Visca la diversitat a plena llum!

La volta de llavors de Svalbard

No tothom ho està celebrant

Després de mesos de molta publicitat, i amb el suport aparentment unànime de la comunitat científica, la “Volta Global de Llavors” va ser oficialment inaugurada en una illa a Svalbard, Noruega. Construïda en el cor d'una muntanya, la volta és bàsicament una gelera gegant amb capacitat per a guardar quatre milions i mig de mostres de llavors destinades a respondre a futures necessitats de la humanitat. La idea és que si algun desastre de grans proporcions afecta a l'agricultura mundial, com una pluja radioactiva després d'una guerra nuclear, els països podran recórrer a la volta per a obtenir llavors i reiniciar la producció d'aliments.

No obstant això aquest auto proclamat “sistema de seguretat” per a la biodiversitat de la qual depèn l'agricultura mundial és desafortunadament un avanç més d'una estratègia més àmplia destinada a convertir l'emmagatzematge ex situ (fora del seu lloc d'origen, en bancs de llavors) en el mecanisme dominant -de fet, en l'únic mecanisme- per a la conservació de la diversitat dels cultius. La volta crea un fals sentit de seguretat en un món en que la diversitat dels cultius presents en el camp es continua erosionant i destruint a una velocitat cada vegada major, i augmenta els problemes d'accés que es presenten permanentment al sistema ex situ internacional.

SUPÒSITS EQUIVOCATS

Cary Fowler, el director de la Global Crop Diversity Trust i un dels principals artífexs de la volta, diu que la iniciativa “rescatarà les col·leccions dels països en desenvolupament amb major importància a nivell mundial dels 21 cultius alimentaris més importants”. Encara que és certament necessari rescatar i protegir la diversitat dels cultius, ja que aquesta s'està perdent de manera irreparable i amb una rapidesa alarmant, el confiar exclusivament en l'emmagatzematge de llavors en congeladors no és cap solució. Hi ha actualment en el món 1500 bancs ex situ que en conjunt són incapaços de guardar i preservar la diversitat conreada. Milers de mostres de llavors han mort durant l'emmagatzematge, moltes altres han estat inutilitzades per manca d'informació bàsica sobre elles i un sens fi ha perdut característiques úniques o han estat contaminades genèticament durant processos de multiplicació o rejoveniment.

Això ha esdevingut a tot el sistema ex situ i no exclusivament en els bancs de germoplasma dels països en desenvolupament. Per tant, el punt no és si s'està a favor o en contra dels bancs de llavors, sinó que s'està depenent exclusivament d'una estratègia de conservació que sofreix de molts problemes intrínsecs.

El problema més profund de concentrar-se exclusivament en l'emmagatzematge ex situ de llavors (problema que la volta reforça) és que aquest és fonamentalment injust. És un sistema que recol·lecta llavors de varietats úniques entre les comunitats que originàriament les van crear, van seleccionar, van protegir i van compartir, i que després les emmagatzema i les fa inaccessibles per a aquestes mateixes comunitats. La lògica del sistema és que a mesura que les varietats tradicionals són reemplaçades per altres noves provinents d'estacions experimentals -llavors que suposadament produeixen més per alimentar una població creixent- les llavors antigues han de guardar-se com a “matèria primera” per a milloraments genètics futurs. El sistema s'oblida que els camperols i camperoles són històrica i actualment els majors milloradors genètics del planeta. Per a tenir accés a les llavors, és necessari estar integrat a un marc institucional que la majoria dels camperols del planeta ni tan sols coneix. Dit de manera simple, el conjunt de l'estratègia ex situ respon a les necessitats dels científics, no dels camperols.

A més, el sistema opera sota el supòsit que una vegada que les llavors dels camperols entren a algun lloc d'emmagatzematge, passen a pertànyer a algú més, i definir i negociar drets sobre elles -com propietat intel·lectual o algun altre dret- és atribució dels governs o de la mateixa indústria de llavors. En el cas de la majoria dels anomenats bancs de llavors públics, es diu que les llavors són del “domini públic” o que estan sota “la sobirania nacional” (que més i més es tradueix en propietat estatal). El Grup Consultiu sobre Investigació Agrícola Internacional (CGIAR), que controla 15 bancs internacionals amb els cultius alimentaris de major ús en el món, fins i tot va crear la figura legal d'un “fideïcomís”, el qual exerceix sobre les arques del tresor que constitueixen les llavors camperoles, i que controla “en nom de la” comunitat internacional, sota els auspicis de la FAO No obstant això, mai es va consultar als camperols que inicialment van lliurar les llavors si tals arranjaments eren adequats, i se’ls va deixar totalment fora dels mecanismes del fideïcomís.

La nova Volta de Svalbard encaixa justament com a la coronació d'aquest entramat tan defectuós i ple de supòsits equivocats, exacerbant inevitablement aquests problemes. Degut al fet que és una col·lecció de suport per a situacions de desastre, eleva els riscos a nous extrems. Ningú sap amb certesa si la volta efectivament mantindrà les llavors vives, i la seva seguretat no ha estat comprovada. Només uns dies abans de la seva inauguració, la regió de Svalbard va ser l'epicentre del major terratrèmol en la història de Noruega, a pesar que l'estudi de factibilitat per a la construcció de la volta indicava que “no hi ha activitat volcànica o activitat sísmica significativa”. Però més preocupants que qualsevol assumpte tècnic són els assumptes relacionats amb l'accés, el control del qual està en molt poques mans.

PROBLEMES D'ACCÉS

La volta de Svalbard no està immune enfront de les aferrissades controvèrsies sobre accés a la no valorada biodiversitat agrícola i als seus beneficis. El govern noruec és el responsable últim de la volta i se’l considera actualment una contrapart justa i de confiança, però no hi ha garanties que les polítiques del país no hagin de canviar. Això és reconegut pel mateix govern noruec, que ha redactat acords a ser signats amb els dipositaris que duren només deu anys i que contenen clàusules que permeten donar fi a l'acord si determinades polítiques canvien. Potser més important, el govern noruec no prendrà decisions en forma autònoma. Les decisions s’hauran de prendre en conjunt amb el Global Crop Diversity Fund, una entitat privada amb un fort finançament privat i empresarial.

Ja hi ha aspectes preocupants relacionats amb l'accés a la volta. En termes pràctics, no es podrà emmagatzemar llavors a la volta, tret que provinguin d'un banc de llavors que mantingui duplicats en altre banc. Més encara, els depositants no podran guardar llavors que ja estiguin a la volta. L'Acord amb els Depositants indica que “El Depositant dipositarà només mostres de recursos fitogenètics que siguin fins a on se sàpiga ….. mostres de recursos fitogenètics que encara no hagin estat dipositades a la Volta Global de Llavors de Svalbard” i que “el Depositant reconeix el dret del Real Ministeri d'Agricultura i Alimentació de Noruega a rebutjar mostres o a donar fi al dipòsit de mostres ja dipositades si les mostren constitueixen duplicats de materials ja mantinguts en dipòsit a la Volta Global de Llavors”. La regla és que només els depositants poden accedir a les seves pròpies col·leccions a Svalbard, o donar permís perquè algú més hi accedeixi. En la mesura que les caixes amb mostres de llavors del CGIAR ja estan arribant A Noruega, això implica que els centres del CGIAR seran els depositants de la majoria de les llavors guardades a la volta, donant-los un control gairebé exclusiu sobre l'accés. De fet, com indica l'estudi de factibilitat de la volta, “s'assumeix que (la volta) començarà a operar amb un nucli consistent en els materials del CGIAR i de certs bancs nacionals claus i que aquestes”col·leccions fundadores” (sic) desincentivarien la posterior i innecessària duplicació de materials a les instal·lacions de Svalbard.” Dels 19 instituts que s'han registrat a la volta fins al moment, només tres són bancs nacionals de llavors de països en desenvolupament. La volta, llavors, no és una caixa de seguretat per a tots; és més que res el dipòsit del CGIAR.

A la pràctica, això significa que molts països en desenvolupament que desitgin duplicar les seves col·leccions a Svalbard no ho podran fer de manera directa. Això es veuria com una duplicació del que el CGIAR ja hagi dipositat. Per tant, no tendran accés directe a les llavors que es mantinguin a la volta i que puguin provenir dels seus propis territoris. Això probablement no causi moltes preocupacions actualment, ja que els governs tenen diferents fonts de suport per a accedir a les llavors, però el context seria molt diferent en cas de desastre major, on es prendrien decisions sobre recursos fonamentals i únics que de sobte només quedarien a Svalbard.

Quant als camperols, no tenen pràcticament possibilitats d'accedir directament a les llavors a la volta. Però més enllà de les possibilitats d'un gran desastre, és important demanar-se qui realment es beneficia del sistema ex situ al qual contribueix la volta. En la mesura que les poques transnacionals que ja controlen més de la meitat dels 30 mil milions de dòlars que es transsaccionen en el mercat mundial de llavors estan comprant els sistema públics de millorament vegetal, i que els governs estan abandonat els programes de millorament, els beneficiaris últims seran les mateixes corporacions que són a l'arrel dels processos de destrucció de la diversitat dels cultius.

EL MILLOR CAMÍ: NO MÉS DESTRUCCIÓ DE LA DIVERSITAT!

Si els governs estiguessin realment interessats a conservar la biodiversitat relacionada amb l'agricultura i l'alimentació, farien almenys dues coses. Primer, posarien la major prioritat a concentrar els seus esforços a donar suport a la diversitat en el camp i els mercats dels seus països, i no apostarien exclusivament a grans bancs de germoplasma centralitzats. Això implica deixar les llavors a les mans de camperols i camperoles locals, juntament amb les seves pràctiques agrícoles actives i innovadores, respectant i enfortint el dret de les comunitats a conservar, produir, millorar, intercanviar i vendre llavors. Però això no ocorrerà tret que els governs canviïn totalment les polítiques i reglamentacions agrícoles i deixin de promoure la industrialització i els mercats controlats per les grans corporacions a costa d'impedir que els camperols i camperoles alimentin lliurement les seves pròpies comunitats i països. Això implica convertir a la sobirania alimentària en la base de les polítiques agrícoles i no continuar empenyent a l'agricultura per el destructiu camí de la integració global als mercats. El que la volta de Svalbard fa és tancar la diversitat, per a respondre a una emergència hipotètica. La urgència real, no obstant això, consisteix a deixar que la diversitat segueixi viva avui, en el camp, en les mans de camperols i camperoles, i en mercats controlats per la gent i al servei de les comunitats.

Grain