dimecres, 28 d’octubre de 2020

Foc i fum

Foc i fum pel cul den Cresta!


A Alaró, a Los Damunt, tenim un carrer anomenat can Cresta i una dita “Foc i fum pel cul den Cresta!”. Desconec qui va ser aquest tal Cresta ni el fet que va provocar el naixement d’aquesta dita, però en tot cas crec que fa menció a un fet on tot crema de manera aparatosa, desordenada i sense control.

Canvi climàtic és el canvi de clima produït per l’activitat humana. Aquest concepte o definició abstracte a primera vista i així percebut per molta gent, és ben concret en els fets que el produeixen i també en la certesa de resultats futurs negatius per a la nostra pròpia supervivència, per molt que encara resulti difícil determinar-ne la forma i l’abast final.

Durant milions d’anys la terra, la natura, talment com un tot viu, va oxigenar l’atmosfera absorbint amb les plantes el CO2, convertint-lo en matèria orgànica i emmagatzemar-lo en forma de carbó o petroli en capes profundes del subsol. En poc més d’un centenar d’anys la humanitat ha tornat a l’atmosfera milions de tones d’aquest diòxid de carboni. Els resultats no s’han fet esperar.

Pel que fa a Mallorca, mancat d’una industria manufacturera, és sens dubte el turisme qui més participa en la nostra quota generadora d’escalfament global: el trànsit i conseqüent contaminació d’avions, cotxes de lloguer i de serveis, allotjaments i complements d’oci nocturn o la visita d’embarcacions i creuers en són exemples clars; però n’hi ha més on hi participam de manera activa i individual.



Un exemple gràfic clar el podíem observa dia 16 d’octubre passat arreu del territori de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. A Palma desconeixen fins a quin punt aquesta data es té en compte i és a moltes converses de bar o de carrer de la part forana. El  Decret 125/2007, de 5 d’octubre, pel qual es dicten normes sobre l’ús del foc i es regula l’exercici de determinades activitats susceptibles d’incrementar el risc d’incendi forestal, estableix entre dia 1 de maig i el 15 d’octubre el que denomina “època de perill d’incendis forestals” i dicta que durant aquest període les cremes en zona forestal estan prohibides i són autoritzables en franges agrícoles a menys de 500 m. de zona forestal. Per tant a partir de dia 16 d’octubre pràcticament no existeix cap limitació o impediment normatiu per a realitzar cremes agrícoles, ja que, al menys pel que jo conec i a no ser que ordenances municipals concretes ho facin, aquestes no estan regulades per cap normativa jurídica d’obligat compliment, tan sols subjectes al sentit comú de la gent. Molt plausible vist com eludeix el tema l’administració.  

Durant dies, mesos abans, qui té un hort, un trast, un tros petit o gros de terra, ha anat acumulant restes de tala, poda, eixerma per tal de pegar-li foc en fer bo i estar permès, per aquest ordre. L’extremada parcel·lació de bona part de Mallorca fa que aquests munts a punt de cremar es multipliquin arreu i que en un percentatge important, hom afegeixi al munt plàstics, materials sintètics, fustes tractades amb vernís o pintura, cartrons o residus fins i tot perillosos, que s’haurien de dur al Punt Verd. Si aquesta aportació de materials no vegetals és a solars de polígons, magatzems de construcció o industrials, pot ser especialment important.

Dia 16 d’octubre, ja de bon matí, hom podia determinar amb un grau important de fiabilitat i pel color del fum, quins munts aportaven a l’aire que respiram contaminants de plàstics, dissolvents o altres substàncies de derivats del petroli i, per tant, generadores de CO2 a l’atmosfera, participant així de manera activa en el canvi climàtic.

És clar que l’eliminació mitjançant la crema d’aquests tipus de residus no vegetals és ben prohibida, però també és ben clar que, llevat de visites ben puntuals i sovint per denúncies de tercers, la policia municipal, guàrdia civil o agents de medi ambient, hi fan ben poques intervencions en relació a la magnitud del problema.

Ben cert que es tracta en primer lloc d’un cas d’educació ambiental en què una persona conscient del problema difícilment no ja no pegarà foc a plàstics, espumes o cartró en una foguera, sinó que intentarà evitar tant com pugui cremar fins i tot rama, branques, herba... que ben bé i fàcilment poden convertir-se en un simple munt d’adob i terra de mata o, al menys, cremar-la a la xemeneia i a l’estufa ni que sigui per iniciar el foc.

Per altra banda, el recompte d’expedients sancionadors en la matèria també podrien informar-nos del grau d’exemplaritat i consciència que l’administració demostra tenir en el problema greu del canvi climàtic. Al meu parer, poca.


Joan Vicenç Lillo i Colomar

26 d'octubre de 2020

També publicat al DBalears 

divendres, 16 d’octubre de 2020

El potencial de les plantes silvestres comestibles

Jornada tècnica en línia
Divendres 23 d’octubre de 2020
 
Setmana Bio per a l’alimentació ecològica 
El potencial de les plantes silvestres comestibles

Cada cop és més habitual sentir a parlar d’espècies silvestres comestibles que han tornat a l’escenari gastronòmic, tant en el si de la restauració professional com en l’àmbit domèstic. Moltes d’aquestes espècies silvestres comestibles presenten, en termes organolèptics, nutricionals, i culinaris, un gran atractiu per als consumidors, i per tant és previsible que la seva demanda experimenti un creixement notable en els propers anys. Tots aquests factors, juntament amb una gran adaptació de les espècies silvestres comestibles a les condicions ambientals locals, posen de relleu la necessitat de considerar aquestes espècies com elements clau per a la diversificació i innovació de les explotacions agràries, per fer-les més sostenibles, i per poder reforçar i reequilibrar vers els agricultors la cadena de valor generada a partir dels productes agraris.

Programa
08.50 h Presentació de la jornada
Sr. Ramon Lletjós. Director dels Serveis Territorials del DARP a la Catalunya Central.
09.00 h Espècies silvestres comestibles amb potencial d’esdevenir nous cultius
09.30 h Maneig agronòmic de les espècies silvestres comestibles
10.00 h Comercialització, cadena de valor i casos d’èxit
10.30 h Fi de la jornada
Les ponències aniran a càrrec del Sr. Marc Talavera, president del Col·lectiu Eixarcolant i Dr. en Biologia per la UB.
Aquesta jornada es realitza en línia. Us hi podeu inscriure mitjançant l’enllaç que trobareu a l’apartat d’Inscripcions.
El dia abans de la jornada rebreu l’enllaç d’accés a l’aula virtual des d’on podreu seguir-la.

Inscripcions
La jornada es gratuïta, us podeu inscriure a través de RuralCat:
ruralcat.gencat.cat/inscripcionspatt
Per a més informació podeu contactar amb l’Oficina Comarcal de l’Anoia:
(A/e: aanoia.daam@gencat.cat)

dissabte, 3 d’octubre de 2020

Les cabres, una plaga invasora dins els boscos

La importància de les cabres per a l’economia balear

Durant la meva infància, vàrem romandre durant algunes temporades a una possessió de la Serra de Tramuntana, juntament amb els meus dos germans baix la protecció i direcció matriarcal de ma mare i la seva germana. Molts de dies teníem la sort de nodrir-nos de llet de cabra. Aleshores habitava aquella contrada un vell pastor amb una guarda de devers un centenar o més d’animals. Durant anys he patit la intolerància a la llet de vaca fins que fa uns anys n’he poguda trobar de cabra a grans supermercats, actualment cada quinze dies si puc, faig una visita a una finca a la vall den March a Pollença, “Formatges Tramuntana” on vaig a cercar llet i un formatge excel·lent, amb un darrer assortit per cert condimentat amb suc de garrova. Ho recomano. Finalment, guard encara algun record al meu barri de Los Damunt, d’una dona vella amb mocador al cap i llarga trunyella, pasturant una cabra que li subministrava a ella i a altri la llet diària. Tenc per tant un bon record i estimació d’aquelles cabres a les que m’agradava acaronar i donar un manadet d’herba.

Deu fer quatre o cinc mil anys com a molt que la cabra fou portada com animal domèstic a Mallorca, i per dir-ho ras i curt entrant de ple al cau de l’article, mai des d’aleshores hi havia hagut un descontrol i una colonització tan massiva d’aquesta espècie invasora a la seva forest. Un indicador més de la incapacitat manifesta i progressiva que tenim com a humans d’establir un cert equilibri, pacte, amb el medi natural per no empitjorar les nostres pròpies condicions de vida.

He pogut llegir un document relatiu a les escriptures de contracte de lloguer d’una finca de Tramuntana, crec que de son Amer a Lluc, on s’establia com a motiu de ruptura del mateix, que s’augmentés el nombre de cabres, no més de quatre o cinc crec recordar, o que aquestes anessin a lloure pel bosc.

Durant centenars d’anys les cabres varen ser acompanyants domèstics de les poblacions humanes i a les grans possessions de la Serra si existia algun ramat un poc més important era guardat amb molta cura per un pastor o un bon tancat. La producció d’oliva, cereals, llegums, hort era massa important per a la pròpia supervivència com per deixar que un parell d’exemplars caprins li fessin cap mal. És clar que se n’escapaven i anaven colonitzant els llocs més remots i confinades en petites poblacions en grans extensions de muntanya alta. Capturar-les amb cans i llaç no es feia  per esport, sinó sobretot per a mantenir la seva població a retxa.

Durant el segle XX amb la deserció i desaparició de la pagesia de muntanya, però sobretot, encara que poc valorada en el cas, per la irresponsabilitat de grans propietaris d’importar ramats de cabra per fer “net” el bosc (conec el cas concret de l’amollada a lloure de devers 300 cabres) la població de caprins augmentà considerablement. Cal recordar que les cabres més que no herbívors tenen predilecció per espècies arbustives i arborícoles.

No m’allargaré aquí en com l’acció sobre el sotabosc i arbrat debilita el conjunt de l’ecosistema del bosc, redueix la seva humitat relativa, augmenta la seva temperatura i facilita tot plegat l’augment excessiu de poblacions de descomponedors com el banyarriquer que troba poques barreres de contenció i molta feina, ni que fa vint o trenta anys que el bosc no es pot regenerar de llavor, ni d’aglans, murtons, arboços, cirerers de betlem...amb arrelament i informació genètica renovada, ni que no hi ha tanyades menors de quinze centímetres de diàmetre...

Amb tot, el greu problema ecològic actual pels nostres boscos, amb conseqüències fatals relacionades amb la pròpia desaparició del bosc, manteniment d’aqüífers i agreujament dels efectes del canvi climàtic en general i al qual assistim estupefactes els quatre espectadors conscients que soim, no prové en importància d’aquell abandonament del camp i forassenyades accions d’ignorants, sinó en la resposta política i la cobertura tècnica que aquesta ha de menester.

Si no record malament fou en Pere J. Morey, conseller d’agricultura en temps de Gabriel Cañellas i també imputat per prevaricació i frau, qui va convertir l’any 1995 amb l’assessorament tècnic necessari, la cabra en una espècie cinegètica i l’Ordre d’Homologació de Trofeus de Caça, on s’inventen la història de la cabra “salvatge” mallorquina, fina.

En Jaume Matas president de CAIB i el seu Conseller de Medi Ambient, Jaume Font, reblen el clau del disbarat amb el “Decret 91/2006, de 27 d’octubre, de regulació de poblacions caprines, d’ordenació de l’aprofitament cinegètic de la cabra salvatge mallorquina i de modificació dels plans tècnics.”

Les legislatures progressistes de Francesc Antich o Francina Armengol, amb Consellers de Medi Ambient en mans de MES, Biel Vicens, Vicenç Vidal o Miquel Mir i del Consell de Mallorca amb Joan Font també de MES dirigint les competències de caça, no han pres en consideració l’abast del problema, han seguit la mateixa línia argumental tècnica d’arrel i donat continuació a una política de clientelisme i pou de vots molt lligat al mon de la caça.

Crida l’atenció la poca força argumental i de convicció per fer front al problema que deuen tenir, si és que existeixen, les consideracions tècniques de qui ostenta competències en gestió forestal, espais naturals protegits o espècies salvatges a la Conselleria de Medi Ambient.

Per altra banda la Universitat si bé hom ha de creure que per força han de tenir feta una valoració real i científica de l’abast del problema, no dona signes de vida ni molt menys cap veu d’autoritat o alarma al respecte... sempre tancada dins la seva torre d’ivori.

Tant per acció com per omissió, “qui estima Mallorca no la destrueix”.

Gràcies.

Joan Vicenç Lillo Colomar

També publicat a DBalears

dimarts, 29 de setembre de 2020

Incendis forestals intencionats i recurrents

 Els focs de l’Albufera 

Si accedir a l’hemeroteca fos més senzill, crec que podríem demostrar que les respostes que han ofert els principals responsables polítics del Parc Natural de l’Albufera davant la pregunta de quines han estat les causes que han provocat l’incendi de centenars d’hectàrees, la resposta que hi trobaríem invariablement sempre és la mateixa: cal ser prudents i respectar les investigacions en curs. I punt. Aquí s’acaba i aquí s’ha acabat fins a la propera.

El perquè en la coincidència d’aquesta resposta en personalitats polítiques d’ideologies molt diverses cal trobar-la en primer lloc en, tot i la certesa que tenen tots de saber-ne bé la causa, és que aquesta està lligada a un interès comptable de vots electorals com és el món cinegètic, tot i que la resposta sempre podria matissar que no es tracta de culpabilitzar a tot un col·lectiu, sinó a persones concretes.

En Biel Perelló, un dels treballadors amb més antiguitat i coneixement del Parc Natural de s’Albufera, escriu entre octubre i novembre del 2011 al seu celebrat Fotobloc de Natura: “El passat 25 d'octubre, a l'horabaixa i amb fort vent de Sud-Oest, s'inicià un incendi a s'Albufera que cremà 70 Ha. del Parc Natural, a la zona del Prat de Son Serra, és el primer de la temporada. Provocat ? Segurament si... per motius cinegètics (eliminació de canyet per fer més fàcil la caça d'aus aquàtiques) o per voler mal al Parc. Davant qualsevol incendi, també amb els de s'Albufera, cal arribar fins al final en la seva investigació, intentant determinar acuradament les causes i en el seu cas, els culpables; els efectes que els incendis produeixen sobre les persones, els bens materials i sobre la biodiversitat, així com l'esforç en mitjans materials i humans que suposa la seva extinció bé s'ho paga. Enguany gairebé el 90% dels incendis que s'han declarat haurien estat intencionats, i la "temporada" no ha acabat, al manco per s'Albufera !”

En un breu resum cronològic d’alguns dels incendis importants, no tots ni de molt de s’Albufera, podem mencionar el que es va iniciar dia 23 de setembre de 1990 que va devastar 700 ha. Dia 3 de novembre de l’any 2000 foren 450 ha. El 14 de febrer de 2005, 200 ha.... Topònims com Ses Jonqueres Veres, Camí dels Polls, s’Amarador, Camí des Forcadets, son Fornaris... estan lligats a punts d’inici d’incendis intencionats amb clara intencionalitat cinegètica o de fer mal al Parc. Fixau-vos que les dates són de principi de tardor i hivern, que és quan el canyet és més sec i sempre amb dies de vent molt fort.

Hom, com a simple contribuent, té dret a demanar quin és el resultat de les investigacions policials per determinar la causa i, sobretot, de conèixer la identitat dels culpables, però mai més se’n torna a saber res, o quines mesures correctores, com la de prohibir la caça durant un període d’anys, o de vigilància, inspecció i identificació dels titulars i usuaris dels vedats afectats s’han realitzat durant les temporades següents als incendis. Posaria messions que cap o molt poca.

Pel que fa a l’incendi del passat dijous dia 25 de setembre, la meteorologia extrema ben anunciada dies abans i ben constatada des de primeres hores del matí d’aquell dia, havien d’haver determinat per part dels responsables de la Conselleria i del SEPRONA, la ràpida incorporació de mitjans de vigilància a aquella zona concreta del Parc on amb tanta recurrència s’han iniciat els incendis de s’Albufera amb dies calcats a aquell.

La preocupació principal a tot plegat també ha de ser analitzar que potser s’ha produït un relleu generacional en els incendiaris d’aquella zona humida, cosa que sembla no ha passat a altres indrets forestals on els incendis intencionats eren també nombrosos. Cal tallar aquesta seqüència i això no es pot fer amb declaracions ambigües davant preguntes clares i amb un oblit ineficient i irresponsable posterior. La gent en general, l’opinió pública, vol i té dret a estar ben informada. Si la intencionalitat recurrent d’aquests incendis és la cinegètica, s’ha de dir i es pot demostrar amb dades, anàlisis i constatacions històriques de gent i professionals que coneix i estima s’Albufera. Només enfrontant el problema de cara i amb implicació d’ample espectre es pot vèncer aquesta provocació criminal, alhora que ajudarem a madurar com a societat responsable avançada amb interès col·lectiu.  

Joan Vicenç Lillo Colomar
Article també publicat a DBalears

dilluns, 21 de setembre de 2020

50 passejades de banys de bosc

Els boscos, refugis de salut
en temps de coronavirus
Es publica la primera guia de banys de bosc a l’Estat,
que proposa 50 passejades per entorns naturals

Que anar a passejar pel bosc és una experiència saludable i relaxant ho sap gairebé tothom. Aquest estiu, després dels mesos de confinament, molta gent ha redescobert aquesta sensació d’estar envoltat de verd, al mig de la natura i sense els sorolls de la ciutat, una sensació que provoca calma i un intens benestar. Els japonesos fa temps que ho saben, i fins i tot ho han batejat: shinrin-yoku, que en català traduïm per banys de bosc. El concepte fa referència als efectes positius que els boscos tenen per a la nostra salut. Però, quins són aquests beneficis? Alguns han sigut estudiats i comprovats i ens permeten saber que els entorns naturals ajuden, per exemple, a reduir el cortisol –l’hormona relacionada amb l’estrès– i a rebaixar els nivells de sucre. Sabem que redueixen l’obesitat, produeixen una millora del nostre estat d’ànim, milloren l’ansietat i tenen efectes positius sobre el sistema nerviós, entre d’altres. I segurament aquests beneficis són un dels motius pels quals en aquests mesos de crisi pel coronavirus ens hem acostat més al verd.

La pandèmia i la necessitat de natura
“La crisi del covid-19 ha demostrat la gran necessitat d’espais naturals i la importància que tenen a les nostres vides”, diu Marià Martí, director general del Parc de Collserola, que explica que això s’ha traduït “en un clar augment de visitants”. Des del parc més pròxim a Barcelona no els tenen quantificats, però ho han pogut certificar cada dia des que es va acabar el confinament. I és que la gent, sobretot els que viuen a la ciutat, necessita recuperar el contacte amb l’entorn natural.

“Això no va d’abraçar arbres, això és ciència”, resumeix Alex Gesse, director executiu del Forest Therapy Institute i assessor de temes de bosc i salut d’organitzacions governamentals i privades. “Anar al bosc és molt fàcil, molt econòmic i és una manera de cuidar la nostra salut”, diu aquest expert, que acaba de publicar la primera guia amb rutes per fer banys de bosc a tot l’Estat – Baños de bosque. 50 rutas para sentir la naturaleza (Alhenamedia) –, presentada dimarts a Collserola.

El llibre proposa rutes “per sentir la natura” que tenen en comú que totes passen per paisatges naturals espectaculars i no són gaire llargues –i, per tant, són aptes per a tota la família–, però el més important i el que diferencia aquesta guia de qualsevol altra és que estan concebudes per fer-hi passejades tranquil·les, caminant amb calma per gaudir dels arbres, l’aigua, el cant dels ocells, el soroll del vent o les gotes de la rosada a les fulles que trobem pel camí. I és que el shinrin-yoku proposa precisament això: passejos lents, en què es pugui connectar amb l’entorn, sense cap objectiu més enllà de connectar amb el moment present.

Prescriure natura
Al Japó i altres països del món, com Corea del Sud, el Canadà o Austràlia, és una pràctica molt generalitzada i hi ha metges que fins i tot la prescriuen als seus pacients amb l’objectiu de tenir una vida més sana i prevenir malalties. “De fet, receptar passejos pel bosc és habitual, com pot ser receptar una dieta equilibrada o fer una mica d’esport. Tot forma part de la fórmula per tenir una vida sana”, diu Gesse, que creu que és important “tirar per terra els mites que hi ha al voltant del concepte banys de bosc i explicar que això té una base científica molt sòlida”.

Ell recorda que “el 80% del nostre benestar depèn de l’entorn on vivim” i que, per tant, molta gent que viu en entorns urbans amb molta contaminació i poca naturalesa pot tenir problemes de salut a causa d'aquesta situació. Gesse explica al llibre que la ciència apunta que els entorns naturals ofereixen “ambients restauratius” a les persones.

Així, detalla, els espais verds estan associats a la relaxació, els microbis del sòl a la reducció de la depressió, la llum solar a la producció de la vitamina D. A més, l’aire net i l’aigua generen espais amb una presència més alta de ions negatius, que poden ajudar a millorar les dificultats respiratòries, i alguns compostos orgànics volàtils que emeten les plantes impulsen el nostre sistema immunològic. Aquests beneficis, diu Gesse, els podem trobar tant en parcs pròxims a la ciutat com a alta muntanya, i fins i tot alguns parcs urbans poden tenir efectes molt positius per a les persones. “Cada entorn natural pot aportar un benefici diferent”, diu aquest expert.

Des de la Xarxa de Parc Naturals de la Diputació de Barcelona també han notat aquest increment de visitants als entorns verds després del confinament i volen aprofitar-ho per posar en valor els boscos i els seus beneficis per a les persones. Per això, estan treballant “en un projecte ambiciós per explicar tot el que ens aporten els arbres, donar valor als boscos i animar la gent a gaudir-ne”, tal com va dir Jordi Padrós, coordinador d’espais naturals de la Diputació de Barcelona, a la presentació de la guia. I va avançar que es vol crear una xarxa internacional de parcs europeus on hi hagi entitats públiques i privades, amb suport científic, per donar valor precisament a tot el que ens aporten els arbres a la nostra salut i permetre que tothom en pugui gaudir.
Thaïs Gutiérrez
· Publicat al diari Ara el 18/09/2020

diumenge, 20 de setembre de 2020

Banyalbufar, Valldemossa, Esporles... espais de rellevància ambiental

 Restauració ambiental? Cal estar molt alerta

El passat 16 de setembre la Presidenta de govern de la CAIB, Francina Armengol, acompanyada del Conseller de Medi Ambient i Territori Miquel Mir, el batle de Banyalbufar, Mateu Ferrà; el batle de Valldemossa, Nadal Torres, la batlessa d’Esporles, Maria Ramon, el director general d’Espais Naturals i Biodiversidtat, Llorenç Mas, i el director gerent de l’Ibanat, Joan Ramon, visitaren la zona d’aquests termes municipals que varen resultar afectats per l’accident natural meteorològic del passat 29 d’agost.

A les fotos i als resums informatius de la televisió d’IB3 podem observar com aquests càrrecs institucionals i polítics escolten atentament les informacions i indicacions d’un tècnic de gestió forestal de la Conselleria esmentada on parla d’un Pla de restauració ambiental (perquè no forestal?) i posen l’accent en l’oportunitat d’obrir mercat a la producció forestal de biomassa. Desconec, la informació no en parla, de quin serà el paper de les empreses privades i a quin control i supervisió administrativa estaran sotmesos. Fora important també conèixer a priori el currículum i qualitat ambiental d’aquestes empreses, per evitar si més no deixar entrar un elefant a una tenda de vidre fi.

Amb tot crida i no poc l’atenció que entre els protagonistes d’aquesta trobada no hi hagi comparegut cap tècnic o autoritat de l’òrgan de gestió de l’Espai Natural Protegit que conforma molt bona part de la zona afectada com Espai de Rellevància Ambiental de la categoria de LIC,  Lloc d’Interès Comunitari (que són zones designades per la seva potencial contribució a restaurar l’hàbitat natural inclosos els ecosistemes i la biodiversitat de la fauna i la flora silvestre i que emanen de la directiva 92/43CEE de la UE i que es convertiran en Zones d’Especial Conservació integrades a la Xarxa Natura2000)

Així mateix gairebé tota la zona natural afectada forma part de l’espai de rellevància ambiental anomenat Paratge Natural de la Serra de Tramuntana, autèntica autoritat administrativa en l’aprovació o no dels plans de restauració, segons el Decret 19/2007 de 16 de març, i que tan diligentment per raons d’emergència ha posat en marxa el Servei de Gestió Forestal de Conselleria,. Al seu article 13, per exemple, relata que “cal fomentar la gestió forestal sostenible, que ha de donar prioritat a la funció ecològica de les masses forestals existents”, entenc que per sobre les possibilitats de mercat de l’aprofitament forestal, per exemple.

Malauradament tretze anys després d’aprovar-se aquest important Decret de Conservació, que remet en moltes ocasions a una futura aprovació dels respectius Plans Rectors d’Us i Gestió, aquests no s’han començat a iniciar ni en els seus preliminars. Això no obstant, pel que fa als instruments de gestió forestal, al seu article 42 el Decret esmentat deixa clar que “per elaborar el seu informe, l’òrgan forestal ha de sol·licitar informe a l’organisme gestor dels espais protegits

Per altra banda bona part del terreny forestal afectat, malgrat la capçada escapçada de pins, és alzinar. Al respecte l’article 44 deixa molt clar queAbans de resoldre l’òrgan forestal ha d’atendre l’informe preceptiu i vinculant de l’organisme gestor dels espais protegits”, així com al 45, punt 4 “Qualsevol actuació de repoblació i/o restauració ha de ser autoritzada per l’òrgan forestal que ha d’atendre abans de resoldre l’informe preceptiu i vinculant de l’organisme gestor dels espais naturals protegits

La informació periodística no parla de quina ha estat la resposta de l’organisme gestor dels espais protegits, potser perquè no varen ser convidats a aquesta trobada i això és molt preocupant per les possibles conseqüències conservacionistes d’aquest espai de rellevància ambiental. Cal estar molt alerta. 

Joan Vicenç Lillo Colomar

Article publicat també a DBalears

dilluns, 14 de setembre de 2020

El foc a les nostres mans

Gestió forestal i foc

Divendres 11 de setembre, Miquel Salamanca meteoròleg d’IB3, piulava a twitter una imatge de satèl·lit prou impactant amb aquest text “Una imatge de satèl·lit pel record. El tel que arriba a Balears no són niguls, és el fum dels incendis de Califòrnia que arriba després de travessar un continent sencer i tot l'Atlàntic”. Seguidament aquest geògraf afegia “La imatge d'una tragèdia ambiental, fruit d'una nul·la gestió forestal i un clima de cada vegada més càlid i sec que afavoreix la propagació del foc.
Hi ha paraules que per raons personals, polítiques o professionals, em posen directament en guàrdia, per exemple que es dirigeixin a mi amb el terme de “caballero”, que qualcú em digui que és “apolític” o que fàcilment es faci servir el terme “gestió forestal”, especialment quan es parla de foc, d’incendis. El columnista especialitzat en agricultura i ramaderia, polític, fill de llenyataire i actual assessor qualificat de la Conselleria d’Agricultura, Mateu Morro, en parlava no fa gaire i ho fa de manera recurrent de gestió forestal. Per al col·legi d’enginyers de monts i forestals, no hi ha paraula que els pugui representar millor ni que els agradi més treure a palestra.
Abans que les competències d’administració forestal passessin a mans de la CAIB, qui les ostentava era l’ICONA (Instituto para la Conservación de la Naturaleza) depenent del Ministerio de Agricultural espanyol. Aquest organisme dirigit per funcionaris procedents de les escoles d’enginyers de monts i forestals i que tenien al seu servei el cos de guardes forestals de l’estat, tenia la seva delegació a les Illes Balears, que va dirigir durant anys Mateu Castelló, “Deu” de malnom entre els seus treballadors de brigades. I efectivament, tenia poders omnipresents en la “gestió forestal” a les Illes Balears, molt per sobre cap influència política al respecte. Els alts funcionaris franquistes, sovint amb llinatges precedits de la preposició “de”, ostentaven molt de poder en la gestió econòmica i administrativa, en aquest cas forestal. Aleshores aquesta es basava en reforestacions extensives, algunes amb èxit com la de l’Avenor, a Mortitx, altres moltes fallides per causes diverses i algunes amb espècies foranes i construcció de terrasses incloses com Almallutx-Cúber. Gestionaven les finques d’utilitat pública, Menut, Binifaldó, viver forestal, feines de prevenció i extinció d’incendis i caça. A poc a poc es varen anar incorporant actuacions conservacionistes, per exemple en la creació de la brigada de vida silvestre a càrrec de Joan Mayol, molt centrada en l’exitosa recuperació del voltor negre.
La gestió forestal ha estat dirigida bàsicament per funcionaris i ho han fet de manera ininterrompuda des de fa molts d’anys i fins als nostres dies. Sorprèn que sovint des de tribunes del col·legi d’enginyers es reclami a tothora la necessitat d’aquesta gestió, pensava que cobraven perquè la feien.
No sé amb quin coneixement de causa en Miquel Salamanca parla, referint-se a l’administració forestal nord-americana, de nul·la gestió forestal. He de reconèixer que jo també ho desconec, encara que és mal de creure que una nació tan potent en mitjans científics, tècnics i econòmics realitzi una nul·la gestió forestal del seu territori, especialment de les zones amb un historial tan important en incendis forestals. De fet record unes declaracions d’aquell president George Bush, qui  va bombardejar Irak amb Aznar i Blair, on suggeria o reclamava que es tallessin els arbres del bosc per evitar els incendis forestals. Potser en Mateu Morro es refereix a això, talar arbres, eixermar el sotabosc, fer biomassa, donar llocs de feina... perquè el pinar, la garriga, el bosc, la vegetació és un perill, un risc? per evitar incendis forestals?
A California i Oregon on gaudeixen d’un clima mediterrani, com aquí, al sud de Sudàfrica i alguna part de Xile i Austràlia, la vegetació s’ha adaptat a la seva principal característica: estius secs i calorosos. Sense la presència humana els llamps o, excepcionalment com conta una llegenda índia que narra la descoberta del foc, mitjançant el fregament seguit per mor del vent de dues branques, eren la única causa que es pogués produir un incendi forestal, que seguidament la vegetació se’n refés, potser per segles fins a un altre succés similar. No és un tema d’estudi banal construir a “grosso modo” la hipòtesi d’aquesta recuperació, un altre dia, però només apuntar que durant la restauració dinàmica el bosc passa per diferents estadis, alguns més vulnerables quan a facilitar la progressió d’un incendi, fins assolir un grau de maduresa molt resistent als incendis. El problema rau, al meu parer, interrompre artificialment aquesta dinàmica, com ho pot fer un incendi natural, amb una suposada i equivocada “gestió forestal” per creure evitar un risc d’incendi.

Amb la presència humana, i aquí el cau de la qüestió, el foc, els incendis varen deixar de ser un esdeveniment esporàdic per convertir-se en un fet habitual, cultural. Un exemple clar el tenim en una de les causes d’un dels incendis més importants d’aquests dies a Califòrnia, una bengala llançada durant una festa per revelar el sexe d’un bebè. Ningú diria que estam al segle XXI. El foc un procés químic tan meravellós, ha esdevingut molt perillós a les nostres mans. La causalitat dels incendis forestals a les Illes Balears i diria que es pot projectar a altres regions mediterrànies, són en un 94% degut a causes humanes, especialment de manera intencionada o per negligència. Aquest és el perill, aquest és el risc.
Per altra banda si es crema de manera cíclica, per causes humanes, tanta vegetació, és perquè n’hi ha. És a dir, la vegetació mediterrània té uns efectius molt resistents als incendis, és la infanteria del futur bosc, no el perill, el perill som nosaltres, la cultura del foc i tot sia dit tota la llenya que hi afegim.
La normativa que regula l’ús del foc (Decret 125/2007 de 5 d’octubre) és també un risc, un perill. Només per posar un exemple, tot el mes d’abril, abans de dia 1 de maig i des de 15 d’octubre, recordem la calor que ja o encara pot fer, vostè pot cremar a 1 metre de zona forestal sense necessitat de cap tipus d’autorització ni de regulació. El sentit comú de la gent ens salva. Per altra banda i sobretot el que fa el decret és facilitar la tramitació de les autoritzacions de foc en zona forestal a l’hivern i a menys de 500 m. de zona forestal a l’estiu, quan al meu parer s’hauria de centrar sobretot en intentar evitar l’ús de foc, llevat de casos d’autèntica necessitat. Ja en tornarem a parlar un altra pic. Gràcies i bon dia.
Joan Vicenç Lillo Colomar
Publicat a DBalears

divendres, 11 de setembre de 2020

Amb cautela dins el bosc

Un frau

S’ha d’entendre que l’activitat política a l’administració pública representa que qui han estat elegits per la ciutadania  ho han fet en base a una ideologia determinada que han d’aplicar, si una formació es diu d’esquerres i ecologista, ha d’actuar de manera coherent en base a aquesta proposta política que ha estat votada, diferent de la d’una altra que sigui de dretes. Passa però que l’administració, independentment de la seva activitat pròpia funcionarial, actua políticament en base a unes decisions tècniques que aquella proposta guanyadora política no qüestiona. Perquè? Tenim un exemple clar en la configuració viària i política de la mobilitat a Mallorca, decisions per a la creació de grans infraestructures centrades a servir un determinat monocultiu industrial turístic o econòmic determinat, han passat per damunt de propostes polítiques que, de manera coherent a la seva ideologia, s’haurien d’haver oposat a aquests plans, tècnics.
Tot ve al cas de comprovar un dia rere altre com decisions tècniques no són dirigides per la ideologia política democràticament guanyadora. Potser s’hauria de parlar d’incompetència política, no li interessa la política, es cenyeix a allò que li diuen i marquen els tècnics i prou; però llavors quin és l’objectiu de la seva proposta ideològica? Guanyar eleccions? Pels càrrecs? Pels sous? Llavors és un frau.
La Conselleria de Medi Ambient, en una nota de premsa ens ha fet saber quins són els objectius de la “restauració dels danys ambientals causats pel temporal de Banyalbufar, Esporles i Valldemossa". Crida l’atenció la persistència en considerar al bosc com un enemic, perillós. Adverteix que “per la caiguda d’arbres hi pot haver erosió a les zones de més pendent i que la capacitat de recàrrega dels aqüífers pot minvar perquè s’incrementa l’escorrentia d’aigua per la falta de coberta vegetal” alhora que “unit al perill que suposa l’acumulació de restes de vegetació que fa augmentar el risc d’incendis forestals per l’existència de tant combustible vegetal”. Tampoc pot oblidar “controlar la propagació de plagues d'escarabats, que solen proliferar entre la fusta danyada”
Que aquestes actuacions de retirada de rama, brancatge, troncs, es realitzi facilitant faixes de prevenció o defensa contra incendis als costats de carreteres i camins, té tota la seva lògica i és plausible, que s’aprofitin per crear faixes de defensa perimetrals de nuclis urbans o recuperacions de marjades, molt millor, ara que la raó sigui en relació a processos erosius o d’escorrentia d’aigua és absolutament contradictori amb la retirada d’aquesta “acumulació de restes de vegetació” de  “combustible vegetal” que és precisament allò que reté l’erosió, com ho és tota la resta de vegetació arbustiva i arbrada que treuen de soca o no que, trencada o no, mantenen la seva funció protectora i que amb la nostra actuació segurament malmetrem.
Si qualsevol d’aquests estius passats al Port des Canonge s’hagués produït un incendi forestal en una situació molt adversa i hagués progressat amb virulència coster amunt, no hagués quedat res, talment com avui podria passar, ni més ni menys risc. El risc el provoca aquell incendiari o piròman cíclic que comparegui en escena, aquells joves o nins que encenen espelmes o caçadors vells que fan la foguera per torrar un botifarró, aquell negligent en la crema de restes, aquell improbable llamp... aquest és el risc, aquest és el perill, no els boscos amb tota la seva admirable dinàmica natural incompresa.
I quin despropòsit parlar de “plagues que proliferen entre la fusta danyada”. Haurien de conèixer, i ho saben, que aquells escolítids tenen una funció clara per a la descomposició dels arbres danyats, malalts (que no inútils al bosc). És precisament per això que compareixen, perquè s’ha produït un dany, una alteració, i actuen, per dir-ho així, sanitàriament. És contradictòria aquesta funció restauradora del propi ecosistema, en definir-la com a plaga i combatre-la en base a una suposada “sanitat forestal” d’ordre tècnic-administratiu que té la seva idea i arrel en el tractament de monocultius d’arbres per aprofitament forestal.
El que li passa a la forest sol quedar per tradició allunyat del coneixement dels habitants de les urbs,  ara bé adquirir com a bé comú l’oci al bosc o la muntanya hauria d’anar lligat a un coneixement i sobretot a un respecte més cautelós, intel·ligent i profund del seu funcionament, especialment si hom es diu d’esquerres i ecologista.
Joan Vicenç Lillo Colomar

dimarts, 8 de setembre de 2020

Una resposta contra els incendis forestals

La interpel·lació del bosc
 
A mitjans dels anys vuitanta com a guarda forestal, avui agent de medi ambient, vaig haver de participar en nombrosos i importants incendis forestals a la comarca de Llevant. L’experiència va ser dura en molts de sentits i vaig saber què era plorar de ràbia. Era molta la gent que coneixia els noms i llinatges dels incendiaris, però les investigacions per part de la guàrdia civil o policia local eren simplement inexistents o sense conseqüències. En un greu incendi vaig elaborar un informe al respecte que avui hagués significat la presència davant d’un jutge dels culpables i probablement presó sense fiança. Llavors però, no passava res, no tornava saber mai res ni la resposta al meu informe per part dels meus superiors. Record que em vaig trobar una vegada, arribada la tardor, amb la grotesca situació de declinar la invitació a un sopar d’un gran propietari de possessió de la comarca, la finca del qual havia cremat gairebé per complet aquell estiu, més de 1000 hectàrees, perquè entre els convidats, a més de la guàrdia civil, policia local i bombers, també hi eren convidats qui jo creia de ben cert eren els autors intencionats del foc. I no era l’únic que ho sabia d’aquella taula.
Sé què és viure en diverses ocasions l’experiència d’entrar a un cafè i escoltar un comentari semblant a “demà toca fer net  a son....” o “a qui va cremar sa brutor de can.... li haurien de posar una medalla”. Eren veus que s’amagaven en l’anonimat del grup i que, sense llevar que realment creguessin allò que deien, pretenien fer-me befa.
La resposta a aquell insult de la ignorància, de la incultura, de la fatxendaria, de la impunitat a la intel·ligència, a la decència, no va venir de l’administració competent en matèria de prevenció i extinció d’incendis forestals i molt menys de la seva obligada inspecció administrativa i penal dels fets, aspecte que mai els ha importat gaire i que ignominiosament han procurat deixar sempre en mans de la Guàrdia Civil, qui, sigui dit de pas, hagueren de passar molts d’anys fins haver-se de veure obligats pressionats per l’alarma social a investigar i perseguir aquesta mena de criminals. Avui un grup del Servei d’Agents de Medi Ambient intenta fer bé aquesta feina.
 
Dels deu incendis forestals més importants de la història forestal a les Illes Balears, sis es varen produir a Artà i varen afectar un total de 5.847 hectàrees. Tots de més de 550 hectàrees. El 1987 es varen cremar les finques d’Albarca i Es Verger, més de 1.000 hectàrees i el darrer incendi important a aquell municipi es va produir el 1999, dia 1 d’octubre, on es varen cremar unes 300 hectàrees de la finca de sa Duaia.
La resposta contra aquells actes criminals va venir del poble, o de bona part del poble. A Artà a finals dels anys vuitanta, es va celebrar una trobada de mestres, una escola de mestres, que tractaren i debateren com un dels temes principals d’estudi els incendis forestals, causes i conseqüències. L’any 1988 es va organitzar, gràcies sobretot a l’interès i empenta del batlle d’Artà, Miquel Pastor, el “Mes de la Natura a la Comarca de Llevant” un cúmul d’activitats informatives, culturals, científiques amb entesos en matèria forestal i de conservació del medi ambient. Actes que es varen estendre a les escoles en forma de xerrades, debats, treballs, art, creació de vivers, ajuda a la regeneració natural del bosc....i que no han deixat mai de tenir continuació.
Per devers el mateix any i la nit abans de la fira d’Artà, que si no vaig errat es celebra el segon cap de setmana de setembre, varen aparèixer a moltes parets del poble pintades amb els malnoms de persones  ben conegudes al poble a qui s’acusava directament de ser els causants dels incendis forestals: “Tal piròman” “Qual terrorista” “Fulano incendiari”.
Encara varen haver de passar anys fins que la pròpia biologia humana incapacites aquells a qui les parets del poble acusaven d’haver calat foc durant anys a aquelles muntanyes.
Perquè ho feien? No em puc estendre aquí en les conseqüències que la transformació econòmica i social causada per la imposició de la industria turística va provocar en l’abandonament de la pagesia de muntanya a la comarca de Llevant, en com tanques, marjades i horts foren altra vegada recuperats per la vegetació forestal, en com de malament es gestionà l’aprofitament forestal amb nul·la gestió silvícola i molt menys de caràcter conservacionista, en com arrelà fortament la idea, també compartida per l’administració forestal, que càrritx, gatoves, argelagues, aritges, mates, fins i tot pins eren “brutor”, un perill pels incendis, que impedeixen l’accés a persones i guardes d’animals, que es resisteix a deixar-se domesticar com aquells bellíssims i civilitzats boscos centreeuropeus... calia “netejar” i qui podia pensar que hi podia haver altra manera de fer-ho que pegant foc? Amb una sequedat i vent propici i millor si en plenes festes de Sant Salvador, es podia ben bé fer “net” un bon tros. Al menys durant uns anys hom hi podria anar a cercar esclatassangs davall els quatre pins que haguessin quedat i, sobretot hi hauria prou pastura per a les cabres.
Un pensament tan simple i errat com aquest, el podem escoltar encara avui. Els pinars són un perill, els boscos són bruts i s’haurien de netejar. Això sí, avui es parla de fer-ho de manera sostenible, de produir biomassa, de donar llocs de feina... però l’objectiu principal és aquest, domesticar els boscos nostres mediterranis perquè són un perill. Aquesta visió, de caràcter absolutament pejoratiu i negatiu no afavoreix gens la necessitat d’entendre els nostres ecosistemes forestals com el que són: un sistema de cooperació, no de competència. Els pins no se mengen les alzines, per exemple, ben al contrari. La dinàmica del bosc és simbiosi no agressió. És temps, no el de la nostra concepció. El bosc escleròfil·le mediterrani sap renéixer, evolucionar, madurar perfectament sense la nostra intervenció, la nostra pretesa “gestió”. Tot sense llevar, sempre ho he dit, que cal recuperar antigues marjades reforestades, que cal crear faixes de defensa als costats de camins i carreteres, no tallafocs al mig de la muntanya,  que es poden projectar aprofitaments comercials locals de pins, ullastres, alzines, que cal prioritzar el control rigorós de cabres... Que cal dotar pressupostàriament partides per realitzar aquestes feines i no altres que són directament negatives per el desenvolupament del nostre paisatge verd. Qui sap la milionada que s’ha tudat projectant i executant grans repoblacions forestals amb resultat zero o amb obertura de pistes, camins i tallafocs que no són més que ferides a la muntanya.
Als piròmans, incendiaris, cal detectar-los, investigar i detenir-los ràpidament, cal castigar les negligències: això és el perill. Als incendis per llamp, potser menys d’un 5%, ja els combatrem amb un eficient servei d’extinció. Cal millorar també la normativa sobre l’ús del foc basat en la idea principal que cal mirar d’evitar fer foc. 
Joan Vicenç Lillo Colomar

dilluns, 31 d’agost de 2020

Brancatge i arbres caiguts

Caps de fiblons

Molts d’aquests pins que han caigut enmig de la calçada del camí o carretera del Port des Canonge, de s’Arboçar, Banyalbufar..., llevat de casos molt especials, ja no havien de ser als seus costats. Les faixes de defensa que no són altra cosa que perímetres d’uns vint o vint i cinc metres a cada banda de camins o carreteres, necessiten d’una aclarida important de vegetació arbustiva i arbrada, especialment de càrritx i pins, haurien de realitzar-se arreu de zones pròpiament forestals al llarg de les voreres de carreteres i camins, com aquesta del cas que ens ocupa. Aquesta opinió no qüestiona en absolut la importància del pi en els ecosistemes forestals, amb funcions restauradores essencials després d’un incendi, de retenció del sòl, refugi de fauna (recordem els trencapinyons o les milanes), generadors d’oxigen, paisatge, biodiversitat, aprofitament comercial etc... però en faixes de defensa per incendis forestals els pins s’han de poder llevar en un percentatge molt elevats, llevat de casos especials. Ho venc a dir això també, en el sentit que sigui per a la realització de faixes de defensa contra incendis forestals, aprofitaments comercials, recuperacions de cultiu especialment d’oliverars ocupats per pins, és convenient o necessari llevar pins o alzines si és el cas.
Aquest nou episodi meteorològic de remolí, cap de fibló, com altres provocats per caigudes importants i intenses de neus o fortes ventades provoquen la trencadissa i caiguda de troncs i branques, posteriorment un exèrcit sanitari de descomponedors començarà la feina lenta i important de convertir tota aquesta matèria orgànica per produir humus pel bosc, de tal manera que aquest a la llarga es veurà beneficiat amb una aportació important de nutrients. A la vegada tots aquest brancatge i arbres caiguts, que no impediran en absolut el rebrot de nous brotons i branques, així com el creixement de tota la vegetació arbustiva o arbrada restant, dificultarà la circulació d’herbívors invasors com la cabra com a plaga i es podrà desenvolupar més fàcilment un bosc de llavor, d’aglans, arboços, murtons... amb un arrelament i informació genètica més important que si ho és de tanyada o rebrot.

El cap de fibló que més preocupa però, pel que fa a la dinàmica del bosc i la seva bona recuperació, resistència, resiliència, no és el que ha provocat aquesta aparent “devastació” vista a escala humana, que no biològica, sinó el que pot sorgir lligat a la ment humana en forma de presa de criteris i accions determinants de periodistes, polítics, tècnics i opinió pública en general ignorants en la matèria. Ens serveixi l’exemple de l’ingent esforç humà i econòmic absolutament inútil en resultats, sinó perjudicial més bé, que va significar voler pretendre “fer net el bosc” de la caiguda de pins que provocà el temporal del 2001. Helicòpters i tot es feren servir en el desembosc de troncs i ramatges. Aquestes actuacions no venen totes soles, però en tot cas no són meditades i estudiades amb un coneixement ponderat del funcionament dels ecosistemes forestals. Cal aquí també una crida urgent a que biòlegs, ecologistes i altres especialistes en la matèria hi diguin la seva. Gràcies.

Joan Vicenç Lillo Colomar
· Article publicat també a dBalears del 30 agost 2020

dilluns, 24 d’agost de 2020

Els boscos no són bruts

Els boscos no són una amenaça
Gairebé m’he sentit insultat amb aquest titular: “Els pinars bruts, un perill permanent d’incendi”. Ja deu fer trenta o quaranta anys que biòlegs de gran prestigi pensaven haver deixat clar que, en referència a la seva vegetació, els boscos no són bruts, els boscos són espessos, clars, amb més vegetació herbàcia, arbustiva o lianoide o més arbrada, amb arbrat variat, en el nostre cas amb una mescla de pins, alzines, ullastres, amb més brancatge mort (futur humus) per les causes que siguin... etc.
Els boscos són com són per, sobretot, com els hem fet que siguin,. els boscos estableixen dinàmiques de recuperació després d’un incendi, una tala severa, una aclarida... Els boscos són vius i “saben” ben bé el que es fan, per exemple un bosc no provoca mai un incendi, no és mai una amenaça. Els incendis són cosa de l’espècie humana, llevat dels llamps. Els boscos, la vegetació, la rica, diversa i especialitzada vegetació mediterrània, en el nostre cas, no provoca mai cap incendi.
A l’article en qüestió, des del flamant director general de la Conselleria de Medi Ambient Llorenç Mas de MES, el periodista del titular decimonònic i fins a un arquitecte que passava per allà, els boscos, bruts, són una amenaça, un perill. És cert que hi ha pocs boscos que no siguin bruts de plàstics, electrodomèstics usats i tota mena de residus de producció humana que, això sí s’hauria de netejar, però als boscos no se’ls ha de netejar perquè són sempre nets, passau la ma per les fulles o per l’escorça d’un tronc, no vos embrutareu, fins i tot fa bona olor, un bosc. Als boscos es pot talar, tallar, eixermar, segar, podar, aclarir, fer faixes de defenses pels incendis, però no s’han de netejar i menys per representar una amenaça, un perill... particularment demanaria però, que deixin els boscos en pau, que centrin els esforços en recuperar antics cultius d’olivar de comes i comellars preferentment, que es facin aclarides intenses a faixes de defensa al llarg de molts camins que fan partió amb boscos, però, si us plau, deixau els boscos en pau, qualsevol intervenció deixar entrar un elefant en una exposició de vidre i porcellana. Evolucionau una mica i no tracteu més els boscos de manera tan pejorativa i insultant, no s’ho mereixen i fins i tot un nin ho entén millor que vosaltres.
Joan Vicenç Lillo 
· Article publicat també a dBalears el 23 agost 2020

divendres, 10 de juliol de 2020

Com a arbre urbà no tenen preu

De les "Mèlies"

Com a arbre urbà les mèlies no tenen preu: bella floració, i de colors feministes; perfum embriagador, que allunya mosques i mosquits; suporta contaminació, desatenció o falta de reg, i la seua proverbial salut li evita (almenys a Espanya) plagues, malalties i tractaments sempre nocius. A més en perdre la fulla els seus fruits cridaners i duradors queden penjant per a acolorir l'hivern.
En vegetació les seues bellíssimes fulles polipinnades, són com de puntes de coixí, de suau poder insecticida, posades entre alguns llibres es converteixen en el millor amic de bibliòfils i bibliotecaris.
Ara, en ple estiu aparentment rebaixa els seus atributs i atractiu, no hi ha flor fruit visible, ni perfum, però segueix sense agradar-li a les bestioles voladores. Sobretot, només cal mirar sota la seua copa la relaxant llum de la seua ombra tamisada per a suggerir terrassa, orxata o cerveses; amb un valor afegit, els coloms no agraden molt de posar-se en les seues branques i tacar-nos la vesprada.

Tots aquests avantatges llueixen només si no es mutila la seua copa com solen fer en molts llocs particularment (no sé per què) a Catalunya. Tants avantatges on se li aprecia porta a excessos com posar-ho i contindre-ho en carrers que un principi no van ser fetes per a elles.
Té truc, si es coneix com es ramifica i es poda en conseqüència. Això és podar (saber què i per a què tallar) i això és ofici, el que fa un podador, no un manat amb una motoserra a les ordres d'un ignorant. Podar sense abusar, no tallar ni mutilar, evita a més les podridures i accidents, allarga la vida de l'arbre i el valor del patrimoni viu, que és de tots.

Així lluïen ahir pel barri del Carme a València.
Armand Paz Rico
6 juliol 2020