Pere Llofriu.obres incompletes.1.Monuments

Obertura

Podem qualificar de ‘monumentals’ els arbres que destaquen força sobre la resta. A un primer nivell, dels de la seva espècie, a un nivell més efectiu, sobre tota la resta de vegetals, però sobretot ho són quan destaquen individualment a l'entorn. Estam parlant, doncs, des d'un punt de vista humà.
Efectivament, dins un ecosistema, que un arbre sigui el més gros és irrellevant; és més, allà el que és important és l'espècie i no l'individu. Dins un bosc els arbres neixen i creixen molt espessos i, a part de les espècies competidores i moltes d'altres adversitats, han de lluitar constantment contra els seus mateixos germans per l'espai, per la llum i pels nutrients en les terres més magres, ja que les millors són les que tradicionalment s'han usat per als conreus. Aquestes no són, doncs, les condicions òptimes per a què pugui reeixir un arbre monumental; és més: la gran majoria d'arbres que esmentarem tenen alguna relació, directa o indirecta, activa o passiva, amb l'activitat humana. Per començar els han deixat viure, que ja és molt (quants n’hi ha que no han pogut dir el mateix); doncs als nostres protagonistes els han deixat viure un segle, o uns quants segles, que ja és una sortada increïble.
Estam parlant d’uns arbres que ens criden força l’atenció. Si el regne vegetal ja és, per se, una mena de miracle, topar-nos amb exemplars que eren vius el temps dels moros, que fan més de trenta metres (onze pisos, deumeuet!) o que la soca es torça i retorça fins molt més enllà del que la imaginació pugui dibuixar, estam parlant d’espectacle, admiració, necessitat de respecte... estam parlant d’autèntics monuments.
Pels països nòrdics, per allà d’on vengueren l’Arxiduc i la colla que esmentarem aviat, molts monuments de vida ja els troben als parcs de les ciutats, aquells jardins que foren de patricis preocupats per l’art i la cultura, ara són l’orgull de la ciutat i hi poden passejar els plebeus, ciutadans i turistes. A Mallorca no hem evolucionat així: aquí els parcs no acaben de quallar i, si en trobam, estaran com acabats de fer, o de desfer. Però per producció agrícola, de fusta, o senzillament perquè eixermant el sotabosc s'han afavorit els exemplars que han quedat i, perquè no?, determinats exemplars que durant generacions ens han fet gràcia perquè sí, hem arribat a tenir un bon patrimoni del que ara en destacam aquests arbres, els arquetipus dels quals són el pi de la biga indultada, l'alzina de la pleta, l'oliverassa retorta de les marjades de la Serra o el lledoner de la carrera.
Així, senzillament, deixant espai i llevant noses als arbres elegits, durant moltíssims d'anys, o segles, hem condicionat el camí per a què els nostres protagonistes hagin pogut desenvolupar tot el seu potencial i, alhora, extasiar-nos com a autèntics monuments que són.
Si féssim una consulta popular sobre els arbres monumentals més coneguts, sens dubte ens assenyalarien majoritàriament el pi de sa Pedrissa, perquè destaca en un paisatge de reclam turístic per excel·lència de fa dècades, és una figura tan típica i perfilada que es converteix immediatament en l’objecte d’atenció preferent i, sobretot, perquè en passam per davall, fenomen que sempre amplifica tota la resta de percepcions.
No ens podem sostreure a aquesta impressió, d'altra banda benigna: els arbres situats estratègicament, vists de davall, els solitaris enmig d'un sementer o casos semblants, sempre ens cridaran l'atenció i ens semblaran més grossos. De vegades, però, no ho són tant, precisament perquè en aquestes circumstàncies, en els casos de fúria de qualsevol fenomen meteorològic, tenen tots els números per rebre els primers o, en qualsevol cas, són un factor limitant per al seu creixement. Que adesiara fan de parallamps, aquests arbres, ja ho deien els primers manuals d’excursionisme.
Tot el contrari són els arbres enclotats que, sobretot vists des de dalt, no ens cridaran gaire, o gens, l'atenció, i ben probablement ens hauran passat per malla. Aquests tenen protecció parcial contra les ventades i són els que tenen més possibilitats de fer-se més grossos (i segons les estadístiques, ho són). Per calibrar tot això, la cosa més poc romàntica, però també sens dubte més eficaç, és la cinta mètrica i establir els paràmetres que ens permetin comparar.
Parlam però, d'éssers vius, i precisament dels més grossos que podem trobar a la nostra contrada. No perdem de vista que són éssers que varen néixer, creixen i moriran, i tot això, amb els monuments de vida cobra una dimensió especial. Els més antics varen néixer, probablement, en una època anterior a la nostra. Les oliveres podríen ésser del temps del moros: si les restes arqueològiques d'aquell temps ja són paupèrrimes, quin valor pot tenir, retrobar elements vius d'aquell temps? Tenim dret a negar-los a les generacions futures?
Creixen, és a dir, existeixen. Són l'altre gran grup d’éssers vius amb qui hem de compartir aquest planeta, i no tan sols això, sinó que ens complementam tant que, gràcies a què estan dotats d’un metabolisme antagònic del nostre, ells tenen la gentilesa de fabricar l'oxigen que nosaltres respiram. Tenim dret a negar-lo a les generacions futures?
I moren. Moren? Bé, sí, també moren, però poc. Poc a poc, i de drets. Quina lliçó!

***************

Llofriu, Pere

Monuments de vida. Els arbres monumentals de Mallorca

El Gall Editor - GEM

Palma 2006