dissabte, 11 de març de 2006

Què volem dels nostres boscos?


La interpel·lació del foc (IV)

Què fem amb els boscos cremats?
per Josep M. Panareda i Clopés
i Josep Nuet i Badia


La resposta a aquesta qüestió és el punt de referència principal en la futura política forestal i, concretament, de cara als incendis. Què volem que siguin els nostres boscos? Què en volem treure? Quin profit ens interessa obtenir-ne prioritàriament?

Les respostes són complexes, ja que hi ha molts factors en joc i no és possible donar una resposta única per a tot el territori català. No es pot dir el mateix de les muntanyes de Vandellòs, que de les de la Vall d’Aran, o de Montserrat.

D’un bosc, matollar o prat, hom en pot esperar l’obtenció de fusta, diversos productes naturals (pinyes, bolets, suro, maduixes, mel, etc.), o herbes per a pasturar. També en podem esperar un paisatge bonic i agradable per a esplai, esport o vacances, o una reserva natural en el seu sentit més ampli, etc.

Ara entraríem en un punt d’anàlisi i de reflexió que ens hauria de menar cap a una planificació global del territori en la seva totalitat. Aquest pla ens hauria d’indicar els objectius bàsics d’utilització i d’aprofitament de cada unitat territorial. Sense aquest pla, se’ns fa difícil definir el que haurien de ser els nostres boscos. No és el mateix parlar d’aprofitament forestal a les fagedes de la Vall d’Aran, a les castanyedes de les Guilleries, als alzinars de Montserrat o a les pinedes de Garraf. En uns casos, l’aprofitament forestal pot ser prioritari; en d’altres, pot ser-ho el manteniment d’un sistema natural tal com es desenvolupa espontàniament; en altres, pot ser una situació intermèdia, on s’estableix un aprofitament forestal en equilibri amb un paisatge pròxim al natural.


Volem deixar ben clar el nostre parer: L’objectiu principal dels nostres boscos mediterranis no ha de ser en conjunt l’aprofitament forestal estricte. el seu baix rendiment econòmic n’és l’argument més sòlid. L’estructura actual de la propietat forestal, la situació sòcio-econòmica i les característiques del bosc no permeten tenir perspectives més optimistes. Les rouredes, les castanyedes, les fagedes, les avetoses i les pinedes de pi roig i de pi negre, que no són boscos mediterranis, tenen, en general, un rendiment d’explotació més elevat. No entrarem en detalls referent a aquests boscos.

L’objectiu principal ha de ser el manteniment d’una superfície màxima de bosc mediterrani com a espai verd, com a àrees d’oxigenació i com a reserva natural. Són molts els beneficis, directes i indirectes, que n’obtindríem.

En la nostra societat industrial, el bosc, a més de ser un element paisatgístic, és un sistema corrector dels impactes que produeixen la urbanització del territori i la industrialització. Més endavant parlarem de l’efecte atenuador en les inundacions i de la retenció de l’aigua, però aquestes no són les úniques funcions. Recordem només l’elevada contaminació de les aigües, la pol·lució de l’aire, les pluges àcides, etc., de les quals el bosc pot atenuar les conseqüències negatives per a la vida de l’home.
Cal dir que aquest objectiu principal no està renyit amb un aprofitament forestal. Alguns indrets, les reserves integrals, no haurien de ser objecte de cap ocupació i de cap aprofitament. Però les reserves integrals han d’ocupar en conjunt una superfície relativament petita. La resta no solament podria aprofitar-se forestalment dins els límits establerts i amb les tècniques adequades, sinó que aquest aprofitament és recomanable.

PINEDES I ALZINARS, UNA DECISIÓ CLARA.

Bona part dels pins que coneixem són espècies naturalment espontànies a Catalunya.
Per això, hi ha qui opina que són arbres que s’han d’afavorir, i que no és cert que siguin poc adequats. Cal aclarir aquestes idees.

Alguns pins, com el pi pinyer, el pi blanc, el pi roig, la pinassa i el pi negre, són arbres espontanis a Catalunya. Però no ho són arreu i en qualsevol ambient climàtic o edàfic. El pi blanc, per exemple, és ara molt estès a la terra baixa catalana, però espontàniament recularia força si l’home hi deixés d’intervenir. Recularia molt i es refugiaria als vessants rosts, més assolellats i amb sòls prims i pobres. El trobaríem als relleixos i les esquerdes dels cingles, i fóra rar o totalment absent en els indrets planers i els vessants mitjanament inclinats, sobretot en els obacs.

Els sòls s’erosionen amb les pastures, els conreus i els incendis. El pi blanc és afavorit per l’ambient degradat, i coses semblants podem dir dels altres pins, aplicant-ho a condicions ambientals diferents.

Els pins són arbres que s’encenen molt fàcilment, per les característiques de les seves fulles (nombroses, primes i llargues), del tronc (conté reïna), de l’escorça (gruixuda) i de les pinyes (esclaten amb l’escalfor). És per aquesta raó, i d’altres, que molts parlen de la poca conveniència de repoblar amb pins les regions de clima mediterrani. I tenen tota la raó. Els pins afavoreixen els incendis forestals. Si un foc entra en una pineda, serà molt difícil d’aturar-lo i s’estendrà a gran velocitat. Cal dir que aquesta vivor en la cremada fa que sovint un foc passi ràpidament per una pineda; per això no és estrany trobar pins amb capçades mig cremades.

En canvi, en els alzinars densos, el foc es cala amb més dificultat i hi prospera més lentament, encara que costa molt d’apagar-lo. Els troncs d’alzina
poden cremar molts dies després de l’inici del foc. No és estrany, per exemple, trobar soques d’alzina amb caliu al cap de sis dies d’haver estat apagat el foc. En un alzinar hi ha una combustió molt intensa, que sol deixar l’indret ben calcinat. Només resten troncs completament nus i negres d’alzines (no de totes, ja que algunes han estat consumides totalment) amb alguns branquillons d’arbusts (pocs), ja que la part aèria ha estat totalment cremada.

Els alzinars tenen el gran avantatge que rebroten de seguida, tant les alzines com la majoria d’arbusts. Al cap de pocs anys, si no es torna a cremar, pràcticament s’haurà cicatritzat l’empremta del foc. Per la lentitud relativa, hom pot aturar-hi el foc amb més facilitat que a les pinedes, encara que costaria més d’apagar-lo.

Els pins no rebroten, com tampoc alguns dels arbusts que solen acompanyar-los; d’altres sí. Germinen a partir dels pinyons de les pinyes que han esclatat i s’han obert amb l’escalfor.

A grans trets, recomanem que no es repobli mai amb pins, ja que seria la millor garantia per al bon desenvolupament d’un nou incendi en un futur no llunyà. Al seu lloc cal sembrar o plantar espècies pròpies del país, com alzines o roures. A la llarga es guanyarà seguretat de cara a possibles incendis futurs.

En qualsevol cas, una plantació de pins, d’eucaliptus o de qualsevol espècie arbòria, en especial si l’espècie és introduïda, hauria de ser plantejada d’una manera semblant a com es fa amb els conreus. En aquest cas l’objectiu directe fóra l’explotació del terra per a l’obtenció de fusta.
(Té continuïtat)
Aladern de fulla ampla (Phyllirea latifolia)
~
· La interpel·lació del foc (I). La provocació del foc
· La interpel·lació del foc (II). Què fem amb els boscos cremats?
· La interpel·lació del foc (III). Una resposta a l'agressió del foc
· La interpel·lació del foc (IV). Què volem dels nostres boscos?
· La interpel·lació del foc (V). Què perdem amb els incendis?
· La interpel·lació del foc (VI). Nosaltres i els nostres incendis forestals
~