El crepuscle encén estels
I ara, ves, tu t'atrinxeres
i no saps aclucar els ulls.
T'ametzina prendre nota
del comport de l'aviram,
i et percaça la veu lletja...
Ten com salpen i tu aquí...
Hom diria que t'ufana.
Sol ixent, lluna al pertús,
faig cent trams de graons petris,
cada dia, cap al puig,
perquè el vol de la coloma
continuï perennal...
Conseqüència immediata:
no li haig de demanar,
al merlot, dins la bardissa,
què hi deu fer per què no en fuig
cap a boscos amb foranques.
Ja levito a mitja alçada,
a l'altura del tossal.
Si em disparen, poc els sento...
La mestressa els ho consent
i projecta l'aigua enfora.
Cada dia vaig a escola.
Elo pupitre és al seu lloc.
Duc el llapis, la plagueta.
M'hi consagro resolut
i resolc l'endevinalla
de quin és el nombre ver
de vitralls a l'oratori.
A partir de l'any que ve
viuré fora de murada...
Els pinsans no em piularan
massa fort per no aviar-me...
Què faré si, encara fosc,
em desvetlla la canilla,
Assotar-me fins que passin.
El pillard, l'han vist grimpar...
S'arrossega a la deriva,
s'engrampona pel teulat,
la massissa barbacana
i rellisca, coratjós,
fins al buit, per on es gronxa.
Fico els peus dins les sabates,
sense basca ni reguard.
Em redreço, trec els braços,
miro els pins, veig el pinar,
i de sobte em vénen ganes
d'acostar-m'hi encara més.
La mestressa m'hi encoratja.
Seguir el joc de l'engranatge?
Fer esvoranc i obrir-me call?
¿Fer carrera de solista
i donar la volta al món?
Què cal fer...? No res, per ara.
En aquell final d'octubre
piadós i fatigat,
condormida l'araucària,
influent el brollador,
el rebost era a les fosques;
el vestit, penjat al clau.
L'aiguavés restava immòbil.
Un cop dins el paradís,
vaig sentir eguinar-me l'egua,
i m'ho feia de com quan
era just una pollina.
Els badius desabrigats,
les peülles amb rosada,
aquell hàlit vigorós...,
expandida, esponerosa,
ritme greu i lenitiu...
Altre cop ens encontràvem.
Què faré que em tregui a fora...?
¿Gosar anar a veure el pallús,
que l'oratge arremolina
damunt l'era que treu brull;
el fonoll, les caramuixes,
que es destrenen del canyís;
la ridorta que s'enfila
per la soca del murtrer...?
Tots m'esperen. Puc estar-me'n.
En la vida mai no he
ajudat el palissandre.
Que no ho hagi demanat
no vol dir que no em freturi.
No gens no s'han esvanit
els sacseigs que m'estordeixen.
"On s'escau l'indret que dius?",
em pregunten els apòstates,
els obsessos, aquells qui
es coneixen i s'exulten.
"Llisament: em cau defora",
jo que em menjo les ferides...
He sabut que eren nials.
És l'estricte necessari.
¿Què deu fer aquest abegot,
afuant-se contra els vidres...?
¿M'adverteix d'afligiment,
d'un sinistre que es congria...?
Aquest mes torna a tenir
jorns sobrers que cal que exclogui.
El tropell del rei, entorn,
em proposa més llatzèries...
De primer, els coquins l'aquissen
fins que puja al cadafal...
El clivelles, el crebanten...
Queda exsangüe, el benaurat.
Afranquit de la mol·lície,
esvanida la dissort,
rampa al tron, s'abilla d'iris
i rutila dins l'espai.
S'ha rigut dels seus sicaris.
Un anyoc d'albors primeres
m'indicia, meritat,
la lluor, de dins l'espluga...
La infortuna, el marimon,
l'estrebada, la nequícia,
no tenir el sostre envidrat,
poc m'agreguen coratgies.
Peremptori, ignorant cras,
de llavors ençà trascoles...
Tot el dot: escapolons,
similor i les rebaves...
Vés-te'n, dóna'm l'alçaprem...
Vols desar d'una vegada
arc, sagetes i carcaix...
Ja te'n pots anar quan vulguis,
que l'Absent no et vol voler...
Mai n'has feta una de grossa.
Gota a gota, fa camí
el bover amb la seva bava.
Ell, que anava a travessa
el desert de per Nevada,
de tranuita, sorral cresp,
es detura a la frontera.
42
El dimoni dóna voltes.
La caldera ja és bullent...
Ell comença a sentir rampa
a turmells, canells, artells...
Tot amb tot, pot fer-se escàpol,
capbussar-se encontinent
per la banda de l'obaga,
per on boixos i murtrers,
xops encara de rosada,
es retenen capficats...
No podria passar sense.
47
Sóc sofert i tot m'encalma.
Em sé estar quiet al jaç.
No tinc l'hora pignorada,
tinc a punt la pell dels dits,
per si els dies s'allarguessin...
No en faig cas, del calabruix,
m'és igual que el cel no hi digui...
Cap ruixat no arriba al pou,
concitant un mal presagi.
(1992)
Miquel BauçàI ara, ves, tu t'atrinxeres
i no saps aclucar els ulls.
T'ametzina prendre nota
del comport de l'aviram,
i et percaça la veu lletja...
Ten com salpen i tu aquí...
Hom diria que t'ufana.
Sol ixent, lluna al pertús,
faig cent trams de graons petris,
cada dia, cap al puig,
perquè el vol de la coloma
continuï perennal...
Conseqüència immediata:
no li haig de demanar,
al merlot, dins la bardissa,
què hi deu fer per què no en fuig
cap a boscos amb foranques.
Ja levito a mitja alçada,
a l'altura del tossal.
Si em disparen, poc els sento...
La mestressa els ho consent
i projecta l'aigua enfora.
Cada dia vaig a escola.
Elo pupitre és al seu lloc.
Duc el llapis, la plagueta.
M'hi consagro resolut
i resolc l'endevinalla
de quin és el nombre ver
de vitralls a l'oratori.
A partir de l'any que ve
viuré fora de murada...
Els pinsans no em piularan
massa fort per no aviar-me...
Què faré si, encara fosc,
em desvetlla la canilla,
Assotar-me fins que passin.
El pillard, l'han vist grimpar...
S'arrossega a la deriva,
s'engrampona pel teulat,
la massissa barbacana
i rellisca, coratjós,
fins al buit, per on es gronxa.
Fico els peus dins les sabates,
sense basca ni reguard.
Em redreço, trec els braços,
miro els pins, veig el pinar,
i de sobte em vénen ganes
d'acostar-m'hi encara més.
La mestressa m'hi encoratja.
Seguir el joc de l'engranatge?
Fer esvoranc i obrir-me call?
¿Fer carrera de solista
i donar la volta al món?
Què cal fer...? No res, per ara.
En aquell final d'octubre
piadós i fatigat,
condormida l'araucària,
influent el brollador,
el rebost era a les fosques;
el vestit, penjat al clau.
L'aiguavés restava immòbil.
Un cop dins el paradís,
vaig sentir eguinar-me l'egua,
i m'ho feia de com quan
era just una pollina.
Els badius desabrigats,
les peülles amb rosada,
aquell hàlit vigorós...,
expandida, esponerosa,
ritme greu i lenitiu...
Altre cop ens encontràvem.
Què faré que em tregui a fora...?
¿Gosar anar a veure el pallús,
que l'oratge arremolina
damunt l'era que treu brull;
el fonoll, les caramuixes,
que es destrenen del canyís;
la ridorta que s'enfila
per la soca del murtrer...?
Tots m'esperen. Puc estar-me'n.
En la vida mai no he
ajudat el palissandre.
Que no ho hagi demanat
no vol dir que no em freturi.
No gens no s'han esvanit
els sacseigs que m'estordeixen.
"On s'escau l'indret que dius?",
em pregunten els apòstates,
els obsessos, aquells qui
es coneixen i s'exulten.
"Llisament: em cau defora",
jo que em menjo les ferides...
He sabut que eren nials.
És l'estricte necessari.
¿Què deu fer aquest abegot,
afuant-se contra els vidres...?
¿M'adverteix d'afligiment,
d'un sinistre que es congria...?
Aquest mes torna a tenir
jorns sobrers que cal que exclogui.
El tropell del rei, entorn,
em proposa més llatzèries...
De primer, els coquins l'aquissen
fins que puja al cadafal...
El clivelles, el crebanten...
Queda exsangüe, el benaurat.
Afranquit de la mol·lície,
esvanida la dissort,
rampa al tron, s'abilla d'iris
i rutila dins l'espai.
S'ha rigut dels seus sicaris.
Un anyoc d'albors primeres
m'indicia, meritat,
la lluor, de dins l'espluga...
La infortuna, el marimon,
l'estrebada, la nequícia,
no tenir el sostre envidrat,
poc m'agreguen coratgies.
Peremptori, ignorant cras,
de llavors ençà trascoles...
Tot el dot: escapolons,
similor i les rebaves...
Vés-te'n, dóna'm l'alçaprem...
Vols desar d'una vegada
arc, sagetes i carcaix...
Ja te'n pots anar quan vulguis,
que l'Absent no et vol voler...
Mai n'has feta una de grossa.
Musicats per Nou Romancer el 2005:
58Gota a gota, fa camí
el bover amb la seva bava.
Ell, que anava a travessa
el desert de per Nevada,
de tranuita, sorral cresp,
es detura a la frontera.
42
El dimoni dóna voltes.
La caldera ja és bullent...
Ell comença a sentir rampa
a turmells, canells, artells...
Tot amb tot, pot fer-se escàpol,
capbussar-se encontinent
per la banda de l'obaga,
per on boixos i murtrers,
xops encara de rosada,
es retenen capficats...
No podria passar sense.
47
Sóc sofert i tot m'encalma.
Em sé estar quiet al jaç.
No tinc l'hora pignorada,
tinc a punt la pell dels dits,
per si els dies s'allarguessin...
No en faig cas, del calabruix,
m'és igual que el cel no hi digui...
Cap ruixat no arriba al pou,
concitant un mal presagi.
(1992)
(Felanitx, 7 febrer 1940 - Barcelona, 3 gener 2005)
~
~L'araucària emblemàtica de l'Escola de Jardineria Rubió i Tudurí de Barcelona.
~
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada