No a l'espoli del patrimoni natural

Aturem les extraccions i l'espoli
d'oliveres al Montsià

Aquesta petició és per exigir a l'Ajuntament d'Ulldecona, i altres administracions que puguen fer alguna cosa, les següents reclamacions:

1. Que s'eviten noves extraccions d'argiles (així com la restauració acurada dels terrenys en explotació actualment).

2. Que s'ature l'espoli d'oliveres monumentals, terres fèrtils i patrimoni cultural.

3. Que es facen públics els nivells de contaminants atmosfèrics que ens afecten.

Per aquesta raó, demanem que doneu suport a la plataforma Salvem lo Montsià, que pretén posar en valor i salvaguardar l'emblemàtica serra i el seu entorn i signeu la petició que podeu obrir en aquest enllaç :  

Aturem les extraccions i l'espoli d'oliveres al Montsià

Plataforma Salvem lo Montsià al facebook

El proper dilluns 26 de setembre del 2016 a les 22.40 al 33 podeu veure aquest documental que parla de tot això:

Resiliència al Sénia

Estrena dilluns 26 de setembre del 2016 a les 22.40 al 33 i a internet.

Nova temporada de “Latituds” tardor 2016

El Montsià i el Baix Maestrat –a banda i banda del riu Sénia, que uneix Catalunya i el País Valencià- comparteixen cultura, llunyania de les respectives capitals administratives i també forts impactes en el seu patrimoni natural.

La serra del Montsià pateix una gran pressió d’indústries extractives –de terra fèrtil i de marbre-, contaminants i sobre les seves oliveres mil·lenàries, que sovint es venen per jardineria; el Baix Maestrat té una forta pressió turística en les seves localitats de costa.

Totes dues comarques es van despertar sacsejades, al 2013, pels terratrèmols provocats pel projecte Castor, de magatzem submarí de gas.

Ara entitats defensores del patrimoni natural dels dos costats del Sénia es coordinen per defensar la resiliència del territori, davant un model econòmic molt depenent de l’exterior –que situa poblacions del Montsià entre les més pobres de Catalunya- i també davant els impactes que es preveuen a causa del canvi climàtic.

Resiliència al Sénia “Latituds”

Tot el reportatge de "Resiliència al Sénia"

L'Atzabó

Renou de tempestat

Feia atzabó. Els llamps absorbits pel parallamps del campanar de l'església romànica del poble, que estava just al costat de ca seva, els trons esfereïdors que els seguien i féien tremolar tota la casa, els siulos del vent huracanat serpentejant furiós pels estrets i laberíntics carrerons i la pluja torrencial que queia a portadores i transformava el carrer en un torrent desbocat provocaven una tal excitació al petit Tomeu, que semblava haver embogit de sobte. 

 

Corria de l'aiguavés de darrera a l'aiguavés de davant, de la porta del corral a la porta del carrer i viceversa i així sense parar durant tot el temps que durava la tempesta. Semblava posseït, com drogat per un psicòtrop euforitzant, no era ell. La seva alegria era incommensurable. 

Obria la porta del corral, allargava el braç cap a defora i experimentava un plaer quasi orgàsmic sentint els cops de les grans i fredes gotes de pluja xocant contra la palma de la seva maneta dreta, sempre la dreta, perquè en Tomeu era dretà. Pegava bots, corria sense rumb, reia histèricament, cantava, els ulls li espirejaven, era feliç. 

Ara, a les portes de l'ancianitat, després de seixanta anys i escaig redolant pel món, seguia experimentant la mateixa excitació i els mateixos sentiments, sempre que els fugissers niguls, que recorrien molt de tard en tard el cel de la seva estimada illa, es dignaven a descarregar la seva furia damunt el poble. 

Aquella matinada de pluja, però, no es va moure de dins el llit. Amb els ulls tancats i un somriure de plaer dibuixat al seu rostre, escoltava amb delectació tots els renous de la tempesta, l'atzabó que deia sa mare seixanta anys enrera. "Tomeu, no surtis a defora que fa atzabó, cau un temporal que fa feredat." - li deia tota retgirada

Li agradava aquella paraula tan antiga i ja oblidada pel jovent. Li agradava perquè era cent per cent mallorquina, genuinament illenca, més vella que la manipulada història contada pels conqueridors-corsaris vuit-cents anys enrera. Li agradava perquè era una de les poques paraules mores que s'havien salvat del genocidi, de l'aniquilació llinguística i cultural dels moros andalusís illencs i s'havien incorporat al català salat parlat pels nous repobladors venguts de Catalunya.

Si, en Tomeu estimava la seva illa i la seva llengua antiga amb tota l'ànima.

Allà defora, al corral, seguia caiguent aigua de bambolla. Les fulles plumoses dels fassos del fasser canari, que sa mare va sembrar d'un pinyol quan ell va néixer, copejades per les gotes, sonaven com milers de cascavells de cel.lulosa i cloròfil.la. 

Amb els ulls clucs, en Tomeu es va concentrar en aquella música natural que tan li agradava i, a poc a poc, el benestar que sentia escoltant aquell concert el va sumir en un estat estuporós, en una carícia dels llençols, en una ingravidesa. Uns braços amorosos de mare engronsaven el seu cos vell i arrugat, la son per fí el va posseir i es va adormir profundament amb un somriure dibuixat als llavis, mentre sentia una llunyana veu familiar que venia del passat, gravada de forma indeleble dins el més íntim i més sagrat de la seva ànima, que li déia: "Tomeuet, no surtis que fa atzabó."

Llorers d’Índies a Tenerife

Generosa ombra verda

Hi ha pobles que neixen amb vocació d’humilitat unint l’interès d’una colla de persones per compartir un determinat espai geogràfic on acostuma a haver un recurs natural (com per exemple un riu, el mar, una terra fèrtil, etc.) malgrat la producció econòmica pugui limitar-se a l’auto-subsistència. Hi han arbres que neixen amb vocació de viatgers, no generada per ells mateixos sinó per la mirada de l’home que no es conforma en contemplar-los només al seu lloc d’origen.

San Andrés, a l’illa de Tenerife, és una de les mil confluències d’aquests dos aspectes. Si alguna vegada teniu l’oportunitat de visitar aquest poblet de pescadors situat al nord-est, just al costat de la Playa de Las Teresitas, podreu comparar si les meves paraules estan prou encertades. La façana litoral de petites cases de pescadors no convida gens a continuar endins; cap gràcia urbanística ni arquitectònica, si més no, el Passeig de La Muralla que comença des del mar i s’enfila cap al poble presenta un encant especial: el seu arbrat.

La majestuositat i l’ombra que regalen els Llorers d’Índies (Ficus microcarpa) fan més que agradable anar caminant cap al poble on es confirma la total manca de prohoms que vagin capgirar aquella austeritat fundacional. Si més no, la meravellosa presència d’aquests llorers, alguns de més de cent anys, que també trobem custodiant els punts cardinals de la plaça principal, fan que el nom d’aquest poble pugui ser recordat per l’encert d’algú que va decidir plantar un conjunt de plançons que anys després donarien la millor de les ombres al bell mig de l’estiu.

Les primeres noticies que parlen de l’arribada d’aquest exemplar a les Illes Canàries daten de febrer de 1864, al diari El Time, on s’esmenta clarament Cuba com a lloc de procedència malgrat el seu origen asiàtic. A finals de 1864 el mateix diari publica que un illenc establert a La Habana, l’indià Antonio Carballo, havia noliejat un vaixell amb plançons de llorers d’Índies per embellir el passeig de la seva ciutat natal. Per aquelles dates, el diari tinerfeny El Guanche informa de l’arribada de "lindos laureles de la India" a bord d’un vaixell noliejat per Domingo Serís per a la seva posterior plantada a La alameda del Príncipe de Santa Cruz de Tenerife.

Cent cinquanta anys després de la seva introducció, el Llorer d’Índies forma part de l’arbrat de nombroses places, parcs i avingudes de les set illes canàries, una generosa ombra verda que no venia de pas, ni de casualitat sinó, tot el contrari, arribava per quedar-se.

Franc Guinart i Palet

Setembre 2016, Capellades (BCN)

Que ens deixin créixer amics meus,

només necessitem pluja i temps,

tenim un tros de terra per a nosaltres

i el mar que ens contempla a tocar.

Aquest passeig de La Muralla

d’aquí a un temps no gaire llunyà

només conservarà el seu nom

però perdrà les pedres i el significat.

El poblet de San Andrés no morirà

malgrat que el pas del temps, inevitable,

poc a poc s’emporti a la tomba

pescadors que lliuraran el seu lloc a la nau.

Que ens deixin créixer amics meus,

algú vindrà després de cent anys

i dirà que gràcies a nosaltres

la bellesa d’aquest poble no pot oblidar.

Franc Guinart i Palet

Setembre 2016, Capellades

Enyorar uns arbres

Uns arbres, uns records

El Passeig a l'hivern, amb els arbres podats, abans que els tallessin

Enyorem les persones que hem estimat i ja no hi són, també animals... però no hauria dit mai que pogués trobar a faltar tant uns arbres: “Si los árboles te oyeran...”, em va dir algú amb qui vaig compartir el patiment que va suposar la tala dels arbres del Passeig de Sarral el setembre de 2009.

Els arbres del passeig podats (zona dels gronxadors), l’hivern abans que els tallessin,
amb el cartell del projecte que ho va finançar

Els plàtans d’ombra que havia vist gairebé tots els estius de la meva vida significaven un munt de coses, de sensacions: companyia i ombra per als avis i per al poble; presència pura, viva, humida, verda, alegre. En mig del poble, del Passeig, davant de casa. Setze arbres centenaris van ser decapitats a causa de la mediocritat humana, de persones sense ànima, (per començar, ja que se’n van tallar uns quants més). Tallats ara fa set anys, durant la nostra absència, al començament de la tardor, quan tots els estiuejants ja havíem marxat. A traïció, sense avisar. La trista història, --com tantes altres en aquest país-- i les fotografies van ser publicades en aquest mateix bloc d’Arbres Amics l'hivern de 2010 (Cal aturar l'arboricidi de Sarral).

On hi havia els plàtans, es van plantar uns arbres molt més petits, es va treure la font que havíem vist tota la vida que, tot i que es va construir en període franquista, no era cap monument al franquisme. La rajola, d’un to rosat, molt bonica, es va canviar per una de blanca, que es reflecteix molt amb el sol i molesta a la vista pel reflex. A més, rellisca i es bruta. Per al nostre gust, el Passeig d’arbres grans i escales de pedra i pedrís a la vora, on podia seure la gent, ha perdut tot l’encant que tenia.
En definitiva, un malbaratament dels diners públics

Els mesos següents vaig somiar set vegades amb un preciós passeig arbrat davant de la meva finestra. Branques que creixien dels petits troncs decapitats d’on brostaven branques, branquillons, i fulles verdes de nou. En algun altre somni, els arbres renaixien. Més endavant, vaig somiar amb uns arbres esplèndids amb flors de tots els colors, arbres bellíssims de grans varietats, rengleres d’arbres com no havia vist mai, d’una bellesa exuberant. Em van sorprendre els propis somnis. D’on treia aquelles imatges tan belles? En els somnis, ens reparem, una mica, les pèrdues, però els despertars ens fan tornar a la realitat...

El Passeig, el mes de maig previ a la tala de setembre. Els arbres començaven, com cada primavera, a omplir-se de fulles

Els grans plàtans em van acompanyar en dies feliços, i no tan feliços, i acompanyaren l’alegria, els jocs dels nens i nenes, de la meva filla en la seva infantesa. Vent suau bufant la marinada als capvespres frescos d’estiu, el moviment de les fulles, els diferents tons de verd, la humitat que s’agraïa. Plàtans de copes que esdevenien immenses al final de l’estiu, que malgrat ser reiteradament podats a l’hivern, renaixien i creixien amb una força i una vitalitat que feia goig de veure. Escenari viu... Me’ls mirava, i tenia la sensació que, com més els podaven, amb més força creixien. Aquest enorme creixement --i això escapa al meu enteniment-- molestava a alguns. Sobretot perquè en conseqüència, els ocells que habitaven els arbres eren molts, i cantaven. A d’altres, els destorbaven les fulles seques a terra a la tardor. Recordo com aixafava el gruix de fulles seques les tardors de la meva infantesa. Com m’agradava. Després, amb els anys, no ho vaig veure més, tot sempre ben escombrat, i després, arbres ben podats...

Al final de cada estiu, un sostre de fulles cobria aquesta part del Passeig, que es convertia en un petit bosc a dins del poble. El Passeig, amb aquesta arbreda, era un escenari preciós per a concerts i esdeveniments culturals a l’estiu

Bona part dels meus últims records d’estiu són d’infants corrent entre els arbres, somrient, divertint-se, empaitant-se. Nenes i nens jugant entre els grans arbres de troncs gruixuts. El record d’ ombres fresques i espesses a l’estiu. Sardanes, puntaires i dinars eren possibles sota els arbres del passeig en migdies d’estiu. Refugi ombrívol per als avis i àvies. Crec que aquells arbres ens transmetien, als qui els estimàvem, un sentiment de seguretat: éssers potencialment immortals que ja eren allí quan nosaltres vam néixer i que seguirien allí quan nosaltres ja no hi fóssim, que un dia veurien generacions que encara no han nascut. Eren grans perquè ens sobreviurien.

Els arbres que també van tallar de la banda dels gronxadors del Passeig

Però van ser decapitats per la ignorància humana que no recorda la seva pròpia caducitat i que li importa el negoci que pot fer-ne amb unes obres, els "xanxullos" polítics, els diners que en traurà. Sempre la mateixa causa, la mateixa raó per destruir l’entorn.

Manifestació perquè no tallessin els arbres dels gronxadors del Passeig, per Setmana Santa. Tot i les nostres reivindicacions, es van acabar tallant tots els arbres del Passeig,
així com les flamants moreres de la plaça del Padreny

Em pregunto si va ser el record de les amistats i els jocs d’estiu sota els arbres el que va fer marejar la nena de Barcelona de vuit anys abans d’arribar, en explicar-li el paisatge desolador que, finalment, es trobaria. O en veure el patiment de la mare. No vaig saber impedir-ho, no ens van deixar impedir-ho. Els grans arbres decapitats on niaven molts ocells que cantaven a l’alba i als capvespres. Em preguntava on devien volar tots aquells ocells quan els arbres, un darrere l’altre, van caure a terra.

Un dels més de 25 arbres que van ser tallats al poble en la passada dècada,
fins ara fa set anys

Record de l’avi (el padrí, en aquelles contrades tarragonines) que va morir quan jo era adolescent. Malgrat la duresa de l’època que li va tocar viure, l’imagino una mica més feliç gràcies a viure davant d’aquells arbres preciosos, que per sort no va veure com els arrasaven i que no crec que li pogués haver passat mai pel cap que un dia això passaria. Guardo el record del meu avi patint, finals del setanta o primers dels vuitanta, perquè alguns caçadors del poble en els anys en què jo era nena, disparaven amb escopetes de caça els ocells que hi vivien. Era un entreteniment de l’època: Impunement, escopetes en mà, s’ho passaven bé així, alguns vespres, amb la gent prenent la fresca als portals de les cases i veient aquella penosa escena. També típic de l’època: ningú no devia gosar protestar. No fos que el tret, el rebessin ells, en lloc dels ocells. El padrí Ramon no ho suportava. M’he preguntat a vegades si no suportava la matança d’ocells, de ‘mixons’, com en diuen allà, o eren els trets, que li devien recordar la guerra i la repressió. Segurament, les dues coses. Trenta anys després que els caçadors del poble disparessin contra les copes dels arbres, la mediocritat, tan humana, els decapita.

El paisatge desolador del Passeig

Vaig saber que un sol home, nascut al Marroc, els va defensar aquell dia de finals de setembre de 2009 en què nosaltres, els que vam protestar i demanar que no els tallessin, no hi érem. Un sol home que s’abraça a un tronc. Li diuen que s’emparti, o li tallaran els braços. Un altre home, molt vellet, va dir, malauradament quan ja era massa tard, que si haguessin sigut uns quants, s’haurien lligat als arbres, i no els haurien deixat tallar... Vam pensar les coses malament, i massa tard. No ho vam veure venir.

Va ser a traïció, un matí, sense avisar, després d’haver mentit al poble .

Rosa Torné Rull, 24 d’agost de 2016