Els exquarters són nostres

Els exquarters són nostres

Fa dos mesos que la premsa ens marejava amb les finques que, com a favor paternal, ens podria haver comprat el ministeri de no-sé-què, al mateix moment que un altre ministeri venia l’exquarter de Cap Salines. Quin gol! Pel mateix temps, l’Ajuntament d’Artà va haver de tornar l’exquarter de Betlem a no se qui... 2 a 0.
Ara mateix sembla que la compra de Planícia és una mena de torcebraços políticoinstitucional, amb la qual cosa, si arriba el cas, ja donarem l’enhorabona on poguem matisar amb calma, per exemple al blog “amicsarbres”. Aquí les línies són faves comptades, idò anem al gra.
Fa dos anys se’ns va esfumar Na Beiana. A l’exèrcit li sobrava mentre els polítics estaven preocupadíssims per com s’ho farien per no-inaugurar el metro; aleshores es va vendre a una immobiliària. Així, amb moltíssima de sort d’aquí a uns anys aquesta immobiliària ho podrà tornar a vendre a l’Administració, probablement al doble del que ho va comprar. Amb més mala sort un milionari excèntric hi podrà fer orgies singulars. Tota la resta de ciutadans no serem convidats a aquestes bauxes i, encara, se’ns haurà esfumat un altre tros de Mallorca.
I podríem continuar... Illetes, Cap Blanc. Vos en podeu fer una idea amb la torre d’en Pau: un lloc estratègic, una arquitectura singular, amb possibilitat de vistes al mar, òlibes a la garita i mitja dotzena de pinarros a la explaça d’armes: tot ho deixam perdre.
Quan una persona normal es sol queixar, especialment en aquest apartat, sol dir: “es que els ciutadans ja pagam els nostres impostos”. Doncs als exquarters n’hi ha que han pagat els impostos amb sang, i això tant es pot agafar en el sentit de donar voltes a la sínia, com en el més literal.
A l’oncle Bernat, que sols anecdòticament havia sortit de Porreres, d’un dia per l’altra el varen ficar dins un vaixell de guerra. Va vomitar tres dies seguits. El dia que feia quatre va obrir els ulls i va veure una cala amb mitja dotzena de barquetes. Aleshores va sentir una veu que deia: “Todos a sus puestos! Fuego! Una hora de “fuego” i partiren cap a un altre lloc... i així tres anys. Acabada la guerra va tornar al poble i es va casar, no era com ara. Però al cap d’uns mesos el varen reenganxar, i així... set anys, d’impostos. I encara, “gràcies”, que li va tocar el bàndol que guanyaria per la gràcia de Déu. A l’altra bàndol va anar molt pitjor: n’hi ha que encara el cerquen, al seu oncle.
La nostra generació ha tengut molta més sort, però qui més qui manco, un any i mig fent l’indiot per un quarter, generalment infinitament més lleig que els que hem mencionat, i a bell mig del que en dèiem els millors anys de la vida... ja n’hi ha, d’impostos.
Aquests altres quarters, lletjos que no poden pus, si s’haguessin esbucat i llaurat fa deu anys, ara ja sortirien pins i potser ens farien oblidar l’horrible parc de les Estacions, i si no pot esser, també podrien servir integrament per a vivendes de protecció oficial, així l’esquerra s’estalviaria el paperot d’haver de demanar construir en sòl rústic.
En qualsevol cas, ja està bé de marejar amb compravendes fantasmes: els exquarters són nostres.

Pere Llofriu in Última Hora