dissabte, 15 de març de 2008

Albada



El poble de l'illa (Cap. V)

Navegant amb Mikonos fins a cala Donzella.


Quan s´acomiadaren d´en Mainoplou va començar a ploure i entraren a la taverna del moll, que era talment un museu d´estris i troballes marineres.

. Mirau - diu na Xicarandana-, no trobarem el pare d´en Pere perquè ja fa tres dies que és a la mar i encara no sabem quan tornarà, peró vos presentaré el taverner, que és grec i té un fill molt amic d´en Pere, potser ell vos voldrà acompanyar.

Un llamp il.luminà el local i el tro va fer retrunyir els vidres de les vidrieres, de les botelles i dels tassons. A fora plovia a poalades.

. Bon dia Argos Cefalopodo, quin temps que fa, ¿eh ?

. En aquesta Mediterrània nostra, o plou massa o plou massa poc. Bon dia "Xicra".

. Mira, cercam el teu fill per veure si voldria acompanyar aquests amics a cala Donzella.

. I jo crec que sí, que hi voldrà anar ; espera un moment i el cridaré, crec que ronda per la cuina.

El fill de n´Argos Cefalopodo, el grec, era bell, senzillament bell de veres. Home o dona que el veiés, en tenia tot d´una aquesta primera impressió. Els cabells negres i reülls li arribaven a les galtes en forma de patilles dolces. El nas, que formava un angle de gairebé quaranta-cinc graus, separava perfectament la simetria d´ambdues meitats del rostre. Les celles gruixades i negres remarcaven uns ulls del mateix color però amb una espira encesa permanent que donava calidesa i assossec a qui els mirava.

. Benvinguts als nouvinguts a Vinyaverda - sonà envellutada i sòlida com molsa sobre escorça d´alzina la veu d´en Míkonos Cefalopodo.

El sendemà ben de matí, na Xicarandana era a acomiadar-los al moll. Els al.lots havien dormit al Mussol Mariner, que és el nom de la taverna de n´Argos.

Gairebé tota la nit havien estat parlant sobre el perillós poder dels del Toro. Els joves eren obligats a anar molt lluny de ca seva a fer guerres absurdes. Els impostos empobrien les gents i amenaçaven de desertitzar les muntanyes arbrades de la Serra.

La pau s´esvaïa dels cors de les persones de forma clara i ràpida quan el que volien era viure prop de casa entre família i amics i tan sols fer petites "guerres" domèstiques que s´acabaven tan prest com havien començat.

El fet tan cruel de l´empresonament durant tants d´anys d´en Nadal Font Blanca alimentava entre els quatre joves el desig de justícia i lluita. Míkonos, Beatriu, Serafí i Salvador ajuntaren les quatre mans i signaren amb una gota de cera calenta sobre cadascuna una unió farcida de l´enginy i la força que cada un d´ells pogués aportar.



. ¡Mare meva, quina barca més guapa !

. ¡ Ei ! Això és un vaixell ¡ eh ? Pewtit, però és un vaixell - va corregir en Míkonos-.

L´embarcació, un llaüt coster d´unes deu passes de llargària, era en efecte un petit vaixell de nom Baldritja. Bastida a les drassanes de Portoni, era de fusta d´alzina, pi i savina illenca.

. Gràcies Xicarandana, ben aviat tornarem. Guarda´ns bé el globus mentrestant. Pensa que els del Toro el cerquen - diu na Beatriu.

. No passeu ànsia. ¡ Ah ! En Mainoplou m´ha donat aquesta mel per a vosaltres ; m´ha dit que té certs poders màgics contra dos mals que mai no pateixen les abelles : la por quan s´han de defensar i la peresa quan han de treballar.

En Serafí i en Salvador miraven, embadalits i inquiets alhora, el llaüt que surava sobre els llampecs del sol damunt la mar.

En Míkonos carregava queviures, ormejos i altres estris. N´hi havia per en Pere de part de sa mare. Quan tot va estar a punt el grec donà l´ordre de pujar al vaixell.

. Vámonos . Rumb a l´aventura.

Aquell dia feia el vent més adient per alimentar les veles i tot d´una que varen estar esteses tota l´embarcació va semblar cobrar vida i desig de fruir-la navegant. Na Xicarandana, sobre el moll amb un vestit ample, negre i ple de roses roges que bategava amb la brisa, no deixà de saludar fins que els companys que la miraven des del mar deixaren de distingir-la d´altres pobladores i pobladors de Vinyaverda que circulaven pel moll.

Na Baldritja, acompanyada d´un dia asolellat i un vent llevantí persistent i fluix, vorejava la costa. En Salvador i en Serafí, marejats, amb la cara descomposta i d´un cert color verd pàl.lid, no veien arribar l´hora d´aturar aquell maleït balanceig que provocava la mar bellugadissa.

En canvi na Beatriu i en Míkonos, embriagats de l´aire marí, compartien el plaer de contemplar una costa deshabitada que canviava de forma i de color a cada instant. Ara sorgia un arenal blanc i rodó tacat de savines, ara un aiguamoll amb braços de tamarells sortint de les profunditats fosques d´alzinars costaners, ara penya-segats baixos que mostraven la musculatura retorçuda i dura de la terra i les roques...

Gavines corses, blanques i grises com trossos d´escuma i mar, baldriges i virots jugant dins el vent de les ones i els corbs marins de vol feixuc ran d´aigua, eren portadors dels esperits envejosos i idealistes que traspuaven pels ulls il.luminats d´en Míkonos i na Beatriu.

En Salvador, no gaire recuperat del mareig, va ser el primer a escoltar el so del corn marí.

. ¡Ei ! ¿No el sentiu ?

. ...

. Sí, ja ho sent - diu en Míkonos.

. ¡ Mirau, mira´l allà dalt !

Allunyada, es distingia la silueta d´un home sobre una muntanya en punta que, xapada per la meitat, tenia els peus a la mar.

. És en Pere -diu Míkonos -. Ens dóna la benvinguda. Darrere aquell cap hi ha cala Donzella.

Tots alçaren les mans en senyal de salutació. En Míkonos fa sonar un corn marí que pessigolleja els tímpans de tots els tripulants. En Pere el fa sonar també algunes vegades més i fuig de la vista.



Aquí la costa és roja i obscura, els penya-segats semblen haver estat tallats a destralades. Pedres planes en forma d´estelles s´amunteguen tocant la costa. Quan giren el cap de la muntanya xapada, on havia tocat el corn en Pere Foguera, apareix davant els ulls cala Donzella, s´admiren de la bellesa única d´aquell paratge. A babord hi ha un port natural que s´endinsa fins a la boca d´una cova. A estribord una platja d´arena roja que on contacta amb l´aigua torna fosforescent. Al darrere, ocupant tot l´espai, una màquia densa i alta que empara topt l´indret.

Míkonos aplegà les veles i amb molt d´enginy féu llenegar la nau cap a l´espluga. Beatriu, asseguda a la punta de la proa, fou la primera en admirar-se de la presència dels vells marins que, sense fer gens de renou, foradaven l´aigua i desapareixien de la vista. Una dotzena d´aqusts mamífers marins s´escorregué dins la foscor de l´aigua de la cova, que feia no percebre bé les formes pero sí la seva presència un poc humana.

Sense refer-se de l´ensurt que els feia restar en silenci sorprès i emocionant, veren en Pere dret vora na Silene, que els esperava prop d´on havien atracat la barca.

. ¡Re-cent mil llamps de sirenes descalces ! Silene, mira qui ha vengut : el boletaire d´ull de vellut.

. ¡ Ah ! Veig que et va anar bé el preparat de bolets que t´endugueres - diu en Serafí botant del petit vaixell a les roques i estrenyent fortament les mans amb en Pere.

. Bé, com que deveu arribar cansats i afamegats, en Pere vos vol preparar un bon sopar. Som-hi, anem a casa - diu na Silene.

Rabassuda, baixeta, amb els cabells entrunyellats com una caragola sobre el cap, na Silene semblava senzilla, tendra, dolça... Aquesta impressió gairebé es confirmava als pocs instants d´haver parlat amb ella. Escoltar la seva veu pausada era un poc com sentir la mar quan batega en calma. Vestida amb una roba que mesclava tots els colors del cel al blau, no desdeia gens del paisatge que durant tot el viatge havia amarat els ulls i l´esperit dels tripulants de na Baldritja.

. Na Silene ha preparat un sopar d´algues i herbes marines. Ella no menja carn de cap animal. Els que s´apuntin al meu àpat menjaran cabrit amb copinyes i dàtils de mar.

Na Beatriu compartí el sopar de na Silene. Els altres fruïren amb delectació de l´ollada brouosa de mar i muntanya que cuinà en Pere. Libaren un vi de Vinyaverda, dolç i aspre com mel de roses i flors de cervera, que els despertà els sentits de la parla i la rialla. En acabat de sopar, s´acomodaren sobre estores teixides per na Silene i pels avantpassats de na Silene. Vora el foc tots parlaren una mica de les seves vides, coneixences i aventures ; però el cansament dels cossos no permeté que s´allargàs massa la conversa, un rere l´altre s´adormiren. En Pere afegí uns troncs al foc i na Silene tapà els cossos dels joves amb teles d´ones i peixos.

. Demà els direm que a cala Donzella d´aquí a uns mesos ja serem tres. Tu, jo i aquesta o aquest - diu na Silene posant-se les mans sobre el ventre.