A vegades, sobren arbres

A vegades, aquell arbre desaparegut,
ara no hi fa cap falta

Als boscos, són els mateixos arbres que competeixen entre ells, uns creixen esplendorosos i altres ho fan escarransits. En el bosc "explotat" és el silvicultor qui decideix quins són els que cal mantenir i els que cal eliminar.

A la ciutat funciona també el mecanisme de regulació natural. A aquell lloc enjardinat amb arbres encara petits, aquests es desenvolupen fins que, uns pocs, cobreixen abastament tot l'espai. Sovint, potser massa, el "silvicultor" urbà sembla no adonar-se’n.

Quan es decideixen les campanyes de replantació /reposició, fa l'afecte que l'únic criteri que s'aplica és: si hi ha un forat buit, vol dir que hi manca un arbre.

Aixecar els ulls seria suficient per veure que, a vegades, aquell arbre desaparegut, ara no hi fa cap falta.

Les fotos, a La Prosperitat, Plaça de 9 Barris, de Barcelona, en són un testimoni concret. A la ciutat en trobaríem a cabassos d'exemples com aquest.

El grup de pins blancs que es varen plantar en enjardinar el lloc, s'han desenvolupat amb força i ara l'escocell que hi havia buit, vés a saber per què, no calia replantar.

Hem esmerçat diners públics per una cosa inútil i sense justificació. Els hem malbaratat en mà d'obra (des del recompte, la plantació i el manteniment), material vegetal, maquinària, aportació i retirada de terres, adobs, tutors, regs... i també en prestigi professional!

No voldríem pensar que el que preval és poder dir a la premsa, al final de campanya, que hem plantat un número, com més gran millor, d'arbres!

Aquí els ciutadans agrairíem que se’ns digués, també, els que han sobreviscut al tercer any de plantació.

No ha sigut així en el nostre cas. Com podeu veure a les fotos, el pi replantat ha acabat morint!

Potser no li va arribar l'aigua suficient quan li feia falta o potser va ser ell mateix que es va trobar sense forces per créixer allà on no tenia espai, incapaç d'enlairar-se fins a poder arribar allà li tocarien els raigs del sol.

Desembre 2015

Joan Catafal i Alberto Sanagustín

Bon Nadal 2015

No cal que tots els arbres de Nadal

siguin familiars directes de l’avet,

per què no una parella de vells pins

plantats l’un al costat de l’altre

símbol perfecte de tolerància?

per què no si havent crescut plegats

ho celebren fonent les seves copes

fent regal d’amor al paisatge?.

Franc Guinart i Palet

Desembre-2015 - Capellades

Entre la Grevolosa i el Puigsacalm

De tardor, entre la Grevolosa i el Puigsacalm

Des de dalt del Coll de Bracons vàrem seguir el camí des d’on apareix a l’esquerra l’indicador del corriol que condueix de baixada cap a la fageda de la Grevolosa. Captiu del meu caprici vaig exclamar Ostres, ens hem avançat, encara li falten deu dies!. Em referia a que la intenció d’haver pujat des de la comarca de l’Anoia era per gaudir de l’extraordinari joc cromàtic de grocs, ocres, taronges, vermells, bordeus i torrats envaint l’espai a partir de pocs metres d’alçada, com a resposta a la clorofil•la en remissió inevitable. La Grevolosa, amable i generosa, no va pronunciar-se; amb tota la seva senzillesa i majestuositat ens va convidar a un silenci profund i dens, l’ingredient necessari que alentia el pas i ens suggeria la contemplació de la meravella que ens envoltava. En aquell moment vaig adonar-me que no era ni tard ni d’hora, que era simplement el temps que ens tenia reservat, que tot era, per dir-ho d’alguna manera, perfecte.

A la nit, sopant a La Rectoria de Sant Miquel de Pineda, la Goretti, propietària i ànima del llogarret situat entre San Feliu de Pallerols i Les Planes d’Hostoles,ens confessava com n’està d’enamorada de La Garrotxa. Certament,de cara als viatgers que venen a gaudir de les fagedes falten encara uns deu dies,moltes no han mudat de color, la fulla es manté verda...però, a mi, m’agraden tot l’any!. No li vaig pas respondre que jo havia dit el mateix unes hores abans, em feia sentir encara més turista!. Havent sopat mentre miràvem el cel totalment lliure de boira i de contaminació lumínica, va afegir Demà, no canvieu de plans i pugeu al Puigsacalm, es preveu un dia assolellat, molt clar i gens ventós.

Des de dalt del Puigsacalm vaig recordar les paraules d’aquella noia: un dia perfecte. A més, amb un regal afegit: l’ascensió al Puigsacalm des del Coll de Bracons, fàcil i apta per a totes les edats, transcorre en gran part a través d’un corriol que fa lenta ascensió enmig de la fageda. Atès que una bona part d’aquesta, per l’orientació i l’orografia, està exposada a més hores de sol, el desplegament cromàtic ja estava molt més avançat.

És obvi que els veïns de la Garrotxa puguin tenir el calendariben apamat: entre la quarta setmana d’octubre i la primera de novembre es produeix cada any aquest espectacle visual de la natura,...però, tal i com deia la Goretti, no cal esperar-se ni creure que s’ha fet tard, simplement cal saber mirar, la bellesa hi és sempre, no s’amaga mai.

Franc Guinart i Palet

Capellades / Octubre-2015

Faig amic

No tinguis por de veure el teu vitrall

esmicolat en mil i un trossets

escampant-se per damunt del camí.

No tinguis por de sentir el Sol

penetrant les teves estances

tot descobrint la nuesa del teu cos.

No tinguis por de res de tot això

perquè dels teus peus arquejats

en neixen aranyes gruixudes

amb la missió de clavar-se endins,

plantant cara a l’hivern que s’albira

i somiant el vestit i el paisatge

per acompanyar la nova donzella.

Franc Guinart i Palet

Capellades / octubre-2015

Ocells blaus del Paradís. Els darrers? No!

Colom Rabitxe, coloma Turqué

Gran és l'esperança

del fill del volcà,

de l'obscura lava

i la blanca escuma

de l'embravida mar!

Vola veloç entre les branques,

atapides, ombrívoles, calmes,

laurissilva dels seus pares,

allí, allèn llunyans mars,

entre hixes, barbussans, 

arboceres i garoés,

faies, saücs i mocans.

Oh, què gran és l'alegria

que fa bategar son cor!

Ell no sap que és el darrer.

Nasqué d'un ou, l'últim

que la gran reina rabitxe,

venerable soberana,

parí a la fullaraca.

Gran serà la seva pena,

el dolor de sa solitut extrema!

Ell no sap que és el darrer.

Recorre el seu vast reialme

amb el seu vol silenciós,

en il.lusionada cerca,

d'una princesa verge,

de la selva la més bella.

Posat sobre un grandiós til,

amb els seus ulls de sang

i el seu plomatge anyil, 

refulgeix com un topaci
sota els lluminosos rajos

del sol canari naixent.

¡Oh, què gran ès la il.lusió

que el fa sentir exultant!

Ell no sap que és el darrer.

Infla el gavatx, galuga, canta,

i als quatre vents llança,

el seu festeig d'esperança.

Aleshores atèn, escolta,

mira a dreta i a esquerra,

silenci, només la brisa,

ningú respon a la crida. 

Passen llunes i més llunes,

segueix sol dins la gran selva.

Ell no sap que és el darrer.

Ja el colom és més que adult.

La seva ànima s'entristeix

i el seu galugar rabitxe

perd lluentor, defalleix.

Què no hi ha ningú a l'illa?

Es demana un i mils pics.

Ell no sap que és el darrer.

De sobte quelcom es mou.

És la coloma turqué,

la fadrinanga del bosc,

ella també defalleix.

Li va dir el merlerot:

"Estàs sola en aquest món.

No trobaràs marit."

El rabitxe se la mira

i la turqué s'escarrufa.

"No és de ma casta, i què?

Jo no quedaré fadrina."

Ell un fruit li ofereix

i al seu bec roig li posa.

Ella encantada l'agafa 

i tot seguit ja se l'envia.

Uhm, i què bò que el troba!  

Ja són parella, ja vibren

els seus dos corets feliços.

Parlen ben distintes llengües, 

però no els fan falta galugs,

amb la mirada s'entenen.

Ell vol niar sullà en terra

i ella a branques ben altes.

"Eh, com ho podem fer?"

- li demana el rabitxe

amb només una ullada. 

"Els dos ous els pondré jo, 

així que allà on jo vulgui"

-li contesta amb els gestos

una enardida turqué.

Passen llunes i més llunes,

ja la selva està poblada
i els nombrosos descendents

no galuguen, xampurregen.

Ni els seus pares els entenen.

No són turqué ni rabitxe.
El merlerot en fa befa

i els bateja raturxé.

Truita de figues amb patates i flors de fonoll

Un deliciós plat agredolç

INGREDIENTS

(Per a 2 persones) 

-1 dotzena de figues molt madures, ja un poc dessecades

-1 dotzena de flors i llavors tendres de fonoll

-2 patates mitjanes per a fregir

-4 ous 

-Pebre blanc mòlt

-Oli d'oliva

-Sal

 Figues Blava i Coll de Dama Negra trossejades amb la pell. Són molt madures i s'han assecat parcialment damunt l'arbre. La seva riquesa en sucres i aromes és extraordinària. Els de polpa més clara són Coll de Dama Negra i els de polpa quasi negra són de l'antiquíssima varietat mallorquina Blava.

Dues o tres patates mitjanes per a fregir trossejades a quadrets. Es fregeixen soles en abundant oli d'oliva i es reserven.

Una dotzena de flors i fruits tendres de fonoll, que donen a la truita un sabor i una aroma deliciosos.

Si no es tenen flors o llavors tendres es poden utilitzar llavors seques una mica esclafades dins un morter.

Quatre ous de gallina a ésser possible de cria en semi-llibertat. Es trenquen dins un bol mitjà, se'ls afegeix sal al gust, pebre blanc mòlt i les flors de fonoll i es baten enèrgicament. Se'ls afegeixen els trossos de figues crues i les patates fregides, es remou bé per a que l'ou impregni tots els ingredients i es tira en una paella mitjana amb una cullerada sopera de l'oli de fregir les patates. Se li dóna la volta i es fregeix per l'altre costat i una vegada quallat l'ou es treu de la paella.

I aquí la teniu. Veritat que us fa gola tastar-ne un trosset?

Ha de quedar sucosa per dedins.

Us assegur que és absolutament deliciosa amb el contrast del dolç de les figues amb el salat de les patates i l'aroma del fonoll.

Bon profit amics!

L’acàcia de tres punxes

L’acàcia de tres punxes de Ca l’Auladell

Si aprens a mirar-me

podràs llegir sobre el meu tronc

i dins de cadascuna de les meves clivelles

la història d’aquesta casa:

les alegries i les tristeses,

els encerts i les errades,

les apostes i les renúncies,

les victòries i les derrotes,

perquè el pas del temps

res no manté, però res no esborra.

Si aprens a escoltar-me

podràs sentir sota el bellugueig

de les branques i les carícies del vent

la llarga melodia d’aquesta casa:

les tonades de benvinguda,

les de celebració,

les del bon despertar,

les d’anar a dormir,

perquè el pas del temps

cap so manté, però tampoc en fa silenci.

Fins que algun llamp no m’esberli

o fins que les meves arrels diguin prou

seré aquí guardant la casa,

el seu jardí i la seva memòria;

si et perds pels camins del Montnegre

i puc albirar-te com a imprevist visitant

et contaré com els vells arbres

van aprendre a ser ponts invisibles

entre la terra i el cel.

Franc Guinart i Palet

(Capellades)

22.07.2015

De la casa i de l’arbre

Hi han arbres que es planten al costat d’una casa, però també cases que es construeixen al costat d’un arbre. A vegades, però, és difícil saber qui va ser primer, si la casa o l’arbre. Quan passa això ja pot dir-se que existeix un recorregut històric compartit que els fa indestriables pel destí. La casa s’haurà acostumat a la bona ombra i a la bellesa de l’exemplar plantat a prop de l’entrada, i l’arbre ja no podrà viure sense el bellugueig, anades i tornades, dels habitants de la casa. Gràficament ho podríem explicar a través de la impossibilitat de trobar cap fotografia de l’indret sense que hi apareguin irremeiablement juntes ambdues figures.

Aquesta descriptiva la podem casar perfectament amb Ca l’Auladell i l’acàcia de tres punxes, arbre ornamental originari d’Amèrica del Nord, del jardí que dona a la porta principal d’entrada a la propietat. Aquest Mas, amb l’any 1882 tallat a la porta de l’entrada principal, forma part del petit nucli de Sant Martí del Montnegre, juntament amb l’hostal, la rectoria i l’església parroquial. A 9 km de Sant Celoni per pista forestal, Ca l’Auladell resta dempeus gràcies a persones, com l’Eduard, actual propietari, que estimen el valor dels espais que desprenen història pels quatre costats.

Per acabar només afegir que de bracet de la història sorgeixen petites i grans llegendes que sovint la gent fa córrer més que la veritat que contenen. La darrera de totes conta que una branca de l’esmentada acàcia es va desprendre gairebé al mateix moment que hi passava per sota una persona que volia perjudicar la casa, talment avís dissuasiu per bé que no tornés. Sembla ser que la cosa va funcionar atès que mai més ha tret el cap per aquest llogaret.

Franc Guinart i Palet

(Capellades)

23.07.2015

Solidaritat amb el poble grec!

Ajudeu a salvar a Grècia

Europa també som nosaltres

•

• Consulta l'opinió del Nobel d'Economia Joseph Stiglitz •

• Consulta l'opinió del Nobel d'Economia Paul Krugman •

Un gran roure de La Toscana

La Toscana, tan a prop

No resulta forassenyat creure que quan són necessàries més tres persones amb els braços estesos per rodejar el tronc d’un arbre, som al davant d’un exemplar que ha vist sortir el Sol tantes o més vegades que els nostres avis. Sovint l’experiència és prou gratificant com per guardar-la vivament dins de la memòria. Si la trobada es produeix a l’estranger s’hi afegeix un altre aspecte emocional quan aquell ser viu imponent ens recorda alguns coetanis d’indrets que llavors ens queden lluny.

No fa gaire he tingut la sort de fer un tomb per La Toscana; no cal dir que el paisatge que ens ofereix, si parlem de vinyes, és cosí germà del que ens podem trobar voltant pel Penedès, per l’Empordà o pel Priorat. La Mediterrània ens uneix i qui sap si els roures, les alzines, els pins, els plataners i els xiprers (allà considerats com arbres de benvinguda, i no pas de cementiri) estan “genealògicament” emparentats amb els de casa nostra.

Un guardià a les portes de Siena

Només de veure’t, un somriure als ulls,

sense adonar-me’n has fet sentir-me com a casa.

Ho sé, gent hi ha que diu que la natura és muda,

no deu ser perquè caminen massa de pressa,

perdent l’oportunitat de conèixer el llenguatge

imprès a les geografies i a les meteorologies?.

Oh, gran roure de La Toscana,

m’has apropat el record de vells coneguts;

quan torni a la meva terra els parlaré de tu,

de la teva ferma, noble i bella presència

custodiant el pas del temps, extramurs,

al costat d’una de les entrades de Siena.

Franc G.

16-06-2015.