dimecres, 5 de gener de 2022

Recuperacions de cultiu

 Saba nova

“Fa anys...”. Fa anys, idò, vaig mantenir una polèmica amb el Sr. Pedro Serra, propietari del diari UH de Mallorca. Si no record malament tot va començar per un article que aquest senyor va publicar al seu diari amb un títol més o menys així: “Els pins, els nous genets de l’apocalipsi”. On, com a testimoni solleric, malparlava i dejectava com si d’un col·lectiu humà es tractés, aquesta espècie autòctona de les nostres muntanyes, com a brutor i invasora d’olivars i alzinars.

Sense entrar en més detalls, jo li contrarestava que, efectivament els pins que reconquereixen els oliverars acaben amb les oliveres, si bé un pi no creix deu metres en un any, el propietari ben be amb una mà podria anar controlant i eliminant la seva presència. El problema compareixia quan els oliverars amb les seves esplèndides marjades eren abandonats. La gent feinera que els va crear fa anys que varen morir i els seus hereus justet, justet els ve tenir temps per anar a fer una torrada vora la caseta.

Els pins, cau de trencapinyons i milanes, són la infanteria que permet la implantació de les alzines i vegetació associada, després d’algun fet traumàtic com pugui haver estat un incendi forestal, una tala a mata rassa o mal realitzada o la conversió en cultiu agrícola d’un terreny forestal.

En tot cas, la reforestació de pins i vegetació associada, càrritx, mates, peterrell, romaní... sobre antics cultius agrícoles, siguin tanques per pastures siguin oliverars, ha augmentat de manera important durant els darrers cent anys. Un clar i simple indicador de l’abandonament de l’agricultura de muntanya per part de pagesos i pastors.

Darrerament hi ha un jovent que de manera il·lusionant vol gestionar antigues herències o recents adquisicions d’aquests oliverars de belles marjades avui reforestades. Les facilitats que l’administració forestal de la Conselleria de Medi Ambient ofereix en forma d’autoritzacions per tal de recuperar en olivars aquests antics cultius agrícoles i abans forestals, són moltes i les raons també: fragmentació del territori en un mosaic forestal-agrícola que pugui actuar de defensa davant un gran incendi forestal, augment de la biodiversitat que ofereixen les marjades d’oliveres amb tota una flora i fauna associada, integració paisatgística de la riquesa patrimonial de les parets seques amb gran varietat d’elements arquitectònics, d’enorme importància per la l’esmorteïment i regulació hídrica de grans cabdals des dels capçals de captació d’aigües...

A aquests arguments ja de per sí importants i lloables se n’hi ha d’afegir un altre no menys important: aquest jovent no ha estat contaminat de l’aprensió secular de l’home contra la natura. L’article den Pere Serra, és, era res més que un clar exemple del tipus de relació establerta entre home colonitzador, dominador i controlador de la natura, era un clam de consideració negativa amb ànim pejoratiu contra la “brutor” que representaven al seu parer els pins i flora associada. Res per altra banda que no compartissin plenament la seva i altres generacions de sollerics o mallorquins... Com dic, aquest jovent sí que veu el càrritx o els pins joves com elements que cal controlar i eliminar de les marjades d’olivars perquè aquestes puguin reeixir, si bé no ho és amb una consideració negativa, pejorativa... fins al punt que el seu final no té perquè ser el foc, el fogueró per eliminar-lo una vegada segat o no. El jovent té més bo d’entendre (i també més bones eines, tipus desbrossadores o biotrituradores) que aquests càrritx segat i arrabassat, pot de manera ordenada convertir-se en terra, en humus per el mateix olivar. Que no cal cremar-ho, que n’hi ha prou fer-ne munts separats a una vintena de metres un de l’altre i en pocs anys n’extraurem terra de mata.

De la mateixa manera que les branques, la rama de pi, es poden convertir en feixos lligats amb corda de pita i, de manera ordenada, es poden aprofitar ara per començar el foc a la xemeneia o ara com a matèria orgànica.

El futur és això, saba neta i nova. Cal animar, estimular aquesta manera de fer entre el nou jovent pagès de muntanya que de mica en mica s’hi compromet. I també donar-los les gràcies perquè, com en tot, l’acció individual sempre té ressons per a l’interès col·lectiu.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat al: DBalears

diumenge, 2 de gener de 2022

La cabra, una espècie invasora a les muntanyes de Mallorca

 Cabres i camaleons

En un documental sobre naturalesa de la 2 espanyola (que pagam els catalanoparlants, però que és 100% en castellà), vaig veure una notícia relacionada amb una espècie invasora introduïda fa anys a les Illes Hawaii, únic estat insular dels EUA situat al Pacífic. Concretament es tracta d’un camaleó. Importat des d’una part d’Àfrica per un venedor de mascotes, en els anys de la seva colonització de l’espai natural, salvatge, de les Illes, ha situat prop de l’extinció molta fauna autòctona, endèmica del lloc. La breu informació sobre el tema concloïa que s’ha iniciat un programa per mirar d’erradicar, eliminar, aquesta espècie de l’espai silvestre, tasca a hores d’ara de molta dificultat tècnica.

Com que som pervers de mena, tot d’una em vaig situar a una altra illa, on visc, Mallorca i amb una altra espècie invasora introduïda i amb efectes tan devastadors sinó més, sobre la vegetació i ecosistemes insulars silvestres, la cabra. També em vaig imaginar responsables polítics del Medi Natural del Consell i del Govern, asseguts còmodament a un sofà mirant amb gran sensibilitat aquest mateix programa.

Fa poc, una bona gent prou jove, ben formada intel·lectualment i sensible sens dubte a afectacions d’aquesta mena al nostre medi natural, posaven sobre la taula el que creien era un debat obert: “cabres sí, cabres no al medi natural”. Mirau, els vaig dir, fa estona que no discutesc si la terra és plana o no, si la llengua pròpia de Mallorca és o no és català o si és o no és vera que Armstrong va trepitjar la lluna el 1969. Com tampoc, a pesar de les meves diferències amb la medicina oficial, si és convenient o no vacunar-nos contra la covid. Certs debats fa molt de temps que tenim, o hauríem de tenir molt superats. Senyal de progrés.

En un article anterior sobre el tema, ja vaig posar messions d’un sopar a qui des de Cala en Basset al Cap de Formentor, em pogués mostrar un ram de cirerer de Betlem, Ruscus aculeatus (com el que fa molts anys regalava a ma mare cada Nadal sense haver d’anar més lluny de cent metres al voltant de ca nostra). Torna-m’hi torna-hi: la devastació que aquesta espècie domèstica, ramadera, assilvestrada ha provocat els darrers cent anys a Mallorca és ben comparable en gravetat, sinó més, a la que pugui haver produït a qualsevol altra illa del món una altra espècie invasora, com pugui ser la provocada a qualsevol de les divuit illes de Hawaii. És lloable que allà prenguin mesures importants per erradicar el problema. Segurament de més dificultat que la que representaria fer front a la nostra principal espècie invasora.

No va ser visionant la pel·lícula “Don’t look up” el que em va ajudar a entendre la realitat de diferents nivells negacionistes de món acadèmic, tècnic-administratiu, polític i fins i tot ecologista respecte al problema de la cabra com espècie invasora a Mallorca, va ser molt abans. És certament frustrant comprovar com les fotos de polítics amb alliberament de tortugues marines, les campanyes (totalment necessàries, no cal dir-ho), d’anellament i seguiment d’àguiles peixateres o milanes, són molt més valorades i cotitzades en termes ecològics i ecologistes que enfrontar la realitat permanent, simplement molesta, de la presència d’una espècie invasora, autèntica plaga dels ecosistemes insulars, especialment en afectació a espècies relictes i endèmiques de flora, com la cabra.

Tota la costa mediterrània ens parla dels efectes que sobre les muntanyes i les seves espècies han provocat al llarg dels segles, la presència d’aquest remugant en tan sols 9.000 anys. A Mallorca, potser només són dos mil amb control ramader, uns cent descontrolada i uns trenta de foment i estimulació per polítiques de clientela del Consell de Mallorca i Conselleria de Medi Ambient, amb la inestimable ajuda de la passivitat i deixar fer del món acadèmic i ecologista.

Desconec si la forma de govern local de Hawaii és d’una autonomia i si fos el cas si són o no més defensors de la pròpia sobirania que ho són a Mallorca. En tot cas els departaments administratius responsables són del mateix partit polític i ara per ara ni l’estat espanyol es podria oposar en una gestió de competència política i administrativa que és ben seva.

Europa mai ha fet cas al fet insular de les nostres illes i molt menys a entrar a valorar la importància d’una espècie invasora al medi natural que no afecta a l’economia, la industria o el comerç del lloc, que és l’únic que miren i que els importa. Amb tot, les conseqüències que sobre l’ecosistema i per tant de retruc sobre les condicions amb minva d’esmorteïment ambiental hídric, erosiu i fins i tot d’aportació d’oxigen provoca aquesta plaga invasora és prou important com afegir al banyat de les conseqüències del canvi climàtic.  

Vicenç Lillo Colomar
Alaró a 31 de desembre de 2021

dimecres, 22 de desembre de 2021

Dones, arbres i poesia

Uns mots d’agraïment a Amics arbres · Arbres amics

Dones, arbres i poesia és un llibre publicat el 2021 per Voliana edicions a cura de Marta Pérez Sierra i una servidora, Margalida Capellà Soler. El pintor Joan Pasqual l’ha il·lustrat meravellosament i la crítica literària Anna Ruiz Mestres n’ha fet un epíleg com a colofó i també n’ha parlat al Cargol, magazín del Penedès.

Diferents rutes poètiques en femení pels jardins de l’institut Premià de Mar parteixen d’Amics arbres · Arbres amics i acaben en Dones, arbres i poesia (Voliana, 2021). Font: Ràdio Premià de Mar

Quina relació té Dones, arbres i poesia amb Amics arbres · Arbres amics? Aquest projecte va néixer durant el curs 2017-2018 a l’institut Premià de Mar i va esdevenir projecte de recerca de 4t de tres alumnes, en Joel, en Leo i en Ferran, que van consultar la vostra pàgina web Amics arbres ·Arbres amics i així consta també en el pròleg de Dones, arbres i poesia. No cal dir que aquells tres alumnes, tot i les seves dificultats d’aprenentatge, amb aquesta aproximació als arbres i la llengua a través de l’obra de les poetes van aprendre a estimar la poesia, la llengua catalana i els arbres del nostre pati. Del Projecte de recerca en van treure una qualificació excel·lent i una gran satisfacció personal: havien après, a través de la poesia en llengua catalana i escrita per dones, a respectar els arbres i la feina dels seus companys del CFGM de Jardineria i floristeria. Mai més no llençarien cap paper a terra a l’hora de l’esbarjo perquè havien descobert l’essència viva dels arbres. Això no obstant, a mi em varen sobtar dues coses: la primera i més punyent era la invisibilitat de la poesia femenina a la xarxa i la manca d’antologies poètiques de dones poetes en llengua catalana.
 
Dones, arbres i poesia recull els poemes arboris de 130 dones poetes de diferents indrets geogràfics de parla catalana a partir dels 52 arbres georeferenciats en el pati de l’institut Premià de Mar, una llengua comuna però una diversitat literària talment el jardí mostra la diversitat botànica. La poeta més antiga és Maria Antònia Salvà i la més jove Anna Gas. Algunes poetes ja tenien els poemes publicats en paper o a la xarxa (alguns a Amics arbres · Arbres amics) però d’altres hi han participat generosament amb molts poemes inèdits amb l'empenta de la poeta Marta Pérez Sierra de l’Associació Art Primilia.
 
El llibre Dones, arbres i poesia consta de dues parts, en una primera De arboribus s’inclouen cinquanta dues plantes, majoritàriament arbres, amb poemes de poetes i en una segona Arbor arboris on les poetes han creat poemes entorn dels arbres, la seva capçada, les seves arrels… en sentit físic, metafòric o psicològic.
 
130 dones poetes
Els possibles guanys d’aquest llibre els dedicarem a plantar arbres per tal de fer front al canvi climàtic i alhora mantenir ben viva la memòria per a les víctimes de la Covid-19, arbres forts i generosos que floriran en els nostres versos, any darrere any.

En agraïment, des de l’institut Premià de Mar em plau de nou tornar a col·laborar amb Arbres amics · Amics arbres amb el llibre Dones, arbres i poesia, una bona companyia per trobar conhort sota l'aixopluc dels nostres arbres!
Margalida Capellà i Soler
Catedràtica de Grec de l’institut Premià de Mar
 
Des d'aquest blog volem dir que és una alegria, molta satisfacció i un plaer per a "Amics arbres · Arbres amics". Moltes gràcies per fer-nos ho saber.
Marta Pérez Sierra (Barcelona 1957) és mestra i filòloga. Ha estat coautora de llibres de text de llengua i literatura. Ha publicat 12 títols de poesia com ara Sexe Mòbil Singular, SMS, 50 poemes per enviar per mòbil (2002); Dones d’heura (2011), II Premi de Poesia Jordi Pàmias; boCins (2011); Ostatge (2016), XXII Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell, Llavors, els peixos (2017) amb pintures d’en Jordi Vila Llacer, Gàngsters, ploma i Vaudeville (2018) amb il·lustracions de Pere Cabaret, Escorcoll (2019) XXXVI premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi (2019) i Punta de plom (2020) Premi Agustí Bartra 2019. Ha tingut cura de: Autisme. Trenquem el silenci amb la poesia (2104).

Margalida Capellà i Soler (Campanet, 1965) és catedràtica de grec i professora de clàssiques de l’Institut Premià de Mar, professora del grau Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana de la UAB, membre de Chiron, vocal de la Societat Catalana d’estudis Clàssiques, membre de l’Equip Argó de Llengües i Cultura Clàssiques de la UAB, formadora de professorat, autora de material didàctic: Grec 1 i 2, Arrels clàssiques del lèxic científic, tècnic i humanístic, adaptacions literàries -d’Homer, Ovidi i Apol·loni de Rodes-, el joc d’etimologies grecollatines Eco y Narciso i traduccions sobretot en femení com Poetes gregues antigues o Corinna de Tànagra. Testimonis i fragments.
~

diumenge, 5 de desembre de 2021

A tocar de la vella olivera

 “L’olivera d’en Nazim”

“No hi ha tarda que no hi sigui,
en Nazim, a la plaça,
assegut al banc de pedra,
a tocar de la vella olivera.

A vegades se’l veu llegint,
altres, escrivint en una llibreta,
escoltant música, alguns cops,
o bé, senzillament, no fent res.

Avui se l’ha trobada engalanada,
envoltada de bombetes de colors
i un estel mal posat al cap damunt,
a punt per a les festes que venen.

Amb un gest del tot imperceptible
ha somrigut una mica per dins.
Jo sento la seva llum tot l’any,
em recorda una altra plaça,
la del meu barri, a les afores d’Alep,
allà on vaig néixer.
Quan m’assec al seu redós,
totes les tardes del món,
em sento com a casa
.”

Franc Guinart i Palet
2-12-2021

La ciutat d'Alep (Síria) després dels bombardeigs de la guerra

dissabte, 4 de desembre de 2021

Invasores

 Espècies invasores a les muntanyes de Mallorca

Fa molts d’anys, el 1977 concretament, vàrem mantenir una certa polèmica mitjançant “cartes al director” (que m’estim més no transcriure) amb un pseudònim que signava “Llamas” i el meu amic i jo amb el nostre nom complet. La cosa anava sobre les llavores, famoses i odiades “alimañas”, mamífers depredadors de fauna salvatge i entesos com a competidors dels caçadors.

Nosaltres defensàvem el mart, la geneta i el mostel com a elements propis i necessaris de l’ecosistema salvatge de les muntanyes de Mallorca. Ja he dit que m’estim més no transcriure ni l’opinió de l’un, ni dels altres, per vergonya pròpia i aliena (aleshores per posar al cas tot, ho escrivírem en castellà, a mi que vaig aprovar batxillerat i cou, mai se’m va permetre fer-ho amb la meva llengua, i molt menys poder accedir a estudiar-la) i a més tampoc ara defensaria els meus arguments d’aleshores.

Com a fil del que estic explicant, més o menys deu anys després d’aquesta polèmica, caminant pel bell terme de Sant Llorenç des Cardessar, vaig topar amb una esponerosa figuera amb figura que representava l’antònim del que podria ser un arbre de Nadal engalanat. De les seves branques sense fulles hi penjaven literalment, pel coll o la panxa, moixos, marts, genetes, òlibes, eriçons...

Arrel de la impressió que em causà aquella troballa, vaig escriure un article (que m’agradaria un dia poder recuperar) a la revista El Mirall. Com que vaig dur a terme una certa investigació d’aquells fets, amb testimonis (que ara sí l’opinió dels quals no vull transcriure per no ferir ben de veres sensibilitats) que em varen dur a creure i pensar que tal nivell d’ignorància i crueltat només es podien entendre amb el franquisme de teló de fons, de fons molt fondo i molt negre.

Sigui com sigui, el mart, la geneta, el mostel, les serps d’aigua i garriga... són animals que avui qui té la sort d’observar-los, viu una impressió amb una emoció particular, gairebé màgica. Al menys a mi encara ara em passa. Però aquestes espècies en concret que pensam pròpies de la nostra fauna autòctona, en realitat no ho són. Foren, són, invasores.

Encara que em manquin dades de l’historiador que no som, puc calcular que com a molt deu fer entre dos i tres mil anys que varen arribar gràcies a l’ocupació, invasió, humana de l’illa. També les cabres o els moixos.

I encara que tampoc sigui biòleg, puc creure i pensar i pensar i creure que aquest temps, tempus, en termes biològics no són res, amb més raó si parlam d’unes illes de les dimensions de les nostres.

Espècies endèmiques com el Myotragus o una mena de rata cellarda endèmica, varen sucumbir a l’arribada de l’Homo sapiens i les espècies que l’acompanyaven. Les serps encara ara posen en escac als ferrerets, Alytes muletensis.   

A Eivissa, com a altres illes del nostre arxipèlag, hi viu encara, una sargantana endèmica  Podarcis pityusensis , aquesta però amb immediat perill d’extinció a causa de l’arribada de noves espècies de serps. Altres invasores famoses recents són la Paysandichia archon, una bella papallona que afecta el garballó (única palmera nadiua europea) o la Cydalima perspectalis al boix (Buxus baleàrica). Sense anomenar-ne d’altres, també de flora. Val a dir que no s’ha de subestimar la resistència o resiliència que arriba a mostrar el propi ecosistema per neutralitzar les conseqüències d’aquesta invasió.

Hi ha espècies invasores com la cabra fora de control ramader que, a pesar dels seus efectes devastadors, gaudeixen d’una benvolença per part de caçadors i clientelisme endèmic del Consell de Mallorca o directament un “negacionisme” del mal per part d’autoritats polítiques i científiques responsables directes de la seva plàcida existència i presència invasora a les nostres muntanyes. 

Fa poc un jove definia per twitter l’alzinar de Mallorca com un desert, li vaig comentar que això era perquè només havia conegut alzinars poblats de cabres. Ja he comentat en altres articles que durant el segle passat, l’abandonament de la pagesia i pastors de muntanya provocaren un descontrol i augment demogràfic de la seva població. Puc posar messions que de sa Dragonera a Formentor ningú pot fer un ram de cirerer de betlem (Ruscus aculeatus) a no ser que el trobi confinat del barram de les cabres, i això tan val per aquesta espècie com per altres com les mateixes alzines, arboceres, siguin de tanyada o de llavors de menys de vint i cinc anys. El que cal és deixar de negar, no voler veure o afavorir el problema i encarar-lo com el que és: un problema d’una espècie invasora de procedència domèstica i ramadera descontrolada com mai abans en la història antropològica de les Illes Balears i Pitiüses.

La il·lustració, de n’Aina Bonner, és del llibre ben recomanable de tornar editar i llegir, “Els mamífers de les Balears” de Josep Antoni Alcover. Ed. Moll. Palma 1979.

 També publicat al DBalears 

Joan Vicenç Lillo Colomar

dimecres, 3 de novembre de 2021

La nostra naturalesa no és la teva solució




En una declaració difosa aquest 2 de novembre, 257 organitzacions, xarxes i moviments de 61 països diuen NO a les “Solucions Basades en la Natura”, un concepte que el govern del Regne Unit, les majors empreses contaminadores del mon i la industria de la conservació intenten vendre a la Conferència de l’ONU sobre el Clima (COP26), que es realitza a Glasgow, Escòcia. 


No a les solucions basades en la Natura!

Grans empreses responsables de la contaminació climàtica com Shell i Nestlé, ens volen vendre una perillosa estafa. Diuen que poden reduir les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle a zero i a més seguir cremant combustibles fòssils, extreure més del planeta i augmentar la producció de carn i lactis. A això ho anomenen reduir les emissions a “zero net”. Plantar arbres, protegir els boscos i modificar les pràctiques agrícoles industrials, afirmen, emmagatzemarà suficient carbono addicional a les plantes i el sòl com per a compensar les emissions de gasos d’efecte hivernacle que emeten a l’atmosfera.

Allò que les empreses i els grans grups conservacionistes anomenen “solucions basades en la natura” representa una perillosa distracció. El seu concepte propagandístic es disfressa amb dades no demostrades i defectuoses i amb l’afirmació que la idea pot proporcionar un 37% de reduccions de CO2 per a 2030. Cada vegada més empreses, des de Total fins Microsoft i Unilever, fan de les “solucions basades en la natura” el moll dels seus plans d’acció climàtica, mentre que la industria de la conservació s’aprofita del finançament que les empreses donen a les “solucions basades en la natura” per expandir el seu control sobre els boscos.

Des de la perspectiva de la industria de la conservació la idea és simple: les empreses els paguen per a cercar boscos o plantar arbres en terres que, segons ells, estan “degradades” i que si se restauressin podrien absorbir més carbono. A canvi, les empreses afirmen que compensen el dany climàtic provocat per les seves contínues emissions de gasos d’efecte hivernacle. Sovint, per a comercialitzar aquest reclam de compensació s’utilitza un document que es denomina crèdit de carbono.

Quan les empreses i els grans grups conservacionistes parlen de “natura”, es refereixen a espais tancats, sense gent. Es refereixen a àrees protegides custodiades per guardaboscos armats, a plantacions d’arbres i grans monocultius. La seva “natura” és incompatible amb la natura entesa com a territori, com espai vital inseparable de les cultures, els sistemes alimentaris i els mitjans de vida de les comunitats que la cuiden i que es veuen a sí mateixes com a part intrínseca d’ella. És més, darrera de la propaganda d’iniciatives genuïnes d’agroecologia i regeneració natural, els partidaris de les “solucions basades en la natura” es preparen per a promoure pràctiques més perjudicials, com els monocultius d’arbres i l’agricultura industrial.

Per tant, les “solucions basades en la natura” no són una solució, són un frau. Les suposades solucions acabaran sent “despulles basades en la natura”, perquè trobaran els espais vitals dels pobles indígenes, de les comunitats camperoles i altres comunitats que depenen dels boscos, i reduiran la “natura” a un mer proveïdor de serveis per a compensar la contaminació de les empreses i per a protegir els guanys de les empreses que major responsabilitat tenen en el caos climàtic. Els pobles indígenes, les comunitats camperoles i altres comunitats que depenen dels boscos i on els seus territoris estan sent tancats, enfrontaran més violència, més restriccions a l’ús de les seves terres i major control extern dels seus territoris.

Les “solucions basades en la natura” són una reiteració dels fallits mecanismes REDD+ (Reducció de les emissions derivades de la desforestació i la degradació dels boscos) de plantació d’arbres i conservació de boscos, que els mateixos grups conservacionistes promogueren durant els darrers 15 anys. REDD+ no ha fet res per a reduir les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle ni per a frenar les grans empreses de la agroindústria i de la alimentació, que impulsen la desforestació. El seu llegat, en canvi és la pèrdua de terres i boscos per a les comunitats camperoles i del bosc i fortes restriccions a la forma d’ús de les seves terres. REDD+ també va originar una industria de consultors i proponents de projectes de “sostenibilitat i salvaguardes” que es beneficien quan qualifiquen els projectes REDD+ com a “sostenibles”, a pesar de les violacions de drets que causes aquests projectes. Qui proposen les “solucions basades en la natura” utilitzen ara les mateixes tàctiques dels mecanismes de certificació de de les salvaguardes per a desviar les crítiques i ocultar l’apropiació de terres i boscos comunitaris per part de les empreses.  

Les empreses que inclouen “solucions basades en la natura” en els seus plans d’acció climàtica pretenen incrementar la seva producció de productes altament contaminants. Per la fal·làcia de les “solucions basades en la natura” presentada per les empreses, més contaminació significa que les empreses necessitaran reclamar més terres per el seus emmagatzematge de carbono; significarà més despulles i més restriccions a l’agricultura camperola i a l’ús comunitari dels seus territoris. També significarà encara més control de les empreses sobre les terres i els boscos.

La companyia italiana d’energia Eni anuncia que per a 2050, el 90% de la seva energia seguirà sent generada per combustibles fòssils. Per a compensar les emissions que això provoca, haurà de reclamar el total del potencial de tots els boscos d’Italia per a absorbir carbono: 8 milions d’hectàrees per a que Eni es declari “zero net”! Segons la ONG Oxfam, els objectius zero net de tan sols quatre de les grans empreses de petroli i gas (Shell, BP, Total i Eni) podrien requerir una superfície de terra dues vegades més gran que el Regne Unit. I només parlam de dues de les grans empreses d’energia. El pla “zero net” de l’empresa d’aliments més gran del mon, Nestlé, podria requerir 4’4 milions d’hectàrees de terra per any per a compensacions. I els plans de les grans empreses tecnològiques com Microsoft i Amazon també es basen el tancament de superfícies de terra igualment grans.

Les grans empreses i les grans ONG conservacionistes volen vendre aquesta última falsa solució empresarial no només en les conversacions sobre el clima, també impulsen a idea a les reunions governamentals de la Convenció de les Nacions Unides sobre la Diversitat Biològica (CDB). En relació amb la Cimera sobre els Sistemes Alimentaris de setembre de 2021, s’utilitza la “Producció positiva per a la natura” com un concepte similar a les “solucions basades en al natura” per a industrialitzar encar més l’agricultura i expandir el control de les empreses. De tenir èxit aquests intents, el resultat serà un major caos climàtic i una pèrdua de la biodiversitat encara més accelerada, mentre que les empreses seguiran beneficiant-se de la destrucció i la combustió de carbono fòssil.

Els governs han de saber que existeix un creixent moviment de comunitats, organitzacions i activistes d’avantguarda per la justícia climàtica. Qui signen aquesta declaració s’uniran per a resistir els intents d’apoderar-se dels territoris dels pobles per implementar les despulles basades en la natura i les compensacions de carbono.

Exhortam als moviments climàtics, ambientals i per la justícia social a rebutjar absolutament les “solucions basades en la natura” i a tots els mecanismes de compensació. Aquests mecanismes no estan destinats a abordar la crisi climàtica. La seva junció principal és comprar una o dues dècades més de lucre corporatiu desenfrenat, derivat de l’extracció de carbono fòssil i de l’agricultura industrial, mentre augmenten el control extern sobre els territoris de comunitats. La neutralitat climàtica equival a poc més que reduccions sobre el paper, aconseguides mitjançant una comptabilitat enganyosa i afirmacions no verificables d’haver evitat hipotètiques emissions.

S’acaba el temps per a tals distraccions. Només un pla ràpid i amb terminis concrets per a deixar en el subsol les reserves restants de carbó, petroli i gas i una reestructuració total de l’agricultura industrial evitarà un caos climàtic catastròfic.

Les comunitats que estan a l’avantguarda de la resistència a l’extracció de com
bustibles fòssils, oleoductes, mines, plantacions i altres projectes de la industria extractiva ens mostren el camí. L’oposició a les “solucions basades en la natura” i la resistència de les comunitats a la destrucció dels dipòsits subterranis de carbono, a la mineria industrial i a l’agroindústria ha d’entendre’s com a part d’una mateixa lluita més ampla per a detenir l’apropiació de territoris de comunitats per part de les empreses.

Les comunitats de base també estan a l’avantguarda de les lluites per a la sobirania alimentaria i l’agroecologia, que són necessàries per a resoldre les múltiples crisis que castiguen al planeta. Reconeixem i donam suport a les lluites que lideren les comunitats de base per el control dels territoris dels que depenen, avui i en el futur. 

https://wrm.org.uy/es/

dimarts, 2 de novembre de 2021

La “Reina del Dosser del Bosc”

Nalini Nadkarni :
‘Un arbre fa la volta al món set vegades en un any”

L’ecòloga forestal nord-americana Nalini Nadkarni (1954) ha vingut a Barcelona a recollir el premi NAT, que concedeix el Museu de Ciències Naturals a personalitats que han excel·lit en la divulgació del coneixement científic.

Coneguda  com la “Reina del Dosser del Bosc”, Nalini Nadkarni és pionera en l’estudi de l’ecosistema que es desenvolupa a les copes dels arbres dels boscos tropicals, que ella explora amb tècniques d’escalada de muntanya. Aquesta activista mediambiental  és una apassionada comunicadora que sensibilitza sobre la conservació de la natura creant col·laboracions amb sectors de la societat molt allunyats de l’acadèmia: presons, grups religiosos, artistes, cantants de rap i empreses.

Nalini Nadkarni © Marina Miguel/ Núvol

· Com es veu el món des de dalt d’un arbre?
Quan t’enfiles al capdamunt d’un arbre, hi veus tan lluny que et dona una nova perspectiva: el bosc esdevé tridimensional, guanya en profunditats, la llum canvia a mesura que t’enfiles. Així com els primers submarinistes que es van submergir al mar amb escafandre van descobrir tot un món nou que no es veia des de la superfície, amb els boscos passa una mica el mateix: els ecòlegs forestals hem entès molt millor el bosc des del dosser dels arbres.

· Ha arribat a parlar mai amb un arbre?
No (riu), però no et pensis. De petita ja estava fascinada pels arbres i em vaig inventar un micròfon que volia col·locar-los dins l’escorça per veure si emetien algun soroll. De gran em vaig adonar que els científics ja ens comuniquem amb els objectes de la natura a través dels experiments i les respostes que obtenim a partir de les nostres observacions. Ni hi parlo, doncs, però sí que ens comuniquem amb ells.

· Què podem aprendre dels arbres?
Moltes coses. En primer lloc, viuen molt més anys que nosaltres i ens donen un sentit del temps que és molt més dilatat que l’estrictament humà. Quan plantes una llavor d’un arbre i esperes que creixi, has d’expandir el sentit del temps. Els arbres m’han ensenyat a tenir paciència.

· Estem massa acostumats a obtenir resultats immediats.
Sí, jo mateixa sóc una persona molt nerviosa, m’agrada fer les coses ràpid. Estar en presència dels arbres t’ajuda a acomodar-te a les seves unitats temporals, i has d’alentir el ritme si vols copsar els seus processos.

· I que ens poden ensenyar aquests boscos de Costa Rica que vostè explora en aquest moment de crisi climàtica?
Els boscos ens ensenyen com actuen davant de les pertorbacions del medi. Així com els animals o els humans poden migrar a una altra banda en cas de sequera, els arbres no es poden moure d’allà on són, però desenvolupen altres mecanismes per sortir-se’n. És una lliçó important per a nosaltres, els humans, que davant els reptes del canvi climàtic, en adonem que només tenim aquest planeta, i un viatge a Mart no ens resol els problemes d’ara i aquí per lluitar contra els factors que redueixen la nostra biodiversitat.

Nalini Nadkarni © Marina Miguel/ Núvol

· En el seu discurs d’acceptació del premi NAT, va afirmar que els arbres es mouen. Fins i tot n’ha calculat el moviment.
Parlar del moviment dels arbres pot semblar una bestiesa, un exercici inútil, però tot és una qüestió de perspectiva. Hi ha gent que es pensa que els arbres són avorrits o estúpids. El 90% dels reportatges de National Geographic estan dedicats a animals, i potser es deu al fet que ens pensem que els arbres no es mouen d’una manera tan interessant com les bèsties, només perquè no parlen ni es comuniquen com els animals. Però volia mostrar que si et mires l’arbre des d’una altra perspectiva, no des de la base del tronc immòbil clavat a terra, sinó des del dosser, pots observar com les fulles dels arbres es belluguen en múltiples direccions.

· Segons vostè, un arbre pot arribar a recórrer 186.540 milles anuals. Com ho ha calculat?

Vaig lligar petits pinzells a les puntes de les fulles i vaig deixar que el vaivé de les fulles deixés sobre un paper les línies d’aquest moviments en un període de dos minuts. Si una línia fa 10 cm i sé quant temps ha trigat a fer-se, i puc comptar les fulles i les branques d’un arbre, també puc arribar a calcular que un arbre, sumant tots els moviments de les seves fulles, recorreria la quantitat de 186.540 milles anuals.

· No hi ha cap animal que pugui córrer tant!

És clar que tot això és una metàfora, voldria animar tota aquella gent que se sent impotent davant del desastre ecològic, que pensin que qualsevol petit moviment suma, que si sumem el vaivé de les fulles arribem a la conclusió que un arbre pot fer set vegades la volta al món en un any. Es tracta de trobar esperança en petits esforços que van sumant.


· Vostè no veu els arbres només com a éssers biològics sinó també en la seva dimensió cultural.
Com a humans tendim a especialitzar-nos. Jo he estudiat l’ecologia dels boscos, però més enllà de la seva dimensió purament biològica, he volgut trobar aquells valors que lliguen els arbres a l’espiritualitat, l’estètica o la justícia social. Si observem el paper dels arbres en les diferents religions, veurem que sempre han estat vistos com elements positius i vitals, des de l’Arbre de la Vida a la Bíblia (només a l’Antic Testament hi surten més de 300 arbres diferents!) fins a l’arbre sota el qual Buda s’il·lumina.

· Què poden aportar els arbres a la nostra vida religiosa?
Fa un temps vam començar a estudiar els arbres que hi ha als jardins de les esglésies, i vam fer uns fulletons pels feligresos perquè poguessin entendre la naturalesa científica i alhora el sentit religiós dels arbres. Així aquells arbres que sortien a la Bíblia i que tenien al costat de l’església cobraven un nou sentit per a ells. Volia entreteixir la dimensió cultural amb la natural dels arbres, com els fils d’un tapís. És a dir, integrar aquests diferents fils de comprensió que les humanitats i les ciències ens brinden per separat.

· I anant d’una església a una altra, tantes confessions com hi ha, com ha evitat les disputes entre creacionistes i evolucionistes….
Acostar-se a una comunitat religiosa com a científica demana una certa humilitat intel·lectual. Volia evitar aquesta disputa, perquè un creacionista no canviarà d’opinió amb arguments científics. Si ells ja creuen en la Bíblia o els seus llibres sagrats com a font d’autoritat, ¿per què no partir d’aquí i aprendre com els arbres i els boscos es descriuen en les seves escriptures? Qui sigui que va escriure la Bíblia entenia que els arbres eren importants per a la gent i pels que llegien les escriptures. Enmig del desert bíblic, els arbres ajuden a que no et perdis, són punts d’orientació, que poden representar Déu mateix. Es tractava d’entendre el valor dels arbres, per això no hi havia cap conflicte.

· Vostè és filla de pare hindú i d’una mare jueva ortodoxa. Per tant ja va conviure des de petita amb dues religions diferents.
Els meus pares ens van criar perquè no hi hagués conflicte entre les dues tradicions. A casa ho celebràvem tot, i menjàvem bagels amb curry! Tant el pare com la mare vivien la seva respectiva religió de manera estricta, però l’amor els va fer superar qualsevol diferència. En essència totes les religions són iguals. És cert que el judaisme no admet cap imatge de Déu i l’hinduisme en va ple, però en essència són espiritualitats perfectament compartibles.

Nalini Nadkarni al Museu de Ciències Naturals © Marina Miguel/ Núvol

· I vostè creu en Déu?
Soc agnòstica o fins i tot directament atea. Jo veig el sagrat en la natura, quan m’enfilo a un arbre sento una connexió amb la natura, amb els altres i amb mi mateixa. La meva vivència de l’espiritualitat passa per aquí.

· A les presons americanes hi ha molts reclusos que es converteixen a l’Islam. L’Alcorà diu que si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya va a Mahoma. Vostè ha fet que els boscos entrin a les presons.
Als Estats Units hi ha 2 milions de reclusos, 50.000 dels quals són joves. Viuen en un entorn mancat de vegetació, entre murs de formigó, sense cap contacte amb la natura, perquè als centres penitenciaris els arbres privarien de visibilitat als guardians. Els presos tampoc tenen accés a l’educació i són els que més la necessiten. I vaig pensar jo soc una científica i tinc un munt de col·legues disposats a compartir els seus coneixements. Vam convidar els presos a criar espècies i plantes en perill d’extinció, com la granota d’Oregon (Oregon spotted frog) o els papallons americans (l’American Kestrel). En aquests moments hem aconseguit que seixanta presons dels Estats Units facin feines de conservació, amb reclusos motivats de fer alguna cosa que va més enllà mateixos, contents de contribuir a la preservació del planeta.

· I quin impacte ha tingut en el seu benestar?

Vam fer una prova amb els presos que es troben en una cel·la d’aïllament. A uns quants els vam introduir a la cel·la una pantalla on els projectàvem imatges de boscos i espais naturals. Al cap d’un temps vam comprovar que aquests reclusos després tenien un comportament menys agressiu. També és important l’impacte que ha tingut l’experiència en els acadèmics que han participat en el projecte: han sortit del seu petit cercle investigador, han pres consciència d’una realitat que els ha fet més compromesos socialment i s’han implicat en els drets civils i en la lluita de moviments com Black Lives Matter.  

· Vostè no n’ha tingut prou amb això. Des de l’International Canopy Network ha vinculat els valors de l’ecologia amb sectors com la moda. Fins i tot es va inventar una Barbie que s’enfila als arbres…
Sí, l’any 2004 vaig dissenyar la Treetop Barbie i vaig proposar a l’empresa Mattel que la fabriquessin. Ells van rebutjar la proposta però quinze anys més tard l’han creat i l’han posat a la venda.

· Volia estimular les noies a fer carrera científica?

La meva intenció era promoure els arbres a través de la Barbie. Entenc que no totes les noies vulguin ser científiques, però fer-los entendre que tenen la capacitat per ser el que vulguin.

· Les dones poden aportar una altra mirada a la ciència. El cas de Lynn Margulis ha estat clau en la biologia evolutiva.
Absolutament. Molts científics, especialment homes, han cregut que el que ha empès l’evolució de les espècies ha estat la competició, però Margulis ens va fer veure que la simbiosi també ha estat clau a partir del moment en què la complementarietat entre el donar i rebre ens fa veure que no hi ha guanyadors ni perdedors sinó que les coses canvien i es transformen gràcies a la cooperació.
 

Bernat Puigtobella
· Article publicat a Núvol el 29.10.2021

Si ens preocupa la nostra salut hem de protegir els arbres

Nalini Nadkarni
Ecòloga forestal de la Universitat de Utah (Estats Units)
“Fins i tot des de la presó es pot contribuir a la conservació”

L'ecòloga Nalini Nadkarni, premi Nat 2021, en un parc de Barcelona. Francesc Melcion

Arribo al lloc on ens havíem citat i em trobo Nalini Nadkarni (Estats Units, 1954) entre arbres. De petita ja s’hi enfilava sense parar i de gran, amb un títol de biologia sota el braç, va continuar pujant-hi per estudiar la part més alta de les selves tropicals i els boscos temperats. Nadkarni és energia pura. Desprèn passió i entusiasme amb cada gest i amb cada frase. I l’encomana. A més de desenvolupar una línia de recerca pionera sobre el dosser de selves i boscos, ha assajat una gran varietat de noves maneres de fer arribar la ciència al públic no especialista. Per tot això, ha sigut reconeguda amb el premi Nat 2021, que l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, li va lliurar dimecres passat al Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Durant el mateix acte, el Centre Excursionista de Catalunya i la Institució Catalana d’Història Natural van rebre la Menció d’Honor Nat per la seva tasca acadèmica i educativa en l’àmbit de les ciències naturals.

Vostè va ser una de les primeres persones que es van enfilar dalt de tot dels arbres per fer-hi ciència.

— Sí, i ja en fa quaranta anys! La primera vegada que vaig anar a una selva tropical ja em vaig preguntar què hi devia haver, allà dalt, i què hi devia passar. I ningú en sabia res. Els meus professors no sabien ni quins animals ni quines plantes hi vivien, o sigui que, com a científica, em va semblar una bona cosa per estudiar. Se suposa que els científics descobreixen el que no se sap, oi?

I què hi va descobrir, dalt dels arbres?
— Per començar, un món sencer de plantes i animals que no estan gaire ben compresos. Perquè, abans, de tant en tant hi havia alguna planta que queia fins a terra i només aleshores la gent s’adonava que existia. Però la cosa més important que hi vaig descobrir són les connexions entre el que passa al dosser i el que passa a la resta de la selva.

Posi’n un exemple.
— Alguns arbres hi fan arrels, allà dalt. Unes arrels que alimenten les seves pròpies branques i que se situen per sota del tou de plantes i sòl que s’hi acumula. Per tant, hi ha una connexió directa entre el que passa al dosser i el que passa a terra. Al llarg dels anys ens hem adonat que, tot i que no el veiem ni hi puguem accedir amb facilitat, el dosser és una part molt important de la selva.

Diu que al dosser hi ha sòl?
— Exacte, com el del teu jardí: amb cucs, escarabats i tota mena d’insectes. Les plantes que creixen al dosser no tenen arrels, sinó que obtenen els nutrients de la pluja i la boira. Quan moren no sempre cauen a terra, romanen allà i, quan es descomponen, donen lloc al sòl. És fascinant.

La majoria de persones vivim en ciutats i potser no som prou conscients del paper dels boscos i les selves. Fins i tot hi ha gent que pensa que si desapareix una selva a l’altra banda del món no tindrà cap importància. Què els diria?
— Primer, que els arbres són importants per si mateixos, perquè són éssers vius que han evolucionat al planeta Terra, i ens hem de preocupar per tots els éssers vius. A més, els arbres produeixen part de l’oxigen que en aquests moments respirem tu i jo. També fixen carboni com a part de la seva activitat normal, i això és important en el context de canvi climàtic actual. Per altra banda, una quarta part dels medicaments s’obtenen a partir de plantes, i molts a partir d’arbres. El taxol, per exemple, que ha sigut un dels nous medicaments més importants per tractar els càncers de mama i d’ovari, s’extreu de l’escorça d’un arbre. Per tant, si ens preocupa la nostra salut hem de protegir aquests arbres.

Els arbres són tan importants per a vostè, que fins i tot n’ha fet sermons a les esglésies.
— Sí! I t’explicaré per què. Potser hi ha poques persones que es preocupen pel medi ambient, però el 80% de la humanitat és creient. I això és molta gent. O sigui que vaig pensar que si pogués mostrar amb sermons a les persones religioses que importants que són els arbres, tindria una bona manera de convèncer molta gent.

¿Com va salvar la distància que separa la ciència de la religió?
— Soc conscient que sovint hi ha un xoc entre ciència i religió, però no volia posar ningú en contra de ningú. Per això vaig llegir la Bíblia, el Talmud i l’Alcorà i hi vaig buscar totes les referències als arbres. Per a les persones religioses, el que diuen aquests llibres és important. A l’Antic Testament vaig trobar 328 referències als termes arbre i bosc. Tot això em va permetre fixar-me, per exemple, en celebracions especials, com el Tu bi-Xevat dels jueus, un dia que celebra un any nou per als arbres i durant el qual es menja fruita i fruits secs per celebrar el que ens donen els arbres. Durant aquesta jornada també es fan donacions per plantar arbres. I tot això ja existeix, o sigui que en el fons només havia de fer un sermó recordant que els llibres sagrats ja ens diuen que els arbres són importants.

I va funcionar?
— I tant! No hi va haver mai cap conflicte entre evolucionisme i creacionisme, perquè no vaig utilitzar la ciència sinó la religió. Després em van convidar a plantar arbres i a fer xerrades per a infants els diumenges. Arran d’aquests sermons, també vaig tenir l’oportunitat de mantenir una conversa sobre justícia ecològica amb l’arquebisbe de Canterbury, que és el líder religiós de 85 milions de persones. Tot i que no soc religiosa, he pogut trobar punts en comú amb els creients, coses molt simples en què estem d’acord, com ara que els arbres són importants, no només físicament, sinó també com a símbols (hi ha l’arbre de la vida o l’arbre del coneixement que apareix al principi de la Bíblia). I els hi explico utilitzant les seves proves, en lloc de fer servir només les proves científiques. És el petit truc que vaig fer servir.
"He ofert sermons sobre la importància dels arbres en diverses esglésies”
"Els artistes poden entendre molt bé la biologia i comunicar-la a un públic diferent"
"Una quarta part dels medicaments s’obtenen a partir de plantes"
Nalini Nadkarni
Ecòloga forestal i premi Nat 2021
Vostè defensa fermament que la ciència s’ha d’explicar al públic general, i encara més si parlem de conservació, un àmbit en què la comunicació és crucial. Ha provat diverses estratègies comunicatives, una de les quals va ser llançar una Barbie caracteritzada d’ecòloga forestal.
— Quan era petita m’enfilava als arbres, però una nena que viu a Barcelona o a Tòquio no té tants arbres per escalar. ¿Com es poden connectar aquestes nenes amb els arbres? Fa quinze anys se’m va acudir que si agafàvem una Barbie i la vestíem com jo quan faig treball de camp, amb un casc, una fona i un llibret sobre el dosser, podríem inspirar algunes nenes perquè pensessin que també es poden dedicar a estudiar els arbres. Aleshores vaig trucar a l’empresa que fa la Barbie, Mattel, però em van dir que no es vendrien i que ells ja feien les seves nines. De manera que els meus estudiants i jo vam decidir fer-les nosaltres mateix. Vam agafar Barbies, els vam fer la roba, vam comprar cascos petits a eBay i les vam posar a la venda a la meva web. I resulta que l’any passat Mattel em va trucar per explicar-me que volien fer una línia de Barbies exploradores i em van demanar si els volia assessorar. “I tant!”, els vaig dir. I en van fer una que s’assembla a mi, però també en tenen una d’astrofísica i una que és fotògrafa de natura, entre d’altres. És molt interessant veure com ha canviat el món en quinze anys: ara hi ha moltes nenes que demanen una Barbie exploradora en lloc de les que només porten vestits llargs i van a festes.
 
També ha col·laborat amb companyies de dansa. ¿Ho va trobar útil per fer arribar el missatge conservacionista a un públic més general?
— Molt, perquè la gent interessada en la dansa potser no està tan directament interessada en la ciència. En aquest cas vaig treballar amb la ballarina Jodi Lomask, que volia crear un espectacle sobre els boscos humits i em va demanar que l’ajudés. Em vaig emportar tots els ballarins de la companyia a Costa Rica i els vaig ensenyar a enfilar-se als arbres tal com fem nosaltres. Al cap de tres dies ja es treien tota la roba i ballaven despullats per la selva.

I com va acabar tot això?
— A partir de l’experiència, i del que jo els havia explicat, van fer un espectacle, Biome, adreçat a un públic que d’entrada no tenia coneixement dels boscos humits, però que era amant de la dansa. Abans de l’espectacle vaig fer una breu xerrada sobre la fragilitat i la diversitat d’aquests boscos. I després, al vestíbul del teatre, vam col·locar taules amb informació sobre projectes de conservació en què es podia col·laborar. O sigui que vam aconseguir que els assistents obtinguessin informació sobre els boscos humits, que s’emocionessin amb la dansa i que es comprometessin a fer alguna cosa per protegir-los. Va ser una seqüència meravellosa de ciència, art i conservació. I vaig aprendre que els artistes, i en particular els ballarins, poden entendre molt bé la biologia, però d’una manera lleugerament diferent, i la poden comunicar a un públic diferent. Treballant plegats vam oferir art i ciència de qualitat, i el missatge va arribar a gent diferent, cosa que em sembla ben important perquè moltes vegades els científics només parlen els uns amb els altres.

També ha treballat amb la indústria de la moda.
— També, també. No sé si els biòlegs paren gaire atenció a la roba, però la majoria de gent sí que s’hi fixa. De manera que vaig pensar que podria utilitzar la moda per comunicar la bellesa i la importància de la natura. Vaig fer peces de roba amb imatges impreses. Mira [es treu el mocador taronja que porta al coll]: això són fulles de trèmol, un arbre que hi ha a Utah, on visc, i que agafen aquests colors torrats tan espectaculars a la tardor. Si quan el portes algú te’n fa un comentari, pots començar una conversa sobre, per exemple, la bellesa dels arbres i de com els afecta el canvi climàtic. Això em permet comunicar la importància dels arbres a la gent que es fixa en la roba.

I també ha treballat amb presos.
— Sí, perquè des que era petita m’ha preocupat la gent que viu a la presó. No tenen accés a la natura, que és el pitjor que em puc imaginar. El 2004 vaig començar a portar científics a les presons per fer-hi conferències i vaig veure que als presos els interessaven molt els temes relacionats amb la natura. Aleshores vaig començar a introduir projectes de conservació a la presó, com ara cultivar plantes rares o criar papallones i granotes en perill d’extinció, de manera que fossin els interns qui se n’encarreguessin i després els donessin a grups conservacionistes perquè els alliberessin.
 
I com va anar?
— Estaven entusiasmats, els va encantar. No només perquè l’activitat els connectava amb la natura, sinó també, i encara més important, perquè sentien que contribuïen a alguna cosa important per al món. I això contrasta amb els missatges negatius que estan acostumats a rebre: que si han fet les coses malament, que si són mals pares o males persones, etc. El projecte va ser una oportunitat per agrair-los la seva feina amb les granotes o les plantes, que va molt més enllà dels límits de la presó. I això va ser la cosa més important per a ells. No que haguessin après alguna cosa, sinó aquesta oportunitat d’ajudar el planeta. I molts eren homes durs, eh! Grossos, amb cara de pocs amics i plens de tatuatges. Al principi pensava que es riurien de mi, però no va ser així. Al capdavall, fins i tot des de la presó, fins i tot si penses que ets una mala persona, tothom pot contribuir a la conservació.

¿Com és que hi ha una espècie de formiga, la Procryptocerus nalini, que es diu com vostè?
— Això és cosa del meu marit! Estudia les formigues i quan em va proposar de casar-nos em va dir que, si ho acceptava, posaria el meu nom a una espècie de formiga. Com li podia dir que no? [Riu] Va trigar set anys, però al final ho va aconseguir. També ha posat el nom dels nostres dos fills a dues espècies més. Sembla un divertimento, però ell s’hi dedica.
Toni Pou
· Article publicat al diari Ara el 30.10.2021

divendres, 8 d’octubre de 2021

Es demana als amants del bosc que enviïn fotografies

Any complicat per als boscos de Catalunya

El projecte DEBOSCAT està quantificant durant el setembre la superfície forestal de Catalunya afectada per la manca de pluges, però els efectes ja són evidents en algunes zones de l’Empordà, el Berguedà, el Bages, el Gironès i la Selva. El projecte de ciència ciutadana AlertaForestal demana a les persones amants del bosc que enviïn fotografies.

A l’Empordà, els efectes de la sequera ja són evidents des de juliol, com en aquestes alzines sureres. Autor: Eduard Pla.
Si bé el 2020 va ser un any bo pels boscos de Catalunya degut a les pluges abundants, les perspectives per al 2021 no són les mateixes i es preveu un any complicat per les masses forestals. La primavera i estiu molt secs a tot el territori, sobretot a l’extrem nord-est i àrees del litoral i prelitoral central, sumat a l’onada de calor molt forta de l’agost, està afectant greument els boscos. A hores d’ara, els efectes de la sequera ja són evidents a moltes zones, com l’Empordà, el Berguedà, el Bages, el Gironès i la Selva, entre altres. Aquest mes de setembre el CREAF arrenca la desena temporada del DEBOSCAT, la xarxa de seguiment de l’estat de salut dels boscos que promou el Departament d’Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya, per valorar la magnitud dels efectes de la sequera al costat del cos d’Agents Rurals de la Generalitat. A la vegada, el centre de recerca fa una crida a la ciutadania perquè col·labori enviant fotografies de l’estat del bosc a l’aplicació AlertaForestal.



"Tot fa pensar que aquesta serà una campanya molt intensa en la que registrarem moltes hectàrees afectades per sequera"
Mireia Banqué, experta del CREAF en afectacions forestals per sequera.
 
“Algunes comarques ens han avisat que tenen afectacions grans, altres les estem visitant nosaltres mateixos i tot fa pensar que aquesta serà una campanya molt intensa en la que registrarem moltes hectàrees afectades”, apunta la Mireia Banqué, experta del CREAF en afectacions forestals per sequera. Algunes d’aquestes zones ja han patit decaïment durant l’estiu amb pèrdua de fulles, per exemple, però si a partir d’ara plou, les precipitacions podrien esmorteir una mica la situació o fins i tot evitar-la en altres llocs.
Els experts del CREAF han comprovat que d’uns anys ençà a les zones on hi ha fortes anomalies de precipitació és on hi ha més probabilitat que apareguin símptomes del decaïment del bosc. Per això,  amb les dades del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) creuen que aquest any la situació podria ser més greu al litoral i prelitoral central i nord i part de la Catalunya central.

Mapa del percentatge de precipitació acumulada respecte de la mitjana climàtica 1961-1990 de l’estiu 2021. Font: SMC.
"Les afectacions segurament seran cada vegada més greus i afectaran fins i tot els boscos més mediterranis i més ben adaptats a la sequera”, Jordi Vayreda, investigador del CREAF
Jordi Vayreda, investigador del CREAF, alerta: “el canvi climàtic està donant lloc a fenòmens climàtics cada vegada més extrems (sequeres de llarga durada i més intenses, onades de calor…) la qual cosa fa preveure que les afectacions siguin cada vegada més greus i que afectin fins i tot els boscos més mediterranis i més ben adaptats a la sequera.” La zona mediterrània té espècies d’arbres acostumades a passar set a l’estiu i tenen mecanismes que els permeten resistir més o menys bé. Però les condicions de sequeres continuades i d’altes temperatures que ens està portant cada any el canvi climàtic representen unes exigències molt fortes als arbres. Com més altes són les temperatures, més aigua evaporen els arbres i cada cop fa més calor i plou de forma més irregular.
 
Dades definitives, a l’octubre
Ara, com cada mes de setembre des de fa 10 anys, el CREAF i els cos d’Agents Rurals de la Generalitat de Catalunya es troben immersos en la nova campanya de camp per calcular la superfície exacta afectada per sequera i avaluar-ne el nivell de gravetat un cop passada l’època més seca. Es tracta del projecte DEBOSCAT, coordinat pel CREAF i impulsat pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, que se centra en registrar els episodis de decaïment als nostres boscos. “De l’1 al 30 de setembre, els Agents Rurals fan els mostrejos de camp i fins que no s’acabi la campanya no podrem saber en detall la gravetat de la situació”, explica la Mireia.

Sureda afectada per sequera a l’Empordà aquest agost de 2021. Autor: Eduard Pla.
Els ulls dels boscos
Amb aquest escenari en el qual les afectacions són visibles i fàcilment identificables, qualsevol persona amant dels boscos pot ajudar a saber on s’estan produint aquestes efectes participant en el projecte AlertaForestal, una plataforma de ciència ciutadana que analitza l’estat de salut dels boscos de Catalunya mitjançant observacions realitzades per la ciutadania. Participar-hi és tan senzill com enviar fotografies de paisatge de boscos afectats per sequera a través de la seva web-app o app mòbil gratuïta per a dispositius Android i iOS. Tant al web del projecte com a la pròpia app, es faciliten unes infografies que ajuden a valorar el grau d’afectació. Des del CREAF es fa una crida a la ciutadania per convertir-se en els ulls dels boscos.
Esquema per ajudar a valorar el grau d’afectació per sequera de l’aplicació d’AlertaForestal.
AlertaForestal accepta observacions de cinc tipus d’afectacions forestals: sequera, processionària, papallona del boix, ventada i nevada. Està coordinat pel CREAF i compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya i del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC).

La història recent dels nostres boscos
Des de 2012, el projecte DEBOSCAT registra els efectes de les sequeres als boscos de Catalunya. Durant aquests nou anys, n’hi ha dos que destaquen sobre la resta: el 2012 i el 2016.
  • El 2012 representa un rècord, amb unes 40.000 hectàrees amb boscos afectats per sequera a Catalunya. Un 66 % de l’afectació va correspondre a espècies de planifolis (com el roure i l’alzina) i un 34 %, espècies de coníferes (com el pi roig i el pi negre). En ser el primer any de dades, però, és difícil diferenciar quines afectacions són d’anys anteriors i quines són noves d’aquell any.
  • Els anys 2013, 2014 i 2015 van donar una treva, ja que es registra molt poca afectació nova. Visitant els llocs afectats al 2012 es veu que els planifolis tenen una recuperació destacable –majoritàriament perquè rebroten– mentre que les coníferes o bé aguanten l’embat o bé moren si pateixen danys severs. L’any 2015 es comencen a cicatritzar episodis i algunes zones es recuperen de forma total o parcial.
  • Al 2016 la sequera va ser severa, però no tan forta com la del 2012. Es registren 30.000 hectàrees amb afectació, sobretot degut a la manca de precipitació que es va donar. Quasi 2/3 dels episodis nous de decaïment forestal provocat per sequera es troben en àrees on va ploure menys del 30 % del que plou habitualment i quasi 1/4 dels episodis, en zones on va ploure entre un 30 i un 50 % del que és habitual. Per altra banda, també es detecta que unes 9.600 hectàrees afectades el 2016 ja havien estat afectades al 2012, de manera que en només quatre anys de diferència aquests boscos han rebut l’impacte de dues fortes sequeres. Aquest és un punt clau, ja que no és el mateix resistir una sequera puntual que haver-ne de resistir freqüentment. Així, la capacitat dels arbres per recuperar-se pot ser molt diferent segons la recurrència de les sequeres.
  • Al 2017 i 2018 es va produir una nova treva. Es registra poca superfície nova afectada però una quantitat semblant de superfície total.
  • Al 2019 es va donar un inici de la recuperació. Aquest any mostra un descens important de l’afectació tant en episodis nous com en superfície total.
  • El 2020 va ser un any de pluges excepcionals que van ajudar els boscos a recuperar-se. Després d’un hivern i primavera extraordinàriament plujosos, el 2020 va suposar la menor superfície registrada de la sèrie i tan sols quatre noves afectacions testimonials que representen 163 hectàrees noves de bosc afectades per sequera. Aquest any es donen per recuperades unes 10.400 hectàrees després de tres anys seguits de poca sequera.
D’aquests nou anys de seguiment, els experts del DEBOSCAT han extret dues conclusions essencials. La primera és que els boscos acostumats a tenir aigua abundant pateixen molt més quan no en tenen que els boscos que ja creixen amb escassetat, i que les calorades fora del que és habitual també fan estralls. I la segona, és que les espècies de planifolis sempre són les que registren major quantitat de superfície afectada, però alhora són les que es recuperen millor. Les coníferes mostren habitualment menys superfície afectada però també una menor capacitat de recuperació.
Pau Guzmán 
Tècnic de Comunicació del CREAF. Biòleg ambiental i gestor de recursos naturals i paisatgístics especialitzat en comunicació científica i ambiental.
· Article publicat a el blog Creaf el 16.09.2021