És la natura un bé contemplatiu ?

El foc ens interpel·la,

és la natura un bé contemplatiu

o, com nosaltres, un organisme viu?

El foc ens interpel·la,

volem de veritat defensar el batec verd

o senzillament lamentar-nos després?

El foc ens interpel·la,

esperarem els estralls del proper

o des d'ara mateix picarem pedra?.

Franc Guinart i Palet

9-07-2026

Lenta asfixia i calcinació dels arbres

 Rèquiem a les Gavarres

Cel taronja damunt de Les Gavarres,

lenta asfixia i calcinació dels arbres,

la mort tràgica ens cega la mirada,

la mort tràgica ens entristeix el cor.

Perquè quan el foc s'extingeixi

no ho farà el dolor per la terra malmesa,

ni la certesa que per tanta desídia 

una petita feixa s'ha multiplicat per mil.

Quan transitem els camins de cendra,

cal no oblidar els entabanadors,

els xerraires i els salvapàtries,

cal no donar-los poder de decisió.

Perquè les paraules omplen discursos,

però els discursos no es transformen

en plans veritables de gestió forestal

si no hi ha una autèntica voluntat de fer.

 

Franc Guinart 
4-07-26

*

La vida a la capçada dels arbres

Meg Lowman,
biòloga; fa quatre dècades que investiga la vida a la capçada dels arbres:

“El 50% de la vida a la Terra viu a la capçada dels arbres”

(Foto: Andreu Esteban)

63 anys. Vaig néixer a Nova York i visc a Florida. Estic divorciada i tinc parella: ell m’ensenya golf i jo li ensenyo a pujar als arbres. Tinc dos fills. Dirigeixo Tree Fundation . Els arbres ens donen la vida, i durant la meva vida el 50% dels boscos han estat talats. Sento una connexió espiritual amb els arbres. 

“El valor d’un arbre

Mentre tots els seus col·legues botànics miraven el tronc de l’arbre, Lowman mirava cap amunt: volia veure’n les fulles, qui les habitava i qui les mossegava. Es va fabricar un equip d’escalada i es va enfilar dalt dels arbres per dur a terme els seus estudis. Va començar llavors la vida com a arbonauta i la seva defensa d’aquell món que formen les copes entrellaçades dels arbres en boscos i selves: el vuitè continent que mai abans no havia estat estudiat. Va dissenyar passarel·les penjants de centenars de metres de longitud, als EUA, Etiòpia, Escòcia o Malàisia, que es van convertir en temples científics i que van multiplicar l’economia dels seus habitants, canviant la tala pel turisme. A Lowman li agrada pujar-hi els nens perquè aquella meravella no s’oblida. La seva biografia, La arbonauta ( Galàxia Gutenberg), està plena de vida.”

Com se li va ocórrer enfilar-se a la capçada dels arbres?
Tots els que estudiaven els boscos eren homes i només veien les capçades quan els arbres es talaven. Miraven a l’altura dels seus ulls.

Vostè va mirar cap amunt.
Vaig decidir pujar-hi. Vaig dissenyar un arnès i vaig demanar unes cordes d’escalada per no danyar l’arbre. Tenia molta por.

Però hi va pujar.
I vaig quedar meravellada. Estava ple de criatures mastegant, pol·linitzant, volant...

Porti’ns amb vostè.
Allà dalt conviuen ocells, els nius, milions d’insectes de tots els colors imaginables, ratpenats, coales, micos, lleopards, peresosos... Cada arbre alberga una comunitat diferent.

Vostè l’anomena el vuitè continent.
Sí, és un altre món. El 50% de la vida a la Terra viu a la capçada dels arbres.

I va voler que aquell món fos accessible.
Treballava en un projecte d’ecoturisme a Austràlia i tenia dos fills petits que no podien pujar amb cordes, així que vaig construir una passarel·la suspesa entre les capçades.

Un èxit?
Sí. Aquella passarel·la va ser el principi.
Ara, a través de Mission Green, ajudem a construir passarel·les per tot el món que protegeixen els boscos i permeten estudiar-los.

Doncs s’ompliran de turistes.
Sí, però això dona feina i diners a la gent local. Ja no han de talar els seus boscos i els científics podem conèixer i protegir un món que abans era inaccessible.

Vostè és una científica de camp.
Em vaig casar a Austràlia amb un agricultor i la seva família veia amb mals ulls que treballés. Va ser dur fer-me mestressa de casa: em vaig divorciar i vaig tornar als EUA.

Com va combinar maternitat i feina?
Vaig ser una mare soltera feliç. De petits els meus fills m’acompanyaven sovint en les meves expedicions. Era l’única dona i, al principi, alguns científics em miraven malament. Després em confessaven que tenien enveja perquè no podien portar-hi els seus.

No l’hi van posar fàcil.
Em pagaven menys, em donaven la pitjor hamaca i havia de treballar més que els homes per demostrar que mereixia ser allà. Sempre em posaven a prova.

Com es portaven els seus fills?
Eren els que descobrien més bestioles diferents. A Belize vivíem en una cabana i sobre els llits dels meus fills hi havia dotze taràntules. Estaven encantats!

I vostè?
En altres ocasions, els altres científics ja em van fer dormir a l’ hamaca sobre la qual hi havia un niu d’aranyes verinoses.

Encantadors.
El que no sabien és que els meus fills i jo te­níem de mascota una taràntula: la Harryet.

I era afectuosa?
Interactuàvem amb ella. Són verinoses, però no se sentia amenaçada per nosaltres. Va viure vuit anys.

Li va costar que l’acceptessin.
Quan una dona fa una cosa millor que un home, alguns se senten amenaçats. Per això vaig escriure les meves memòries, sobretot perquè les dones poguessin aprendre de la meva experiència.

No tot ha estat bonic.
Al llarg de la meva vida, la meitat dels boscos del món han estat talats.

Hi ha qui diu: plantin-ne d’altres.
No és el mateix. Els arbres més antics sostenen mons sencers per descobrir.

Els boscos primaris.
Sí, i el més exitós que faig és amb nens. Els pujo a un arbre i després expliquen als seus pares aquella meravella i els eduquen en el respecte. Parlo amb un milió de nens a l’any, faig programes de televisió i llibres per arribar a ells. Aquesta és la meva arma secreta.

Què l’emociona a cent metres d’altura?
Veure quin insecte es menja les fulles, quin ocell es menja quin insecte; veure tanta vida.

És com ser detectiu.
Sí, soc la detectiva de les fulles. Allà dalt tot està connectat. A l’Índia treballo amb els tigres perquè estan connectats amb les capçades dels arbres. Tot és un ecosistema. Els tigres pugen a les capçades i s’estiren a les branques per menjar-se els cérvols, que s’alimenten dels arbres, mantenint així l’equilibri de l’ecosistema.

Vostè dormia a la capçada dels arbres?
Sí, però durant anys vaig buscar-hi insectes durant el dia i no els trobava. Una nit que no podia dormir vaig sentir el so dels insectes mastegant i vaig entendre que mengen de nit per protegir-se dels ocells.

Què l’ha fet plorar?
Pensar que aquell món desapareix massa ràpidament sense que l’hàgim conegut.

Quina idea la sosté?
Vull que cada dia compti. La meva eina fonamental és l’alegria i la tenacitat.

No hi ha tristeses allà dalt?
Allà veus clarament que la mort forma part de la vida, que som part d’un cicle.

Ima Sanchís
· Article publicat a 'La Contra' de La Vanguardia el 26/05/2026

Els soldats van envair els camps d’oliveres

Pòrtic

Com altres vegades en aquestes dates m'ha fet il·lusió escriure quatre versos que parlin dels arbres i de les persones.
Enguany hi trobarem el drama escandalosament cruel que el sionisme està exercint sobre Palestina. Crec que des de casa nostra l'únic que no podem fer és deixar de parlar d'aquest GENOCIDI com si tot ja estigués resolt o com si mai, en el fons, no hagués passat res.

L'olivera, potser l'arbre més amarat de Mediterrània, és tot un símbol viu que ens uneix i que ens hauria de fer pensar què fem cadascú de nosaltres per a que tota la barbàrie que està passat no gaire lluny de casa no caigui en l'oblit d'aquí a quatre dies.  Perquè l'anihilament de Palestina, des de la total impunitat d'Israel sota el mecenatge dels Estats Units, és en certa manera l'anihilament de tota la democràcia occidental tal i com l'havíem entès fins ara.

BON NADAL..i un fraternal record per a tots els que no ho estan passant gens bé.

Franc Guinart i Palet
2025

Les oliveres de Cisjordània

I els soldats van envair els camps plens d’oliveres
per a, deliberadament, calar-hi foc, una darrere l’altra,
davant la trista i indefensa mirada d’alguns palestins,
que al mateix temps sabien que calia guardar distància.

Un grupet, el dels joves, va atansar-se a protestar
havent d’escapar-se corrents fent ziga-zagues
per a fugir del sobtat bram dels fusells d’atac,
proveïts de gallets sensibles a l’odi i al menyspreu.

Els uniformats israelians esclataven en rialles
davant la terrible por provocada als agricultors,
així mateix es felicitaven els uns als altres
per aquella fina punteria que la sang havia fet vessar.

Així ho explicava un periodista que es deia Jesús
 i que feia mesos que s’arriscava més del compte
perquè no volia que la veritat quedés amagada 
rere les censures que protegeixen als de sempre.  

Segur que li deurien fer un noble i sentit homenatge
quan va caure abatut, diuen, per una bala perduda,
el millor de tots, però, seria no desviar mai més la mirada
quan la crueltat i la injustícia volen creuar el nostre pas.

Franc Guinart i Palet

2025

~

De l'ullastre a l'olivera

 “Tota olivera té set mil anys”

Rafael Fontán Barreiro (Foto: Dani Duch)

Rafael Fontán Barreiro,:
Tinc 73 anys. Vaig néixer a Quintanar de la Orden (Toledo) i visc a Càceres . Estic casat amb la poeta Ada Salas. Tinc tres fills (de 41 a 26 anys) i dos nets (3 i 6 anys). Política? Justícia social, amor i respecte. Creences? Crec en la humanitat . Canto Bach i toco música celta. 

‘La almazara de Catón’

“Cartago ha de ser des­truïda”, clamava Cató. I el 146 a.C. Roma va destruir Cartago... però no els seus llibres: van ser traduïts al llatí, i en particular els manuals d’agricultura de l’olivera, en la qual destacaven molt els cartaginesos, com a bons fills dels fenicis. Roma va fer de l’olivera de la Bètica –sobretot– la seva indústria més puixant, a cavall dels segles I i II d.C., amb els emperadors Antonins (“la millor època de la història de la humanitat!”, segons el parer de Gibbon, el gran historiador), que tants monuments ens ha llegat, erigits sobre l’or de l’olivera. Fins i tot revenien l’oli que havien fet servir els atletes i gladiadors, una vegada aplicat i raspat de la seva prestigiosa pell. Ho explica tot Rafael Fontán al llibre La almazara de Catón. Olivos y aceite en Grecia y Roma (Godall).

Des de quan hi ha oliveres?
Fa cinc milions d’anys, a la Mediterrània va aparèixer l’ullastre.

Què és l’ullastre?
Una planta: olivera silvestre.

I vam domesticar la planteta?
Fa 8.000 anys, després de seleccions successives i empelts.

On?
A Palestina.

I com va arribar l’olivera aquí?
Els fenicis! La van portar a Egipte, Jònia, Creta, l’Egeu, el nord d’ Àfrica, les penínsules Itàlica i Ibèrica: portaven plançons a Tartessos... a canvi d’estany.

Quan?
Uns 900 anys abans de Crist.

Tenim oliveres fa gairebé 3.000 anys?
Com l’alfabet i les cases quadrades.

I les oliveres es van adaptar bé aquí?
De Huelva a Extremadura i pel llevant iber, de l’estret de Gibraltar al Pirineu.

I fins avui.
El més curiós és que si plantes un pinyol d’oliva... no sortirà una olivera. En sortirà un ullastre! La llavor torna a l’origen, a l’avi, la planta silvestre ancestral.

Llavors, què fem?
Plantar vares d’olivera, de la varietat que sigui, filles d’empelts mil·lenaris... i llavors sí que creix una olivera!

Cada olivera surt d’una altra olivera.
Ja ho veu, per això dic que qualsevol olivera té 7.000 anys! Simbolitza l’esperança de vida eterna. La plantes sabent que els seus fruits els veuran els teus fills o nets.

En visito una de dos mil anys, Lo Parot...
N’hi ha moltes a Espanya de 800 anys...

Què van aportar els ibers a l’olivera?
Un ús local i familiar d’olives i oli. Arriben els romans i la producció s’industrialitza.

Fins a quin extrem?
L’oliva de la Bètica es va premsar en trulls i l’oli es va exportar a Roma en àmfores de 30 litres, per mar.

Què és un trull?
Un edifici amb habitacles per emmagatzemar olives i l’oli obtingut després de premsar-les en una premsa.

Va ser l’aportació de Roma?
Els romans, militars, assolaven la terra per alimentar els seus milers de soldats. Després necessitaven tècnics agrícoles, per emergència nacional.

Tècnics agrícoles?
Les millors ments de Roma van escriure minuciosos tractats de cultiu del camp, és a dir, d’“agricultura”.

Quines ments?
Catul, Columel·la (de Cadis), Varró, Pal·ladi, Plini... detallen als seus tractats el correcte cultiu de l’olivera.

Per exemple?
La terra ha de ser porosa, no argilenca. La distància entre oliveres haurà de ser de nou metres. És millor no podar-les gaire...

Ah, no?
Els oliverars antics eren boscos ombrívols. Si es poden avui és per afavorir el volum de producció d’oliva.

Què en sabien els romans?
L’olivera demana un clima suau, una mitjana superior a 3ºC. Un fred de 10ºC la mata. Prefereix cotes inferiors als 300 metres i no allunyar-se més de 60 quilòmetres de la costa. Avui això ha evolucionat.

L’oli exportat des de la Bètica, fins a on anava?
A la cort imperial de Roma, als rics. I per a les termes i gimnasos. Arribaven àmfores al port de Roma, la runa de les quals va generar la muntanya Testaccio: 30 metres d’ alçària.

Què feien els romans amb l’oli?
Després de fer exercici, l’untaven a la pell, que després raspaven amb l’ estrígil, una espècie de cullera.

No era per cuinar?
Vostè i jo som aquí perquè els nostres avantpassats van menjar pa i olives. Els mediterranis hem menjat tres grans: oliva, blat (pa) i raïm (vi).

Quin ús majoritari donaven a l’oli?
El primer oli, el d’oliva verda, era el més valuós: per a perfums i liniments, higiene, cura corporal. La segona collita, per a la cuina. La tercera collita, per alimentar llums d’oli...

I els grecs, abans, havien fet el mateix?
Atenes ho és per Atenea, la deessa: va fer brollar l’olivera al turó del Partenó, on es multava qui danyés aquelles oliveres. El seu oli era un premi per als atletes.

Bravo pels grecs.
Atenes crea el teatre i la democràcia... gràcies a la riquesa de la seva terrisseria, necessària per transportar vi... i oli!

Una olivera: un bon emblema per a un demòcrata, doncs.
Malgrat que Cató, primer literat llatí, es va oposar que Roma sortís fora de la península Itàlica, la seva paraula per dir ‘bon romà’ era “agricultor”.

Víctor-M. Amela
· Article publicat a "La Contra" de La Vanguardia el 08/11/2025

Vídeo de promoció d'Amics Arbres a Ona Mediterrània.

 Amics Arbres, el programa que sorprèn

Amics Arbres és un programa dedicat als arbres, però no només això. Ens descobreix tota la cultura al voltant dels nostres 'amics'... i va confegint una banda sonora original i eclèctica.

El programa Amics Arbres, com fan els arbres, convida a colgar-se de les seves branques, aprofitar els seus fruits i a congriar la vida. Cada dijous a les 20.00 hores, podeu escoltar l'estrena d'un nou programa i els dissabtes a les 8.00 hores es fa una redifusió.

Podeu trobar Amics Arbres, amb Joan Vicenç Lillo Colomar, a la 88.8FM i a la secció 'A la carta' a la web onamediterrania.cat 

Podeu veure el vídeo aquí: Vídeo promoció

Informació del DBalears 

Amics Arbres a Ona mediterrània

El programa Amics Arbres, com fan els arbres, convida a colgar-se de les seves branques, aprofitar els seus fruits i a congriar la vida. Cada dijous a les 20h i redifusió dissabtes a les 8h, Amics Arbres amb Joan Vicenç Lillo Colomar, a la 88.8FM.

Amics Arbres a Ona Mediterrània

 

Explotació forestal i lluita maputxe per a la recuperació de la terra

Trafkintu o la revolució maputxe de les llavors

En el segle XXI, la rebel·lió és mirar al passat. A la pampa de Koz Koz, la comunitat maputxe fa una barrina per a compartir el seu coneixement, o “kimun”, i preservar les llavors autòctones. Amb aquestes iniciatives, volen recuperar les tradicions que el capitalisme els va arrabassar.

Miguel Fernández Ibáñez

Són les 10 del matí a la pampa de Koz Koz, a Panguipulli, a la regió de Los Ríos, i Jorge Weke insta a començar el ritual on es demana a la mare terra, o “ñuke mapu”, que protegeixi les llavors i els cultius de qui assisteixen al trafkintu, una cerimònia on els i les maputxes intercanvien llavors i plantes autòctones. Davant un arbre jove, espigat i quasi sense rames, fràgil encara, els assistents formen vàries files. És Weke l'amfitrió, i qui són al seu costat amb unes fulles petites i bols de fusta

comencen a espargir a la terra gotes de “mushay”, una beguda feta a base de blat o blat de les índies, i llavors beuen uns glops. Després, mentre Camilo toca de forma intermitent la “trutruka”, aquests bols passen de ma en ma i totes les persones repeteixen l'escena: fan uns glops i esparceixen unes gotes a la terra. Amb aquest ritual, “ñuke mapu” es sent respectada i preparada per a beneir el trafkintu.

El trafkintu és una tradició maputxe que recorda els temps en els que no existien els doblers: els agricultors locals canviaven els seus productes per peix o carn. Marisol Patiño Trui Trui recorda que abans venien des de Laffkenche amb peix i productes aliens a aquesta regió. “Esperam fer-ho perquè ja ho varem fer”, insta. “Només s'ha de tenir les ganes de mantenir això viu”, afegeix. De moment, aquest trafkintu sembla incipient, encara que algun dia aspira a assemblar-se al que feien els ancestres maputxe. A més, més enllà de l'aportació material, volen ampliar la comunitat. “Si no hi ha producte, podem ajudar amb la ma d'obra. Llavors, la ma ve de tornada, hi ha reciprocitat, estima. Abans, quan s'intercanviaven animals, els maputxes restaven agermanats”, recorda Weke.

Aquest trafkintu té dos objectius principals: impulsar un sistema alimentari alternatiu al capitalista que permeti l'autosuficiència i preservar les llavors i plantes autòctones de Wallmapu. A més, apunta Marisol Patiño Trui Trui, coordinadora del programa de “l'hort” a la organització maputxe Parlamento Koz Koz, es comparteix el coneixement o “kimun”: “L'hort maputxe consisteix en recollir tota la saviesa que, sense anar tan lluny, tenien les nostres mares i padrines. Avui dia tots els programes estan enfocats en usar químics i la idea és tornar a cultivar la terra com es feia abans”.

Baix una carpa blanca que protegeix de la pluja, unes 40 persones, inclosos dos petits grups d'escolars infantils, expliquen qui són, perquè hi van i quines llavors, plantes o flors duen per a intercanviar. Algunes persones parlen en mapudungu, altres en castellà. No falta el mate, tampoc el cafè i el te, i hi ha coques de blat, castanyes i pinyons enormes. Maria Elsa du llorer, romaní, menta i un orenga que “des de sempre” és en mans de la seva família, i cultiva uns fongs que, creu, a penes coneix la comunitat maputxe. Per la seva banda, Blanca mostra flors, julivert, pastanagues blanques i espinacs vermells. Altres persones duen ravenets, tomàtigues o roselles.

“Som una artesana maputxe i també som una sembradora de llavors antigues. Conserv les llaors de la meva mare i els faig una bosseta per a guardar-les”, diu Maria. “De gener a abril les prepar i procés, tenc una cuina especial per a secar-les i guardar-les correctament. A totes els faig un procés especial per a conservar-les”, conta, i nomena les seves llavors, procedents del seu hort a Pucura, a prop del llac Calafquen: el “üwe” o blat de les índies en dues varietats, de gra vermell i groc, per a fer locro i chuchoca; la “poñi” o patata morada, coriandre blanc, bleda, lletuga i “poroto” vermell.

Mir de tenir el meu corral amb flors; donen una harmonia diferent. Molta gent diu erròniament que són per a les dones: jo també he escoltat opinions masclistes”, diu Guido Haiquil, qui ha participat en altres trafkintu organitzats per altres comunitats a Wallmapu. “Gràcies a les plantes, podem respirar l'aire pur que ens queda. Les hem de rescatar. Al ritme que va la societat, en 20 o 30 anys moltes d'aquestes espècies no existiran, i això significa que tampoc ho faran els maputxe, els animals, les aus... És una cadena, es mor una espècie i entra en perill una altra”, considera, i posa com exemple el “puye”, un peix que s'ha extingit al seu lloc, a Puyehue, que significa el “lloc del puye”.

La comunitat maputxe tracta de rescatar i identificar les llavors antigues i autòctones. Tenen por a perdre-les, sobre tot perquè l'Estat xilè té en ment estandarditzar les llavors i la producció agrícola: la resolució número 162 sobre les llavors tradicionals aprovada per el Govern restringeix el seu ús i intercanvi; tan mateix, el maig passat el Ministeri d'Agricultura va deixar temporalment sense efecte la resolució per analitzar si les autoritats estan obligades a consultar les comunitats nadiues.

Recuperació de la terra

A més d'intercanviar llavors, en el trafkintu s'expandeix la comunitat: les persones es coneixen i expliquen els seus punts de vista sobre els problemes que afronta Wallmapu. Els temes centrals són la crisi climàtica i el dret a controlar el seu territori per a impedir l'avançament de les grans empreses extractores de recursos naturals.

És Francisco Kakilpan qui millor acobla aquestes dues causes, i deixa clar que està a Wallmapu i no a Xile. “El context que vivim exigeix que els maputxe ens organitzem. El canvi climàtic és aquí: en 30 anys no tendrem glacials i en 50 no hi haurà aigua aquí. L'avantatge és que els maputxe som aquí, i tenim la responsabilitat de contribuir a aquest país, que és Wallmapu, el país maputxe”, diu Kakilpan. “Per a combatre el canvi climàtic només hi ha una solució: que Wallmapu torni a ser una selva. La única manera de mantenir el clima que tenim és plantant milions d'arbres”, insisteix. Per això, tan mateix, abans han de recuperar les terres que els foren arrabassades.

La recuperació de terres és la punta de llança de la lluita maputxe, però no avança al ritme esperat: l'Estat permet a les empreses l'explotació de fusta d'eucaliptus o la construcció de plantes hidroelèctriques, mentre que als maputxe rara vegada els concedeixen les terres productives. Terres que l'Estat, a través de la Corporació Nacional de Desenvolupament Indígena (CONADI), negocia amb els terratinents, que no les cedeixen o demanen un valor elevat que els maputxe no poden pagar. Falta finançament, tal vegada voluntat. Com a resultat, segons reflecteix el mitjà de comunicació 'Ciper', entre 1977 i 2015 les hectàrees en mans de les empreses forestals passaren de 2 a 3 milions, mentre que els particulars maputxe a penes en varen aconseguir 209.000 en el mateix període.

“La industria forestal ha generat desigualtat i ha transformat l'ecosistema, amb un migració de treballadors associats al món forestal i l'arribada d'esglésies evangèliques. Hi ha una transformació del territori, un nou tipus de colonialisme a rel d'aquestes plantacions”, subratlla Fernando Pairican, doctor en Història de la Universitat Catòlica. “Una altra transformació té a veure amb la incorporació dels maputxe a la producció, ja sigui com a treballadors o arrendadors de les plantacions; una espècie de mini-productors. I això està generant una fissura dins del poble maputxe: alguns treballen per a les forestals i altres hi estan en contra i consideren que estarien traint la comunitat”, explica, i subratlla que, en el present, els maputxe són minoria a Wallmapu.

El poble maputxe viu als territoris reconeguts a Xile i Argentina i lluita per els seus drets a través de grups armats, civils i polítics. A Xile, suma al voltant del 10% de la població i, a més de a les grans ciutats, s'assenta a les regions centrals i del sud del país. Jorge Weke, portaveu o “werken” del Parlamento Koz Koz, organització on el nom recorda la trobada històrica maputxe de 1907 a la regió de Los Ríos, aposta per el diàleg amb l'Estat xilè, encara que sàpiga que probablement no funcioni. “Nosaltres sempre aspiram a arribar a un acord, però l'Estat no ho vol entendre: les empreses segueixen entrant als territoris amb el suport policial”, explica. “Les lluites es donen perquè la gent necessita el territori que els fou arrabassat per el propi Estat”, afegeix, i apunta que nous colons alteren la balança demogràfica i aposten per un economia basada en l'extracció de recursos naturals. Qui s'hi oposen, diu Weke, són assassinats o demonitzats per un Estat que, en el segle XXI, no nega la identitat de la comunitat maputxe, sempre i quan aquesta es despulli de la seva relació vital amb la terra.

Naiz 22 agost 2024

https://www.naiz.eus/eu/info/noticia/20240822/trafkintu-o-la-revolucion-mapuche-de-las-semillas

Traducció: Joan Lillo

Creem Vida

 Creem la plataforma de televisió en català VIDA

VIDA: La plataforma audiovisual lliure de Mallorca per la cultura i la llengua catalana. Espai per amants de cultura i llibertat

Què serà VIDA?

VIDA és el nou projecte audiovisual de l'Associació Ona Mediterrània
VIDA serà una plataforma de televisió i ràdio sota demanda, oberta i gratuïta
VIDA oferirà tot l'arxiu de programes i pòdcasts d'Ona Mediterrània
VIDA farà programació en directe i anirà sumant produccions audiovisuals a la seva plataforma
VIDA serà la televisió lliure de Mallorca, de les Balears i de tot el domini lingüístic del català
VIDA oferirà pòdcasts per escoltar... i per veure
VIDA digitalitzarà els arxius audiovisuals de les entitats i els particulars que ho desitgin i els posarà a l'abast del públic en general
VIDA serà el batec de la Mallorca que estima la Cultura, la Llengua, el territori, el Medi i defensa els drets individuals i col·lectius
VIDA serà l'espai de trobada de les persones que estimen Mallorca, el català i que estimen la Llibertat
VIDA començarà les emissions l'any 2024

Descripció del projecte. Característiques, fortaleses i diferencials.

VIDA és un projecte audiovisual innovador impulsat per l'Associació Ona Mediterrània, que busca crear una plataforma de televisió i ràdio sota demanda, oberta i gratuïta.
Amb una àmplia gamma de programes i podcasts, VIDA serà una televisió lliure.
Difusió del català: VIDA té com a objectiu principal la difusió del català, no només a nivell local sinó també a un públic més ampli. Mitjançant la producció i difusió de contingut en català, la plataforma busca promoure l'ús i la preservació de la llengua catalana.

Els diversos objectius estan centrats en la difusió i promoció del català i la cultura catalana. En primer lloc, busca ampliar la presència del català a través de la producció de contingut original en aquesta llengua, abastint àmbits com la informació, l'entreteniment i la cultura. Això permetrà enriquir l'oferta mediàtica en català i satisfer les necessitats d'un públic àvid d'aquest contingut.

VIDA aspira a fer el català i la cultura catalana més accessibles, eliminant barreres d'accés i arribant a una audiència més gran i diversa.

D'altra banda, la creació de VIDA representa un pas lògic després dels èxits assolits pels mitjans de comunicació impulsats prèviament per l'associació. Ampliant el ventall de canals de difusió del català i la cultura catalana, VIDA consolida i expandeix la presència d'aquestes entitats en l'entorn mediàtic, reforçant el seu compromís amb la promoció i preservació del català en tots els àmbits de la societat.

Participa-hi!

goteo.org 

Podeu escoltar el programa d'arbres a Ona Mediterrània aquí:

Amics Arbres

Cau l’arbre Omuwafu

Històries del món
Cau l’arbre del rei i els exploradors
· Les pluges torrencials fan caure un símbol ugandès de 150 anys

Uganda, árbol, omuwafu. (Universitat d’Uganda / X)

Adeu a un dels llocs més icònics en la cursa europea per descobrir l’ Àfrica al segle XIX. Adeu a un símbol nacional d’Uganda. Les pluges torrencials van fer caure a finals de febrer un arbre centenari sota les branques del qual havien tingut lloc algunes de les trobades més importants entre el rei dels Buganda de l’època, Kabaka Mutesa I, i els aventurers més importants de l’era daurada de les exploracions.

La direcció de la Universitat de Kyambogo, propietària dels terrenys on és actualment l’arbre, situat a vuit quilòmetres de la capital, Kampala, va anunciar la mort de l’exemplar de l’espècie Canarium , d’almenys 150 anys, malgrat que alguns experts creuen que supera els 200 anys. “L’arbre va caure a causa del xàfec de dilluns a la nit”, va explicar en un comunicat el centre universitari.

 

Sota l’‘Omuwafu’, el monarca Kabaka Mutesa I va rebre al segle XIX aventurers com Stanley, Speke o Grant

L’arbre, conegut en llengua local com Omuwafu formava part fa segle i mig del palau reial del trentè regnat del regne dels Buganda i va ser a l’ombra de les seves robustes branques on el monarca Kabaka va rebre l’any 1875 l’explorador britànic Henry Morton Stanley, al capdavant de la mítica expedició per resoldre l’últim gran misteri de l’exploració africana: recórrer el curs del riu Congo fins al mar.

Segons els historiadors ugandesos, sota l’arbre ara caigut va ser on el rei va escriure i va lliurar a Stanley una carta dirigida a la reina d’ Anglaterra en què convidava missioners i professors a visitar les seves terres. Al seu comunicat, la Universitat de Kyambogo va destacar aquest esdeveniment i va lloar les bondats d’aquell pacte. “Els missioners van tenir un paper significatiu construint un sistema educatiu a Uganda després d’establir escoles i promoure l’alfabetització”.

Un símbol per a la comunitat
L'arbre caigut tenia un gran valor històric i cultural per al poble Buganda

Però la visita del Bula Matari o “ Trencador de roques”, com els congolesos van anomenar Stanley per la seva afició a l’ús de la dinamita per obrir-se camí, no va ser l’única visita llegendària de què va ser testimoni l’arbre Omuwafu. Uns anys abans, el 1862, el rei va acollir un altre dels grans exploradors de la història, el britànic John Hanning Speke, el primer blanc que va veure les fonts del Nil Blanc, que va batejar com a llac Victòria.

Gravat de la visita dels exploradors Speke i Grant al rei dels Buganda l'any 1862 (Kyambogo University)

A aquella trobada va assistir també un malalt James Augustus Grant, explorador escocès de renom. El mateix Grant va deixar escrit en les seves memòries l’amable tracte que el monarca Kabaka li havia dispensat quan estava tan feble que ni tan sols podia aixecar-se del llit. “El rei va enviar un oficial i quaranta dels seus homes per portar-me al seu regne de Buganda i que jo tant desitjava veure... Com que jo no podia caminar, em van col·locar sobre una llitera de vímet i em van portar al trot sobre els caps de quatre d’ells”.Malgrat que el lloc ja no acull el palau reial, que actualment és al barri de Mengo, a la capital, l’ Omuwafu té un enorme valor històric i cultural per al poble Buganda. Fins i tot la direcció de la universitat va rebutjar fa anys de construir un complex educatiu al costat de l’arbre per les queixes de la comunitat local, que va advertir que les obres podien posar en perill l’arbre.

Després que se sabés la caiguda de l’arbre centenari, l’actual monarca dels Buganda, Ronaldo Muwenda Kimera Mutebi II, va demanar a la universitat que plantessin un nou arbre per reemplaçar l’exemplar caigut.

Una altra mort d'un arbre llegendari
Al juny, una forta tempesta va fer caure a Sierra Leone el Cotton Tree, que s'erigia al centre de la capital del país, Freetown

No és la primera vegada que les pluges torrencials dels últims mesos fan malbé un arbre llegendari a l’ Àfrica. El juny passat, una forta tempesta va fer caure a Sierra Leone el Cotton Tree, que s’erigia al centre de la capital del país, Freetown.

Diverses persones assegudes al costat de les restes del Cotton Tree, caigut després de les tempestes del passat 25 de maig de 2023 a Freetown, Sierra Leone. (Saidu BAH / AFP)

La ceiba, de vora 400 anys, era un emblema nacional des que l’any 1792 els primers pobladors de la ciutat, esclaus alliberats d’Amèrica que havien guanyat la seva llibertat per haver lluitat per l’ imperi britànic en la guerra de la independència americana, es van congregar sota les seves branques per resar junts.Des d’aquell dia, Freetown va créixer al voltant d’aquell gegant de copa extraordinària, fins a 15 metres d’ample i 70 metres d’ alçària. El president del país, Julius Maada Bio, va qualificar llavors el que havia passat de “gran pèrdua per a la nació”.

Xavier Aldekoa
Corresponsal a l'Àfrica subsahariana
Xavier Aldekoa (Barcelona, 1981). Llicenciat en Periodisme i etern estudiant de Ciències Polítiques. Amant de les maletes improvisades i d'obrir bé els ulls en viatjar, tinc una predilecció especial per Àfrica i la seva gent.
· Article publicat a La Vanguardia el 27/03/2024

ONA amics arbres

Un programa radiofònic dedicat als arbres

Ahir, dia 1 de febrer, a les 20 hores es va emetre el primer programa a ONA Mediterrània  dedicat als arbres. L'any qui ve 2025 ja farà vint anys que en Francesc Mas Castanyer va crear aquest blog dedicat als arbres, va ser com sembrar-ne un. Avui una de les branques d'aquest arbre és radiofònica. Per tant, una dedicatòria especial a en Francesc perquè gràcies a ell avui, vint anys més tard podem seguir parlant i defensant els arbres amb la mateixa essència amb que va congriar el blog, aquesta vegada però mitjançant les ones hertzianes. 

El programa s'emetrà cada dijous a les 20h i cada dissabte a les 08h. del matí. Tenim obert el canal dels comentaris per qualsevol opinió, suggeriment, aportació o crítica que en volgueu fer. Gràcies. 

àudio programa 1febr24 

Castell d'Alaró

 

Solitud

Essent nascut a Alaró fa més de seixanta anys, m'ha donat l'oportunitat de conèixer, viure i estimar un dels indrets més bells del món, el Castell d'Alaró. De nin i jove hi he pujat amb els amics, hi he realitzat als anys setanta campaments d'esplai, he recorregut la plana arbrada de la penya, m'he abocat als seus balços vertiginosos, he observat els vestigis humans del passat, hi he pujat amb els meus fills quan encara no sabien caminar, hi he viscut experiències personals i col·lectives emotives i alegres, hi he patit en comprovar dia a dia, any rere any la implacable degradació de tot el seu entorn natural i també l'arqueològic, per causes humanes. Fins al punt que des de fa anys hi vaig poc, em costa molt pujar-hi per no haver de patir-ho una vegada més. És un lloc estimat i, com qui ser una persona, em sap greu veure com la seva malaltia evoluciona sense tractament, sense cura, tot i formar part de diverses figures com Espai Natural Protegit i emparar igualment l'existència teòricament protegida de fauna i flora vulnerable i en perill d'extinció, així com conformar un hàbitat únic al món, Patrimoni de la Humanitat, que hauria de ser prioritari conservar.

Fa anys, concretament el 2006, al blog d'amicsarbres vaig escriure això: “Voldria no decaure en un article queixós i depressiu al que pot portar fàcilment el relat de la visita al Castell d’Alaró, refugi i parany dels patriotes Cabrit i Bassa. Però no hi puc fer res davant la decadència constant d’un indret (altra temps?) tan estimat per la gent d’Alaró. Poc puc opinar sobre si l’estat del valuós patrimoni històric que representa el que queda de l’antiga fortificació ha de restar com fins ara o si s’ha de protegir de manera més efectiva, en tenc la meva opinió però no en som entès i per això caldria convidar qualque expert o interessat a ajudar a aclarir-ho. Del que si que puc parlar és de d’alarmant procés de degradació de la vegetació mediterrània propi d’aquest indret, procés que tendeix envers una dinàmica erosiva del sòl que portarà sens dubte a un empobriment de la comunitat vegetal i a l’establiment de una vegetació pròpia d’indrets més àrids. Em va sobtar fort veure els troncs de les arboceres vermelles com si fos de sang després que les cabres les haguessin arrabassat la pell. Baix un alzinar empobrit, sense sotabosc, les arboceres roges destacaven per la seves ferides recents. Cercava marfull (Viburnum timmus) i orenga (Origanum vulgare) que dona nom al penyal de l’Orengar, ja no n’hi ha, com també ha desaparegut de l’indret el cirerer de betlem (Ruscus aculeatus) i el ginebró (Juniperus oxycedrus) que, encara que present, també està molt castigat. Més bé caldria parlar de les plantes que aquests animals no toquen, que són poques: l’olivella (Cneorum tricoccon) i l’herba pudenta (Pasticana lucida).”

No deu fer encara dos anys quan em pensava estar curat d'espants, que em regirà trobar gairebé la totalitat de ginebrons de la penya literalment destrossats, amb molts de brots rogentcs morts. La primera idea absurda que em va venir al cap va ser que un grup de sonats s'havien dedicat a copejar aquestes plantes amb una massa, però aviat vaig comprovar la realitat: les someres del lloc, que s'utilitzen per pujar el material del restaurant i l'hostaleria, havien copejat amb les potes les plantes, imagino que per poper accedir als brots interns més tendres o a plantes que s'hi refugien protegides per les fulles espinoses d'aquest Juniperus. Tot d'una vaig pensar que el que també provocaven les someres és fer els ginebrons més vulnerables al barram de les cabres. Tot això dins un paisatge d'ullastres escorçats i sotabosc inexistent en un alzinar malalt, amb nul·la regeneració natural de llavor o tanyada de cap espècie del lloc, a no ser que sigui tòxica per a les cabres o les someres.

Pel que fa a altres causants de la degradació de la fauna i flora del Castell d'Alaró, cal una menció especial a un episodi relacionat amb dos famosos escaladors bascos, els germans Pou. Arrel d'una denúncia interposada per agents de medi ambient relacionada amb la pràctica d'escalada en un lloc i un període protegit. Aquests mundialment famosos escaladors feren servir totes les seves eines mediàtiques per dejectar la feina dels agents, que val a dir tengueren el ressò que pretenien també gràcies a la col·laboració de mitjans de comunicació i articulistes propis d'aquí, així com la comprensió política, incòmoda per l'actuació dels agents.

L'activitat creixent i il·legal de vols de drons, representa una notable molèstia per als diferents tipus d'aus que tenen l'Orengar, el penyal, com el seu hàbitat, la pàssera (Monticola solitarius) l'esparver (Aquila pennata) el voltor negre (Aegypius monachus) el voltor lleonat (Gyps fulvus), la falzia reial (Tachymarptis melba ), el cabot de roca (Ptyonoprogne rupestris) el falcó peregrí (Falco peregrinus) i molts d'altres. Heu de tenir en compte que tots els animals salvatges són molt sensibles a aquests i altres tipus de molèsties.

Sovint he recordat la novel·la de Caterina Albert (Víctor Català), Solitud. Aquella descripció tan precisa de la invasió per romeria de molta gent per visitar una ermita situada a un indret solitari de muntanya, envoltat de natura salvatge. Aquest llibre va ser escrit a començament del segle XX, però la situació que descriu d'un parell de dies, és ben semblant a la que tot l'any, dia a dia, viu el Castell d'Alaró.

Sense anar molt més enllà de finals del segle passat, el sistema de gestió de residus consistia a llançar per el penya-segat, sovint a la cara nord, tot tipus de deixalles inservibles, des d'electrodomèstics, estris diversos, piles, plàstics o vidres, preferentment a cada relleu de donat. En podeu constatar encara la presència d'aquests materials perquè encara a ningú li ha passat pel cap gestionar la seva retirada.

Hom diria que avui s'hauria de tenir més coneixement i consciència ecologista al respecte, però què pot significar tenir-ne més coneixement i consciència? I quines mesures hauria de prendre l'administració i l'autoritat responsable? No dubteu que el que primer de tot que farien seria valorar l'impacte econòmic i electoral i, si de cas, ja s'ho faran per estudiar el problema fins a l'infinit abans de fer cap passa vers una possible solució de restauració.

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article també publicat a DBalears