Cirurgia clandestina

Cirurgia clandestina


Seria l’any 1992 (més/menys 1,5), un arbre, Ulmus pumila, faria 15-20 anys que s’havia plantat, amb una ventada va caure a terra (cap al sud) tant llarg com era, però es veu que les arrels de la part sud tan sols es varen flexionar sense espanyar-se, l’arbre continuava viu. Aleshores es va procedir a la reconstrucció de l’arbre de la següent manera:

1. Reducció de capçada en presumpte correspondència amb les arrels trencades de la part nord. Les ferides produïdes aleshores no les trobarà ningú. Les que es veuen són d’una ràtzia posterior.

2. L’arbre es posa dret estirant amb un tractor. No dret del tot, sinó una mica inclinat al sud, no fos cosa ens caiés per l’altra costat, i adéu l’invent.

3. El fust faria un pam de diàmetre (ara fa prop d’1 metre de cintura). Es va trepanar a 1 metre d’altura col.locant una armella de pern que va travessar diametralment la secció el fust, de manera que l’armella quedava al nord i la rosca al sud, on es va posar un dineret gros i una femella.

4. Tot aprofitant que es tractava d’una voravia enrajolada, als dos escaires nord de l’escocell es varen incrustar sengles argolles al nivell del sòl.

5. Amb una cadena es va tensar des de cada argolla del sòl a l’armella del pern incrustat.

6. Ja només calia esperar que l’arbre creixés i que no vingués un huracà del sud (no sol passar).

El més emocionant, però, va esser fer tot això clandestinament. Amb un ajuntament on dominaven els carcamals (encara ara no saben de què parlam), i l’arbre al terra, l’únic que vaig esser capaç d’explicar va esser que necessitava un tractor per anar a esterrossar, la resta d’ormetjos degueren sortir de sa portassa de sa padrina, per això es va posar una cadena, enlloc dels cables homologats que hauria exigit el Larruy.

El postoperatori va esser molt més pausat en el temps, en les possibilitats de control i, en conseqüència, difuminat en la memòria. El pern degué quedar estrangulat aviat i engolit a curt termini sense possibilitat de moure’l per no provocar més ferides. Després hi va haver una remodelació de la voravia i la cadena va desaparèixer, ja haurien passat uns 6 anys i l’arbre s’aguantava bé.

Aquells anys, com que no tenia a ma cap revista per publicar això, ja no se me va acudir pendre notes sistemàtiques ni fer-ne un bon document gràfic, així que he reconstruït els fets de memòria, que pot fallar en algun punt, però no en els fets bàsics. I tampoc no sé dibuixar. Amb sort puc tenir alguna diapositiva a la capsa de “kaos”, si la trob la reciclaré.

Et voicí:

Epíleg: l’om aixecat encara és viu i porta una vida normal, si es pot dir normal a fer carrer, de franc i amb un prestigi social sota mínims, però ja el veis, al carrer Cabana 49 de Marratxí. El fust es veu integèrrim.