dimecres, 5 de gener del 2022

Recuperacions de cultiu

 Saba nova

“Fa anys...”. Fa anys, idò, vaig mantenir una polèmica amb el Sr. Pedro Serra, propietari del diari UH de Mallorca. Si no record malament tot va començar per un article que aquest senyor va publicar al seu diari amb un títol més o menys així: “Els pins, els nous genets de l’apocalipsi”. On, com a testimoni solleric, malparlava i dejectava com si d’un col·lectiu humà es tractés, aquesta espècie autòctona de les nostres muntanyes, com a brutor i invasora d’olivars i alzinars.

Sense entrar en més detalls, jo li contrarestava que, efectivament els pins que reconquereixen els oliverars acaben amb les oliveres, si bé un pi no creix deu metres en un any, el propietari ben be amb una mà podria anar controlant i eliminant la seva presència. El problema compareixia quan els oliverars amb les seves esplèndides marjades eren abandonats. La gent feinera que els va crear fa anys que varen morir i els seus hereus justet, justet els ve tenir temps per anar a fer una torrada vora la caseta.

Els pins, cau de trencapinyons i milanes, són la infanteria que permet la implantació de les alzines i vegetació associada, després d’algun fet traumàtic com pugui haver estat un incendi forestal, una tala a mata rassa o mal realitzada o la conversió en cultiu agrícola d’un terreny forestal.

En tot cas, la reforestació de pins i vegetació associada, càrritx, mates, peterrell, romaní... sobre antics cultius agrícoles, siguin tanques per pastures siguin oliverars, ha augmentat de manera important durant els darrers cent anys. Un clar i simple indicador de l’abandonament de l’agricultura de muntanya per part de pagesos i pastors.

Darrerament hi ha un jovent que de manera il·lusionant vol gestionar antigues herències o recents adquisicions d’aquests oliverars de belles marjades avui reforestades. Les facilitats que l’administració forestal de la Conselleria de Medi Ambient ofereix en forma d’autoritzacions per tal de recuperar en olivars aquests antics cultius agrícoles i abans forestals, són moltes i les raons també: fragmentació del territori en un mosaic forestal-agrícola que pugui actuar de defensa davant un gran incendi forestal, augment de la biodiversitat que ofereixen les marjades d’oliveres amb tota una flora i fauna associada, integració paisatgística de la riquesa patrimonial de les parets seques amb gran varietat d’elements arquitectònics, d’enorme importància per la l’esmorteïment i regulació hídrica de grans cabdals des dels capçals de captació d’aigües...

A aquests arguments ja de per sí importants i lloables se n’hi ha d’afegir un altre no menys important: aquest jovent no ha estat contaminat de l’aprensió secular de l’home contra la natura. L’article den Pere Serra, és, era res més que un clar exemple del tipus de relació establerta entre home colonitzador, dominador i controlador de la natura, era un clam de consideració negativa amb ànim pejoratiu contra la “brutor” que representaven al seu parer els pins i flora associada. Res per altra banda que no compartissin plenament la seva i altres generacions de sollerics o mallorquins... Com dic, aquest jovent sí que veu el càrritx o els pins joves com elements que cal controlar i eliminar de les marjades d’olivars perquè aquestes puguin reeixir, si bé no ho és amb una consideració negativa, pejorativa... fins al punt que el seu final no té perquè ser el foc, el fogueró per eliminar-lo una vegada segat o no. El jovent té més bo d’entendre (i també més bones eines, tipus desbrossadores o biotrituradores) que aquests càrritx segat i arrabassat, pot de manera ordenada convertir-se en terra, en humus per el mateix olivar. Que no cal cremar-ho, que n’hi ha prou fer-ne munts separats a una vintena de metres un de l’altre i en pocs anys n’extraurem terra de mata.

De la mateixa manera que les branques, la rama de pi, es poden convertir en feixos lligats amb corda de pita i, de manera ordenada, es poden aprofitar ara per començar el foc a la xemeneia o ara com a matèria orgànica.

El futur és això, saba neta i nova. Cal animar, estimular aquesta manera de fer entre el nou jovent pagès de muntanya que de mica en mica s’hi compromet. I també donar-los les gràcies perquè, com en tot, l’acció individual sempre té ressons per a l’interès col·lectiu.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat al: DBalears

diumenge, 2 de gener del 2022

La cabra, una espècie invasora a les muntanyes de Mallorca

 Cabres i camaleons

En un documental sobre naturalesa de la 2 espanyola (que pagam els catalanoparlants, però que és 100% en castellà), vaig veure una notícia relacionada amb una espècie invasora introduïda fa anys a les Illes Hawaii, únic estat insular dels EUA situat al Pacífic. Concretament es tracta d’un camaleó. Importat des d’una part d’Àfrica per un venedor de mascotes, en els anys de la seva colonització de l’espai natural, salvatge, de les Illes, ha situat prop de l’extinció molta fauna autòctona, endèmica del lloc. La breu informació sobre el tema concloïa que s’ha iniciat un programa per mirar d’erradicar, eliminar, aquesta espècie de l’espai silvestre, tasca a hores d’ara de molta dificultat tècnica.

Com que som pervers de mena, tot d’una em vaig situar a una altra illa, on visc, Mallorca i amb una altra espècie invasora introduïda i amb efectes tan devastadors sinó més, sobre la vegetació i ecosistemes insulars silvestres, la cabra. També em vaig imaginar responsables polítics del Medi Natural del Consell i del Govern, asseguts còmodament a un sofà mirant amb gran sensibilitat aquest mateix programa.

Fa poc, una bona gent prou jove, ben formada intel·lectualment i sensible sens dubte a afectacions d’aquesta mena al nostre medi natural, posaven sobre la taula el que creien era un debat obert: “cabres sí, cabres no al medi natural”. Mirau, els vaig dir, fa estona que no discutesc si la terra és plana o no, si la llengua pròpia de Mallorca és o no és català o si és o no és vera que Armstrong va trepitjar la lluna el 1969. Com tampoc, a pesar de les meves diferències amb la medicina oficial, si és convenient o no vacunar-nos contra la covid. Certs debats fa molt de temps que tenim, o hauríem de tenir molt superats. Senyal de progrés.

En un article anterior sobre el tema, ja vaig posar messions d’un sopar a qui des de Cala en Basset al Cap de Formentor, em pogués mostrar un ram de cirerer de Betlem, Ruscus aculeatus (com el que fa molts anys regalava a ma mare cada Nadal sense haver d’anar més lluny de cent metres al voltant de ca nostra). Torna-m’hi torna-hi: la devastació que aquesta espècie domèstica, ramadera, assilvestrada ha provocat els darrers cent anys a Mallorca és ben comparable en gravetat, sinó més, a la que pugui haver produït a qualsevol altra illa del món una altra espècie invasora, com pugui ser la provocada a qualsevol de les divuit illes de Hawaii. És lloable que allà prenguin mesures importants per erradicar el problema. Segurament de més dificultat que la que representaria fer front a la nostra principal espècie invasora.

No va ser visionant la pel·lícula “Don’t look up” el que em va ajudar a entendre la realitat de diferents nivells negacionistes de món acadèmic, tècnic-administratiu, polític i fins i tot ecologista respecte al problema de la cabra com espècie invasora a Mallorca, va ser molt abans. És certament frustrant comprovar com les fotos de polítics amb alliberament de tortugues marines, les campanyes (totalment necessàries, no cal dir-ho), d’anellament i seguiment d’àguiles peixateres o milanes, són molt més valorades i cotitzades en termes ecològics i ecologistes que enfrontar la realitat permanent, simplement molesta, de la presència d’una espècie invasora, autèntica plaga dels ecosistemes insulars, especialment en afectació a espècies relictes i endèmiques de flora, com la cabra.

Tota la costa mediterrània ens parla dels efectes que sobre les muntanyes i les seves espècies han provocat al llarg dels segles, la presència d’aquest remugant en tan sols 9.000 anys. A Mallorca, potser només són dos mil amb control ramader, uns cent descontrolada i uns trenta de foment i estimulació per polítiques de clientela del Consell de Mallorca i Conselleria de Medi Ambient, amb la inestimable ajuda de la passivitat i deixar fer del món acadèmic i ecologista.

Desconec si la forma de govern local de Hawaii és d’una autonomia i si fos el cas si són o no més defensors de la pròpia sobirania que ho són a Mallorca. En tot cas els departaments administratius responsables són del mateix partit polític i ara per ara ni l’estat espanyol es podria oposar en una gestió de competència política i administrativa que és ben seva.

Europa mai ha fet cas al fet insular de les nostres illes i molt menys a entrar a valorar la importància d’una espècie invasora al medi natural que no afecta a l’economia, la industria o el comerç del lloc, que és l’únic que miren i que els importa. Amb tot, les conseqüències que sobre l’ecosistema i per tant de retruc sobre les condicions amb minva d’esmorteïment ambiental hídric, erosiu i fins i tot d’aportació d’oxigen provoca aquesta plaga invasora és prou important com afegir al banyat de les conseqüències del canvi climàtic.  

Vicenç Lillo Colomar
Alaró a 31 de desembre de 2021