Que diu el freixe

Fraxinus ornus

Freixe

Aquest freixe de fulla gran,
encerclat de matolls de boix i grèvol,
fa quaranta anys era un plançó
emmurriat, sense ombra.
Sota una branca que jugava amb el vent,
llançàvem minuts escadussers
d’una tarda de llavis delejants
quan encara no havíem après
a assaborir la fruita de l’amor.
Aquest freixe ha menjat primaveres,
ha comptat les estrelles de l’hivern
i ha begut la claror clandestina de la lluna.

Aquest freixe és ara
una mà invisible sobre el meu front.
...
Joan Mercader i Sunyer
(Tortellà - Olot, 1932 - 22 setembre 2025)

Fraxinus angustifolia

Un rossinyol
a la branca del freixe:
canta el silenci al bell cor de la nit.
Les pedres s’esquerden
i les ombres s’allarguen sobre el món.
(...)
Poema VI, del llibre “Esquerda”

Rosa Font i Massot
(Sant Pere Pescador, Alt Empordà, 12 març 1957)

Freixe de Freixeneda

Cançó de bressol

La mallerenga blava
repinta el freixe nu,
i la cua llarga
es gronxa per ningú;
als camps la fredeluga
no troba el fred tan dur
ni tan tristes les albes
si el vent bufa per tu.

Dos pits-roigs es barallen
damunt el roig d'un camp
mentre els crema la posta
amb el seu foc d'aram;
uns tallarols s'ho miren
des de l'esbarzeram
i hi piquen el que troben
per portar-te'n un gram.

La cuereta d'aigua
grogueja als rierols
i els mosquiters s'ajoquen
per somiar tots sols.
A tenebra florida,
xibeques i mussols
et duen, per joguina,
els millors ratinyols.

Celdoni Fonoll
(Calaf, 1944)

Freixe de Sant Lleïr

 S’obre en el cel

la flor de terra,
i en surt la mel
que fa l’abella.

Cau un estel,

la nit s’esquerda,
i a dins l’arrel,
i al brot més tendre,
s’afanya a créixer,
un fil de vida,
que diu el freixe
pren bé la mida,
viure és renéixer
a cada dia.

Llunarbori 2020

Freixe monumental Masia Gurdem, Abella de la Conca, Pallars Jussà

 

Essència

Un grupet d'andaluses, al pati,

xerraven davant del sorral
amb kimonos taronges,
i, vestides com algues, les nenes
feien rotllana…
Un parell de vailets mig suats
pretenien furtar tarongines
i enfilats a la tulia més alta
un cop dalt no sabien baixar,
perquè fent tres xiulets a la colla
deixarien de ser sois sospita
i amb la vara de freixe el gran iaio
i amb la vara de freixe el gran iaio
els faria miquetes el cul.

Tot el clan es reunia amb antorxes
al voltant de la taula parada
quan el vespre no es feia pregar,
al jardí, amb el brunz de les noies,
les rialles dels descamisats
i la mare matrona afaltant
la carona del nen poca-solta
d'un bolet, car no es menja amb les
                                   mans.
El jardí i el sorral s'acollien
l'un a l'altre al racó, com amants
que apartant-se del gruix de la festa
s'arrebossen sota el taronger.
I és llavors que els pillards deixen
                                   l'arbre
i trepitgen la sorra, que a onades
s'abraçava a recer amb unes flors,
i amb farcells de taronges amargues
enllesteixen parant atenció
al sopar i a la gresca: s'escapen
fent tres bots sobre el mur.
                                   Al banquet,
un renec surt de sota un bigoti,
la platxèria s'atura i tres mansos
s'escarrassen a córrer enfurits
cap a la tàpia, tot quisqui
deixa el plat, i la matrona
comença a fer escarafalls.
El menut de la carona
aprofita i fica els dits
a la pasta de cigrons;

hi ha qul no perd els detalls.

Josep Pedrals i Urdàniz

(Barcelona, 13 gener 1979)

 

Freixe de Freixeneda

 

Arbres 

Voldria ta ciència,
arbre, per al meu cor,
tu que en el temps geliu ets paciència
i en dia ardent aboques un tresor.

Verd amuntegament d'onades blanes
amb un sospir de pau en cada floc,
el moviment dels núvols agermanes
amb el descans del roc.

Va a cada arbre una cèlica fortuna:
l'auró té deixes d'alba en el fullam recent,
el bedoll s'enamora de la lluna,
en el pi hi ha ditades del ponent.

Cap arbre com el freixe per alta ocelleria
quan apaivaga el dia,
tot lent, un vel ombriu;
i quan, de matinada, la boira s'esgarria,
són cabelleres d'àngel els àlbers vora el riu.
.............

Josep Carner i Puig-Oriol 
(Barcelona, 9 febrer 1884 - Brussel·les, 4 juny 1970) 

 

Una malura que mata els freixes

Troben per primer cop a Catalunya un fong exòtic que ataca els freixes i no té cura

L'han descobert a Setcases, al Ripollès, i els experts preveuen que es vagi escampant perquè es propaga per l'aire

Un fong exòtic que ataca els freixes de fulla gran i que no té cura ha aparegut a Setcases, al Ripollès. És el primer cop que es detecta a Catalunya i els experts ja avisen que "ha vingut per quedar-se". És un patogen d'origen asiàtic que es transmet per l'aire i causa una "mort regressiva", segons Jonàs Oliva, investigador del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya.

Branques amb el fong

El seu impacte serà sobretot paisatgístic i cultural perquè "és un arbre important a la zona pirinenca". Se'l troba sobretot en vorals de carreteres i en boscos. "Cal fer seguiment per veure si el seu impacte serà sever o no perquè pot comprometre el futur d'aquesta espècie", afirma. La recerca d'exemplars resistents a Catalunya és la principal esperança de futur.

Tecnics del CTFC i agricultura analitzant l'impacte sobre els freixes

El seu nom científic és Hymenoscyphus fraxineus i el primer cop que es va detectar a Europa va ser el 1992. Des de llavors, s'ha anat estenent. A la península ibèrica, el 2021 hi ha constància en punts com Astúries i després a Navarra, on s'estan fent seguiments. La principal hipòtesi és que el fong hagi entrat a Catalunya des del vessant nord del Pirineu, on ja se sabia de la seva presència.

Hymenoscyphus fraxineus

Propagació per l'aire

La seva propagació és a través de l'aire amb espores. Un cop ha infectat el freixe, el fong entra per la fulla i després segueix per les branques mentre van agafant un color marró fosc. "Amb el temps, l'arbre s'asseca des de la capçada fins al tronc i acaba causant la mort de l'arbre", detalla l'investigador Jonàs Oliva, que també és professor de la Universitat de Lleida.

Hymenoscyphus fraxineus

La seva presència suposa una amenaça per als freixes del país, concentrat sobretot en les valls del Ripollès, Berguedà, Vall d'Aran o al Pallars. És un arbre que acostumava a plantar-se a les vores dels terrenys de pastures perquè les fulles són "molt nutritives" per al bestiar. A Setcases, per exemple, està present en boscos i també a tocar de la carretera d'aquest municipi de la Vall de Camprodon. La previsió és que hi hagi un "pic" de contagi i que els mateixos arbres morts propaguin el fong "a quilòmetres de distància". Segons Oliva, la tala dels arbres tampoc és cap solució.

Hymenoscyphus fraxineus

El freixe no és una espècie habitual per a l'aprofitament de fusta i, per tant, els experts preveuen que el seu impacte serà sobretot paisatgístic perquè els arbres s'aniran morint de forma progressiva. "Els freixes es planten pel seu valor ambiental, paisatgístic, cultural i ornamental", assenyala Jorge Heras, cap de la secció de Sanitat Forestal i Adaptació del medi del Departament d'Agricultura de la Generalitat. En aquest sentit, admet que "no es pot assegurar què passarà" però tenen clar que "el paisatge canviarà molt". El freixe, a més, té un paper important en la biodiversitat al medi natural, i ja estava "tocat" pel canvi climàtic i les sequeres.

Fraxinus excelsior

A la recerca de varietats resistents

La troballa de varietats de freixes resistents al fong és la principal esperança. L'empresa pública Forestal Catalana treballa en aquesta línia a la vegada que també s'està fent un seguiment del fong. Més que importar varietats resistents d'altres punts, el més important serà trobar les que ja hi ha a Catalunya i que poden presentar resistència al fong.

Fraxinus excelsior, Ardenne

"L'únic que es pot fer és adaptar la gestió dels boscos a aquesta malaltia perquè ha vingut per quedar-se i haurem d'aprendre a conviure amb ella", sentencia Heras.

· Article publicat a NacioDigital el 2 d’octubre de 2026

Pomeres de pometes aspres

Pomera silvestre, pomera borda

Em va sorprendre que en un grup alemany d'amants d'arbres els costarà identificar aquest arbret com una pomera ornamental. És un Malus x zumi, ‘Golden Hornet'. Les respostes eren pelegrines.
Els fruits de pomeres, i dels seus parents pròxims (serval, perera, arç blanc, atzerolers, codonys, nispros i Cotoneaster, Pyracantha...) són inconfusibles, tenen restes del calze de la flor, “al revés”, en l'extrem apical (no basal) del fruit.

 

Les pomeres de pomes aspres, en català: pomera silvestre, maçanera, pomer bord, pomera borda, pomera mosquina, pomera salvatge, pomera de bosc, ... i en castellà : asperos, maguillos, maíllos, són un grup enorme (més de 40) espècies i varietats cultivades, molts d'ells híbrids naturals o induïts. 
Amb alguns d'ells, per selecció molt antiga (des de fa uns 6000 anys), va sorgir la pomera europea cultivada, Malus x domestica (a cavall entre el Caucas i Àsia Central).

 

No haurien errat si el grup fora britànic, o holandès ... Els britànics, grans coneixedors, obtentors i conreadors de maçaneres ornamentals apliquen per exemple la “regla d'1 polzada” (25 mm), per a distingir aquests, de diàmetre menor, de les pomeres cultivades o ferals.

 

La selecció secular de les pomeres eurasiàtiques va prevaldre dues característiques: 1) dolçor (pèrdua d'acidesa o amargor) 2) grandària. Aquest últim ho feia més atractius i desitjable, manejables, i podria aportar durabilitat (més volum amb menor superfície).

 

Malus sylvestris. Vosseslag, Flandes, Bèlgica

L'alta fertilitat es va poder perdre en el procés com mostren descaradament molts d'aquestes pomeres ara a la tardor, o en flor a la primavera. Per això alguns s'empren també com a pol·linitzadors en fileres de pomeres cultivades.

  

Malus sylvestris, inflorescencia. Vosseslag, Flandes, Bèlgica

 

La primera imatge és del grup alemany: Mit Bäume Leben. En la segona imatge noteu les restes de calzes en l'àpex, que identifica els fruits de pomeres (de les roses, cosins llunyans també). Potser per habitual passa desapercebut. Té un origen particular, prové d'un ovari ínfer. Aquest perviu dur, cartilaginós, i no ho mengem nosaltres, ni la majoria d'animals, allotja les llavors (llavors) que contenen a més cianogen per a major rebuig, o “pica-pica”, incomestible i irritant, en les roses.

 

Arbre amb pomes vermelles. Barkedal, Suècia

      

Armand Paz Rico
· Article publicat al grup ‘Arboles’  de facebook  el 25 setembre 2026

 

De totes maneres son pomers que fan pometes, tal com es canta en aquesta cançoneta : 

Cinc pometes té el pomer

Cinc pometes té el pomer,
de cinc una, de cinc una,
cinc pometes té el pomer,
de cinc una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Quatre pometes té el pomer,
de quatre una, de quatre una,
quatre pometes té el pomer,
de quatre una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Tres pometes té el pomer,
de tres una, de tres una,
tres pometes té el pomer,
de tres una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Dues pometes té el pomer,
de dues una, de dues una,
dues pometes té el pomer,
de dues una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Una pometa té el pomer,
de una una, de una una,
una pometa té el pomer,
de una una en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

Cap pometa té el pomer,
de cap cap, de cap cap,
Cap pometa té el pomer,
de cap cap en caigué.

Si mireu el vent d'on ve
veureu el pomer com dansa,
si mireu el vent d'on ve
veureu com dansa el pomer.

 

 Popular Catalana
~

~

Un arbre llegendari de Sicília

El "Castagnu dê Centu Cavaddi" 

El "Castagnu dê Centu Cavaddi" és el castanyer més gran i antic del món. Aquest arbre mil·lenari es troba al municipi de Sant'Alfio, a la província de Catània, a la falda oriental de l'Etna (Sicília), en el bosc de Carpineto, a prop de la carretera de Linguaglossa. Està situat a només 8 quilòmetres del cràter principal de l'Etna. Té una edat estimada d'entre 2.000 i 4.000 anys (4000 segons el botànic Bruno Peyronel de Torí) i està registrat com el del perímetre de tronc més gran del mon i de la història, amb prop de 58 metres mesurats l'any 1780. 

 

Actualment, l'arbre està dividit en tres grans troncs interconnectats per la mateixa soca subterrània. A la superfície l'arbre s'ha anat dividint en múltiples troncs grans, però sota terra aquests troncs continuen compartint les mateixes arrels. Un grup de tècnics i agrònoms especialitzats en aquest arbre ornamental treballen pel restabliment del seu port. La primera referència històrica data de 1636, quan és citat en l'obra ‘Il Mongibello’ de Pietro Carrera.

Fotografia d'un banquet sota el Castanyer dels Cent Cavalls 

Castagnu Centu Cavaddi. Giovanni Crupi.1895

Aquest gran castanyer al llarg dels anys ha generat nombrosa literatura i també ha estat dibuixat, pintat i fotografiat nombroses vegades, n’han escrit poesies i cançons i també ha generat algunes llegendes.
Una creença local atribueix poders màgics a aquest arbre, segons els quals una parella casada, per estar segura de tenir fills, ha de fer l'amor sota les seves branques, independentment de si és de dia o de nit. 

La llegenda del Castagnu di Centu Cavaddi

El castanyer de cent cavalls rep el seu nom d’una famosa llegenda. Aquesta llegenda diu que la reina de Nàpols viatjava per la zona amb una comitiva de 100 cavallers i mentre caçaven al bosc del Mont Etna, la reina i els seus homes van quedar atrapats de sobte en una forta i violenta tempesta amb llamps i trons. Es diu que tota la comitiva amb els cavalls, es va refugiar sota l’arbre.

Alguns autors diuen que va ser al segle XIII, la reina Joana d’Aragó, reina consort de Nàpols de 1476 a 1494, nascuda a Barcelona el 16 de juny de 1455 i morta a Nàpols el 9 de gener de 1517, d’altres diuen que va ser Joana I d'Anjou, (1325 – 1382), també coneguda com a Joana I de Nàpols, reina de Nàpols i comtessa de Provença des de 1343 fins a 1382.

 

Però d’altres diuen que això només es una llegenda i que probablement va sorgir per indicar que l'arbre era tan monstruosament gran que s'associava amb la disbauxa d'una reina, considerada monstruosament dissoluta, tant que necessitava cent cavallers que la seguissin!

Puja a l'arbre

Un castanyer
era tan gran
que les seves branques formaven un paraigua
sota el qual la reina Joana
i un centenar de cavallers
buscaven aixopluc de la pluja,
dels llamps i dels llampecs,
quan, de camí cap a l'Etna,
els va sorprendre una tempesta ferotge.
Des d'aleshores, aquest arbre
- situat en una vall i els seus paratges -
va rebre el nom de
Gran Castanyer dels Cent Cavalls.

Giuseppe Borrello
Poeta catanese  (1820-1894) 

Sùpira l'àrvulu

Un pedi di castagna
tantu grossu
ca ccu li rami so' forma un paracqua
sutta di cui si riparò di l'acqua,
di fùrmini, e saitti
la riggina Giuvanna
ccu centu cavaleri,
quannu ppi visitari Mungibeddu
vinni surprisa di lu timpurali.
D'allura si chiamò
st'àrvulu situatu 'ntra 'na valli
lu gran castagnu d'i centu cavalli.

Giuseppi Borrello (1820-1894)

 

Castanyer dels Cent Cavalls. Litografia.1840

 

Sonet

Des del tronc, enorme torre mil·lenària,
les branques verdes en ones boges,
sota el buf dels vents,
suen en l'alta amplitud de l'aire.
La limfa insta, en l'estatuària
perplexitat de les arrels,
sota les contorsions,
des del sòl que es teixeix amb ortigues.
I l'arbre - Briareu lignificat -
en l'espasme atroç que l'aferra
amb cadenes invisibles a terra,
estén els múltiples braços de l'esfinx
enfilant-se contra el cel i contra el fet
una muda amenaça de guerra.

Giuseppe Villaroel 
(Catània, 26 octubre 1889 - Roma, 10 juliol 1965)

 

Sunettu

Dal tronco, enorme torre millenaria,
i verdi rami in folli ondeggiamenti,
sotto l'amplesso quèrulo dei venti,
svettano ne l'ampiezza alta de l'aria.
Urge la linfa, ne la statuaria
perplessità de le radici ergenti,
sotto i lacoontei contorcimenti,
dal suolo che s'intesse d'orticaria.
E l'albero - Briareo lignificato -
ne lo spasimo atroce che lo stringe
con catene invisibili alla terra,
tende le braccia multiple di sfinge
scagliando contro il cielo e contro il fato
una muta minaccia ebbra di guerra.

 

Giuseppe Villaroel 
(Catània, 26 octubre 1889 - Roma, 10 juliol 1965)

 

Castanyer dels Cent Cavalls. 1870 

Castanyer de l'Etna

Entre les muntanyes més altes,
més meravellós que qualsevol cosa,
l'Etna va donar a llum un arbre meravellós.
Va donar a llum un castanyer l'escorça buida del qual
conté una tropa no petita de genets, i ramats.
I si penseu que el que dic és el deliri d'un
somni, us equivoqueu: dic la veritat. Aneu a veure.
Als boscos de Carpineto, vet aquí, jeu tan gran
caigut gairebé mort entre Mascali i Milo
[lit. ... gairebé mort: podríeu celebrar això,
Mascali, i fins i tot Milo].
Tot i que l'arbre té les fulles i les branques
caigudes, la seva arrel profunda cobreix
moltes hectàrees.
Puc imaginar que va néixer amb el
món i viurà fins a la fi del món.
Quins fruits va treure Polifem del teu ventre,
i quants en va prendre Acis furtivament!
Una gran cohort de boscos, o pins, 
faigs o freixes, t'envolta, oh gegant.
.................

Pietro Carrera
(Militello in Val di Catania, 12 juliol 1573 - Messina, 18 setembre 1647)

 

Castagno dei cento cavalli. Salvo Russo 

Castagno dell’Etna

Tra i monti più alti,
più mirabile di qualunque cosa, 
Etna fece nascere un albero meraviglioso.
Partorì un castagno la cui concava corteccia
contiene una non piccola schiera di cavalieri, e greggi.
E se tu ritieni che ciò che dico sia un delirio di
sogno, ti sbagli: io affermo il vero. Vai e vedi.
Nel bosco di Carpineto, ecco, giace sì grande
caduto quasi morto tra Mascali e Milo 
[lett. ... quasi morto: questo potresti celebrare
tu, Mascali, ed anche Milo].
Sebbene l’albero sia con le fronde ed i rami
abbassati, tuttavia la profonda radice occupa
molti ettari.
Potrei immaginare che sia nato assieme al
mondo e che vivrà sino alla fine del mondo.
Quali frutti trasse un tempo dal tuo grembo
Polifemo, e quanti ne prese furtivamente Aci!
Una numerosa coorte di boschi, o alberi di pino,
di faggio o di frassino (cinge) te, o gigante.
.................

Pietro Carrera
(Militello in Val di Catania, 12 juliol 1573 - Messina, 18 setembre 1647) 

Il Castagno dei cento cavalli. Cristina Cassar Scalia 

~

Arbres mil·lenaris d’arreu del món

Els secrets de la llarga vida dels arbres mil·lenaris

En el món vegetal, una gran tolerància i resiliència a l’estrès sempre van lligades a creixements més lents, major capacitat de regeneració i més longevitat

Els arbres milennaris són un dels espectacles més grans del món vegetal

Un creixement lent, una gran capacitat de regeneració i molta tolerància i resiliència davant l’estrès ambiental són els factors clau que expliquen la longevitat extrema dels arbres mil·lenaris d’arreu del món. Així ho constata un article publicat a la revista Trends in Plant Science pel catedràtic Sergi Munné Bosch, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio).

Matusalem. Pinus longaeva. Bosc Nacional d’Inyo (EEUU)

Matusalem. Pinus longaeva. Bosc Nacional d’Inyo (EEUU)

Matusalem, un exemplar de Pinus longaeva de més de 5.000 anys, es troba al Bosc Nacional d’Inyo (Estats Units) i és considerat l’arbre més antic del planeta. A l’Iran, el xiprer d’Abarkuh (Sarv-e Abarkuh, en persa) és un exemplar venerat de l’espècie Cupressus sempervirens que supera els 4.000 anys de vida. També són uns grans gegants de la supervivència l’olivera de Vouves, a Creta -l’exemplar mil·lenari més emblemàtic de l’espècie Olea europaea-, el castanyer dels Cent Cavalls, a Sicília; el cedre Jomon Sugi de l’illa Yakushima, al Japó, i la conífera Te Matua Ngahere (Pare del Bosc, en maori), a Nova Zelanda.

Xiprer d’Abarkuh, Sarv-e Abarkuh, Iran

Xiprer d’Abarkuh, Sarv-e Abarkuh, Iran

Aquests supervivents mil·lenaris de boscos ancestrals de tot el planeta «són un model excel·lent de tolerància i de resiliència a l’estrès», explica Sergi Munné Bosch, catedràtic del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals. «En concret -precisa-,es consideren una excepció dins de les respectives espècies a escala poblacional i són models que ens ajuden a comprendre millor la importància de la variabilitat interindividual en els processos adaptatius».

Olivera de Vouves. Creta 

Olivera de Vouves. Creta  

En el món vegetal, una gran tolerància i resiliència a l’estrès (temperatures extremes, falta de nutrients, sequera, etc.) sempre van lligades a creixements més lents, major capacitat de regeneració i més longevitat. En el cas dels arbres més antics del planeta, aquesta resposta ecofisiològica tan eficient davant factors externs se suma a un patró de creixement modular i una gran capacitat per regenerar-se i mantenir estructures dorments —com les gemmes—, que poden reiniciar el creixement vegetal durant el seu cicle vital.

Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília. Dibuix de Jean-Pierre Houël

Castanyer dels Cent Cavalls, Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília

Els cicles de creixement modular dels arbres mil·lenaris se sostenen al voltant el tronc, «i això els confereix una major robustesa i capacitat de sobreviure durant més temps», apunta Munné Bosch. «El tronc -afegeix- està format per més d’un 99 % de teixits morts, i el xilema (un conjunt de vasos del teixit vascular) també està completament mort. Els teixits vius que conformen el floema (vas conductor de la saba elaborada) i el càmbium vascular es troben molt protegits per l’escorça de l’arbre».

Castanyer dels Cent Cavalls, Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília

Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília.

Amb el pas del temps, les limitacions estructurals són la causa principal del declivi funcional de les espècies vegetals més longeves. «Un arbre podrà assolir la seva alçada màxima en funció del seu genoma i de les condicions ambientals del seu hàbitat natural. Posteriorment, podrà anar allargant la seva longevitat mitjançant noves ramificacions i regenerant noves branques quan pateixi danys. Però tot això té un límit. Quan el teixit vascular que connecta les arrels amb la part aèria (xilema) o les fonts de fotoassimilats amb els seus embornals (floema) pateixin un dany prou gran, la planta finalment morirà», conclou l’investigador.

Castagnu di Centu Cavaddi. Sicília. Cap e1872 

Les herbàcies i els arbustos també són plantes perennes que poden ser molt longeves. Amb més de 300 anys, la Borderea pyrenaica -una planta endèmica dels Pirineus- és l’herbàcia amb la major longevitat descrita fins ara. Com a estratègia de supervivència, aquesta fanerògama terrestre sosté els seus períodes de creixement cíclics sobre un tubercle. La gran capacitat de les plantes perennes per sobreviure a la natura és un referent científic per estudiar els mecanismes relacionats amb la longevitat i la senescència.

Cedre Jomon Sugi. Yakushima, Japó

Cedre Jomon Sugi. Yakushima, Japó

En concret, la senescència és un procés de mort cel·lular programada que té una funció biològica en el món vegetal (eliminar components cel·lulars, mobilitzar nutrients a la planta, etc.). En les plantes perennes de vida més llarga, la senescència fisiològica podria ocórrer, però no és observable en el medi natural. En aquest cas, la longevitat potencial és tan extraordinària que la planta sol morir a causa de factors externs molt abans que es pugui observar qualsevol declivi fisiològic associat a l’envelliment. «Això és molt fàcil d’entendre en el cas dels arbres mil·lenaris. La probabilitat de morir de qualsevol organisme —per molt tolerant i resilient que sigui a l’estrès— augmenta amb el temps. Per qüestions d’atzar, és realment ben difícil que algun organisme pugui sobreviure tants anys a diferents amenaces externes», aclareix Munné Bosch.

Conífera Te Matua Ngahere. Nova Zelanda

Conífera Te Matua Ngahere. Nova Zelanda

 

·  Article de Monplaneta del 28/07/2020 

~