dimarts, 31 de març de 2009

La mort del pi gros de Santa Maria del Camí


La mort d’un gegant


L’any 1947, em va contar l’amo vell de Can Moragues que un llamp va impactar a l’arbre. Una ferida llarga al llarg del tronc n’ha quedat com a testimoni. El mateix dia d’aquell any li va néixer una filla a l’amo. L’estimació que aquest home professava cap al pi era, a la vegada que senzilla, plena d’una veneració que contagiava. El tenia molt gelós, però sempre va permetre la visita de gent per la seva finca per tal d’admirar la gran capçada, com un temple, que formaven els cimals i les branques d’aquest arbre.


Durant molts anys els infants varen poder jugar sobre els llargs cimals que tocaven en terra, semblava que el pi ho feia aposta: des de molt amunt tombava rames i troncs per tal que la gent s’hi pogués engronsar o enfilar.


A mi m’hi va acompanyar un dia mon pare. Passar baix la seva capçada va ser talment com entrar baix una cova. Era una cova ampla, plena de llum, on a més de jo hi podien caber dues-centes persones més.


Quan per l’octubre del 2007 el cap de fibló que travessà el Raiguer, en va trencar part de la seva capçada, hom ja en va témer que s’acostava el pitjor. I així ha estat. Ara, avui, podem assegurar que aquest pi és mort. Cert que encara no ha perdut el darrer colorit verd de les seves fulles, però el groc avança implacable com a senyal de la mort propera.


Un estat semblant a la desolació és el que hem sentit els qui ens hi hem acostat i ho hem vist. Dins la conversa ha sortit a llum una crítica, ja no gens amagada, a la intervenció que fa anys va efectuar la Conselleria de Medi Ambient, llavors encara d’Agricultura si no vaig errat. Per voler fer un bé se li podaren part dels cimals i branques mortes que conservava al seu interior. El buit feu més vulnerable l’arbre, i així s’ha demostrat. Va desaparèixer la funció d’esmortiment a les empentes del vent que l’estructura compacte de les branques del pi provocaven. Les rames i troncs més alts i lliures es trencaren, potser, amb més facilitat que si encara hagués existit l’espessor propi del cos del pi. Tant de bo en poguem treure qualque ensenyança.


En aquest cas ara tant se val, el pi es mor, el pi és mort. I ara què n’hem de fer? Qualcú va parlar d’eliminar la vegetació que circumval·la els peus de la capçada, per tal d’admirar plenament l’estructura gegantina, monumental, del cos de l’arbre mort.


Jo deixaria tot el seu perímetre a mercè del temps. Que fos engolit per la vegetació jove i salvatge que el pi empararia i que els caminois baix la seva esplèndida altivesa fossin creats per les persones, infants i vells, que encara durant molts anys aniran a admirar-lo.


Joan Vicenç Lillo Colomar

Alaró a 30 de març de 2009.



28 comentaris:

zel ha dit...

Res a fer? Llàstima... els pins de darrera l'escola on treballo, molts, van resistir l'incendi del Montgrí, després de dos anys de ser groguencs...

salvador cañis ha dit...

Per que m'efecta personal i professionalment, penso que dir les coses a mitges, es dir veritats a mitges o mentides a mitges. Ja ningú recorda que l'obertura a Nord que tenia l'arbre, ja hi era abans de fer aquella poda de neteja de branques seques (tan defensada a vegades per molts i que ara, jo tampoc tornaria a fer)a l'any 97 o 98, ja ningú recorda l'ancoratge que va permetre que branques amb risc de trencar-se, aguantesin fins el 2007 (i una encara és viva), ja ningú recorda el temporal de 2001, que va tombar milers i milers d'arbres a Mallorca i que tambè va fer mal al Pi Gros, ni la nevada del 2003, ni els tractaments de processionaria, els aports de mulch a la base per evitar la compactació del molts visitants que es pensen que si van a peu sota l'arbre no li fan res, la compactació del taló d'una sabata és la mateixa que la d'una roda de camió, en fi, el llevar-li la pastarada de cimet que qualcú va posar far anys dins la ferida del llamp a petició de no se qui, tampoc surt en lloc, etc... sols ens que hem viscut el camí, podem dir que s'ha fet tot i més per el pi més meravellós que he vist mai. El sentiment que vaig tenir ahir en veure l'arbre, va ser de fustració, d'enorme pena i d'impoténcia. Espero que tot i que es mori, segueixi sent un momument.

JD ha dit...

Algú pot explicar això de que " la compactació del taló d'una sabata és la mateixa que la d'una roda de camió" ?

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

Això de la compactació de la sabata és cert, es simplement veure quants kilos centímetre quadrat de pressió s'exerceixen, i la forma de calcular-ho és ben simple, una persona de 80Kg que és recolza sobre un talo de sabata de 16cm2 exerceix una pressió on trepitja de 5Kg/cm2. Un camió de 5000Kg que reparteix el pes en quatre rodes, que la seva superfície de contacte suposem que és 20x20 cada roda , dona 1600 cms2 en total, 5000/1600=3,25Kg/cms2, és a dir menys que una persona. Sí que podem dir que el camió trepitja més superfície, però per altra banda, les persones poques vegades van soles i sovint no són conscients del mal que estan ocasionant en compactar el sòl.

Anònim ha dit...

Una llastima. Avui l'he anat a veure i d'en fora ja se l'hi veu l'esquelet. El que no entenc es com s'ha secat tan aviat, es cert que estava molt tocat, pero no hauria d'aver estat mes progresiu?

ErrareHumanumEst ha dit...

Degut a la compactació del sòl que produeixen les persones, des de Parcs Naturals també es regulen les caminades populars, crec que amb un límit de 250 persones, si no recordo malament.
Al Montnegre-Corredor deien que volien regular l'accés de motos i també es plantejaven l'accés de bicicletes, sobretot quan els ocells nidifiquen.... però això era pel soroll, a vegades sembla que més val un bon crit un sol dia que no petits crits durant 350 dies l'any, cada petit soroll és motiu de fuga d'animals.

Joan Vicenç ha dit...

Gràcies Salvador per els teus aclariments. Et convido a redactar-los en un article més extens, si vols, i a publicar-ho a n'aquestes planes.

Jo senzillament estic trist per la mort d'aquest pi i he volgut informar sobre aquest fet i poca cosa més. El cert, però és que vaig parlar amb el marit de la propietària per una banda i per un altra amb un pagès que llaurava per allà prop. Ambdós m'assenyalaren sobre la poda, per a ells inadequada i en bona part causant del debilitament estructural de l'arbre. Sens dubte tu coneixes les intervencions realitzades i l'estat anterior a aquestes, és cert. Ara bé els raonaments d'aquesta gent eren per tenir en compte i això vaig fer.

Els treballs realitzats sobre l'arbre i els voltants, tancament, ancoratges, suavitat en la compactació... demostren que hi va haver un amor i saviesa en realció a aquest arbre, fins i tot a l'hora de suprimir certes branques mortes. A més és ben segur, com dius, que els diferents caps de fibló i temporals han estat excepcionals, molt durs i aquest arbre, alt i sòl enmig d'un ametllerar era molt vulnerable contra tanta força.

El que hem d'aprendre de tot plegat però, és a valorar molt més i millor tots els elements i actuar amb la punta dels dits en la nostra relació amb la natura.

ErrareHumanumEst ha dit...

sens dubte Joan vicenç, segurament ha estat tot plegat el que l'hi ha provocat la mort. La sequera (no sé si n'heu tingut) , les branques trencades pels caps de fibló, els possibles insectes que l'han vist debilitat i els fongs que hagin pogut entrar per les ferides de la poda (en cas que no es féssin bé)... tot plegat l'han debilitat i un arbre amb tantes necessitats (per la gran quantitat de teixits que ha de satisfer) acaba sent més susceptible.
Tenim casos similars, molts dels arbres afectats pel temporal de ben segur han perdut anys potencials de vida.
http://www.naciodigital.cat/diariforestal/?seccio=noticies&accio=veure&id=1511

salvador cañís ha dit...

El desconeixement en fa vulnerables i desprès de 15 anys de treballar amb arbres, crec que a vegades tinc més clar el que no he de fer, que el que s'hauria de fer. Treballar amb arbres és complicat i si son arbres vells, encara mes. Fer valoracions déxits o de fracasos en la vida d'un ser que pot viure 350 anys, quan tu arribes als 250 anys que fa que està viu, és per riure... Per tan la millor inversió per defensar aquest patrimoni centenari viu, és salvaguardar el seu entorn (com sempre) i posar-lo en valor. Informació i difusió. En clau positiva. Aquest patrimoni a de trascendir i arribar al cervell dels homes, dones i nins d'aquesta terra. S'ha de posar en marxa un moviment que traspassi una web, els amics dels arbres han de 'fer feina' pels arbres, amb els arbres. Creieu que al catalogar un arbre monumental assegura la seva pervivència? resposta, no. Tos hem de saber on son i la prioritat sobre aquest patrimoni l'hem de forjar nosaltres, sobre el terreny. Molts propietaris no son conscients del que tenen i d'altres que ho son, els atemoritza el sol fet de parlar de 'proteguir'. Aquestes pos i desconeixements han de desaparèixer, ja. Els de d'alt no ho faran, s'ha de començar a peu d'arbre.

ErrareHumanumEst ha dit...

Estic d'acord Salvador. Aquesta difusió i informació també ha de ser recíproca en el binomi propietari-societat. Avui dia, cadascú va per un cantó i amb prou feines hi ha diàleg. L'un vol una cosa i l'altre una altre. De la mateixa manera que el propietari ha d'entendre que pot tenir un patrimoni d'interès global, els altres han d'entendre que el propietari té uns interessos heredats i, sobretot, que el permeten viure.

La vida del propietari pot estar molt distanciada dels que viuen al poble del costat quan en realitat els dos tenen molt a oferir-se. El propietari pot oferir béns al poble (els seus productes, els seus arbres monumentals) i el poble té béns per oferir al propietari (com a consumidors i compradors dels seus productes, entre d'altres).
Possiblement, si tinguéssim aquest sistema, ens estalviariem de pagar entre tots als propietaris perquè no tallin un arbre o bosc.

Des del meu punt de vista, la filosofia no ha de ser "o ells o nosaltres" perquè aquesta idea està allunyada de la realitat i perquè els propietaris també són generadors de patrimoni. Aposto per l'intercanvi d'interessos i el que haurien d'apostar molts és per la formació i descobriment d'aquests temes, no només dels arbres, sinó també del bosc, dels ecosistemes, de la situació al món forestal etc... llavors vindrien les solucions.

JD ha dit...

Penso que 16 = 4 X 4. S’ha de ser molt peculiar per a tenir 80 kg i caminar així… De totes formes gràcies, estic per la informació, la reflexió i la no (de)formació
És fort també que s’hagin de regular les caminades populars per la compactació del sòl. Serà que no hi han d’altres factors mil vegades més importants. Com, per exemple, permetre fer una pista llerdosa per a treure tres metres cúbics de fusta…
Jo prohibiria que les vaques pasturessin, si més no les més grassonetes…
No entenc que en un entorn aproximadament natural hi hagi d’haver tanta falera intervencionista, tantes ganes d’interferir en el procès de senescència d’un arbre.
És més, la millor protección és la no divulgació. Qui s’estima la natura descobreix els seus secrets per ell mateix...

ErrareHumanumEst ha dit...

Fer una pista avui dia és complicat. El normal és que el 60% de les pista avui dia ja hagin desaparegut, sobretot les de desembosc, normalment el que fan és recuperació del 20% d'aquest 60% de pistes esvaïdes.
respecte les caminades, al montseny per exemple, és possible que es facin 25 caminades/any, petits impactes però constants poden suposar més impacte que un de sol molt fort i que té capacitat de recuperar-se en pocs anys. A més, aquestes caminades es concentren en èpoques crucials pels animals, èpoques en que està prohibida la caça, la tala i altres activitats.
El cert és que jo crec que les caminades en general no suposen un impacte important comparat amb d'altres, suposo que tant sols volen evitar massificar la muntanya.

Jo crec que s'ha de divulgar. Hi ha llibres, estudis constants sobre dinàmiques, revistes especialitzades, grans mestres escriptors... Persones que se'ls hagin estudiat, tinguin criteri i experiència al bosc han de divulgar. Només observant podras entendre la colonització d'un fong al càmbium d'un arbre? Interpretaras un microparàsit dintre un fong? Coneixeràs els bolets? Identificaràs una escombra de bruixa? Identificaràs un nemàtode introduït? Identificaràs un problema de mortalitat d'una població d'arbres?

No t'has preguntat mil coses quan vas al bosc?... i aquell bony d'aquell arbre?... i aquells punts vermells d'aquell arbre?... i aquella acumulació de fulles en aquell arbre?... moltes d'aquestes preguntes poden tenir resposta a un llibre i em sap greu dir-ho però sol no ho podras esbrinar...

ErrareHumanumEst ha dit...

es clar que hi ha maneres de gaudir del bosc i pots optar únicament per fer-te les respostes tu i gaudir-ne. O també pots prescindir de fer-te aquestes preguntes. Ho respecto però si és així llavors no entenc aquesta passió pel bosc i els arbres, suposo que és un altre tipus de passió (més espiritual?)

Guillem Nicolàs i Larruy ha dit...

això del 4x4, no sé si és massa precís, però quan hom camina no trepitja la sabata plana tot d'una, sinó que primer recolza el taló, i la superfície de contacte en aquell moment és molt petita, si es va corrent, sovint la part de l'impacte amb el sòl és sols part de la punta, mentre que un vehicle de quatre rodes té sempre els quatre rodes a terra. Bé, suposo que si és fes un estudi antropomètric en treuríem dades exactes, però jo sols volia fer un símil entenedor per que es veiés que la forca d'unes sabates poden ser tan grans com les d'un camió.

JD ha dit...

OK, Guillem !
Errare:
Jo he dit:
" No entenc que en un entorn aproximadament natural hi hagi d’haver tanta falera intervencionista, tantes ganes d’interferir en el procès de senescència d’un arbre.
És més, la millor protecció és la no divulgació."
No en sé més d'escriure, però en tot moment em refereixo al Pi Gros de Santa Maria del Camí. Et pas plus.
Vinc del món excursionista i només fa trenta anys que escalo muntanyes. Mai he estat un esgarrapaparets i he estimat tan el Romànic de les esglesioles perdudes com la flora més menuda. He vist com han canviat les muntanyes que m'estimo des de Montgrony al Petit Dru passant pel Mon Perdut on per la regresió del gel ja està prohibit enfilar-se per la seva cara nord.
He vist la degradació del medi i pèl camí he vist morir arbres i amics.
Estimar és conèixer.I una cosa és aprendre, estudiar, investigar i/o escriure sobre el bosc i altra molt diferent és divulgar/vulgaritzar un indret de certa fragilitat.
T'imagines què passaria si arribés la carretera a Sant Martí del Canigó ?
Al Montseny preocuparà molt que es faci una caminada popular però l'Administració, què fa per a protegir el massís de la sobrexplotació dels aqüifers ?
He estat des de Cuba al delta del Mekong, passant per l'Àfrica.I he fet molts d'amics amb els arbres com a pretext...
Saps, el meu pais és tan petit...i la nostra natura tan putejada.
I ho sento, no sóc tan espiritual, per a mi, els responsables de tot plegat se'n poden anar a cagar

ErrareHumanumEst ha dit...

Crec que tots hem vist això i ho estem veient ara p.ex. amb la MAT.
L'únic que no cal divulgar és un lloc bonic on ningú s'hi interessa. Divulgar pot ser bo o dolent i en el cas de pi putser va ser dolent, segurament ara seria bo divulgar perquè ha mort l'arbre així tots sabriem com protegir un arbre d'aquestes característiques. Putser seria bo divulgar la sobreexplotació dels aqüífers del Montseny. Si es divulguéssin moltes coses putser millorarien.
Per això no creia adeqüat dir que la millor protecció és la no divulgació.
Sovint fem cagades per la falta de divulgació. S'ha de divulgar en pro de bé, amb l'objectiu de protegir, no de massificar.
Jo no només he vist morir arbres, he vist morir boscos sencers de centenars d'hectarees per falta de divulgació a propietaris i a la resta de persones d'aquesta societat, sobretot polítics. M'he topat amb autèntics esquelets i és realment trist perquè eren llocs que en teoria eren relativament freqüentats, com qui diu, al costat de casa.
Hi ha països on els boscos són la matèria de divulgació de cada dia i la cosa canvia, la gent identifica els problemes i se'n preocupa, aquí només fem la caminada, gaudim del paisatge i si passem pel costat de 500 arbres morts, deu ser la sequera... El pitjor és que hi ha gent divulgadora que encara han d'obrir un llibre, i aquests són els que desorienten perquè al final acaben perdent credibilitat.

Et semblarà una bojeria, però el simple fet d'anar a fer una caminada a Portugal i tornar a casa a l'endemà pot suposar un desastre ecològic. Aquest missatge ningú l'ha dit encara i avui dia, que tothom es mou tant, crec que és fonamental

Salut

Pere Llofriu ha dit...

L’amic arbre ens ha tornat a tapar el bosc...
Jo diria que aquest post és un dels que no queda ben clar el que és la notícia del que és ciència o del que és literatura en un moment de molta càrrega emotiva, com és la mort de l’avi dels pins de Les Illes, i ben probablement dels Països Catalans. L’èxit i els aclariments dels comentaris han tingut la seva deriva i, per tant, tampoc no han ajudat a cohesionar el tema. Aquí només vull comentar...
Això de la potada de l’home i la rodassa del camió me sembla una troballa interessantíssima... per animar les tertúlies als bars d’universitaris, als intermedis dels workshops o, per què no? als comentaris dels blogs. Però ara i aquí... Algun despistat es pot arribar a creure que un pi gros es pot morir per això... Alerta! Situem les coses al seu context. Hi ha arbres en situació tot asfalt, que es reguen amb la lleixivada, tenen xacres a l’entreforc, cosa que no impedeix als tècnics col•laboracionistes continuar avalant més podes idiotes, i molts d’aquests arbres, anau a saber per què, encara són vius...
Estic convençut que un dels problemes més greus del gremi és que vivim en una atmosfera de confusió. Aleshores parlem de tot: des de pressió per cm2 fins a la longevitat de Pinus aristata, passant per la poesia, faltaria mes. Però cada cosa en el seu context.

Miquel ha dit...

Aquest últim comentari, el del Pere Llofriu, jo diria que hi sobra. Desqualifica tant l’article com els altres comentaris, reparteix a tort i a dret, s’erigeixi en el Sant Pare dels arbres i predica dient el que cal escriure, dir i opinar. Em sembla que no anem bé.

Pere Llofriu ha dit...

Per si no n’hi havia prou:
pa florit, pitjor companatge.
¿Només era fer renou
don Miquel sense llinatge?

salvador cañis ha dit...

Carai, la cosa està animada. Mireu, ara deixaré anar unes quantes floretes pels que teniu ganes d'escriure. La compactació mata arbres, els paviments son bons, la poda manté en eterna juventut molts processos de l'arbre, els arbres vells es moren, una rabre jove permet mil guarrades, un arbre vell no te temps d'adptar-se als canvis, però si pogués ho faria. Les arrels respiren. I podem continuar... però aquest no és el millor mitjà. Aquí sobra filosofia i manca feina damunt el terreny. Tocar, observar i tornar a un arbre, ensenya molt, però sense saber que has de tocar, observar i quan tornar... de poc serveix. I algún llibre i workshop ajuden, malgrat hagi de sortir de Sa Roqueta per apendre.

Joan Vicenç ha dit...

Amb tot, el que és cert és que aquest pi potser tenia dos-cents anys o més. Tants anys va ser un temple, una cúpula ombrívola plena de raigs de llum, va ser lloc de trobades, molta gent hi va passar, s'hi va reunir, va fer rotllada al seu voltant. Durant decennis ningú en va tocar cap rama. Ell n'era el testimoni orgullós i satisfet. Existia i qui l'observaven i el tocaven també existien, però ningú es va creure amb cap autoritat per intervenir o gestionar sobre l'arbre. Fins que, deu fer una dotzena o una quinzena d'anys, tant se val, va ser declarat per la sacrosanta administració que tot ho sap i tot ho vol, arbre singular i l'home, absurd, es va creure situar-se a la seva monumental alçada i va fer, el beneit que fa mal sense saber-ho.

Ja està, ara ja ha deixat de ser l'arbre singular que era, ara però ens queda la carronya, l'esquelet i ni així el volem deixar en pau.

Descatolaguem-lo i que en mort, al manco, torni ser el que era, un arbre lliure, respectat i admirat a mercè del temps, res més.

O aquestes paraules són també literatura?

Pere Llofriu ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pere Llofriu ha dit...

Joan Vicenç: no record haver usat mai el mot "literatura" en sentit despectiu, en tot cas seria com a simple oposició a "document amb bibliografia", sense prejutjar qualitat.

El darrer comentari transmet una càrrega emotiva impactant. Per a mi això és important, i és un escrit de qualitat. D'estilística no en sé prou.

Rafel Mas ha dit...

No sé que dir, la tristor em va aplegar de cop en llegir la notícia que donava en Joan Vicenç, talment com quan t'enteres que ha mort una bona persona a la que has pogut conéixer poc.
Just el vaig visitar 2 vegades. La primera de totes va ser talment com ho descriu en Joan V., entrar dins d'una cova amb molta de llum.
Em va impressionar. Cada cimal era un pi sencer. Més que un gegant, em va paréixer un monstre. Un monstre amable, el paradís dels nins grimpa-arbres.
Tornaré anar a veure'l. El fet de poder entrar dins d'una tanca, agrícola, poder trepitjar terrossos sense haver de botar una reixa, avui en dia ja és un luxe. El propietari del pi compartia molt més que un pi, permetia i supòs que ho seguirà fent, el contacte amb la terra.

Joan Vicenç ha dit...

Diario Ultima Hora, Palma. 3 abril 09

El Pi Gros de Can Moragues, árbol de interés singular, se muere
Se calcula que tiene una edad de entre 350 y 400 años

A.P.
El Pi Gros de Santa Maria, en la finca de s’Arbossar, se muere. Algunas de sus ramas aún conservan el color verde, pero el amarillo va apoderándose de él: las señales indican que ha empezado a morir.

En octubre de 2007, el cap de fibló que atravesó Mallorca por el Raiguer dañó el árbol notablemente, llegando a arrancar parte de su copa. Entonces se comenzó a temer por la supervivencia de la planta centenaria.

El Pi Gros es un imponente ejemplar de pino carrasco (Pinus Halepensis), quizá el más viejo (se cifra entre 350 y 400 años) y el de mayor diámetro de los que habitan en suelo de Balears.

Ejemplar querido
Con los años, las ramas inferiores se habían ido doblando hasta alcanzar el suelo, de manera que para acceder al tallo existe un túnel. Su tronco tiene una altura de unos veinte metros, y su diámetro se acerca a dos. Se ha especulado con que podría tratarse del pino carrasco con el «cuerpo» más ancho del mundo.

En 1992 la Conselleria d’Agricultura lo incluyó en el catálogo de árboles singulares. Desde entonces, técnicos del Govern se hacen cargo de su cuidado y conservación.

Por sus características, el Pi Gros es sin duda el árbol más emblemático y querido de Santa Maria. No en vano ha sido un lugar tradicional de almuerzos y pancaritats por parte de los santamariers.

JD ha dit...

Errare:
En el cas que ens ocupa per a mi divulgar és vulgaritzar una informació que fa accessible a una gran massa un indret de certa fragilitat. Les persones respectuoses amb el medi i amb una mica de sensibilitat saben què estic dient. Especialment aquells que han viscut l'involució dels valors democràtics que defensaven la natura
des dels temps aquells de " llibertat, amnistia , estatut d'autonomia"...
Cadascú sabrà l'impacte ecològic que ocasiona al llarg de la seva vida, del meu no me'n avergoneixo ni el més mínim ( quan vulguis ens trobem i te l'explico ).
Qui pot fer un mal balanç pertany especialment a la classe política i a determinat sector afí de l'administració.
Per sort tinc moltes coses interessants per fer ( també de menys interessants doncs no disposo de "xaxa")i aquesta és la darrera vegada que dongui explicacions a qüestions trivials que no aporten res essencial als temes dels posts.
D'altra banda observo mala maror de fons i molta prepotència per part de certs personatges que sense anar errats del tot es desqualifiquen només per la forma.
Callarem no fós el cas que ens renyessin i s'hagués de tancar el blog per ma culpa.
Per cert, encara puc permetrem el luxe d'anar a treballar en bicicleta...i pel que fa respecte el pi sento el mateix que sent en JV. Tampoc cal estar sempre analitzant-ho tot durant tot el dia...

salvador cañís ha dit...

Ai Senyor! porten 27 comentaris i sembla que no s'atura...ara li toca el rebre a l'AEA. em sembla que aquí a Balears i ha prou entitats que podrien haver piulat més i no ho han fet. La AEA és una associació que fa tot i més pels arbres. Sempre es podrà fer més, però el que pot fer un 'català' sense padrins aquí i una Associació 'forastera' per l'arboricultura a les Illes, ja ho feim sense que ens ho hagi demanat ningú. Nosaltres no podem fer sortir la gent al carrer... podem formar a professionals, portar-ne de fora i d'aquí que expliquin el que saben, muntar conferències i intentar unir a tots els que toquen els arbres. Sempre que ho hem fet ha estat públic i obert a tothom. Hi ha ganes de tenir grups locals de treball, que puguin actuar d'una forma més o menys autònoma, n'esteu tots convidats.

JD ha dit...

..ara li toca el rebre a l’AEA.
I per què no ?
Les intervencions d’en Salvador demostren que és un bon profesional, però també se’n pot ser de profesional sense combregar amb les rodes de molí de l’AEA.
Si mai em faig targes hi posaré amb orgull : ex-membre de la AEA.
S’ha d’estar molt enlluernat per a no veure que s’ha convertit en l’aparador d’uns quants que encara viuen en no sé quina percepció anacrònica del món.
A la revista, cada dia més devaluada, només es pot escriure en l’idioma de l’imperi. No treu que hi sortint textes d’altres llengües i traduïts però, mai en català.
Si ets soci de número per 80 euros a l’any no et dón dret ni a un cèntim de descompte en els cursos “avalats” o “amb la col.laboració de” l’esmentada associació al Laberint( millor donar aquesta pasta a Metges Sense Fronteres)
Tret d’honroses excepcions molts d’aquests cursos, aprofitant de que no es cap formació reglada, s’imparteixen coneixements fonamentats en normatives alienes a l’estat.
Si fas un treball de recerca la disponibilitat de consultar revistes endarrerides és limitada i si encarregues un llibre t’arriba abans d’Amèrica.
Tot això és subsanable facilment, allò més cardat és que no hi ha cap expectativa de que s’arregli. Ni explicant-ho en xinu. Parles amb ells i com si plogués. No hi ha cap mena de caliu i ja els va bé així…
Pobret d'aquell que només se'n refii d'alò institucional...
Dit està i no en pensó fer cap replica…