dissabte, 4 de setembre de 2010

Arbres de Vicent Andrés Estellés

Diada d'Estellés 2010


Homenatge blocaire al poeta Vicent Andrés Estellés
En l'aniversari del seu naixement


Demà serà una cançó

Ab dol, ab gauig, ab mal, ab sanitat.
Pere March

Animal de records, lent i trist animal,
ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes
haver viscut alguna volta en alguna banda.
Felicitat suprema, l'hora d'escriure els versos.
No els versos estellats, apressats, que escrivies,
sinó els versos solemnes —solemnes?— del record.
Et permets recordar amb un paisatge i tot:
les butaques del cine, el film que es projectava,
del que no vàreu fer gens de cas, està clar;
i evoques l'Albereda, les granotes del riu,
les carcasses obrint-se en el cel de la fira,
tota València en flames la nit de Sant Josep
mentre féieu l'amor en aquella terrassa.
Animal de records, lent i trist animal,
ara evoques i penses la carn fresca i suau
per on les teues mans o els teus besos anaven,
la glòria d'unes teles alegres i lleugeres,
els cavallons de teules rovellades, la brossa
que creixia, adorable, de sobte, entre unes teules.
Animal de records, lent i trist animal.

1971
Llibre de meravelles


Vicent Andrés Estellés


Postal

D'ells ahunits surt amor, d'algun acte.
Ausiàs March.

Arbres de l'Albereda, aquella font amable
que sona entre les fulles, el carrer de Colom,
el carrer de Russafa, i enllà el carrer de Xàtiva.
Caminàvem els dos aquell dia d'agost.
Tu duies un gesmil, distreta, en una mà.
Duies un vestit blanc que cenyia el teu cos.
No gosava tocar-te. Et mirava, només,
amb un amor tan gran com la Seu de Mallorca,
un amor cast i humil, un amor religiós,
amb unes ganes de plorar d'agraïment
perquè t'havia dit que et volia i m'havies
contestat que em volies. Irromperen de sobte
les trompetes de jazz, el carrer de Russafa
tan divers dels neons en els establiments,
alegre de teatres, de cafès i de vida.
Tu duies un fesmil en una mà; recorde
com el vares tallar mentre et parlava jo.
En arribar a casa, el duies a la boca.

Llibre de meravelles

Vicent Andrés Estellés


Cançó de la lluna

La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada!
Ai, com m'agrada la lluna
la lluna de la muntanya!

És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara,
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana.

¿Qui pot mirar a la lluna
amb una mirada franca?
És un luxe innecessari;
vés a la teua, i a casa.

Si la mires, et fotran
un ganivet per l'espatla,
et robaran la cartera,
la muller i l'esperança.

Però jo pense en la lluna,
la lluna de la muntanya,
i em sé ric d'alguna cosa
que jo no vull dir encara.

Pense en un món on els homes
es miraran cara a cara:
cada paraula que diguen
serà més que una paraula.

Pense en la lluna, la lluna,
la cosa que més m'agrada.
La vida llavors tenia
una gràcia no encetada.

Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada.

Vicent Andrés Estellés

Versió de Joan Amèric :



Les acaballes de Catul

IX

....

M'he masturbat avui mirant el cos
des del meu llit d'una jove a la platja:
he retornat a la meua infantesa
d'albercoquers i de dacasars furtius.
He estat feliç, immensament feliç.
He rescatat la meua adolescència
amb brusca mà mentre mirava el cos,
esvelt i nu, dempeus damunt la sorra,
compacte i bru, d'adelerada gràcia.
Molt l'he estimat, molt més l'he desitjat.
En arribar aquell delit suprem,
el goig darrer, he sentit caure espès,
en gotes grans i calentes l'esperma.
No he lamentat el que he fet: contemplava,
amable, el cos, dura imatge invencible,
i he retornat, amb l'altra mà, al meu acte.

Vicent Andrés Estellés


*

Em quedaria
a l'ombra d'uns geranis
o d'una parra.

Parres, llimeres,
alegria de viure.
Finestra oberta.
"Estivella"

*
Vicent Andrés Estellés


Cançó de bressol

Ai, mumare meva,quin fretet que tenc...
J. Vidal Alcover

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Octubre, 1953

Vicent Andrés Estellés

Interpretat per Araceli Banyuls :



Ram diürn

La flor del taronger

Pública flor i publicat enigma,

pública flor del taronger, de pètals
d'algun antic calendari de pedra,
principi dens, remotíssim, perdut,
oh flor del sí, oh flor sagramental!
Arriba març: com un vedell arribes
atarantant els matins del meu poble.
Molt has torbat la meua adolescència
i encara més la meua maduresa.
Olor dels horts, preponderant, total,
que convocaves guitarres molt dolces,
aigua del rec, fertilitats incògnites.

El meu cant ol a flor de taronger,
com el meu cos, tota la meua vida.

Segell, anell, lenta olor que penetres
cambra i cervell i te'n duus els amants
a fer l'amor i fer les seues coses,
olor profunda i rica en savieses.

Per ella sols, tan sols per ella, dic
el compromís de tornar altre jorn:
que creuarà els carrers del meu cant
com ha creuat tota la meua vida.

Un pam més alt que el més alt, arribava
la seua olor de vida i descendència.

Vicent Andrés Estellés


Vora el barranc del Carraixet
hi ha un taronger d'amargues branques:
penja una collita de màrtirs
d'una mort amarada i pobra.
Vora el barranc del Carraixet
enterraments de caritat,
la funesta llum foradada
i les rebentades pupil·les.

...

Vora el barranc del Carraixet.
els morts de fredes matinades,
els morts de les nits
tenebroses, els assassinats de
la terra. La llum puja com la
bandera, puja la bandera del
sol, puja com un puny, com una
sang, vora el barranc del Carraixet.

...

Vora el barranc del Carraixet
alena un poble, persevera
i confia en la llibertat
dels dies i de les banderes.
Vora el barranc del Carraixet
s'aixeca una barricada
coronada de falçs invictes,
segellada amb la sang d'un poble...

...

Vora el barranc del Carraixet,
torna el camí de la lluita:
alliberem la nostra terra
de tota mena de traïdors.
Pujarà el sol a les murades,
i mirarem tota la terra
alliberada, intensa i nostra
vora el barranc del Carraixet.

(Gran oratori pels morts valencians de la postguerra)

Vicent Andrés Estellés


Vicent Andrés Estellés
- Burjasot, 4 setembre 1924 - Valencia, 27 març 1993 -

· Fotos: F. Mas ·

11 comentaris:

Mon ha dit...

també posarem un gra de sorra

Francesc J. López ha dit...

Quina col·lecció de poemes i arbres més interessant!
Ja n'he pres nota de l'enllaç per publicar-lo en 1entretants.
Salutacions

kirikú ha dit...

Grandíssim Estellés, el nostre gran poeta.

Carme ha dit...

Aquesta combinació d'arbres i poesia és una preciositat...

No ens estaràs malacostumant? Quins posts més bonics, els dos homenatges!

Tal com et vaig dir, jo també m'hi he afegit... un granet de sorra com en Mon.

vidapervida ha dit...

Impressionant!

T'enllace des del meu blog.

Rocio Avila Gamero ha dit...

Magnífica la teva tria!!! Una abraçada!!

Marta ha dit...

És ben cert! Una bonica tria de poemes i arbres.

vpamies ha dit...

Francesc, ha estat un plaer col·laborar estrtament amb tu (i molts d'altres, que hi ha hagut moltes baules en aquest homenatge) per portar la Diada d'Estellés a bon port.

Vau tenir una magnífica pensada, com queda demostrat avui i jo no podia dir no de cap manera.

Gràcies per la confiança!

#M# ha dit...

Molt bona aquesta selecció. Hi havia alguns que encara no he llegit. Aquesta diada està sent literàriament molt profitosa.

Llarga vida al dia d'Estellés i enhorabona a tots!

José Mª Peiró ha dit...

Moltes gràcies per l'acollida i fresqueta que aporteu com els bons arbres!

Bullent ha dit...

Cada cop em sembla més important la tasca d'aquest bloc. Excel·lent selecció!