Una taula de fustes
Tenc un amic de tota la vida que
nom Mateu, un dia em va regalar una savina que ell mateix havia sembrat de
llavor. Si no crec mal recordar havia sotmès les llavors a un tractament amb
aigua escaldada per a facilitar-los, amb èxit, la germinació. Aquesta savina la
vaig plantar al corral, però un dia la vaig haver d’arrabassar, no podeu creure
com de mal de fer va ser aquesta feina, tan ben i profundament arrelada com
estava. El tronc, la fusta més gruixada, la vaig guardar al porxo.
L’om, naturalitzat, de vora de
torrents, zones humides o marjades amb capes freàtiques superficials, a
Mallorca és quasi desaparegut, extingit, a causa de la grafiosi. Aquesta
malaltia provocada per un fong que ofega els conductes per on circula la saba,
va arribar des d’Amèrica a Europa al segle passat. Si no crec mal recordar o no
tenc mal entès, la UIB va fer una selecció d’oms de la Península que
inicialment havien pogut resistir aquest mal i, amb la intenció de fer-ne un
reservori, en va fer planters prop de Binifaldó i Tossals Verds, al menys el
que jo conegui. Per les raons que fossin aquestes plantacions es varen
abandonar i per salvar-ne alguns que s’havien convertit en bonsais per gràcia i
creació de les cabres, a un d’ells per salvar-lo el vaig plantar al corral de
ca meva. El seu creixement, una vegada alliberat del càstig del barram, va ser
espectacular. Va començar a créixer i créixer fins que un dia assolellat i
tranquil, curiosament mentre jo era el corral, vaig escoltar el renou d’un
esqueix que vaig localitzar en el tronc trencat de per llarg fins a un poc
amunt de la meitat, de l’om. El vaig haver d’arrabassar i en vaig guardar la
fusta al porxo.
Un ocell va dur la llavor d’un
lledó que va germinar vora la paret que fa partió amb el meu veïnat. Va créixer
dret i esponerós perquè, encara que a mi no m’agradava el lloc que havia triat
perquè llevava llum a un bocí de marjada on hi necessitava la claror del sol
per a fer hort, ma mare sí que li volia, i ella decidí que allà havia de
créixer i quedar, fins que el veïnat, mal veïnat, ens va denunciar per les
molèsties que, deia, li ocasionaven les fulles que queien de l’arbre. El vaig
haver d’arrabassar i vaig guardar el tronc, la fusta, al porxo de casa.
A mitjans dels anys vuitanta del
segle passat, vaig tenir la sort de prendre una decisió que va marcar la meva
vida. Jo tenia una vintena d’anys i vaig aprovar una complicada selecció per a poder
estudiar a una de les deu escola de forestals que existien a la Península.
Concretament va ser a Lourizan, a Galícia. L’escola estava ubicada en un lloc
preciós, un antic palau de terres fèrtils a la ria de Pontevedra. Aquella
escola compatibilitzava estudi i feina per parts iguals i aquesta es
desenvolupava sobretot en un gran viver de tot tipus de plantes destinades a
cultiu agrícola, forestal o ornamental. Des d’allà vaig dur a Mallorca unes
llavors que jo, equivocadament, creia eren d’un pi sud-africà que si no record
malament es diu Pinus tadea, però ja dic, em vaig equivocar i el que vaig
sembrar en realitat van ser llavors de Cupressus arizonica, que a Galícia
creixen enormes i esponerosos per a futura producció de fusta o plantació
ornamental. En vaig regalar dos i el tercer el vaig plantar al corral on va
créixer alt i bonic fins que un cap de fibló el va desenterrar. Sense remei i a
pesar meu el vaig haver de llevar. Vaig guardar el tronc principal al porxo.
De cada vegada és més mal de fer trobar professionals propers i locals en fusteria, ferreria o qualsevol feina que requereixi això, bona vocació i professionalitat en el seu ofici. Al cap d’uns anys, vaig tenir la sort que aleshores coneixia un bon fuster a qui vaig proposar dur-li aquelles fustes per fer-ne una taula sobre la qual hi vaig col·locar un vidre gruixat. L’altre dia li vaig dir al fill que va néixer dos anys després d’aquella decisió, que miràs davall la taula a veure si hi veia una inscripció que jo recordava haver escrit i va fer aquesta foto. Després li vaig contar aquesta història que vos he contat a vosaltres. La taula és preciosa i viurà molts d’anys.
Joan Vicenç Lillo Colomar
També publicat al DBalears
Entrades
