Bon any, amics dels arbres

Bones festes amiguets!

el meu arbre pinyoner

li agrada festejar amb vosaltres,
gràcies per tanta calidesa i amanyagaments,
un *

~

· Pispat a la Namaga, Bones festes amiguets! ·

~

En l’escrit del dimarts 27 de desembre, L’últim arbre, l’últim home, la Namaga ens deia : a casa meva en neix un Amics, si el vols? pispa'l, un petó, i li vam contestar : Namaga : No deixis que tel pispi ningú. Qui en vulgui un que planti una llavor. És molt fàcil.
Doncs ara ens hi hem repensat. És molt maco el pi de la Namaga i està molt bé que convidi a que li pispin. Segur que n’hi naixeran més, oi Namaga ? I li hem pispat també ja que és una bona manera de desitjar un bon any i unes bones festes a tots.

~

Bon any, amics dels arbres. Bon any, Namaga.

~

Avets contra la grip aviaria

Uns laboratoris reciclen avets per extreure’n un ingredient contra la grip aviaria

El laboratori farmacèutic canadenc “Biolyse Pharma Corporation” ha començat a reciclar arbres de Nadal per extreure’n un ingredient clau per a l'elaboració de medicaments antivirals contra la grip aviaria. Del reciclatge d’aquests arbres en produirà àcid shikímic, extraient-lo de fulles de pi, pícea i avet. L’àcid shikímic és el principal ingredient per a l'elaboració del oseltamivir, medicament conegut com a Tamiflu. L'àcid de les fulles és el que dóna la coloració groga o marró dels arbres als boscos.
El Tamiflu, medicament fabricat pel grup farmacèutic suís Roche, ha estat reconegut com efectiu contra les infeccions humanes del virus H5N1, i està sent emmagatzemat per diversos països per al seu ús en cas de pandèmia. Però els subministraments d'àcid shikímic, són limitats. La major part provenen de l'anís estrellat, la fruita d'un arbust de fulla perenne originari de la Xina que brota només dos mesos a l'any. Els preus de l'àcid es van disparar l'any passat de 38 euros per quilogram a més de 500, i els seus subministraments s'han tornat cada vegada més difícils d'adquirir a mesura que creix la por a la pandèmia.
En canvi, hi ha grans existències d'aquest àcid en la coníferes de Canadà i d'altres països. Biolyse, ha començat amb el reciclatge d’uns 500.000 arbres de Nadal recollits a Toronto, Ontàrio, i està negociant amb l’Associació Nacional d'Arbres Nadalencs la possibilitat de recollir fins a 30 milions d'arbres nadalencs a Estats Units.
Biolyse planeja vendre l'ingredient a companyies i governs que no estan lligats a les patents de Roche i desitgen fabricar versions genèriques de Tamiflu. La companyia havia sol·licitat a Roche el permís per produir el medicament, però va obtenir resposta negativa. La primera tanda de l'àcid shikímic de Biolyse serà venuda a la Índia, i s'usarà per fabricar 100 milions de dosis del medicament antiviral, que proveiria a cinc milions de persones en dues setmanes. L’Índia assegura que pot no respectar la patent de Tamiflu, de Roche, en cas d'emergència de salut pública. Biolyse va guanyar recentment una batalla legal contra els laboratoris Bristol-Myers Squibb Company, pels drets a vendre un medicament per combatre el càncer, que s’extreu de les fulles de teix del Canadà.

· Biolyse Pharma Corporation ·

*

A Dénia calendari amb arbres

Presentat el Calendari de Medi Ambient de l'Ajuntament de Dénia
Catorze imatges del concurs de fotografia de Medi Ambient il·lustren l'almanac de l'ajuntament per al 2006. Ultimen la redacció del Catàleg d'Arbres d'Interés Local

La Regidoria de Medi Ambient, Turisme i Servicis Municipals de l'Ajuntament de Dénia ha editat per tercer any consecutiu un calendari il·lustrat amb algunes de les imatges presentades en l'última edició del concurs de fotografia de Medi Ambient. Per al 2006 s'han inclòs un total de 14 instantànies, a més de les habituals explicacions de les principals actuacions relacionades amb el medi ambient que ha dut a terme l'Ajuntament de Dénia i altres entitats col·laboradores com la Caixa d'Estalvis del Mediterrani, a través del programa Volcam, o la direcció del parc natural del Montgó. Els responsables de Medi Ambient, Toni Roderic, i de Servicis Municipals, Pep Marí, van presentar ahir el calendari 2006, del que s'han editat 3.000 exemplars per a atendre la gran demanda registrada durant els dos anys anteriors. En l'edició passada es van imprimir 2.500 exemplars i per al 2004, 1.500. En l'almanac 2006 es dedica un apartat especial als arbres monumentals de Dénia, amb fotografies d'alguns dels més antics i espectaculars exemplars patrimoni de la capital comarcal. Entre ells, el ficus de la Torreta Domènech que l'any que ve complix 129 anys d'edat o l'olivera de la partida de Torrecarrals junt amb el camí d'Alfatara, amb 800 anys de vida. Un altre dels arbres destacats és la garrofera ubicada en la plaça de La Xara, amb una edat estimada d'entre 300 i 400 anys. Un drago i una carrasca tanquen les il·lustracions dels arbres amb més valor de la ciutat. Estos i molts altres arbres de Dénia passaran en breu a formar part del Catàleg d'Interés Local. El consistori espera aprovar el document el pròxim mes de gener i protegir així els arbres més importants i més antics de Dénia. A més, els regidors Toni Roderic i Pep Marí van destacar ahir que el calendari mostra la cooperació que mantenen els distints departaments municipals en matèria mediambiental. Una imatge i un apunt informa el ciutadà de distints projectes ja executats com la instal·lació d'aparcaments per a bicicletes o les activitats d'educació ambiental en col·legis que desenvolupa la Regidoria de Medi Ambient, que il·lustren un altre mes. També s'explica la recent adequació de zones verdes en el carrer Mar Jònica, una iniciativa de l'àrea de Parcs i Jardins, que encapçala l'edil del Bloc, Pau Reig. El calendari pot arreplegar-se en les dependències municipals de l'ajuntament, la Casa de Cultura i l'oficina de Turisme.

· Article publicat a VilaWebDènia el 29.12.2005

~

Montagut-Oix vol salvar un Bosc

Montagut-Oix busca diners per recuperar un bosc que conté espècies exòtiques

· Narcís Ribas. Confia a aconseguir alguna subvenció.

L'Ajuntament de Montagut-Oix ha iniciat els tràmits per demanar a la Fundació Territori i Paisatge la seva col·laboració en la recuperació de l'únic bosc municipal que hi ha al poble. És conegut com el Bosc de la Vila i s'hi troben tot tipus d'espècies exòtiques que no sobreviuen a les dures temperatures de la Garrotxa. Per això, l'Ajuntament vol recuperar-lo i donar-li un tractament diferent.
El Bosc de la Vila està situat al barri dels Angles, molt a prop del terme municipal de Castellfollit de la Roca.
Un bosc de 50 hectàrees
Té 50 hectàrees de superfície i un valor especial per la fauna i flora de la zona. Però els arbres exòtics que s'hi van plantar anys enrere no poden sobreviure a les condicions climàtiques de la Garrotxa. Això ha fet que hagi caigut en un profund estat d'abandonament.
El primer que cal fer-hi és una neteja general de totes les bardisses que hi ha. Posteriorment, s´hi duran a terme unes anàlisis i un tractament d'urgència, segons va avançar l'alcalde de Montagut-Oix, Narcís Ribas.
Per dur a terme aquesta operació, l'Ajuntament ha demanat una subvenció a la Fundació Territori i Paisatge de 12.000 euros. La subvenció es pot considerar gairebé una inversió, ja que Ribas va assegurar que un cop estigui recuperat, el bosc «serà un nou atractiu turístic per al poble».
Ribas va afegir que en cas que Territori i Paisatge els denegui l'ajuda, la demanaran al Departament de Medi Ambient de la Generalitat i al Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. L'Ajuntament de Montagut-Oix té clar que vol tirar endavant aquest projecte de recuperació tingui o no el suport de la resta d'administracions, i per això no estalviarà esforços per aconseguir ajuts econòmics que ho facilitin.
El pla de millora es durà a terme a cinc o deu anys vista. Tot i això, les primeres accions per recuperar el Bosc de la Vila s´han d´iniciar durant l'any que està a punt de començar, per evitar que es continuï degenerant aquest espai natural.

DDEG/ACN, MONTAGUT-OIX

Diari de Girona. 28.12.2005

· Article publicat al Diari de Girona el 28.12.2005

~

Ontinyent salva una Carrasca

Un ciutadà dóna una carrasca gairebé centenària a l’Ajuntament d’Ontinyent.

Un ciutadà particular del camí Vell d’Alfafara ha donat a l’Ajuntament d’Ontinyent una carrasca d’al voltant de cent anys, per tal que siga ubicada als parcs i jardins de la ciutat. L’exemplar ha estat plantant recentment a l’espai de descans que s’ha habilitat a l’avinguda del Tirador, arran de la reurbanització de la zona. Les obres de millora i ampliació que fa un temps que es van realitzar al camí Vell d’Alfafara afectaven aquest exemplar, que per les seues característiques té un valor destacat. El propietari de l’arbre va decidir donar-lo a l’ajuntament perquè aquest el restablira en un lloc públic. Per tal d’assegurar la supervivència de la carrasca, trasplantada a principis de la primavera, ha estat sotmesa durant 8 mesos a un procés de viverisme per tal d’optimitzar-ne la situació. Ara ja l'han col·locada al seu enclavament definitiu.

· Article publicat a VilaWebOntinyent el 28.12.2005

~

L’últim arbre, l’últim home

Mort l’últim arbre
mort l’últim home.

Sentència Maia.

L’home arbre a l’infern, del Jardi de les Delicies, del Bosco

~

El lledoner

Els Arbres d’Alaró
El lledoner (Celtis australis)

“Quin arbre és que fa sa fruita
més petita que un ciuró:
primer es verda, llavors groga
i després com un carbó?”

Voldria poder resumir tot el que vull contar del lledoner, per això procuraré no repetir el que podeu trobar a qualsevol llibre, enciclopèdia o a internet. A pesar de tot “d’un lledó en faré un sermó”, vull dir que tal vegada exageraré en parlar d’aquest arbre. He de reconèixer que em sent petit i emparat baix la seva presència. A tot temps. Quan esclata discret i tardà a la primavera, frondós i dominant a l’estiu, sobre la catifa groga de les seves fulles quan es desprenen a la tardor i a la fi a l’hivern, satisfet de la feina ben feta, retalla la silueta dels teuladers, de la mel·lera o el ropit.
Al lledoner molta gent l’estima, els pagesos, els nins, les madones...Quantes clastres de possessió no tenen la seva millor ombra baix el fullam del lledoner?

“Devora el pou casolà
que amb flocaters s’embellia
a l’ombra d’un lledoner
la pageseta sargia”

El lledoner és un arbre que pot viure 600 anys, pot assolir els 30 metres, les seves rames són bones per donar farratge als animals, per fer llenya i carbó, amb les seves tanyades i fusta es poden fer jous, forques, gaiatos, pales de ventar l’era, mànecs d’eines, collars d’esquelles i picarols, cèrcols de carro i bota, peces de carruatge, rems de nau, torneria, caixes i capses per instruments musicals: “Assegut al peu del lledoner, capturant melodies apreses a la vora del foc, fins que passava l’hora de dinar i baixava corrents cap a taula.(...) Que la veritat és aquell moment de felicitat sota un lledoner...(...) Després d’ara mateix, tornaré a començar. La meva vida és dins un estoig de fusta negra. De fusta de lledoner. Al meu davant hi ha tot de camps, tot de camps verds que esperen algú perquè els expliqui.” Tot de camps verds. Eduard Ribera.
Els fruits del lledoner són els lledons, petits, carnosos, comestibles, però de polpa escassa. La dispersió dels lledons la fan molt be els ocells i els petits mamífers com els ratolins o com els nins quan per jugar llancen els seus pinyols amb un canó. El lledoner es pot reproduir de tanyada i ara intentaré explicar-vos un mètode que vaig aprendre a Galícia amb la reproducció del castany (Castanea sativa). Imaginem-nos que a l’hivern talam un lledoner a ran de terra, amb tota probabilitat aquest arbre respondrà amb una forta rebrotada de tanyades, potser una dotzena. Quan a finals de la primavera següent o de l’altra, els rebrots hagin assolit un metre, dos, o tres d’alçada, els despullam la meitat de baix de fulles i brotets. A pocs centímetres de cada peu que triem, els hi fem un anell amb fil ferro, sense ferir massa la pell. A continuació tapam la meitat d’abaix de la soca i tanyades amb terra. Deixam passar un estiu o dos, i a la tardor, destapam els peus i comprovam que l’anella de ferro que hi posarem ha estrangulat la tanyada, provocant una profusió d’arrels part damunt de l’anella, a la terra que hi havíem amuntegat. Amb una lleugera vinclada de la tanyada, aquesta es toca rompre on havia quedat estrangulada i ens quedarà a la mà un lledoner que, d’un any o dos ja pot assolir dos o més metres, segons el temps d’espera, el terreny i els nutrients que hàgim aportat. Aquesta tècnica es pot emprar en espècies d’arbres que rebrotin de tanyada, és a dir garrovers, fleixos, polls, plataners, alzines, ullastres etc.
A Alaró tenim vells lledoners, com el de Sa Bastida, a Los d’Amunt, que potser va veure com cremaven als nostres herois nacionals, en Cabrit i en Bassa. A l’hora de fer aparcaments al solar proper no s’ha tengut cap mirament amb els que hi sortiren per generació espontània i que ben bé s’haguessin pogut conservar. A fil d’això no puc estar de afegir un comentari del bon savi i lingüista Gabriel Bibiloni qui al seu blog ens comenta: “No fa gaire vaig anar a fotografiar les cases de Son Gelabert, un magnífic casat –bé que de feia temps abandonat i degradat- d’una possessió molt a prop del centre de Palma en procés d’urbanització. Només restava el lledoner, resistent i altiu però també trist i desconcertat enmig d’un món de màquines, bloquets i sacs de ciment, tan lluny de la placidesa de la feina de missatges i la pacífica traülla d’amos i madones a què estava avesat. Les cases, implacablement arrasades, igual que no fa gaire van ser arrasades les de Son Ferriol (en aquest cas amb lledoner inclòs) i tantes altres, víctimes de la manca de sensibilitat de la nostra oligocràcia constructora-especuladora.” . Són rares les possessions que no tenen qualque vell lledoner prop de la seva clastra. Un dels més impressionants és el S’Oliveret, ara convertit en hotel rural, o el que hi ha al castell d’Alaró, hereu del que donava ombra a les nostres rebesàvies i rebesavis i que podeu observar en aquesta foto dels anys vint del segle passat. Qui el degué sembrar?

~

No és acabar malament aquest resum sobre el lledoner, amb poesia com la de Tomàs Garcés escrita l’any 1924:

I.- A L’OMBRA DEL LLEDONER

A l’ombra del lledoner
una fadrineta plora.
La tarda mor dalt del cim
i llisca per la rossola,
l' esfilagarsen els brucs,
la tenebra se l’emporta.
La noia plora d’enyor:
el lledoner no fa ombra.
Fadrina, l’amor es lluny;
enllà, la carena fosca.

Si passava un cavaller...
Du el cavall blanc de la brida.
L’arbre li dona el repòs,
l’oratge, manyac, arriba.
Al cel la llum de l’estel
és la rosada del dia.
Cavaller, l’amor es lluny;
amb l’ombra i el cant fugia.
Fadrina, l’amor es lluny;
per l’ample plana camina.

La nit sospira: la nit,
el bosc, la riera clara.
Les branques del lledoner
són fines i despullades,
fulla i ocell n’han fugit
però hi crema l’estelada.
Les branques del lledoner
són fines i despullades.
Fadrina, l’amor es lluny;
demana’l a punta d’alba
quan l’ombra del lledoner
s’allargui com un miracle.

~

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 12 de desembre de 2005.

· Els Arbres d’Alaró

~

Les Oliveres valencianes en perill

Arbres en perill

Fa no poc va sorgir la noticia arran de descobrir-se la venda d´oliveres centenàries. Ha passat un cert temps, l´expoli ja no és noticia, ha perdut actualitat. L´urgència, la necessitat, però de conservar una part més d´allò que és nostre continua pendent. H tingut ocasió de llegir i estudiar l´avantprojecte de llei de protecció dels arbres monumentals que ha elaborat la conselleria del ram.
En eixe avant projecte es fa una diferenciació entre uns arbres més valuosos i altres menys, pels primers es crea una declaració genèrica que els protegirà, quedant la seua protecció i tutela en mans de la Conselleria d´Agricultura. Hi ha una segona categoria que és la que tutelarien els ajuntaments, amb la declaració corresponent i la inclusió en un inventari.
Doncs bé, al marge d´altres consideracions, resulta les exigències de la declaració genèrica no es donen a les oliveres, a les oliveres centenàries i de més entitat. Qui ha fet l´estudi per excloure les nostres oliveres? Les dimensions que es requereixen estan més pensades en altres latituds. Tal vegada la gent que ha fet els estudis no s´ha passejat per les nostres comarques, des dels despatxos les coses son una cosa i des de la realitat un altra.
Tots sabem el que passa als pobles, a les dificultats tècniques i de voluntat política del municipis, especialment els més menuts. Deixar en mans dels ajuntaments la protecció de les seues oliveres es condemnar a les oliveres a l´expoli i la venta per a jardins de no se sap on.
Caldria que la proposta que te la conselleria es debatera, que la gent implicada participara, que les organitzacions ciutadanes digueren la seua. Tot amb una part d´estudi real, fet en base a la nostra realitat.
En tant, continuem observant com els nostres boscos, com els arbres estan en la mes completa indefensió davant desinteressos econòmics, de les urbanitzacions, dels propietaris, de les transformacions, i de les infrastructures, quasi de tot.

Vicent Alvarez
Membre del Consell Valencià de Cultura

· Article publicat al diari Levante el 21.12.2005

~

L’esporga ben feta

L’esporga, una activitat mal entesa

Indefectiblement, els jardiners, en arribar el final de la tardor i principis d’hivern, ens trobem amb la següent pregunta: «que m’esporgarà l’arbre?, al carrer ja ho han fet», qui ho demana, quasi bé sempre, demana una reducció de branques total, un terciat o coronar l’arbre. Des d’ara, quan em refereixi a l’esporga, em referiré a aquesta classe de tasques.

La resposta no és senzilla, ja que hi ha molts factors que s’hi conjuguen i que, majoritàriament duen al jardiner a esporgar l’arbre. Aquest factors són:
1. Econòmic: l’esporga és una activitat que genera molta feina, és a dir, hores de treball, ports i tractament de la brossa, ús de maquinària, etc. El qual significa una important retribució econòmica per l’executor d’aquesta obra. A la llarga, també genera una més ràpida substitució de l’arbre sobre el qual s’ha aplicat segons quin tipus d’esporga, ja veure’m per què, o sia, un altre cop retribució per qui canvia l’arbre.
2. A la nostra cultura, des de sempre, que hem vist els arbres esporgats a l’hivern. I el que sempre s’ha fet és molt difícil de canviar. Aquí és on hi ha una de les enganyifes més ben venudes de la història: Pensen (molts) que els arbres no podrien viure sense esporga!!!
3. Reducció d’alçada de l’arbre. Moltes vegades, se’ns demana aquesta feina per tal de que l’arbre sigui més petit de mida, o per motius de seguretat, Això és un greu error, ja que l’esporga, a no ser que debiliti greument l’arbre, acaba generant arbres més grans. amb una capçada basada en rebrots i no en branques veritables, les quals són menys segures.
4. Fulles al terra. Molta gent, quan l’arbre es comença a defoliar, demana tasques d’esporga per tal de no haver de recollir fulles, Molts cops, seria suficient, demanar al jardiner que fes caure les fulles i les recollís totes d’un cop, sense eliminació de branques. És clar, quan s’elimina branca, molts cops també s’està eliminant la floració que faria l’arbre l’any següent. M’he trobat clients que ignoraven que els seus arbres florissin, de fet no els havien vist mai en flor, o tant sols els primers anys. També, hi ha un problema cultural, a les nostres contrades, no hem ensenyat a preuar les coloracions foliars de la tardor, les quals molts cops superen en bellesa moltes floracions.
5. No entra llum. En arribar la tardor, el sol comença a anar mes baix i la llum és més dèbil. Molta gent, demana esporgar els arbres d’hora per que els sol entri dins de les cases. Moltes vegades hi hauria prou amb una simple defoliació. O també en haver triat una espècie que perdés la fulla més prematurament.

No obstant hi ha certs motius que sí justifiquen la realització d’alguna classe d’esporga:
1. Fructificació. En alguns arbres, l’eliminació de les seves branques provoquen que no puguin florir, i per tant no facin fruit. És per exemple el cas del Morus alba, les moreres, si fructifiquen provoquen una gran molèstia, ja que el seu fruit taca, atrau mosques i vespes, fermenta, etc. Per tant, si hom té una morera de les que fan fruit, i no en vol tenir, sols queda l’opció de l’esporga.
2. Molèsties. Si hom té alguna al·lèrgia al pol·len, deguda a algun arbre plantat a casa seva, pel mateix motiu que l’anterior, és possible eliminar la floració i per tant el pol·len amb una esporga.
3. Seguretat. Totes aquelles branques que pressentin perill de caure sobre persones o béns han de ser suprimides.
4. Correcció de formes impròpies de l’espècie; que sovint son provocades per nosaltres mateixos (ferides, esporgues prèvies, etc.) poden ser corregides amb una esporga acurada i adequada. Per tant, les operacions de cirurgia arbòria no han de ser generals sinó adequades a cada individu per separat, i sent aquestes el darrer recurs a usar.
5. Malalties i/o plagues. Hi ha vegades en que és més fàcil i menys traumàtic per l’arbre l’eliminació d’una branca malalta que el seu possible tractament.

També, hi ha motius que justifiquen la NO esporga, malgrat aquests són molts cops de difícil acceptació.
1. Als arbres, no els hi cal cap mena d’intervenció per viure; de fet fins l’arribada de l’home han viscut sense aquesta intervenció. Als boscos, a les selves, ningú no esporga.
2. Per esporgar cal una finalitat. L’esporga en sí no és una finalitat, sinó un mecanisme per obtenir quelcom que sense ella no és produiria, sigui mida de fruit, de flor, rectitud de la fusta, etc.
3. La manera com fins ara s’havien esporgat els arbres ve determinada generalment per un factor: L’esporgador se situava en una zona segura (generalment en la creu de la capçada) de l’arbre i des d’allà tallava totes les branques que anessin més amunt d’aquella zona, per tant, tota la matèria vegetal que hi havia per sobre de la era sense miraments eliminada. És clar, que abans no disposàvem de plataformes elevadores, tisores telescòpiques, tècniques de trepa d’arbres i material de trepa, etc. Però com que aquella forma d’esporga va ser realitzada durant molt de temps hom va arribar a pensar que allò era el que s’havia de fer. Òbviament, avui en dia, aquestes actuacions brutals ja no estan justificades, i qui encara les usa és per que no en sap més o per que no té cap consideració amb un ésser viu, l’arbre.
4. Els arbres esporgats perden una gran quantitat de reserves, i, a l’any següent hauran de gastar les poques que els hi queden en fer fulles i branques noves. Per tant, l’esporga òbviament els debilita, resultant per això més vulnerables a plagues i malalties.
5. Els arbres esporgats, perden el seu port natural. Sovint als carrers veiem arbres que no són sinó un esperpent de sí mateixos. Simples pals clavats a la vorera que (amb sort) quan arriba el bon temps fan fulles. En definitiva, si no volem arbres als carrers, no seria millor posar-hi ombrel·les i plegar-les quan arribés la tardor?

Un altre aspecte, és el del respecte a l’arbre. Sí, per alguna d’aquelles causes que justifiquen l’esporga hem decidit fer-la, almenys fer-ho bé, amb les eines adequades, respectant la línia de tall i la biologia de l’arbre. Estic tip de veure arbres amb talls enormes, que no es tancaran mai i que seran atacats per fongs podridors de la fusta; tip de veure, avui en dia, arbres esporgats amb destral, amb talls imprecisos; tip de veure cops de motosserra per que l’operari no ha anat amb prou cura i ha fet malbé branques que no devia. Tip de veure canvis de criteri en l’esporga anys rera any.

· Visiteu aquestes pàgines :
· GuiaVerde.Arboles : aquí podreu trobar els articles sobre esporga «Poda I, II i III», entre d’altres moltes coses, és una de les adreces sobre arbres i palmeres més interessants i ben fetes que conec.
· J.J.Villagrán : aquí podreu trobar un article de Daniele Zanzi titolat «Por qué podar», i articles de de J.J. Villagrán, entre ells «La arboricultura moderna».

Guillem Nicolàs i Larruy
Guillem, jardiner

· L'esporga: Una activitat mal entesa.

~

Arbristes de Manacor

Cinc generacions d'arbristes

Res, l'hivern és a punt de baixar sobre els nostres camps, i això per a molts vol dir que torna el temps de sembrar arbres. Ara veig que la gent parla de «plantar» arbres, que deu ser potser més precís, però en el meu poble sempre havíem dit sembrar, sembrar ametlers, sembrar figueres, sembrar una prunera. Un any és molt llarg, el temps suficient perquè en un tros o un altre hi hagi qualque baixa, ja sigui per la feina perversa, quasi humana, del banyarriquer, perquè l'arbre és massa vell o perquè s'havia de morir. Les persones que encara ens cuidam una mica del tros que els avantpassats ens varen confiar, procuram suplir aquestes baixes amb arbres joves. Servidor som partidari de sembrar-los molt petits. Se torben més a fruitar, però ho fan més a plaer com més temps han tengut d'acostumar-se al territori. A més, hi ha alguna cosa d'indecorós en el fet de sembrar l'arbre ja gran perquè fruiti aviat. Una altra cosa seria si parlàssim de fer plantacions amb l'ambició d'abastir el mercat. Però els arbres de tota la vida es fan amb un tempo que no som qui per atropellar. Hi ha per fer-se luterà just per la resposta que donà Luter en ser interrogat sobre com empraria el dia d'avui si sapigués cert que demà s'acabaria el món: «Sembraria un arbre», va dir. Ara se venen els arbres surats en cossiols i la gent els sembra durant tot l'any. No vull criticar ningú, però lo decent és sembrar-los quan dormen, çó és durant l'hivern, per no alterar el seu sistema de fites, per no pertorbar-los. En fi, algú hauria de fer un bon reportatge sobre la família Llabrés, de Manacor, que ja s'estén fins a la quinta generació d'arbristes. Això vol dir que, dels primers Llabrés que varen començar a fer planter d'ametlers al jove que s'ha incorporat fa un parell d'anys al negoci, durant un segle aquesta família ha venut arbres, primer a pagesos i a senyors, i ara a tothom, inclosos els ciutadans propietaris d'una parcel·la. També s'han tirat a la jardineria, com és natural, però no han deixat mai de ser arbristes. Diria que el seu ofici és dels més nobles d'entre tots els que es poden exercir a la Terra. Servidor fa molts d'anys que me'n servesc, humilment, és clar. Però els he d'agrair que m'hagin empeltat la devoció als arbres, que servidor ja tenia una mica d'avior, però un poc esquinçada per la vida ciutadana. De manera que ara, si no hi ha res de nou, ens tornarem a veure i m'informaran sobre aquests caquiers nous, que fruiten més tard que els altres i fan uns caquis com a pomes golden, no raspen i tenen una dolçor atenuada i molt afectuosa. O ves a saber sobre quines novetats parlarem, quines considerarem seriosament o quines altres ja ni esmentarem. Però, com cada any, em servirà uns quants arbres, sobretot enguany: per si fos vera que s'acosta la fi del món, tal com diu la dreta espanyola.

Guillem Frontera. Escriptor
Diari de Balears. 18.12.2005.

· Article publicat al Diari de Balears el 18 de desembre de 2005.

~

La deixadesa del manteniment de les palmeres de Barcelona

Temps era temps, que ja no recordo, que algú a l'Ajuntament de Barcelona apostà per plantar palmeres a dojo als nostres parcs i jardins públics. Però aquest algú no era pas un jardiner, és clar, perquè s'oblidà de destinar partides de manteniment periòdic per a tan bonics arbres. I avui en dia, vagis per on vagis, presenten el deplorable estat de mantemiment que la foto denuncia. Les branques velles penjen descuidades des de fa anys. Amb el conseqüent risc per qui passeja per sota. No vulguis que una branca de palmera et caigui a sobre, de veritat.

I com tot en aquest país, sembla que només amb inversions se solucionen els problemes i després els manteniments ja els pagarà....qui?
Crec de debó que els ciutadans amb els nostres impostos hauriem de tenir veu i vot en les accions municipals. Valgui doncs aquesta crítica per fer quelcom per aquests companys vegetals que tant ho necessiten.

Les fotos corresponen als jardinets de l'Alguer a l'avinguda Mistral 18/12/05. Us proposo un joc: endevineu els anys que fa que no es poda aquesta palmera!!

*

Oms i Omedes d'Alaró

Els Arbres d’Alaró

L’om (Ulmus minor)

.. El plorar de la font en mig del bosc oblidada.
El somriure del riu jugant amb l'om a l'espill.
El marcir-se la flor sobre la tomba deixada ..
Ram-mar (P.Ramon Martí).

Els grandiosos oms de la ciutat de Sória, a Espanya, fa anys que es varen morir. Encara vaig ésser a temps de veure’ls vius, però ja estaven malalts. Per fer-vos una idea de la gruixa d’algun d’aquests oms, val a dir que sobre el tronc d’un d’ells, on es divideixen els cimals, hi havien construït com una mena de plataforma on hi cabia una petita orquestra. L’om d’en Machado també es moria durant aquests dies. Com així es morien gairebé al mateix temps tots aquests esplèndids arbres? Anys abans els hi havia tocat el torn als oms britànics i centreeuropeus. Una malaltia, la grafiosi, associada a un fong (Ceratocistis ulmi) que va arribar d’Amèrica a mitjans del segle XX n’era la causa. Aquest fong obstaculitza els conductes de la saba, ho detectam amb el marciment de les fulles al capdamunt de les rames i que acaba per estendre’s a tot l’arbre. Un petit insecte escolítid ajuda a transportar les espores d’aquest fong d’una omeda a una altra. Val a dir que les Illes, sobretot Mallorca i Menorca han quedat un poc a raser d’aquesta malaltia gràcies a la seva insularitat. Així i tot ja va ser detectada la soca més virulenta del fong, i efectivament ha acabat amb els peus adults de nombroses poblacions. L’om més gruixut que conec és a Menorca, al barranc de Cala en Porter. A Alaró hi tenim el més gros de Mallorca, és un exemplar esponerós vora una població ben conservada a la Casa Damunt, al Clot d’Almedrà.

Om a la Casa d'Amunt. Alaró

~

L’om és un arbre que ens indica sòls profunds, amb capa freàtica alta i molt rics en nutrients, potser en molts casos terres hereves d’antigues zones humides. És un arbre que conviu amb els horts antics abandonats on la terra és més fèrtil i humida. Dins aquests horts vigilats pels oms, encara queden algunes pomeres d’aquelles que fan les pomes tan gustoses i diferents de gust una de l’altra malgrat formar part del mateix arbre. Sembla que l’om fou introduït per l’home a les Illes. Avui en dia és un arbre discret, abandonat a la sort dels antics conreus antany ben cuidats. Ni tan sols vol ésser un arbre urbà, els oms que es planten a segons quins pobles o a les ciutats és un parent seu, siberià, l’Ulmus pumila, resistent a la grafiosi però amb la sospita que podria emmagatzemar el fong, amb el perill latent que pot suposar la seva nova expansió més endavant.
Les fulles dels oms eren bones per alimentar el bestiar al llarg estiu mediterrani. La seva fusta és dura, resistent, també a l’humitat, pesada, elàstica i mala de foradar, he sentit a dir que era emprada per fer els eixos de les rodes dels carros. La seva escorça s’ha fet servir per les propietats astringents i constrictives. S’utilitzava per tractar la diarrea i la disenteria i també en les malalties de la pell. Les propietats de l’escorça de l’om es deuen a la presència de tanins. Una tassa ben calenta al 2% quan es vulgui fer suar els malalts, recomana el pare Francesc Bonafè, a un tom de la seva “Flora de Mallorca”.
Prop dels nostres torrents l’om viu molt ben acompanyat d’altres arbres caducifolis com el fleix (Fraxinus angustifolia), el poll negre (Populus nigra)el poll blanc (Populus alba) o el clarament introduït lledoner (Celtis australis), hi podem trobar també llorers (Laurus nobilis). El sotabosc és molt variable, hi descobrim les plantes pròpies d’indrets més humits i ombrívols com el cirerer de pastor (Crataegus monogyma), l’heura (Hedera helix), la murta (Myrtus communis), qualque estirat ginestó (Osyris alba) o la prunera borda o aranyoner (Prunus spinosa).

Oms morts de Son Ordines. Alaró.

~

A Alaró les omedes no abunden. Els peus adults sucumbiren al pas de la grafiosi, així i tot en podem trobar de joves i belles a Son Fortesa i a Banyols. Exemplars més dispersos al torrent de Solleric i al torrent d’Almedrà vora Son Ordines, i una reserva preciosa i ben cuidada a la Casa d’Amunt.És molt recomanable la conservació de les nostres omedes, no només pel que significa de joia botànica, sinó per l’elegància que incorpora a indrets arraconats i gairebé secrets, rics en biodiversitat de flora i de fauna. Fins i tot els escolars poden restar en silenci mentre escolten el cant del rossinyol i miren una fulla asimètrica d’om a les seves mans.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró, a 3 de desembre de 2005.

· Els Arbres d’Alaró

~

Quan mori l'últim arbre

"Quan mori l'últim arbre,
l'home desmemoriat i sol
es mirarà les mans i plorarà en silenci.

Potser llavors
un Noè còsmic en la seva arca lluminosa,
se l'emporti per intentar una nova sembra
més enllà de les estrelles. "

Hugo Covaro
(Tartagal, Salta, Argentina)
Escriptor i poeta de la Patagònia
~
~
Temakel. Cuando muera el último árbol.
Temakel
~

Tala d'una garrofera de 300 anys

Dénia investiga la tala d'un garrofera de 300 anys en el nucli urbà de La Xara

Els Verds encarrega una inspecció a la Gerència d'Urbanisme i l'alcalde pedani, Joan Gasquet, responsabilitza a la capital per no traspassar-li les competències urbanístiques.

El patrimoni natural de Dénia torna a ser objecte d'espoli. Esta vegada, li ha tocat a l'entitat local menor de La Xara, on, de la nit al dia, ha desaparegut un exemplar de garrofera d'entre 300 i 400 anys d'antiguitat. L'arbre, de grans dimensions (el diàmetre de la seua copa arribava als 12 metres) i que fins fa només uns dies ocupava un solar en ple nucli urbà de La Xara, va poder ser talat durant la passada setmana. El regidor de Medi Ambient de Dénia, Toni Roderic (Els Verds), va expressar ahir la seua sospita que hagen sigut els propietaris del solar els que, amb la intenció de construir, hagen acabat amb la vida de l'arbre. L'ecologista ha posat els fets en coneixement de la Gerència d'Urbanisme perquè investigue què ha succeït.
Per la seua banda, l'alcalde de La Xara, Joan Gasquet (Bloc), va lamentar la desaparició de l'exemplar però va posar de manifest les dificultats que troba la Junta Veïnal de l'entitat local per a controlar este tipus de situacions. I és que fa ja més d'un any que La Xara va reclamar a Dénia el traspàs de les competències d'Urbanisme -també les de fems-, però segueix a l'espera.
Gasquet deixava ahir la responsabilitat en l'ajuntament denier. L'arbre havia d'estar inclòs en un catàleg d'espècies protegides per a haver evitat la tala, perquè estava en un solar privat. No obstant, va afegir que és una llàstima que un exemplar d'eixe port acabe destrossat per a fer llenya.
Dénia té ja ultimat, però pendent d'aprovació, el seu catàleg d'arbratge i masses forestals, segons va assenyalar l'edil Roderic, el qual, no obstant, va dir no tindre constància de si este exemplar s'inclou o no en el document.
En tot cas, encara en el cas que no estiga catalogat, la tala de qualsevol exemplar requerix de permís previ municipal. No en va, a Dénia hi ha una ordenança de protecció de l'arbratge, i no es pot talar un exemplar sense permís.
També el regidor de Patrimoni, Pau Reig (Bloc), va conéixer ahir els fets i va mostrar la seua disposició a què siguen analitzats en la Gerència d'Urbanisme.
Directament relacionada amb este assumpte està la moció que Els Verds va presentar ahir per al pròxim ple, encaminada a la implantació d'un dodecàleg municipal de protecció de l'arbratge. La proposta planteja 12 normes d'actuació per a garantir la protecció dels arbres, atés que s'ha observat com durant els treballs de construcció, moltes vegades inconscientment, els arbres patixen danys irreparables.
Roderic va confiar que el govern municipal prenga en consideració la proposta després de criticar PSOE i Bloc que en els 2 anys i 7 mesos transcorreguts de l'actual mandat han quedat en l'oblit una pila de propostes per a la millora de la qualitat mediambiental formulades des dels Verds.
Finalment, Roderic també va lamentar que no s'ha fet absolutament res de l'auditoria mediambiental de les dependències municipals, una proposta que va arribar a aprovar el ple.

· Article publicat a VilaWebDénia el 14/12/2005

*

Més arbres a la Tordera

Sant Celoni
Planten 15.000 arbres als seus arenys

La Tordera canvia de cara

El tram del riu la Tordera entre Sant Celoni i la Batllòria (el Vallès Oriental) està patint una important operació destinada a la conservació de les seves lleres. Durant aquests dies s’hi planten més de 15.000 arbres i arbustos amb la intenció de repoblar algunes ribes i revitalitzar diferents zones del riu.
Salzes, pollancres, freixes de fulla petita, sanguinyols, arços blancs, aranyoners o roures són algunes de les espècies autòctones que aquests dies estan tornant a ocupar els marges de la Tordera.
La Fundació Natura treballa en la repoblació de les ribes del riu així com en l’adequació d’alguns dels talussos i esculleres que hi ha en el tram entre Sant Celoni i la Batllòria. El projecte s’emmarca en un programa de Planificació de l’espai fluvial del riu Tordera elaborat per l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).
L’objectiu d’aquesta intervenció és millorar l’entorn i oferir mesures que, gràcies als arbres, evitin els efectes de les crescudes d’aigua i les pluges. Paral·lelament, també es preserva el medi ambient autòcton i es revitalitzen zones degradades.

Francesc Castro
(laMalla.net. Font: EFE)

· Article publicat a laMalla.net el 11/12/2005 - 9:42h

~

Els Arbres d’Alaró

“Un arbre us diu si fa vent o no, si la terra és seca o humida.
Les fulles us diuen si ve la tardor, un arbre mai no diu mentides.
Un arbre us diu quin és el seu nom i el tronc us dirà la seva edat i diu bon profit si ensenya els seus fruits.
Un arbre diu sempre la veritat”.
Cançó infantil.

Els Arbres d’Alaró (I)

El paisatge arbrat d’Alaró ha canviat al llarg dels temps. Com eren els boscos que poblaven l’esquena de Los d’Amunt, la zona baixa de Ses Basses, les voreres dels torrents, les marjades del que ara són ametllerars dels trasts de Son Fiol o de Sa Teulera? I més endavant, quins cultius d’arbres ens aportà la cultura romana i musulmana? Quan s’empeltaren les primeres oliveres, magraners, atzeroleres, ginjolers, vinyes, figueres...? Quan arribaren els primers eucaliptus australians o figueres de moro americanes?
A grosso modo i pel que sabem gràcies als científics, dues són les comunitats vegetals climàciques principals de les terres de Mallorca: l’alzinar (Quercion ilicis) i l’ullastrar (Oleo ceratonion). L’establiment d’ambdues depèn sobretot de la pluviometria: l’alzinar és més exigent en quantitats pluviomètriques que l’ullastrar, capaç de viure a llocs més àrids. Pel que fa a Alaró l’alzinar és el bosc que hi devia estar establert en èpoques talaiòtiques i el que s’hi establiria en un futur sense entrebancs provocats per l’homo sapiens. Ara no entraré a valorar l’efecte herbívor important que el Myotragus balearicus pogués haver tingut a la vegetació de Mallorca i per tant en la formació dels seus boscos.
En tot cas el que pretenia amb aquesta introducció no era fer una mena d’història paisatgística o botànica del nostre entorn, sinó parlar dels arbres d’Alaró, dels que hi són de “sempre”, si és que en botànica es pot emprar aquest terme, els que foren creats per l’acció cultural de l’home, i els que vingueren directament dels nous continents. Perquè imaginem-nos que Mallorca és una illa poblada d’alzines, ullastres, cirerers de pastor etc. Si mai ningú hagués pogut entrar ni sortir, com ho haguérem fet per tenir oliveres, aglans dolços, prunes o nesples? Si sembram un milió d’olives, quantes oliveres ens germinaran? Si sembram un milió d’aglans dolços, quantes alzines dolces sortiran? Si sembram un milió de pinyols de figa, quantes figueres de coll de dama o d’ull de perdiu o hivernenques aconseguirem? Cap. Així, doncs, com ho haguéssim fet per tenir oliveres, ametllers, figues o alzines dolces? És ben cert que l’olivera no la creà Deu directament, sinó la cultura humana.
Conec un olivar que, en posaria messions, encara no l’ha tocat mai un motor de serrar. Per qualque raó que no he anat a esbrinar al pinar li ha costat establir-s’hi i fer-s’ho seu, com sol passar. Potser l’alçada impressionant dels troncs de les oliveres i el substrat argilós ho ha dificultat. Fa més de cent anys els sons de les destrals devien sonar tot lo dia pels alzinars i oliverars de Mallorca. És possible que hi hagués més arbres monumentals amnistiats forçosament. Amb el motoret de serrar va ser més fàcil acabar amb arbres centenaris, així i tot la sensibilitat humana ha permès salvar-ne molts. A Alaró en tenim exemples, en propers capítols en parlarem.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró, 27 de novembre de 2005.

· Els Arbres d’Alaró

*

L'Avet Rondinaire

Hi havia una vegada un avet petit que vivia en un bosc proper a la ciutat. Mai estava content amb la seva realitat de cada moment. Quan veia que venien els homes de la ciutat a tallar els avets grans, sempre es queixava de ser petit i volia ser gran. A l'hivern, sempre tenia fred i volia que vingués la primavera. A la primavera el guirigai dels ocells els feien ensordir i deia: "Perquè no arribarà ja l'estiu?". A l'estiu les cançons dels nens i nenes de la ciutat que ballaven al seu voltant el molestaven sempre i deia: "Quan arribarà la tardor?". I va arribar la tardor i la humitat de les pluges el posaven molt intranquil. Com sempre rondinava per voler que arribés l'hivern. I l'hivern va arribar i ell ja havia crescut. I van venir uns llenyataires i el tallaren de socarrel. Ell deia: "Perquè no m'arrencaran amb arrels, aquests?". I va anar a parar al bell mig d'una sala d'una casa enorme de la ciutat amb molts nens i nenes que el van guarnir pel Nadal. El Pare Noël va deixar regals sota seu i els nens i nenes eren feliços al seu voltant, tot cantant nadales apreses a l'escola. Però van marxar a jugar a les habitacions i les llums de la sala es van apagar. Ell esperava que al dia següent el tornessin a guarnir i els nens juguessin al seu voltant. Però res d'això va passar. Al dia següent l'arbre tallat del bosc va tenir com a destí la xemeneia de la casa gran de ciutat. I ell va sortir amb el fum espès cap als núvols. Va tossir i es va queixar de la densitat del núvol, i va desitjar tornar al bosc d'on venia.

*

Adaptat per Susana Martínez de l'emissió del
9 de desembre de 2005 d'Un Conte Sonor, COM Ràdio.

*
Publicat a Petits contes, grans idees el 13 de gener de 2006
*

Pallejà salva el bosc

L'Ajuntament de Pallejà compra un bosc de 58 hectàrees per preservar-lo de la construcció d'habitatges

La zona forestal, que es vol mantenir com a àrea d'esbarjo, costarà 937.578 euros

+ Un paratge de la zona forestal de les Rovires i la Teula. Foto: EL PUNT

Amb l'objectiu de preservar-lo d'una possible urbanització, l'Ajuntament de Pallejà ha aprovat la compra de la zona forestal de les Rovires i la Teula, 58 hectàrees per les quals el consistori desemborsarà 937.578 euros. Segons l'Ajuntament, es tracta d'un bosc de ribera únic a la comarca, i la seva proximitat al nucli urbà fa que sigui un indret molt visitat pels habitants de Pallejà. A més de mantenir-lo lluny de la construcció de pisos, la compra servirà per arranjar camins i crear zones d'esbarjo.

El bosc de ribera és un hàbitat que està marcat per la presència d'aigua, en aquest cas la procedent de la riera de les Rovires, que fins i tot els mesos de més sequera «oferia un salt d'aigua», segons l'alcalde de Pallejà, el convergent Josep Jordana. «És un lloc únic al Baix Llobregat, que no té gaires rieres amb aigua, i un dels llocs més freqüentats del municipi», explica l'alcalde. El bosc de ribera es caracteritza per la població d'arbres com roures, alzines, figueres, pins i pollancres, i per herbes com la falguera, la canya, el jonc i la molsa. Pel que fa a la fauna, s'hi troben granotes, serps d'aigua, guineus, porcs senglars i cueretes torrenteres, entre altres espècies animals. Un dels trets distintius de la vegetació al voltant de la riera és la tendència dels arbres i arbustos a crear una mena de túnel vegetal perquè ocupen el forat que deixa el pas de l'aigua tot cercant el sol. Això crea una mena de cambra humida que rebaixa la temperatura i evita l'evaporació de l'aigua.
Aquest indret natural, que constitueix el pulmó verd de Pallejà, és tan proper al municipi que és una temptació per a les promotores immobiliàries. Per evitar que el bosc acabi convertit en una zona residencial «hem fet un esforç econòmic important i a contracorrent», segons l'alcalde de Pallejà, ja que el municipi invertirà gairebé un milió d'euros quan té una població d'uns 10.000 habitants i un pressupost per al 2005 de 13 milions. L'últim ple municipal va acordar la compra dels terrenys i, segons Jordana, l'acord de compravenda amb els propietaris del bosc, la família Albareda, ja està tancat.

Parc forestal
Amb l'adquisició del bosc l'Ajuntament projecta crear un parc forestal per a la ciutadania. S'ha compromès a arranjar camins, restaurar marges de pedra deteriorats i conservar les fonts i els arbres en bon estat. Tanmateix, Jordana considera que és una zona que «no cal arreglar gaire, sinó fer que continuï verge i dinamitzar-la perquè es gaudeixi passejant». El consistori proposa una ruta d'una hora i mitja de durada. Comença a l'estació de tren i pel camí es poden veure alguns prats, part del riu Llobregat, roures i un alzinar fins a arribar a la riera. Allà les plantes formen una mena de cova vegetal. El camí continua fins a arribar a la font de les Rovires, una pineda i la masia de Cal Duran.

Rosa M. Bravo
Pallejà. El Punt. 08.12.2005

· Article publicat al diari El Punt el 08.12.2005

*

Magraner de Magranes

Cestrum Nocturnum (II)

Contra l'oblit, la llum de la tenebra
torna amb l'oreig els ressons del passat.
Tocar les veus perfumades de blanc,
petites joies treballades pel temps,
immarcescibles com l'aurora rosada
com el vol de l'ocell de la memòria;
amb les mans que desgranen magranes
rompudes a la tardor solitària;
amb el desig de pervenir als mots
d'uns altres dies, i d'antigues llegendes,
empelts ficats, pell endins, en carn viva.
S'alcen les cases tancades pel silenci.

[de Palau de cendra]

Tomàs Llopis
(Beniarbeig, la Marina Alta, 19 juliol 1954)

*

*

Canço de Fada

No ploris més! La flor gentil
ja tornarà amb un altre abril.
No ploris més! No ploris més!
La rel ja guarda nous rosers.
Eixuga el plor i allunya el dol.
Del Paradís, del blau redol,
sé una música de consol.

No ploris més!

Oh, mira amunt! Entre el florir
rosat i blanc, jo faig camí.
Enlaire! Mira el meu repòs
al magraner vermell de flors.
Mira’m: aquesta llum d’argent
sempre guareix la dolça gent.
No ploris més! La flor gentil
ja tornarà amb un altre abril.
Me’n volo amunt: adéu-siau!
Ja m’esvaeixo en el cel blau.

Adéu-siau, adéu-siau!

John Keats

(Londres, 1795 - Roma, 1821)
(Trad. Marià Manent)

*

*

Les Magranes del Magraner

Les Magranes

El magraner és un dels arbres més universals, n´hi ha des de l´Himàlaia fins a Costa Rica; originalment es creu que només se´n trobaven a Pèrsia i a la regió dels Balcans i que els fenicis com bons comerciants el van distribuir per tota la Conca Mediterrània. És un dels arbres fruiters més remots i ben conegut pels homes de les cavernes.
El magraner és un arbre que fa unes flors vermelles molt boniques, que pengen com fanalets japonesos i que quan érem petits agafàvem perquè ens atreia molt el seu exotisme. Abans hi havia molts més magraners a prop dels masos i en els marges dels camins, en els terrenys més àrids i improductius, ja que aquest arbre suporta les pitjors condicions del sòl; els pagesos els podaven quan calia fer-ho per aprofitar la fruita, però ara se´n veuen pocs i amb l´aspecte d´abandonats. De totes formes, Catalunya no és terra de magraners, les bones magranes sempre vénen del sud de la Península i les d´aquest any són extraordinàriament gustoses, no sé per què. No és estrany, doncs, que una ciutat important d´Andalusia porti de nom Granada en homenatge a aquest aliment que els àrabs conreaven amb mirament ja que per a ells era una fruita refinada. Igualment la trobem dibuixada en molts escuts i estendards.
Si bé no hi ha gaire literatura poètica inspirada en la magrana, com n´hi ha per exemple de les llimones o de les cireres, sí que ha servit per ser pintada i ocupa un lloc en els bodegons i en moltes ceràmiques que adornen les façanes i les parets de les cases ja que pel seu cromatisme variat, els marrons, els roses, els vermells, els grocs, els verds foscos etc., i la seva forma arrodonida conté una gran bellesa.
El fruit del magraner és la magrana, hi ha qui l´anomena la reina de la tardor perquè en el capdamunt en lloc de tenir una cueta, com les pomes o les peres, hi ostenta una corona. La forma rodona i adaptada a la mà també ha servit per donar lloc a les granades o bombes de mà, però aquesta ja no és notícia dolça i probablement el nom ve de la manera com s´esberla la magrana.
Les magranes són com boletes penjades a l´arbre, però tenen un aire feréstec, primitiu, molt diferent al de les taronges, que és molt més poètic i femení. La magrana és una capsa circular de color coure, talment una pell resseca, i a dins guarda apinyonats una immensa quantitat de grans de color rosa i quan és ben madura de color roig brillant. A vegades la pell d´algunes magranes, tocades pel sol de la tardor, agafa una tonalitat vermellosa i fosca, igual que els moniatos torrats a la brasa. Moltes magranes queden badades a l´arbre, se´ls produeix una esquerda en la pell i mostren, com un somriure, la carn. L´interior rosa i lasciu de la magrana des de temps antics s´ha relacionat amb l´amor i la sexualitat.
Si s´agafen quan encara verdegen són àcides i deixen la boca agre. Hi ha dues classes de magranes, les dolces, que és un fruit que se serveix després de dinar, i les àcides, que es fan servir per elaborar un xarop, la granadina. D´infants les menjàvem per postres i amb cura trèiem la pell aspre dels grans, però al cap d´uns anys a casa vam amanir-les amb sucre i un bon raig de moscatell, les deixavem macerar unes hores i les menjavem a cullerades. La magrana submergida amb moscatell no s´estova , no perd la consistència, i el sucre li dóna un gust suau tot neutralitzant el sabor amarg d´alguns grans. Últimament la meva dona quan fa amanides i se´n recorda hi tira uns grans de magrana. He llegit que a les Alpujarras és un costum immemorial servir els grans de les magranes dins la fulla d´escarola que es va menjant a queixalades.
Abans les amanides eren d´escarola o d´enciam amb tomates, cebes, pebrots, i quatre olives, ara es fan amanides de raïms i maduixes, de meló i de fruits secs. El que es menjava per postres ara serveix per entrant, és clar que en algun llibre he llegit que les olives abans se servien al final de l´àpat i no al començament.
La magrana està íntimament lligada a la meva vida per un fet d´infància. De petis, en sortir de l´escola de les monges, anàvem a abastar magranes tirant-los pedres, que era l´única manera de fer-les caure ja que les despenjaven de dalt d´una paret. Era una temptació veure allà dalt els magraners carregats de fruita i les ganes que tens de petit de llançar pedres. La pluja de cops de roc era incessant i sovint hi havia sort i baixava alguna magrana, però junt amb la magrana queia també la pedra que algun vailet despistat havia tirat a deshora. Una pedra em va caure al cap i m´hi va fer un bon trau i quan vaig arribar a casa sagnant vaig tornar a rebre per tirar pedres als magraners del senyor Garolera, molt amic del meu pare.

Agustí Casanova i Masferrer

Diari de Girona. 07.12.2005

· Article publicat a Diari de Girona el 07.12.2005

*

La Figuera religiosa de l'Índia

Ficus religiosa

*

*

Aquet noi de 15 anys medita i medita al sud del Nepal. La gent del seu país ja parla de la reencarnació de Buda. Com què ben aviat serà notícia, crec, i segur que pocs parlaran de l'arbre sota el qual medita, aquí copio una descripció. El Ficus Religiosa és de l'Índia.

La Figuera religiosa, Pipal, arbre Pippala o Bo (Ficus Religiosa) és un arbre natiu de l'Índia, considerat sagrat pels Budistes, que creun que Gautama Buda rebia la il·luminació sota un arbre Bo a Bodh Gaya. L'arbre Bo assoleix una gran mida i edat; les fulles, que pengen de pecíols llargs, flexibles, murmuren amb la brisa més lleugera. Pipal, pippala, peepul o pipul. Totes les parts de l'arbre Pipal, incloent-hi arrels, escorça, fulla i fruit, són útils.
La classificació botànica de l'arbre Bo és: Divisió: Magnoliophyta. Classe: Magnoliopsida. Ordre: Urticales. Família: Moraceae.
Descripció de la Planta: Arbre gran. Vermell de color de flor. Flors el febrer. Fruits el maig / juny. Àmpliament trobat en serrats i àrees clares.
Parts de Planta Utilitzades: Arrel / Escorça / Fulla / Fruit.

*
Escrit d’en Delfí d’Andorra, publicat a La Contenta el 03.12.2005
*
*

*

Reforestar la Valira

Reforestar el riu Valira

Les associacions ecologistes tenen diverses raons de ser. Conscienciar els ciutadans i les institucions sobre la necessitat de respectar el medi ambient, actuar com a grup de pressió o contribuir al coneixement sobre la natura són les funcions més destacades. Però el seu paper no s’ acaba aquí. Les organitzacions ecologistes també poden emprar els mitjans que la llei posa al seu abast si consideren que es vulnera la legalitat. No és res més que el que va fer la degana de les entitats andorranes, l’ Associació per a la Protecció dels Animals, les Plantes i el Medi Ambient (Apapma), que va dur el Govern a la justícia per la tala d’arbres efectuada per la construcció del col·lector general del pont de Tobira a l’estadi Comunal. El Tribunal de Batlles, en primera instància, i el Tribunal Superior, amb sentència ferma, van donar la raó als demandants i van condemnar el Govern a retornar el terreny a l’ estat primitiu després de constatar que ni tan sols s’ havia elaborat un estudi d’ impacte ambiental previ. En qüestions mediambientals les mesures correctores mai no pal·lien del tot el dany causat, però com a mal menor el minimitzen. Precisament amb l’ objectiu d’ executar la sentència, el batlle Antoni Fiñana s’ ha reunit amb tècnics de l’ administració i els responsables de l’ entitat per analitzar les actuacions que cal dur a terme. El ministeri d’ Ordenament Territorial s’ha compromès a refer el talús del marge esquerre del riu i reforestar-lo amb vegetació baixa. Apapma supervisarà els treballs a final de febrer per constatar que les mesures adoptades s’adeqüen a l’objectiu buscat. La iniciativa de l’ associació, més enllà de compensar el dany causat a la vegetació de ribera, també servirà per conscienciar el ministeri d’ Ordenament Territorial sobre la necessitat de complir tots els requisits legals abans d’ iniciar un nou projecte i al ministeri de Medi Ambient per vetllar perquè les obres que es duen a terme des de l’ administració tinguin el menor impacte possible. Cada vegada que un tribunal condemna una institució per una agressió al medi ambient, aquesta institució perd legitimitat davant dels seus mateixos administrats.

Editorial
Diari d'Andorra. 03/12/2005

·Article Editorial del Diari d'Andorra del dia 03.12.2005

*

Els plataners d'Alaró

Els Arbres d’Alaró
El plàtan o plataner (Platanus orientalis)

Ahir vaig anar a passejar pel Castell, i des d’aquell esplèndid mirador vaig albirar una filera llarga de color marró i groguenc entre el verd de les marjades. Varen resultar ser els plataners de Son Fortesa amb les fulles vestides per caure. Avui, 29 de novembre, no he pogut deixar de passar per aquell indret i fer unes fotografies als plataners, una d’elles a contrallum que he posat com a fons del meu escriptori.
Aquest arbre no és abundant ni espontani al terme d’Alaró, potser llevat d’alguna rara excepció, han estat plantats. En trobam de vertaderament esponerosos a s’Escorxador, també n’hi ha a l’Avinguda i a la Plaça de la Vila. Fora del casc urbà crida l’atenció el color de les seves fulles tan diferents a la verda foscor de les fulles dels nostres arbres autòctons, el podem admirar vora la font del Pí ubicada al torrent d’Almadrà i també se n’alcen de solitaris al costat d’altres fonts com a Oliclar i Solleric. Qui sap si qui plantà aquests arbres vora les fonts no ho feu amb la intenció de que aquestes fossin detectades fàcilment de lluny amb la vista. A la finca de Son Grau, deu fer uns cinc anys que se n’hi sembraren dues fileres al camí cap a les cases i els de Son Fortesa, més abundants fa anys, fan fila vora la carretera d’Orient.
Ja fa una bona grapada d’anys que el bon excursionista i amant dels arbres, Pere Llofriu, publicà un llibre recomanable nomenat Les plantes de jardí a les Balears, de Miquel Font Editor, ens hi comenta: “L’sparring predilecte dels carrers és el plàtan (Platanus orientalis). A sa Granja n’hi ha un exemplar d’uns 40 m. però s’utilitza principalment per apallissar-lo als carrers(...) cada dècada el coronen: amem si n’aprèn!.” És a dir que a vegades la poda s’assembla més a una mutilació.
El plàtan o plataner que nosaltres més coneixem és producte d’una hibridació entre el Platanus Orientalis L., natiu del sud-est d’Àsia i el Platanus occidentalis L. Originari de la zona atlàntica dels Estats Units d’Amèrica. Platanus és el nom grec de l’arbre, i des de la Grècia antiga s’ha emprat com a arbre ornamental als carrers: “Ara que te’n vas, ara que arriba el final, ara que ningú sap qui va a matar o a morir / pren al nin que va veure la llum baix el fullam dels plàtans i ensenya-li a meditar sobre la vida dels arbres” G. Seferis”Astianacte” sobre l’acomiadament de Héctor i Andrómaca a Troya. És un arbre resistent a la contaminació, sobretot l’atmosfèrica, de les ciutats. Caducifoli, de creixement ràpid té una escorça que li cau a plaques. Com deveu recordar fructifica amb una mena de bolleta que escampa llavoretes plenes de pèls que sovint provoquen irritacions als ulls i a la gargamella de les persones. Aquest arbre té la facultat de regenerar de tanyada, és a dir si el tallam tornarà a treure amb força, si reduïm el nombre de tanyades i les seleccionam bé, es convertiran en cimals que seran arbres. La seva fusta s’ha emprat per fabricar utensilis de fusteria. Crema bé.
Quan era nin, d’això fa més de 35 anys, vaig sentir tocar les campanes de l’església per avisar a la gent del poble que a lloc o banda es pegava foc. Aquest lloc va resultar ser pels “plateros”, vora el camp de futbol vell de Banyols. Passats els anys vaig trobar una postal vella, d’aquella col•lecció Manyoc de fotos antigues, on hi surten retratats els polls i plataners de Son Fortesa, aquests darrers poc temps després de ser plantats.

Joan Vicenç Lillo i Colomar

Alaró a 30 de novembre de 2005.

· Els Arbres d’Alaró

~