dimecres, 5 de març de 2008

Muts

Molts són els anells que els seus aniversaris els hi han dibuixat al tronc. Aquests arbres, aquests gegants anyencs, porten segles clavats al fons de la terra, i no poden fugir. Indefensos davant les serres elèctriques crueixeixen i cauen. A cada abatiment el món es desploma; i l'ocellada queda sense casa.

Moren assassinats els vells incòmodes. Al seu lloc, créixen els joves rentables. Els boscos natius obren pas als boscos artificials. L'ordre, odre militar, ordre industrial, triomfa sobre el caos natural. Semblen soldats en fila els pins i els eucaliptus d'exportació, que prenen rumb al mercat internacional.

Fast food, fast wood: els boscos artificals créixen en un moment i es venen en un no res. Fonts de divises, exemples de desenvolupament, símbols del progrés, aquests productors de fusta ressequen la terra i els sòls.

En ells, els ocells no hi canten.

La gent els anomena boscos del silenci.


Autor: Eduardo Galeano, periodista i escriptor Uruguayà. Fragment traduït al Català.




Els preus mundials de les nostres matèries primes són globalitzats, res s'escapa ja de la globalització. La globalització ha implicat que els països més desenvolupats controlin el capital que es mou arreu del món, sobretot en països tercers. El capital es comença a crear en països tercers a través de les matèries primes i acaba en països desenvolupats, on s'especialitzen en els sectors terciaris i tecnològics. Invertir en països tercers sempre és molt rentable donat que normalment aquests estan dirigits per polítics corruptes que acaben cedint a les pressions de les multinacionals a canvi d'una suma substanciosa que s'acaben embutxacant.


La fusta és una matèria prima que està sent extreta en molts països sense cap mena de control ni legislació. Aquesta activitat és molt rentable en països subdesenvolupats ja que la ma d'obra és barata, les terres únicament les posseeixen indígenes que acaben sent expulsats, la legislació ambiental és totalment nul·la i per tant les activitats d'extracció de la fusta acaben essent destructives. És evident que el preu per explotar fusta a països tercers acaba sent molt més baix i per tant, els costos d'explotació són molt escassos, tot plegat fa que aquesta fusta sigui la més competent i la que acaba condicionant els preus mundials.
La crisis forestal en els països desenvolupats ha estat en part degut als costos d'explotació que exigeixen una major seguretat al treball i uns sous més elevats, també per les legislacions ambientals necessaries i per uns preus globals que com ja he dit, imposen les pròpies multinacionals des de països tercers.
Per fer més competent la fusta, s'han optimitzat sempre al màxim els boscos mitjançant tècniques intensives que permeten la màxima producció de fusta, no obstant això, en països subdesenvolupats també es fa el mateix i . Davant la incompetència i la incapacitat d'afrontar la fusta que prové de països tercers, es va començar a generar una nova visió dels boscos, menys encarada a la producció de fusta ja que això cada vegada és menys viable econòmicament, i més encarada a la multifuncionalitat dels boscos: Proteccionistes, productors (no només de fusta), paisatgístics, lúdics....
Això últim és i no és bona notícia. Malgrat ser més conscients de la necessitat de protegir els boscos, els països desenvolupats continuen amb demandes monstruoses de fusta que ells mateixos no poden satisfer, i cada vegada menys. L'augment continu de població, la industrialització, el creixement d'altres països, la incompetència de la fusta autòctona... està generant l'efecte "crida" cap als boscos més preuats del planeta, i cada vegada més.
D'alguna manera continuem com sempre, però fora de casa. Hem aconseguit defensar més els nostres boscos però hem provocat la destrucció dels mateixos en d'altres països a través d'una espècie de colonialisme político-econòmic per part de les multinacionals dels nostres països. A més, la fusta tant competent de països tercers ha provocat que també s'optimitzés al màxim la producció als països desenvolupats com per exemple a Finlàndia, on les activitats extractives continuen essent força intensives.

Tot plegat per no posar-nos d'acord en pagar el preu real de la fusta extreta de manera més ecològica possible i fer pressió-boicot contra la que s'extreu mitjançant els mètodes més agressius.
Algún dia haurem de castigar als que permeten això i boicotejar als que exploten indiscriminadament, tot plegat però, serà a canvi de menys consumisme i entendre que la bona fusta ha de tenir un preu més elevat.

Per si no n'hi hagués prou amb això, els biocombustibles acabaran d'agreujar el problema. A Indonèsia, Brasil i molts altres països estan veient com les multinacionals arrenquen i cremen la selva pràcticament verge per instal·lar monocultius de palmeres destinades a cremar com a combustible. El mal que s'està fent és incalculable, i tot just és el principi...

En fi, tot plegat només és un punt de vista, no sé que en pensaran els lectors...
Bona nit!




Totes les fotos són extretes de Flickr

1 comentari:

Joan Vicenç ha dit...

És un punt de vista que jo comparteixo. El mal el feim allà, però el tenim aquí. És des d'aquí, d'Europa, de l'hemisferi nord que devastam boscos amb tota la seva biodiversitat, i les seves poblacions i cultures a canvi d'un benestar bord, individualista, estúpid, i assassí del planeta.