Cal deixar créixer els arbres urbans de forma lliure

Per què els arbres de Barcelona es deixen créixer lliurement i ja no es poden tant com abans?

Els arbres que es poden el mínim necessari creixen més sans, són més forts i més resistents. Les grans capçades dels arbres aporten més beneficis als ciutadans

En els darrers anys, les directrius i tendències respecte a la poda dels arbres de la trama urbana de Barcelona se centren a deixar créixer els arbres de forma lliure i podar-los només en casos que sigui estrictament necessari.

També et pot interessar : La superilla de l’Eixample, un petit oasi fins a 2 °C més fresc que els carrers de l’entorn. En plena onada de calor i termòmetre en mà comprovem que els carrers ara sense asfalt i amb més vegetació tenen una temperatura menys sufocant que altres punts del districte

Els beneficis de tenir arbres amb grans capçades als carrers de les ciutats

Els arbres són elements imprescindibles a les ciutats pel fet de proporcionar nombrosos beneficis ambientals i socials.

• El seu paper com a reguladors climàtics és d’alta importància actualment, immersos en un context d’emergència climàtica. Convé recordar que els arbres amb grans capçades generen ombra i frescor a l’estiu, tot fent baixar uns quants graus la temperatura a peu de carrer. A banda, l’ombra que generen a les façanes en època estival contribueix a reduir el consum energètic destinat a la climatització dels edificis, sobretot als primers pisos. Els caducifolis, a més, permeten l’arribada del sol a l’hivern, contribuint igualment a reduir el consum energètic.
• Els arbres contribueixen a atenuar la contaminació acústica, és a dir, el soroll derivat del trànsit rodat i de l’activitat urbana.
• Milloren la qualitat de l’aire pel fet de generar oxigen i per contribuir a la la retenció de gasos i partícules contaminants.
• Els arbres dels carrers de pobles i ciutats també contribueixen a regular el cicle hídric pel fet d’ajudar a reduir el volum d’aigües d’escorriment i de possibles inundacions.
• També incrementen la biodiversitat vegetal. La varietat d’espècies d’arbres i arbusts —sobretot si fan fruit— proporcionen aliment i refugi a molts animals, sobretot ocells.
• Finalment, els arbres també tenen beneficis socials pel fet de millorar la qualitat de vida i el benestar de les persones. Embelleixen i fan més ambles les ciutats, i ens regalen canvis cromàtics al llarg de tot l’any.

Com a contra, només en el cas de carrers molt estrets i amb gran volum de trànsit, tenir-hi grans capçades podria ser contraproduent pel fet que en limitarien la ventilació i les partícules contaminants podrien quedar retingudes més. Aquest, però, no és el cas de Barcelona, ja que en carrers petits hi ha arbres de port menut.

També et pot interessar : Els arbres poden contribuir a reduir la contaminació urbana?
Els investigadors destaquen la necessitat que es facin més estudis referents als carrers més contaminats de les grans ciutats

Menys podes, més salut per als arbres

Si els arbres creixen lliurement, en equilibri, són més sans i combaten millor les plagues d’insectes i fongs, a banda de ser més forts i resistents.
Joan Guitart, cap d’Àrea d’Arbrat de Parcs i Jardins de Barcelona, explica que la pràctica d’efectuar grans podes als arbres dels carrers fa anys que no es realitza a Barcelona, però sí encara a moltes viles i ciutats de Catalunya i de la resta de l’estat, on es té molt interioritzat que si un arbre no està podat, està “descuidat”.
L’expert en arbres explica que aquesta pràctica de poda severa és antiga i deriva de la fructicultura. “Antigament, no hi havia coneixement i es tractava l’arbrat urbà com si fossin fruiters”. Guitart destaca que els fruiters sí que es poden força per tal d’optimitzar-ne la fructificació, és a dir, per tal d’obtenir fruits grans i una bona collita.

Exemplars de plàtan d’ombra podats de forma intensa seguint criteris de fructicultura

L’arboricultura s’encarrega de l’arbrat urbà. Es tracta d’una ciència relativament moderna molt estesa a la resta d’Europa. De fet, segons explica Joan Guitart, fora de l’estat espanyol és difícil trobar arbres podats de forma tan radical sinó està justificat, és a dir, només s’efectua si l’arbre té algun problema.
En el cas dels arbres de pobles i ciutats no es busca obtenir fruits, sinó que el que es pretén és tenir ombra i una fusta el més resistent possible, per tant, el criteri de poda ha de ser podar el mínim possible: l’invers de la fructicultura.

“Els arbres grans, contràriament al que es pensava, no són més perillosos sinó al contraris, són més sans i no tenen podridures.”
Joan Guitart, Cap d’Àrea d’Arbrat (2021)

Exemplar de plàtan d’ombra al qual només se li apliquen podes lleugeres

Les conseqüències de podar de forma severa i maldestre els arbres

Com menys intervingui un arbre molt millor. Joan Guitart recorda que fer talls grans, de més de 10 o 15 cm de diàmetre, suposa crear ferides greus que costen molt de tancar (diversos anys). Mentrestant, per la ferida hi podran entrar patògens (infeccions de fongs o entrada i proliferació de paràsits com àcars o plagues d’insectes). Això podrà derivar en podridura interna o buidatge intern del tronc, un fet que pot implicar menor resistència i debilitament en general.

Quins tipus de podes es realitzen als arbres de Barcelona?

Abans de podar s’ha de tenir en compte les característiques de l’espècie i l’etapa de desenvolupament en què es troba l’arbre. En general, convé diferenciar intervencions en arbres nous i en arbres heretats, és a dir, arbres antics plantats fa anys.
Els arbres que es planten de nou arriben amb una poda de formació feta als vivers. Durant els primers quatre anys no se’ls fa cap poda, només se’ls rega per tal que arrelin. A partir d’aleshores, un cop restituït el sistema radical, creixen a major ritme. Si ho fan de forma correcte, no se’ls intervé, només se’ls fa una revisió periòdica per tal de determinar si tenen alguna branca seca, o alguna que vagi cap a les façanes i que calgui retirar. Es tracta d’arbres que estan en equilibri en el nou ecosistema urbà: són sans i resistents.

Exemplars joves de til·ler al carrer de Pere IV, al Poblenou

Els arbres heretats com grans plàtans o lledoners, als quals se’ls havien realitzat podes agressives en el passat, no tenen un desenvolupament gaire vertical, és a dir, un sol eix del qual van sortint branques, sinó una creu de brancatge de la qual en surten sis o set eixos, un fet que fa que sigui fàcil que puguin tocar façanes.

En aquests casos, tal com explica Joan Guitart, és necessari realitzar una poda de manteniment, és a dir, retirar les branques seques i les que van cap a les façanes. “S’intenta mantenir l’arbre en equilibri, l’arbre és gran, però la part aèria està compensada amb les arrels”.

Dins dels arbres heretats, s’hi inclouen també els arbres desequilibrats o mal formats en els quals convé reduir-los la capçada per temes de seguretat mitjançant una poda de reestructuració.
La poda de les palmeres és una poda de manteniment específica que es limita a l’eliminació de fulles seques, fillols, inflorescències i fruits, respectant al màxim la forma esfèrica natural de la corona. 

Cada quan es poden els arbres de Barcelona?

Anualment es poda un 25 % dels carrers de cada districte, en l’ordre establert de rotació de carrers, per tant, cada quatre anys s’intervé en la poda de tot l’arbrat de Barcelona. La campanya es duu a terme entre l’octubre i el mes de març, tot i que al llarg de tot l’any es realitzen actuacions detectades durant les revisions anuals.

Com es garanteix la seguretat de l’arbrat?

Per tal de minimitzar riscos associats a la caiguda de branques o d’arbres, cal conèixer en tot moment l’estat de tot l’arbrat dels carrers de la ciutat. És per això que un cop cada dos anys es revisa un per un el total dels arbres dels carrers de Barcelona.
Hi ha cinc inspectors de carrer que al llarg de tot l’any recorren a peu els carrers, n’analitzen cada exemplar i en revisen totes les alteracions que puguin tenir (alçària, estructura, cavitats, etc.).

Les dades s’introdueixen en una aplicació, mitjançant una tauleta, i aquest els suggereix si aquell arbre es pot mantenir tal com està, si cal fer alguna intervenció concreta (perquè té alguna ferida, tallar alguna branca o bé reestructurar/compensar la capçada), o bé, en el pitjor dels casos, si cal abatre’l per temes de seguretat i substituir-lo per un altre.

També et pot interessar : Cinc preguntes i respostes sobre la caiguda d’arbres a Barcelona
El biòleg Gerard Passola analitza la situació de l’arbrat a la ciutat després de la caiguda d’una mèlia davant de l’Escola Jujol

Joan Guitart explica que cada arbre de Barcelona té un fitxa en què, a banda de tota aquesta informació de seguretat, indica per quina espècie caldrà substituir un cop mori o calgui abatre’l. Això està en consonància amb el Pla director de l’arbrat (2017-2037), el qual busca que cap espècie superi en el futur el 15 % del total i evitar el monocultiu.
Els operaris que realitzen les podes les fan amb amb una tauleta i accedeixen a l’historial de cada arbre que han de podar. L’aplicació conté descrites les actuacions que caldrà fer-los segons la revisió de seguretat.

Brigades d’urgència

Si un inspector detecta que un arbre té algun risc imminent, o bé si es rep alguna alerta dels veïns per algun tema en concret, aleshores actuen les brigades urgències. N’hi ha dues en total, una per cada cinc districtes de la ciutat.
Per què els arbres de Barcelona es deixen créixer lliurement i ja no es poden tant com abans? | arbres, Barcelona, Institut Municipal de Parcs i JardinsCom es diuen els arbres que tinc davant de casa i al meu carrer?

Com s’actua si es troben nius d’ocell?

En cas de detectar nius de cotorra de gran pes que puguin suposar un perill de caiguda, o desestabilitzar l’arbre que els conté, aleshores una empresa especialitzada en valora la situació i se’n fa càrrec. En cas que calgui retirar el niu i que aquest contingui polls, aquests es deriven a un centre de recuperació de fauna (Torreferrussa).
Si durant la campanya de poda es detecta qualsevol altre niu, de menor calibre que els de cotorra, aleshores s’opta per no podar l’arbre aquell any. La poda es posposa fins que passi la temporada de nidificació.

També et pot interessar : El paper dels arbustos i herbassars urbans per potenciar la biodiversitat a Barcelona
La ciutat de Barcelona aposta des de fa uns anys per potenciar la vegetació espontània, herbassars i arbustos mediterranis que afavoreixen la presència d’ocells, insectes i els processos naturals

Manel Cascante Torrella
· Article de BTV del 22 de gener del 2025

Hem vist cremar molts boscos

 Possible introducció a un epitalami

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
al nostre vell país tan desarbrat.
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
s'alçaven foc que lentament obrien
les amples portes de la desolació de la nit.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
el sec alè del vent damunt els camps.
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
endinsa en el record fressa de pluja
per vinyes i rials, camí de mar.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car fou escrit que l'amor venceria la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.

Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 10 de juliol de 1913 - Barcelona, 22 de febrer de 1985)

*

És la natura un bé contemplatiu ?

El foc ens interpel·la,

és la natura un bé contemplatiu

o, com nosaltres, un organisme viu?

El foc ens interpel·la,

volem de veritat defensar el batec verd

o senzillament lamentar-nos després?

El foc ens interpel·la,

esperarem els estralls del proper

o des d'ara mateix picarem pedra?.

Franc Guinart i Palet

9-07-2026

Lenta asfixia i calcinació dels arbres

 Rèquiem a les Gavarres

Cel taronja damunt de Les Gavarres,

lenta asfixia i calcinació dels arbres,

la mort tràgica ens cega la mirada,

la mort tràgica ens entristeix el cor.

Perquè quan el foc s'extingeixi

no ho farà el dolor per la terra malmesa,

ni la certesa que per tanta desídia 

una petita feixa s'ha multiplicat per mil.

Quan transitem els camins de cendra,

cal no oblidar els entabanadors,

els xerraires i els salvapàtries,

cal no donar-los poder de decisió.

Perquè les paraules omplen discursos,

però els discursos no es transformen

en plans veritables de gestió forestal

si no hi ha una autèntica voluntat de fer.

 

Franc Guinart 
4-07-26

*

La vida a la capçada dels arbres

Meg Lowman,
biòloga; fa quatre dècades que investiga la vida a la capçada dels arbres:

“El 50% de la vida a la Terra viu a la capçada dels arbres”

(Foto: Andreu Esteban)

63 anys. Vaig néixer a Nova York i visc a Florida. Estic divorciada i tinc parella: ell m’ensenya golf i jo li ensenyo a pujar als arbres. Tinc dos fills. Dirigeixo Tree Fundation . Els arbres ens donen la vida, i durant la meva vida el 50% dels boscos han estat talats. Sento una connexió espiritual amb els arbres. 

“El valor d’un arbre

Mentre tots els seus col·legues botànics miraven el tronc de l’arbre, Lowman mirava cap amunt: volia veure’n les fulles, qui les habitava i qui les mossegava. Es va fabricar un equip d’escalada i es va enfilar dalt dels arbres per dur a terme els seus estudis. Va començar llavors la vida com a arbonauta i la seva defensa d’aquell món que formen les copes entrellaçades dels arbres en boscos i selves: el vuitè continent que mai abans no havia estat estudiat. Va dissenyar passarel·les penjants de centenars de metres de longitud, als EUA, Etiòpia, Escòcia o Malàisia, que es van convertir en temples científics i que van multiplicar l’economia dels seus habitants, canviant la tala pel turisme. A Lowman li agrada pujar-hi els nens perquè aquella meravella no s’oblida. La seva biografia, La arbonauta ( Galàxia Gutenberg), està plena de vida.”

Com se li va ocórrer enfilar-se a la capçada dels arbres?
Tots els que estudiaven els boscos eren homes i només veien les capçades quan els arbres es talaven. Miraven a l’altura dels seus ulls.

Vostè va mirar cap amunt.
Vaig decidir pujar-hi. Vaig dissenyar un arnès i vaig demanar unes cordes d’escalada per no danyar l’arbre. Tenia molta por.

Però hi va pujar.
I vaig quedar meravellada. Estava ple de criatures mastegant, pol·linitzant, volant...

Porti’ns amb vostè.
Allà dalt conviuen ocells, els nius, milions d’insectes de tots els colors imaginables, ratpenats, coales, micos, lleopards, peresosos... Cada arbre alberga una comunitat diferent.

Vostè l’anomena el vuitè continent.
Sí, és un altre món. El 50% de la vida a la Terra viu a la capçada dels arbres.

I va voler que aquell món fos accessible.
Treballava en un projecte d’ecoturisme a Austràlia i tenia dos fills petits que no podien pujar amb cordes, així que vaig construir una passarel·la suspesa entre les capçades.

Un èxit?
Sí. Aquella passarel·la va ser el principi.
Ara, a través de Mission Green, ajudem a construir passarel·les per tot el món que protegeixen els boscos i permeten estudiar-los.

Doncs s’ompliran de turistes.
Sí, però això dona feina i diners a la gent local. Ja no han de talar els seus boscos i els científics podem conèixer i protegir un món que abans era inaccessible.

Vostè és una científica de camp.
Em vaig casar a Austràlia amb un agricultor i la seva família veia amb mals ulls que treballés. Va ser dur fer-me mestressa de casa: em vaig divorciar i vaig tornar als EUA.

Com va combinar maternitat i feina?
Vaig ser una mare soltera feliç. De petits els meus fills m’acompanyaven sovint en les meves expedicions. Era l’única dona i, al principi, alguns científics em miraven malament. Després em confessaven que tenien enveja perquè no podien portar-hi els seus.

No l’hi van posar fàcil.
Em pagaven menys, em donaven la pitjor hamaca i havia de treballar més que els homes per demostrar que mereixia ser allà. Sempre em posaven a prova.

Com es portaven els seus fills?
Eren els que descobrien més bestioles diferents. A Belize vivíem en una cabana i sobre els llits dels meus fills hi havia dotze taràntules. Estaven encantats!

I vostè?
En altres ocasions, els altres científics ja em van fer dormir a l’ hamaca sobre la qual hi havia un niu d’aranyes verinoses.

Encantadors.
El que no sabien és que els meus fills i jo te­níem de mascota una taràntula: la Harryet.

I era afectuosa?
Interactuàvem amb ella. Són verinoses, però no se sentia amenaçada per nosaltres. Va viure vuit anys.

Li va costar que l’acceptessin.
Quan una dona fa una cosa millor que un home, alguns se senten amenaçats. Per això vaig escriure les meves memòries, sobretot perquè les dones poguessin aprendre de la meva experiència.

No tot ha estat bonic.
Al llarg de la meva vida, la meitat dels boscos del món han estat talats.

Hi ha qui diu: plantin-ne d’altres.
No és el mateix. Els arbres més antics sostenen mons sencers per descobrir.

Els boscos primaris.
Sí, i el més exitós que faig és amb nens. Els pujo a un arbre i després expliquen als seus pares aquella meravella i els eduquen en el respecte. Parlo amb un milió de nens a l’any, faig programes de televisió i llibres per arribar a ells. Aquesta és la meva arma secreta.

Què l’emociona a cent metres d’altura?
Veure quin insecte es menja les fulles, quin ocell es menja quin insecte; veure tanta vida.

És com ser detectiu.
Sí, soc la detectiva de les fulles. Allà dalt tot està connectat. A l’Índia treballo amb els tigres perquè estan connectats amb les capçades dels arbres. Tot és un ecosistema. Els tigres pugen a les capçades i s’estiren a les branques per menjar-se els cérvols, que s’alimenten dels arbres, mantenint així l’equilibri de l’ecosistema.

Vostè dormia a la capçada dels arbres?
Sí, però durant anys vaig buscar-hi insectes durant el dia i no els trobava. Una nit que no podia dormir vaig sentir el so dels insectes mastegant i vaig entendre que mengen de nit per protegir-se dels ocells.

Què l’ha fet plorar?
Pensar que aquell món desapareix massa ràpidament sense que l’hàgim conegut.

Quina idea la sosté?
Vull que cada dia compti. La meva eina fonamental és l’alegria i la tenacitat.

No hi ha tristeses allà dalt?
Allà veus clarament que la mort forma part de la vida, que som part d’un cicle.

Ima Sanchís
· Article publicat a 'La Contra' de La Vanguardia el 26/05/2026

Els soldats van envair els camps d’oliveres

Pòrtic

Com altres vegades en aquestes dates m'ha fet il·lusió escriure quatre versos que parlin dels arbres i de les persones.
Enguany hi trobarem el drama escandalosament cruel que el sionisme està exercint sobre Palestina. Crec que des de casa nostra l'únic que no podem fer és deixar de parlar d'aquest GENOCIDI com si tot ja estigués resolt o com si mai, en el fons, no hagués passat res.

L'olivera, potser l'arbre més amarat de Mediterrània, és tot un símbol viu que ens uneix i que ens hauria de fer pensar què fem cadascú de nosaltres per a que tota la barbàrie que està passat no gaire lluny de casa no caigui en l'oblit d'aquí a quatre dies.  Perquè l'anihilament de Palestina, des de la total impunitat d'Israel sota el mecenatge dels Estats Units, és en certa manera l'anihilament de tota la democràcia occidental tal i com l'havíem entès fins ara.

BON NADAL..i un fraternal record per a tots els que no ho estan passant gens bé.

Franc Guinart i Palet
2025

Les oliveres de Cisjordània

I els soldats van envair els camps plens d’oliveres
per a, deliberadament, calar-hi foc, una darrere l’altra,
davant la trista i indefensa mirada d’alguns palestins,
que al mateix temps sabien que calia guardar distància.

Un grupet, el dels joves, va atansar-se a protestar
havent d’escapar-se corrents fent ziga-zagues
per a fugir del sobtat bram dels fusells d’atac,
proveïts de gallets sensibles a l’odi i al menyspreu.

Els uniformats israelians esclataven en rialles
davant la terrible por provocada als agricultors,
així mateix es felicitaven els uns als altres
per aquella fina punteria que la sang havia fet vessar.

Així ho explicava un periodista que es deia Jesús
 i que feia mesos que s’arriscava més del compte
perquè no volia que la veritat quedés amagada 
rere les censures que protegeixen als de sempre.  

Segur que li deurien fer un noble i sentit homenatge
quan va caure abatut, diuen, per una bala perduda,
el millor de tots, però, seria no desviar mai més la mirada
quan la crueltat i la injustícia volen creuar el nostre pas.

Franc Guinart i Palet

2025

~

De l'ullastre a l'olivera

 “Tota olivera té set mil anys”

Rafael Fontán Barreiro (Foto: Dani Duch)

Rafael Fontán Barreiro,:
Tinc 73 anys. Vaig néixer a Quintanar de la Orden (Toledo) i visc a Càceres . Estic casat amb la poeta Ada Salas. Tinc tres fills (de 41 a 26 anys) i dos nets (3 i 6 anys). Política? Justícia social, amor i respecte. Creences? Crec en la humanitat . Canto Bach i toco música celta. 

‘La almazara de Catón’

“Cartago ha de ser des­truïda”, clamava Cató. I el 146 a.C. Roma va destruir Cartago... però no els seus llibres: van ser traduïts al llatí, i en particular els manuals d’agricultura de l’olivera, en la qual destacaven molt els cartaginesos, com a bons fills dels fenicis. Roma va fer de l’olivera de la Bètica –sobretot– la seva indústria més puixant, a cavall dels segles I i II d.C., amb els emperadors Antonins (“la millor època de la història de la humanitat!”, segons el parer de Gibbon, el gran historiador), que tants monuments ens ha llegat, erigits sobre l’or de l’olivera. Fins i tot revenien l’oli que havien fet servir els atletes i gladiadors, una vegada aplicat i raspat de la seva prestigiosa pell. Ho explica tot Rafael Fontán al llibre La almazara de Catón. Olivos y aceite en Grecia y Roma (Godall).

Des de quan hi ha oliveres?
Fa cinc milions d’anys, a la Mediterrània va aparèixer l’ullastre.

Què és l’ullastre?
Una planta: olivera silvestre.

I vam domesticar la planteta?
Fa 8.000 anys, després de seleccions successives i empelts.

On?
A Palestina.

I com va arribar l’olivera aquí?
Els fenicis! La van portar a Egipte, Jònia, Creta, l’Egeu, el nord d’ Àfrica, les penínsules Itàlica i Ibèrica: portaven plançons a Tartessos... a canvi d’estany.

Quan?
Uns 900 anys abans de Crist.

Tenim oliveres fa gairebé 3.000 anys?
Com l’alfabet i les cases quadrades.

I les oliveres es van adaptar bé aquí?
De Huelva a Extremadura i pel llevant iber, de l’estret de Gibraltar al Pirineu.

I fins avui.
El més curiós és que si plantes un pinyol d’oliva... no sortirà una olivera. En sortirà un ullastre! La llavor torna a l’origen, a l’avi, la planta silvestre ancestral.

Llavors, què fem?
Plantar vares d’olivera, de la varietat que sigui, filles d’empelts mil·lenaris... i llavors sí que creix una olivera!

Cada olivera surt d’una altra olivera.
Ja ho veu, per això dic que qualsevol olivera té 7.000 anys! Simbolitza l’esperança de vida eterna. La plantes sabent que els seus fruits els veuran els teus fills o nets.

En visito una de dos mil anys, Lo Parot...
N’hi ha moltes a Espanya de 800 anys...

Què van aportar els ibers a l’olivera?
Un ús local i familiar d’olives i oli. Arriben els romans i la producció s’industrialitza.

Fins a quin extrem?
L’oliva de la Bètica es va premsar en trulls i l’oli es va exportar a Roma en àmfores de 30 litres, per mar.

Què és un trull?
Un edifici amb habitacles per emmagatzemar olives i l’oli obtingut després de premsar-les en una premsa.

Va ser l’aportació de Roma?
Els romans, militars, assolaven la terra per alimentar els seus milers de soldats. Després necessitaven tècnics agrícoles, per emergència nacional.

Tècnics agrícoles?
Les millors ments de Roma van escriure minuciosos tractats de cultiu del camp, és a dir, d’“agricultura”.

Quines ments?
Catul, Columel·la (de Cadis), Varró, Pal·ladi, Plini... detallen als seus tractats el correcte cultiu de l’olivera.

Per exemple?
La terra ha de ser porosa, no argilenca. La distància entre oliveres haurà de ser de nou metres. És millor no podar-les gaire...

Ah, no?
Els oliverars antics eren boscos ombrívols. Si es poden avui és per afavorir el volum de producció d’oliva.

Què en sabien els romans?
L’olivera demana un clima suau, una mitjana superior a 3ºC. Un fred de 10ºC la mata. Prefereix cotes inferiors als 300 metres i no allunyar-se més de 60 quilòmetres de la costa. Avui això ha evolucionat.

L’oli exportat des de la Bètica, fins a on anava?
A la cort imperial de Roma, als rics. I per a les termes i gimnasos. Arribaven àmfores al port de Roma, la runa de les quals va generar la muntanya Testaccio: 30 metres d’ alçària.

Què feien els romans amb l’oli?
Després de fer exercici, l’untaven a la pell, que després raspaven amb l’ estrígil, una espècie de cullera.

No era per cuinar?
Vostè i jo som aquí perquè els nostres avantpassats van menjar pa i olives. Els mediterranis hem menjat tres grans: oliva, blat (pa) i raïm (vi).

Quin ús majoritari donaven a l’oli?
El primer oli, el d’oliva verda, era el més valuós: per a perfums i liniments, higiene, cura corporal. La segona collita, per a la cuina. La tercera collita, per alimentar llums d’oli...

I els grecs, abans, havien fet el mateix?
Atenes ho és per Atenea, la deessa: va fer brollar l’olivera al turó del Partenó, on es multava qui danyés aquelles oliveres. El seu oli era un premi per als atletes.

Bravo pels grecs.
Atenes crea el teatre i la democràcia... gràcies a la riquesa de la seva terrisseria, necessària per transportar vi... i oli!

Una olivera: un bon emblema per a un demòcrata, doncs.
Malgrat que Cató, primer literat llatí, es va oposar que Roma sortís fora de la península Itàlica, la seva paraula per dir ‘bon romà’ era “agricultor”.

Víctor-M. Amela
· Article publicat a "La Contra" de La Vanguardia el 08/11/2025

Vídeo de promoció d'Amics Arbres a Ona Mediterrània.

 Amics Arbres, el programa que sorprèn

Amics Arbres és un programa dedicat als arbres, però no només això. Ens descobreix tota la cultura al voltant dels nostres 'amics'... i va confegint una banda sonora original i eclèctica.

El programa Amics Arbres, com fan els arbres, convida a colgar-se de les seves branques, aprofitar els seus fruits i a congriar la vida. Cada dijous a les 20.00 hores, podeu escoltar l'estrena d'un nou programa i els dissabtes a les 8.00 hores es fa una redifusió.

Podeu trobar Amics Arbres, amb Joan Vicenç Lillo Colomar, a la 88.8FM i a la secció 'A la carta' a la web onamediterrania.cat 

Podeu veure el vídeo aquí: Vídeo promoció

Informació del DBalears 

Amics Arbres a Ona mediterrània

El programa Amics Arbres, com fan els arbres, convida a colgar-se de les seves branques, aprofitar els seus fruits i a congriar la vida. Cada dijous a les 20h i redifusió dissabtes a les 8h, Amics Arbres amb Joan Vicenç Lillo Colomar, a la 88.8FM.

Amics Arbres a Ona Mediterrània

 

Explotació forestal i lluita maputxe per a la recuperació de la terra

Trafkintu o la revolució maputxe de les llavors

En el segle XXI, la rebel·lió és mirar al passat. A la pampa de Koz Koz, la comunitat maputxe fa una barrina per a compartir el seu coneixement, o “kimun”, i preservar les llavors autòctones. Amb aquestes iniciatives, volen recuperar les tradicions que el capitalisme els va arrabassar.

Miguel Fernández Ibáñez

Són les 10 del matí a la pampa de Koz Koz, a Panguipulli, a la regió de Los Ríos, i Jorge Weke insta a començar el ritual on es demana a la mare terra, o “ñuke mapu”, que protegeixi les llavors i els cultius de qui assisteixen al trafkintu, una cerimònia on els i les maputxes intercanvien llavors i plantes autòctones. Davant un arbre jove, espigat i quasi sense rames, fràgil encara, els assistents formen vàries files. És Weke l'amfitrió, i qui són al seu costat amb unes fulles petites i bols de fusta

comencen a espargir a la terra gotes de “mushay”, una beguda feta a base de blat o blat de les índies, i llavors beuen uns glops. Després, mentre Camilo toca de forma intermitent la “trutruka”, aquests bols passen de ma en ma i totes les persones repeteixen l'escena: fan uns glops i esparceixen unes gotes a la terra. Amb aquest ritual, “ñuke mapu” es sent respectada i preparada per a beneir el trafkintu.

El trafkintu és una tradició maputxe que recorda els temps en els que no existien els doblers: els agricultors locals canviaven els seus productes per peix o carn. Marisol Patiño Trui Trui recorda que abans venien des de Laffkenche amb peix i productes aliens a aquesta regió. “Esperam fer-ho perquè ja ho varem fer”, insta. “Només s'ha de tenir les ganes de mantenir això viu”, afegeix. De moment, aquest trafkintu sembla incipient, encara que algun dia aspira a assemblar-se al que feien els ancestres maputxe. A més, més enllà de l'aportació material, volen ampliar la comunitat. “Si no hi ha producte, podem ajudar amb la ma d'obra. Llavors, la ma ve de tornada, hi ha reciprocitat, estima. Abans, quan s'intercanviaven animals, els maputxes restaven agermanats”, recorda Weke.

Aquest trafkintu té dos objectius principals: impulsar un sistema alimentari alternatiu al capitalista que permeti l'autosuficiència i preservar les llavors i plantes autòctones de Wallmapu. A més, apunta Marisol Patiño Trui Trui, coordinadora del programa de “l'hort” a la organització maputxe Parlamento Koz Koz, es comparteix el coneixement o “kimun”: “L'hort maputxe consisteix en recollir tota la saviesa que, sense anar tan lluny, tenien les nostres mares i padrines. Avui dia tots els programes estan enfocats en usar químics i la idea és tornar a cultivar la terra com es feia abans”.

Baix una carpa blanca que protegeix de la pluja, unes 40 persones, inclosos dos petits grups d'escolars infantils, expliquen qui són, perquè hi van i quines llavors, plantes o flors duen per a intercanviar. Algunes persones parlen en mapudungu, altres en castellà. No falta el mate, tampoc el cafè i el te, i hi ha coques de blat, castanyes i pinyons enormes. Maria Elsa du llorer, romaní, menta i un orenga que “des de sempre” és en mans de la seva família, i cultiva uns fongs que, creu, a penes coneix la comunitat maputxe. Per la seva banda, Blanca mostra flors, julivert, pastanagues blanques i espinacs vermells. Altres persones duen ravenets, tomàtigues o roselles.

“Som una artesana maputxe i també som una sembradora de llavors antigues. Conserv les llaors de la meva mare i els faig una bosseta per a guardar-les”, diu Maria. “De gener a abril les prepar i procés, tenc una cuina especial per a secar-les i guardar-les correctament. A totes els faig un procés especial per a conservar-les”, conta, i nomena les seves llavors, procedents del seu hort a Pucura, a prop del llac Calafquen: el “üwe” o blat de les índies en dues varietats, de gra vermell i groc, per a fer locro i chuchoca; la “poñi” o patata morada, coriandre blanc, bleda, lletuga i “poroto” vermell.

Mir de tenir el meu corral amb flors; donen una harmonia diferent. Molta gent diu erròniament que són per a les dones: jo també he escoltat opinions masclistes”, diu Guido Haiquil, qui ha participat en altres trafkintu organitzats per altres comunitats a Wallmapu. “Gràcies a les plantes, podem respirar l'aire pur que ens queda. Les hem de rescatar. Al ritme que va la societat, en 20 o 30 anys moltes d'aquestes espècies no existiran, i això significa que tampoc ho faran els maputxe, els animals, les aus... És una cadena, es mor una espècie i entra en perill una altra”, considera, i posa com exemple el “puye”, un peix que s'ha extingit al seu lloc, a Puyehue, que significa el “lloc del puye”.

La comunitat maputxe tracta de rescatar i identificar les llavors antigues i autòctones. Tenen por a perdre-les, sobre tot perquè l'Estat xilè té en ment estandarditzar les llavors i la producció agrícola: la resolució número 162 sobre les llavors tradicionals aprovada per el Govern restringeix el seu ús i intercanvi; tan mateix, el maig passat el Ministeri d'Agricultura va deixar temporalment sense efecte la resolució per analitzar si les autoritats estan obligades a consultar les comunitats nadiues.

Recuperació de la terra

A més d'intercanviar llavors, en el trafkintu s'expandeix la comunitat: les persones es coneixen i expliquen els seus punts de vista sobre els problemes que afronta Wallmapu. Els temes centrals són la crisi climàtica i el dret a controlar el seu territori per a impedir l'avançament de les grans empreses extractores de recursos naturals.

És Francisco Kakilpan qui millor acobla aquestes dues causes, i deixa clar que està a Wallmapu i no a Xile. “El context que vivim exigeix que els maputxe ens organitzem. El canvi climàtic és aquí: en 30 anys no tendrem glacials i en 50 no hi haurà aigua aquí. L'avantatge és que els maputxe som aquí, i tenim la responsabilitat de contribuir a aquest país, que és Wallmapu, el país maputxe”, diu Kakilpan. “Per a combatre el canvi climàtic només hi ha una solució: que Wallmapu torni a ser una selva. La única manera de mantenir el clima que tenim és plantant milions d'arbres”, insisteix. Per això, tan mateix, abans han de recuperar les terres que els foren arrabassades.

La recuperació de terres és la punta de llança de la lluita maputxe, però no avança al ritme esperat: l'Estat permet a les empreses l'explotació de fusta d'eucaliptus o la construcció de plantes hidroelèctriques, mentre que als maputxe rara vegada els concedeixen les terres productives. Terres que l'Estat, a través de la Corporació Nacional de Desenvolupament Indígena (CONADI), negocia amb els terratinents, que no les cedeixen o demanen un valor elevat que els maputxe no poden pagar. Falta finançament, tal vegada voluntat. Com a resultat, segons reflecteix el mitjà de comunicació 'Ciper', entre 1977 i 2015 les hectàrees en mans de les empreses forestals passaren de 2 a 3 milions, mentre que els particulars maputxe a penes en varen aconseguir 209.000 en el mateix període.

“La industria forestal ha generat desigualtat i ha transformat l'ecosistema, amb un migració de treballadors associats al món forestal i l'arribada d'esglésies evangèliques. Hi ha una transformació del territori, un nou tipus de colonialisme a rel d'aquestes plantacions”, subratlla Fernando Pairican, doctor en Història de la Universitat Catòlica. “Una altra transformació té a veure amb la incorporació dels maputxe a la producció, ja sigui com a treballadors o arrendadors de les plantacions; una espècie de mini-productors. I això està generant una fissura dins del poble maputxe: alguns treballen per a les forestals i altres hi estan en contra i consideren que estarien traint la comunitat”, explica, i subratlla que, en el present, els maputxe són minoria a Wallmapu.

El poble maputxe viu als territoris reconeguts a Xile i Argentina i lluita per els seus drets a través de grups armats, civils i polítics. A Xile, suma al voltant del 10% de la població i, a més de a les grans ciutats, s'assenta a les regions centrals i del sud del país. Jorge Weke, portaveu o “werken” del Parlamento Koz Koz, organització on el nom recorda la trobada històrica maputxe de 1907 a la regió de Los Ríos, aposta per el diàleg amb l'Estat xilè, encara que sàpiga que probablement no funcioni. “Nosaltres sempre aspiram a arribar a un acord, però l'Estat no ho vol entendre: les empreses segueixen entrant als territoris amb el suport policial”, explica. “Les lluites es donen perquè la gent necessita el territori que els fou arrabassat per el propi Estat”, afegeix, i apunta que nous colons alteren la balança demogràfica i aposten per un economia basada en l'extracció de recursos naturals. Qui s'hi oposen, diu Weke, són assassinats o demonitzats per un Estat que, en el segle XXI, no nega la identitat de la comunitat maputxe, sempre i quan aquesta es despulli de la seva relació vital amb la terra.

Naiz 22 agost 2024

https://www.naiz.eus/eu/info/noticia/20240822/trafkintu-o-la-revolucion-mapuche-de-las-semillas

Traducció: Joan Lillo

Creem Vida

 Creem la plataforma de televisió en català VIDA

VIDA: La plataforma audiovisual lliure de Mallorca per la cultura i la llengua catalana. Espai per amants de cultura i llibertat

Què serà VIDA?

VIDA és el nou projecte audiovisual de l'Associació Ona Mediterrània
VIDA serà una plataforma de televisió i ràdio sota demanda, oberta i gratuïta
VIDA oferirà tot l'arxiu de programes i pòdcasts d'Ona Mediterrània
VIDA farà programació en directe i anirà sumant produccions audiovisuals a la seva plataforma
VIDA serà la televisió lliure de Mallorca, de les Balears i de tot el domini lingüístic del català
VIDA oferirà pòdcasts per escoltar... i per veure
VIDA digitalitzarà els arxius audiovisuals de les entitats i els particulars que ho desitgin i els posarà a l'abast del públic en general
VIDA serà el batec de la Mallorca que estima la Cultura, la Llengua, el territori, el Medi i defensa els drets individuals i col·lectius
VIDA serà l'espai de trobada de les persones que estimen Mallorca, el català i que estimen la Llibertat
VIDA començarà les emissions l'any 2024

Descripció del projecte. Característiques, fortaleses i diferencials.

VIDA és un projecte audiovisual innovador impulsat per l'Associació Ona Mediterrània, que busca crear una plataforma de televisió i ràdio sota demanda, oberta i gratuïta.
Amb una àmplia gamma de programes i podcasts, VIDA serà una televisió lliure.
Difusió del català: VIDA té com a objectiu principal la difusió del català, no només a nivell local sinó també a un públic més ampli. Mitjançant la producció i difusió de contingut en català, la plataforma busca promoure l'ús i la preservació de la llengua catalana.

Els diversos objectius estan centrats en la difusió i promoció del català i la cultura catalana. En primer lloc, busca ampliar la presència del català a través de la producció de contingut original en aquesta llengua, abastint àmbits com la informació, l'entreteniment i la cultura. Això permetrà enriquir l'oferta mediàtica en català i satisfer les necessitats d'un públic àvid d'aquest contingut.

VIDA aspira a fer el català i la cultura catalana més accessibles, eliminant barreres d'accés i arribant a una audiència més gran i diversa.

D'altra banda, la creació de VIDA representa un pas lògic després dels èxits assolits pels mitjans de comunicació impulsats prèviament per l'associació. Ampliant el ventall de canals de difusió del català i la cultura catalana, VIDA consolida i expandeix la presència d'aquestes entitats en l'entorn mediàtic, reforçant el seu compromís amb la promoció i preservació del català en tots els àmbits de la societat.

Participa-hi!

goteo.org 

Podeu escoltar el programa d'arbres a Ona Mediterrània aquí:

Amics Arbres