars singulars de la comarca per reivindicar el seu valor patrimonial i activar mesures de protecció

Alzina del Mas Ornós. Foto de Xavier Bachero
Arbres amb història de la Garrotxa és un primer resultat del projecte “Busquem arbres amb història de la Garrotxa”, una iniciativa viva impulsada pel Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa que ha permès, fins ara, inventariar i documentar més de 500 arbres singulars per la seva edat, per la seva majestuositat, pel seu aspecte, per la seva història o perquè són citats en escrits, relats o llegendes.

Roure sobre els quintans de Comaderoure cap al coll de Pollastric. 
Foto de Xavier Pallàs i Marian
El projecte “Busquem Arbres amb Història de la Garrotxa” es fonamenta, sobretot, en la implicació de la població local. Tothom pot aportar i compartir els seus coneixements en la localització i identificació d’arbres singulars, o en la cerca d’històries, fets o anècdotes relacionades.

Alzina de la Torre o Alzina rodona. Foto d’Anna Ros Baró
La nova guia conté una selecció d’alguns dels arbres més significatius de la comarca amb l’objectiu de fer-ne difusió i sensibilitzar el públic en general. Situa en el mapa fins a 280 exemplars emblemàtics distribuïts pels 21 municipis de la Garrotxa. Per a facilitar la seva descoberta i identificació, la guia aporta fotografies, informació i dades de cadascun d’ells per apropar-los a la ciutadania de manera visual.

Roure de can Tomet. Foto d’Anna Ros
El projecte va comptar amb el suport de l’empresa Noel Alimentaria SAU, en el marc del conveni marc de col·laboració entre el sector empresarial de la Garrotxa i el Parc Natural de la Zona Volcànica, mitjançant el Cercle EURAM Garrotxa.

Aulina de Sant Joan de les Medes. Foto de Xavier Pallàs
El llibre Arbres amb història de la Garrotxa ja es pot descarregar des del web del Parc Natural
· Més informació i descàrrega del document :
· Projecte Busquem arbres amb història de la Garrotxa
· Arbres amb història de la Garrotxa: Guia d’arbres singulars de la comarca.[Pdf]

Roures de can Planes

dilluns, 4 de maig de 2020

Un bosc verge a Polònia

Białowieska
L’últim bosc verge d’Europa

Refugi i bressol mundial dels últims bisons europeus que viuen en llibertat, aquesta reserva natural situada a la frontera entre Polònia i Bielorússia és l’exemple de com era gran part del continent europeu fa milers d’anys.

Estem arribant a la part més nord-oriental de Polònia, frontera amb Bielorússia. Després de travessar grans extensions despoblades de praderes infinites, cau la nit a les quatre de la tarda un 30 de gener. Som a la reserva natural del bosc de Bialowieza o, com l’anomenen els polonesos, Puszcza Białowieska. És l’últim bosc verge d’Europa.

Sembla l’últim viatge. La intranquil·litat es traspua als aeroports pels quals hem passat. Ens arriben notícies de Wuhan i d’un virus nou. Llavors no érem conscients que el covid-19 canviaria el nostre món i que la llibertat que sentíem es veuria tristament amenaçada en poques setmanes. La recerca de l’últim reducte verge del continent es carrega de significat davant la tempesta que està a punt d’arribar.

A prop del destí, una recta s’endinsa en l’espessor que condueix al poble de Bialowieza, d’on pren el nom el bosc. El termòmetre del cotxe marca -5 ºC, neva copiosament, els fars del cotxe il·luminen els flocs i les siluetes dels arbres creixen fins a la vora de la carretera.

Les teulades es desperten blanques a Bialowieza, un petit poble d’aproximadament 2.500 habitants que es troba en ple cor del parc nacional. Som al centre d’Europa. Aproximadament dos-cents cinquanta quilòmetres ens separen de la capital polonesa i seixanta quilòmetres de Minsk, la bielorussa. L’ambient és fred, neva i fa olor de natura salvatge.

Endinsar-se en un món primigeni
El guia ens espera abans de l’alba per començar la marxa. Hem carregat piles amb un esmorzar típicament polonès. Cogombres en vinagre, embotits fumats, ous remenats i un bon cafè amb llet. Comencem la caminada per endinsar-nos al bosc primigeni. L’empremta del guia marca el camí com si anés deixant molles de pa. Es nota el silenci. És aviat però els animals comencen a donar senyals de vida.

Detall dels fongs sapròfits, encarregats de mantenir l’equilibri del bosc
Podem veure i sentir la profunditat del bosc, ja que principalment està format per arbres de fulla caduca com grans roures centenaris, faigs i bedolls. La massa forestal que travessem comprèn una extensió total entre la part polonesa i la bielorussa de 141.885 hectàrees de bosc primari. Aquests boscos no han estat tocats mai per la mà de l’home. Segueixen intactes des del seu origen, la seva evolució depèn només de les pertorbacions naturals. Bialowieza comparteix l’estatus de bosc verge amb altres zones del planeta, com la selva amazònica, els boscos tropicals asiàtics o africans i altres de Sibèria i els Estats Units.

L’àrea té una importància excepcional per la conservació a causa de l’escala dels seus boscos de creixement antic. Conserva un complex molt divers d’ecosistemes forestals d’Europa Central i una sèrie d’hàbitats no forestals associats (prats humits, valls de rius i altres aiguamolls). Una de les claus de l’èxit d’aquest ecosistema és la riquesa del seu sòl, derivada de la quantitat de matèria orgànica produïda per la fusta morta, encara dreta i a terra, que condueix a una decisiva alta diversitat de fongs i insectes xilòfags.

Aquests boscos no han estat mai tocats per la mà de l’home

Dins de la gestió d’aquest bosc tenen com a màxima no treure’n fusta. Els arbres que talen perquè poden caure sobre carreteres o alguna línia elèctrica són dipositats a terra perquè el cicle de la descomposició se n’encarregui. Acostumats als boscos ordenats per la gestió de l’home, Bialowieza es mostra desordenat. Els arbres gegants es distribueixen de manera atzarosa, plens de fongs, molta descomposició, alguns no han suportat el pes de les últimes nevades. Comparteixen espai amb els arbres vius, exemplars enormes elevats fins als quaranta metres d’alçada i amb uns troncs que només es podrien abraçar amb un mínim de quatre persones. En aquesta zona, els roures més vells arriben a tenir cinc-cents anys.

Els arbres, omnipresents, semblen estàtues latents esperant la calor de la primavera per tornar a la seva exuberància. Una sensació de casa i veritat ho inunda tot. Segueix el silenci. Caminem sentint qualsevol so que ens desperti l’instint primitiu de rastrejar. En la llunyania sentim pica-soques que busquen l’esmorzar en vells avets morts, hi donen cops amb els becs per treure’n algun insecte. Acomiaden la nit amb un so que ressona per tot el bosc.

Un bisó a Białowieska
Seguim la marxa amb els sentits a flor de pell. La temperatura segueix sense pujar dels zero graus i són gairebé les onze del matí. La presència vital del bosc antic ho embolcalla tot. El mantell de neu i les fulles de roure fan que el passeig sigui còmode. L’anarquia natural transmet una sensació d’estranyesa. El rastreig s’ha convertit gairebé en un joc: els excrements d’herbívors o d’algun tipus de mustèlid ens entretenen. És molt important saber desxifrar aquests senyals per seguir caminant de manera segura. Sabem que, gràcies a la seva conservació, la riquesa faunística de Bialowieza és extraordinària, amb la qual cosa no podem despistar-nos. Segur que en qualsevol moment podem topar amb una de les moltes espècies d’animals del bosc. Aquesta fauna inclou poblacions sanes de grans herbívors com el bisó, l’ant, el cérvol i el porc senglar i grans carnívors com el llop, el linx i la llúdriga, entre d’altres. El nombre d’espècies és sorprenent. Podem comptar 59 mamífers, més de 250 ocells, 13 amfibis, 7 rèptils i més de 12.000 espècies d’invertebrats.

Patrimoni Mundial
Aquest parc natural és considerat l’ecosistema més ben conservat de bosc caducifoli i mixt d’Europa. A causa del seu valor únic, el bosc de Bialowieza va ser declarat Reserva de la Biosfera l’any 1977 i Patrimoni Mundial de la Unesco el 1979, també protegit per les directives d’Ocells i Hàbitats de la Unió Europea. Però per sobre de tot és el refugi i bressol mundial dels últims bisons europeus ( Bison bonasus ) que viuen en llibertat, i que van estar a punt d’extingir-se durant els segles XIX i XX.

Als prats hi ha petites cabanyes destinades a l’observació de bisons
i altres espècies emblemàtiques
El bisó europeu és una espècie d’herbívor especialment adaptat al bosc. La seva tasca com a regulador de l’ecosistema és notable. Menja tota classe de plantes, escorces, arbres joves i branques, de manera que ajuda a modelar i estructurar la forma del bosc. És l’animal més gros d’Europa.

Una característica principal en la forma del seu esquelet -que, a més, el diferencia del bisó americà-és la disposició del cap. El bisó europeu té catorze parells de costelles i cinc vèrtebres, mentre que el bisó americà en té quinze parells i quatre vèrtebres. L’americà està adaptat a menjar als prats, on la pastura està arran de terra, fet que provoca que el seu cap estigui més baix. L’europeu, que viu una gran part de l’any amagat al bosc i s’alimenta de branques i arbustos, té el crani més allunyat de terra. Un distintiu dels bisons és la seva gepa, que en els americans és més grossa, però no tan alta. I no està formada de greix o múscul com es podria pensar, sinó que neix de l’allargament dels ossos de les vèrtebres, ja que han d’aguantar caps de més de cinquanta quilos. Els europeus són més alts i prims que els americans i amb les potes més llargues.

Un dels menjadors gestionats pel parc natural per
assegurar la supervivència dels bisons durant l’hivern
Durant el passeig trobem petjades recents de bisó. El grup es posa nerviós. Aquests animals, que poden arribar als mil quilos de pes i fer fins a dos metres, no són animals de companyia. Poden córrer a 35 quilòmetres per hora. Mil·lennis d’evolució els han dotat de prou força i cornamenta per defensar-se dels depredadors. Al paleolític campaven per Europa en manades que es comptaven per milions d’exemplars. Les pintures rupestres d’Altamira en donen fe. Tenen la fama d’aguantar el tipus, per norma no fugen, i si es veuen acorralats carreguen sense dubtar, sobretot si tenen cries. Això no vol dir que siguin agressius, simplement que cal respectar el seu espai.

Una escena paleolítica
Busquem les clarianes de bosc on els bisons pasturen a l’hivern. L’estiu sol ser una mala època per anar a observar-los, perquè hi ha molt menjar dins del bosc i poques vegades surten als prats. Entre els arbres abunden les herbes i plantes arbustives, base de la dieta del bisó. Gràcies a la humitat que regna en tot el complex, les falgueres, molses i fongs són també molt freqüents i estan representats per desenes d’espècies.

En la gestió de Bialowieza tenen com a màxima no treure’n fusta

Mentre travessem el bosc, manades de cabirols passen veloços entre els arbres, possiblement espantats per la presència de grans carnívors com el llop. Ens quedem embadalits veient-los córrer sobre la neu, sembla que suren. La caminada sempre es desenvolupa en silenci. La sensació de ser observat és constant.

Observant bisons
S’obre el bosc i hi trobem un grup d’una trentena de bisons compost per femelles, vedells molt joves i mascles imponents. Noten la nostra presència. Tots els exemplars ens miren, els que estaven tombats descansant o rumiant s’aixequen de terra per no perdre’ns de vista.

Paralitzats, estem entre emocionats i espantats per l’espectacle. Ens acostem sigil·losament, els observem i els fotografiem. El guia ens ordena deixar la distància de seguretat. Som davant d’una imatge de fa més de deu mil anys. Experimentem una escena paleolítica.

Text i fotos : Pablo Chacón
· Article publicat al diari Ara el 03/05/2020

· Més informacions sobre el bosc de Bialowieza :
· Polònia seguirà talant arbres del bosc de Bialowieza
· A Wikipedia : Bosc de Białowieża