dilluns, 31 de març de 2008

Una ràtzia al desert


Notes de viatge.1

Tunísia Sud

Pel paral·lel 35 ens trobam amb les que foren les populoses ciutats romanes de Thysdrus (El-Djem) i Sufetula i, un poc més amunt, Mactaris. Segons els historiadors de l’època això era el graner de Roma, i encara en tenim els testimonis: de la primera ciutat ens queda el famós coliseu, amb capacitat per a 27.000 espectadors, i de les altres dues encara són visibles les ruïnes d’unes ciutats ben importants.

Ara això és una altra prova de què el desert avança. Dins la mateixa ciutat de Sufetula encara trobam els darrers fleixos (Fraixinus angustifolia) i eixams de processionària que ja no té a on anar i, per cert, in extremis s’aferren a qualsevol cosa per menjar

Ara el monocultiu és l’olivera, gairebé un malson que ens acompanyarà centenars de quilòmetres fins a tocar el desert. Les imatges d’oliverar no canvien. Si de cas, l’únic que canvia és que, amb la disminució de precipitacions, cal espaiar les oliveres fins que, per a la nostra mentalitat, sembla que només ha posat una filera de cada dues potencials. És l’adaptació al medi: hom disminueix les oliveres per hectàrea, les arrels s’allarguen més, la capçada es manté i sembla esser que la producció per arbre també. Així mateix són oliveres velles, amb soca com la del cos d’un home, la rama es veu ufana i la terra llaurada. Una operació que no coneixíem és tapar la rabassa amb terra, amb la qual cosa aturen l’explosió de revells (i és que, l’ullastre, en realitat és un arbust).

La vegetació espontània canviarà més, o, més ben dit, anirà desapareixent. Al nord hem deixat la vegetació mediterrània, pel límit que ens hem marcat el nostre estimat pi (Pinus halepensis), com ja hem insinuat, fa els darrers estertors sense gens de sotabosc. Per ací sembla que amb un estrat vegetal es conformen. De seguida la cosa empitjora: ja entram de ple a la franja àrida, subdesèrtica, on l’únic estrat vegetal és el matollar espaiat… cada cop més espaiat (com les oliveres: els mateixos matolls allarguen les arrels). La resta ha desaparegut: l’estrat herbaci, arbustiu, arbori… no existeix. Val a dir que la franja àrida ho és precisament perquè les pluges, a més de minses (per dir alguna cosa 100-250 mm, però varia molt d’una zona a l’altra, en qualsevol cas l’evaporació potencial sempre és superior a la precipitació), encara són torrencials i cauen en terra massa seca (mal damunt mal, i pedra per capçal). Així que tot plegat aprofita molt poc. Fins i tot, en aquest nyarro d’estadística, s’hi ha de comptabilitzar el diluvi que es va repetir l’any 1969: va ploure fort més de deu dies seguits, les cases dels pobles del sud eren de tova i fang a l’ús i costum secular, dalt dels turons… la majoria es varen esfondrar. Ara es repeteix l’estampa del poble abandonat a dalt i el poble nou a baix (Chenini, Chebika, Tamezret, Douriet…).

Aquests pobles poden estar veïnat o prop d’un oasi, però defora, com fèiem a casa nostra altre temps, quan fèiem la casa damunt les roques, per aprofitar al màxim la terra cultivable. Dins aquests pobles no s’hi veu, tampoc, cap tipus d’arbrat, ni tan sols la nostra noció de plaça major. A les ciutats (Sfax, Gabès…) sempre hi ha alguns carrers amples que poden tenir arbrat viari, freqüentment de Ficus retusa que, per acabar-ho de compondre, intenten imitar les retallades franceses, ara però, amb molta menys gràcia, o sigui, ara ja sense gens de gràcia. Francament, no és un destí recomanable per al mes d’agost. Aiximateix en alguns recons trobam eucaliptus (Eucaliptus camaldulensis) o tamarells (Tamarix cf. africana) que criden l’atenció pel seu embalum.

Cap al desert, dèiem, és una mena de malson de matollar espaiat, immens i infinit. Al greu problema de l’aridesa cal afegir-hi la sobre-població humana, des de temps immemorials, amb les cabres… cabres per amunt i cabres per avall. Als pobles sembla que també s’usen de femater. Els residus, naturalment sense destriar, es deixen per terra, les cabres mengen el que poden i la resta vola… i vola i vola… fins que topa amb alguna bardissa punxosa (Lycium, Opuntia…) i allà es queda.

Així doncs no queden illots de vegetació arbustiva. Una excepció pot esser en algun cul de congost remot amb fontanella on s’hi pot trobar quelcom semblant a les zones marginals de les nostres albuferes: canyet, tamarell, salicòrnies…

Ran de les carreteres hi ha el costum de plantar eucaliptus (Eucalyptus cf. rudis, E. cf. gomphocephalus), sembla esser els únics arbres que poden resistir aquelles condicions, fan una mica d’ombra i és l’única provisió de llenya per als berebers, alhora que apaivaguen el problema de la sorra que es mou amb el vent i tapa les carreteres. Un altre arbust de funció semblant, tot i que no arriba tan al sud, és la minosa de primavera (Acacia saligna).

Continuant avall-avall desapareixen els eucaliptus i d’altres indicis de civilització, a excepció del matollar espaiat immens, gent (que mai no saps si va o ve ni d’on surt) i cabres, fins a les portes del desert extrem on, encara, n’hi ha que hi intenten sobreviure.

Els celebèrrims fassers (Phoenix dactylifera) els hem guardat a part perquè més que cosa autòctona, sembla cosa de la política de colonització aràbiga, i en aquest cas molt encertada, ja que els dàtils ben bé podrien esser uns altres candidats al mannà bíblic, i no hi ha alternativa per obtenir pseudofusta, pseudollenya etc. En aquestes circumstàncies de supervivència extrema, la cultura bereber seria una altra cosa, sens dubte més esgarrifosa, sense les palmeres.

També parlen de més de 200 cultivars de datileres. Els bons són els de l’interior sec, els de la franja litoral es deixen perdre per mala qualitat. En aquesta zona s’ha trobat una altra manera de sucar fassers: n’extreuen la saba i la venen com a refresc als turistes.

Si tot el que hem comentat fins ara és antròpic pràcticament al cent per cent, amb més motiu ho seran els esperadíssims oasis, que no són altra cosa que horta, i a bell mig de tanta aridesa el seu valor s’accentua fora mida. De fet la sobre-població (relativa pels recursos disponibles) i conseqüent sobreexplotació és ancestral i constant. Aleshores ací més que enlloc no queda un bri de flora autòctona. Ens els millors temps i llocs als oasis hi conviuen tres estrats: verdures, fruiters i palmeres. Actualment però, ja n’hi ha molts que tenen mala ferida. Com hem comprovat, i continuam comprovant a casa nostra, la feina de camp (primària) i la de serveis turístics (terciària) sembla condemnada a no entendre’s. Exposat d’altra manera: suposant que la resta de condicions són semblants, si et paguen el mateix per passejar una palangana, qui s’estimarà més picar al sol? (que, ací més que enlloc, pica una cosa increïble). Aquest problema ja ha arribat als oasis: s’abandona el conreu tradicional i, com que tampoc no tenen gaire noció d’estètica, ara, els oasi per on solen passar els circuïts turístics o les caravanes de pseudoaventura, també viuen “des cuento”. Un truc típic és que te posin qualsevol animal per davant fins que li fas una foto… després t’encalcen pel dret de propietat intel·lectual de l’objecte de la foto: 1 dinar (100 pessetes).

I així arribam al desert absolut.

Esper que vos hagi agradat. Això facilitarà molt les coses: el desert avança, i Guardamar és al paral·lel 38. Quina emoció!

Pere Llofriu

1 comentari:

Anònim ha dit...

Si tu sabessis com m'agradat Peret !
Arribar per la sorra a Ksar Ghilane venint de Douz...
Ella i jo amb la XT, sols.
I banyarnos a la bassa amb les moutons, i fer vibac sota els tamarius.
A la belle etoile amb els nostres amics arbres, i sentir-nos inmortals.
I tornant, a la mesquita dels nou gegants de la muntanya vaig donar gràcies per haver sobreviscut al desert absolut...
I de la flaire dels oasi què me'n dius ? I de la Djerba dels lotòfags ?