No és això.1

No és això...

Jardí, és la natura que menyspream

Una ràtzia al desert

Notes de viatge.1

Tunísia Sud

Pel paral·lel 35 ens trobam amb les que foren les populoses ciutats romanes de Thysdrus (El-Djem) i Sufetula i, un poc més amunt, Mactaris. Segons els historiadors de l’època això era el graner de Roma, i encara en tenim els testimonis: de la primera ciutat ens queda el famós coliseu, amb capacitat per a 27.000 espectadors, i de les altres dues encara són visibles les ruïnes d’unes ciutats ben importants.

Ara això és una altra prova de què el desert avança. Dins la mateixa ciutat de Sufetula encara trobam els darrers fleixos (Fraixinus angustifolia) i eixams de processionària que ja no té a on anar i, per cert, in extremis s’aferren a qualsevol cosa per menjar

Ara el monocultiu és l’olivera, gairebé un malson que ens acompanyarà centenars de quilòmetres fins a tocar el desert. Les imatges d’oliverar no canvien. Si de cas, l’únic que canvia és que, amb la disminució de precipitacions, cal espaiar les oliveres fins que, per a la nostra mentalitat, sembla que només ha posat una filera de cada dues potencials. És l’adaptació al medi: hom disminueix les oliveres per hectàrea, les arrels s’allarguen més, la capçada es manté i sembla esser que la producció per arbre també. Així mateix són oliveres velles, amb soca com la del cos d’un home, la rama es veu ufana i la terra llaurada. Una operació que no coneixíem és tapar la rabassa amb terra, amb la qual cosa aturen l’explosió de revells (i és que, l’ullastre, en realitat és un arbust).

La vegetació espontània canviarà més, o, més ben dit, anirà desapareixent. Al nord hem deixat la vegetació mediterrània, pel límit que ens hem marcat el nostre estimat pi (Pinus halepensis), com ja hem insinuat, fa els darrers estertors sense gens de sotabosc. Per ací sembla que amb un estrat vegetal es conformen. De seguida la cosa empitjora: ja entram de ple a la franja àrida, subdesèrtica, on l’únic estrat vegetal és el matollar espaiat… cada cop més espaiat (com les oliveres: els mateixos matolls allarguen les arrels). La resta ha desaparegut: l’estrat herbaci, arbustiu, arbori… no existeix. Val a dir que la franja àrida ho és precisament perquè les pluges, a més de minses (per dir alguna cosa 100-250 mm, però varia molt d’una zona a l’altra, en qualsevol cas l’evaporació potencial sempre és superior a la precipitació), encara són torrencials i cauen en terra massa seca (mal damunt mal, i pedra per capçal). Així que tot plegat aprofita molt poc. Fins i tot, en aquest nyarro d’estadística, s’hi ha de comptabilitzar el diluvi que es va repetir l’any 1969: va ploure fort més de deu dies seguits, les cases dels pobles del sud eren de tova i fang a l’ús i costum secular, dalt dels turons… la majoria es varen esfondrar. Ara es repeteix l’estampa del poble abandonat a dalt i el poble nou a baix (Chenini, Chebika, Tamezret, Douriet…).

Aquests pobles poden estar veïnat o prop d’un oasi, però defora, com fèiem a casa nostra altre temps, quan fèiem la casa damunt les roques, per aprofitar al màxim la terra cultivable. Dins aquests pobles no s’hi veu, tampoc, cap tipus d’arbrat, ni tan sols la nostra noció de plaça major. A les ciutats (Sfax, Gabès…) sempre hi ha alguns carrers amples que poden tenir arbrat viari, freqüentment de Ficus retusa que, per acabar-ho de compondre, intenten imitar les retallades franceses, ara però, amb molta menys gràcia, o sigui, ara ja sense gens de gràcia. Francament, no és un destí recomanable per al mes d’agost. Aiximateix en alguns recons trobam eucaliptus (Eucaliptus camaldulensis) o tamarells (Tamarix cf. africana) que criden l’atenció pel seu embalum.

Cap al desert, dèiem, és una mena de malson de matollar espaiat, immens i infinit. Al greu problema de l’aridesa cal afegir-hi la sobre-població humana, des de temps immemorials, amb les cabres… cabres per amunt i cabres per avall. Als pobles sembla que també s’usen de femater. Els residus, naturalment sense destriar, es deixen per terra, les cabres mengen el que poden i la resta vola… i vola i vola… fins que topa amb alguna bardissa punxosa (Lycium, Opuntia…) i allà es queda.

Així doncs no queden illots de vegetació arbustiva. Una excepció pot esser en algun cul de congost remot amb fontanella on s’hi pot trobar quelcom semblant a les zones marginals de les nostres albuferes: canyet, tamarell, salicòrnies…

Ran de les carreteres hi ha el costum de plantar eucaliptus (Eucalyptus cf. rudis, E. cf. gomphocephalus), sembla esser els únics arbres que poden resistir aquelles condicions, fan una mica d’ombra i és l’única provisió de llenya per als berebers, alhora que apaivaguen el problema de la sorra que es mou amb el vent i tapa les carreteres. Un altre arbust de funció semblant, tot i que no arriba tan al sud, és la minosa de primavera (Acacia saligna).

Continuant avall-avall desapareixen els eucaliptus i d’altres indicis de civilització, a excepció del matollar espaiat immens, gent (que mai no saps si va o ve ni d’on surt) i cabres, fins a les portes del desert extrem on, encara, n’hi ha que hi intenten sobreviure.

Els celebèrrims fassers (Phoenix dactylifera) els hem guardat a part perquè més que cosa autòctona, sembla cosa de la política de colonització aràbiga, i en aquest cas molt encertada, ja que els dàtils ben bé podrien esser uns altres candidats al mannà bíblic, i no hi ha alternativa per obtenir pseudofusta, pseudollenya etc. En aquestes circumstàncies de supervivència extrema, la cultura bereber seria una altra cosa, sens dubte més esgarrifosa, sense les palmeres.

També parlen de més de 200 cultivars de datileres. Els bons són els de l’interior sec, els de la franja litoral es deixen perdre per mala qualitat. En aquesta zona s’ha trobat una altra manera de sucar fassers: n’extreuen la saba i la venen com a refresc als turistes.

Si tot el que hem comentat fins ara és antròpic pràcticament al cent per cent, amb més motiu ho seran els esperadíssims oasis, que no són altra cosa que horta, i a bell mig de tanta aridesa el seu valor s’accentua fora mida. De fet la sobre-població (relativa pels recursos disponibles) i conseqüent sobreexplotació és ancestral i constant. Aleshores ací més que enlloc no queda un bri de flora autòctona. Ens els millors temps i llocs als oasis hi conviuen tres estrats: verdures, fruiters i palmeres. Actualment però, ja n’hi ha molts que tenen mala ferida. Com hem comprovat, i continuam comprovant a casa nostra, la feina de camp (primària) i la de serveis turístics (terciària) sembla condemnada a no entendre’s. Exposat d’altra manera: suposant que la resta de condicions són semblants, si et paguen el mateix per passejar una palangana, qui s’estimarà més picar al sol? (que, ací més que enlloc, pica una cosa increïble). Aquest problema ja ha arribat als oasis: s’abandona el conreu tradicional i, com que tampoc no tenen gaire noció d’estètica, ara, els oasi per on solen passar els circuïts turístics o les caravanes de pseudoaventura, també viuen “des cuento”. Un truc típic és que te posin qualsevol animal per davant fins que li fas una foto… després t’encalcen pel dret de propietat intel·lectual de l’objecte de la foto: 1 dinar (100 pessetes).

I així arribam al desert absolut.

Esper que vos hagi agradat. Això facilitarà molt les coses: el desert avança, i Guardamar és al paral·lel 38. Quina emoció!

Pere Llofriu

Aquí uns arbres... aquí uns amics

La colla del parc de Sant Marçal

En Portulà sortia

a sa Pòrtula el primer

tradicional i feiner,

calçons amb bufes vestia.

Na Mata Saltarina

anava per ballarina,

però el bosc la va tapar

i el somni es va trencar.

En Tres de Bastos, quin embull,

amb tanta branca, i tant de trull.

Té mala cara, en Tort,

perquè li diuen lleig, orb,

geperut com no n’hi ha.

Podeu posa` al foc la mà:

és bo, és un tros de pa.

També té un posat grollerot

en Quatre potes, que és més grossot,

doncs també és ximple i bon al·lot.

En Garroverics, el que té,

és relam que va i que ve.

Na Serp volta tant poc a poc

que sempre és al mateix lloc.

Saps que diu, na Ce Trencada?

Que val més ben torta que mal dreçada.

Saps que diu en Contrafort?

Que el roure tant li fa,

que ben a la vista està,

que és ell, qui és més fort.

La Mata del Túnel té dins

un secret per als minyons

(xiquets, boixos, fillets, nins)

que juguen a conillons.

Al pi Gros, padrinet,

la ventada el va fer “net”.

I aquest és en Tros de Banc,

Si estas cansat de la volta,

aquí tens descans de franc.

En Quatre Coes va volar

amb aquell cap de fibló.

Idò... per afegitó

un responso. A resar:

Tant bo com eres... Pardal...

mira que ets inoportú...

deixa’ aquest parc sense tu.

Pobre parc de Sant Marçal!

·

Història d'una biga

Història d’una biga

A principis del segle XIX la major part de les terres de conreu de Tramuntana i Raiguer eren d’olivar. Les fàbriques d’oli eren les tafones; la majoria de possessions tenien tafona d’una biga, però les possessions olivareres grosses, dues o, exepcionalment, de quatre bigues (premses): Son Sales, Sarrià, Mas­sanella, Santa Ponça... A Mallorca hi havia unes 700 bigues de tafona.
L’únic arbre que podia proporcionar tanta biga era el pi, tot i què en una economia quasi autàrquica, com era aquella, allò que hom tenia més a prop s’havia d’aprofitar per força; així segurament s’hauran usat troncarros de qualsevol arbre gros, per fer de biga, però pensem que s’havia de menester una columna d’uns deu metres de llarg per un de gruix i, altra vegada, això quasi només ho propor­cionava un pi, i encara, atenció, amb un segle de creixement; un pi ver probablement trigaria doble de temps, com a mínim; l’alzina possiblement encara és més lenta i caldria confegir tres soques de les més grosses que hem vist mai; els polls són de fusta tova (a part de senyalar fonts, encara no sabem per a què servien els polls), els plateros són d’introducció posterior, d’oms grossos no n’hem trobat.
Molt probablement fins i tot els pins eren insuficients, per anar reposant tanta biga i de vegades calia grapar dos pins cavalcats. No era gens fàcil preveure i tenir cura dels pinarros que haurien de menester els néts; ni tan sols podien saber si arribarien a port: en cent anys passen moltes coses. La cosa més lògica era tenir-ne uns quants preparats, en clarianes de bosc o, per fer més via, al bell mig d’un sementer.
Aquest era el panorama del petit món de Son Sales, quan es sembrava el pi a bell mig del sementer; a Europa (falta un segle i mig per a què es mori Franco) són a la Revolució Industrial: inventen o perfeccionen màquines, per exemple la premsa hidràulica. A Mallorca s’utilitza la premsa de biga, que és l’element principal de la tafona; “es ferro” s’anirà introduint molt poc a poc: no se’n fiaven.
Les olives es capolaven en una mena de molí de sang, el trull (d’ací sortia l’oli verjo), i després s’acabaven de sucar a la premsa de biga, que segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca era una palanca de segon gènere, talment un trencanous, amb la resistència (esportins) situada entre la potència (quintar) i el punt de suport o fulcre (cuixera). El braç de la palanca era una soca... Ara jo: de pinarro; els esportins eren una mena de senalles tancades d’espart que s’omplien d’olives capolades i se’n posava una pila davall la biga, el cap mòbil de la qual tenia un forat amb una femella per on passava l’espiga, que era un altre tronc molt més prim, amb estries helicoïdals i al capdavall era soldat al quintar: una mola cilíndrica de pedra viva d’uns 80 cm d’alt i més d’un metre de diàmetre. I atenció a com actuava la potència aquesta, que sembla un invent dels dibuixos animats dels Picapedra: quatre homes feien voltar el quintar i així l’espiga s’enroscava pel forat de la biga tot fent-la davallar, esclafar els esportins i, en conseqüència, acabar d’esprémer les olives fins que el quintar quedava enlaire (cal suposar que molt poc i només d'una part, pel perill de què es trencàs la biga). Podem fer comptes que quan s’espanyava una biga devia parèixer que et queia un diplodocus a damunt. Amb l’actual Llei de Prevenció de Riscos Laborals, crec que no passaria una inspecció, tot això.
I mentre el pi de Son Sales va creixent, l’olivar anirà minvant. Primer seran els nous aires de l’edat Contemporània, la Il·lustració, els Amigos del País, arribaran esquitxos de la Revolució Industrial, i després la gran expansió de la vinya per mor de la fil·loxera francesa, que no va durar gaire per mor de la fil·loxera nostra. Però l’olivar, que es va substituir per vinya, després passarà a ametllerar, principalment.
A principis del segle XX l’olivar ha minvat mentre els usos i costums no han canviat gaire, tot i que algunes possessions, molt poques, han provat aquest "nou" invent que és la premsa de ferro, però a partir d’aquí, la transformació d’aquesta indústria serà ac­celeradíssima fins a desapar­èixer a mitjan segle. Aleshores el nostre pi ja era bastant gros, no és gens clar que tengui nom propi però, com passa freqüent­ment, dóna nom a un lloc: allà és el Sementer des Pi Gros.
L’olivar desapareix del Raiguer, quedant només a les zones de Tramun­tana on la dificultat que presenta el terreny no compensa la mecanit­zació; la majoria de tafones aniran tancant i les que es renovin ho faran amb premses modernes i sistemes de transmissió de forces que enllacen,mitjançant corretges, les diverses peces, primer amb bísties, després amb motors.
Van passant els anys i la vida tradicional de les possessions s’esvaeix.
A finals del segle XX, un col·laborador de Pòrtula demanava que hi feia, un pi estotjat enmig d’un sementer: ­nin­gú no sabia, ningú no contestava. Aquests anys es repetiren les sequeres i el nostre pi va quedar molt tocat. Probablement una llaurada del tot inoportuna, va esser l’estocada.
I aquesta és la història, fictícia ma non troppo, d’una biga que ja no ho va esser, però va esser, mai no se sap la sort on és, el pi més gros que ja mai hem pogut veure.

Pere Llofriu ex Pòrtula 237

Un pi amb una crossa

El Pi Monumental del Carrer del Pi de Sant Pere de Ribes

L’amic Gerard Passola ens ha fet arribar aquestes imatges d’un pi de Sant Pere de Ribes al que li han col·locat una crossa ja que estava a punt de trencar-se.

Aquest pi és el Pi monumental que dóna nom al carrer on es troba, el Carrer del Pi. Aquest carrer és un dels carrers més característics de Sant Pere de Ribes, un carrer amb cases d'estil neoclàssic edificades durant la dècada dels setanta del segle XIX, les cases dels indians o "americanos", amb el gran pi que li dóna nom vinclant-se sobre les cases. Hi destaquen les cases de can Pere Miret, del 1879 (núm. 20), la seu de l'entitat GER, del 1875 (al núm. 25), can Planes, del 1864 (núm. 27), les cases de Joan Giralt, del 1876 (núm. 36 i 38), la casa Antoni Bertrán, del 1876 (núm. 40) i cal Metge Pere, també del 1876 (núm. 42).

Sant Pere de Ribes és un municipi de la comarca del Garraf, a la part meridional del massís del Garraf, que a la vegada representa l'extrem sud de la Serralada Litoral. Limita al nord amb els termes de Canyelles i d'Olivella; a l'est, també amb el d'Olivella; al sud, amb el de Sitges i la petita franja de la Mediterrània; i a l'oest, amb el municipi de Vilanova i la Geltrú.

·

Per les festes de l’arbre

Una cançó per cantar

Durant l’hivern i en bona part de la primavera es celebren a molts llocs la Festa de l’Arbre. Grups cívics de tota mena, escoles i algunes institucions són els que generalment organitzen i porten a terme aquestes jornades. Sense cap afany de ser exhaustius, podem dir uns quants dels llocs on últimament han fet plantades d’arbres: Escolars de les dues Cerdanyes, escolars de Llagostera, a Salou, Mollet, Muntanyola, Vallibona, Hospitalet de l'Infant, Salt, Palamós, Tàrrega, Torelló, Sant Bartomeu del Grau, La Granada del Penedès, Gurb, Viladecans, les Preses, ... I demà, diumenge dia 30, també hi ha una múltiple i gran plantada d’arbres.

Sabem, ja que així ens ho han explicat, que alguns grups i algunes escoles fan servir aquest web ‘Amics arbres · Arbres amics’ per treure’n informació i per fer servir alguns dels versos i cançons que hi tenim posats. Ara, avui, us podem oferir una nova cançó especifica per a poder-la cantar en aquestes ocasions, l’Àngel Daban ens l’ha ofert per tal que tots els grups que vulguin la puguin fer servir i per a que tothom la pugui cantar. Gràcies Àngel.

·
Les festes de l’arbre

Per les festes de l’arbre
quan el camp vol florir
plantarem una alzina
al bell mig del jardí.

Si plou i fa sol
floreix el pomer
si plou i fa sol
també l’ametller.

Farem un sot a terra
per ficar les arrels
i ho taparem amb força
fins que quedi ben dret.

Regarem cada dia
perquè vagi pujant
i quan passin cent llunes
donarà ombra i glans.

Florirà amb la natura
pujarà cap el cel,
ballarà les vuit danses
que li marquin els vent.

Àngel Daban
·
Si voleu escoltar la cançó:

· Arxiu mp3 2509 Kb: Les festes de l’arbre ·
·
Petita aportació al tema dels arbres

Hola, No sé qui sou ni quant temps porteu amb aquesta web. Cercant material, idees i coses per treballar amb la mainada he trobat el vostre bloc, ja veig que fa temps, arribo tard però vull aportar el meu petit granet de sorra. Fa uns 25 anys vaig posar música a un vídeo didàctic "La festa de l'arbre" produït en aquell temps per la Caixa de Barcelona i que es va distribuir pels Centres de Recursos Educatius de la Generalitat. Entre les músiques que vaig composar hi havia aquesta cançó; us faig arribar la lletra i un arxiu en mp3 per tal que pugueu veure com sona, no tinc la partitura però la gent que sap música de seguida la traurà. Espero que us sigui vàlida aquesta aportació, l'enregistrament fora del vídeo és inèdit.Gràcies i ànims per tirar endavant aquest racó de pau. Rebeu la meva felicitació. Àngel Daban

·· Web: Àngel Daban · Correu: Àngel Daban
·

Aigua

Deixaran sense rec jardins i arbres

A causa de l'aigua, la manca d'aigua, un sector econòmic està sent criminalitzat. Em refereixo a la jardineria, ara culpable i paradigma del malbaratament de l'aigua. No obstant, altres sectors econòmics la hi poden usar. El cas més evident d'aquest despropòsit són els “rentats professionals” d'automòbils. Rentar el cotxe un mateix consumeix vint o trenta litres d'aigua i la mesura ha estat prohibida. El rentar el cotxe en un rentat professional consumeix més de 1000 litres. Sí, ho heu vist bé, més de 1000 litres que van a parar al clavegueram, per que de moment no se'ls obliga a reutilitzar l'aigua. El perquè d'aquest elevat consum es deu principalment a una causa, no usen directament aigua de boca per rentar un cotxe, ja que aquesta deixa taques a la superfície, ells usen aigua d'osmosis, i per obtenir un litre se'n malbaraten quatre. Com per netejar un cotxe usen uns dos cents litres d'aigua osmotitzada, vuit cents se'n van pel desguàs.

Mentre, els decrets contra la sequera, deixaran sense rec jardins i arbres, molts d'ells condemnats a mort si no reben aigua sense que això sembli importar a les autoritats, aquelles autoritats que en campanyes electorals es vanaglorien d'haver plantat tants mils d'arbres als nostres carrers. Sembla que és molt més important el presentar un cotxe net i polit que el valor que representa un arbre en patrimoni, en captació de CO2, en proporcionar-nos ombra i per tant ser un gran regulador del clima, en protegir-nos del vent, del soroll, d'acollir fauna i descansar-nos la vista.

Es calcula que uns dos mil treballadors relacionats amb la jardineria perdran el seu lloc de feina si no és permet un reg de subsistència mínim als jardins i arbres. Però durant anys s'ha permès que una canonada d'un aqüeducte vessés sense control ni aprofitament de dos cents mil a quatre cents mil litres d'aigua diaris. I aquesta és una fuita que es coneixia. Quantes més se'n coneixen? I quantes més no les coneixem. Sembla mentida que en el transport de l'aigua potable no es facin complir les mateixes mesures que en d'altres transports de fluïts. Permetríem que una canonada de gas perdés un vint per cent del seu cabal? No, a la mínima fuita ja es demana que rodolin caps. Ni tan sols en l'aigua de clavegueram permetem que hi hagi aquest despropòsit, per no contaminar aqüífers, no provocar epidèmies, no fer esvorancs que ensorrin edificis o túnels, etc. Fins el clavegueram té menys pèrdues que l'aigua potable!

Però ara els jardiners som els dolents de la pel·lícula mentre en el sector agrícola es permeten els regs a manta i s'ha permès una agricultura de regadiu on el terreny i el clima sols permetia un cultiu de secà. O en el sector de la construcció es permet l'ús de l'aigua per regar la runa per que aquesta no escampi pols. Té més dret a l'aigua la runa que un arbre.

Guillem Nicolàs i Larruy

JARDINER

No a la MAT !

Benvolguts amics i companys:

La Plataforma No a la MAT i l'Associació de Municipis MAT us convoquem a una nova manifestació contra la MAT a Girona, el pròxim diumenge 30 de març a les 11.30h -LLOC DE TROBADA: PLAÇA DEL LLEÓ- (vegeu AUTOBUSOS al final del text). Si les manifestacions anteriors ja varen ser un èxit de participació, aquesta volem que sigui memorable i que esdevingui un punt d'inflexió en els més de tres anys que fa que lluitem contra la imposició d'aquesta infrastructura que encara avui, i malgrat la nostra insistència, no ha estat justificada. Per tal de pressionar el coordinador europeu de la interconnexió elèctrica França-Espanya, les autoritats espanyoles i franceses i els promotors del projecte a totes dues bandes dels Pirineus perquè desestimin el projecte, és summament important que aconseguim mobilitzar el més gran nombre possible de persones per a aquest acte, que com els anteriors volem que sigui una expressió democràtica i festiva de la nostra ferma oposició a la MAT.

Amics i companys, comptem amb el vostre suport i estímul per difondre aquest missatge i animar els vostres amics i familiars a participar a la manifestació de Girona.

Pel futur del territori, O ARA O MAI!

AUTOBUSOS PER ANAR A LA MANIFESTACIÓ DE GIRONA:

-La JONQUERA, sortirà a les 9.30 h del matí de la parada de bus de l’IES La Jonquera (c. Lluís Companys, s/n). Reserves al Centre Cultural “Can Laporta”, al telèfon 972555713 o bé a l’adreça electrònica canlaporta@lajonquera.cat, o si això no fos possible, també es podrà personar al bus mitja hora abans de la sortida per comprovar si queden places lliures; bus gratuït

-VILAFANT, reserves a l’ajuntament al 972.54.60.20 i www.vilafant.com, bus gratuït

-MAÇANET DE CABRENYS, a 9h, sortida del parquing, reserves: 972 544 005 (ajuntament), bus gratuït

-CANET D’ADRI, surt de l’ajuntament reserves 972 428 280 tardes, bus gratuït

-SANT GREGORI. surt de l’ajuntament, reserves: 972 428 300 matins, bus gratuït

-RIUDARENES, surt a les 11h del camp de futbol , reserves al tel. 669 93 89 40, bus gratuït

-BUS PLA DE L'ESTANY

Banyoles (Sortida a 10:15 del matí davant de correus)

Cornellà de Terri (10:30 matí parada de la Teisa)

Palol de Revardit (10:40 matí parada de la Teisa)

Riudellots de la Creu (10:40 matí parada de la Teisa)

Per apuntar-se cal trucar a: 609-67-21-54 // 972-59-47-45// 972-59-45-98, bus gratuït

-VIC, de l’estació d’autobusos, reserves: 636 575 046 i noalamat_osona@hotmail.com,

-SANTA COLOMA DE FARNERS, estació d’autobusos a 10h, reserves: 972 840 808 (ajuntament) i malsina@scolomafarners.org, bus gratuït

-SANT HILARI SACALM, a les 9’30h reserves al tel. 972 868 101, bus gratuït

Autobusos organitzats pel Col·lectiu Non à la THT a la Catalunya Nord:

-Perpinyà : sortida del Parc de les Exposicions -

sortida 09 hores

-El Voló : igual com per a l'última manifestació a Girona

sortida de l'autoport a les 9 hores - Preu : 10euros

-Autobusos organitzats pels ajuntaments de Sant Joan Pla de Corts-Bages- Sant Joan La Cella- El Pertús- Prada (per confirmar)- (d'altres s'afegiran)

Per a més informació:

Notícies dels pols

Els mitjans de comunicació,
els pols i el canvi climàtic

A la Vanguardia surt avui un article que parla de la plataforma Wilkins a l'Antàrtida. Des de 1990, Wilkins està perdent gel i sembla ser que es van desprenent trossos importants (el d'ara és de 102 km2) que poden anar a la deriva. La Vanguardia i tots els altres, a més de totes les cadenes de televisió, han destacat aquest fet com una prova més del canvi climàtic. No obstant això, cap d'ells ha comentat el que vé a continuació i que crec que és també molt interessant...

Aquesta informació xoca amb les gràfiques de la NASA, SMMR i SSMI, les quals manifesten que, aquest any i a ple hivern austral, s'ha observat que l'Antàrtida té la major extensió de gel des que es fan mesures al continent, l'any 1979 (veure gràfic 2).

De fet, com es pot observar a través de la web Arctic climate change i a The Cryosphere Today el desglaç dels últims anys és molt dramàtic i evident al Pol nord (veure gràfic 1) però al Pol Sud succeeix tot el contrari (veure gràfic 2).
A nivell global (veure gràfic 3) la tendència era a una pèrdua de la superfície de mar coberta per glaç (amb mínims absoluts), tot i que a finals del 2007 i 2008 es pot intuïr un canvi de tendència i una recuperació de la superfície coberta de glaç que s'havia perdut. No obstant això, en climatologia un any no és representatiu per observar tendències. De totes maneres, la tendència en l'anomalia s'ha revertit almenys per un any, ja que a l'estiu del 2007 es va registrar la mínima superfície de gel des que existeixen mesures i és previsible que aquest any no succeeixi el mateix a no ser que les coses canvïin radicalment el que queda d'any.

Gràfics. És probable que hagueu de punxar a les imatges per veure-les millor.

Gràfic 1. Evolució de la coberta al pol nord.

Gràfic 2. Evolució de la coberta al pol sud. Gràfic 3. Evolució de la coberta global (suma d'ambdos pols).

Perquè el Pol Sud està guanyant gel i el Nord n'està perdent?
Perquè el Pol nord s'observa una gran disminució progressiva de gel, tot i que aquest hivern hagi assolit més capa de gel en comparació als últims 4 hiverns?

D’arbres amb històries

D’històries d’arbres

El Castanyer de les Nou Branques de Viladrau

Del programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio ens demanen si tenim informació d’històries d’arbres, d’arbres amb històries o llegendes, per explicar en el programa que emetran el dia de la plantada de 35 boscos que tindrà lloc el proper diumenge 30 de març.

El pebrer bord de l'Institut Italià de Cultura

Jo diria que tots els arbres tenen moltes històries, la majoria històries anònimes i uns quants històries conegudes. Històries d’amors i de desamors, històries tristes i històries alegres, històries on els protagonistes principals són les plantes i animals que acompanyen els arbres i també històries dels entorns urbans, històries i llegendes plenes de somnis i d’éssers fantàstics, històries de tota mena.

El Suro del Mas Perxés d’Agullana

A mi les històries que més m’agraden son les històries quasi anònimes, les dels arbres que ens donen ombra, ens refresquen quan fa calor i ens embelleixen l’entorn i esdevenen així uns companys que ens ajuden a arrelar al territori gairebé de la mateixa manera que ho fan ells, les dels arbres que fan companyia a la gent que cada dia els mira per contemplar-hi el pas de l’any, per veure si ja surten les fulles, si ja han florit, si ja acullen els ocells, les dels arbres del si no fos que donen ombra a les tertúlies de la gent gran, les dels arbres on al seu voltant festegen els enamorats, les dels arbres que al seu redós hi juga la mainada, les històries de les lluites ciutadanes per evitar que eliminin alguns arbres, i tantes i tantes històries. També hi ha les històries i les llegendes d’arbres que algú ha recollit o relatat i així esdevenen històries més famoses i conegudes.

El Roure del Giol

A ‘Amics arbres · Arbres amics’ hi ha explicades algunes d’aquestes històries. En els articles de ‘Els arbres d’Alaró’ del company Joan Vicenç Lillo, un dels tresors d’aquestes pàgines, hi ha moltes històries d’arbres, molts d’arbres amb històries. En els articles que hi ha als índexs de ’Arbres emblemàtics’ i ‘Històries d’arbres’ hi ha explicades algunes de les històries més conegudes.

Lledoner del convent de Sant Bartomeu d’Inca

Aquestes son algunes de les històries d’arbres que es poden trobar en aquestes pàgines: La llegenda d'en Drau del Castanyer de les Nou Branques de Viladrau. La del pi de Mestres de Vilallonga del Camp en perill per la xarxa elèctrica. La del pebrer bord de l'Institut Italià de Cultura, on al final del franquisme es feia cua sota el pebrer per veure pel·lícules que el franquisme havia prohibit. La del ginjoler del carrer Arimon de Barcelona, salvat de la seva tala gràcies a la lluita veïnal. La del Roure del Giol, on Sant Antoni de Pàdua en un viatge va descansar a l’empara del gran roure del Giol i es van succeir grans miracles i meravelles. Del Lledoner del convent de Sant Bartomeu d’Inca, on Sor Clara Andreu hi va fermar sa somera. De l’Alzina Bonica de Sant Llorenç del Munt, que durant els últims dies de l'any hi podem trobar instal·lat, un Pessebre Nadalenc. El Suro del Mas Perxés d’Agullana, que al mas va ésser residència forçada i temporal del president Companys, camí de l'exili, compartida amb el president basc Aguirre. L'arbre de la Plaça de Colera, un dels primers arbres de la llibertat, el va plantar, l'any 1898, el Sr. Pere Homs Guanter, alcalde del barri de Colera (Districte 2º del municipi de Portbou). La llegenda del Pi de les Tres Branques, símbol dels països catalans, on el rei Jaume hi va tenir un somni. Les tipuanes de la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona i els lledoners de la plaça de Sant Agustí Vell, arbres que hom recorda quan van ser plantats.

L'arbre de la Plaça de Colera

Per acabar aquest escrit vull demanar a tothom que sàpiga alguna història d’arbres o conegui algun arbre amb històries, qualsevol mena d’història però sobretot d’aquestes histories personals i quasi anònimes, que ens les expliqui i envií a aquest correu electrònic, les anirem publicant aquí i les farem arribar a la gent que fan el programa "El Suplement" de Catalunya Ràdio per si també les volen explicar.

El pi de Mestres de Vilallonga del Camp

·
· Els arbres d’Alaró · Arbres emblemàtics · Històries d’arbres ·
·

e. e. cummings

Del Blog den Cucarella, un poema de e. e. cummings

Quan déu deixi en pau el meu cos

De cada ull brau brostarà un fruit

que penjarà de l’arbre

el porprat món hi dansarà al damunt

Entre els meus llavis que cantaven

una rosa engendrarà la primavera

que donzelles a qui la passió corrou

es posaran entre els pits menuts

Els meus ferenys dits sota la neu

En enèrgics ocells entraran

el meu amor caminant per la gespa

les seves ales tacarà amb la cara

i tota l’estona el meu cor estarà

Amb el balanceig i l’afalac del mar

Eurítmia

Qualsevol dubte ens podeu cridar al 971.53.26.16 o també respondre per e-mail. Moltes gràcies i avisau a les persones que penseu que ho poden voler viure!

Una abraçada

Aina i Ferran

Portes de ciment

El roto el pais.com

L'Horta viva sense autovia !

La Generalitat valenciana projecta un mur d'asfalt sobre l'Horta

La web de L'Avanç ha informat aquesta setmana de les intencions de la Generalitat valenciana de contruir dues noves autovies al voltant de l'Horta. La Conselleria d'Infraestuctures i Transport va presentar a finals de 2006 als ajuntaments de l'Horta Nord un document de només tres pàgines (més alguns plànols) que conté la proposta d'aquesta nova autovia per l'horta. La idea recupera un projecte franquista, el del Distribuïdor Comarcal, paralitzat molts anys per l'oposició ciutadana a causa del seu destructiu impacte sobre l'horta regada per la sèquia de Montcada.

La proposta consisteix en dos ramals viaris que travessen tota l'Horta Nord amb vàries connexions d'entrada i d'eixida a tots els pobles que travessa.

Es tracta de dos projectes, una autovia de 13 quilòmetres que partint del tram existent de l'anomenat Distribuïdor Comarcal a Godella s'endinsaria en l'horta en direcció a Alfara del Patriarca creuant per això els termes de Rocafort, Massarrojos i Montcada per a continuar per Vinalesa i Foios penetrant en direcció a la mar entre Albalat dels Sorells i Meliana per enllaçar amb l'autovia de la costa de València a Barcelona (la V-21). L'altre és un altra autovia de 4 quilòmetres que discorre des de la via anterior (entre Godella i Rocafort) fins a la Ronda Nord de València pel mig de l'horta de Godella, Burjassot i València per a enllaçar la Ronda Nord junt a la Ciutat de València.

Amb el nom enganyós de "Via Parc" es pretén construir desenvolupar aquestes dues autovies amb una filera d'arbres i arbustos que es preveu plantar a les vores. En realitat, es tracta d'un viari per a transport privat d'alta capacitat en paral·lel a la via del metro, connectant pobles on arriba el metro i per tant competint amb ell. No és difícil saber quina serà la forma de transport que eixirà beneficiada d'aquesta competència.

Des d'alguns àmbits ja s'està denunciant el canvi de model urbanístic que s'està configurant, a causa de la crisi urbanística ha posat en alerta les administracions de l'Estat. Per evitar l'atur que suposarà l'aturada del ritme constructor, el Govern espanyol prepara un pla d'inversions públiques. El Govern valencià, malgrat el seu caràcter neoliberal, pretén emprar una fórmula semblant, on s'emmarca el "Via Parc Nord" i més infraestructures: ciment i asfalt en infraestructures innecessàries si hi ha crisi de la rajola en la construcció d'habitatges.

Aquestes intencions de la Generalitat valenciana que governa el PP han mobilitzat els moviments veïnals i ecologistes i partits de l'esquerra valenciana. La plataforma Per l'Horta s'està organitzant junt amb altres col·lectius com Acció Ecologista-Agró per difondre per la comarca la seua oposició al projecte. "Via Parc" és el darrer dels atacs que vénen produint-se des que el PP és al govern valencià contra el pulmó verd de l'àrea metropolitana de València.

Per saber-ne més:

www.lavanc.com

www.perlhorta.org

Llibertat.cat

Monsanto: el poder de fer mal

El món segons Monsanto

Marie-Monique Robin és una periodista rigorosa i els seus llibres i documentals li han donat un ben guanyat prestigi internacional. El 1995 el seu treball Lladres d’òrgansli va proporcionar el premi Albert-Londres. El 2004 presentà el documental Esquadrons de la mort, l’escola francesa en el qual demostrà la importància dels serveis secrets francesos en l’organització dels seus homòlegs argentins i xilens. Els mètodes desenvolupats a la guerra d’Algèria (1954-1962), en especial pel que fa a l’aplicació generalitzada de la tortura, foren inspiradors directes de l’operació d’eliminació física dels opositors argentins i xilens.

Filla d’agricultors, Robin, va realitzar Argentina, la soja de la fam (2005), seguida d’Els pirates del vivent (2005) i El blat, crònica d’una mort anunciada (2005). Ara ha aixecat una nova tempesta mediàtica amb El món segons Monsanto, un documental de 108 minuts difós per la cadena francoalemanya Arte el passat 11 de març. Després dels seus treballs sobre el blat, la soja transgènica i la biopirateria, l’autora s’ha enfrontat de cara amb una entitat corporativa essencial en la configuració del món que vivim: Monsanto Company.

La història d’aquesta transnacional (17.000 assalariats i subministradora del 90 % de les llavors transgèniques del món), creada el 1901 per J. F. Quenny —adoptant el nom de la seva esposa Olga Méndez Monsanto—, és tenebrosa. El seu historial està farcit de publicitats enganyoses, compra de voluntats polítiques, corrupció de la justícia, comportaments monopolístics i danys a la salut de les persones. Entre altres dubtosos mèrits s’hi compta el de ser una de les empreses més contaminants de la història de la humanitat. Anniston (Alabama) va ser el poble on Monsanto va produir durant anys el PCB (el pirolè, un agent contaminant persistent actualment prohibit) i va contaminar greument les aigües de la localitat. El resultat fou que un 40 % dels seus pobladors pateixen dolences tumorals. Times Beach és una altra població afectada pels productes de Monsanto: va haver de ser evacuada en la seva totalitat per prevenir els efectes de les dioxines creades per la companyia. Es calcula que 80 grams de dioxina dins les conduccions d’aigua potable podrien eliminar una ciutat de 8 milions d’habitants. De gener de 1962 a 1971 es varen tirar sobre el Vietnam 80 milions de litres de defoliants –el 60 % constituïts per «l’agent taronja»-, herbicida altament cancerigen, fabricat entre altres per Monsanto, amb l’equivalent de 400 kg de dioxina pura.

El documental de Marie-Monique Robin és un treball valent que diu les coses pel seu nom. La pregunta que es fa Robin és: ¿com és possible que la corporació hagi pogut vendre tants de productes en el mercat americà que després han estat prohibits, sense que els científics independents s’hagin pogut fer sentir i sense que els mitjans de comunicació s’hagin fet ressò de les veus d’alerta? Robin demostra que Monsanto per evitar això exerceix grans influències. Per començar, en el món científic, on patrocina molts de projectes d’investigació. Però, a més, exerceix una poderosa influència a la mateixa Casa Blanca.

L’altra pregunta que es planteja Robin és si Monsanto ara haurà canviat i els seus transgènics són inofensius per a la salut. Segons ella hi ha poderoses raons per dubtar-ho. Robert Belle, professor del CNRS, que ha analitzat el «Roundup», el famós herbicida de Monsanto, conclou que aquest producte és altament perillós per a la salut humana. El «Roundup» és usat massivament a les plantacions de soja transgènica: la soja de Monsanto «Roundup ready» és l’única que el resisteix.

El documental diu les coses que tothom sap però que ningú comenta. Els executius de l’empresa no han volgut parlar amb Robin, però no li ha fet falta: són milers i milers els documents oficials que acrediten les seves activitats. Sols li ha calgut parlar amb la gent, en un llarg periple arreu del món, per trobar informacions de gran interès i elaborar un document fonamental per conèixer la realitat del sistema alimentari globalitzat.

Mateu Morro

Diari de Balears

Decreixement per les comarques de Girona

Hola a tothom!

Després de passar pels pirineus de Lleida, aquesta setmana, la marxa pel decreixement, visitarà el Solsonés, 1a incursió al Bages, Berguedà i Ripollés. Així doncs abandonem les comarques de Lleida, petita incursió per la Catalunya central, i comencem el recorregut per les Comarques de Girona!

Feu-ne difusió!!!

Setmana del 23 al 30 de març. 7a setmana de marxa pel decreixement:

Solsonés, Vilaprinyó, diumenge 23 de març

Xerrada resum sobre la crisi energètic, sistema financer i decreixement a Vilaprinyó. 19.30h

Solsonés, Solsona, Diumenge 23 de març

Passe de video. Money as debt, sobre el frau de la creació de diners. Casal popular la Fura. 19.30

Aquest passe es farà abans que arribi la marxa pel decreixement, que ho farà dilluns 24.

Solsonés, Solsona, dilluns 24 de març

- Tallers sobre decreixement a nivell municipal i economia alternativa. Sala d'actes de la Casa de Cultura. 18.30

Solsonés, Solsona, 25 de març

- Xerrada: Per què és necessari el decreixement econòmic. Sala d'actes de la Casa de Cultura, 20.00

Bages, Cardona, 26 de març

- Xerrada: de la crisi energètica al decreixement econòmic. Biblioteca municipal 20.30

Berguedà, Berga, 27 de març

Xerrada sobre la crisi energética, sala petita del pavelló de Suècia. 19.00h

Passe de video money as debt i debat sobre el sistema financer, sala petita del pavelló de Suècia. 20.30h

Berguedà, Berga, 28 de març

Conèixer les lluites locals: presentació de les organitzacions i entrevistes. 11.00h

Teatre a la plaça maragall: transformas. 17.00h

Xerrada d'introducció al decreixement. 18.00h Ateneu llibertari, c/ pinsania 7

Tallers sobre la creació de contrapoder. 19.00h Ateneu llibertari, c/ pinsania 7

Ripollés, Ripoll, 29 de març

- Xerrades sobre la crisi energètica i video sobre el sistema financer: Eudald Graells a les 17.00h

- Teatre del decreixement: passeig mestre guich a les 18.00h

- Concert: Mantornà, Tollendo, lafrus, 23.00h a Eudald Graells.

Ripollés, Ripoll, 30 de març

Fira lliure: mercat d'intercanvi i 2ª ma, Passeig Mestre Guich 11.00 a 18.00h

Tallers de decreixement i contrapoder a Eudald Graells 11.00h

decreixement a nivell local

economia contrahegemònica

Dinar popular, al passeig mestre guich. 14.00h

Bicicletada per la ruta del ferro, fins Sant Joan de les Abadesses, 18.00h

Més info: http://www.tempsdere-voltes.cat

L'escarabat morrut no té aturador

L'escarabat morrut ja ha aniquilat més de
1.700 palmeres a Catalunya i no té aturador

La Generalitat admet que si no es troba una solució aviat zones com el Maresme poden quedar sense cap exemplar.

A l'escarabat morrut que es menja les palmeres del tipus canari res l'atura. Les xifres d'arbres afectats i condemnats a la crema creix cada mes i ja són més de 1.700 arreu de Catalunya. Les perspectives de resoldre la plaga són, a hores d'ara, molt pessimistes. Cap dels mètodes emprats pels experts –insecticides, infiltracions i altres tractaments– ha aconseguit resultats amb un nivell prou bo. Sanitat Vegetal alerta que, malgrat que l'aparició de nous casos s'ha fet més lenta, això no vol dir que l'insecte perdi força, perquè continua treballant al cor de les palmeres i serà al setembre quan apareixeran en massa els exemplars infectats. Els experts asseguren que, si no es troba aviat una cura efectiva, zones com el Maresme poden quedar sense palmeres canàries.

+ Imatge d'una palmera infectada per la plaga de l'escarabat morrut en un municipi del Maresme nord. / Foto: T.M.

Veure palmeres sense fulles i embolicades amb un plàstic o tècnics tallant exemplars que després cremaran comença a ser un fet habitual arreu de la geografia catalana, amb una especial incidència a la costa. La plaga de l'escarabat morrut –Rhynchophorus ferrugineus olivier– s'escampa amb rapidesa i, segons les últimes dades recollides per Sanitat Vegetal, del Departament d'Agricultura de la Generalitat, els arbres condemnats ja superen els 1.700. «El procés es repeteix un any més, i ja serà el tercer, perquè es localitzen menys casos nous. Serà al setembre quan comprovem les destrosses que hauran fet els insectes», es lamenta Jordi Giné, cap del servei de Sanitat Vegetal.

Solució ineficaç

Malgrat que la solució s'ha de trobar als laboratoris, de moment els resultats obtinguts amb els diferents sistemes aplicats no són satisfactoris. «En determinats casos la constància del tractament i la paciència en l'aplicació han aconseguit salvar algun exemplar, però són mínims», exposa. Actualment s'ha habilitat una zona de proves en una finca de Cabrils on els experts experimenten directament als arbres els nous productes que surten dels laboratoris. Les expectatives, però, són dolentes. En cas de no trobar cap remei efectiu, zones altament afectades com és el cas del Maresme –on es concentren prop de 1.300 casos– poden arribar a quedar sense exemplars de palmeres datileres. «De moment és l'espècie que més li agrada, però no sabem què passarà quan ja no en trobi. La resta de palmeres també podrien ser afectades», anuncia el responsable de Sanitat Vegetal, que afegeix: «l'escarabat morrut és un insecte gregari i allà on va un a fer niu acaben anant-hi tots».

Per l'expert, la col·laboració dels ajuntaments a l'hora de detectar nous casos i, en especial, d'actuar sobre les palmeres malaltes «és imprescindible per evitar mals majors». Tot i això, Jordi Giné també reconeix que en casos com ara Pineda de Mar, amb 244 exemplars, Vilassar de Mar, amb 163, o El Vendrell, amb 116, «és difícil que el consistori pugui atendre la plaga amb el màxim d'efectivitat i tenint cura de cada exemplar».

TARRAGONA - Riudoms: 14
- Banyeres del Penedès: 3
- Bellvei: 2
- La Bisbal del Penedès: 3
- Calafell: 182
- Cunit: 32
- Santa Oliva: 6
- El Vendrell: 116
- Bonastre: 1
- Creixell: 33
- La Pobla de Montornès: 1
- Roda de Berà: 11

BARCELONA - Castelldefels: 4
- Cornellà: 1
- Gavà: 7
- Molins de Rei: 2
- El Prat: 1
- Badalona: 1
- Barcelona: 14
- Cubelles: 7
- Sant Pere de Ribes: 1
- Vilanova i la Geltrú: 27
- Alella: 18
- Arenys de Mar: 16
- Arenys de Munt: 2
- Argentona: 29
- Cabrera de Mar: 108
- Cabrils: 88
- Calella: 43
- Canet de Mar: 11
- Llavaneres: 4
- Malgrat de Mar: 24
- El Masnou: 44
- Mataró: 9
- Palafolls: 20
- Pineda de Mar: 244
- Premià de Dalt: 33
- Premià de Mar: 47
- Sant Pol de Mar: 22
- Sant Vicenç: 1
- Santa Susanna: 193
- Teià: 30
- Tiana: 5
- Tordera: 6
- Vilassar de Dalt: 28
- Vilassar de Mar: 163
- Ametlla del Vallès: 1
- Cànoves: 2

GIRONA: LA SELVA: 26

Una plaga provinent d'Egipte

Les darreres investigacions sobre l'escarabat morrut de les palmeres situen el seu origen a Egipte, encara que també se'ls situa al sud-oest asiàtic. Com si es tractés d'una de les set plagues que recull la Bíblia, l'insecte no tan sols ha afectat Catalunya, sinó que s'ha estès per tot el Mediterrani. Segons explica Jordi Giné, a l'Estat espanyol les zones més afectades són Andalusia, València i Múrcia. «Fa pocs dies hi va haver una reunió d'experts a Màlaga i les xifres d'aquella comunitat són esgarrifoses», apunta Giné. A Andalusia, només durant el 2007 han hagut de destruir 8.000 palmeres i ara ja en tenen comptabilitzades 3.000 més. «A València l'any passat van haver de cremar-ne 2.746 i a Múrcia 1.200», assenyala.

A Catalunya els més de 1.700 exemplars localitzats fins avui són la suma de prop de tres anys, des que es van detectar els focus principals. El morrut també s'ha localitzat en poblacions de França, com ara Perpinyà, o en municipis del litoral d'Itàlia.

Teresa Márquez. Mataró

· Article publicat a El Punt el 23.03.2008

·

Son Busquets, la lluita val la pena

Son Busquets, entre la utopia i la devastació

Hem vist al llarg dels anys com el ciment s’ha empassat les possessions dels voltants de Palma amb la mateixa voracitat i devastació que provoca un tumor maligne en un cos humà. Bones terres de conreu, illes riques de biodiversitat entre bardisses, torrenteres, basses, tanques, horts, arbres, camins i caminois, marges, teulades, cases, porxos i corrals, així com el ric patrimoni cultural i etnològic a ells lligat, ha patit el menyspreu o, encara pitjor, la nostra indiferència més absoluta. Una manca de respecte per els jornalers, amos i madones que sabien quan i com fer produir la terra i transformar els aliments o com cuidar els animals amb estimació.

El tribut que estem pagant a aquesta voràgine desbocada i destructora afecta directament a la nostra salut física i mental, individual i col·lectiva. Sens dubte. Les consultes als ambulatoris o les visites a la farmàcia ho confirmen. No comença a ser hora de pensar de forma diferent abans de portar a terme certes actuacions que encara ens poden perjudicar més? Son Busquets n’és un exemple. Hauria de ser absolutament prioritari convertir aquest solar en un espai verd de terra per a tots els veïnats que l’envolten. La nostra salut i autoestima ho necessita, i no només pel que fa als veïnats de Palma.

És trist, però, haver de reconèixer que tanta possibilitat hi ha que un pensament així pugui posar-lo en pràctica els presumptament esquerrans que ara governen arreu, com els declaradament dretans i contraris que abans ho feien. En tot cas és el PSIB-PSOE qui te la darrera paraula, sigui en veu del Ministeri de Defensa, propietari del terreny; sigui a l’Ajuntament, qui és qui ha de decidir; sigui al Consell o al Govern que hi poden donar suport. I els altres, els del BLOC, què hi diuen?

Joan Vicenç Lillo i Colomar

FSC i irresponsabilitat forestal

Veracel: el certificat de defunció del FSC

Ahir, l'empresa certificadora SGS (Société Générale de Surveillance) ens va comunicar que va atorgar el certificat FSC a les plantacions d'eucaliptus de Veracel a Brasil. El que no va anunciar en el seu missatge electrònic va ser que juntament amb aquest certificat també estaven donant el certificat de defunció del FSC.

Veracel, una empresa conjunta de la sueca-finlandesa Stora Enso i la noruega-brasilera Aracruz Cellulose, ocupa un àrea d'aproximadament 164.600 hectàrees de terra a l'Estat brasiler de Bahia. Aproximadament la meitat d'aquesta terra està ocupada per plantacions a gran escala de monocultius d'eucaliptus.

L'any passat, quan organitzacions de la societat civil de Brasil i de la resta del món es van assabentar que Veracel estava sol·licitant l'etiqueta FSC, es va generar una forta reacció. L'empresa té antecedents molt coneguts d'activitats nocives, que van des de la violació dels drets territorials de comunitats locals, fins a contaminació ambiental, esgotament de l'aigua, i destrucció de l'ecosistema. Els impactes de l'empresa han estat àmpliament documentats i tota la informació respectiva va ser enviada al Secretariat Internacional del FSC. El directori de la institució va ser convidat, fins i tot, a visitar la zona per a tenir informació de primera mà sobre el problema. Encara que hi havia proves suficients per a demostrar que la certificació de Veracel provocaria una pèrdua total de credibilitat en el FSC, el directori no va acceptar la invitació. La pròpia empresa certificadora (SGS) té prou antecedents de certificar plantacions a gran escala incertificables i el FSC havia informat que el seu Servei d'Acreditació (ASI, per a la seva sigla en anglès) “portarà a terme una auditoria de inspecció de maneig forestal per a SGS a Veracel a Brasil, entre el 26 i 28 de març de 2008”. El fet que SGS decideixi certificar a Veracel uns pocs dies abans de l'arribada de l'equip de ASI és com una bufetada, no només per a les comunitats locals sinó per a ASI i el propi FSC.

El FSC està portant a terme un procés de Revisió de la Certificació de Plantacions. Molts de nosaltres assumim això com un reconeixement a que hi havia alguns problemes a discutir en relació amb la certificació de les plantacions. No obstant això, res sembla haver canviat des que el procés va començar i les plantacions d'arbres a gran escala continuen sent certificades sota el sistema FSC a tot el món, no només per SGS sinó també per part d'altres empreses certificadores.

La certificació de Veracel no és un fet aïllat, sinó que és l'última baula d'una cadena d'errors. El WRM ha denunciat durant molts anys la certificació de les plantacions a gran escala d'arbres perquè han demostrat la seva irresponsabilitat envers l'ambient i perquè no aporten cap benefici social, raons per les quals no compleixen el mandat del FSC. També hem assenyalat que en aquests casos la certificació del FSC soscava els processos de resistència dels pobles locals.

El 13 de març –data que SGS li va concedir certificació FSC a Veracel- serà recordat com la data del certificat de defunció del FSC.

Una informació de:

Fotos de flors

Flors de març

Fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar

Els espais forestals no tenen preu

Els espais forestals de Mallorca tenen una valoració econòmica de 2.000 milions d’euros comptant les seves funcions productives, turístiques, recreatives i ambientals

El conseller de Medi Ambient, Miquel Àngel Grimalt, ha destacat que la superfície forestal de Balears ha augmentat durant els darrers 50 anys un 28 per cent, sumant 223.600 hectàrees, un 45 per cent del territori de les Illes

La valoració econòmica dels espais forestals de Mallorca és de 2.000 milions d’euros, si tenim en compte les funcions productives, recreatives, turístiques i ambientals dels boscos de l’illa, segons ha explicat avui el director del Centre de Recerca Econòmica, Antoni Riera, a la seva ponència “Valoració econòmica dels espais forestals de les Balears”, exposada a la jornada tècnica “El paisatge forestal de les Illes Balears”, organitzada per la Conselleria de Medi Ambient i que ha tingut lloc al Centre de Cultura de Sa Nostra, a Palma. La jornada ha tingut com a motiu la celebració del Dia Forestal mundial, el proper divendres, 21 de març.

El conseller de Medi Ambient, Miquel Àngel Grimalt; el professor de la Universitat de les Illes Balears Lleonard Llorens; el catedràtic de la Universitat Politècnica de Madrid Luis Gil; i el mateix Antoni Riera, els tres darrers com a ponents de la jornada tècnica, han comparegut avui davant els mitjans de comunicació per a explicar resumidament el contingut de les seves intervencions.

El conseller Grimalt ha destacat la valuosíssima funció dels boscos per evitar l’erosió del sòl, preservar la biodiversitat i el patrimoni natural, crear paisatge i lluitar contra el canvi climàtic. En aquest sentit, Miquel Àngel Grimalt ha apuntat que la Conselleria de Medi Ambient ha posat en marxa el projecte “+ Bosc”, de reforestació i plantació d’un milió d’arbres, un per habitant de les Illes Balears, i incideix en la gestió adient dels espais naturals, amb més mitjans per a la prevenció i extinció d’incendis forestals i per al manteniment de les masses boscoses. A més, el conseller ha anunciat que la futura Llei del Paisatge establirà fórmules de finançament per a la recuperació dels espais naturals.

Grimalt ha indicat que, durant els darrers 50 anys, la superfície forestal de les Illes Balears ha augmentat un 28 per cent, sumant un total de 223.600 hectàrees, la qual cosa representa un 45 per cent del territori. Només les zones arbrades han augmentat un 74,5 per cent durant el mateix període.

De la seva banda, Lleonard Llorens ha assenyalat que les poblacions de boixera, savinar i ullastrars arboris de les Illes Balears figuren entre les més representatives del món, d’igual manera que les concentracions d’arboceres són notablement significatives. Luis Gil ha explicat els processos d’ocupació i pèrdua de la superfície arbrada pels usos agrícoles, ramaders i d’aprofitament forestal.

Finalment, Antoni Riera ha advertit del perill que les activitats humanes suposen per a les masses forestals. Segons dades del Centre de Recerca Econòmica referides a l’any 2004, els ciutadans majors d’edat de Mallorca estan disposats a pagar una mitjana de 10 euros en un dia per a gaudir dels valors naturals dels boscos, així com una mitjana de 54 euros anuals. Això representa 27 milions d’euros anuals. Antoni Riera ha explicat que únicament l’ús recreatiu de les àrees forestals de Mallorca es podria valorar econòmicament en 1.076 milions d’euros. Les funcions ambientals dels boscos es podrien quantificar en 1.041 milions d’euros i les productives, bàsicament la producció de fusta i llenya, en 164 milions d’euros.

Una informació de:

El 30 de març es plantaran 35 boscos

Campanya 35 Boscos

“Plantem el futur”

Aquesta campanya neix davant la possibilitat de celebrar conjuntament el 25è. aniversari de Catalunya Ràdio i el 10è. aniversari de la Fundació Territori i Paisatge de l’Obra Social de Caixa Catalunya. La suma d’aquestes dues efemèrides, ha propiciat que aquestes entitats s’hagin decidit a celebrar una gran festa amb 35 plantacions populars, repartides per tot el territori català, i que tindran lloc el proper diumenge 30 de març de 2008 de 10 h a 14 h.
Per aquest motiu, necessitem la col·laboració de Diputacions, Ajuntaments, Entitats, Associacions, ONG, Grups Ecologistes i la de qualsevol ciutadà o ciutadana que a nivell individual vulgui col·laborar i participar en aquest dia cívic i festiu, en que el respecte pel medi ambient s’endugui tot el protagonisme que es mereix i d’aquesta manera podem commemorar els dos aniversaris d’una manera festiva, cívica, popular i amb un clar compromís per al nostre entorn.
La campanya és possible perquè Catalunya Ràdio s’encarrega de la difusió de l’acte, i la Fundació Territori i Paisatge hi aporta el seu assessorament tècnic i subministra la planta, així com els seus espais de propietat social i la complicitat de diversos espais en custòdia del territori.
Per tot això necessitem la vostra implicació i ajuda en aquest macro projecte, ja que són 25 i 10 anys d’esforç, treball i èxits, que volem celebrar amb vosaltres. La festa serà possible a nivell organitzatiu per aquests 4 actors: els promotors, la Fundació Territori i Paisatge i Catalunya Ràdio, posaran els mitjans tècnics i de difusió necessaris. Les entitats gestores dels espais, proposaran el lloc idoni per la plantació i prepararan el terreny, i conjuntament amb l’ajuntament s’encarregaran del servei d’ordre del dia de la plantada. Els voluntaris organitzatius que col·laboraran segons el que s’exposa a continuació.
Per a cada plantació, l’organització de l’acte ha considerat que el voluntariat haurà de tenir aquests requisits:
1. Nombre total de voluntaris per plantada: entre 17 i 21 voluntaris per a organitzar plantacions que poden anar des dels 300 als 1.000 participants.
2. Característiques del voluntariat: sense necessitat de capacitació prèvia i majors d’edat (podria ser major de 16 anys).
3. Tipus de tasca del voluntariat (descripció de la tasca):
a) Arribada de participants (entre 4 i 5 voluntaris) Organitzar l’arribada dels participants a l’espai de la plantada (pancarta), senyalitzar la zona d’aparcament de vehicles i indicar el lloc de la plantada (taula de recepció). També recollir dades.
b) Recepció dels participants (entre 4 i 5 voluntaris)
Rebre als participants (taula identificada), informar al participants, distribuir o facilitar la recollida de material de suport, indicar la zona de recollida del material i recollir dades.
c) Distribució de material (entre 4 i 5 voluntaris)
Control de material. Lliurar el material de la plantada (plançons de 1 i 2 sabes o sigui d’entre 15 i 60 cm d’alçada, ampolles d’aigua, menjar, etc.) i assignar el lloc exacte de la plantada. Recollida posterior de material.
Logística de l’acte.
d) Plantació (entre 4 i 5 voluntaris)
Indicar el lloc exacte a plantar i facilitar les instruccions concretes per la plantada a cada participant.
e) Referent del grup de voluntaris (1 voluntari)
Ser el referent del grup de voluntaris (distribuir-los, solucionar dubtes, etc.) i ser el referent per l’organització. Coordinació amb Creu Roja, policia local, mossos d’esquadra, protecció civil, etc.
Amb la plantació d’aquests 35.000 arbres arreu de Catalunya, Catalunya Ràdio i la Fundació Territori i Paisatge també contribueixen al repte del PNUMA (Programa de Nacions Unides pel Medi Ambient) de plantar 286.000 arbres a Catalunya, aportant un 12’24 % del total del projecte. El PNUMA sota el lema “Plantem pel Planeta: Campanya dels Mil Milions d’Arbres” encoratja a qualsevol persona, comunitat, negoci i indústria, societat civil, organització i govern a plantar 2.700 milions d’arbres a nivell mundial.
Amics i amigues, rebeu una cordial salutació i una forta abraçada.

Catalunya Ràdio · Fundació Territori i Paisatge

·
·

Cliqueu en aquest mapa on hi ha informació sobre cadascun dels llocs de plantada, distribuïts per tot Catalunya, i trieu el que més us agradi o el més pròxim a casa vostra.

Aqui hi trobareu un accés directe per fer la reserva del vostre arbre a través del Telentrada, de manera gratuïta.

Posters en pdf amb els arbres que es plantaran: 'Autòctons' 'Fruiters'

·

El foc i les matemàtiques

L'ús de les matemàtiques per a predir el comportament dels incendis

Vídeo de la sèrie 'UPC Recerca Jove

Elsa Pastor, investigadora del Centre d'Estudis del Risc Tecnològic de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), estudia el comportament dels incendis forestals amb models matemàtics. Al vídeo 'Podem predir el comportament del foc durant un incendi?', de la sèrie 'UPC Recerca Jove', Elsa Pastor explica com simulen incendis forestals per ordinador per mirar de predir com es comportaran en unes condicions ambientals determinades.

Els vídeos de la sèrie 'UPC Recerca Jove' són una iniciativa comuna de VilaWeb TV i de CanalUPC.tv per a presentar els treballs de recerca de trenta-cinc joves investigadors de la Universitat Politècnica. VilaWeb n'oferirà un cada dia durant les setmanes vinents.

Una notícia de:

Energies renovables: tot no val

Les plaques solars amenacen els paratges naturals de Formentera

A.MATEU. Eivissa.

El GEN-GOB d'Eivissa i Formentera féu saber aquesta setmana que «la construcció d'infraestructures destinades a la producció d'energies renovables no ha d'empenyorar els valors ambientals de la zona on les institucions volen ubicar-les».

Marià Marí, portaveu de l'entitat conservacionista, féu aquestes declaracions arran que una promotora de parcs fotovoltaics hagués arrasat fa unes setmanes una zona propera a cala Saona, a Formentera, per instal·lar-hi el conjunt de plaques fotovoltaiques. Aquestes obres comportaren la desaparició d'una part de la població d'una planta endèmica de l'illa, el , una espècie de vauma amb flor moradenca.

«Aquestes obres han causat la desparició irreversible d'una part de la població d'aquesta planta que es troba localitzada a cala Saona mateix i al cap de Barbaria. Des del GEN-GOB feim una aposta per les energies renovables i som conscients de la necessitat d'implantació d'aquests tipus de sistemes als edificis de nova construcció. Per contra però, aquest tipus d'infraestructures no són vàlides si suposen un cost ambiental», explicà ahir Marià Marí.

La Conselleria de Comerç, Indústria i Energia atorgà el mes d'octubre passat els permisos corresponents als promotors per a la construcció de dos parcs fotovoltaics a Formentera, el que ja s'ha esmentat de cala Saona i un altre a la Mola, on encara no han començat les obres. Aquests permisos tingueren el vistiplau de la Comissió Balear de Medi Ambient, organisme dependent de la Conselleria de Medi Ambient, encarregat d'avaluar quin cost ambiental podria tenir aquesta acció.

El resultat fou que es permetia la construcció del parc sempre i quan l'àrea on es troba la planta quedàs exclosa del projecte. El resultat ha estat que, segons la versió del GEN-GOB, la maquinària ja ha acabat amb una part important de la població de de cala Saona. Per això, des del grup ecologista es demana la paralització immediata de les obres.

Fonts de la Conselleria de Medi Ambient asseguraren ahir, però, que «la destrossa només ha representat la pèrdua d'un dos per cent de la població de la planta de cala Saona». A partir d'ara, segons les mateixes fonts, «la Conselleria mirarà prim perquè la promotora del parc solar no torni a atemptar contra la població». «Ara, les àrees on es troba aquesta flor estan ben delimitades i no cal passar pena», asseguraren dites fonts.

Tanmateix, allò que denuncia el GEN-GOB no és només la desaparició d'una part de la població de l'endemisme, sinó també el procés com la Conselleria de Comerç, Indústria i Energia atorgà una declaració d'utilitat pública energètica a la instal·lació l'esmentada.

Segons l'entitat, «la Conselleria s'emparà al Pla director sectorial energètic de Balears que, en cap cas fa esment d'energia solar, per entregar els permisos. Així doncs, li calia l'Interès general per part del Consell de Formentera, declaració que de moment no té. Per tot això demanam la paralització immediata de les obres».

Diari de Balears

Per a més informació:



GEN-GOB Eivissa

La batalla entre la fertilitat i l'aridesa

Dones i eucaliptus

Històries de vida i resistència

Impactes del monocultiu d’eucaliptus sobre dones indígenes i quilomboles a Espíritu Santo.

Per Gilsa Barcellos i Simone Ferreira. Brasil – Novembre 2007.

Aquestes pèrdues causaren un impacte molt gran, perquè afecten en forma violenta a la vida de tots nosaltres, principalment la vida de nosaltres, dones, perquè nosaltres fem... juntament clar, amb els nostres companys, però nosaltres som qui fem la vida i aquí sí que som nosaltres que dedicam el nostre temps per a parlar amb els nostres fills, per a parlar de la nostra història, i en això s’està fent un buit.

(OLINDINA, Associació de Dones Negres de Sao Mateus).

El 8 de març de 2006, Dia Internacional de la dona, dues mil dones de Via Camperola, abans de la sortida del sol, ocuparen el viver de planters de l’empresa Aracruz Celulose a l’Estat de Rio Gran do Sul i en una acció llampec, amb benes de color lila sobre els seus rostres, destruïren milers de plantetes d’eucaliptus. El moviment va tenir com objectiu cridar l’atenció de l’opinió pública brasilera sobre els impactes produïts per els monocultius d’eucaliptus i pins sobre les persones i els ecosistemes locals. Aquestes activitats de monocultiu són portades a terme per empreses multinacionals de l’agronegoci. Les dones camperoles traduïren, en el seu discurs, el desert verd dels eucaliptus en aridesa i mort i feren notar la relació entre diversitat i fertilitat –factors que possibiliten la vida- i monocultiu i desertificació –que representen a la mort. “En el dia Internacional de la Dona, 8 de març de 2006, Brasil va assistir –en part, sense entendre- a una batalla històrica. La batalla entre la fertilitat i l’aridesa (...) Entre la duresa dels guanys sense escrúpols i la tendresa de les mares”.

Fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar

Atenció al risc d'incendis!

Foc a Fornalutx

Fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar
Fornalutx a 16 de març de 2008

Castanyers, d'or i de flama

El Castanyer de les Nou Branques de Viladrau

Foto d'Àngel Toldrà Viazo presa entre 1905 i 1911.

·

El castanyer de les nou branques és el més emblemàtic dels arbres del municipi de Viladrau, i un dels més grossos del Montseny, té una alçada de 23 metres i un tronc amb un perímetre de 6.5 metres. L'any 1987 una forta ventada va esberlar la branca més grossa. De les 9 branques principals, dues ja no hi són i de les set branques que en queden, dues són mortes, cinc encara estan vives i donen any rera any una bona collita de castanyes, tot hi que malauradament pateix una de les malalties que afecten als castanyers. Altres sorruts castanyers, quasi tan vells com ell, l'envolten al mateix prat, just davant del cim de Matagalls.

·

Viladrau és un municipi de la comarca d'Osona però pertanyent a la província de Girona i està situat al vessant nord-est del massís del Montseny.

·

·

Llegendes de les boscúries

Les llegendes diuen que els boscos i paratges del Montseny i de Viladrau estan plens d’éssers fantàstics, follets, gnoms, fades, dones d'aigua, ... i d’aquests paratges n’han sorgit un munt d’històries i llegendes. En relació al castanyer de les nou branques i a tots els castanyers de Viladrau i del Montseny s’explica la llegenda d'en Drau.

La llegenda d'en Drau

En Drau era un esclau que vivia a Roma i l'enxamparen robant una castanya, un fruit destinat només als poderosos. Per aquest afer l'envien a les galeres, amb una castanya lligada al coll. Una tempesta enfonsa el vaixell. però aconsegueix salvar-se i arriba nedant a la costa catalana. Per tal de no ser descobert s'allunya del mar i s'endinsa en el massís del Montseny. Allà conviu amb els nadius del país. En Drau, perd la castanya que portava lligada el coll i amb els anys el bosc es pobla de castanyers, donant el seu fruit als habitants de la zona i a partir d'aleshores, el poblat celebra la castanyada.
Aquesta llegenda s’explica als peus mateix del castanyer de les nou branques en algunes visites guiades per aquests paratges. I, si teniu ocasió de veure el grup ‘Titelles Naip’, fan una molt bona representació d’aquesta llegenda d’en Drau.

·

·
Bellesa al plat...

Bosc endins trobarem els feréstecs senglars,
braus i compactes, cavallers armats:
festegen bulbs, avellanes i tòfones
-els plaers amagats-,
¿quin plat més deliciós no tastaríeu?

Rovellons i llenegues en vellut de molses;
el rovelló és l'orella vigilant
d'aquells gnoms que trobaven diamants
sota l'arrel humida i abrigada,
¿qui no els ha vist almenys una vegada?

Quan el bosc pren colors gloriosos
d'aurons i castanyers, d'or i de flama,
és el temps de converses admirades:
olorem, contemplem, assaborim -i no oblidem el mar.
El món cruel es torna delicat,
¡tanta bellesa condensada al plat...!

Olga Xirinacs
(Tarragona, 1936)
·

Foto de El camí

·

Biocombustibles contra la terra

La tragèdia de la producció de biocombustibles a Amèrica

Els professors Miguel Altieri i Elizabeth Bravo han duit a terme una anàlisi molt acurada sobre la producció de biocombustibles. Aquests dos investigadors valoren que els biocombustibles han estat promoguts com una alternativa al petroli i com una opció bona per lluitar contra el canvi climàtic i facilitar una millora de l'agricultura, però que en canvi rigorosos estudis i anàlisis indiquen que la indústria dels biocombustibles a gran escala serà desastrosa pels pagesos, el medi ambient i els consumidors, en particular els més pobres.

L'etanol procedent del blat de les índies i de la soja constitueix el 99% de tots els biocombustibles emprats als EUA. La quantitat de blat de les índies conrat per fer etanol s'ha triplicat i ha passat de 18 milions de tones el 2001 a 55 milions el 2006. Els efectes sobre els preus mundials dels cereals han estat contundents. Però destinant tota la producció nord-americana de blat de les índies i soja als biocombustibles tan sols bastaria per cobrir el 12% de la demanda de benzina i el 6% de la de dièsel. Mantenir aquesta orientació significarà la dedicació de milers d'hectàrees a monocultius industrials de blat de les índies i soja, amb unes dràstiques conseqüències ambientals. L'erosió, els efectes de la manca de rotació dels conreus, la necessitat d'una major incorporació de pesticides i fertilitzants tendran efectes importants.

La major part de la soja estadounidenca és transgènica, produïda per Monsanto per a resistir el seu herbicida Roundup fet amb glifosat, un inhibidor dels aminoàcids. Aquesta situació està fent augmentar els problemes de maleses resistents i de pèrdua de vegetació autòctona. Els efectes sobre els sòls i la biodiversitat de l'ús massiu del glifosat poden ser greus.

Els EUA, com és lògic, no podran produir biomassa suficient per a satisfer la seva demanda energètica, per això els cultius energètics estan sent sembrats massivament en el sud del continent. Grans plantacions de canya de sucre, palma africana i soja estan substituint els boscos i els pasturatges del Brasil, Argentina, Colòmbia, Equador i Paraguai. El conreu de la soja ha provocat ja la desforestació de 40 milions d'hectàrees i les previsions, sols al Brasil, són d'una desforestació addicional de 60 milions d'hectàrees més. A Sudamèrica els fenòmens d'erosió i esgotament dels sòls són superiors als observats a l'oest mitjà nord-americà.

La concentració de nitrogen i fòsfor constatada en els rius sud-americans està directament vinculada a l'augment de la producció de soja, ara els biocombustibles estan iniciant un nou cicle d'expansió i devastació de les regions del Cerrado i l'Amazònia.

El Brasil va començar a produir canya de sucre per fer etanol el 1975 i n'és el principal productor del món (amb 3 milions d'hectàrees). L'acord entre l'administració Bush i el Brasil (els EUA són el principal importador d'etanol brasiler) pot dur a un extraordinari creixement de les plantacions de canya amb processos ràpids de desaparició dels boscos tropicals. Just partint de la previsió oficial que els biocombustibles desplacin en un 10% l'ús mundial de benzina en els pròxims 20 anys, s'haurà de quintuplicar el territori dedicat a la canya (de 6 a 30 milions d'hectàrees).

La producció d'etanol és summament intensiva energèticament (per conrar, fertilitzar, eliminar les herbes i recol·lectar el blat de les índies). Segons els estudiosos la producció d'etanol no implica un guany energètic net i requereix més energia fòssil el produir-lo que la que proporciona el seu ús. Segons Pimentel, produir 1 galó d'etanol precisa d'1,27 galons de petroli. Sense el suport subsidiador de l'administració aquesta producció no seria viable..

Altieri i Bravo, analitzen les implicacions dels biocombustibles en la seguretat alimentària, en l'expulsió dels agricultors i les comunitats indígenes de les seves terres, en els augments dels preus dels cereals i en la intensificació del canvi climàtic, per assenyalar que els ecosistemes on s'estan produint conreus energètics a gran escala s'estan degradant amb rapidesa i que aquesta activitat no és sostenible ambientalment i socialment ni ara ni en el futur.

Mateu Morro.

Diari de Balears

Re-voltes al Pirineu lleidatà

Hola a tothom!

La marxa pel decreixent, serà aquesta setmana, al Pirineu lleidatà!!

Des de Temps de re-voltes, us fem arribar les diferents convocatòries per a que les feu arribar a aquelles persones que hi puguin estar interessades:

Pallars Jussà, Tremp, dilluns 17 de març:

A les 12.00 participació en una parada informativa al mercat municipal de Tremp

A les 19.00 Xerrada sobre la crisi energètica i introducció al decreixement. Al Centre cívic Can Tarraquet.

Pallars Sobirà, Sort, dimarts 18 de març:

A les 12.00 participació en una parada informativa al mercat municipal de Sort

A les 19.00 Xerrada sobre la crisi energètica. Al Centre social Casa Xorret.

A les 20.30 Video i xerrada: el sistema financer i la destrucció del planeta.

Pallars Sobirà, Escós, dimecres 19 de març

A les 19.00 Tallers de decreixementi i contrapoder. Al CSO La Forestal.

El dijous 20, encara està per confirmar si es faran els tallers a Sort, el dimarts amb els participants en les xerrades del primer dia es decidirà.

Alt Urgell, la Seu d'Urgell, divendres 21 de març

- Bicicletada la port del Cantó per rebre la marxa. A les 09.00 al Cap del passeig de la Seu d'urgell.

- Xerrades: crisi energètica i el frau bancari de la creació de diners. A les 19.00 i a les 20.30 hores al Centre Cívic,"El passeig" Espai Polivalent

- Sopar, pica pica i festeta a les 22.00 al Casal popular de l'Alt Urgell.

Alt Urgell, la Seu d'Urgell, dissabte 22 de març

- Dinar popular. A les 14.00 al parc del Cadí.

- Cercavila amb disfresses i llegida de manifests. A les 17.00 a la Plaça de l'Ajuntament.

- Tallers de decreixement i contrapoder. A les 18.00 al Centre Cívic "el passeig" Espai Polivalent.

Solsonés, Solsona, diumenge 23 de març

- Passe de video. Money as debt, sobre el frau de la creació de diners.

Aquest passe es farà abans que arribi la marxa pel decreixement, que ho farà dilluns 24.

Solsonés, Solsona, dilluns 24 de març

- Tallers sobre decreixement a nivell municipal i economia alternativa. 18.30 al Casal popular la Fura. Plaça Sant pere nº 7.

Solsonés, Solsona, 25 de març

- Xerrada: Per què és necessari el decreixement econòmic. 20.00 (confirmarem l'espai en uns dies)

Més info http://www.tempsdere-voltes.cat

Salut i re-voltes!!

Slow Food Illes Balears

De la terra a la taula, però amb seny

Neix Slow Food Illes Balears, una associació que defensa els sistemes agraris més autòctons

L.ACEDO. Palma.

De la terra a la taula, aquest podria ser el lema d'Slow Food Illes Balears, una associació que acaba de néixer a l'Arxipèlag, però que gaudeix del suport internacional de 1.000 grups i de més de 85.000 membres.Contràriament al fast food, el menjar lent aposta per un canvi de consciència que va des del productor fins al consumidor i que passa pel cuiner, les escoles o els botiguers, entre d'altres. La filosofia amb què neix Slow Food Illes Balears és la viabilitat i eficàcia de l'agricultura sostenible, aquells productes que, a banda d'un gust excel·lent, tenen en compte el respecte pel medi ambient al llarg de la seva elaboració i el respecte per tots aquells que han treballat per dur-lo de la terra a la taula.

Slow Food ja disposa de més de 70 productors de les Illes que aposten per l'agricultura sostenible o l'ecogastronomia. Uns productors que, amb el respecte al medi ambient i la cura de cadascun dels seus productes elaborats artesanalment, «aposten per recuperar espècies autòctones de les Illes Balears», assenyalà Alberto Fraile, fundador de l'associació. Així, el blat de xeixa mallorquí, amassat a mà i cuit en forns de llenya, és la base que Tomeu i Bianca proposen per un bon pa amb oli, regat amb l'oli d'arbequines ecològic de Toni Rei, fregat amb les tomàtigues de ramellet de l'hort d'en Jordi. Per acompanyar el pa, res millor que un bon formatge d'ovella roja mallorquina. El pescador formenterenc David proposa una rajada de clavell assecada amb l'oratge de la mar i empotada amb oli ecològic d'arbequina. Per cloure, qualsevol de les 400 varietats d'ametla o les 40 opcions de pomes pròpies de les Illes.

L'associació proposa una producció basada en els sistemes agraris tradicionals. «L'agricultura s'ha d'adaptar al medi, al calendari i a les tradicions mallorquines», va matisar Fraile. «Hem de recuperar el moviment lent de l'Illa de la calma i el tradicional 'a poc a poc' mallorquí», va afegir.

Diari de Balears

Albada

El poble de l'illa (Cap. V)

Navegant amb Mikonos fins a cala Donzella.

Quan s´acomiadaren d´en Mainoplou va començar a ploure i entraren a la taverna del moll, que era talment un museu d´estris i troballes marineres.

. Mirau - diu na Xicarandana-, no trobarem el pare d´en Pere perquè ja fa tres dies que és a la mar i encara no sabem quan tornarà, peró vos presentaré el taverner, que és grec i té un fill molt amic d´en Pere, potser ell vos voldrà acompanyar.

Un llamp il.luminà el local i el tro va fer retrunyir els vidres de les vidrieres, de les botelles i dels tassons. A fora plovia a poalades.

. Bon dia Argos Cefalopodo, quin temps que fa, ¿eh ?

. En aquesta Mediterrània nostra, o plou massa o plou massa poc. Bon dia "Xicra".

. Mira, cercam el teu fill per veure si voldria acompanyar aquests amics a cala Donzella.

. I jo crec que sí, que hi voldrà anar ; espera un moment i el cridaré, crec que ronda per la cuina.

El fill de n´Argos Cefalopodo, el grec, era bell, senzillament bell de veres. Home o dona que el veiés, en tenia tot d´una aquesta primera impressió. Els cabells negres i reülls li arribaven a les galtes en forma de patilles dolces. El nas, que formava un angle de gairebé quaranta-cinc graus, separava perfectament la simetria d´ambdues meitats del rostre. Les celles gruixades i negres remarcaven uns ulls del mateix color però amb una espira encesa permanent que donava calidesa i assossec a qui els mirava.

. Benvinguts als nouvinguts a Vinyaverda - sonà envellutada i sòlida com molsa sobre escorça d´alzina la veu d´en Míkonos Cefalopodo.

El sendemà ben de matí, na Xicarandana era a acomiadar-los al moll. Els al.lots havien dormit al Mussol Mariner, que és el nom de la taverna de n´Argos.

Gairebé tota la nit havien estat parlant sobre el perillós poder dels del Toro. Els joves eren obligats a anar molt lluny de ca seva a fer guerres absurdes. Els impostos empobrien les gents i amenaçaven de desertitzar les muntanyes arbrades de la Serra.

La pau s´esvaïa dels cors de les persones de forma clara i ràpida quan el que volien era viure prop de casa entre família i amics i tan sols fer petites "guerres" domèstiques que s´acabaven tan prest com havien començat.

El fet tan cruel de l´empresonament durant tants d´anys d´en Nadal Font Blanca alimentava entre els quatre joves el desig de justícia i lluita. Míkonos, Beatriu, Serafí i Salvador ajuntaren les quatre mans i signaren amb una gota de cera calenta sobre cadascuna una unió farcida de l´enginy i la força que cada un d´ells pogués aportar.

. ¡Mare meva, quina barca més guapa !

. ¡ Ei ! Això és un vaixell ¡ eh ? Pewtit, però és un vaixell - va corregir en Míkonos-.

L´embarcació, un llaüt coster d´unes deu passes de llargària, era en efecte un petit vaixell de nom Baldritja. Bastida a les drassanes de Portoni, era de fusta d´alzina, pi i savina illenca.

. Gràcies Xicarandana, ben aviat tornarem. Guarda´ns bé el globus mentrestant. Pensa que els del Toro el cerquen - diu na Beatriu.

. No passeu ànsia. ¡ Ah ! En Mainoplou m´ha donat aquesta mel per a vosaltres ; m´ha dit que té certs poders màgics contra dos mals que mai no pateixen les abelles : la por quan s´han de defensar i la peresa quan han de treballar.

En Serafí i en Salvador miraven, embadalits i inquiets alhora, el llaüt que surava sobre els llampecs del sol damunt la mar.

En Míkonos carregava queviures, ormejos i altres estris. N´hi havia per en Pere de part de sa mare. Quan tot va estar a punt el grec donà l´ordre de pujar al vaixell.

. Vámonos . Rumb a l´aventura.

Aquell dia feia el vent més adient per alimentar les veles i tot d´una que varen estar esteses tota l´embarcació va semblar cobrar vida i desig de fruir-la navegant. Na Xicarandana, sobre el moll amb un vestit ample, negre i ple de roses roges que bategava amb la brisa, no deixà de saludar fins que els companys que la miraven des del mar deixaren de distingir-la d´altres pobladores i pobladors de Vinyaverda que circulaven pel moll.

Na Baldritja, acompanyada d´un dia asolellat i un vent llevantí persistent i fluix, vorejava la costa. En Salvador i en Serafí, marejats, amb la cara descomposta i d´un cert color verd pàl.lid, no veien arribar l´hora d´aturar aquell maleït balanceig que provocava la mar bellugadissa.

En canvi na Beatriu i en Míkonos, embriagats de l´aire marí, compartien el plaer de contemplar una costa deshabitada que canviava de forma i de color a cada instant. Ara sorgia un arenal blanc i rodó tacat de savines, ara un aiguamoll amb braços de tamarells sortint de les profunditats fosques d´alzinars costaners, ara penya-segats baixos que mostraven la musculatura retorçuda i dura de la terra i les roques...

Gavines corses, blanques i grises com trossos d´escuma i mar, baldriges i virots jugant dins el vent de les ones i els corbs marins de vol feixuc ran d´aigua, eren portadors dels esperits envejosos i idealistes que traspuaven pels ulls il.luminats d´en Míkonos i na Beatriu.

En Salvador, no gaire recuperat del mareig, va ser el primer a escoltar el so del corn marí.

. ¡Ei ! ¿No el sentiu ?

. ...

. Sí, ja ho sent - diu en Míkonos.

. ¡ Mirau, mira´l allà dalt !

Allunyada, es distingia la silueta d´un home sobre una muntanya en punta que, xapada per la meitat, tenia els peus a la mar.

. És en Pere -diu Míkonos -. Ens dóna la benvinguda. Darrere aquell cap hi ha cala Donzella.

Tots alçaren les mans en senyal de salutació. En Míkonos fa sonar un corn marí que pessigolleja els tímpans de tots els tripulants. En Pere el fa sonar també algunes vegades més i fuig de la vista.

Aquí la costa és roja i obscura, els penya-segats semblen haver estat tallats a destralades. Pedres planes en forma d´estelles s´amunteguen tocant la costa. Quan giren el cap de la muntanya xapada, on havia tocat el corn en Pere Foguera, apareix davant els ulls cala Donzella, s´admiren de la bellesa única d´aquell paratge. A babord hi ha un port natural que s´endinsa fins a la boca d´una cova. A estribord una platja d´arena roja que on contacta amb l´aigua torna fosforescent. Al darrere, ocupant tot l´espai, una màquia densa i alta que empara topt l´indret.

Míkonos aplegà les veles i amb molt d´enginy féu llenegar la nau cap a l´espluga. Beatriu, asseguda a la punta de la proa, fou la primera en admirar-se de la presència dels vells marins que, sense fer gens de renou, foradaven l´aigua i desapareixien de la vista. Una dotzena d´aqusts mamífers marins s´escorregué dins la foscor de l´aigua de la cova, que feia no percebre bé les formes pero sí la seva presència un poc humana.

Sense refer-se de l´ensurt que els feia restar en silenci sorprès i emocionant, veren en Pere dret vora na Silene, que els esperava prop d´on havien atracat la barca.

. ¡Re-cent mil llamps de sirenes descalces ! Silene, mira qui ha vengut : el boletaire d´ull de vellut.

. ¡ Ah ! Veig que et va anar bé el preparat de bolets que t´endugueres - diu en Serafí botant del petit vaixell a les roques i estrenyent fortament les mans amb en Pere.

. Bé, com que deveu arribar cansats i afamegats, en Pere vos vol preparar un bon sopar. Som-hi, anem a casa - diu na Silene.

Rabassuda, baixeta, amb els cabells entrunyellats com una caragola sobre el cap, na Silene semblava senzilla, tendra, dolça... Aquesta impressió gairebé es confirmava als pocs instants d´haver parlat amb ella. Escoltar la seva veu pausada era un poc com sentir la mar quan batega en calma. Vestida amb una roba que mesclava tots els colors del cel al blau, no desdeia gens del paisatge que durant tot el viatge havia amarat els ulls i l´esperit dels tripulants de na Baldritja.

. Na Silene ha preparat un sopar d´algues i herbes marines. Ella no menja carn de cap animal. Els que s´apuntin al meu àpat menjaran cabrit amb copinyes i dàtils de mar.

Na Beatriu compartí el sopar de na Silene. Els altres fruïren amb delectació de l´ollada brouosa de mar i muntanya que cuinà en Pere. Libaren un vi de Vinyaverda, dolç i aspre com mel de roses i flors de cervera, que els despertà els sentits de la parla i la rialla. En acabat de sopar, s´acomodaren sobre estores teixides per na Silene i pels avantpassats de na Silene. Vora el foc tots parlaren una mica de les seves vides, coneixences i aventures ; però el cansament dels cossos no permeté que s´allargàs massa la conversa, un rere l´altre s´adormiren. En Pere afegí uns troncs al foc i na Silene tapà els cossos dels joves amb teles d´ones i peixos.

. Demà els direm que a cala Donzella d´aquí a uns mesos ja serem tres. Tu, jo i aquesta o aquest - diu na Silene posant-se les mans sobre el ventre.

Urgent, son Busquets està en perill

Son Busquets: no voleu brou?, doncs tassa i mitja

Benvolguts amics, son Busquets es troba en perill de mort. Segons he pogut saber el conveni entre Ajuntament de Palma i Ministerio de Defensa esta a punt de tancar-se, així que tindrem com a mínim 1300 habitatges més a Palma -això és, un poble més- amb els problemes que això suposa, sobre-població, problemes socials, trànsit, etc..

No voleu brou?, dons tassa i mitja.

On és la gent a qui el poble va donar suport i que ara ens governa? Què fa? Heu notat cap canvi sustancial d'ençà el passat mes de juny de l'any 2007?

Cal recordar-lis que d'esquena al poble no es pot governar, i que s'han de millorar els serveis als barris, que en fan falta molts.

Per això vos convid a la convocatòria de la Plataforma de Son Busquets el proper dimecres 19 de març davant l'entrada principal del quarter de Son Busquets a les 16 hores. Hi haurà la premsa. Els que podeu no hi falteu. Vos hem de mester. Avisau als vostres veinats, amics, familiars, etc..

Si no ens movem, ens endossaran 1300 habitatges.

Encara ho podem aturar. MOBILITZANT-NOS.

Repartiu el cartell adjunt per devora casa vostra. A l'entrada de la comunitat de veïnats, ...

Querella per la tala d'una alzina

Poda conflictiva
Querella de la fiscalia per la tala
d'una alzina protegida a Collserola

La tala d'una alzina protegida de 25 metres d'altura i d'una edat d'"entre 172 i 392 anys" al parc natural de Collserola ha posat en una situació difícil dos caps d'una empresa contractada per Fecsa-Endesa perquè portés a terme una poda selectiva de vegetació. La Fiscalia de Barcelona ha interposat una querella per un presumpte delicte contra el medi ambient i un altre contra la flora protegida contra Luis Miguel A. L. i Benito M. J, encarregat d'obres i cap de brigada, respectivament, de la companyia Talher, que té la seva seu a Madrid.
La querella va ser presentada pel fiscal delegat de Medi Ambient, José Joaquín Pérez de Gregorio, a mitjans del mes de febrer al jutjat de guàrdia de Barcelona. L'escrit relata que entre els mesos de gener i desembre del 2007 la companyia Fecsa-Endesa va portar a terme a la serra de Collserola una poda i tala selectiva de vegetació.
El projecte afectava la zona per on passava la xarxa elèctrica Tibidabo 1, que passa pel parc natural. La tasca va ser encarregada per l'elèctrica a Talher, una empresa especialitzada en treballs preventius d'incendis a la zona de servitud de xarxes elèctriques, així com en jardineria i reforestació.
Les operacions de tala i poda selectiva a Collserola van començar el 17 d'octubre del 2007. Els querellats, segons la fiscalia, van observar en el paratge denominat Can Mandó que hi havia una alzina més que centenària de 25 metres d'altura i les branques superiors de la qual eren a escassa distància dels conductors de la línia elèctrica, i per això aquestes havien de ser simplement podades fins a la distància reglamentària. Tot i així, els caps de l'empresa adjudicatària van ordenar a la brigada encarregada d'aquesta tasca la tala de l'alzina protegida. Aquesta tasca es va efectuar entre els dies 18 i 19 d'octubre del 2007.

Sense autorització
De la documentació tècnica emesa el 26 d'octubre del 2007 pel Servei de Medi Ambient del parc natural de Collserola s'acredita que l'empresa Talher no disposava de cap autorització per a la tala d'arbres a la zona, que l'alzina tallada era una espècie protegida "de valor natural incalculable" i que el dany mediambiental causat és de caràcter "molt greu i irreparable". El valor a efectes indemnitzatoris de l'alzina talada ha estat estimat pel parc natural de Collserola en 50.803 euros. Un directiu de Talher a Barcelona va assegurar ahir que no tenia coneixement de la querella presentada per la fiscalia.

J. G. Albalat

Barcelona

· Noticia publicada a El Periodico de Catalunya el 14.03.2008

·

El pi de Son Creus, un gegant amagat

El pi de Son Creus

Ahir vaig anar per son Creus amb uns talladors de pins de Bunyola. Varen ser ells qui me varen assenyalar on podia trobar un pi, "segons mon pare, el més guapo de Mallorca, és clar que mon pare era tallador de pins i aquest te molt de tronc i poca capçada, per això ho devia trobar tan guapo". Hi vaig anar i realment és un gegant, un "monument natural" que diu en Pere. A la seva vista em sent petit, senzill, protegit, emparat, segur de sentir-me part del que ens agermana: la vida. Quin estat espiritual, anímic, psíquic es crea en mi baix la seva presència? Quedar quiet amb el cel, el sol, la verdor.... instants dins el record, però també dins la certitud de formar part, fins i tot quan em mori, com ell un dia, d'una creació anomenada vida.

Els comentaris i informació que ve a continuació els vaig demanar ahir al Pere Llofriu, sabia ben cert que el tendria ben amidat a aquest bergant de pi.

Sembla com si Bunyola s'hagués especialitzat en amagar gegants. Aquest està ben camuflat en un racó, però és ben prop del poble i, en trobar-lo, ens semblarà impossible: ens hi haurem d'acostar just per davall, cosa que fa la impressió d'acostar-se a una monstre antediluvià. Les soques d'aquest calibre es veuen poques vegades i també impressionen; inicialment només semblen grosses dins el que és normal, però els darrers metres, quan ens hi acostam, sembla que s'inflen.

Descripció: arbre isolat, capçada, alta i clara; estructura subaxial amb un cimal hipertrofiat i algunes balmes; la soca és una columnassa d'uns 12 m; rabassa inconspícua en talús.

Salut: és en regressió: presenta un bonyot esclatat a la base i bastant de brancam sec (algunes branques caigudes i escàtils) que no es va renovant; la base del tronc es va pelant d'escorxa.

Localització: al comellar d'en Mateu. Carretera d'Orient, PM-210, km 2,4, 200 m a ponent.

Ubicació: dins el bosc eixermat.

Altres: com que aturar-se per la carretera és dificultós i perillós, el millor que podem fer és deixar el cotxe a Bunyola (si hi cap) i anar-hi a peu, així podem aprofitar per veure el pi de Can Grau, just a la sortida del poble, just abans hi ha un exemplar notable de pi canari, i uns vuit-cents metres després, a l'esquerra, hi ha el camí des Forns, també molt interessant.
(Monuments de Vida, p. 50)

Cintura: 448 (2004) Metres alçària: 31 M. amplària: 22

c.UTM: 474890-4395842 Municipi: Bunyola. Possessió: son Creus

Funció antròpica: biga indultada Diagnosi: regressió 2º

Pere Llofriu

Fotos: Joan Vicenç Lillo i Colomar

Opisthograptis luteola

Una papallona via e-mail

Em manca temps per a estudiar tanta bellesa que la natura ens ofereix. Tenc la sort de poder comptar amb amics naturalistes, alguns d’ells especialistes en les diferents branques en què es separa l’arbre de la biologia. Quan tenc l’oportunitat de fotografiar una papallona, per exemple, especialment si és de nit, solc enviar-la via e-mail al company Nick, escocès si no vaig errat. Qualque dia parlaré amb més deteniment d’aquest científic. Enguany el GOB, en votació popular li ha concedit el premi alzina en reconeixement a la defensa de la naturalesa de les Illes Balears. En Nick ens ha ensenyat molt sobre les papallones que habiten Mallorca i per això ens ha ensenyat a estimar més la nostra terra.

En aquest cas concret, aquesta papallona va comparèixer de sorpresa un vespre per ca nostra, el meu fill li va acostar la mà i s’hi va posar damunt, la vaig poder fotografiar i vaig enviar les fotos a en Nick, qui al cap de dos dies em va informar que es tractava de la Opisthograptis luteola (Linnaeus 1758). En tenir temps m’agradaria saber-ne més dels seus costums i del que descobreixi en la recerca vos ne faré partícips. Salut!

Salvem el pi de Mestres de Vilallonga del Camp

El pi centenari més gran de Catalunya en perill

A Vilallonga del Camp, comarca del Tarragonès, es troba el Pi de Mestres, l’últim pi (Pinus Pinea) viu considerat Arbre Monumental de Catalunya. Aquest arbre centenari va ser plantat per un fill del poble, Josep Mestres i Miquel (1868 - 1915) al 1898. Metge, polític i agrònom que fundà la càtedra ambulant d'agricultura i va ser president de la Diputació de Tarragona (1913-1915), a més de formar part del primer Consell Executiu de la Mancomunitat de Catalunya i ser president del Col·legi Oficial de Metges de la província de Tarragona.

Tot i estar protegit pel DECRET 214/1987, de 9 de juny, sobre declaració d'arbres monumentals de la Generalitat de Catalunya, la Red Eléctrica de España ha demanat la seva tal.la parcial per principis d’abril d’aquest any.

No és la primera vegada que es fa tal.les d’arbres en estranyes circumstàncies. Al març de 2003 va obrir tres pistes forestals sense permís a Avinyó (comarca del Bages, Barcelona). Al juliol de 2006, va tal.lar 38 pins a “Las Espeñuelas” (Granada). Totes dues sentències van ser contràries a la companyia elèctrica, però...

La multa posterior no els farà tornar a crèixer. ¡Parem-ho ara!

Més informació aquí: El pi centanari de Vilallonga

La cuca del pi

La cuca del pi (Thaumetopoea pytiocampa)

Enguany, 2008, han estat moltes les consultes formulades per gent preocupada per la proliferació de cuques de processionària (Thaumetopoea pytiocampa), cada any, més o menys, passa el mateix. La gent, en general, només se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona. Les sol•licituds per disparar amb cartutxos especials a les bosses de processionària esdevenen una mena d’urgència inpostergable, com si d’aquest fet es pogués esdevenir la desaparició de la plaga. Hi ha, en les paraules de molta gent, una mena de ganes de revenja, contra aquesta cuca de pèls urticants, que provoca al•lèrgies i molèsties a les persones especialment sensibles que s’acosten al seu hàbitat.

El que sòl passar sovint, però, és que les reaccions virulentes solen portar-se a la pràctica sense gaire reflexió o sense que abans hi hagi hagut algun temps per a la recerca d’informació que ens acosti amb més claredat al problema. Tanmateix les solucions ara ja no són fàcils. Convé anar per pams.

Fins als anys cinquanta és gairebé segur que la cuca del pi era totalment absent del nostre territori. Sembla que va ser en unes repoblacions de l’antiga Jefatura Provincial del Ministerio de Agricultura del temps den Franco, que aquesta plaga va arribar. Els pins que es varen fer servir per a realitzar unes repoblacions al bosc de Bellver i probablement a sa Dragonera tenien la seva procedència de la Península. Als cossiols hi havia enterrades les crisàlides que quan emergiren establiren les primeres colònies. Per tant aquestes papallones mascles i femelles varen tenir la seva lluna de mel als pinars de Bellver, tot un encert d’elecció per a celebrar tal esdeveniment.

A Menorca va arribar l’any 1970, encara que no se sap ben bé com, enterrades dins cossiols? transportades les papallones pel vent fins a les costes de Ciutadella?

A Eivissa és on la processionària ha arribat més tard i sembla que va ser en data de 1975 enterrada en forma de crisàlide en el pa de terra de cossiols amb baladres que provenien de la península i que s’havien de sembrar a la zona de cala Vadella, al sud-oest de l’illa.

L’emergència de les papallones, és a dir el seu desenterrament, es produeix els capvespres d’estiu. Les femelles emeten mitjançant unes glàndules abdominals una olor, la feromona sexual que atreu com a bojos als mascles. Aquests, que volen feliços entre els pins, capten l’olor gràcies a unes antenes pectinades (que tenen forma de pinta o d’una ploma que només tengués una banda). Una vegada finalitzada la còpula, normalment en el mateix dia de l’emergència, les femelles cerquen el millor lloc per posar els ous. És probable que amb la vista i l’olfacte destriïn els pins dels altres arbres, després amb el tacte elegirà el lloc més adient per fer la posta que pot ser de entre 100 i 200 ous. Quan troba les acícules de la gruixa i llargària adequades, n’agafa dues de la mateixa beina i amb un moviment helicoïdal i cap a les puntes va depositant ordenadament els ous que queden a la vegada coberts amb les escates de l’extrem del seu abdomen.

Als 30 o 40 dies neixen les erugues que viuran sempre agrupades. Tot d’una comencen a alimentar-se de les fulles dels pins i a construir bosses de seda molt fràgils i provisionals. Llavors la seva vida és una vertadera aventura personal i col·lectiva: fan quatre mudes i cinc estadis en sis mesos.

Les cuques s’alimenten a les hores més tardanes de l’horabaixa i durant la nit. Sempre es desplacen en grup i quan acaben les fulles d’un arbre, baixen i en cerquen un altra, en aquestes passejades van segregant un fil de seda que els permet tornar sense dificultat.

Després de la segona muda, l’eruga adquireix el seu aspecte definitiu. Els pèls dorsals estan situats en el dispositiu urticant, aquest aparell està format per plecs del tegument que formen una mena d’estoig on s’hi emmagatzemen unes motes espesses de petites fletxes urticants de color taronja. Quan la cuca està aturada el dispositiu roman tancat, però en moure’s s’obre i allibera milers d’aquests pels urticants que contaminen l’ambient i poden produir urticàries i al·lèrgies a les persones i probablement a altres animals.

Després de la sortida del sol, quan comencen a fer dies de primavera, que a casa nostra pot ser fins i tot al mes de gener, les erugues abandonen els pins en processó per a cercar un lloc on enterrar-se. Comandant la processó sempre hi va una eruga femella, millor dotada segons sembla per a localitzar el lloc més idoni per enterrar-se la colònia.

A una profunditat que varia segons l’estructura del sòl, cada eruga comença a teixir el seu capoll on quedarà tancada fins a la seva transformació en papallona. La transformació consta de vàries fases fins que entren en un període de diapausa que consisteix en una parada d’activitat i desenvolupament que en el cas de la Thaumetopoea pytiocampa pot tenir una duració molt variable: des de poc menys d’un mes a quatre o cinc mesos, o bé un, dos i fins i tot quatre anys. Aquest mecanisme assegura que l’emergència d’aquest lepidòpter nocturn es realitzi a l’època més oportuna quan a condicions meteorològiques.

Resseguint i resumint el seu cicle biològic podem, doncs, determinar que el mesos en què aquest lepidòpter té forma de cuca són els d’octubre, novembre, desembre, gener i febrer. Per tant i pel que fa a pins plantats en àmbits antròpics, urbans o semi-urbans, serà en aquests mesos en què haurem de pujar i inspeccionar l’arbre per a localitzar la posta dels ous o be les bosses, més senzilles els primers mesos i més grosses i plenes els darrers. En aquest cas, la labor consistiria en eliminar aquests refugis quan les cuques són dedins, utilitzant estisores de podar, xerracs, perxes de podar etc. Una vegada tenim les bosses a terra cal cremar-les. Aquesta tasca d’inspecció dels pins és convenient repetir-la en alguna altra ocasió dins la mateixa temporada.

Si no es fan aquests treballs d’eliminació de postes d’ous o de bosses el millor que es pot fer és o bé esperar a que les cuques baixin de l’arbre, s’enterrin o bé si existeixen problemes importants d’al·lergies o irritacions per mor dels pèls urticants la millor solució serà eliminar els pins i plantar un altra tipus d’arbre. Pel que fa al pi que ha quedat sense fulles, les tornarà a treure, és a dir no morirà a no ser que s’hi afegeixin altres factors negatius.

Cal tenir present que aquest problema no està en vies de solució pel que fa a la seva desaparició del nostre àmbit geogràfic.

Quan a disparar en cartutxos a les bosses, la millor època seria desembre, gener i febrer, quan més grosses són, millor blanc fan per a la mira de l’escopeta. Hem de tenir en compte amb aquest mètode, que sempre produirem petites ferides a l’arbre i fins i tot sense adonar-nos podem matar a la vegada alguns dels seus depredadors, com poden ser altres insectes, com la mantis religiosa.

Quan al control químic d’aquesta plaga, hi ha i hi ha hagut un bon repertori de tècniques de tractament que s’han utilitzat massivament en boscos silvestres. Perquè vos ne faceu una idea, fins als anys vuitanta encara es recomanava, a l’estat espanyol i amb caràcter puntual, això sí, el tractament de les bosses amb una mescla de DDT-Lindano. Però abans es feien tractaments massius amb DDT en pols i Triclorfón.

Posteriorment s’utilitzà la tècnica amb tractaments aeris a grans extensions forestals de pins amb Diflubenzuron (Dimilin) en dosis de 100-125 g. per hectàrea. Aquests tractaments actuen contra el sistema nerviós dels insectes o bé inhibeixen el seu creixement impedint que es dugui a terme la muda. En aquest cas i com vos podeu imaginar, també en resultava afectada la resta de la fauna, inclosos els ocells. A les nostres illes fa anys que no s’apliquen per part de l’administració, que jo sàpiga, aquests insecticides.

Quan aquests mètodes de lluita química foren fortament contestats des de instàncies conservacionistes, es va recuperar un mètode de lluita biològica que, precisament per donar pas als tractaments químics, s’havia deixat d’usar feia anys, es tractava del Bacillus thuringiensis. Aquest bacteri segrega una toxina que mata les erugues per haver menjat les fulles que han estat impregnades amb aquest bacil. Els inconvenients són que segurament també afecta, al manco, a altres erugues que coincideixen amb la processionària en el seu cicle biològic, problema que no ha estat ben estudiat fins ara. És important tenir present les nostres característiques insulars per avaluar adequadament la pèrdua que significa la desaparició d’una part de la nostra biodiversitat.

Per altra banda ha quedat demostrada la resistència cada vegada major de la Thaumetopoea pytiocampa a la toxicitat del Bacillus thuringiensis. Com que també s’ha de tenir en compte que aquest món es mou molt pels negocis, les industries distribuïdores d’aquest producte s’afanyen en crear soques més virulentes i tractant-se d’un ésser viu podrien caure en la temptació de fer manipulacions genètiques que podrien ser molt nocives per el medi ambient del que soim part.

Per tant, la lluita a gran escala contra aquesta plaga ha fracassat. Ho demostra el fet que, després d’anys de fumigacions amb insecticides, químics i biològics, la processionària ha assolit enguany un augment demogràfic molt important.

Segons el meu criteri, i pel que fa a la lluita contra la processionària als àmbits silvestres, el millor que podem fer és no palpar-ho més. No tocar-ho més i que siguin els seus enemics naturals en combinació amb la dinàmica pròpia dels ecosistemes els que solucionin el problema que nosaltres hem creat. És molt probable que hi hagi més de desconegut en el funcionament dels nostres boscos que no el que nosaltres hem arribat a descobrir. Sovint quan parlam dels enemics de la processionària citam els ocells insectívors, la rata pinyada, algunes formigues, dípters i himenòpters així com alguns fongs, com el Cordiceps militaris, però aquests no actuen individualment, ans al contrari són molt dependents de la resta de biodiversitat. Un pinar amb sotabosc dens, mesclat amb arbres vells, que són el refugi de molts dels depredadors de la processionària serà més eficient per controlar aquesta plaga que un pinar sotmès a la manipulació antròpica, sigui per aconseguir un bosc “net”, és a dir eixermat de vegetació i esclarissat d’arbres, sigui perquè hi intervenim amb productes tòxics que desbaraten el funcionament de tot l’ecosistema. Hem de ser molt curosos quan aficam les nostres (sovint brutes) mans en terres salvatges.

Als mesos d’estiu, sobretot agost i setembre, les papallones emergeixen i s’acoblen, és llavors l’hora de tenir a punt les trampes de feromones. Com ja hem dit aquesta olor sexual atreu als mascles, per tant a l’interior aquestes capses amb bosses de plàstic penjades a la vorera dels nostres pinars, hi ha col·locat un producte químic que produeix una olor idèntica a la de la femella de la papallona de la processionària. El mascle excitat per aquesta olor penetra per un dels dos forats que té la capsa i queda atrapat dins la bossa, on mor. Aquesta és una lluita neta, si bé cara i amb uns resultats que, a grans trets, no determinen gens el triomf de la batalla. A l’interior de les bosses hi trobam sovint algun dragó, també mort, depredador com sabeu de les papallones.

A partir del mes de març la Thaumatopoea pytiocampa desapareix de la nostra vista i de la nostra vida, està enterrada. Hi està durant els mesos de març (inútil disparar a les bosses que encara resten penjades), abril, maig, juny, juliol i fins i tot agost.

Per acabar aquest resum, només informar que s’han trobat casos de cuques de pi que s’han especialitzat a alimentar-se d’altres vegetals, concretament en el nostre cas de mata (Pistacea lentiscus). Les colonitzacions d’espècies al·lòctones, sigui de fauna o de flora, solen tenir resultats molt mals de predir, i amb els tombs que dona el temps ara que va de la mà del canvi climàtic, el futur és molt incert.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró 8 de març de 2008.

El pi ramut ha caigut

Una gran desgràcia, una trista pèrdua

No record quin dia va sortir en premsa, però després d'aquests dies de vent i pluja va tombar el pi Ramut de Biniorella, que estava dins del catàleg d'Arbres Singulars de Balears : Pi Ramut de Biniorella

Una gran desgràcia, una trista pèrdua.

·

Svalbard, el judici final

L'arca de Noè

La inauguració, el passat 26 de febrer de la «Svalbard Global Seed Vault» o «La Cambra Global de Llavors de Svalbard», també coneguda com «el banc de llavors del judici final», va tenir un enorme llançament publicitari. Aquesta instal·lació, considerada el principal magatzem mundial de llavors, està situada a l'arxipèlag àrtic d'Svalbard, a l'illa d'Spitsbergen, 1.000 quilòmetres al nord de Noruega, en el punt més al nord que hi ha en el món amb vols planificats diaris.

En aquest indret remot, descobert pels víkings en el segle XII, el Govern de Noruega hi ha construït un enorme depòsit a 120 metres de profunditats, en un subsòl permanentment glaçat que garanteix una temperatura constant de 18 graus sota zero. El gran cofre d'Svalbard pot arribar a acumular fins a 3 milions de llavors diferents i 1.500 milions de llavors en conjunt.

Les finalitats que es presenten com l'objectiu d'aquesta magna empresa són les de preservar l'herència agrícola de la terra dels efectes de possibles catàstrofes i guerres. Se'ns parla de desastres naturals de gran magnitud i de virulents conflictes bèl·lics i, amb molta d'insistència, es planteja que aquestes dues raons (el descontrol de la natura i les guerres) són els grans perills de la biodiversitat agrícola. Són més de 10.000 anys d'història agrària que es preservarien en les entranyes gelades d'Svalbard, esdevengudes depositàries de «l'últim recurs per mantenir l'herència agrícola de la humanitat». Aquest centre hauria de treballar d'acord amb els 1.400 bancs de llavors més importants del planeta i seria un espai segur al seu servei.

Des de mesos abans de la inauguració les principals organitzacions internacionals vinculades a la promoció de l'agricultura sostenible i a la preservació de la biodiversitat venien fent unes anàlisis ben diferents. Tenien motius per a fer-ho. Qui hi ha al darrera la fabulosa volta de ciment armat d'Svalbard? A part del molt fiable Govern del Reialme de Noruega, el gran finançador del projecte és el «Global Crop Diversity Trust» i les entitats visibles d'aquesta trama financera són la Fundació Rockefeller, el Banc Mundial, la Fundació Bill i Melinda Gates i un grup d'empreses tan qualificades com DuPont, Monsanto i Syngenta (la crema de la indústria biotecnològica i agroquímica). Com assenyalava fa uns dies un articulista: «aquests socis del govern noruec no tenen bona reputació en el tema de l'agricultura sostenible». Al costat de les grans corporacions transnacionals hi apareix el CGIAR (Grup Consultiu sobre la Investigació Internacional en Agricultura), entitat fortament vinculada a la Fundació Rockefeller i al Banc Mundial, que actua com a força de xoc del complex agroindustrial en el control de l'agricultura i l'alimentació globalitzades (amb centres importants a Filipines, Mèxic i Nigèria). El CGIAR és una entitat que treballa a favor de la difusió del negoci mundial de les patents, els transgènics i els insums químics.

Crida l'atenció que siguin els grans promotors de la destrucció dels recursos genètics de la humanitat els que ara en preparin la seva salvació. Sembla que ens trobam davant una nova versió de la història del llop que guarda les confiades ovelles.

Les organitzacions dedicades al suport a l'agricultura sostenible bé han dit que les llavors s'han de protegir en el seu propi entorn i en mans dels seus legítims propietaris: els pagesos i els pobles que al llarg dels mil·lenis les han anat creant. El gran enrenou de la inauguració de «la cambra del judici final» ha apagat totes les crítiques. El missatge és clar: es pot seguir endavant amb la destrucció de la diversitat genètica mundial i ara, a més, ja no cal preocupar-se per la conservació de la biodiversitat, que roman tancada a 120 metres de profunditat a l'àrtic.

D'aquí és d'on surten molts dels interrogants. Efectivament, Noè jugava amb avantatge: quan va començar a construir la seva arca estava ben advertit que s'acostava una immensa tempesta. Què deuen saber Rockefeller, Gates, Monsanto, Syngenta i DuPont que es comencen a preparar pel dia «del judici final»?

Mateu Morro

Diari de Balears

Tenen cara de pocs amics.3

Son Güells: el menyspreu absolut

Això era un lledoner que feia 364 centímetres de cintura,
13 metres d'alt i 15 d'ampla

però vingueren els del progrés

i a ca na Tix el lledoner

Zona verda for you
(si la pots pagar)

Sense paraules

Tenen cara de pocs amics.2

La mèlia, un (altre) arbre
que no s'hauria de desgraciar

Sembla mentida que gaudint el privilegi d'un carrer com aquest
d'Alaró (Los d'Avall) ...

el puguin desgraciar d'aquesta manera (Alaró: Mèlies mutilades). Sembla que no es puguin fer les coses pitjor...

T'ho penses... sempre es poden fer les coses pitjor... i si no, mira aquests: l'entrada d'Inca, ciutat leader del cuiro... i els darrer d'atenció als arbres.

I per acabar-ho de compondre, el Seminari, tradicionalment bressol de cultura, ara a remolc i justet-justet.

Quina creu, Senyor.

Els exquarters són nostres

Els exquarters són nostres

Fa dos mesos que la premsa ens marejava amb les finques que, com a favor paternal, ens podria haver comprat el ministeri de no-sé-què, al mateix moment que un altre ministeri venia l’exquarter de Cap Salines. Quin gol! Pel mateix temps, l’Ajuntament d’Artà va haver de tornar l’exquarter de Betlem a no se qui... 2 a 0.
Ara mateix sembla que la compra de Planícia és una mena de torcebraços políticoinstitucional, amb la qual cosa, si arriba el cas, ja donarem l’enhorabona on poguem matisar amb calma, per exemple al blog “amicsarbres”. Aquí les línies són faves comptades, idò anem al gra.
Fa dos anys se’ns va esfumar Na Beiana. A l’exèrcit li sobrava mentre els polítics estaven preocupadíssims per com s’ho farien per no-inaugurar el metro; aleshores es va vendre a una immobiliària. Així, amb moltíssima de sort d’aquí a uns anys aquesta immobiliària ho podrà tornar a vendre a l’Administració, probablement al doble del que ho va comprar. Amb més mala sort un milionari excèntric hi podrà fer orgies singulars. Tota la resta de ciutadans no serem convidats a aquestes bauxes i, encara, se’ns haurà esfumat un altre tros de Mallorca.
I podríem continuar... Illetes, Cap Blanc. Vos en podeu fer una idea amb la torre d’en Pau: un lloc estratègic, una arquitectura singular, amb possibilitat de vistes al mar, òlibes a la garita i mitja dotzena de pinarros a la explaça d’armes: tot ho deixam perdre.
Quan una persona normal es sol queixar, especialment en aquest apartat, sol dir: “es que els ciutadans ja pagam els nostres impostos”. Doncs als exquarters n’hi ha que han pagat els impostos amb sang, i això tant es pot agafar en el sentit de donar voltes a la sínia, com en el més literal.
A l’oncle Bernat, que sols anecdòticament havia sortit de Porreres, d’un dia per l’altra el varen ficar dins un vaixell de guerra. Va vomitar tres dies seguits. El dia que feia quatre va obrir els ulls i va veure una cala amb mitja dotzena de barquetes. Aleshores va sentir una veu que deia: “Todos a sus puestos! Fuego! Una hora de “fuego” i partiren cap a un altre lloc... i així tres anys. Acabada la guerra va tornar al poble i es va casar, no era com ara. Però al cap d’uns mesos el varen reenganxar, i així... set anys, d’impostos. I encara, “gràcies”, que li va tocar el bàndol que guanyaria per la gràcia de Déu. A l’altra bàndol va anar molt pitjor: n’hi ha que encara el cerquen, al seu oncle.
La nostra generació ha tengut molta més sort, però qui més qui manco, un any i mig fent l’indiot per un quarter, generalment infinitament més lleig que els que hem mencionat, i a bell mig del que en dèiem els millors anys de la vida... ja n’hi ha, d’impostos.
Aquests altres quarters, lletjos que no poden pus, si s’haguessin esbucat i llaurat fa deu anys, ara ja sortirien pins i potser ens farien oblidar l’horrible parc de les Estacions, i si no pot esser, també podrien servir integrament per a vivendes de protecció oficial, així l’esquerra s’estalviaria el paperot d’haver de demanar construir en sòl rústic.
En qualsevol cas, ja està bé de marejar amb compravendes fantasmes: els exquarters són nostres.

Pere Llofriu in Última Hora

Segueix la marxa pel decreixement

Quan portem gairebé un mes de recorregut, des de temps de re-voltes us fem arribar l'agenda de la propera setmana, entre dilluns 10 i diumenge 16 de març en que la marxa pel decreixement transcorrerà per les comarques de ponent, abans de pujar cap els Pallars.

Més info a http://www.tempsdere-voltes.cat

- Xerrada Crisi energètica	Dilluns, 10 Març 2008 - 20:30	Xerrada	Belianes, La Vall del corb Urgell
- Trobada amb la gent del manifest d'abril	Dimarts, 11 Març 2008 - 20:00	Reunió	Urgell Tàrrega
- Xerrada - debat: El Decreixement a Tàrrega, com i per què?	Dimarts, 11 Març 2008 - 21:00	Xerrada	Tàrrega Urgell
- Xerrada Crisi energètica	Dimecres, 12 Març 2008 - 19:00	Xerrada	Plà d'urgell Mollerussa
- Video i Xerrada: El sistema financer i la destrucció del planeta	Dimecres, 12 Març 2008 - 20:30	Xerrada Vídeo	Mollerussa Plà d'urgell
- Sopar popular vegetarià	Dimecres, 12 Març 2008 - 22:00	Menjar popular	Plà d'urgell Mollerussa
- Xerrada: la crisi energètica	Dijous, 13 Març 2008 - 19:00	Xerrada	Segrià Lleida
- Vídeo-debat: El frau bancari de la creació de diners	Dijous, 13 Març 2008 - 20:30	Xerrada	Segrià Lleida

- Sopar popular i ecològic Panxacontentes	Dijous, 13 Març 2008 - 22:00	Menjar popular	Segrià Lleida
- 2 Tallers simultanis: decreixement i contrapoder,	Divendres, 14 Març 2008 - 19:00	Taller decreixement Taller economia Xerrada	Segrià Lleida
- Dinar Solar a baix el Riu	Dissabte, 15 Març 2008 - 14:00	Menjar popular	Noguera Balaguer
- Xerrada: la crisi energètica	Dissabte, 15 Març 2008 - 19:00	Xerrada	Noguera Balaguer
- Vídeo-debat: El frau bancari de la creació de diners	Dissabte, 15 Març 2008 - 20:30	Vídeo Xerrada	Noguera Balaguer
- Tallers de decreixement i contrapoder	Diumenge, 16 Març 2008 - 17:00	Taller decreixement Taller economia Xerrada	Noguera Balaguer

Ningú pot actuar com els doni la gana

Multa a uns amos per obrir un camí per anar més còmodament a la platja de Cala Morisca
Medi Ambient obre un expedient i estudia els danys
per calcular l'import de la sanció

Volien anar còmodament a la platja en comptes de baixar per camins dificultosos. Els serveis territorials de Medi Ambient estudien quina sanció imposar als propietaris de la finca de Can Juncarella, a la Cala Morisca de Lloret, per haver obert un camí per connectar la casa amb la platja. A banda d'acometre les obres sense cap mena de permís, per acabar-ho d'adobar es dóna el fet que l'espai de Cala Morisca està inclòs al PEIN Massís de Cadiretes. L'expedient sancionador ja està en marxa i s'avaluarà la dimensió de la destrossa per tal de decidir la multa que s'imposa, segons va informar ahir el Departament de Medi Ambient. Fa un parell de setmanes, l'entitat ciutadana SOS Lloret va denunciar la tala d'arbres i moviments de terres sospitosos dins aquest paratge boscà que envolta una cala quasi verge.
La polèmica sobre els moviments de terres a un espai que sempre s'ha intentat preservar de la pressió constructora va aixecar les alarmes a l'Ajuntament de Lloret arran la denúncia de SOS Lloret. Part de l'oposició lloretenca també s'hi va sumar demanant què suposaven els moviments de terres i l'arrencament d'arbres i, sobretot, qui ho havia autoritzat. L'equip de govern de Lloret va deixar clar que els fets s'investigarien. Medi Ambient, a més, ja en tenia constància arran la denúncia dels Agents Rurals. Finalment, els temors sobre l'inici d'alguna mena de construcció s'han dissipat. Es tracta d'uns propietaris acomodaticis que pretenien baixar més còmodament a la platja des de casa seva. El camí, presumiblement, els sortirà car.
Medi Ambient no es va pronunciar ahir sobre si els amos de la finca hauran de revertir les obres, tal com demanen des de SOS Lloret, ja que el cas està sota estudi. Per la seva banda, l'Ajuntament ja fa dies que va fer aturar les obres i també va expedientar els propietaris. Arran l'actuació municipal, els propietaris de la finca van demanar permís d'obres. El regidor d'Urbanisme de Lloret Josep Valls (CiU) va explicar a Nova Ràdio Lloret que seran les administracions superiors qui autoritzin si les obres es poden portar a terme o no. Pel que fa a la sanció municipal, pot estar entre 300 i 3.000 euros.

E.Batlle/E.Padilla, Lloret de Mar.

DdG. 08.03.2008

· Noticia publicada a Diari de Girona el 08.03.2008

·

El cercador verd

Per ajudar a la reforestació de l'Amaçones
i els boscos del món

Ha sortit un nou cercador per a ajudar a repoblar l'Amaçones i els boscos de tot el món. Es diu Ecoogler i funciona igual que el cercador Google. Ecoogler va néixer davant el greu problema que se'ns acosta: la desforestació. Per això es va crear aquest cercador, i cada vegada que es faci una cerca en aquest cercador es donarà 1 Fulla per a repoblar els boscos. El donar una fulla és una forma simbòlica, doncs cada 1.000.000 de fulles donades es farà una donació de llavors i arbres a l'associació Aquaverde i a d’altres associacions ecològiques per a repoblar l'Amaçones i els boscos de tot el món. Ecoogler utilitza la tecnologia Google Custom Search. Ecoogler mostra els mateixos resultats que Google, per tant al fer servir Ecoogler, a més de buscar el que es necessiti s’estarà ajudant a repoblar els boscos

Fa poc s’acaba de passar la xifra de 1.000.000 cerques a Ecoogler. El creixement que ha tingut Ecoogler en l'últim mes ha estat enorme, ha estat impressionant la gran acollida que ha tingut aquesta iniciativa. Ja s’estan ultimant els detalls amb Aquaverde per a veure com es farà la primera donació, quin material necessiten , etc..

Si sou d’alguna associació ecològica que vulgueu participar d’aquesta iniciativa i rebre donacions per a la repoblació dels boscos es pot fer saber i demanar a : associacions@ecoogler.com

· Ecoogler ·
·

Recursos electrònics a la Revista "Montes"

Tal i com havien previst, la revista "Montes" ha completat la digitalització dels seus articles que s'han publicat en paper des de l'any 1868 fins al 2007 i que sumen més de 12.400. Només cal entrar a Revista Montes i per accedir als articles clicar a "Buscador de artículos" per llavors introduïr un o més dels camps de cerca que hi ha. La revista "Montes" és una revista d'àmbit forestal a la qual s'hi publiquen articles de tota mena que engloben temes que van des de la ciència forestal, biologia, ecologia, silvicultura, gestió cinegètica, fauna etc...
Els articles solen tractar de temes que han estat objecte d'estudi ja sigui per intentar esbrinar o resoldre certa problemàtica relacionada amb la conservació, producció o simplement per aprofunditzar en el coneixement dels nostres boscos i ecosistemes. L'avantatge d'aquests articles és que són fàcils d'entendre i estan a l'abast de tothom donat que a més de ser una revista amb cert caire científic, també té un cert toc de dibulgació.


La cabra com exemple

Al cercador d'articles he posat la paraula "cabra" a la opció de "Título" i m'he trobat 8 articles. He triat el tema de la cabra perquè ha estat un tema discutit en aquest bloc.
Si feu el mateix veureu que hi ha diversos artícles que parlen de la cabra i les seves conseqüències en l'arbrat i/o vegetació tant arbustiva com herbàcia.

No soc de Mallorca i no visc d'aprop el problema de la cabra però pel que he pogut apendre al bloc, crec que el problema de la cabra és més aviat un problema de passotisme o directament ignorància davant aquest tema que poc sembla importar a alguns.
Dic això perquè no és precisament un tema nou, en els diversos articles que he trobat s'esmenta que ja antigament es coneixia aquest efecte destructiu de la cabra. Amb això primer de tot vull dir per començar que no és precisament un problema nou ni de fa 50 anys.
El preu que vàren pagar algunes civilitzacions, inclús la nostra en algunes zones, és el que mica en mica paga Mallorca: desforestació, pèrduda de riquesa edàfica, erosió de sòls, pèrdua de vegetació autòctona i demés... i és que no és precisament un joc, la desforestació pot arribar a ser irreversible i recordo a més, que no és només un problema ecològic sinó també allò que tant els agrada a tots, també ho és econòmic. És evident el gran paper que desenvolupen els boscos en tots els àmbits. Continuar sense afrontar aquest problema no només posa en perill els ecosistemes forestals sinó que també compromet la vida de la gent que hi habita.
Segurament el problema és ara ignorat perquè altres assumptes ocupen als polítics (com per exemple els camps de golf i les grans urbanitzacions), no obstant això, és segur que aquesta situació és només temporal. És probable que si el problema de la cabra persisteix o s'incrementa, algunes masses forestals o sòls forestals siguin ja irrecuperables i per tant, en un futur la societat Mallorquina es trobi que la terra improductiva i inútil ha augmentat molt i per tant es perdi el llegat botànic i rural de la zona.

Sense anar més lluny, a l'Àfrica el desert del Sahara també avança continuament en moltes ocasions pel sobrepastoreig de les cabres. El desert avança, i la societat es veu obligada a fugir d'ell.


"Los antiguos helenos, .... , fueron los primeros en atribuir al demonio y seres malignos patas y cuernos de cabra.." (Ramón Serrano Vicens. La cabra. 1953).

Fotos a Flickr: -Sel- i corv. Aquestes fotos intenten reflexar com ecosistemes tant fràgils com els de la foto es veuen amenaçats per la introgressió de les cabres que, com es pot observar, no tenen miraments a l'hora d'enfilar-se dalt els arbres per menjar els últims brots tendres. Aquesta situació delicada es viu també en zones properes al Sahara i és un motiu més d'avanç dels deserts, cosa que obliga als ciutadans d'aquelles zones a desplaçar-se. El que passa és que la cabra i els seus productes constitueixen un aliment indispensable per aquests habitants.

Stora Enso: pur, complaent i potent

Policia brasilera reprimeix a dones camperoles per a defensar plantacions forestals de l’empresa sueca-finlandesa Stora Enso

L'empresa sueca-finlandesa Stora Enso ha comprat i establert plantacions d'eucaliptus a l'estat de Rio Gran do Sul dintre de la zona de frontera amb Uruguai. Aquest fet implica que l'empresa ha actuat il·legalment, violat disposicions legals que prohibeixen l'adquisició de terres per estrangers en zones de frontera situades en una faixa de 150 kms del país limítrof.

Per a denunciar aquesta situació, 900 dones integrants de la Via Camperola van ocupar el 4 de març –en el marc de la setmana del Dia Internacional de la Dona- un predi de 2000 hectàrees de Stora Enso situat dintre d'aquesta franja fronterera. El propòsit de l'ocupació era denunciar l'apropiació il·legal de territori brasiler per a l'establiment dels agronegocis i els seus monocultius i per a la defensa de la sobirania alimentària. Ràpidament va arribar la resposta repressiva, que a través d'un contingent de la Brigada Militar que, seguint ordres de la governadora de l'estat de Rio Gran do Sul Yeda Crusius, no va escatimar cops, humiliacions, destrucció i fins presó. 800 dones van ser detingudes i separades dels seus fills petits als quals van fer llançar-se en terra amb les mans sobre el cap; més de 50 dones estan ferides. Els campaments van ser destruïts i les eines de treball confiscades. La rapidesa de la reacció del govern de Rio Gran en suport a Stora Enso s'explica en gran part pel fet que la campanya electoral de l'actual governadora va anar en part finançada (segons dades oficials del Tribunal Superior Electoral), per les empreses de celulosa Aracruz, Votorantim i ... Stora Enso.

Els favors es paguen, encara que això impliqui la repressió i criminalització de dones i nens que lluiten per a la sobirania alimentària present i per a les generacions futures. El Moviment Mundial pels Boscos Tropicals repudia l'acció violenta de l'Estat en aliança amb Stora Enso i se solidaritza amb les dones de la Via Camperola que, com elles mateixes diuen, carreguen amb si “l'energia i el coratge de milers de camperoles que a tot el món lluiten contra la mercantilització de les riqueses naturals i de la vida”.

Convidem a qui vulguin expressar el seu repudi, que ho facin enviant una carta a la governadora Yeda Crusius. El seu correu és: gabinete-governadora@gg.rs.gov.br (copiem abaix una carta tipus per a facilitar l'acció).

Per a expressar la solidaritat amb les dones de la Via Camperola, podeu escriure'ls a la següent adreça: mstrs@mst.org.br

Carta Tipus:

Benvolguda Sra. Governadora: Qui subscriu vol fer-li arribar el seu repudi per l'acció violenta portada a terme recentment per l'Estat en aliança amb l'empresa sueca finlandesa Stora Enso i se solidaritza amb les dones de la Via Camperola que van ser reprimides violentament per denunciar l'apropiació il·legal de territori brasiler per a l'establiment dels agronegocis i els seus monocultius i per la defensa de la sobirania alimentària.

Repudiem el fet que un contingent de la Brigada Militar seguint les seves ordres hagi copejat, humiliat i detingut a dones, nens i nenes que es manifestaven contra “la mercantilización de les riqueses naturals i de la vida” a l'Estat de Rio Gran do Sul.

Repudiem el fet que es criminalitzin les accions pacífiques tendents a denunciar l'adquisició il·legal de terres per part d'empreses estrangeres i defensar la sobirania alimentària present i per a les generacions futures.

Tot esperant les seves notícies, li saluda molt atentament

SIGNATURA

Estimada Sra. Gobernadora:

Quien suscribe quiere hacerle llegar su repudio por la acción violenta llevada a cabo recientemente por el Estado en alianza con la empresa sueco finlandesa Stora Enso y se solidariza con las mujeres de la Vía Campesina que fueron reprimidas violentamente por denunciar la apropiación ilegal de territorio brasileño para el establecimiento de los agronegocios y sus monocultivos y por la defensa de la soberanía alimentaria.

Repudiamos el hecho de que un contingente de la Brigada Militar siguiendo sus órdenes haya golpeado, humillado y detenido a mujeres, niños y niñas que se manifestaban contra la “mercantilización de las riquezas naturales y de la vida” en el Estado de Rio Grande do Sul.

Repudiamos el hecho de que se criminalicen las acciones pacíficas tendientes a denunciar la adquisición ilegal de tierras por parte de empresas extranjeras y defender la soberania alimentaria presente y para las generaciones futuras.

En espera de sus noticias, le saluda muy atentamente

FIRMA

Son Busquets: ara és l'hora, tu tries

·
Dimecres 12 de març a les 20:30
a la Cerveseria Gambrinus
- davant el Conservatori –
Palma de Mallorca
reunió de la
Plataforma Salvem Son Busquets
·

Palestina: Europa és un mur sord, mut i cec

ELOGI DE LA PEDRA

Jo et dic, pedra,

que allà hi eres des de sempre

antiga i constel·lada,

vetllant la fonda quietud dels tarongers,

l’ancestral condició de les oliveres.

Jo et dic, pedra,

que fermenten en tu, es sacsegen les arrels,

les veus tancades de fa mil·lennis

a l’estreta textura de la teva cuirassa.

Jo et dic, pedra,

alta paraula, veu dels humiliats,

ratxa del desert que llança de les seves entranyes

la ràbia, i perdura.

Jo et dic, pedra

despullada, ferida en els teus fills,

a la teva fam, guardiana del passat

i del futur, missatgera sense llàgrimes.

Jo et dic, pedra,

supervivent després de tanta història,

de tanta obstinada eternitat:

vestit de somni, de memòria,

d’estrella, de persistent ona.

Jo et dic, pedra,

que seràs pa del matí

de qui no te res,

de qui cerca la pàtria a les tenebres

amb el dolor crescut, ampla,

ampla fins a desbordar el pit.

Jo et dic, pedra,

encadenada roca, dolç i ferotge

gest de l’ofès,

Eleva’t a la vertical del braç

del teu poble, creua l’espai

amb el teu missatge.

Plou, pedra,

plou torrencial sobre l’opressió,

sobre la mort. Plou, pedra, plou

amb la teva palestina manera d’anomenar-te.

Jo et dic, pedra,

compta amb el meu cor

per a la teva pluja.

DANIEL C. BILBAO

ELOGIO DE LA PIEDRA

Yo te digo, piedra,

que allí estabas desde siempre

antigua y constelada,

velando la honda quietud de los naranjos,

la ancestral condición de los olivos.

Yo te digo, piedra,

que fermentan en ti, se agitan las raíces,

las voces encerradas por milenios

en la apretada textura de tu coraza.

Yo te digo, piedra,

alta palabra, voz de los humillados,

racha del desierto que lanza de sus entrañas

la rabia, y permanece.

Yo te digo, piedra

despojada, herida en tus hijos,

en tu hambre, guardiana del pasado

y del futuro, mensajera sin lágrimas.

Yo te digo, piedra,

sobreviviente después de tanta historia,

de tanta obstinada eternidad:

vístete de sueño, de memoria,

de estrella, de persistente ola.

Yo te digo, piedra,

que serás pan de la mañana

de quien no tiene nada,

del que busca la patria en las tinieblas

con el dolor crecido, ancho,

ancho hasta desbordar el pecho.

Yo te digo, piedra,

encadenada roca, dulce y feroz

gesto del ofendido,

elévate en la vertical del brazo

de tu pueblo, cruza el espacio

con tu mensaje.

Llueve, piedra,

llueve torrencial sobre la opresión,

sobre la muerte. Llueve, piedra, llueve

con tu palestina manera de decirte.

Yo te digo, piedra,

cuenta con mi corazón

para tu lluvia.

DANIEL C. BILBAO

Muts

Molts són els anells que els seus aniversaris els hi han dibuixat al tronc. Aquests arbres, aquests gegants anyencs, porten segles clavats al fons de la terra, i no poden fugir. Indefensos davant les serres elèctriques crueixeixen i cauen. A cada abatiment el món es desploma; i l'ocellada queda sense casa.

Moren assassinats els vells incòmodes. Al seu lloc, créixen els joves rentables. Els boscos natius obren pas als boscos artificials. L'ordre, odre militar, ordre industrial, triomfa sobre el caos natural. Semblen soldats en fila els pins i els eucaliptus d'exportació, que prenen rumb al mercat internacional.

Fast food, fast wood: els boscos artificals créixen en un moment i es venen en un no res. Fonts de divises, exemples de desenvolupament, símbols del progrés, aquests productors de fusta ressequen la terra i els sòls.

En ells, els ocells no hi canten.

La gent els anomena boscos del silenci.


Autor: Eduardo Galeano, periodista i escriptor Uruguayà. Fragment traduït al Català.




Els preus mundials de les nostres matèries primes són globalitzats, res s'escapa ja de la globalització. La globalització ha implicat que els països més desenvolupats controlin el capital que es mou arreu del món, sobretot en països tercers. El capital es comença a crear en països tercers a través de les matèries primes i acaba en països desenvolupats, on s'especialitzen en els sectors terciaris i tecnològics. Invertir en països tercers sempre és molt rentable donat que normalment aquests estan dirigits per polítics corruptes que acaben cedint a les pressions de les multinacionals a canvi d'una suma substanciosa que s'acaben embutxacant.


La fusta és una matèria prima que està sent extreta en molts països sense cap mena de control ni legislació. Aquesta activitat és molt rentable en països subdesenvolupats ja que la ma d'obra és barata, les terres únicament les posseeixen indígenes que acaben sent expulsats, la legislació ambiental és totalment nul·la i per tant les activitats d'extracció de la fusta acaben essent destructives. És evident que el preu per explotar fusta a països tercers acaba sent molt més baix i per tant, els costos d'explotació són molt escassos, tot plegat fa que aquesta fusta sigui la més competent i la que acaba condicionant els preus mundials.
La crisis forestal en els països desenvolupats ha estat en part degut als costos d'explotació que exigeixen una major seguretat al treball i uns sous més elevats, també per les legislacions ambientals necessaries i per uns preus globals que com ja he dit, imposen les pròpies multinacionals des de països tercers.
Per fer més competent la fusta, s'han optimitzat sempre al màxim els boscos mitjançant tècniques intensives que permeten la màxima producció de fusta, no obstant això, en països subdesenvolupats també es fa el mateix i . Davant la incompetència i la incapacitat d'afrontar la fusta que prové de països tercers, es va començar a generar una nova visió dels boscos, menys encarada a la producció de fusta ja que això cada vegada és menys viable econòmicament, i més encarada a la multifuncionalitat dels boscos: Proteccionistes, productors (no només de fusta), paisatgístics, lúdics....
Això últim és i no és bona notícia. Malgrat ser més conscients de la necessitat de protegir els boscos, els països desenvolupats continuen amb demandes monstruoses de fusta que ells mateixos no poden satisfer, i cada vegada menys. L'augment continu de població, la industrialització, el creixement d'altres països, la incompetència de la fusta autòctona... està generant l'efecte "crida" cap als boscos més preuats del planeta, i cada vegada més.
D'alguna manera continuem com sempre, però fora de casa. Hem aconseguit defensar més els nostres boscos però hem provocat la destrucció dels mateixos en d'altres països a través d'una espècie de colonialisme político-econòmic per part de les multinacionals dels nostres països. A més, la fusta tant competent de països tercers ha provocat que també s'optimitzés al màxim la producció als països desenvolupats com per exemple a Finlàndia, on les activitats extractives continuen essent força intensives.

Tot plegat per no posar-nos d'acord en pagar el preu real de la fusta extreta de manera més ecològica possible i fer pressió-boicot contra la que s'extreu mitjançant els mètodes més agressius.
Algún dia haurem de castigar als que permeten això i boicotejar als que exploten indiscriminadament, tot plegat però, serà a canvi de menys consumisme i entendre que la bona fusta ha de tenir un preu més elevat.

Per si no n'hi hagués prou amb això, els biocombustibles acabaran d'agreujar el problema. A Indonèsia, Brasil i molts altres països estan veient com les multinacionals arrenquen i cremen la selva pràcticament verge per instal·lar monocultius de palmeres destinades a cremar com a combustible. El mal que s'està fent és incalculable, i tot just és el principi...

En fi, tot plegat només és un punt de vista, no sé que en pensaran els lectors...
Bona nit!

Totes les fotos són extretes de Flickr

A cop de llavor

La Plantada Popular a la Muntanya
de Sant Ramon
de Viladecans

Més de mig centenar de persones armades, amb una vintena d’aixades i 500 llavors germinades de roures i alzines com a munició, es van desplegar el passat dissabte dia 1 de març per la zona agricola-forestal d’Oliveretes a la falda de la muntanya de Sant Ramon de Viladecans.

Una zona afectada pel foc del passat dia 10 de desembre, i agredida per un planejament urbanístic d’iniciativa pública, on l’ajuntament i l’incasol vol construir un nou barri de 2577 habitatges, i a la mateixa muntanya, tres potents immobiliàries, La Colonial, propietària de terrenys urbanitzables no programats, Josel S.L., del Grup Nuñez i Navarro, i Global Inversiones Europeas, del polèmic empresari Paz Dorado, ideòleg d’un planejament urbanístic “residencial Sant Ramon” en terrenys forestals, no fa mes que agreujar un conflicte, que la plataforma Salvem Oliveretes amb el crit “no ens ho deixem perdre”, porta 5 anys en lluita per conscienciejar la insostenibilitat de tot plegat, i es nega a deixar la lluita com a batalla perduda.

· Salvem Oliveretes org · Salvem Oliveretes ·

·

La destrucció de la natura a Masquefa

S’estan carregant un farigolar esplèndid i preciós

Fa uns quants anys a Masquefa es podien recollir tota mena de herbes remeieres i plantes silvestres mengívoles gairebé al darrera mateix de les cases, ara això ja no es pot fer. Una urbanització exagerada, maldestre i gens respectuosa amb el territori i la natura, l’abocament de runes, trastos i porqueries de tota mena per tot el territori, caques de gos i tiferades de persones a dojo, el pas incontrolat de tota mena de vehicles de motor pel mig dels camps i de la muntanya, la desídia de les administracions públiques que haurien de vetllar per tal que tot això no passés, ens han portat que tot això s’anés perdent i cada vegada s’hagi d’anar més lluny per trobar-ne.
Fins fa pocs dies un dels pocs indrets on encara s’hi podien trobar herbes remeieres i aromàtiques era un turó just a l’altre banda de la carretera i a sobre mateix del torrent de la malesa. En aquest turó hi havia un farigolar esplèndid i preciós, acompanyat de moltes altres plantes, unes grans mates de romaní que florien durant tot l’any, flors de sant Joan, boix i moltes altres menes de plantes, algunes oliveres, alguns ullastres, alguns pins, tot un regal de la natura. Durant tot l’any, molta de la gent que sovint van a passejar pel camp i a fer caminades s’aturaven en aquest indret per a sentir les olors i contemplar i gaudir d’aquest bé de la natura. Un paratge que molta gent ja anomena el turó de la farigola i que podeu contemplar en les següents fotografies:

·

·

De l’estiu cap aquí a Masquefa s’estan fent uns moviments de terres impressionants, s’està aplanant el territori i colguen torrents i llencen terres als marges d’una manera que és molt estrany que algú hagi signat els informes d’impacte ambiental, que les diverses autoritats competents ho hagin pogut autoritzar i que s’estiguin complint les normes de protecció ambientals i del territori.
Ara li ha tocat al turó de la farigola, en molts pocs dies han arrasat gairebé la meitat d’aquest turó i s’han carregat gairebé tot el seu farigolar. Una salvatjada brutal que podeu anar a veure in situ i que també podeu veure en les fotografies de sota aquest paràgraf:

·

·

Els que han autoritzat aquesta brutalitat i els que ho estan fent ens demostren que no tenen cap mena de respecte per la natura i que no els importa gens la gent de Masquefa. No es pot actuar impunement d’aquesta manera. Reclamem que aturin aquesta brutal agressió al territori i al medi natural i que restaurin aquest paratge i el tornin a deixar tal com estava i que es catalogui com a paratge natural protegit.

·

Ajudem a salvar el Turó de la Farigola de Masquefa

‘Amics arbres · Arbres amics’ ja ha demanat a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Masquefa que s’aturi d’immediat aquesta brutal agressió al Turó de la Farigola i que restaurin aquest paratge i el tornin a deixar tal com estava. A tots vosaltres, amics i amigues que ens llegiu, us demanem que us afegiu a la nostra petició. Aquí sota us posem un possible redactat de petició i les adreces electròniques on s’haurien d’enviar amb la màxima urgència. Cal fer tot el que sigui possible per tal de salvar el Turó de la Farigola de Masquefa.

Salveu el Turó de la Farigola de Masquefa

[ vicepresident@gencat.cat; consellerbaltasar@gencat.cat; conseller.ptop@gencat.cat; masquefa@diba.es; mernissicc@diba.cat; gomezmen@diba.cat ]

Generalitat de Catalunya,
Ajuntament de Masquefa,
Hem vist que s’està destruint de manera brutal el Turó de la Farigola de Masquefa. Aquest paratge era fins fa pocs dies un dels pocs indrets on encara s’hi podia trobar un farigolar esplèndid i preciós i també tota mena de herbes remeieres i aromàtiques i d’altres plantes i arbres. Un paratge on molta gent hi anava per a sentir les olors i contemplar i gaudir d’aquest bé de la natura. Per això reclamem que aturin aquesta brutal agressió al territori i al medi natural i que restaurin aquest paratge i el tornin a deixar tal com estava i que es catalogui com a paratge natural protegit. Ben cordialment.

·

· Fotos:
· Turó de la Farigola: Irene Matas Puig ·
· Destrucció Turó: Amics arbres · Arbres amics ·

·

Transgènics contra ecosistemes

La primavera silenciosa

Sr. director:

Permeteu-me expressar la meva preocupació per un tema que ens afecta a tots. Recentment a París els apicultors francesos s'han manifestat en contra de l'autorització d'un nou pesticida tòxic per a les abelles. Aquest pesticida, de nom Cruiser, està patentat i és fabricat per una transnacional farmacèutica suïssa. L'objectiu és matar tot tipus d'insecte als conreus de blat de moro. Es tracta, com amb els organismes genèticament modificats, d'imposar el creixement d'uns conreus immaculats per obtenir-ne un benefici gràcies a l'extermini de la resta d'organismes de l'ecosistema.

L'agricultura moderna ja fa vàries dècades que ha derivat cap a un industrialisme destructor de l'ecosistema que el sustenta. S'han obtingut enormes excedents d'aliments, però a costa de greus patologies i epidèmies provocades pels mètodes actuals: animals en espais petits i estressants, conreus fumigats fins a contaminar els pous, etc. És per això que nosaltres, els consumidors-ciutadans, hem de ser conscients del que estam provocant amb les nostres compres i les nostres decisions públiques. Existeix una minoria que ens rebel·lam activament contra aquests fets i defensam una agricultura més ecològica, sana i justa. Però fins quan continuarà essent una minoria? Si les coses continuen així, aviat no es sentiran els ocells pel camp perquè tampoc no hi haurà insectes per menjar. I no hi haurà marxa enrere. Serà la primavera silenciosa.

Alexandre Duran i Grant. París.

Cartes al director Diari de Balears

Arbres ancians

Reunió a Pamplona sobre Arbres Vells

Del 10 al 12 de març, Pamplona serà seu d'unes jornades dedicades als arbres vells i a la seva diversitat associada. Aquest esdeveniment es centrarà en la gestió d'aquests ambients, de gran rellevància per a amfibis, rates-pinyades, Picots i petits carnívors, així com la importància de la fusta morta per a insectes i fongs.

foto: raf

Contacte: Amigos de los Árboles Viejos, arbolesviejos@wanadoo.es

Més informació accessible a: http://www.arbolesviejos.org/

http://www.arbolesviejos.org/triptico%20jornadas%202008.pdf


(Noticia apareguda a l'apartat Actividades de la Revista Quercus, quadern 265, març 2008)

Toni Roig un referent en la defensa del territori

La mort de Toni Roig va deixar un buit important en el món cultural de les Illes Balears. El mestratge i l’empenta del músic varen marcar tota una època des de diferents àmbits: compositor, lletrista, cantant i activista cultural i polític. Entre els molts homenatges rebuts destaca el concert de presentació del disc Temps de revolta al Palau de la Música de Barcelona, que va aplegar la nombrosa colònia mallorquina, els amics d’ultramar i moltíssims desplaçats insulars que es varen voler sumar a l’acte.

El mateix format es repetirà aquest diumenge, 2 de març a les 20 hores al Teatre Principal de Palma. Sota el títol Del Palau al Principal, hi prendran part Biel Majoral, la Coral de la Real, Francesc Ribera “Titot”, Cati Obrador i diversos xeremiers. L’entrada serà gratuïta amb invitació, que es podrà recollir a la taquilla d’entrades. El concert aplegarà tot el món de la cultura popular i els amics i coneguts de Roig, actiu en vida en moltes lluites a favor dels drets nacionals i en defensa del territori.

El carrer del túnel verd

Historia de la lluita per salvaguardar un carrer d’arbres a Porto Alegre

Els arbres del carrer Gonçalo de Carvalho, a Porto Alegre (Brasil), son "Tipuanes tipa" i foren plantats, gairebé en la seva totalitat, pels propis veïns del carrer. Els arbres foren amenaçats per unes obres però els veïns es van mobilitzar en la seva defensa. Després de molta lluita, les obres no es van fer i aconseguirem la preservació i protecció dels arbres i la catalogació del carrer com a Patrimoni Històric, Cultural i Ambiental de la ciutat.

Un carrer convertit en Patrimoni Ambiental, pel que coneixem, és un fet inèdit a l’Amèrica Llatina.

Lamentablement les persones no tenen gaire consciència per a preservar els arbres. Però lluitem per intentar canviar això.

Avui, ja tenim dos carrers (amb els seus túnels verds) protegits a la nostra ciutat.

Cesar Cardia

Porto Alegre (Brasil)

Més informació d'aquesta lluita:
Mais que um direito, uma obrigação!

Resistir é Preciso
Amigos da Rua Gonçalo de Carvalho

·

Després d’aquesta lluita per salvar aquests magnífics arbres, els amics de la Rua Gonçalo de Carvalho de Porto Alegre, segueixen defensant els arbres, la natura i el medi ambient. Des d’aquí, d’Amics arbres · Arbres amics’, els animem a tirar endavant, els oferim la nostra amistat i els donem tot el nostre recolzament.

·

Visca la diversitat a plena llum!

La volta de llavors de Svalbard

No tothom ho està celebrant

Després de mesos de molta publicitat, i amb el suport aparentment unànime de la comunitat científica, la “Volta Global de Llavors” va ser oficialment inaugurada en una illa a Svalbard, Noruega. Construïda en el cor d'una muntanya, la volta és bàsicament una gelera gegant amb capacitat per a guardar quatre milions i mig de mostres de llavors destinades a respondre a futures necessitats de la humanitat. La idea és que si algun desastre de grans proporcions afecta a l'agricultura mundial, com una pluja radioactiva després d'una guerra nuclear, els països podran recórrer a la volta per a obtenir llavors i reiniciar la producció d'aliments.

No obstant això aquest auto proclamat “sistema de seguretat” per a la biodiversitat de la qual depèn l'agricultura mundial és desafortunadament un avanç més d'una estratègia més àmplia destinada a convertir l'emmagatzematge ex situ (fora del seu lloc d'origen, en bancs de llavors) en el mecanisme dominant -de fet, en l'únic mecanisme- per a la conservació de la diversitat dels cultius. La volta crea un fals sentit de seguretat en un món en que la diversitat dels cultius presents en el camp es continua erosionant i destruint a una velocitat cada vegada major, i augmenta els problemes d'accés que es presenten permanentment al sistema ex situ internacional.

SUPÒSITS EQUIVOCATS

Cary Fowler, el director de la Global Crop Diversity Trust i un dels principals artífexs de la volta, diu que la iniciativa “rescatarà les col·leccions dels països en desenvolupament amb major importància a nivell mundial dels 21 cultius alimentaris més importants”. Encara que és certament necessari rescatar i protegir la diversitat dels cultius, ja que aquesta s'està perdent de manera irreparable i amb una rapidesa alarmant, el confiar exclusivament en l'emmagatzematge de llavors en congeladors no és cap solució. Hi ha actualment en el món 1500 bancs ex situ que en conjunt són incapaços de guardar i preservar la diversitat conreada. Milers de mostres de llavors han mort durant l'emmagatzematge, moltes altres han estat inutilitzades per manca d'informació bàsica sobre elles i un sens fi ha perdut característiques úniques o han estat contaminades genèticament durant processos de multiplicació o rejoveniment.

Això ha esdevingut a tot el sistema ex situ i no exclusivament en els bancs de germoplasma dels països en desenvolupament. Per tant, el punt no és si s'està a favor o en contra dels bancs de llavors, sinó que s'està depenent exclusivament d'una estratègia de conservació que sofreix de molts problemes intrínsecs.

El problema més profund de concentrar-se exclusivament en l'emmagatzematge ex situ de llavors (problema que la volta reforça) és que aquest és fonamentalment injust. És un sistema que recol·lecta llavors de varietats úniques entre les comunitats que originàriament les van crear, van seleccionar, van protegir i van compartir, i que després les emmagatzema i les fa inaccessibles per a aquestes mateixes comunitats. La lògica del sistema és que a mesura que les varietats tradicionals són reemplaçades per altres noves provinents d'estacions experimentals -llavors que suposadament produeixen més per alimentar una població creixent- les llavors antigues han de guardar-se com a “matèria primera” per a milloraments genètics futurs. El sistema s'oblida que els camperols i camperoles són històrica i actualment els majors milloradors genètics del planeta. Per a tenir accés a les llavors, és necessari estar integrat a un marc institucional que la majoria dels camperols del planeta ni tan sols coneix. Dit de manera simple, el conjunt de l'estratègia ex situ respon a les necessitats dels científics, no dels camperols.

A més, el sistema opera sota el supòsit que una vegada que les llavors dels camperols entren a algun lloc d'emmagatzematge, passen a pertànyer a algú més, i definir i negociar drets sobre elles -com propietat intel·lectual o algun altre dret- és atribució dels governs o de la mateixa indústria de llavors. En el cas de la majoria dels anomenats bancs de llavors públics, es diu que les llavors són del “domini públic” o que estan sota “la sobirania nacional” (que més i més es tradueix en propietat estatal). El Grup Consultiu sobre Investigació Agrícola Internacional (CGIAR), que controla 15 bancs internacionals amb els cultius alimentaris de major ús en el món, fins i tot va crear la figura legal d'un “fideïcomís”, el qual exerceix sobre les arques del tresor que constitueixen les llavors camperoles, i que controla “en nom de la” comunitat internacional, sota els auspicis de la FAO No obstant això, mai es va consultar als camperols que inicialment van lliurar les llavors si tals arranjaments eren adequats, i se’ls va deixar totalment fora dels mecanismes del fideïcomís.

La nova Volta de Svalbard encaixa justament com a la coronació d'aquest entramat tan defectuós i ple de supòsits equivocats, exacerbant inevitablement aquests problemes. Degut al fet que és una col·lecció de suport per a situacions de desastre, eleva els riscos a nous extrems. Ningú sap amb certesa si la volta efectivament mantindrà les llavors vives, i la seva seguretat no ha estat comprovada. Només uns dies abans de la seva inauguració, la regió de Svalbard va ser l'epicentre del major terratrèmol en la història de Noruega, a pesar que l'estudi de factibilitat per a la construcció de la volta indicava que “no hi ha activitat volcànica o activitat sísmica significativa”. Però més preocupants que qualsevol assumpte tècnic són els assumptes relacionats amb l'accés, el control del qual està en molt poques mans.

PROBLEMES D'ACCÉS

La volta de Svalbard no està immune enfront de les aferrissades controvèrsies sobre accés a la no valorada biodiversitat agrícola i als seus beneficis. El govern noruec és el responsable últim de la volta i se’l considera actualment una contrapart justa i de confiança, però no hi ha garanties que les polítiques del país no hagin de canviar. Això és reconegut pel mateix govern noruec, que ha redactat acords a ser signats amb els dipositaris que duren només deu anys i que contenen clàusules que permeten donar fi a l'acord si determinades polítiques canvien. Potser més important, el govern noruec no prendrà decisions en forma autònoma. Les decisions s’hauran de prendre en conjunt amb el Global Crop Diversity Fund, una entitat privada amb un fort finançament privat i empresarial.

Ja hi ha aspectes preocupants relacionats amb l'accés a la volta. En termes pràctics, no es podrà emmagatzemar llavors a la volta, tret que provinguin d'un banc de llavors que mantingui duplicats en altre banc. Més encara, els depositants no podran guardar llavors que ja estiguin a la volta. L'Acord amb els Depositants indica que “El Depositant dipositarà només mostres de recursos fitogenètics que siguin fins a on se sàpiga ….. mostres de recursos fitogenètics que encara no hagin estat dipositades a la Volta Global de Llavors de Svalbard” i que “el Depositant reconeix el dret del Real Ministeri d'Agricultura i Alimentació de Noruega a rebutjar mostres o a donar fi al dipòsit de mostres ja dipositades si les mostren constitueixen duplicats de materials ja mantinguts en dipòsit a la Volta Global de Llavors”. La regla és que només els depositants poden accedir a les seves pròpies col·leccions a Svalbard, o donar permís perquè algú més hi accedeixi. En la mesura que les caixes amb mostres de llavors del CGIAR ja estan arribant A Noruega, això implica que els centres del CGIAR seran els depositants de la majoria de les llavors guardades a la volta, donant-los un control gairebé exclusiu sobre l'accés. De fet, com indica l'estudi de factibilitat de la volta, “s'assumeix que (la volta) començarà a operar amb un nucli consistent en els materials del CGIAR i de certs bancs nacionals claus i que aquestes”col·leccions fundadores” (sic) desincentivarien la posterior i innecessària duplicació de materials a les instal·lacions de Svalbard.” Dels 19 instituts que s'han registrat a la volta fins al moment, només tres són bancs nacionals de llavors de països en desenvolupament. La volta, llavors, no és una caixa de seguretat per a tots; és més que res el dipòsit del CGIAR.

A la pràctica, això significa que molts països en desenvolupament que desitgin duplicar les seves col·leccions a Svalbard no ho podran fer de manera directa. Això es veuria com una duplicació del que el CGIAR ja hagi dipositat. Per tant, no tendran accés directe a les llavors que es mantinguin a la volta i que puguin provenir dels seus propis territoris. Això probablement no causi moltes preocupacions actualment, ja que els governs tenen diferents fonts de suport per a accedir a les llavors, però el context seria molt diferent en cas de desastre major, on es prendrien decisions sobre recursos fonamentals i únics que de sobte només quedarien a Svalbard.

Quant als camperols, no tenen pràcticament possibilitats d'accedir directament a les llavors a la volta. Però més enllà de les possibilitats d'un gran desastre, és important demanar-se qui realment es beneficia del sistema ex situ al qual contribueix la volta. En la mesura que les poques transnacionals que ja controlen més de la meitat dels 30 mil milions de dòlars que es transsaccionen en el mercat mundial de llavors estan comprant els sistema públics de millorament vegetal, i que els governs estan abandonat els programes de millorament, els beneficiaris últims seran les mateixes corporacions que són a l'arrel dels processos de destrucció de la diversitat dels cultius.