dilluns, 21 de setembre de 2020

50 passejades de banys de bosc

Els boscos, refugis de salut
en temps de coronavirus
Es publica la primera guia de banys de bosc a l’Estat,
que proposa 50 passejades per entorns naturals

Que anar a passejar pel bosc és una experiència saludable i relaxant ho sap gairebé tothom. Aquest estiu, després dels mesos de confinament, molta gent ha redescobert aquesta sensació d’estar envoltat de verd, al mig de la natura i sense els sorolls de la ciutat, una sensació que provoca calma i un intens benestar. Els japonesos fa temps que ho saben, i fins i tot ho han batejat: shinrin-yoku, que en català traduïm per banys de bosc. El concepte fa referència als efectes positius que els boscos tenen per a la nostra salut. Però, quins són aquests beneficis? Alguns han sigut estudiats i comprovats i ens permeten saber que els entorns naturals ajuden, per exemple, a reduir el cortisol –l’hormona relacionada amb l’estrès– i a rebaixar els nivells de sucre. Sabem que redueixen l’obesitat, produeixen una millora del nostre estat d’ànim, milloren l’ansietat i tenen efectes positius sobre el sistema nerviós, entre d’altres. I segurament aquests beneficis són un dels motius pels quals en aquests mesos de crisi pel coronavirus ens hem acostat més al verd.

La pandèmia i la necessitat de natura
“La crisi del covid-19 ha demostrat la gran necessitat d’espais naturals i la importància que tenen a les nostres vides”, diu Marià Martí, director general del Parc de Collserola, que explica que això s’ha traduït “en un clar augment de visitants”. Des del parc més pròxim a Barcelona no els tenen quantificats, però ho han pogut certificar cada dia des que es va acabar el confinament. I és que la gent, sobretot els que viuen a la ciutat, necessita recuperar el contacte amb l’entorn natural.

“Això no va d’abraçar arbres, això és ciència”, resumeix Alex Gesse, director executiu del Forest Therapy Institute i assessor de temes de bosc i salut d’organitzacions governamentals i privades. “Anar al bosc és molt fàcil, molt econòmic i és una manera de cuidar la nostra salut”, diu aquest expert, que acaba de publicar la primera guia amb rutes per fer banys de bosc a tot l’Estat – Baños de bosque. 50 rutas para sentir la naturaleza (Alhenamedia) –, presentada dimarts a Collserola.

El llibre proposa rutes “per sentir la natura” que tenen en comú que totes passen per paisatges naturals espectaculars i no són gaire llargues –i, per tant, són aptes per a tota la família–, però el més important i el que diferencia aquesta guia de qualsevol altra és que estan concebudes per fer-hi passejades tranquil·les, caminant amb calma per gaudir dels arbres, l’aigua, el cant dels ocells, el soroll del vent o les gotes de la rosada a les fulles que trobem pel camí. I és que el shinrin-yoku proposa precisament això: passejos lents, en què es pugui connectar amb l’entorn, sense cap objectiu més enllà de connectar amb el moment present.

Prescriure natura
Al Japó i altres països del món, com Corea del Sud, el Canadà o Austràlia, és una pràctica molt generalitzada i hi ha metges que fins i tot la prescriuen als seus pacients amb l’objectiu de tenir una vida més sana i prevenir malalties. “De fet, receptar passejos pel bosc és habitual, com pot ser receptar una dieta equilibrada o fer una mica d’esport. Tot forma part de la fórmula per tenir una vida sana”, diu Gesse, que creu que és important “tirar per terra els mites que hi ha al voltant del concepte banys de bosc i explicar que això té una base científica molt sòlida”.

Ell recorda que “el 80% del nostre benestar depèn de l’entorn on vivim” i que, per tant, molta gent que viu en entorns urbans amb molta contaminació i poca naturalesa pot tenir problemes de salut a causa d'aquesta situació. Gesse explica al llibre que la ciència apunta que els entorns naturals ofereixen “ambients restauratius” a les persones.

Així, detalla, els espais verds estan associats a la relaxació, els microbis del sòl a la reducció de la depressió, la llum solar a la producció de la vitamina D. A més, l’aire net i l’aigua generen espais amb una presència més alta de ions negatius, que poden ajudar a millorar les dificultats respiratòries, i alguns compostos orgànics volàtils que emeten les plantes impulsen el nostre sistema immunològic. Aquests beneficis, diu Gesse, els podem trobar tant en parcs pròxims a la ciutat com a alta muntanya, i fins i tot alguns parcs urbans poden tenir efectes molt positius per a les persones. “Cada entorn natural pot aportar un benefici diferent”, diu aquest expert.

Des de la Xarxa de Parc Naturals de la Diputació de Barcelona també han notat aquest increment de visitants als entorns verds després del confinament i volen aprofitar-ho per posar en valor els boscos i els seus beneficis per a les persones. Per això, estan treballant “en un projecte ambiciós per explicar tot el que ens aporten els arbres, donar valor als boscos i animar la gent a gaudir-ne”, tal com va dir Jordi Padrós, coordinador d’espais naturals de la Diputació de Barcelona, a la presentació de la guia. I va avançar que es vol crear una xarxa internacional de parcs europeus on hi hagi entitats públiques i privades, amb suport científic, per donar valor precisament a tot el que ens aporten els arbres a la nostra salut i permetre que tothom en pugui gaudir.
Thaïs Gutiérrez
· Publicat al diari Ara el 18/09/2020

diumenge, 20 de setembre de 2020

Banyalbufar, Valldemossa, Esporles... espais de rellevància ambiental

 Restauració ambiental? Cal estar molt alerta

El passat 16 de setembre la Presidenta de govern de la CAIB, Francina Armengol, acompanyada del Conseller de Medi Ambient i Territori Miquel Mir, el batle de Banyalbufar, Mateu Ferrà; el batle de Valldemossa, Nadal Torres, la batlessa d’Esporles, Maria Ramon, el director general d’Espais Naturals i Biodiversidtat, Llorenç Mas, i el director gerent de l’Ibanat, Joan Ramon, visitaren la zona d’aquests termes municipals que varen resultar afectats per l’accident natural meteorològic del passat 29 d’agost.

A les fotos i als resums informatius de la televisió d’IB3 podem observar com aquests càrrecs institucionals i polítics escolten atentament les informacions i indicacions d’un tècnic de gestió forestal de la Conselleria esmentada on parla d’un Pla de restauració ambiental (perquè no forestal?) i posen l’accent en l’oportunitat d’obrir mercat a la producció forestal de biomassa. Desconec, la informació no en parla, de quin serà el paper de les empreses privades i a quin control i supervisió administrativa estaran sotmesos. Fora important també conèixer a priori el currículum i qualitat ambiental d’aquestes empreses, per evitar si més no deixar entrar un elefant a una tenda de vidre fi.

Amb tot crida i no poc l’atenció que entre els protagonistes d’aquesta trobada no hi hagi comparegut cap tècnic o autoritat de l’òrgan de gestió de l’Espai Natural Protegit que conforma molt bona part de la zona afectada com Espai de Rellevància Ambiental de la categoria de LIC,  Lloc d’Interès Comunitari (que són zones designades per la seva potencial contribució a restaurar l’hàbitat natural inclosos els ecosistemes i la biodiversitat de la fauna i la flora silvestre i que emanen de la directiva 92/43CEE de la UE i que es convertiran en Zones d’Especial Conservació integrades a la Xarxa Natura2000)

Així mateix gairebé tota la zona natural afectada forma part de l’espai de rellevància ambiental anomenat Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, autèntica autoritat administrativa en l’aprovació o no dels plans de restauració, segons el Decret 19/2007 de 16 de març, i que tan diligentment per raons d’emergència ha posat en marxa el Servei de Gestió Forestal de Conselleria,. Al seu article 13, per exemple, relata que “cal fomentar la gestió forestal sostenible, que ha de donar prioritat a la funció ecològica de les masses forestals existents”, entenc que per sobre les possibilitats de mercat de l’aprofitament forestal, per exemple.

Malauradament tretze anys després d’aprovar-se aquest important Decret de Conservació, que remet en moltes ocasions a una futura aprovació dels respectius Plans Rectors d’Us i Gestió, aquests no s’han començat a iniciar ni en els seus preliminars. Això no obstant, pel que fa als instruments de gestió forestal, al seu article 42 el Decret esmentat deixa clar que “per elaborar el seu informe, l’òrgan forestal ha de sol·licitar informe a l’organisme gestor dels espais protegits

Per altra banda bona part del terreny forestal afectat, malgrat la capçada escapçada de pins, és alzinar. Al respecte l’article 44 deixa molt clar queAbans de resoldre l’òrgan forestal ha d’atendre l’informe preceptiu i vinculant de l’organisme gestor dels espais protegits”, així com al 45, punt 4 “Qualsevol actuació de repoblació i/o restauració ha de ser autoritzada per l’òrgan forestal que ha d’atendre abans de resoldre l’informe preceptiu i vinculant de l’organisme gestor dels espais naturals protegits

La informació periodística no parla de quina ha estat la resposta de l’organisme gestor dels espais protegits, potser perquè no varen ser convidats a aquesta trobada i això és molt preocupant per les possibles conseqüències conservacionistes d’aquest espai de rellevància ambiental. Cal estar molt alerta. 

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article publicat també a DBalears

dilluns, 14 de setembre de 2020

El foc a les nostres mans

Gestió forestal i foc

Divendres 11 de setembre, Miquel Salamanca meteoròleg d’IB3, piulava a twitter una imatge de satèl·lit prou impactant amb aquest text “Una imatge de satèl·lit pel record. El tel que arriba a Balears no són niguls, és el fum dels incendis de Califòrnia que arriba després de travessar un continent sencer i tot l'Atlàntic”. Seguidament aquest geògraf afegia “La imatge d'una tragèdia ambiental, fruit d'una nul·la gestió forestal i un clima de cada vegada més càlid i sec que afavoreix la propagació del foc.
Hi ha paraules que per raons personals, polítiques o professionals, em posen directament en guàrdia, per exemple que es dirigeixin a mi amb el terme de “caballero”, que qualcú em digui que és “apolític” o que fàcilment es faci servir el terme “gestió forestal”, especialment quan es parla de foc, d’incendis. El columnista especialitzat en agricultura i ramaderia, polític, fill de llenyataire i actual assessor qualificat de la Conselleria d’Agricultura, Mateu Morro, en parlava no fa gaire i ho fa de manera recurrent de gestió forestal. Per al col·legi d’enginyers de monts i forestals, no hi ha paraula que els pugui representar millor ni que els agradi més treure a palestra.
Abans que les competències d’administració forestal passessin a mans de la CAIB, qui les ostentava era l’ICONA (Instituto para la Conservación de la Naturaleza) depenent del Ministerio de Agricultural espanyol. Aquest organisme dirigit per funcionaris procedents de les escoles d’enginyers de monts i forestals i que tenien al seu servei el cos de guardes forestals de l’estat, tenia la seva delegació a les Illes Balears, que va dirigir durant anys Mateu Castelló, “Deu” de malnom entre els seus treballadors de brigades. I efectivament, tenia poders omnipresents en la “gestió forestal” a les Illes Balears, molt per sobre cap influència política al respecte. Els alts funcionaris franquistes, sovint amb llinatges precedits de la preposició “de”, ostentaven molt de poder en la gestió econòmica i administrativa, en aquest cas forestal. Aleshores aquesta es basava en reforestacions extensives, algunes amb èxit com la de l’Avenor, a Mortitx, altres moltes fallides per causes diverses i algunes amb espècies foranes i construcció de terrasses incloses com Almallutx-Cúber. Gestionaven les finques d’utilitat pública, Menut, Binifaldó, viver forestal, feines de prevenció i extinció d’incendis i caça. A poc a poc es varen anar incorporant actuacions conservacionistes, per exemple en la creació de la brigada de vida silvestre a càrrec de Joan Mayol, molt centrada en l’exitosa recuperació del voltor negre.
La gestió forestal ha estat dirigida bàsicament per funcionaris i ho han fet de manera ininterrompuda des de fa molts d’anys i fins als nostres dies. Sorprèn que sovint des de tribunes del col·legi d’enginyers es reclami a tothora la necessitat d’aquesta gestió, pensava que cobraven perquè la feien.
No sé amb quin coneixement de causa en Miquel Salamanca parla, referint-se a l’administració forestal nord-americana, de nul·la gestió forestal. He de reconèixer que jo també ho desconec, encara que és mal de creure que una nació tan potent en mitjans científics, tècnics i econòmics realitzi una nul·la gestió forestal del seu territori, especialment de les zones amb un historial tan important en incendis forestals. De fet record unes declaracions d’aquell president George Bush, qui  va bombardejar Irak amb Aznar i Blair, on suggeria o reclamava que es tallessin els arbres del bosc per evitar els incendis forestals. Potser en Mateu Morro es refereix a això, talar arbres, eixermar el sotabosc, fer biomassa, donar llocs de feina... perquè el pinar, la garriga, el bosc, la vegetació és un perill, un risc? per evitar incendis forestals?
A California i Oregon on gaudeixen d’un clima mediterrani, com aquí, al sud de Sudàfrica i alguna part de Xile i Austràlia, la vegetació s’ha adaptat a la seva principal característica: estius secs i calorosos. Sense la presència humana els llamps o, excepcionalment com conta una llegenda índia que narra la descoberta del foc, mitjançant el fregament seguit per mor del vent de dues branques, eren la única causa que es pogués produir un incendi forestal, que seguidament la vegetació se’n refés, potser per segles fins a un altre succés similar. No és un tema d’estudi banal construir a “grosso modo” la hipòtesi d’aquesta recuperació, un altre dia, però només apuntar que durant la restauració dinàmica el bosc passa per diferents estadis, alguns més vulnerables quan a facilitar la progressió d’un incendi, fins assolir un grau de maduresa molt resistent als incendis. El problema rau, al meu parer, interrompre artificialment aquesta dinàmica, com ho pot fer un incendi natural, amb una suposada i equivocada “gestió forestal” per creure evitar un risc d’incendi.

Amb la presència humana, i aquí el cau de la qüestió, el foc, els incendis varen deixar de ser un esdeveniment esporàdic per convertir-se en un fet habitual, cultural. Un exemple clar el tenim en una de les causes d’un dels incendis més importants d’aquests dies a Califòrnia, una bengala llançada durant una festa per revelar el sexe d’un bebè. Ningú diria que estam al segle XXI. El foc un procés químic tan meravellós, ha esdevingut molt perillós a les nostres mans. La causalitat dels incendis forestals a les Illes Balears i diria que es pot projectar a altres regions mediterrànies, són en un 94% degut a causes humanes, especialment de manera intencionada o per negligència. Aquest és el perill, aquest és el risc.
Per altra banda si es crema de manera cíclica, per causes humanes, tanta vegetació, és perquè n’hi ha. És a dir, la vegetació mediterrània té uns efectius molt resistents als incendis, és la infanteria del futur bosc, no el perill, el perill som nosaltres, la cultura del foc i tot sia dit tota la llenya que hi afegim.
La normativa que regula l’ús del foc (Decret 125/2007 de 5 d’octubre) és també un risc, un perill. Només per posar un exemple, tot el mes d’abril, abans de dia 1 de maig i des de 15 d’octubre, recordem la calor que ja o encara pot fer, vostè pot cremar a 1 metre de zona forestal sense necessitat de cap tipus d’autorització ni de regulació. El sentit comú de la gent ens salva. Per altra banda i sobretot el que fa el decret és facilitar la tramitació de les autoritzacions de foc en zona forestal a l’hivern i a menys de 500 m. de zona forestal a l’estiu, quan al meu parer s’hauria de centrar sobretot en intentar evitar l’ús de foc, llevat de casos d’autèntica necessitat. Ja en tornarem a parlar un altra pic. Gràcies i bon dia.
Joan Vicenç Lillo Colomar
Publicat a DBalears

divendres, 11 de setembre de 2020

Amb cautela dins el bosc

Un frau

S’ha d’entendre que l’activitat política a l’administració pública representa que qui han estat elegits per la ciutadania  ho han fet en base a una ideologia determinada que han d’aplicar, si una formació es diu d’esquerres i ecologista, ha d’actuar de manera coherent en base a aquesta proposta política que ha estat votada, diferent de la d’una altra que sigui de dretes. Passa però que l’administració, independentment de la seva activitat pròpia funcionarial, actua políticament en base a unes decisions tècniques que aquella proposta guanyadora política no qüestiona. Perquè? Tenim un exemple clar en la configuració viària i política de la mobilitat a Mallorca, decisions per a la creació de grans infraestructures centrades a servir un determinat monocultiu industrial turístic o econòmic determinat, han passat per damunt de propostes polítiques que, de manera coherent a la seva ideologia, s’haurien d’haver oposat a aquests plans, tècnics.
Tot ve al cas de comprovar un dia rere altre com decisions tècniques no són dirigides per la ideologia política democràticament guanyadora. Potser s’hauria de parlar d’incompetència política, no li interessa la política, es cenyeix a allò que li diuen i marquen els tècnics i prou; però llavors quin és l’objectiu de la seva proposta ideològica? Guanyar eleccions? Pels càrrecs? Pels sous? Llavors és un frau.
La Conselleria de Medi Ambient, en una nota de premsa ens ha fet saber quins són els objectius de la “restauració dels danys ambientals causats pel temporal de Banyalbufar, Esporles i Valldemossa". Crida l’atenció la persistència en considerar al bosc com un enemic, perillós. Adverteix que “per la caiguda d’arbres hi pot haver erosió a les zones de més pendent i que la capacitat de recàrrega dels aqüífers pot minvar perquè s’incrementa l’escorrentia d’aigua per la falta de coberta vegetal” alhora que “unit al perill que suposa l’acumulació de restes de vegetació que fa augmentar el risc d’incendis forestals per l’existència de tant combustible vegetal”. Tampoc pot oblidar “controlar la propagació de plagues d'escarabats, que solen proliferar entre la fusta danyada”
Que aquestes actuacions de retirada de rama, brancatge, troncs, es realitzi facilitant faixes de prevenció o defensa contra incendis als costats de carreteres i camins, té tota la seva lògica i és plausible, que s’aprofitin per crear faixes de defensa perimetrals de nuclis urbans o recuperacions de marjades, molt millor, ara que la raó sigui en relació a processos erosius o d’escorrentia d’aigua és absolutament contradictori amb la retirada d’aquesta “acumulació de restes de vegetació” de  “combustible vegetal” que és precisament allò que reté l’erosió, com ho és tota la resta de vegetació arbustiva i arbrada que treuen de soca o no que, trencada o no, mantenen la seva funció protectora i que amb la nostra actuació segurament malmetrem.
Si qualsevol d’aquests estius passats al Port des Canonge s’hagués produït un incendi forestal en una situació molt adversa i hagués progressat amb virulència coster amunt, no hagués quedat res, talment com avui podria passar, ni més ni menys risc. El risc el provoca aquell incendiari o piròman cíclic que comparegui en escena, aquells joves o nins que encenen espelmes o caçadors vells que fan la foguera per torrar un botifarró, aquell negligent en la crema de restes, aquell improbable llamp... aquest és el risc, aquest és el perill, no els boscos amb tota la seva admirable dinàmica natural incompresa.
I quin despropòsit parlar de “plagues que proliferen entre la fusta danyada”. Haurien de conèixer, i ho saben, que aquells escolítids tenen una funció clara per a la descomposició dels arbres danyats, malalts (que no inútils al bosc). És precisament per això que compareixen, perquè s’ha produït un dany, una alteració, i actuen, per dir-ho així, sanitàriament. És contradictòria aquesta funció restauradora del propi ecosistema, en definir-la com a plaga i combatre-la en base a una suposada “sanitat forestal” d’ordre tècnic-administratiu que té la seva idea i arrel en el tractament de monocultius d’arbres per aprofitament forestal.
El que li passa a la forest sol quedar per tradició allunyat del coneixement dels habitants de les urbs,  ara bé adquirir com a bé comú l’oci al bosc o la muntanya hauria d’anar lligat a un coneixement i sobretot a un respecte més cautelós, intel·ligent i profund del seu funcionament, especialment si hom es diu d’esquerres i ecologista.
Joan Vicenç Lillo Colomar

dimarts, 8 de setembre de 2020

Una resposta contra els incendis forestals

La interpel·lació del bosc
 
A mitjans dels anys vuitanta com a guarda forestal, avui agent de medi ambient, vaig haver de participar en nombrosos i importants incendis forestals a la comarca de Llevant. L’experiència va ser dura en molts de sentits i vaig saber què era plorar de ràbia. Era molta la gent que coneixia els noms i llinatges dels incendiaris, però les investigacions per part de la guàrdia civil o policia local eren simplement inexistents o sense conseqüències. En un greu incendi vaig elaborar un informe al respecte que avui hagués significat la presència davant d’un jutge dels culpables i probablement presó sense fiança. Llavors però, no passava res, no tornava saber mai res ni la resposta al meu informe per part dels meus superiors. Record que em vaig trobar una vegada, arribada la tardor, amb la grotesca situació de declinar la invitació a un sopar d’un gran propietari de possessió de la comarca, la finca del qual havia cremat gairebé per complet aquell estiu, més de 1000 hectàrees, perquè entre els convidats, a més de la guàrdia civil, policia local i bombers, també hi eren convidats qui jo creia de ben cert eren els autors intencionats del foc. I no era l’únic que ho sabia d’aquella taula.
Sé què és viure en diverses ocasions l’experiència d’entrar a un cafè i escoltar un comentari semblant a “demà toca fer net  a son....” o “a qui va cremar sa brutor de can.... li haurien de posar una medalla”. Eren veus que s’amagaven en l’anonimat del grup i que, sense llevar que realment creguessin allò que deien, pretenien fer-me befa.
La resposta a aquell insult de la ignorància, de la incultura, de la fatxendaria, de la impunitat a la intel·ligència, a la decència, no va venir de l’administració competent en matèria de prevenció i extinció d’incendis forestals i molt menys de la seva obligada inspecció administrativa i penal dels fets, aspecte que mai els ha importat gaire i que ignominiosament han procurat deixar sempre en mans de la Guàrdia Civil, qui, sigui dit de pas, hagueren de passar molts d’anys fins haver-se de veure obligats pressionats per l’alarma social a investigar i perseguir aquesta mena de criminals. Avui un grup del Servei d’Agents de Medi Ambient intenta fer bé aquesta feina.
 
Dels deu incendis forestals més importants de la història forestal a les Illes Balears, sis es varen produir a Artà i varen afectar un total de 5.847 hectàrees. Tots de més de 550 hectàrees. El 1987 es varen cremar les finques d’Albarca i Es Verger, més de 1.000 hectàrees i el darrer incendi important a aquell municipi es va produir el 1999, dia 1 d’octubre, on es varen cremar unes 300 hectàrees de la finca de sa Duaia.
La resposta contra aquells actes criminals va venir del poble, o de bona part del poble. A Artà a finals dels anys vuitanta, es va celebrar una trobada de mestres, una escola de mestres, que tractaren i debateren com un dels temes principals d’estudi els incendis forestals, causes i conseqüències. L’any 1988 es va organitzar, gràcies sobretot a l’interès i empenta del batlle d’Artà, Miquel Pastor, el “Mes de la Natura a la Comarca de Llevant” un cúmul d’activitats informatives, culturals, científiques amb entesos en matèria forestal i de conservació del medi ambient. Actes que es varen estendre a les escoles en forma de xerrades, debats, treballs, art, creació de vivers, ajuda a la regeneració natural del bosc....i que no han deixat mai de tenir continuació.
Per devers el mateix any i la nit abans de la fira d’Artà, que si no vaig errat es celebra el segon cap de setmana de setembre, varen aparèixer a moltes parets del poble pintades amb els malnoms de persones  ben conegudes al poble a qui s’acusava directament de ser els causants dels incendis forestals: “Tal piròman” “Qual terrorista” “Fulano incendiari”.
Encara varen haver de passar anys fins que la pròpia biologia humana incapacites aquells a qui les parets del poble acusaven d’haver calat foc durant anys a aquelles muntanyes.
Perquè ho feien? No em puc estendre aquí en les conseqüències que la transformació econòmica i social causada per la imposició de la industria turística va provocar en l’abandonament de la pagesia de muntanya a la comarca de Llevant, en com tanques, marjades i horts foren altra vegada recuperats per la vegetació forestal, en com de malament es gestionà l’aprofitament forestal amb nul·la gestió silvícola i molt menys de caràcter conservacionista, en com arrelà fortament la idea, també compartida per l’administració forestal, que càrritx, gatoves, argelagues, aritges, mates, fins i tot pins eren “brutor”, un perill pels incendis, que impedeixen l’accés a persones i guardes d’animals, que es resisteix a deixar-se domesticar com aquells bellíssims i civilitzats boscos centreeuropeus... calia “netejar” i qui podia pensar que hi podia haver altra manera de fer-ho que pegant foc? Amb una sequedat i vent propici i millor si en plenes festes de Sant Salvador, es podia ben bé fer “net” un bon tros. Al menys durant uns anys hom hi podria anar a cercar esclatassangs davall els quatre pins que haguessin quedat i, sobretot hi hauria prou pastura per a les cabres.
Un pensament tan simple i errat com aquest, el podem escoltar encara avui. Els pinars són un perill, els boscos són bruts i s’haurien de netejar. Això sí, avui es parla de fer-ho de manera sostenible, de produir biomassa, de donar llocs de feina... però l’objectiu principal és aquest, domesticar els boscos nostres mediterranis perquè són un perill. Aquesta visió, de caràcter absolutament pejoratiu i negatiu no afavoreix gens la necessitat d’entendre els nostres ecosistemes forestals com el que són: un sistema de cooperació, no de competència. Els pins no se mengen les alzines, per exemple, ben al contrari. La dinàmica del bosc és simbiosi no agressió. És temps, no el de la nostra concepció. El bosc escleròfil·le mediterrani sap renéixer, evolucionar, madurar perfectament sense la nostra intervenció, la nostra pretesa “gestió”. Tot sense llevar, sempre ho he dit, que cal recuperar antigues marjades reforestades, que cal crear faixes de defensa als costats de camins i carreteres, no tallafocs al mig de la muntanya,  que es poden projectar aprofitaments comercials locals de pins, ullastres, alzines, que cal prioritzar el control rigorós de cabres... Que cal dotar pressupostàriament partides per realitzar aquestes feines i no altres que són directament negatives per el desenvolupament del nostre paisatge verd. Qui sap la milionada que s’ha tudat projectant i executant grans repoblacions forestals amb resultat zero o amb obertura de pistes, camins i tallafocs que no són més que ferides a la muntanya.
Als piròmans, incendiaris, cal detectar-los, investigar i detenir-los ràpidament, cal castigar les negligències: això és el perill. Als incendis per llamp, potser menys d’un 5%, ja els combatrem amb un eficient servei d’extinció. Cal millorar també la normativa sobre l’ús del foc basat en la idea principal que cal mirar d’evitar fer foc. 
Joan Vicenç Lillo Colomar

dilluns, 31 d’agost de 2020

Brancatge i arbres caiguts

Caps de fiblons

Molts d’aquests pins que han caigut enmig de la calçada del camí o carretera del Port des Canonge, de s’Arboçar, Banyalbufar..., llevat de casos molt especials, ja no havien de ser als seus costats. Les faixes de defensa que no són altra cosa que perímetres d’uns vint o vint i cinc metres a cada banda de camins o carreteres, necessiten d’una aclarida important de vegetació arbustiva i arbrada, especialment de càrritx i pins, haurien de realitzar-se arreu de zones pròpiament forestals al llarg de les voreres de carreteres i camins, com aquesta del cas que ens ocupa. Aquesta opinió no qüestiona en absolut la importància del pi en els ecosistemes forestals, amb funcions restauradores essencials després d’un incendi, de retenció del sòl, refugi de fauna (recordem els trencapinyons o les milanes), generadors d’oxigen, paisatge, biodiversitat, aprofitament comercial etc... però en faixes de defensa per incendis forestals els pins s’han de poder llevar en un percentatge molt elevats, llevat de casos especials. Ho venc a dir això també, en el sentit que sigui per a la realització de faixes de defensa contra incendis forestals, aprofitaments comercials, recuperacions de cultiu especialment d’oliverars ocupats per pins, és convenient o necessari llevar pins o alzines si és el cas.
Aquest nou episodi meteorològic de remolí, cap de fibló, com altres provocats per caigudes importants i intenses de neus o fortes ventades provoquen la trencadissa i caiguda de troncs i branques, posteriorment un exèrcit sanitari de descomponedors començarà la feina lenta i important de convertir tota aquesta matèria orgànica per produir humus pel bosc, de tal manera que aquest a la llarga es veurà beneficiat amb una aportació important de nutrients. A la vegada tots aquest brancatge i arbres caiguts, que no impediran en absolut el rebrot de nous brotons i branques, així com el creixement de tota la vegetació arbustiva o arbrada restant, dificultarà la circulació d’herbívors invasors com la cabra com a plaga i es podrà desenvolupar més fàcilment un bosc de llavor, d’aglans, arboços, murtons... amb un arrelament i informació genètica més important que si ho és de tanyada o rebrot.

El cap de fibló que més preocupa però, pel que fa a la dinàmica del bosc i la seva bona recuperació, resistència, resiliència, no és el que ha provocat aquesta aparent “devastació” vista a escala humana, que no biològica, sinó el que pot sorgir lligat a la ment humana en forma de presa de criteris i accions determinants de periodistes, polítics, tècnics i opinió pública en general ignorants en la matèria. Ens serveixi l’exemple de l’ingent esforç humà i econòmic absolutament inútil en resultats, sinó perjudicial més bé, que va significar voler pretendre “fer net el bosc” de la caiguda de pins que provocà el temporal del 2001. Helicòpters i tot es feren servir en el desembosc de troncs i ramatges. Aquestes actuacions no venen totes soles, però en tot cas no són meditades i estudiades amb un coneixement ponderat del funcionament dels ecosistemes forestals. Cal aquí també una crida urgent a que biòlegs, ecologistes i altres especialistes en la matèria hi diguin la seva. Gràcies.

Joan Vicenç Lillo Colomar
· Article publicat també a dBalears del 30 agost 2020

dilluns, 24 d’agost de 2020

Els boscos no són bruts

Els boscos no són una amenaça
Gairebé m’he sentit insultat amb aquest titular: “Els pinars bruts, un perill permanent d’incendi”. Ja deu fer trenta o quaranta anys que biòlegs de gran prestigi pensaven haver deixat clar que, en referència a la seva vegetació, els boscos no són bruts, els boscos són espessos, clars, amb més vegetació herbàcia, arbustiva o lianoide o més arbrada, amb arbrat variat, en el nostre cas amb una mescla de pins, alzines, ullastres, amb més brancatge mort (futur humus) per les causes que siguin... etc.
Els boscos són com són per, sobretot, com els hem fet que siguin,. els boscos estableixen dinàmiques de recuperació després d’un incendi, una tala severa, una aclarida... Els boscos són vius i “saben” ben bé el que es fan, per exemple un bosc no provoca mai un incendi, no és mai una amenaça. Els incendis són cosa de l’espècie humana, llevat dels llamps. Els boscos, la vegetació, la rica, diversa i especialitzada vegetació mediterrània, en el nostre cas, no provoca mai cap incendi.
A l’article en qüestió, des del flamant director general de la Conselleria de Medi Ambient Llorenç Mas de MES, el periodista del titular decimonònic i fins a un arquitecte que passava per allà, els boscos, bruts, són una amenaça, un perill. És cert que hi ha pocs boscos que no siguin bruts de plàstics, electrodomèstics usats i tota mena de residus de producció humana que, això sí s’hauria de netejar, però als boscos no se’ls ha de netejar perquè són sempre nets, passau la ma per les fulles o per l’escorça d’un tronc, no vos embrutareu, fins i tot fa bona olor, un bosc. Als boscos es pot talar, tallar, eixermar, segar, podar, aclarir, fer faixes de defenses pels incendis, però no s’han de netejar i menys per representar una amenaça, un perill... particularment demanaria però, que deixin els boscos en pau, que centrin els esforços en recuperar antics cultius d’olivar de comes i comellars preferentment, que es facin aclarides intenses a faixes de defensa al llarg de molts camins que fan partió amb boscos, però, si us plau, deixau els boscos en pau, qualsevol intervenció deixar entrar un elefant en una exposició de vidre i porcellana. Evolucionau una mica i no tracteu més els boscos de manera tan pejorativa i insultant, no s’ho mereixen i fins i tot un nin ho entén millor que vosaltres.
Joan Vicenç Lillo 
· Article publicat també a dBalears el 23 agost 2020

divendres, 10 de juliol de 2020

Com a arbre urbà no tenen preu

De les "Mèlies"

Com a arbre urbà les mèlies no tenen preu: bella floració, i de colors feministes; perfum embriagador, que allunya mosques i mosquits; suporta contaminació, desatenció o falta de reg, i la seua proverbial salut li evita (almenys a Espanya) plagues, malalties i tractaments sempre nocius. A més en perdre la fulla els seus fruits cridaners i duradors queden penjant per a acolorir l'hivern.
En vegetació les seues bellíssimes fulles polipinnades, són com de puntes de coixí, de suau poder insecticida, posades entre alguns llibres es converteixen en el millor amic de bibliòfils i bibliotecaris.
Ara, en ple estiu aparentment rebaixa els seus atributs i atractiu, no hi ha flor fruit visible, ni perfum, però segueix sense agradar-li a les bestioles voladores. Sobretot, només cal mirar sota la seua copa la relaxant llum de la seua ombra tamisada per a suggerir terrassa, orxata o cerveses; amb un valor afegit, els coloms no agraden molt de posar-se en les seues branques i tacar-nos la vesprada.

Tots aquests avantatges llueixen només si no es mutila la seua copa com solen fer en molts llocs particularment (no sé per què) a Catalunya. Tants avantatges on se li aprecia porta a excessos com posar-ho i contindre-ho en carrers que un principi no van ser fetes per a elles.
Té truc, si es coneix com es ramifica i es poda en conseqüència. Això és podar (saber què i per a què tallar) i això és ofici, el que fa un podador, no un manat amb una motoserra a les ordres d'un ignorant. Podar sense abusar, no tallar ni mutilar, evita a més les podridures i accidents, allarga la vida de l'arbre i el valor del patrimoni viu, que és de tots.

Així lluïen ahir pel barri del Carme a València.
Armand Paz Rico
6 juliol 2020

dilluns, 8 de juny de 2020

Els boscos milloren la nostra salut

Qing Li, toxicòleg expert en medicina forestal
“El bany forestal és bàsic per a la nostra salut”

Qing Li. Foto : Jerry Holt
De menut ja corria pels boscos que envoltaven Datong, el poble xinès on va néixer. Les olors i la bellesa el fascinaven, fins al dia que va voler investigar els beneficis que té caminar entre arbres. Va ser el 2003. Tot i que als anys vuitanta el govern japonès havia creat un programa perquè la població practiqués el shinrin-yoku (‘bany de bosc’), van ser els estudis de Qing Li els que van confirmar els efectes terapèutics que proporcionen els boscos en la nostra salut. Secretari general de la Societat Internacional de Medicina de la Natura i el Bosc del Japó, Qing Li (1962) ha comprovat que endinsar-nos als boscos és un gran antídot per prevenir diferents malalties d’ordre físic i psicològic. “Perdre aquestes illes de natura seria devastador perquè perdríem la salut i la felicitat”, assegura. Les indagacions d’aquest metge, professor a la Universitat de Tòquio, queden recollides a El poder del bosque (Roca Editorial) i altres assajos que els darrers anys han inspirat nombroses institucions i organismes públics a implementar el shinrin-yoku en el camp de la medicina preventiva.

Quan vas interessar-te per la medicina forestal?
El maig de 1988, després de visitar l’illa japonesa de Yakushima, coneguda pel seu bosc verd i brillant. Hi vaig anar amb uns amics durant la Setmana d’Or, unes vacances en què se celebra el Dia de la Verdor per agrair la bondat de la natura. Allà vaig adonar-me que el bany forestal és bàsic per a la nostra salut.

Què experimentem quan entrem en un bosc?
Activem els sentits i, gràcies als fitònids –unes substàncies químiques que emeten les plantes i alguns derivats dels arbres–, augmentem els nivells intracel·lulars de les proteïnes que ens defensen d’algunes infeccions i tumors. També disminueix la nostra pressió arterial, la freqüència cardíaca i les hormones que ens causen estrès, com la noradrenalina. Però no sols això: després d’un bany forestal (shinrin-yoku, en japonès) tenim menys ansietat, fatiga i sentim més benestar.

Bacteri Mycobacterium vaccae
En el teu llibre, El poder del bosque, cites el Mycobacterium vaccae, un bacteri que es troba a la terra. Quina importància té?
Funciona com a antidepressiu, ja que eleva el nivell d’energia i el funcionament cognitiu dels pacients. Ho va descobrir per casualitat la doctora Mary O’Brien, de l’hospital Royal Marsden de Londres, mentre investigava possibles remeis contra el càncer. Segons va demostrar, quan trepitgem la terra del bosc, el Mycobacterium vaccae s’escampa, ens activa els nervis simpàtic i parasimpàtic i fa que ens trobem millor.
“Disminuïm la pressió arterial, la freqüència cardíaca i les hormones que ens causen estrès”
Tots els boscos tenen el mateix efecte terapèutic?
Els més beneficiosos són els frondosos amb arbres coníferes, com ara els xiprers, fajos o roures. Si són vells, molt millor, perquè els fitònids cauen sobre nostre com si fos una fragància. Després hi contribueix la bellesa del paisatge, els sons dels animals i l’olfacte, ja que algunes aromes augmenten la nostra funció immune.

Quins estudis corroboren les teves tesis?
N’hi ha molts. Alguns confirmen l’efecte sanador dels fitònids, d’altres els beneficis psicològics de caminar pels boscos o el fet que els habitants de zones amb bona cobertura forestal tenen menors índexs de mortalitat per càncer que els residents en àrees allunyades de la natura. També hem vist que el bany forestal augmenta l’adiponectina, una hormona produïda pel teixit adipós que ens prevé de l’obesitat, la diabetis mellitus, la hipertensió i altres trastorns metabòlics.

Com ho has comprovat?
A través de grups de dotze persones que es van oferir a romandre dues nits al bosc. Després de l’estada els vam extreure sang i orina, i quan vam comparar els resultats amb anàlisis anteriors, totes presentaven millores en els diferents indicadors de salut. Ho certifica també un estudi de la Universitat de Michigan, del qual es desprèn que quan passegem pels boscos, les persones reduïm la tensió arterial, el sucre a la sang i millorem un 20% el nivell de concentració i agilitat mental.

Quins són els rituals més adequats per a un bany de bosc?
Depèn de les capacitats físiques de cadascú. Si disposem de mig dia, és recomanable anar-hi dues hores i caminar dos quilòmetres i mig, beure aigua, asseure’ns una estona i trobar una font de calor després de la caminada. L’ideal és fer-ho un dia càlid i entre les deu del matí i les quatre de la tarda. Sobretot recomano els boscos aromàtics de xiprers japonesos, com Akasawa; el Parc Forestal Nacional de Tianmenshan (Xina) i l’Ikaalinen (Finlàndia), el primer bosc temàtic del món dedicat al benestar.

Davant la COVID-19, pot ser útil visitar un bosc?
També ho aconsello, ja que en la mesura que el coronavirus destrueix el sistema immune, un bany forestal pot ser beneficiós. L’activitat dels glòbuls blancs creix un 40% els trenta dies següents i enforteix la immunitat.
· Article publicat al número 501 de la Directa

dimecres, 3 de juny de 2020

Un trasllat temporal de palmeres

Trasllat espectacular de cinc palmeres centenàries de l’Ateneu Barcelonès

Una grua de grans dimensions va ser l'encarregada de fer "volar"
aquestes espècies vegetals ubicades al jardí de l'entitat
des de finals del segle XIX


L’Ateneu Barcelonès, al barri Gòtic, ha recuperat l’anomenat Espai Rogent. Fins ara estava llogat a un particular i ara l’entitat ho destinarà a ampliar l’espai de la biblioteca patrimonial. Per garantir-ne el bon estat calen unes tasques d’impermeabilització, ja que aquesta zona està just al subsol del jardí. Els treballs han obligat al trasllat provisional de cinc palmeres centenàries a un viver.
Palmeres “voladores”
Cinc palmeres de grans dimensions han volat literalment per sobre de l’Ateneu Barcelonès. Ho han fet gràcies a una grua de grans dimensions que ha traslladat aquestes palmeres en un viver del Maresme, on s’estaran fins que s’acabin els treballs d’impermeabilització de l’espai que ocupaven el jardí de l’entitat
des del segle XIX.
Mateu Barba, responsable del projecte d’impermeabilització, explica que amb els treballs “fem una impermeabilització de les voltes aquestes de maó que hi ha de l’Elies Rogent i a sobre hi van una sèrie de caps fins a 10 capes tècniques que són antiarrels, filtrants, capes que retenen la humitat, diferents tipus de terra que el que fan és que la palmera pugui retornar al lloc on estaven”.
Tornaran en ple estiu
Fonts de l’entitat han indicat que s’espera que les palmeres tornin al jardí de l’Ateneu entre agost i setembre vinent. Durant aquest temps s’hauran enllestit els treballs que permetran a l’entitat incorporar l’Espai Rogent per a la biblioteca patrimonial de l’entitat.


Àngels Molina | Merche Artacho Vega
· Article de betevé del 02.06.2020

dijous, 21 de maig de 2020

Xiprers, alts i severs, envellutats i negrosos

Miquel Utrillo. Als Xiprers

Als Xiprers

Xiprers. Santiago Rusiñol
Alts i severs, envellutats i negrosos, vestits d’espessa molsa abrigant a les branques i senyalant el cel, els xiprers, a la terra, semblen fites plantades per fer deturar al home i pregar-li que resi.
Cada un que es va trobant en el camí de la vida és un dit demanant el silenci; cada un que veiem al costat de la ruta, ens senyala, callat, els caminants que han caigut; les arrels de cada un han abraçat els óssos dels caiguts a son ombra, tot xuclant-se les animes cap amunt de les fibres, per deixar-les volar al ser a les branques mes altes.

Miquel Utrillo. A la lluna
Finca d'Arbúcies. Santiago Rusiñol
Glorieta dels xiprers del jardí del príncep. Santiago Rusiñol
Les siluetes dels xiprers son les lapides dels pobres; son els records dels humils; son l’essència que l’esperit ha deixat al despedir-se del mon fent reviure la matèria; son el sepulcre vivent dels últims secrets de la vida; l’arbre sagrat, fill dels últims sospirs del home.
Quan l’últim hagi mort, quan el mon sigui un desert, quan el planeta rodoli com un immens cementiri, el xiprer solament recordarà als que moriren.

Miquel Utrillo. Xiprers a les Ruïnes
Els xiprers de Vil·la d'Este. Tívoli, Roma. Santiago Rusiñol
Camí a la ermita. Sitges. Santiago Rusiñol
D’entre el silenci etern de la terra apagada brotarà tot un bosc d’arbres llargs i cendrosos, tot un bosc de xiprers, un bosc que el vent gelat farà cruixir a tota hora.
I el gronxament aquell serà la darrera guspira deixada per l’esperit entre el caliu de la cendra.
Serà l’oracle darrera de la terra enyorosa, despedint a les animes.
 

Santiago Rusiñol

Als Xiprers. Enric  Morera
Caminal de roses. Santiago Rusiñol
Brolladors casa Bades. El jardí de la balarina. Granada. Santiago Rusiñol
Text, il·lustracions de Miquel Utrillo i música del llibre :
“Oracions”, de Santiago Rusiñol. 1897
Decorades amb dibuixos de Miquel Utrillo i música d’Enric Morera.

Jardi de Monfort, València. Santiago Rusiñol
Càstor i Pòl·lux. Jardí de Monfort, València. Santiago Rusiñol
Xiprers d'Aranjuez. Santiago Rusiñol

dimecres, 20 de maig de 2020

Lymantria dispar una cooperació sistèmica

Fumigacions amb Bacillus thuringiensis
als alzinars de Mallorca i Menorca

Un exemple de cooperació sistèmica, la que estableix un hàbitat com el d'alzinars per afavorir la creació d'humus, entre moltes altres accions i interaccions que desconeixem, és entès per la gestió tècnica forestal administrativa com un problema de plaga i punt.

Lymantria dispar

Hem hagut de comprovar com elements de la natura ens imposen tals radicals canvis en la nostra còmoda quotidianitat global que, més enllà de solucions d’immediatesa científica, política, social o econòmica, hem hagut de recórrer a la filosofia en el millor dels casos, o a fregar frenètica i trasbalsats una bolla de vidre, en el pitjor. Estam comprovant, de grat o per força com l’antropocè no serà una era geològica de llarga durada en la història de la Terra que duri centenars de milers, milions d’anys, sinó més bé un anecdòtic gra de sorra d’uns pocs centenars, alguns milers d’anys, si voleu, si la iniciam en el naixement de l’agricultura.

Tota aquesta farragosa introducció ve a compte per la insistent i perseverant arrogància en el seu equivocat plantejament col·legial que perpetren les, diguem-ne així, autoritats tècniques en matèria forestal pel que fa a comprensió de funcionament dels ecosistemes naturals forestals, dels boscos.

Perquè ens hem d’enganar? Els col·legis o escoles de formació forestal, enginyeria de monts, de forests, de guarderia forestal, que vaig conèixer en persona, varen néixer amb una idea absolutament intervencionista en la gestió dels boscos, que, si bé valorava aquest com a regulador, protector de recursos hídrics i de retenció dels sòls, era en l’aspecte de manejament silvícola, vivers, reforestacions, monocultius, explotació forestal en definitiva, on hi mantenia la seva principal raó de ser. Totalment centralista i centralitzada, jerarquitzada, corporativista i fortament addicta, com no podia ser d’altra manera, a l’esperit i concepció antidemocràtica del règim franquista durant el temps que va durar, i més.

Hem pogut comprovar, a Catalunya en pròpia carn, com de transició modèlica del franquisme poca cosa, molts estaments estatals essencials, polítics, judicials han restat intactes. Altres, en alguns casos nostàlgics, ploren la seva adscripció corporativa autonomia enlloc de l’estatal, o nacional, si ho voleu aquí.

D’acord, no me’n puc estar, ho havia de dir i gairebé ja ho he dit, però encara vull fer una consideració més per arribar on vull anar. Quan jo estudiava a l’escola forestal de Lourizan, a Pontevedra, dos anys de ric aprenentatge, coneixements i amistat, teníem un bon llibre de plagues forestals publicat l’any 1981 “Plagas de insectos en las masas forestales españolas” del “Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación”, dic un bon llibre perquè les definicions, explicacions dels arbres i els insectes relacionats estaven molt ben estudiats i explicats. Un dels apartats important d’aquest llibre, el principal al cap i a la fi, era la lluita contra les “plagues” forestals, per exemple en el cas de la Lymantria dispar, la defoliadora de les alzines, recomanava el tractament amb DDT, Diflubenzurón , Triclorfón... Si aleshores, crec que ho vaig fer, jo m’hagués atrevit a criticar públicament aquells tractaments, en el pitjor dels casos m’haguessin tractat de roig esvalotador i extremista  i, en el millor, amb superior condescendència, em parlarien amb criteris d’equidistància i de necessitat de reflexions i estudis futurs del tema. Així anaven les coses aleshores.

Avui, aquests dies, la Conselleria de Medi Ambient i Territori, a les ordres del Conseller Miquel Mir Gual, de MES per Mallorca, ha fumigat en plena època primaveral un número indeterminat, però important, de quilòmetres quadrats d’alzinars, alguns dins Espais de Rellevància Ambiental. A la pàgina d’aquesta Conselleria, concretament la de Sanitat Forestal (deunhidó amb el nom) a l’apartat de tractaments fitosanitaris diu així:

- Els tractaments fitosanitaris: Consisteix en polvoritzar les fulles dels vegetals afectats mitjançant un producte registrat i autoritzat per aquest ús i plaga; les erugues, al alimenta-se de les fulles tractades, o bé al entrar en contacte amb el producte, moren. Cal tenir present que les erugues de L. dispar no neixen totes en el mateix moment i per tant, caldrà realitzar més d'1 aplicació, o bé utilitzar productes amb major persistència en el medi. En tots els cassos, caldrà disposar del carnet de manipulador d'usuari professional de productes fitosanitaris per l'aplicació de qualsevol d'aquests productes.

 Aquesta actuació s'ha de realitzar quan es detectin les primeres erugues, que generalment es produeix cap al mes de abril o maig.

 L'endoterapia (injeccions a tronc de productes fitosanitaris) també té una bona efectivitat en la lluita contra aquesta plaga.

 Les substàncies actives que es poden utilitzar: (sempre productes registrats i autoritzats pel Ministeri de Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi Ambient.):

1.       Bacillus thuringiensis variedad kurstaki: Insecticida biològic format per espores i toxines del bacteri BTK. Activitat únicament per ingestió; actiu sobre estadis larvaris de lepidòpters, però també pot actuar sobre larves i adults d'alguns coleòpters i dípters. Ràpida degradació a la llum UV, es part del ecosistema; es degrada a compostos no tòxics. La EPA el considera exempt de toleràncies de residus. Possible necessitat de varies aplicacions, ja que afecta principalment a larves en els primers estadis de desenvolupament i a la seva ràpida degradació.

2.       Cipermetrin: Piretroid sintètic amb activitat insecticida, no sistèmic, de ampli espectre i eficaç tant per contacte com per ingestió. Té una marcada activitat repel·lent. Es caracteritza per la gran activitat insecticida a molt baixes dosis, degut a la seva ràpida acció: efecte de xoc, bona persistència i alta eficàcia contra lepidòpters. És molt resistent al rentat per efecte de la pluja; es degrada ràpidament en el sòl. Possible afectació sobre organismes aquàtics i abelles (caldrà consultar la fitxa de registre de cada producte en particular

3.       Deltametrin: Piretroid sintètic,  amb activitat insecticida molt superior a les piretrines naturals, no sistèmic, que actua a dosis molt baixes per contacte e ingestió. Poc residual. Certa activitat repel·lent. Possible afectació sobre les abelles, els organismes aqüàtics i perillós per al medi ambient (caldrà consultar la fitxa de registre de cada producte en particular).

4.       Diflubenzuron: insecticida con activitat per ingestió i contacte. Interfereix en la producció de quitina (IGR), impedint la muda, i la eclosió dels ous; els resultats tarden en manifestar-se. Perillós per al medi ambient i nociu.  Aplicació mitjançant tècniques a ULV (mitjans aeris).

5.       Lambda cihalotrin: no autoritzats en alzines.

6.       Tebufenocida: Diacilhidrazina amb activitat insecticida por ingestió i en menor mesura per contacte; regulador del creixement (MAC) per accelerar el procès de muda; las larves tractades deixen de alimentar-se després de la ingestió, al cap de 2-4 hores, detenint-se la producció de danys. Perillosa i nociva.

Finalment el tractament, fumigacions sobre l’alzinar,  ha estat amb  aquest:

El producte que utilitzarem està formulat en base a la matèria activa Bacillus thuringiensis, varietat kurstaki, que únicament es efectiva en les larves de lepidòpters de primers estadis de desenvolupament. És tracta d’un producte biològic, apte per a ser utilitzat en agricultura ecològica i d’ús compatible amb les abelles. No es necessari prendre mesures especials de protecció durant la seva utilització.

Si bé... En aplicació del Reial decret 1311/2012, de 14 de setembre, sobre l’ús sostenible dels productes fitosanitaris, no es tractara ni sobre nuclis urbans, masses d’aigua, cultius d’agricultura ecològica, ni centres d’apicultura, d’acord consta en els registres oficials del Govern Balear.... I bé?

En tot cas, perquè fumigar, combatre, atacar aquests lepidòpter, la Lymantria dispar lligat a les alzines o la Thaumetopoea pytiocampa , processionària, lligada als pins? Quin mal fan? En ambdós casos, i per escurçar i dit aviat, són elements biològics propis d’ecosistemes mediterranis, amb una funció (potser semblant a altres sistemes de defoliació d’altres latituds) de defoliació dels arbres, alzines una i pins l’altre, per incorporar les fulles en forma d’adob i humus com a posteriors nutrients. Recordau que els boscos escleròfil·les mediterranis no tiren la fulla a la tardor, en tot cas ho fan i per estrès hídric a l’estiu. No s’ho poden permetre, els estius mediterranis són secs i calorosos, molts d’anys mals de passar, costa massa. A la vegada la incorporació de les fulles com a matèria orgànica del sòl és més fàcil si aquest ha estat digerit, descompost en primera instància, per un element creat per el propi ecosistema per aquesta finalitat, en aquest cas els dos lepidòpters, cuques, esmentades. A anys més bons, és a dir amb precipitacions altes, més producció de fulles i, en conseqüència més activitat defoliadora. Val a dir també, que la natura en general utilitza sistemes per regular, controlar, creixements poblacionals o metabòlics excessius. També en pot ser el cas.

Per si de cas, el llibre sobre plagues del que vos parlava abans, en referir-se als danys que aquestes dues papallones, cuques, provoquen als arbres, alzines i pins, en cap cas menciona que provoquin la mort de l’arbre. Per altra banda, fa anys i anys que la Conselleria autonomia o Administració estatal combaten aquestes “plagues” a les nostres Illes, especialment a Menorca. Quina és la victòria d’aquesta persistent i costosa lluita? Paisatgística per finalitat estètica turística?

Per altra banda, quina mena de direcció política és aquesta que ulls clucs aplica el que li marquen els tècnics? Així ens va.

Avui mateix el GOB ha demanat explícitament i amb arguments molt exposats i diferents, però concordants als meus, l’abandonament de les fumigacions contra la cuca de l’alzina. Ben igual que ja va demanar per la cuca del pi. En recomano la lectura als dirigents polítics de govern d’aquesta formació.

Avui, com ahir, seré titllat d’extremista o, en el millor dels casos, amb condescendent superioritat i falsa equidistància se’m dirà que s’hauria d’estudiar, potser. Mentrestant, ni un téntol, les fumigacions any rere any, siguin governants d’esquerres o de dretes es realitzen. No puc més que imputar-ho a l’estúpida arrogància de l’Homo sapiens de la que parlava al començament en termes filosòfics. Qui sap si el coronavirus o altres que estan per venir, troben el seu millor hàbitat en sistemes o ecosistemes debilitats per les nostres accions estúpides i imprudents.

Joan Vicenç Lillo Colomar
18 de maig de 2020