Pagesia i paisatge

Agricultura i paisatge

Les Illes Balears són una de les societats més especialitzades d'Europa. Més del 90% del PIB es reparteix entre la construcció i els serveis. El sector primari i el sector secundari tenen un paper minúscul i en procés de reducció. De fet, en poc temps hem passat de ser una societat pagesa a ser una societat que viu d'esquena al camp.

Quan el model de creixement ha generat una crítica social pels seus impactes negatius s'ha tendit a ignorar el valor de l'activitat agrària. Part del moviment conservacionista ha construït una imatge irreal del territori, quan a Mallorca el paisatge l'han fet generacions d'agricultors i ramaders amb les seves mans. Si desapareixen els agricultors el paisatge pot sobreviure durant un temps, però com un paisatge mort, com un paisatge fòssil. Aquest és el cas de certs entorns de la Serra de Tramuntana amb marjades d'oliveres o el cas de certs redols d'ametlerars semiabandonats. Alguns dels paisatges agraris de Mallorca més emblemàtics pateixen una crisi profunda: les oliveres centenàries, els ametlers florits o els molins de vent de Sant Jordi.

A moltes societats europees, en canvi, la població urbana ha construït una imatge més positiva del món agrari, i ha lligat el paper de la pagesia al manteniment de l'espai rural i el medi ambient, valorant el paper cultural del món rural i els seus productes. Menorca, per ventura, en podria ser un exemple: pel paper del camp en la imatge de la reserva de la biosfera, la imatge social de l'agricultura o la bona valoració dels productes agroalimentaris propis.

En el temps que correm segueix sent necessari fer una reivindicació del paper de l'agricultura i la ramaderia en la preservació del paisatge. Quan defensam la importància que té l'activitat agrària per a les Illes Balears no feim un acte de romanticisme. No és el retorn bucòlic a la tranquil·litat dels camps i a les velles tradicions perdudes. L'agricultura té unes funcions que van més enllà d'ella mateixa. Produeix béns intangibles, difícils de quantificar, que són veritables béns socials, com és, entre altres coses, el paisatge.

Les activitats agràries, ramaderes i forestals, són les que han estructurat l'activitat de les àrees no urbanes, és a dir: de prop del 80% del territori. Mantenen viu el territori, perquè cap territori ni cap paisatge pot sobreviure establement sense una gestió. Sense activitats primàries el territori automàticament es converteix en sòl potencialment urbanitzable. I a l'inrevés: la política territorial que persegueix la «monetarització» del sòl, és a dir: la seva posada en valor dins el mercat immobiliari, no deixa espai per a les activitats agràries.

La urbanització extensiva té moltes conseqüències: desaparició de l'agricultura, consum de
territori, dilapidació de recursos (aigua, energia, residus, etc.), destrucció del paisatge i minva de la qualitat ambiental. La conclusió és que sense gestió del territori -i d'una manera més concreta sense gestió privada d'aquest territori- no és possible preservar-lo establement. Sense agricultura l'entorn no urbà esdevé un femer o un solar. I no és gens agradable viure voltats per tot arreu de solars urbanitzables. Es poden dur a terme polítiques proteccionistes d'aquests paisatges emblemàtics -entenent el paisatge com a monument etnogràfic-, però hem de saber que els paisatges vius estan en un procés constant de formació. Preservar el paisatge no pot ser obra d'una llista de restriccions. Ben al contrari, sols es tendrà èxit en una bona gestió paisatgística si s'afavoreix l'activitat dels pagesos. Els paisatges són construccions humanes i com a tals són construccions històriques.

A Catalunya, la Generalitat té una Direcció General d'Arquitectura i Paisatge, amb una subdirecció especialitzada en la implementació de polítiques de paisatge, d'acord amb els principis del Conveni Europeu del Paisatge. La creació de l'Observatori del Paisatge, com un consorci dedicat a l'assessorament de l'administració catalana i a la conscienciació de la societat en aquesta matèria, és una fita important. Aquesta entitat està elaborant els catàlegs de paisatge de Catalunya, definint els indicadors de paisatge, elaborant materials didàctics, duent campanyes de sensibilització, etc. La preocupació per dur a terme polítiques de paisatge és creixent i les societats més avançades entenen que no poden deixar desaparèixer la seva pagesia sense greus costos socials i ambientals.

Mateu Morro.

Adreça: www.diaridebalears.com/segona.shtml?2785+6+160612

L'arbre en perill

L'Arbre, de Slawomir Mrozek

Visc en una casa no lluny de la carretera. Al costat d’aquesta carretera, a l'entrada del revolt, hi creix un arbre.
Quan jo era petit, la carretera encara era un camí de terra. És a dir, polsosa a l'estiu, fangosa a la primavera i a la tardor, i a l’hivern coberta de neu igual que els camps. Ara és d'asfalt totes les estacions de l'any.
Quan jo era jove, pel camí passaven carros de pagesos arrossegats per bous, i només entre la sortida i la posta del sol. Els coneixia a tots, perquè eren de per aquí. Eren més rars els carros de cavalls. Ara els cotxes corren per la carretera de dia i de nit. No en conec cap, apareixen de no se sap on i desapareixen cap a no se sap on.
Només l'arbre ha quedat igual, verd des de la primavera fins a la tardor. Creix al meu terreny. Vaig rebre un escrit de l’autoritat. "Hi ha el perill -deia l’escrit- que un cotxe pugui topar contra l'arbre, ja que l'arbre creix al revolt. Per tant, s'ha de tallar". Em vaig quedar preocupat. Tenien raó. Efectivament, l'arbre és al costat del revolt, i cada vegada hi ha més cotxes que cada vegada corren més de pressa i sense prudència. En qualsevol moment en pot topar algun contra l’arbre. De manera que vaig agafar una escopeta de dos canons, vaig seure a sota l’arbre i , en veure acostar-se el primer, vaig disparar. Però no vaig encertar. Per això em van arrestar i em van portar a judici.
Vaig tractar d’explicar al Tribunal que no havia encertat únicament perquè la meva vista ja no és bona, però si em donessin unes ulleres segur que encertava. No va servir de res.
No hi ha justícia. És cert que un cotxe pot topar contra l’arbre i fer-lo malbé. Però només que em donessin unes ulleres i una mica de munició, em quedaria assegut vigilant. ¿per què tanta pressa per tallar un arbre si hi ha altres mètodes que el poden protegir d’un accident? I no els costaria res, a part de la munició. ¿Que potser és una despesa excessiva?

Slawomir Mrozek

(Borzecin, Polònia, 1930)

L’arbre

Traducció: B. Zaboklicka

Quaderns Crema, Barcelona 1998

*

La Festa de l'Arbre

Festes de l'arbre: plantar el futur

Les plantades col·lectives d’arbres que es realitzen durant tota la Primavera tenen el seu precedent més immediat en les celebracions ambientalistes i educatives promogudes primer pel forestal tarragoní Rafael Puig i Valls i després pel tenor Francesc Viñas. Aquest tipus de festa torna a agafar embranzida gràcies a la presa de consciència actual.

“El qui estima la natura, estima també el proïsme”. Sota l’influència d’aquesta idea, la primera Festa de l'Arbre va ésser instituïda per Rafael Puig i Valls (1845-1920), un enginyer forestal tarragoní que va fer germinar la idea en un viatge que féu als Estats Units l’any 1893, on va conèixer la festa de l’Arbor Day.
Si bé és cert que des de temps immemorials l’ésser humà ha plantat arbres, ja sigui en el marc de repoblaments populars o bé en el marc de cerimònies rituals, com per exemple després d’un casament o després del naixament d’un infant, Rafael Puig i Valls va ser el primer que va proposar la celebració d’una festa de l’arbre des d’una prespectiva ambientalista. L’entitat que va fundar per promoure la festa, l’Associació d'Amics de la Festa de l'Arbre, tenia per objectiu recuperar espais degradats per a l' ús l’údic i educatiu dels infants, i intervenir en el paisatge per potenciar la repoblació.
La primera edició de la Festa de l’Arbre es va celebrar a Sant Joan de les Abadesses el 23 de març del 1899, amb un caire educatiu i amb la participació de tots els infants de la vila en etapa escolar. La festa arrela primer a les comarques gironines, i especialment al Ripollès. Més tard, s’expandeix ràpidament a tot Catalunya i finalment, gràcies a les propostes que de Rafael Puig i Valls duu amb ell als congressos internacionals i reunions forestals on assisteix, a l’Estat espanyol i arreu d’Europa.

"Qui estima un arbre estima una persona"
Amb aquest lema, el 1905 el tenor Francesc Viñas i Dordal (Moià 1863 - Barcelona 1933), instaura per la seva banda a Moià la Festa de l’Arbre Fruiter, una celebració amb unes característiques semblants i complementàries a la festa de l’Arbre de Puig i Valls. Viñas afegeix a la celebració el component pedagògic i cívic i promou la inculcació de valors ecològics, morals i nacionals entre els infants.

La festa avui
Des d’aleshores moltes localitats catalanes realitzen una cerimònia cívica que consisteix en anar, col·lectiva i festivament, a plantar arbres en algun indret desforestat del terme municipal, malmeses per accidents (inundacions, incendis...) o simplement per repoblar determinats espais de l’interior del casc urbà.
La celebració està organitzada sovint pels departaments de Cultura i medi ambient dels ajuntaments, els consells comarcals i altres entitats supramunicipals, parcs naturals, grups ecologistes, entitats excursionistes, esplais... La funció pedagògica de la festa fa que siguin sobretot els alumnes de centres escolars els que hi participin, tot i que també hi intervé gent de totes les edats i condicions socials.
Els objectius d’aquesta celebració festiva són diversos. En primer lloc es tracta de passar-ho bé en contacte directe amb l’entorn natural. En segon lloc, es tracta de fer pedagogia al voltant de la Naturalesa, en relació al valor i la necessitat dels arbres pels ecosistemes i especialment per a la vida humana. També s’aprofita per donar a conèixer la vegetació arbòria autòctona de la zona i engrescar els nens i nenes a ser responsables i respectuosos amb els arbres i els boscos.
La festa també inclou xerrades dels mestres i educadors i es complementa amb un esmorzar abans o després de realitzar la plantada, Concursos de dibuix, lectures de poemes, minitallers i jocs sobre l’entorn i fins i tot balls i cançons al voltant de l’arbre.

Festes.org

· Article publicat a LaMalla el 28.04.2006

· Festes de l’Arbre

· Arbor day

*

Un dia i mig al bosc

El compromís de Baltazar Torres

És ja la segona vegada que l’artista portuguès Baltazar Torres (Figueira do Castelo Rodrigo, 1961) exposa a Palma, en concret i ambdues vegades a la galeria Xavier Fiol del carrer de Sant Jaume. En aquesta ocasió ha creat una instal·lació especialment concebuda per a l’espai d’aquesta sala, que també ha estat dissenyada per oferir la particular visió crítica d’un dels problemes de la contemporaneïtat que més preocupen a l’artista. Un dia i mig al bosc –així es titula l’exposició– deixa l’espai de la galeria pràcticament, o aparentment, buit. Baltazar Torres és un artista que s’expressa en una escala mínima, que no és el mateix que dir que té una expressió mínima, doncs la diminuta escala comprèn en el seu cas un detallisme que, de vegades, sembla fregar l’esquizofrènia. Així que l’obra d’aquest artista obliga a una mirada propera i molt atenta, perquè en cada lloc en el qual sembla residir una absoluta normalitat, algun petit detall conté la clau que crida a la subversió i que afavoreix la lectura crítica que vol provocar l’autor. L’ésser humà és, per a Baltazar Torres, una figura minúscula immersa també en un món minúscul, aparentment insignificant. A la instal·lació de la Xavier Fiol, ha convertit l’home en un llenyataire que acata la seva funció, tallant un tronc rere l’altre, en una evident depredació del bosc i, en conseqüència, de l’equilibri mediambiental. Però, dèiem, sempre hi ha un detall que ens fa pensar que, tanmateix, aquesta tasca es torna en contra seva. S’ha d’observar de prop per veure el cos de l’home travessat per un tronc o allò que es diu que el tret pot sortir per la culata. I en tot cas, en aquest univers del tot simbòlic que crea Baltazar Torres, els troncs agafen un to daurat ben significatiu, que posa l’accent en el que ja és sabut i, en un altre sentit, ignorat: la natura és un valor de canvi, un valor que s’escriu en lletres d’or, encara que només es faci referència a petits troncs que, en tot cas, un i un altre fan un bosc, i el bosc fa vida. Subtil però incisiu, d’expressió extremadament neta i amb una poètica senzilla –només en aparença–, Baltazar Torres reordena i organitza l’espai, en canvia l’escala i fins i tot les posicions (els plans verticals de la paret són el terra per a figures que forçosament tenen una dèbil estabilitat), per explicar l’abisme en el qual es pot caure si no s’adopta un compromís ferm. Ara bé, la visió plàstica manté un equilibri amb el missatge. La seva no és una denúncia pamfletària, sinó ben conscient dels recursos que utilitza per provocar l’actitud inconformista i la crítica necessària.

Cristina Ros.

L’espira: http://www.diaridebalears.com/tercera.shtml?-1+21+0

La lluita per la terra

DIJOUS, 27/04/2006

Comença la vaga a Eivissa en protesta per les obres de l'autopista

Es fa entre les dotze i les tres i a la una hi haurà una concentració davant del Consell Insular

No Volem Autopista a Eivissa confia que avui hi haurà un notable seguiment, sobretot en l'ensenyament, de la vaga general convocada a l'illa per a protestar contra la construcció de l'autopista, malgrat el PSIB i UGT no l'han subscrit. En canvi, altres sindicats, com ara CCOO, STEI i CGT sí que hi paticipen. Entres les dotze del migdia i les tres de la tarda hi haurà la parada, i a la una es farà una concentració davant el Consell Insular.

D'aquesta manera la plataforma intensifica la protesta contra el projecte, mentre continua l'acció judicial arran de les denúncies d'expropiacions il·legals de terrenys.

És així que, sobre la finca des Puig, situada a la carretera de Sant Antoni, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ha dictat una mesura cautelaríssima d'aturar les obres que s'hi fan, i és previsible que avui mateix decideixi si manté la suspensió o l'aixeca. Recordem que ara fa un mes, hi van entrar les excavadores.

Així mateix, el jutjat d'instrucció número 4 d'Eivissa ha obert diligències per un possible delicte de falsedat documental en l'ocupació de les cases de Ca na Palleva per a fer-hi les obres. El jutge reclama al govern balear que li enviï immediatament l'expedient administratiu sobre l'ocupació d'aquests terrenys perquè pugui comprovar si hi ha hagut delicte o no.

De Vilaweb: http://www.vilaweb.cat/

Cirerers de cireres

El temps de les cireres

El cirerer és un arbre que pot arribar als 20 metres d´alçada, típic de països càlids, que no suporta gens bé les baixes temperatures. Sospito que l´explicació més coherent per justificar que es plantessin cirerers en determinats indrets de Catalunya per comercialitzar el seu fruit va ser la malaltia que afectà els ceps, la fil·loxera que, a finals del segle XIX, va destruir els cultius de les vinyes. Es més que probable que hi hagués algun cirerer escadusser en algun hort per consum privat, tanmateix no hi havia cap mercat de cireres, com sí n´hi havia de raïm, de patates, d´alls, d´olives, de pomes i d´altres fruits i hortalisses. Els cirerers són arbres joves comparats amb els pomers, les figueres, les oliveres, els avellaners, els ametllers, els tarongers i llimoners del sud de Catalunya.
Vull creure i em sembla de sentit comú que els pagesos en veure morir les vinyes van cercar cultius alternatius i les cireres es van amollar bé en molts llocs. Històricament situen l´origen dels cirerers en el Mar Negre i en el Mar Caspi; les aus migratòries i la tasca feta pels fenicis tan llestos els haurien estès per la conca mediterrània. El països que més producció tenen són Rússia, Estats Units, Alemanya, Itàlia, França i Espanya. Un dels llocs més bonics del món és la vall del Jerte (Càceres) quan els cirerers estan florits i tothom que l´ha visitat ha tornat entusiasmat. Actualment Andalusia i tota la Vall de l´Ebre està augmentant notablement la seva producció ja que les cireres representen un gran negoci. No sols s´explota el fruit sinó també la fusta, molt apreciada pels ebenistes, en especial la del cirerer bord, que fa una fruita tan amarga que no es pot menjar.
A finals d´abril arriben a Girona les primeres cireres de l´any. Crec que és la fruita que més m´agrada i moltes altres persones també -m´han assegurat que a l´hora d´escollir unes bones postres trien les cireres; aquestes boletes de carn dolça tan vermelles i lluents criden l´atenció quan estan a la taula al costat d´altra fruita; la mirada s´hi concentra perquè són petites, rodones i el seu color roig intens destaca per damunt dels plats i del mantell blancs. Et vénen ganes d´agafar-les perquè saps que la seva pell és agradable al tacte i si a la casa hi ha nens petits, aquests acaben portant penjades a les orelles dues cireres lligades per la cua que, cofois, les mostren com si fos un tresor de calidesa i simpatia familiar.
Per altra banda és fàcil caure a la temptació de menjar-les pel seu bon gust, per la seva dolçor i perquè és una fruita que preludia el bon temps, la benignitat primaveral. A més les cireres dures les sents cruixir entre les dents, fan un soroll imperceptible en trencar-se, un crec sec i suau que retruny dins la boca.
Veure el cirerer frondós de fulles verdes carregat de petits cors vermells és una meravella. El cirerer és un arbre bonic quan va adornat de flors blanques i fulles despuntant; a mitjans febrer alguns d´ells flairen que no trigarà gaire a arribar la primavera i s´omplen de flors alegres. Hi ha qui diu en veure-ho: «Pobrets cirerers van despistats, han estat acaronats per un raig de sol i creuen que ja no és hivern; no hi ha qui els aturi la carrera folla cap al nou temps, es moren de ganes de primavera i ara vindrà una gelada i els socarrimarà les flors». Potser sí que tenen raó aquests observadors i comentaristes de la natura. Potser sí que algunes plantes i ocells perden la noció del temps natural segons el nostre calendari i fan el que els sembla que han de fer seguint els seus impulsos.
A Barcelona tenen molt de nom les cireres de Sant Climent de Llobregat i les de Santa Coloma de Cervelló, i a les comarques gironines són realment extraordinàries les que es conreen a Llers, que cada any ho celebren, el segon diumenge de juny, amb una fira molt concorreguda on mostren les cireres i els plats cuinats que es poden fer amb elles. M´agraden aquests mercats senzills, sense pretensions, on el poble mostra orgullós els seus productes. Per França he vist mercats de mel, de formatge, de vins del terreny, d´embotits, i la gent feliç tastava i comprava el que més els agradava. Crec que a Catalunya la primera fira va ser la de l´avet d´Espinelves; va anar molt bé aquesta embranzida comercial per al poble, alhora que va contribuir a fomentar el turisme rural i el coneixement de la comarca.
Hi ha més de 40 varietats de cireres: castanyera, francesa, cuallarga, starky, llúcia, roges, púrpures i les del cord de colom ben conegudes a les comarques gironines i que arriben el mes de maig. Una varietat característica és la picota -que al seu torn n´aglutina quatre tipus: Ambrunés, Pic Negre, Pico Lima Negre i Pico Colorado- coneguda als mercats europeus com la Reina de les Cireres, i que és gairebé única de la Vall del Jerte. Aquesta setmana comença el temps de les cireres, caldrà deixar-nos seduir per la seva bellesa i pel seu sabor.

Agustí Casanova i Masferrer

Diari de Girona. 26.04.2006

· Article publicat al Diari de Girona el 26.04.2006
· Fotos: · Cirerers d'En Roca en flor · Valle del Jerte
· Cireres, encara són verdes · Temps de cireres · Cireres

·

Sortiu al ras, mireu els arbres

Sermó a la gent de la ciutat

Richard Dehmel

Poeta líric alemany
(Wendisch-Helmsdorf, 1863 · Blankenese, 1920)
Traducció de Josep Leonart
Col·lecció de Poesia Catalana Rector Gabriel Ferraté
~

'Gola al Bosc d'Stafel'
Pintura de Ernst Ludwig Kirchner
Pintor expressionista alemany
(Aschaffenburg, 1880 · Frauenkirch-Wildboden, 1938)
~

Camí de muntanya

Els arbres d’Alaró

L’olivera (III)

Segons l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria al seu Die Balearen: “Les propietats que produeixen més oli als termes amb major superfície olivarera són a Bunyola: Biniforani, Coma-sema, Alfàbia i Son Vidal; a Calvià: Peguera, Santa Ponça i Valldurgent; a Sóller: Bàlitx d’Enmig, Bàlitx d’Amunt i can Prohom; a Selva: Massanella, es Castell i Biniatzent; a Alaró: Solleric, Bànyols i Casa d’Amunt; a Andratx: son Fortuny i Morella; a Pollença: Pedruixella Gran, Son Marc i can Aixartell, i a Valldemossa: Pastorix, Son Moragues, Son Pacs i Son Ferrandell.
Tots consideren que Massanella, del marquès del Palmer, és la propietat olivarera més important. Així, es diu que en un any, no fa gaire, la producció d’oli va reportar 60.000 lliures, la qual cosa, al baix preu actual de 20 sous per quartà, representaria 60.000 quartans o 248.700 l.. És ben cert que una collita com aquesta no es dóna amb freqüència; tot i que en una bona anyada, a l’esplet, la producció de Massanella ha aconseguit sovint la meitat d’aquesta xifra.
Segueix aquestes propietats la de Solleric, pertinença del Sr. Morell del Born, que un d’aquests darrers anys ha obtengut oli per valor de 24.000 lliures. Tant Massanella com Solleric són finques que, amb perspectives d’augmentar la rendibilitat, han estat objecte de diferents segregacions i arrendaments, tot i que encara són d’un sol propietari (...).
L’oli d’oliva és usat a Mallorca per a cuinar i també per a la il·luminació. El més fi es destina, és clar, al consum, i no hi ha propietari que no el seleccioni especialment per a la pròpia casa. Per a les ensalades i per al pa amb oli (que constitueix, com hem vist, un dels plats més preuats de l’illa) es prefereix l’oli verge. Aquest és el que flueix des dels esportins, abans de ser regats amb l’aigua bullent. Té el defecte que sols es conserva bé durant un any. L’oli de pitjor qualitat s’utilitza, sobretot, per a fabricació de sabó i per altres aplicacions industrials.”

Jo encara record quan anàvem a cercar caragols amb els llums d’oli, de quatre blens, encara que solíem utilitzar-ne només dos becs. Mu mare me conta que a les collidores que anaven a collir oliva per Solleric se’ls donava un poc d’oli per fer llum a la nit, i que s’estimaven més estar a les fosques i així estalviar l’oli per el menjar.

Ja vaig parlar del llibre del bunyolí Andreu Estarelles Pascual, no puc deixar de referir-me constantment, tal és la informació del món de les oliveres que el llibre ens aporta. Pensau quantes paraules del text que ve a continuació han deixat de ser usades i avui són gairebé mortes:

“Anc que es doni el nom comú de “collidores”, s’hi comprenen nins i nines a partir de deu anys, joves i velles que sens distinció d’edat van a un mateix sou; amb l’obligació, això sí, de fer la mateixa tasca; és a dir: omplir el mateix nombre de paners durant la jornada.
Els tractaments es fan de paraula amb respecte al jornal i “oli”. Volem dir que annex al jornal s’hi comprèn un petit sobresou traduït en oli a rebre a les acaballes. Aquest costum “i oli” estigué en ús fins devers l’any 1913; des de llavors, al fer el tracte, ja roman clos una quantitat en quartans a rebre al final; oscil·la entre quartre, sis o vuit quartans per persona segons la durada de la campanya. No hi ha perquè dir que l’oli que es recull en una família on s’hagin llogat uns quants familiars, permet gaudir de recapte per tot l’any. (...)
Els amos lloguen les collidores, en primer lloc, del poble on radica la possessió; en aquest cas les diuen “ses coidores de la vila”. En segon lloc, si l’esplet ho mereix, va a llogar les collidores dels pobles del pla que les diuen “ses coidores externes”. (...) Al fet d’anar a collir oliva, li diuen “anar a muntanya”; tot seguit unes cançons que ens en donen testimoni:

“Cada any anau a muntanya
jo no sé que vos hi feis.
Allà folgau i reis
i jo pas la vida estranya”.

“A muntanya som anada
i m’hi som campada bé;
l’any qui ve hi tornaré
si no som morta o casada”.

“Diuen que te n’has d’anar
a muntanya, Magdalena;
jo faria una novena
que es majoral t’engegàs”.

“Noltros tenim buidadores
que no se volen soiar;
elles devien pensar
que l’amo les va llogar
per pretenir de senyores”.

“Majoral: ses buidadores
no les faceu afanyar,
que es vespre haurem d’anar
com unes debanadores”.

Al principi del mes de novembre, després de la collita de les garroves, el qual acaball enllaça amb el començament de la collita de les olives, és quan es comença l’activitat en les possessions de muntanya. Abans es fa la collita parcial de l’alt de l’olivera, verdes encara; però ja amb tot el seu desenrotllament. Aquestes olives són les que hem dit abans que s’empren per salar. S’aprofiten les oliveres properes de camins o torrenteres.
Per a aquest treball hi ha uns homes especialitzats coneguts pel nom de “coidors d’oliva”; destres ferm per encastellar-se fins al darrer brancó; havent lligat prèviament, les branques i cimals amb cordes revengudes per evitar caigudes i esqueixos del brancam. Ja es sap: l’olivera és brèvol i trencadissa: un gemec sec, un flaire oliós després de la ferida, i ... cimal a terra. Si el collidor no és “llatí” en agafar la corda, amb el cimal se’n va. Cantant, cantant bé ho diu:

“P’es cimal més alt i perillós
i sa branca torta i llarguera
recorr de brot en brot s’olivera
entre bagues i nuus corredors”.

“M’agrada es coir oliva
però és un art perillós.
Al·lotets aferrau-vos
que amb dobbés no compren vida”.

Una volta fermada l’olivera amb tot seny, per la convicció de què “amb dobbés no es compra vida”, es pengen pel coll el sarró mitjançant una corretja de pell. El dit sarró, de dos almuds de cabuda, té l’emborcadura encercolada de ferro (o d’ullastre) perquè es mantengui sempre oberta i així el collidor roman amb les mans lliures per collir les olives i aferrar-se al mateix temps. Com s’afanyen els dits per prest tenir ple el sarró!
De les olives collides en van fent un munt subaix una de les oliveres i damunt un llençol de sac; en el mateix lloc ja es fa la triadella en diverses divisions: grosses, mitjanes, menudes, bragades i tocades de corc. Segons aquesta triadella es venen a preus distints.
És creença general que les olives per la conserva, mantendran menys amargor si són collides en “bon signe”, en aquest cas en “lluna veia”.
Abans d’arribar a la vesprada són col·locades dins portadores de fusta; és la manera de no rebre cops ni sotreguetjades; doncs és de saber que per la bona vista i millor conservació les pertoca entrar dins les alfàbies netes de cops.”

Per acabar una poesia de Guillem Colom, descriptiva del caires durs d’aquell temps:

“Primer dia de collir
per la jove novençana
A prendre paner anà
una horeta abans de l’alba,
per esser més avinent
tot just els paners llançassen
a l’atzar de tantes mans
que a collir oliva es llogaven...

Pogués bastir el més petit,
fóra menys dura la tasca:
és tan feixuc, als quinze anys,
haver-les amb la gelada,
amb les pues dels eugons,
amb el vent, la neu i l’aigua!
Però volgué la dissort
que ses mans tendres i blanques
-que res sabien d’abrulls-
el més gran ensopegassen...

Pobres mans sense repòs
sempre afanyant-se a la tasca!
Comença a venir el jorn
i entrada la nit acaba.

Comença la del davant
va al punt darrera les altres.
Les mans té balbes de fred
i dels pics de les tarantes
la punxen els cards cruels
i les pedres esmolades...

Airet, airet hivernenc,
que duus les primeres aigües
i aties la flama als cors
i encens l’amor en les galtes,
retalla el card espinós
amb tes tisores de plata,
neteja el trespol d’abrulls
amb tes llances acerades,
i estén sobre els codolars
lleus coixins de molsa blana,
perquè hagi més bon collir
i més lleugera la tasca
l’alosa que aquest hivern
fa sa primera volada!”.

Aplecs sobre l’olivera
Alaró a 25 d’abril de 2006.
Joan Vicenç Lillo i Colomar.

· Els Arbres d’Alaró
· L’olivera (Olea europaea) (I). L'olivera mallorquina
· L’olivera (II). Les oliveres a mercè del temps

~

Flaires i llibres

Flaire de tarongina

Puntuals com un sol, l'estepa joana perfuma la garriga, els contells han posat un punt de color fúcsia al sementers verds, ha passat Sant Jordi i el vent escampa la flaire de la flor de taronger entre les hores posteriors a les brusques d'abril. I els al·lots tornen a escola l'endemà del diumenge de l'Àngel. Potser aquest dilluns tengui coses més assenyalades a les esqueles o a les notícies d'esports. Fins i tot, és segur que hi ha fetes més cridaneres a qualsevol plana d'aquest mateix diari que, en alguns pobles, la diada del llibre es perllongui talment com s'avançà a dissabte a Ciutat. Les notícies sobre els llibres i els seus escrividors són com la flaire de tarongina: any de massa flor, l'anyada ho paga. En realitat, el dels llibres és un negoci com un altre. Potser una mica més magre i amb la puteria més miserable que en altres sectors més pròspers, perquè els llibres es mouen sovint entre la borra com tot paper vell. La qüestió no ha estat mai escriure llibres. Un llibre no adquireix tal condició fins que ha arribat al lector. I ho deia ahir el president d'una associació d'editors a aquest diari: vendre mil exemplars d'un títol és fer un llibre a Mallorca. I la veritat, que llibres, així de sencers i comprats lliurement per la gent per a ser llegits, se'n fan ben pocs. Cadascú que es miri de quin peu coixeja.

Una bibliotecària, una de tantes, però significativament entusiasta amb la feina que fa a una biblioteca municipal, reia per dedins del suggeriment que li feien perquè optàs a l'interinatge de l'exercici de professora. Les biblioteques de poble són voluntàriament ignorades fins el dia que no obren, que ningú sap on ficar els infants. Desenvolupen una tasca d'assessorament i d'aprenentatge complementari a l'activitat escolar gens menyspreable. No són llocs de reclusió d'infants i de vells, com podria semblar. Ajuden a estudiar els infants, tocant llibres, enciclopèdies i diccionaris, fent recerques per internet, creant uns hàbits d'aprenentatge i concentració que seran necessaris per al futur als més joves i que, sovint, no troben a les aules. Donen peu amb la convocatòria de lectures col·lectives o compartides en clubs de lectors al diàleg, al debat, al coneixement d'experiències alienes i a interpretacions diverses d'uns mateixos texts.

D'uns anys ençà, les biblioteques municipals s'han dinamitzat i han esdevingut centres actius i vius en la dormida i vetusta activitat local, esquarterada en primeres, segones i terceres edats -al poder sempre li ha plagut dividir per vèncer i tirar cacauets a les moneies. És un fenomen que no ha transcendit a l'opinió pública i els regidors, quasi bé sempre irresponsables, ignoren els vots que es congrien en la lectura i la convivència d'aquestes biblioteques municipals que sobreviuen sense massa estimació. Però els encarregats d'aquests magatzems-sales d'estar públiques, sí que ho saben. I es mouen. I organitzen coses i actes, sense pretensions d'omplir ni de rebre ovacions. Sinó amb l'interès que la lectura encengui diàleg i la paraula s'escampi com la flaire de tarongina pel mes d'abril, en uns temps sobrats de falsos perfums i d'enclaustrats silencis domiciliaris. Són els que són. I basta.

l l l

I bé Sembla que a Maria han trobat una regidora socialista copiant. Si fos a l'inrevés, ja tendrien candidat a la batlia. Potser l'acusació no sia massa creïble i el trànsfuga hagi acabat fer decidir la candidata a la batlia.

Damià Quetglas.
Diari de Balears 24 d'abril de 2006

Rosa i mimosa, sota el firmament

Proverbi

Així la rosa enduta pel torrent,
així l'espurna de mimosa al vent
la teva vida, sota el firmament.

Joan Salvat-Papasseit
(Barcelona, 1894-1924)

*

*

· Fotos : · Rosa [edgargatti] · Rosa [nocolodalua] · Mimosa [alebopp] ·

*

En el dia de Sant Jordi...

“Ell la va portar a través de la muralla dels arbres, entre els que es feia difícil avançar, fins a un lloc on hi havia un petit espai i un munt de rames seques. En va tirar unes quantes en terra, hi va posa a sobre la seva jaqueta i el seu guardapit , i ella va haver d’ajeure’s a sota els arbres, com un animal, mentre ell esperava dret, en mànigues de camisa i pantalons, contemplant-la amb ulls obsessionats. Però encara es mostrà sol·lícit: la va fer estendre còmodament. Tan mateix va rompre la cinta de la seva roba interior, doncs ella no l’ajudava sinó que restava immòbil, inerta.

Va despullar la part de davant del seu cos, i Connie va sentir la seva carn nua contra ella, al penetrar-la. Durant un instant va restar immòbil al seu interior; tremolós i turgent. Llavors va començà a moure’s, en el sobtat i inevitable orgasme, i va despertar en ella un estrany estremiment que va vibrar al seu interior. Vibrar, vibrar, vibrar, com les agitacions fluctuants d’unes flames suaus, suaus com a plomes, elevant-se fins a uns punts intensament brillants, i fonent tot el seu interior. Eren com a campanetes que pujaven i pujaven fins a la culminació. No va tenir consciència dels gemecs incoherents que va amollar al final. Però tot va acabar massa d’hora, massa aviat, i no va poder arribar a la seva pròpia crisi, movent-se. Aquesta vegada va ser diferent. No va poder fer res. Connie no va ser capaç d’endurir-se i pitjar per a aconseguir la seva pròpia satisfacció. Només va poder esperar, esperar i gemegar espiritualment, al sentir-lo retirar-se, retirar-se i contraure, i fins arribar al terrible moment de sortir i separar-se. Mentre, totes les seves entranyes estaven obertes i dolces, clamant dolçament, com una anemone de mar baix les aigües, clamant perquè entrés en ella una altra vegada i la deixés satisfeta. Es va estrènyer a ell en inconscient passió, de forma que ell no va arribar a sortir del tot, i va sentir la seva suau gema agitar-se en el seu interior, i uns estranys ritmes ascendir dins ella amb un moviment estrany i creixent, pujant fins a omplir la seva consciència escindida; i a continuació va començar altra vegada l’inefable moviment, que no era moviment en realitat, sinó un pur remolí de sensacions que penetraven més i més a través de tot el seu teixit i la seva consciència, fins a convertir-se en un perfecte fluid de sensació, i començà a proferir crits inconscients i inarticulats. Era la veu que brotava de la nit més absoluta! La vida! L’home la va sentir baix d’ell amb una espècie de temor, com si la seva vida s’hagués vessada en ella. I quan va cedir, va cedir ell també i es va quedar completament immòbil, sense saber res, mentre la pressió d’ella afluixava lentament i es quedava inerta. I varen seguir estesos tots dos, sense donar-se compte de res ni tenir consciència de l’altre, perduts tots dos. Fins que per últim, començà ell a aixecar-se, i es va adonar de la seva nuesa indefensa, i ella va notar que el cos d’ell se separava de la seva abraçada . Se separava; i llavors va sentir en el seu pit que no podia suportar que abandonés el seu cos descobert. Havia de cobrir-la per sempre.

Però ell es va apartar a la fi; la va besar i la va tapar, i començà a vestir-se. Ella va seguir ajaguda, mirant les branques de l’arbre, incapaç de moure’s encara. Ell es va posar dempeus i s’embotonà els pantalons, mirant al seu voltant. Tot era dens i silenciós, llevat de la cussa, poruga, que estava ajaguda amb el musell entre les potes. Es va asseure una altra vegada sobre les rames i va collir la mà de Connie en silenci.

Ella es va girar i el va mirar.
- Hem arribat al final junts, aquesta vegada – va dir ell.”

D.H. Lawrence
L'amant de lady Chatterley

Efectes col·laterals de les podes

Com es pot apreciar, les podes dràstiques generen feina no sols en el moment de l'esporga mateixa si no també al llarg de l'any. Aquí podem veure uns til·lers, que, com passa cada hivern són passats per la guillotina, i que ara, com a tasca de manteniment s'haurà d'extreure tots els rebrots basals i els que surten per mig del tronc. Això, ocasionarà es clar, una nova despesa a l'erari municipal, és a dir a nosaltres.

I com podreu comprovar, això no succeeix en aquest únic individu, passa en tots els altres que han sofert la mateixa mena d'esporga.

El perquè l'arbre actua rebrotant amb vigorositat, fulles grans i branques fortes i dretes no és per un símptoma de que l'esporga li hagi creat un efecte de salut, no, és per que l'arbre s'ofega i necessita ara captar llum, oxígen i carboni de forma eficient. L'única manera que té per fer-ho és brotant per allà on pugui, tingui gemes preparades o no (cas del qual estem parlant) i, com que els arbres esporgats en tenen poques o ninguna de gema preparada, el que han de fer és crear-les de noves, canviant cel·lules de parenquimàtiques a meristemàtiques i després fent que tot estigui sobredimensionat, és a dir, si hi ha poques branques i poques fulles, que siguin ben grosses. Està clar que tot això té una despesa per l'arbre i en definitiva comporta que l'arbre hagi fet un grapat fulles amb minses reserves a expenses de la qualitat, i per això que els arbres podats d'aquesta manera són més dèbils i sofrixen atacs parasitaris amb més freqüència.

Aquí a sota veurem un altre til·ler, que és molt a la vora d'aquests darrers i que ha tingut la sort de que aquest any se n'ha lliurat. No obstant, altres anys va patir esporgues similars i fins i tot més severes. Els terciats, un cop fets són irreparables, però els pas dels anys els pot arribar a disimular i potser amb intervencions acurades podrien passar desapercebuts.

Les oliveres a mercè del temps

Els arbres d’Alaró

L’olivera (II)

És molt probable que la dèria pels arbres i pel món forestal que sempre i encara m’ha captivat tingui molt a veure amb els temps en què, encara al·lotell, anava amb en Joan “Campanater” per Solleric. Record molt bé les eixermes i coronades de les oliveres de per Ses Cases Noves de Solleric. Cimals altíssims i gruixats als que crec que encara mai, abans que ho féssim nosaltres, ningú no havia assajat un motoret de serrar. Camions grossos de Manacor venien per a traginar la llenya d’obrar. Llavors no hi havia pales ni grues per alçar aquelles peces llargues i gruixades de fusta sana d’olivera. Les aixecàvem amb la força i l’enginy de tots a la vegada i sort varem tenir de no patir mai cap mal en moure aquells troncarros.

Era a l’hivern, temps de tords, picornells i esclatassangs i fèiem grans fogueres per cremar la rama, sempre alerta de socarrar les fulles de les oliveres veïnades. A vegades es mesclaven les espires amb els flocs de neu. Al darrera, lluny dins la boira molla es percebia la muntanya dels Tossals Verds. Qualque vegada aprofitàvem per fer carbonissa de molt bona qualitat: apagàvem amb aigua aquell caliu tan viu que es queixava fent gran renou i fumassa.

I aquells arrossos de carboner... guardàvem la greixonera dins un forat d’olivera amb una mica de tomàtiga de ramellet, qualque all, un bocinet de botifarró... un poc d’oli i sal. Llavors li afegíem el que podíem, peluts, peus de rata, qualque tortet...

Certament que la feina a vegades era ben feixuga i encara ara escolt els renecs de ... "mecagonmariavergesantissimadelcelsantmalcaigués deuentrossosifentfocetfotreunapuntadadepeuquemhaurandetreurelasa bataambunapalamecagondeui...” la por ens deixondia els sentits. No coneixíem gaire món més i aquell era prou obert i lliure per a sentir-s’hi bé.

I aquelles olives pansides triades i agafades d’en terra, que són les que els tords coneixen més bé perquè són sens dubte les més bones. I aquella olor de la fusta d’olivera quan la xapàvem amb el picassó per fer estelles. Que bones que són les estelles d’olivera: amb un misto quasi la pots encendre i aguanten i moren a poc a poc amb un caliu d’allò més viu.

També vaig tenir aquella sort, que només els déus deuen ser capaços d’oferir, de viure alguns estius a Oliclar i a Sa Font Figuera. Sense més contacte amb el món que aquella ràdio plana que de marca crec que es deia Lavis, on només s’escoltava “España para los españoles” o emissores mores.

Record també haver vist regalimar l’oli pels esportins de la tafona de Solleric i de com ma mare i la meva madrina anaven a collir olives d’en terra mentre els meus germans i jo paràvem garbellets per agafar qualque ropit o qualque tord. A vegades topàvem amb les lloes de mestre Siòn “Colçones”, el marger de Solleric.

I aquells canastros d’olives tan sanes i verdes collides de damunt de l’olivera. Fèiem vinclar les tanyades amb un ganxo o gallato cap el centre del tronc, lligant-les amb corda per més bon agafar. És per això que calia coronar-les altes, per poder collir-les de damunt l’arbre ja que el terreny rocós i irregular no permet, llevat de les tanques planes, col·locar l’escala de tres peus també dita de figueral. També calia fer la rama enfora del barram del mul o les someres. I parlant d’animals, aquella llet de cabra tan bona que només calia enllepolir-les amb un poc d’ordi o de civada per a tenir-les puntuals a la cita a l’hora de munyir-les...

Són tan lluny aquells temps, però ben vius encara en els meus sentiments, encara més en recordar les persones estimades que m’emparaven i que m’ensenyaven, amb les que senzillament compartíem junts aquella vida. i que avui ja no hi són. Els oliverars d’aquest bocí de la Serra de Tramuntana eren l’escenari d’un món avui ben desaparegut. Encara resta però el paisatge, les ovelles, ara malcriades amb els seus picarols i les oliveres, les velles oliveres de fulles cendroses que brillen al sol a mercè dels vents i del temps.

Aplecs sobre l’olivera
Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 19 d’abril de 2006.

Oliclar

Possessió del terme d’Alaró situada al clot d’Almedrà, entre el pujol de can Xirgo, el puig de Sant Miquel i can Pendango. El 1593, pertanyia al mercader Gregori Reus. Tenia cases i tafona. Dedicada a olivars, tenia una petita vinya. Hi havia una guarda de 400 ovelles. Era objecte d’atacs constants dels bandolers i fou proveïda, per a la defensa, d’arcabussos i ballestes. Al principi del s XVII, era del senyor Pere Antoni Reus. Fins a 1642, fou administrada pel mercader Mateu Reus, que la cedí a Miquel Reus a canvi de 40 quarteres de blat i tota la producció de brossat i formatge, cada any. El 1646, era de Miquel Reus i feia una renda anual de 40 quarteres de blat, dues quarteres d’ordi i dos capons. Tenia cases i era dedicada a olivars, vinya i conreu de cereals. Com a bestiar de feina hi havia quatre bous, tres mules, dues someres i un cavall. Tenia una gran guarda d’ovelles. El 1667, pertanyia al senyor Marc Vallès, ciutadà militar, i a la seva esposa Catalina Reus. Amb Almadrà, feia un esplet anual d’oliva valorat en una mitjana de 650 lliures. El 1694, era del senyor Miquel Reus de Solleric i Vallès. Confrontava amb Solleric, Son Bergues, s’Olivaret d’en Muntaner i les tres possessions del lloc d’Almadrà, denominades Son Ordines, Son Sampol i Son Vallès. El 1994, és una pertinença de la possessió de Solleric.

Gran Enciclopèdia de Mallorca.

Fotos:
Olivars de Solleric i la Serra de Tramuntana.
Ses Cases Noves de Solleric.
Olivar de Ses Cases Noves.
Tafona esbucada d'Oliclar.
Oliclar.
Clot d'Almadrà.

· Els Arbres d’Alaró
· L’olivera (Olea europaea) (I). L'olivera mallorquina

~