Enguany han estat moltes les consultes de gent preocupada per la proliferació de cuques de processionària (Thaumetopoea pytiocampa), cada any passa el mateix. La gent, en general, només se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona. Les sol·licituds per disparar amb cartutxos especials a les bosses de processionària esdevenen una mena d’urgència inpostergable, com si d’aquest fet esdevingués la desaparició de la plaga. També hi ha una mena de revenja o venjança contra aquesta cuca de pèls urticants que provoca al·lèrgies i molèsties a les persones especialment sensibles que s’acosten al seu hàbitat.
Ja he parlat en anteriors escrits de com va aparèixer a casa nostra, vull dir a Mallorca aquest lepidòpter nocturn. En unes repoblacions de pi, als anys setanta, per part de L’ICONA (Instituto para la Conservación de la Naturaleza) a la zona del castell de Bellver i crec que també a sa Dragonera. Sembla que hi havia enterrades les crisàlides de l’eruga a la terra que contenien els cossiols, les plantes venien de la península. Però bé no és d’això que ara vull parlar sinó del meu criteri personal quan a la relació entre persones i cuca dels pins i les possibles solucions..
Ja ho he dit altres vegades, jo recomano no plantar pins a les zones urbanes o jardins, cases o edificis públics aïllats. Si qualcú ja en te a devora ca seva, el que ha de fer és a partir d’octubre o novembre començar a inspeccionar l’arbre, arreu, i en veure els inicis de la construcció de les bosses, tallar-les i eliminar-les, aquesta acció cal repetir-la al manco fins a mitjans gener. En aquest mes i a principis de febrer és quan és més convenient disparar els cartutxos contra l’eruga, però no s’ha d’esperar més. Dia 28 de gener ja hi havia processons cap a l’enterrament per iniciar el procés de crisàlide i dia 15 de febrer vaig contar una processó amb 133 individus, un rere l’altra.
Les erugues de processionària comencen a formar processons, amb la femella davant, a partir dels primers dies bons de primavera, aquests a la nostra illa poden esdevenir dins el mateix mes de gener i fins i tot finals de desembre, com per exemple enguany. Això vol dir que si, com enguany, es volen eliminar les cuques mitjançant cartutxos a mitjans febrer, es trobaran que les bosses són ja gairebé buides i aquesta acció no tendrà gaires conseqüències.
Com que aquesta solució, la de tenir present el cicle biològic d’aquest lepidòpter i actuar en el moment oportú, no resulta gaire efectiva (“...només quan trona”), la meva recomanació seria, cas de no tractar-se d’arbres singulars, talar els pins de vora les cases i carrers i plantar-hi un altra tipus d’arbre. Com així una solució tan dràstica? Per la senzilla raó que aquesta “plaga” no desapareixerà en els propers anys i fins i tot és ben possible que n’augmenti els efectes defoliadors i poblacionals.
Quan al bosc no hi hem de fer res, no s’ha de fumigar, ans al contrari, hem de deixar que sigui el mateix bosc qui solucioni aquest problema, qui equilibri la població d’erugues i fins i tot la seva desaparició amb la dinàmica pròpia de la selecció natural de la comunitat vegetal i fauna inclosa. Quan més ho palpem, més ho empitjorarem: està demostrat que la lluita química i biològica (bacillus thuringiensis) que de manera gairebé virulenta s’ha realitzada no ha solucionat el problema, en tot cas ha fet més resistent a la cuca del pi i segurament ha fet malbé a possibles competidors o depredadors.
Quan a les trampes amb feromones, llevat del cost econòmic que representen, signifiquen una lluita prou neta i relativament efectiva que cal seguir usant. En tot cas convendria que les trampes es col·loquessin enfora dels pins, per tal de despistar més a les papallones. També és important tenir present el millor moment per col·locar-les: a l’estiu, a partir de juny i fins a setembre.
Aquesta seria de manera molt resumida, la línia a seguir, amb el ben present que les condicions ambientals, el mateix bosc, canvien de manera continuada i que poden aparèixer elements que ara no es tenen en compte i que més endavant poden ser importants. Salut!
Joan Vicenç Lillo i Colomar.
Alaró a 25 de febrer de 2006.
Entrades
7 comentaris:
Una gran idea filantròpica,sens dubte, però això de talar els pins de vora les cases, senzillament no és viable..
És que, precisament, són les urbanitzacions, les que s’incrusten dins els pinars. Hi ha moltes urbanitzacions il.legals, dins els pinars. Mal fet, sí però és la realitat. I fins ara, per a qualsevol malifeta sempre han rebut els arbres.
No plantar pins en zona urbana? Cal estodiar el tema amb calma. Potser en carrers i places ben enrevoltades de ciment, és bona idea. En escoles i llocs de nins, evidentment que no s’han de sembrar pins. En parcs periurbans extensius de pressupost ronyós, tenc els meus dubtes. Després tenim aquests parcs periurbans que, precisament, el parc és aprofitar el pinar preexistent i no el canviarem per una eucaliptar?
Un altre tema seria que l’administració ens mostrés els resultats de vint anys de trampes i trons i… què? Cada any hi ha el mateix nombre de bosses a cada arbre, i més trons i més trampes i el mateix nombre de cuques.
Potser ens haurem d’acostumar a conviure amb les cuques, com amb les rates, gavines, mosques i gent que ho embossa tot. De fet jo ja m’hi he acostumat: quan he d’atravessar Barcelona no me poso a cridar com una loca perquè està ple de gent: m’hi he adaptat.
Potser el que cal explicar és que les cuques no es mengen, ni ensumen, ni se les freguen pel clatell, ni es toquen ni s’acosten a d’altres òrgans sensibles. D’altra banda si les mireu a certa distància, veureu que no ataquen, ni mosseguen, ni propaguen malalties contagioses ni compliquen la declaració d’hisenda.
Ah! tampoc no maten els pins. Només mengen fulles
La coabitació urbana amb els pins és una relació d’amor-odi que caldria analitzar. Un psiquiatre, per exemple. Ja vos hi fixareu: els que exterminarien les cuques amb DDT i els que cremarien tots els pins, són els mateixos, els enemics dels arbres.
Voldria afegir una informació que crec que és certa. Els puputs poden ajudar a combatre aquesta plaga, oi? Doncs... seria una possibilat per acabar d'una manera ben ecològica amb aquesta plaga.
I una pregunta... Per què és que té tan mala premsa el pi?
Matilde: l'amor panxacontent a la natura és cosa molt nova. Per als nostres avis la garriga era una zona bruta improductiva i molt mala de dominar. Feien net cremant. El pi era una mena d'equivalent de llop dels horts. Això encara està incrustat a l'incoscient col.lectiu dels més vells i ments primàries.
En la majoria de plantacions de Pi insigne al Montseny el que fan és omplir-ho de caixes niu perquè el puput i altres ocells puguin depredar més orugues.
Llavors jo em pregunto, realment es fa tant ús del bacillus? A mi em sembla que no tant, almenys el que he pogut percebre. EL que si puc dir és que hi ha moltes ganes de tractar en zones que consideren "d'interès paisatgístic" o de "lleure", es clar, aquí l'Antoni té raó, conec més d'un que es declara enemic de l'insecte i no el vol veure ni en pintura (el motiu no el sé...).
Respecte a la concepció que la societat té dels pins, jo crec que hi ha una barreja de factors. Crec que hi ha un factor històric ("los pinos de Franco"), ecològic (piròfil i considerat per molts autors com una espècie més pròpia d'estats de regressió en l'ecosistema que no pas d'un madur com és el cas de les quercínies) i d'altres (l'home ha afavorit sempre el pi enfront de quercinies per una concepció purament productivista i ara s'ha vist que això no va estar bén enfocat...).
Amb el que diré a continuació no vull dir que el pi hagués de desaparèixer però sens dubte, no tindria tanta representació com la que té actualment.
La majoria de boscos a Catalunya estan com estan per l'acció antròpica. Una d'aquestes accions antròpiques era la de afavorir els pins enfront d'altres espècies o també directament donar un ús pastoral a la zona. Ambdos usos del sòl afavoreixen l'aparició del pi i la posterior colonització d'aquest en el segón cas.
En altres contextos el pi no seria més que una espècie secundària i no pas principal com a Catalunya.
No obstant això, el pi és magnífic, colonitza el terreny susceptible de ser erosionat, és el "lluitador" capaç de recuperar l'ecosistema després d'una perturbació, jo crec que és el "currante", el que facilita la posterior instauració de l'ecosistema madur. Jo crec que aquest caràcter del pi és la prova que a Catalunya els nostres ecosistemes forestals estaven força degradats o directament, no eren ecosistemes forestals sinó pastorals o d'altres...
El mateix concepte que acabo de comentar, el de facilitació, és el que s'hauria de tenir en compte a l'hora de fer una repoblació amb pi. Crec que si avui dia s'hagués de repoblar amb pi, hauria de ser només per fer aquest tipus de funció, la de facilitar l'entrada d'altres espècies a l'ecosistema o facilitar la posterior segona repoblació amb espècies idònies a les condicions creades pels pins.
Cagum collons sempre acabo canviant de tema però és que volia comentar una mica el que deia la Matilde que, també crec que té raó, molta gent directament "odia" als pins i jo crec que no, que tenen una funció importantíssima, crec que si no fos per ells moltes zones de Catalunya estarien despullades.
"L'home ha afavorit el pi enfront de les quercínies"?
L'home ha desertificat tant com ha pogut. A posteriori, la natura es va regenerant, amb els pins a l'avantguarda (ràpits) i les quercínies a la reraguarda (lentes). Però l'home insisteix en la desertificació, els intervals de pau són massa curts per a una regeneració completa de quercus. Per això el pi sempre és més abundant. Diuen que el pi és de transició, però nosaltres feim que aquesta transició sigui perenne.
Es clar que l'home ha desertificat tant com ha pogut i és el que dius, intèrvals massa curts i perturbacions massa agressives afavoreixen el pi, més colonitzador, en ecosistemes degradats el màxim beneficiat és el pi.
Per altra banda, el que deia, la tendència dels silvicultors era la de deixar alguna alzina per la llenya i encarar l'explotació del bosc a la tallada dels pins, molt senzill, tenir pi assegurava unes rendes més continuades i menys risc del silvicultor davant d'un desastre meteorològic etc... Per altra banda l'alzina té un torn molt més gran i el propietari s'arrisca més. A Europa, en molts casos, passen fins a 3/4 generacions abans no veuen la propietat de quercínies abatuda, senzillament perquè tenen un torn de 300 o 400 anys i així quintupliquen guanys (o més)...
Aquí en molts casos no importava ni l'extensió, ni les eines ni res d'això, aquí es tallava ( i es talla) quan al propietari se l'hi casava la filla o havia d'organitzar un banquet pels ministres per posar exemple... i el que millor compleix aquesta funció són els pins.
De totes maneres, estic d'acord amb tu Antoni, de molt bén segur el pi en moltes zones és fruit de la agressivitat amb que s'actuava, però també volia remarcar que existia aquesta concepció més productivista del pi en l'àmbit forestal
Não me interessa: eu MORRO de medo desses bichos!!!
Publica un comentari a l'entrada