L'home que viu a la soca d’un arbre

·

L’Home dels Nassos

·

Avui dia 31 de desembre, el darrer dia de l'any, és el dia que es passeja pels carrers l’Home dels Nassos, l’home que té tants nassos com dies té l'any. L’Home dels Nassos, a cada poble, a cada barri, a cada indret, es passeja pels mateixos llocs on des de temps immemorials ha acostumat fer-ho, en alguns llocs també acostuma anar en alguna casa, establiment, fonda, taberna o ateneu. El que cal fer avui és anar de voleio per veure si aconseguim trobar-lo i fer-hi una xerradeta.

·

En Joan Amades explica que l'Home dels Nassos segurament era la transformació d'un personatge mític que tractava de simbolitzar l'any i que havia estat representat per un arbre, l'arbre dels nassos, espècie molt rara i que molt probablement degué ésser la mansió o posada de l'esperit de la vegetació, que era el qui hom venerava i ponderava. Pel Pirineu explicaven que l'Home dels Nassos vivia dins de la soca d'un arbre, l’Arbre dels Nassos, i que al punt de rompre l'alba del dia d'avui sortia del seu amagatall i venia vestit de fulles de dotze arbres diferents i de quatre colors.

La representació de l'any amb la forma d'un arbre és troba en l’imaginari de moltes cultures, l'esperit de la vegetació s’ha venerat des de temps antics per tot arreu. De l’arbre com a metafora i simbol de l’any també hi ha una endevinalla adient per dir en aquests dies de l’any:

"l'arbre amb dotze branques,
a cada branca quatre nius,
a cada niu set ouets
i cada ouet està batejadet"

Si ens hi fixem bé podrem observar que l’arbre dels nassos no només es troba pel Pirineu. Per tot arreu, pels boscos i pel camp, als carres dels pobles i de les ciutats, també hi ha arbres dels nassos, i segurament que en molts d’aquests arbres hi viu l’Home dels Nassos.

Així que ja ho sabeu, quant aneu a passejar estigueu atents per si veieu arbres amb nassos, si en veieu algun el podeu saludar, el podeu abraçar i fer-li un truc-truc, es possible que allà dintre hi hagi l’Home dels Nassos.

· Més informació: L'Home dels Nassos als Països Catalans ·
· Fotos: · Joël Evelyñ & François · Elido Turco · Chris Casciano ·
· BenetS · Bernat Gascón Cabestany · Cheryl · Michel Albouy ·
· OliviNopoli · OliviNopoli · joanbc37 · Ross Castel · 남원에서.범오빠 ·

Esclats de boix grèvol

El camí de l'establia

El camí de l'establia
no el sabríem oblidar.
Atzavares el voregen
i espurneig de gallerans.

Ara deixa la carena
i s’endinsa pels sembrats.
Al camí de l’Establia
cal anar-hi peu descalç.

Brilla el grèvol, fuig la boira,
el cel tiba de tan blau.
I la neu de la congesta
com la palma de la mà.

Tomàs Garcés i Miravet
(Barcelona, 9 octubre 1901 - Barcelona - 16 novembre 1993)

Nadal dels infants

Per Nadal
collirem la satalia.
Per Nadal
ha florit el penical.

Una cova s’esbadella
en un corriol estret.
I la llum d’aquesta Cova
de la terra treu el fred.
Ja s’ablana d’alegria
fins la pedra del penyal.

Per Nadal
collirem la satalia.
Per Nadal
ha florit el penical.

Bou i mula del pessebre
com escalfen l’aire humit!
Orenetes i cardines
van pel vidre de la nit.
I la porta forrellada
hem obert el camí ral.

Per Nadal
collirem la satalia.
Per Nadal
ha florit el penical.

Tots volem anar-hi, mare,
i volem anar-hi amb tu.
Per l'Infant de l'Establia
l'estelada volta i lluu.
Li darem el grèvol tendre,
n'ompliràs el davantal.

Per Nadal
collirem la satalia.
Per Nadal
ha florit el penical.

Tomàs Garcés i Miravet
(Barcelona, 9 octubre 1901 - Barcelona - 16 novembre 1993)

Arços i grèvol

Arços i grèvol,
oculta neu, prim aire
de tramuntana.
Hivern del mar: sol fràgil
damunt platges desertes.

Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 10 juliol 1913 - Barcelona, 22 febrer 1985)

Demà, a trenc d'alba...

Demà, a trenc d'alba, allà on s'esdevé blanca la campanya,
Jo marxaré. Veus tu, jo sé que tu m'atens.
Jo aniré pel bosc, jo aniré per la muntanya.
Jo no puc romandre lluny de tu per més temps.

Jo caminaré amb els ulls aferrats en les meves pensades,
Sense veure res a fora, sense escoltar cap brogit,
Sol, desconegut, l'esquena corbada, les mans plegades,
Trist, i el dia per a mi serà com la nit.

Jo no miraré ni l'or del crepuscle del dia que tomba.
Ni els vaixells de veles a la llunyania descendent vers Harfleur,
I quan jo arribaré, jo posaré damunt la teva tomba
Un ram de flors de boix grèvol i de brucs en flor.

Victor Hugo
(Besançon, 26 febrer 1802 — París, 22 maig 1885)
Traducció: Pau Mestres i Parés
•

Demain, dès l'aube...

Demain, dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.

Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.

Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.

Victor Hugo

Libèl•lula en vol

Que fas bella libèl·lula
saltant entre les flors del taronger ?
És de matí, hi ha rosada,
el ginebró encar no ha despertat,
vas i véns pel brancam de la boixeda
o et quedes encisada
mirant el verd de la molsa,
l´esclat proper del boix grèvol
o l´heura que s´arrapa per l´arbrat.
Ara no facis d´espiadimonis,
aprèn a gaudir la joia
que entorn de cada cosa s´hi endevina.
El bell marfull del jardí,
El card florit, l´aloc de torrentera,
la cuca de llum o el bernat pescaire.
Mira el poni con gusta l´herba gerda,
la flor d´oriol salvatge
o l´esbarzer que aplega ja les móres.

Pere Vives Sarri
(Barcelona, 30 desembre 1924 - 19 octubre 2010)

Convivència d'aigües, el meu paisatge

El vol de les gavines confon les superfícies, espills
de rogenques nuvolades ponents, riu amunt.
Davallen els camins vers la planícia reverberant de sol.
La lluna s'emmiralla, basses de nits salobres
El teu alè m'apropa la fragància dels grèvols odorants,
aspre vent de dalt tallant entre el rocam esquerp.
Els voltors vinclen el vol en mòbils espirals.
Al fons del barranc, lluent silenci, els còdols.
De les últimes cendres, foc vespral, un poema
arrapa àvidament les més lleus engrunes de càlids epitelis.
Metafòric redós, alquímia, l'escriptura. Humides oquedats,
esclat, a l'alba, d'irreals colors i llavis líquids,
demoren la immediata urgència d'atresorar imatges.

Zoraida Burgos i Matheu
(Tortosa, Baix Ebre, 10 març 1933)

Neix, Nen, un altre cop

Neix, Nen, un altre cop,
aquest any que les baies
dels gallerans i del grèvol
són els grumolls de sang
que duem a les mans,
senyal de sofriment
i del dolor aferrat
i l'angoixa congènita.

Neix, Nen, un altre cop,
entre la mula, estèril,
i el bou, capat. Escalfa't
amb els peuets innocents
amb el seu baf humit,
mou-te al llitet d'agulles
del fenc gebrat, cruixent,
dels nostres cors rebecs.

Neix, Nen, un altre cop,
oblida la misèria
de la nostra abundància
i aquest pessebre brut
que guarnim amb deixalles,
molsa de plàstics, rius
d'àcids letals, turons
devastats ja per sempre.

Neix, Nen, un altre cop,
i venç aquest soroll
enferritjat del món;
el grinyol i l'ahuc,
el plany, el crit, el clam,
el xiscle i el rogall,
venç-los amb el silenci
de la teva paraula.

Neix, Nen, un altre cop.
Fes-ho a cegues. No dubtis,
aquest any desolat.
I mira'ns i sorprèn-nos
ni que sigui amb l'esbós
d'un somnriure precari.

Narcís Comadira
(Girona, 22 gener 1942)

· Fotos: · Jaume Borredà · Josep Mª Comas Sugrañes · Miquel Àngel Vich ·
· gusikalo · Xevi V · Agustí Reixach i Coll · Màrius Domingo · unamagrana ·

El rei grèvol

«Brilla el grèvol, fuig la boira»

Il·lustració : Jordi Casamajor

'Ilex aquifolium'

«Les estrelles espurnegen
el vent glaçat.
Aquesta nit és de vetlla,
nit de Nadal.
Del cel estant les estrelles
el miracle han espiat.
I llisquen meravellades
damunt els marges nevats...»

Amb les línies del llibre de Tomàs Garcés i Miravet Grèvol i molsa. Vint-i-quatre poemes de Nadal, arribem a la vigília de Nadal, avui.
Tot i tractant-se d'un llibre ple de dolços descobriments, el grèvol, a part del títol, no hi apareix més que un parell de vegades. Els nens al poema «Nadal dels infants» canten: «Tots volem anar-hi, mare,/ i volem anar-hi amb tu./ Per l'Infant de l'Establia/ l'estelada volta i lluu./ Li darem el grèvol tendre, / n'ompliràs el davantal». I continuen, com a cada estrofa: «Per Nadal/ collirem la satalia./ Per Nadal/ ha florit el penical».
El poc protagonisme del grèvol, la discreció de les seves aparicions al llibre que porta el seu nom, és natural. Té més sentit prestar l'atenció al pessebre, on «el branquilló de pi, tan fi,/ simula un arbre sense fulles”, exclamant amb delit: «I si les pedres del Portal/ l'heura cobria amb fulla clara,/ la llar serà més dolça encara,/ ara que ve Nadal». Per als cristians, el grèvol té un paper passiu als misteris nadalencs: només és una decoració, un ornament. Així – com a ornament que afegeix color als esdeveniments – el poeta torna a mencionar-lo a El camí de l'establia: «Brilla el grèvol, fuig la boira,/ el cel tiba de tan blau...»
Diu una llegenda cristiana que la creu de Jesús es va fabricar de grèvol: la resta dels arbres es van negar a prestar-s'hi i feien que la seva fusta es partís amb el primer cop de la destral; només el grèvol va resistir. L'altra llegenda diu que les baies d'aquest arbre, fa milers d'anys, eren blanques com el pa fet amb farina de blat. El patiment de Crist els va tornar vermells: la sang vessada per ell els va fer canviar de color.
Als temps més antics, el grèvol, un arbre eternament verd que alimenta als ocells i és perillós per als humans, tenia un paper més important, molt menys ornamental. No se sap del cert si el culte del grèvol ve dels celtes o dels romans. L'arbre del món, l'arbre de la vida, per als celtes, era el roure: el Rei Roure era el rei de l'any mentre els dies s'augmentaven. Quan els dies començaven a minvar, arribava el torn del Rei Grèvol, l'arbre dels morts, «el roure punxegut». Creien que en aquella època, el Roure i el Grèvol suportaven els dos costats del pont que s'estenia des de la terra dels vius fins a la terra dels morts. Els druides cremaven les seves branques el dia del solstici d'hivern, i les dedicaven al Sol.
Per als romans antics, el grèvol era l'arbre de Saturn, déu de l'agricultura. Adornaven les seves imatges amb les branques de grèvol, i les regalaven als amics i familiars com a símbol de la sort i de la protecció contra el mal durant els dies de les Saturnàlies (del 17 al 23 de desembre).
Per acabar aquesta breu excursió al món dels arbres i dels humans que els estimen, voldria desitjar-vos unes bones festes amb un altre fragment del llibre Grèvol i molsa, del qual ja n'he citat tant:

«Tendres albades de Nadal!
Boires i fum no les apaguen.
Sota la cendra hi ha la neu,
sota l'escorça hi ha la saba».

Alexandra Grebennikova

· Article publicat a El Periòdic d'Andorra i a Avet Verd el 24/25.12.2011 ·

· Foto: · Manel Zaera ·

Arbres i tions

Bones festes de Nadal !

Hivern

Estimo la quietud dels jardins
i les mans inflades i vermelles dels manobres.

Estimo la tendresa de la pluja
i el pas insegur dels vells damunt la neu.

Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l'estufa.

Estimo les nits inacabables
i la gent que s'apressa sortint del cinema.

L'hivern no és trist:
És una mica malenconiós,
d'una malenconia blanca i molt íntima.

L'hivern no és el fred i la neu:
És un oblidar la preponderància del verd,
un recomençar sempre esperançat.

L'hivern no és els dies de boira:
És una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

L'hivern és el silenci,
és el poble en silenci,
és el silenci de les cases
i el de les cambres
i el de la gent que mira, rera els vidres,
com la neu unifica els horitzons
i ho torna tot
colpidorament pròxim i assequible.

Miquel Martí i Pol
(Roda de Ter, 19 març 1929 - 11 novembre 2003)
•

En aquest Nadal, lliçó d’un vell profeta

A Montserrat Roig

Uns tristos mots que sap si portaran
vestigis d’alegria a la tristesa:
davallades cisternes del temps,
esglaons del meu fred fins al ulls del no-res.
Amb vana agitació els qui són del tot morts
feien esperançadament que aquell incert demà
m’esdevingués la sang d’ahir, vergonya avui.
Aleshores sentia cada hivern la bona olor
humida de la molsa estesa sota l’ombra
de galzeran i bruc, arbres d’un petit món
glaçat per sempre, immòbil ben endintre dels pous.
Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat,
sol entre la multitud que d’esma va dient
paraules allunyades d’una promesa pau,
i jo escolto i miro i cerco, i no hi ha pau enlloc.

Salvador Espriu
(Santa Coloma de Farners, 10 juliol 1913 - Barcelona, 22 febrer 1985)
•

L’arbre de Nadal

Enguany per Nadal
penso guarnir un arbre
tot especial.
No el faré pas al rebedor;
el plantaré dins el meu cap,
on no hi ha teulat
i podrà pujar
ben alt i ben sa.
Serà un gran avet
amb milers de branques i ben verd,
el més bell del món
ple de regals encisadors
d’aquells que mai no són
als aparadors:
Un raig de sol
per al pardal que tremola;
una catifa de violes
per al prat gelat;
la sol.lució al problema
més enrevessat
per als estudiants fluixos en aritmètica
una bona paga
per al jubilat ;
doble mesada
per al mestre pacient,
i l’ oli barat
i el pa regalat
a tota la gent.
I una muntanya de jocs i joguines,
i en lloc de les etiquetes
amb preu , hi veureu
els noms dels nens i les nenes,
d’aquí i d’arreu
que mai no han tingut
res per Nadal
i que mai no han sabut
què és un regal.
Perquè si un sol vailet resta
sense festa,
ni que només sigui un sol petit
que a qualsevol indret del món,
qui sap a on,
plora la vida
amb pena i amb delit ,
Nadal és una gran mentida
I s’ ha de fer tot nou,
com una divisió quan no surt
la prova del nou.

Gianni Rodari
(Omegna, 23 octubre 1920 - Roma, 14 abril 1980)
•

Arbre

ara dic arbre
i puc fer niu entre el fullam
com si el verd fosc em preservàs
del blanc desert de gebre
i si el record s'hi complica
sabré que tot abric és breu
i es fon entre els tions dels dies
arbre desig
on és la deu l'ombra de l'altre bosc?

Vicent Alonso
(Godella, L’Horta, 1948)
•

El gran amic

“Potser el gran avet de la plaça,
malgrat l’estrany pessigolleig elèctric
o les petites clarors fora d’hora,
sent, ara que s’esgota el calendari,
un orgull pels vianants difícil de copsar.

Es l’honor del portador d’esperança
a través d’una bella i antiga metàfora,
la de la nit llarga per la llum desvetllada;
es l’honor d’anticipar el nou temps que arriba
a través dels diferents colors de bombetes enceses,
talment un ventall de sensacions a l’aguait.

No deixem de contemplar l’avet,
aviat no cridarà l’atenció quan es faci fosc,
el seu desig, però, és continuar brillant,
brillant tot l’any sota un altre paisatge,
aquell que envolta el cor de cadascú.”

Nadal-2011

Franc Guinart
•

El tió

Hi ha un pila de llenya tallada
que ha portat el camió
per fer foc a la llar.
Amb el tronc més gruixut que hem trobat
ja tenim preparat el tió.

L’hem tapat amb la vella flassada
que cada any ens el guarda el fred.
Ben arraconadet
li hem posat un pot d’aigua,
un poma vermella i crostons de pa sec,
que li agrada amb deliri.
Ben segur que demà, quan me’l miri,
sols hi haurà rosegons!

Ve del bosc; deu tenir set i gana.
Ara, aquí, com que està calentó,
ben menjat i tranquil, es prepara
per quan tots cridem: - Caga, tió!

El tió sap que som criatures
i esperant trere’n llaminadures
li peguem, sens voler fer-li mal.
Ell també, trapasser,
barrejat amb torró
a vegades ens caga... carbó!,
com a càstig per al més llaminer.

I ningú no s’enfada; no cal.
És un joc de Nadal.

Joana Raspall i Juanola
(Barcelona, 1913)
•

Cançó del Tió de Nadal

El dia de Nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera,
el poll a dalt del pi,
toca, toca el violí;
ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
gallinons amb sabatons;
el vicari fa torrons,
la guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats;
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millors;
torrons d'avellana,
torrons de pinyó,
caga tió,
si no et daré
un cop de bastó.

Cançó popular que es canta a l'Alforja i a Selva del Camp
•

· Fotos: · Dani Morell · Miquel Bohigas Costabella · Ferran Nogués · Bruno P. ·
· Jordi M.J · Miquel Bohigas Costabella · Carlos Pons · Albert Manyà ·

Astoradora síntesi floral

Card de formatjar (Cynara cardunculus)

Albó (Asphodelus aestivus)

Camí florit

Llevamà, card, fonollassa,
rosella, cascall, lletsó,
vinagrella, corritjola,
ginesta, aritja, fonoll,
passionera, cugula,
mareselva, safrà bord,
floravia, canyaferla,
baladre, argelaga, albó,
falguera, olivarda, estepa,
clavell de moro, coscoll,
heura, contell, englantina,
vidalba, murta, maimó,
cama-roja, campaneta,
ravenissa, bruc, guixó
(i en l’aire color de vauma
l’esgarrifança d’un poll).

Josep Maria Llompart
(Palma, 23 maig 1925 - 28 gener 1993)

[Jerusalem. Edicions 62, 1990]

Estepa blanca (Cistus albidus)

Sota la regalada ombra d'un om

L'om, el poeta i la paraula

L’om, tres vegades centenari
segons resa la rajoleta,
eixampla davant el poeta
son amable esplendor diària.

No hi ha mai res d’extraordinari.
La vida és casta, pura i quieta.
En un cantó la botigueta
prestigiosa de l’herbolari.

El poeta en el café, escriu.
Un home vell mira el diari.
Un gat dorm damunt d’una taula.

Únicament l’om sembla viu.
Un cor ardent i solitari
busca i no troba una paraula.

Vicent Andrés Estellés
(Burjasot, 4 setembre 1924 - Valencia, 27 març 1993)

Com un replec primer de l’univers

Com un replec primer de l’univers
en el líquid tendral d’estilitzades baies,
com un infantament al puny rosat de l’alba,
no la fona que gira sense esforç de la pedra
ni la frontissa neta de les portes que es tanquen;
com l’erol ombradís d’una primera ermita
on fossin tots els morts encara per plorar,
com la humitat dels oms sota una pluja lenta,
no la tinta que tiba com un tàvec.
De la pell de la vida sense pausa.

Com una veu, com una sola veu

Susanna Rafart i Corominas
(Ripoll, Ripollès 3 setembre 1962)

has vist algun cop, jordi bonet, ca n'amat a l'ombra
[fragment]

No res del que jo sóc és dolent. Si m'hi trobes,
és que m'atribueixes els ulls que tu congries.
L'om està molt ben fet: mai no parla del pi...:
jo mai no he somniat. En mi sempre és de dia,

i, perquè he decidit veure i viure a sol alt,
sé en català que "deu" en català vol dir
"la fontana que raja sempre seguit". El dogma
és un marbre i és de qui el fa. Jo faig camins

que no he de trobar, que just he de seguir:
l'èxit és el normal, el masculí i meu sexe
és un sentit que em mena a escoltar i tastar el món.
Sóc home, tot un cos; un home no té membres...

Blai Bonet
(Santanyí, Mallorca, 1926-1997)

Primavera anglesa

No és que un sol massa feble
filtrant-se entre aquests oms de fulla tendra
pugui fer-me enyorar primaveres més clares:
aquí l'herba esplendent i el vellut de la molsa
tenen llum permanent
i bé poden
recolzar passions amb perfum de jacint
o amb els pètals alats dels narcisos.
Lent, el canal discorre, quasi immòbil,
com si volgués quedar-se
la imatge pacient del pescador,
la trèmula frisança del bedoll,
o el núvol.
Res del món no existeix fora d'això,
fora d'aquesta
lentitud aparent
amb què se'n van les coses.
(Que punyent ens semblarà el dolor
amb aire nou i ocells entre els lilàs.)
Però el món va seguint el seu camí.
L'estudiant
ha tancat el seu llibre i es distreu
sembla que amb un bri d'herba.
Però és tot el món que el distreu,
la transparent cortina de sofriments i afectes
que li priva
de llançar-se al somriure esplendorós
d'uns instants que sap breus i que, amb tot,
són els únics feliços.

Narcís Comadira
(Girona, 22 gener 1942)

Dispars de caçadors

Dispars de caçadors sobtant la tarda clara!
Vet aquí que l’estiu —un altre estiu— és mort.
Floriren lli i espígol; el bruc és rosa encara.
S’han engroguit els oms de cara al nord.

I aquesta nit, igual que un somni jove,
el primer fred de l’any, tot blau, ha descendit.
I fresc, altra vegada, com una gresa tova,
el meu ésser s’aviva, ben arraulit al llit.
* * *
Com cada any repeteix iguals miracles!
Avui el cel serà més alt, més voladís.
Un aire, fatigat de tan verds espectacles,
escamparà un or tènue, activament feliç,

i els llibres tan llegits, la vella confiança,
seran verges i dolços com els bons moscatells
que es mengen cap al tard i ens omplen d’esperança,
com si ni el món ni els homes fossin un any més vells.
Octubre, 1940

Màrius Torres i Perenya
(Lleida, 30 agost 1910 - Puig d'Olena, Sant Quirze Safaja, 29 desembre 1942)

Estocolm

Superada la síndrome d'Estocolm,
M'estiro sota la regalada ombra d'un om.
Sota d'un om, escolta, sota d'un om
La meva vida passa, i tot el món.
I tot el món com passa, ai, tot el món.
la meva vida estesa és perquè som.
I com que som, desperto;
no hi cap la son.

No hi cap la son, escolta,
No hi cap la son.
Perquè el món em demana. si sé per on.
Aquest món, ai, demana, si sé per on.
Si cadascú és cadascú
I si un parell són dos,
Ningú és igual a ningú,
Ni el vençut ni el victoriós.
Cada un, acompanyat ,
Dels seus vicis i virtuts,
Acabarà en el forat, posadet en el taüt.

Per al món tinc resposta: jo sé per on.
Tornarà benhaurança per a tothom.
Per a tothom, escolta. per a tothom.
Però hi ha massa persones
Que encara no ho són.
Però hi ha massa persones.
Ai, que no ho són.
I quan tothom ho sàpiga, llavors la son,
Donará entrada al somni.
I roda el món.

I roda el món. escolta,
Com roda el món.
Superada la síndrome d'Estocolm,
Superada, ai, la síndrome d'Estocolm,
Me'n queden, més o menys,
Uns quants mllions,
de síndromes, pors, traumes. Vés quins collons.
Vés quins collons, escolta. Vés quins collons.

La vida, quina feina. també per a l'om.
I per a la seva ombra. Rodo amb el món.
I, com que tot rodola, qui sap cap on,
Però s'intueix, s'olora: va per tothom.
Va per tothom, escolta, va per tothom.
Que és cap cosa bona, doncs així som.

Que és cap, ai, cosa bona, doncs així som.
Fes-ho córrer. demostra-ho amb fets
I fon, la neu. que tot ho glaça; que surti el sol.
Que surti el sol, escolta, que surti el sol.
M'estiro sota la regalada ombra d'un om,
la regalada, ai, ombra d'un om.
Tots duem un dimoni dins,
Que surt al pitjor moment.
Quan com més cosins, més endins;
Com la farina i el forment.

Si la cançó no has entès,
No et preocupis, sol passar;
A mi em passa al Parlament,
Puig que sigui en català.

Francesc Pi de la Serra
(Barcelona, 6 agost 1942)

Eren dos i volien

S'estimaren; saberen
Josep M. Llompart

Eren dos i volien
ser joves per sempre, sentir l'ardit
combat de vida arrelar-se a la roca,
penetrar-se com l'aigua s'escalaixa
a frec d'ona.
Es veien
al cinema del barri o ran del llac,
sota els oms que somreien.
Només dos homes,
amics i prou, la gent pensava en veure'ls
riure, caminar d'esma.
Aquella nit, ell li va fer un regal
i, després de punxar-se, es van unir
llavor i llavor, com mai abans: sarments
i ceps brotaren de l'acost perfecte.

Antecedents personals: blennorràgia,
sífilis, sida, herpes i hepatitis.
Les bodes, d'amagat. No tenen fills.
La gent se'ls mira com si fossin cucs.

Tornen a casa a mig matí. Fa fred.
A l'hospital han pres la metadona
i els han punxat remeis molt cars, novíssims.
Ara perden aquella cruel basca
i lassos, devorats, se'n van al llit.
Saben que es moren, que són reus confessos.
I es miren l'un a l'altre, dues fulles
morents, enterques, a punt de caure.

Josep Planaspachs
(Berga, 10 agost 1953)

Si he de morir

Si he de morir, porteu-me
vora la mar,
aquell serà el meu regne:
gran i salat.
Si he de morir, deixeu-me
dessota un om,
aquell serà el meu regne,
el meu racó.
Si he de morir, gronxeu-me,
vull sentir el vent,
aquell serà el meu regne,
com vull ser rei.
Si he de morir, silenci,
vull sentir els planys,
gandul d'ofici
ni vull treballs.
Si he de morir, de pressa,
vestiu-me fosc,
el cos, que ara em pesa,
emprendrà el vol.

Joan Josep Roca Labèrnia

· Fotos: Stefano Zerauschek · Xevi V · Phil Champion · .Bambo. ·
· Hermann Falkner · Mª Africa · Hermann Falkner · Mª Africa · gemeinnützige eG ·