Del cirerer de pastor

Taxonomies

El cirerer de pastor, arç blanc o garbuller (anomenat pels botànics Crataegus monogyna) és una espècie molt habitual en les nostres bardisses i espinals, de sòlida reputació medicinal i ben coneguda per aquells que sovintegen les serralades del país. Però a poc que pareu un poc més d'atenció a alguns dels trets d'aquest tenaç arbrell --posem per cas, a la forma i la pilositat de les fulles, a la presència i la quantitat d'espines, o a la forma i la grandària dels seus fruits-- caureu en el compte de la gran variabilitat que caracteritza aquesta espècie: al costat d'exemplars de fulles densament peloses i profundament retallades, per exemple, en poden aparèixer altres amb les fulles coriàcies, pràcticament sense pèls i a penes lobulades. Tot i que moltes d'aquestes variacions morfològiques han estat descrites --i batejades-- com varietats o subespècies, l'opinió actualment més acceptada és que manquen de valor taxonòmic i que només representen formes extremes dins la variabilitat natural de l'espècie.

Com sol ser habitual en moltes rosàcies --família a la qual pertany--, la diversitat morfològica del nostre cirerer de pastor ha d'atribuir-se a la seua complexa biologia reproductiva, que facilita la hibridació i la introgressió amb altres espècies pròximes, o que permet que alguns exemplars produisquen llavors de forma asexual (o apomíctica), procés que dona lloc a peus genèticament idèntics a aquells dels quals procedeixen. A mi, que ja sabeu que aquestes coses m'enxisen i que tinc una especial debilitat pels garbullers, fa temps que em van cridar l'atenció alguns peus que creixen ací i allà per la comarca, i que d'entrada sobten per la seua grandària --arriben fàcilment a superar els cinc metres d'alçària-- i sobretot pels seus fruits, significativament majors del que resulta habitual en C. monogyna i que, a diferència també del que sol passar amb aquesta espècie, sovint contenen més d'un pinyol; trets, aquests, que indicarien una possible relació amb una altra espècie de Crataegus que fins fa alguns anys es cultivava amb certa freqüència en aquestes terres, i que coneixem com ceroler, soroller o atzeroler (C. azarolus).

Si no vaig errat, doncs, almenys alguns d'aquests cirerers de pastor de voluminosos fruits rogencs i port arbori que hom troba de tant en tant per l'Alcoià i el Comtat, deuen correspondre a allò que els botànics anomenen Crataegus x sinaica, i que de fet és l'híbrid natural entre garbullers i cerolers. Un híbrid que, segons he pogut saber, s'utilitzava sovint com a portaempelt per als cerolers cultivats per la seua major resistència, per la qual cosa és molt probable que la seua presència actual en aquestes terres siga testimoni d'un conreu del qual cada vegada queden menys restes. Un exemplar destacable d'aquest probable C. x sinaica creix a la vora del riu d'Alcoi, ben a prop de casa, tot i que fins aquesta tardor, en que ha fructificat profusament malgrat la intensa sequera, no li havia prestat massa atenció. Pel moment, aprofitant l'abundant collita, he agafat un bon grapat de fruits --que els majors del poble van descartar com a ceroles, "que són més grans i grogues", i van identificar inequívocament com a cireres de pastor-- i he plantat algunes llavoretes en casa, a veure si hi ha sort i germinen perquè la veritat és que l'arbre em sembla ben bonic. Però allò que més m'interessa, ara com ara, és respondre a una pregunta cabal: faran, els fruits d'aquest híbrid, un licor tan bo com els seus progenitors, o potser fins i tot millor? La resposta, en unes setmanes.

Tot i que la varietat d'atzeroler que produeix fruits groguencs (var malus, també anomenada var chlorocarpa) és la més habitual a la meua zona, n'hi ha també de fruits rogencs, els quals s'atribueixen a la var azarolus. Aquests atzerolers, però, se'n diferenciarien de C. x sinaica pels fruits més grans i habitualment amb quatre a sis llavors. Quant a C. ruscinonesis, nom que s'utilitza sovint per a designar exemplars semblants a aquest, allò més probable és que es tracte d'un sinònim de C. x sinaica, però també hi ha autors que el consideren com una variant de C. azarolus, i d'altres de C. monogyna.

Josep Nebot Cerdà

· Article publicat a La línia de Wallace el 03.10.2014 ·

Boscos guaridors

Boscos contra la fibromiàlgia

Passejar per arbredes centenàries disminueix
els símptomes de la malaltia

Un assaig clínic realitzat a la Garrotxa
prova que es redueix el dolor i l'insomni

Participants en l'assaig clínic passegen pel bosc i s'abracen als arbres. Iconna / Joan Castro

El desaparegut premi Nobel José Saramago explicava que el seu avi, abans de morir, va anar a acomiadar-se dels arbres de l'hort fent-los una abraçada mentre plorava, perquè sabia que no els tornaria a veure mai més. L'escriptor no va precisar si el gest del seu familiar era de pena o d'agraïment, encara que és possible que fos per les dues raons. Els últims mesos, membres de l'Associació de la Fatiga Crònica i la Fibromiàlgia de la Garrotxa també s'han abraçat als arbres centenaris que poblen el bosc de Can Serra, situat al costat d'Olot, i si se'ls ha escapat alguna llàgrima durant aquesta espècie de comunió amb la natura ha estat per gratitud, ja que aquests gegants vegetals han tingut un paper clau en la millora de la seva malaltia.

El doctor Secundino López-Pousa, coordinador del servei de Neurologia dels hospitals Josep Trueta de Girona i Santa Caterina de Salt, va presentar ahir els resultats preliminars d'un assaig clínic realitzat per professionals d'aquests centres en col•laboració amb la Universitat de Girona amb l'objectiu d'estudiar l'efecte dels boscos madurs (aquells que tenen més de cent anys i no han patit modificacions recents per l'acció humana) sobre els malalts de fibromiàlgia. Un estudi que ha donat uns resultats positius i esperançadors a l'hora de plantar cara a la malaltia.

Els beneficis coneguts / Els beneficis dels anomenats boscos terapèutics o guaridors són coneguts des de fa temps al Japó, Corea del Sud, el Canadà, els Estats Units o Alemanya. «En aquests països s'han estudiat les diferències que hi ha entre les persones que van habitualment a passejar per boscos madurs i la gent que només viu a la ciutat. Nosaltres hem volgut fer un pas més i hem volgut provar si amb una malaltia com la fibromiàlgia, que té una prevalença molt alta i per a la qual només hi ha tractament simptomàtic, es podria tenir un benefici terapèutic», va explicar el doctor.

Per portar a terme la prova es van escollir a l'atzar dos grups formats per voluntàries de l'associació. Una quinzena d'elles van passejar regularment per un bosc nou, amb un arbrat d'entre 5 i 35 anys d'edat, durant un període de 15 dies. Un altre grup semblant va fer el mateix, però en aquest cas les passejades es van fer pel bosc de Can Serra, amb un arbrat irregular de més d'un segle de vida.

«Una vegada una persona ha caminat uns 10 o 15 minuts per un bosc, disminueix la freqüència cardíaca i la pressió arterial. El sistema simpàtic de l'organisme redueix la seva activitat. Al mateix temps es produeixen accions cardiovasculars, perquè algunes substàncies, com endotelines i citocines, també es modifiquen. A més, augmenten les substàncies d'inhibició sobre les cèl•lules cancerígenes i augmenta la resposta immune», va afirmar el responsable de l'estudi.

Millora substancial / Aquests beneficis en els sistemes nerviós, circulatori i immunològic, que ja eren coneguts, es van produir en els dos grups. La diferència que s'ha trobat és que, quan es van estudiar les persones que van passejar pel bosc jove, els símptomes de la malaltia que presentaven el primer i l'últim dia eren pràcticament els mateixos. Només havien millorat una mica. Però quan es va analitzar el grup que havia anat al bosc madur es va comprovar que havia millorat «de manera significativa», en una disminució del dolor i de les nits d'insomni i en un augment dels dies de benestar. És a dir, havien millorat en els principals símptomes de la malaltia.

El doctor López-Pousa va explicar que aquests efectes benèfics s'atribueixen a la inhalació de les substàncies aromàtiques que desprenen els fongs, els olis i les resines dels boscos. «Aquestes substàncies són mediadors cerebrals, perquè augmenten la serotonina i regulen la noradrelanina. S'ha de tenir en compte que el 80% de la farmacologia actual prové dels boscos. La mateixa penicil•lina és un fong i als boscos centenaris hi ha un equilibri biològic entre les plantes, els bacteris i els animals», va insistir. La seva intenció és estendre ara aquest estudi pioner a nens amb dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) i a persones amb trastorn autista, ja que està demostrat que molts d'ells milloren quan van a la muntanya.

Fina González, presidenta de l'Associació de la Fatiga Crònica i la Fibromiàlgia de la Garrotxa, i dues membres més de l'entitat que han participat en l'estudi es van mostrar ahir exultants. «Hem disfrutat molt amb aquesta experiència, perquè hem descobert una altra manera de tractar la malaltia. Estem tan convençudes dels bons resultats d'aquestes passejades que hem decidit que les continuarem fent pel nostre compte, i si cal vindrem a l'hivern amb gorra i bufanda», van assegurar.

González va reconèixer que les principals millores que havien notat les persones que van passejar pels boscos madurs eren una disminució del dolor i dels dies d'insomni. És per això que recomana aquest tractament a tots els afectats, i també a tots els malalts.

La pauta de l'estudi era passejar tranquil•lament tres cops a la setmana per 1,2 quilòmetres de bosc durant 15 dies, però elles la van complementar amb intenses abraçades a les soques. «Ha sigut una iniciativa nostra, perquè diuen que, quan t'abraces a un arbre i et concentres, sents la seva energia. A més a més que estàs molt a prop seu per aspirar tots aquells fongs i olis que diu el doctor, és un moment en què estàs amb tu mateix i connectes amb la natura», va argumentar.

Ferran Cosculluela / Olot

· Article publicat a El Periódico el 24.10.2014 ·

•

Itineraris guaridors

El projecte Selvans identificarà a Girona
una trentena d'arbredes terapèutiques

Els beneficis dels boscos terapèutics són tan coneguts al Japó que fins i tot han encunyat una expressió (shinrin yoku) per referir-se als «banys de bosc». Els resultats preventius d'aquesta teràpia són tan exitosos que des del 1985 el Govern japonès ha impulsat una xarxa d'arbredes guaridores amb l'objectiu de reduir la despesa en sanitat a mitjà termini, mentre que els seus metges prescriuen les passejades entre boscos centenaris com a mesura per prevenir algunes malalties.

Amb una mica de sort, a partir de l'any que ve és possible que no calgui viatjar al país del sol naixent per disfrutar d'aquests itineraris naturals que curen. L'oenagé Accionatura, la Universitat de Girona, la Diputació i el Patronat de Turisme de Girona estan treballant en un projecte destinat a identificar i protegir una trentena de boscos terapèutics a la demarcació. Es tracta del programa Selvans, en el qual també estarà inclòs el bosc de Can Serra d'Olot, on s'ha dut a terme l'assaig clínic sobre els efectes d'aquests espais en els malalts de fibromiàlgia.

Preservació

«Ara estem identificant uns 30 o 40 emplaçaments. Són boscos madurs (amb més de cent anys) o amb una qualitat paisatgística que tenen potencial terapèutic. Es tracta d'una primera fase, perquè després es pretén estendre-ho a la resta de Catalunya i l'efecte serà molt positiu. Calculem que l'1% de la massa forestal del país està dintre d'aquesta categoria, encara que l'ideal seria preservar entre el 5% i el 10% dels millors boscos», explica Jaume Hidalgo, enginyer forestal i coordinador del projecte.

L'objectiu del programa és generar un nou servei de salut i benestar per a les persones i, al mateix temps, enriquir la xarxa de boscos madurs custodiats, incorporant-hi aquells espais que, per la seva edat, estiguin a punt d'entrar en aquesta categoria. Una altra de les finalitats és involucrar els agents del territori en la gestió d'aquesta oferta.

«Quan vam indagar sobre l'experiència japonesa i coreana vam veure que aquesta aposta es converteix en un motor econòmic del territori, cosa que ajuda a conservar els indrets, que estan molt amenaçats», comenta Hidalgo. El plantejament és que als boscos madurs que estiguin a prop de pobles o ciutats s'hi instal•lin cartells i senyals que expliquin el comportament que s'ha de seguir i que indiquin els recorreguts. «No s'obriran passos nous però s'optimitzaran els camins existents», puntualitza Hidalgo.

A les zones més apartades i vulnerables, les visites es faran de manera concertada amb algun actor del territori, que pot ser una entitat, una associació o fins i tot el mateix propietari del bosc. «El plus del projecte es basa en aspectes nous. Són uns itineraris per indrets amb qualitat terapèutica i paisatgística on és molt important l'actitud de l'usuari. No són passejades per anar cridant o enganxat al mòbil. Són llocs per visitar-los amb respecte, atenció a la respiració i silenci, perquè t'arribin als sentits», afegeix Hidalgo.

Aquest enginyer forestal reconeix que el seu principal objectiu és la preservació d'aquests llocs singulars. Però aquesta dedicació també l'ha portat a valorar-ne els beneficis terapèutics. «Aquests boscos són casa nostra, on l'espècie humana s'ha desenvolupat. Tornar a ells és tornar al nostre medi natural, i en l'actualitat és evident que hi ha un dèficit de naturalesa», conclou.

Ferran Cosculluela / Olot

· Article publicat a El Periódico el 24.10.2014 ·

Un pi de Caldetes

El Pi de la copa xata del Parc de Can Muntanyà

Diuen que el romandre estàtic és un dels comportaments més contraposats dins de la natura; és per això que determinades accions de l’home són mofades pel simple desenvolupament d’aquesta en llibertat. Un cas que il·lustra a la perfecció aquesta sentència el trobem al Parc Muntanyà de Caldes d’Estrac.

Fa un grapat d’anys es disposà un banc fet d’obra al voltant del tronc d’un pi situat en un dels extrems superiors del parc. Vist des de dalt de la copa de l’arbre era talment un braçalet de pedra que encerclava un braç amb pell d’escorça. Amb el pas dels anys, aquell ornament es va anar fent petit, potser perquè els constructors mai van tenir en compte que es tractava d’un esser viu que desitjaria créixer i fer-se gran. Amb paciència i perseverança la força interior emergent de les arrels va permetre un dia esberlar l’argolla que l’empresonava i continuar una expansió impossible d’aturar.

Si mai us trobeu fent un tomb per Caldetes no us podeu perdre el passeig pel Parc de Can Muntanyà, situat a la falda del Puig Castellar. Aquest espai antigament formava part del jardí romàntic de Can Arquer de la Santema. L’indià Adolf Muntanyà, natural de Granollers, a l’any 1934 va adquirir-ne la propietat. Al bell damunt, a la banda esquerra, trobareu esperant-vos el Pi de la copa xata del Parc de Can Muntanyà.

Franc Guinart (Capellades)

•

Encontre inesperat

A punt de comiat i de tornada,

desfent la falda enjardinada,

tu, ferm, immòbil i silenciós,

desapercebut, malgrat que grandiós,

allà dalt, en un racó,m’esperaves.

Vaig entendre, d’immediat,

com les presses i els neguits absurds

ens fan cecs davant d’aspiracions lloables,

aquelles que des de les arrels

eixamplen copes verdes com abraçades,

aquelles que el nostre esguard

sembla fer més grans i justificades.

Franc Guinart

tardor/2014

Un 'Wollemia nobilis' als Jardins de la Tamarita

A peu de carrer

Una planta del juràssic a BCN

Els jardins de la Tamarita, al passeig de Sant Gervasi, guarden una gàbia. És una carcassa especial, està oberta per la part de dalt i hi viu una planta que va conviure amb els dinosaures fa 150 milions d'anys. Es tracta d'una Wollemia nobilis, conífera que es creia extingida fa dos milions d'anys i de la qual fa una dècada es van trobar 40 exemplars a Austràlia. El 2006, el Jardí Botànic de Barcelona en va adquirir un exemplar i, el 25 de febrer del 2010, uns xavals en van plantar un exemplar en aquest jardí romàntic que, en realitat, és una capseta de sorpreses com gairebé tot el que va projectar Rubió i Tudurí.

L'exemplar de 'Wollemia nobilis', als jardins de la Tamarita. (Ferran Nadeu)

Caminar per un jardí ple de fonts, i plovisquejant, és un regal de la tardor. El de la Tamarita és un jardí públic que Francisco Mata, un industrial cotoner, va construir com a casa i jardí familiar. Ahir al matí no hi havia gairebé ningú, només els jardiners, que unes línies més endavant m'ensenyaran a mirar el jardí d'una altra manera, i estudiants de la Universitat Ramon Llull. La pluja fina havia espantat les mainaderes i era massa d'hora perquè els xavals amb uniforme s'apropiessin dels gronxadors.

Dues universitàries es resguardaven de l'aigua al porxo de la Fundació Blanquerna, em descrivien el jardí com «un lloc de pas». Hi entraven dos turistes perduts; la parada del Bus Turístic està al davant.

El que és bucòlic, a vegades, desperta l'espant i aquí hi ha molts racons i raconets als quals l'urbanita ja no està acostumat. En un caminet, un treballador de TMB escurava un tàper. Ens saludàvem com si estiguéssim al bosc o al poble. Ja no se sentia la ciutat. Aquest és un jardí que no dóna possibilitats als selfies: és difícil fotografiar-lo. Fins i tot la plaça dels Quatre Continents té un angle obert al cel.

En l'el·lipsi, és impossible enllaçar Amèrica (un ésser femení amb plomall i un caiman) amb el que, en teoria, és Europa (un soldat romà i l'única de les quatre escultures masculines i sense animal).

Coneixia doncs els jardiners: m'explicaven l'existència d'aquesta planta juràssica. La buscava al fons de l'edèn i, coses estranyes a Barcelona, no hi ha cap placa que expliqui la seva història, la seva procedència o qui la va portar; només està allà, en aquest petit corral solitari. Qui s'asseu als bancs que hi ha a prop dels jocs li dóna l'esquena; qui juga al ping-pong no la veu. El focus de llum del fanal no la il·lumina. És tan petitona que encara no sobrepassa la tanca, en aquest cas protectora.

Ahir era dia de gàbies, en aquesta hi ha vida i, a més a més, no té tancament. Aquest exemplar, amb els anys, creixerà fins a arribar a entre 20 i 30 metres. M'acomiadava dels jardiners preguntant per unes flors que havia vist en aquest jardí tardoral. Una, em deien, és una «mala herba». Jo la veia com unes campanetes que pintaven de morat el glauc. L'altra, coneguda popularment com a celestina, està a prop de la porta d'entrada. És blavosa, plumbago, m'explicaven els jardiners que és el seu nom.

Catalina Gayà

• Article publicat a El Periodico el 01.10.2014 •