La figuera fugitiva dels nostres camps

Els arbres d'Alaró

La figuera (Ficus carica) (I)

Si vens an es figueral
te convit a menjar figues,
les te donaré collides
fresques i no’t faran mal.

Hi ha tanta informació sobre la figuera que és difícil fer una tria. Segurament quedarem curts en el resum forçat que haurem d’enllestir. En tot cas la millor coneixença de la figuera la tenim en la nostra experiència personal. Qui del nostre poble no ha agafat un paner i un ganxo i ha anat a collir figues? Quantes taules no han quedat bellament parades amb la sola presència d’un senzill i ben ornat plat de figues? Quantes sestes no s’hi han fruït baix la seva ombra? Quants figuerals són o han estat refugis a les llargues hores de l’estiu i ara als renous permanents d’aparells de tota mena ? Quantes engronsadores no han penjat d’aquest arbre? Se’n pot parlar estona de la figuera sense haver de consultar res més que la pròpia percepció que en tenim i sentim. Despullada pel vent quan va vestida de groc allà per la tardor, la figura nua de les seves branques a l’hivern, retallades contra un cel gris i fred i de vegades emblanquinades de neu, ens dona fe del pas de les estacions.

La figuera sembla originària de la Mediterrània oriental, de l’oest d’Asia. De fet en el seu nom científic Ficus carica, es fa referència a una regió de Turquía, la Cària. Així i tot de qualque varietat indígena impossible de distingir se n’han trobat restes en el Quaternari. No és difícil trobar-ne d’empenyalades, potser recordau la que creix sobre el portal principal de l’església d’Alaró, enguany, potser com una mostra més del canvi climàtic sembla que s’ha morta. Encara en podem observar qualque fulla seca.

El temps canvien, el gran increment de la figuera es produí en el segle XIX, particularment en el darrer terç, amb les parcel·lacions de la propietat rural mallorquina. El segle XX, inicià el seu declivi, a causa de l’encariment de la recol·lecció. Al segle XXI la figuera resisteix com pot l’abandonament i mal ús del camp. És difícil trobar avui en dia qualque persona que conegui be les varietats de figues. He consultat la Gran Enciclopèdia de Mallorca, i crec de molt interès copiar el que es refereix a les diferents castes de figues: “Les figues varien molt de forma i de color, segons les distintes varietats. A Mallorca, entre les de color blanc, hi ha la bordissot blanca, d’un arbre que en terres grosses i fresques es fa molt corpulent. En forma de baldufa, és de sabor molt dolç i de les millors per a menjar seques. La de coll de dama, en forma de pera, és molt gustosa. La verdal és molt primerenca, de cor de sang i molt dolça per a menjar fresca. l’alacantina, d’arbre primerenc, és petita i una mica fada, però bona per als animals i per a assecar. Era una de les varietats més abundants. La cucarella és molt semblant a l’anterior. La vacal, d’arbre gros i bell, s’assembla a la bordissot blanca, però és de qualitat inferior. La carabasseta, que era molt conrada a Son Servera, té forma de carabassa de vi i és molt gustosa quan és seca. De color blavenc hi ha la paretjal, grossa, que es clivella en madurar i es bada si plou molt. És molt gustosa tant fresca com seca. La de la roca és tardana, més petita que l’anterior però més saborosa. La forastera, també tardana, s’assembla de forma i de gust a la de coll de dama blanca i és, per tant, molt apreciada. Són de color negre la bordissot negra, de gust molt exquisit, que en esser madura, sol treure una gota de mel gomosa a l’ull; i la de coll de dama negra, semblant en tot a la blanca, menys en el color. La martinenca tardana se sol fer molt grossa. L’arbre ja perd les fulles i encara té molts de figons, que maduren malament a causa del fred. La roja fa per sant Pere unes figa-flors molt grosses i saboroses; les del segon esplet són més petites i molt dolces, bones per a assecar; l’hivernenca, verda, mitjancera, o més aviat grosseta, i molt tardana, que madura entre el setembre i el novembre; i l’albacor, d’arbre gros i de gran durada, fa també figa-flors, però no tan bones com les anteriors.” El diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, ens en parla molt més extensament de les castes de figues i els seus noms segons l’indret, fins a sis pàgines hi dedica a la figa i a la figuera, vos en recoman la lectura.

Una dada molt curiosa i probablement desconeguda per a molta gent és la que fa referència a la pol·linització de les figues. Aquesta es du a terme gràcies a la participació simbiòtica d’una vespa especialitzada (Blastophaga psenes) que cuida de transmetre el pol·len fecundat a les flors femenines. En els països freds on la vespa no pot sobreviure, els fruits són sempre infèrtils. Hi ha una varietat anomenada “Nottingham” que fructifica sense necessitat de ser pol·linitzada.

Joan Vicenç Lillo i Colomar
Alaró a 29 de juliol de 2006

· La figuera (Ficus carica) II. Temps de figues ·
· Els Arbres d’Alaró ·
~

El migdia calent dels garrofers

Horacianes
XXXI

he llançat el pot a l'aljub
mentre veia el migdia calent dels garrofers.
crepitava el secà, adelerat de cigales èbries.
amb el cordell, he pouat després l'aigua.
era una aigua verdosa,
o m'ho semblava a mi,
era un petit miracle d'aigua.
n'he begut lentament i complagudament.

he comprès que m'estime així la vida,
aquesta aigua petita, transparent, d'un aljub,
distretament beguda.

Vicent Andrés Estellés
(Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993)
· Fotos · [ c0c ] · [ turrai ] · [ turrai ] ·
*

Garroferes de la Calderona

L'any passat van talar més d'un miler de garrofers

Aquestes esplèndides garroferes són de la serra Calderona, en aquesta zona del País Valencià, de garrofers, en queden pocs, l'any passat se’n van talar més d'un miler.
Per aquesta zona també es "reconverteix" el secà en regadiu. És una forma estesa de canviar-li el color als diners.
Fa -no tants- anys la garrofera era imprescindible per a la vida rural, qualsevol llaurador en tenia, almenys, uns quants, era tan imprescindible com l'olivera.
Els fills d'aquests propietaris viuen avui a la ciutat, qui més qui menys, pres d'hipoteques i "coses"... venen els petits terrenys de "la família" que són comprats per personatges del capital i l'especulació.
Aquests talen els Garrofers centenaris, aplanen els turons on van créixer i al seu lloc planten "tarongers" que alimenten per degoteig i que cada cinc anys van canviant ja que queden exhausts, o si no a o esperar un PAI.
Aquesta garrofera tindrà uns 300 anys. L’element testimoni’ seria un adult d'1,75 metres d'altura.
La gent del lloc li calculen uns 500 anys. L’element testimoni’ seria un adult d'1,75 metres d'altura. Les restes de poda han procurat 600 kg de llenya i uns 300 Kg de branques (que es veuen amuntegades).

· Fotos, informació i textos: [ Sineu ] · [ Mun_na ] ·
*

Sísif condemnat

Dia de calor amb una milana morta.

Càstig de Sísif per el llaurador.

En acabat pot tornar a començar.

Sense sentit fa retxes a la terra.

Cap a la muntanya dels pins.

Lucía y...

Una vida sense arbres
Ja us vaig parlar una vegada dels problemes que tenc a la ciutat de Madrid, amb aquestes obres faraòniques de la M-30 que multiplicaran per deu les emisions de diòxid de carboni en la ciutat. Jo em pas el dia penjada del Terbasmín, i la meva filla es coneix la consulta del pediatra millor que la seva pròpia escoleta. La doctora em va explicar que s’han disparat els casos d’alèrgia infantil, i que això es deu, sense dubte, a la contaminació. Per no parlar de la gincana olímpica que visc cada dia per fer avançar un cotxet a través de síquies i vallats d’obres.
De vegades, en aquests dies d’estiu, me’n vaig a pendre una orxata a Las Vistillas, un dels barris més “castizos” de Madrid, que prèn el nom de les fabuloses vistes que hi ha del parc del Moro, la Almudena i la Casa de Campo. A l’estiu les seves terrasses estàn abarrotades de gent que aprofita la brisa que sol fer per aquesta zona per a refrescar-se i parlar animadament. La brisa se la devem al parc, una de les poques zones verdes que ens queden ja a Madrid, i que és el pulmó de la zona centre.
La verbena de la Paloma a las Vistillas és antològica: els carrers s’abarroten de gent enfebrida d’humor festiu. En una d’elles vaig conéixer a un novio català amb el que em vaig besar sobre la gespa del parc. No és l’únic gest romàntic que associo a las Vistillas, ja que un altre novio va fer un gest romàntic per mi: li va pagar a un músic ambulant no per tocar, sino per que deixàs de fer-ho i així no interferís en la conversació que manteníem a la terrassa.
Però el nostre Ajuntament pretèn cedir de manera gratuïta aquest parc PÚBLIC al Bisbat de Madrid per que ells gestionin la venda amb els constructors que edificaran vivendes de luxe i un poliesportiu PRIVAT. I jo, il·lusa de mi, creient que els bisbes estaven per gestionar la relació dels catòlics amb la seva clerecia. I recordant com en la catequesi m’ensenyaren que l’avaricia era pecat capital, encara que el crim ecològic, quina pena, no ho sigui. Casualment la Comunitat de Madrid acaba de treure una llei de protecció de l’arbre, perque diu, realça la bellesa d’edificis i carrers. La incongruència salta a la vista. Va bastar amb que una baronesa sortís al carrer deu minuts per a que el batle obrís un segon periode d’informació pública i al·legacions de sis mesos i es salvassin els arbres del paseo del Prado. A las Vistillas també hi ha arbres i gossos i nins i veïns que sense el parc es moriran de calor. Literalment. L’agost, més de cent ancians moriren a Madrid per culpa de les altes temperatures.
Des d’aquí ho demano com a favor personal: no permeteu que la corrupció urbanística destroci els pulmons de Madrid i els meus records de juventut. No permetin que la meva asma i la de la meva filla es cronifiquin encara més. Que mils de nins es quedin sense parc on jugar. Que s’encimenti sobre un enclavat històric. Que els veïns no tenguin on alleujar la calitja estival. Facin còpia d’aquest article i el reenviin a tots els seus contactes, perque tots puguin entrar a www.cipreses.net i s’enterin del que està passant. Jo ho agraïré, la meva filla més encara. És ella la que està començant una vida que seria molt més trista sense arbres. Lucía Etxebarría.
(Article aparegut en castellà amb el títol: Una vida sin árboles. Publicat al suplememt dominical Magazine, acompanyant al Diario de Mallorca, el dia 23 de juiol de 2006)

Rafel Mas
Búger, 25 de juliol de 2006.

Esporgues a l'estiu

Sovint hom creu que l’època d’esporga és tant sols a l’hivern, però el cert és que ara a l’estiu també es pot realitzar amb eficàcia i molt bons resultats aquesta tasca.

Al clima mediterrani podem observar com molts arbres aturen el seu cicle biològic a l’estiu, fins i tot perden fulla, o simplement tanquen estomes per no perdre aigua per evaporació, cosa que alhora els porta a no poder fer la fotosíntesi. Aleshores, si l’arbre té el seu sistema aturat, per què no aprofitar-ho per a fer una esporga d’aquelles branques que a la primavera es varen desmesurar, o fer una aclarida de brancatge? Cal tenir en compte que quan parlo d’esporga no parlo de terciats ni operacions dràstiques, simplement d’eliminació d’una part del brancatge sempre inferior a un vint per cent del total del sistema foliar.
Doncs sí, i podrem veure que la resposta de l’arbre a aquesta mena d’esporgues és molts cops millor que a la consabuda esporga d’hivern. Per què la resposta és millor? Doncs per que l’arbre, quan torni a engegar el seu sistema vital en refrescar l’ambient i caure les primeres tronades no intentarà crear brancatge a qualsevol lloc, sinó que creixerà harmònicament en tota la capçada restant. També, el tancament de les ferides d’esporga serà més ràpid, en l’esporga d’hivern, un arbre pot trigar cinc mesos o més a respondre al tall i en la d’estiu sols trigarà dos, malgrat la quantitat de patògens actius és més alta amb la temperatura elevada. Un dels inconvenients de fer-ho en aquesta època és que el fullatge no ens deixa veure amb tanta claredat quina branca és la que haurem de tallar, clar, a l’hivern, amb l’arbre defoliat és molt fàcil veure l’estructura de l’arbre i ara pot ser un xic més complicat, una solució és fer la feina entre dos, un situat a l’arbre i un altre a un punt amb perspectiva que pugui guiar-nos sobre l’elecció de la branca.
Com sempre haurem de tenir en compte el no tallar branques massa grans, que l’arbre no podria assumir, el fer el “tall correcte”, respectant l’arruga de l’escorça i el tenir les eines esmolades i desinfectades.
Fent les esporgues en verd molt possiblement podrem tenir arbres equilibrats i ens podrem estalviar operacions més costoses a l’hivern. Ni que sigui per economia, val la pena provar-ho.

· Esporgues massa primerenques ·
·

Eucaliptus, un consum per el primer món

El paper del monocultiu forestal

Eduardo Basz

· Portal del medioambiente ·

Les fàbriques de cel·lulosa (és a dir, les papereres) juntament al monocultiu forestal estan formant una realitat geogràfica que espanta a la societat civil per el curs i la magnitud dels esdeveniments. Brasil i Xile, amb les elits més compactes i efectives del Con Sud, foren precursores en això així com en altres qüestions. Tampoc pot sobtar-nos que aquesta violenta reorganització del territori l’hagin iniciada dictadures militars.

A Brasil, les plantacions començaren fa 40 anys. Ara hi ha 5 milions d’hectàrees ocupades per cultius destinats a la producció de cel·lulosa. El govern de Lula es proposa ampliar aquesta producció d’ara al 2012, té la meta de plantar altres 6 milions d’hectàrees. Cap a 1967 en el municipi de Aracruz, estat de Santo Espíritu, comença la plantació massiva d’eucaliptus amb finalitats industrials. Aracruz Celulosa SA està constituïda per el grup norueg Lorentzen (28%), Votorantin Celulosa y Papel, d’un dels homes més rics de Brasil (28%), el Banco Safra, de capitals locals (28%) i el Banco Nacional de Desarrollo Económico y Social (12’5%). Es queda amb terres dels indígenes, dels quilombola (descendents d’aquells africans insubmisos) i dels pagesos. Als mitjans i grans productors agropecuaris lis fa ofertes que no podran rebutjar. A 1972 ja expandeix les seves activitats a altres dos municipis. En l’actualitat té 245.000 hectàrees de plantacions a diferents regions: a Espirito Santo però també a Bahía, Río Grande do Sul i Minas Gerais. Només a la “república gaúcha” té 50.000 hectàrees de monocultius però, en aliança amb Votorantin i Stora-Enso, la xifra ascendeix a 250.000 hectàrees. Les fàbriques de Aracruz produeixen dos milions i mig de tones de cel·lulosa blanquejada. Això li assigna el lloc del major productor mundial. ¿Principal client? : la firma Procter & Gamble, de Dusseldorf, fabricant del paper higiènic i els torcaboques de més èxit del mercat europeu.

A Xile, el monocultiu d’arbres comença amb el cop del 73. La Corporación Chilena de la Madera li presenta al capità general un projecte ben armat. Així, a octubre de 1974 és sancionat el decret 701, encara vigent, de promoció forestal. L’Estat dona subsidi a un 70% del cost de les plantacions, que a determinades regions pot arribar al 90%. També s’obriren crèdits especials i exaccions tributàries. Segons un estudi del Moviment Mundial pels Boscos, el major subsidi fou la licitació de terres fiscals i propietats expropiades durant la reforma agrària. “A finals de 1974, la massa de plantacions existents a Xile era de 450.000 hectàrees (79% de les quals corresponen a pi i el 14% a eucaliptus), arribant a 2.100.000 al 2002. Aquest gran augment de la superfície de plantacions forestals era incentivada per el desenvolupament posterior de la industria de la fusta i de la cel·lulosa, a manera d’afegir valor agregat a la seva producció”. El 65% de les plantacions de pi estan en mans del complex forestal cel·lulòsic, mentre el 35% queda en mans dels mitjans empresaris. Les dues grans forestals xilenes (Mininco i Arauco) tenen més del 55% de la superfície plantada. Estan en la trama de les dues famílies més poderoses de Xile, amos també de les papereres Celco a Valdívia i Alto Paranà a Argentina. El sector plantador té el propòsit d’assolir les 2.600.000 hectàrees al 2010, construir tres megafàbriques de cel·lulosa amb una inversió de 3.100 milions de dòlars i elevar les exportacions a 4.500 milions de dòlars al 2008 que serien el doble de les del 2002.

Pareix un retorn del passat. La inclinació per el monocultiu està en el codi genètic del capitalisme perifèric. I la fascinació per el sobreconsum, una exigència de la civilització contranatura primermundista. Algunes dades: mentre a Finlàndia el consum de paper és de 352 kilograms per càpita, a Uruguai és de 22 i a Argentina de 45. L’agronegoci de les plantacions a Uruguai començà el 1987 amb l’aprovació d’una llei forestal que mitjançant subsidis i exoneracions fou creant el mercat. Més encara: l’Estat uruguaià s’endeutà amb el Banc Mundial i el BID (300 milions de dòlars) per a condicionar les “rutes de la fusta” als vehicles pesats. (Com va dir el Grup Guayubira: “I llavors ens va arribar el corol·lari d’aquestes plantacions: les fàbriques de cel·lulosa”)

Allò cert és que les papereres en qüestió tenen les majors plantacions del “paisito”. Eufores, que pertany a Ence (la qual a la vegada pertany al Banco Zaragozano, la Caixa de Galícia i Bankinter), inicià les seves activitats el 1990, té unes 10.000 hectàrees de les quals 80.000 són monocultius. Mentre Cofosa (Companyia Forestal Oriental SA), que també començà el 90, en un principi estava formada per Royal Dutch Shell (60%) i UPM-Kymene (39%). En el 2003, Shell va vendre les seves accions a metsa-Botnia. Té 100.000 hectàrees, de les quals 60.000 són, com diuen ells, “boscos d’eucaliptus de bona qualitat plantats a la pradera”. Les que les segueixen en importància són firmes uruguaianes: Cofusa començà el 1988 i té 50.000 hectàrees, de les quals 25.000 estan plantades; Fymnsa començà el 1976 i posseeix 13.000 hectàrees, 6.700 ocupades amb pins. Les empreses aspiren a estendre les seves àrees de plantacions i en el parlament uruguaià s’està discutint una reforma tributària que exonera del pagament d’impostos a les activitats vinculades amb el monocultiu.

Perquè l’eucaliptus?. Després de tot, la cel·lulosa és una fibra vegetal que representa el 50% de la constitució física de l’arbre. Tots la tenen i qualsevol podria ser utilitat per a produir paper. Així és com les fibres d’arbres representen més del 90% de la producció mundial de cel·lulosa. Originat entre 35 i 50 de milions d’anys enrere, l’eucaliptus té qualitats molt valorades per la industria (encara que ja s’està avançant en l’ús comercial d’arbres transgènics). Creix més ràpid i és més manejable en el procés fabril de separació de fibres. Per arribar a una tona de cel·lulosa blanquejada es requereixen més de 120.000 litres d’aigua i més de 20 arbres. Clar, té alguns defectes col·laterals: és l’arbre que més aigua consumeix. A la seva fase de creixement (els primers deu anys) absorbeix 200 litres diaris, a cada hectàrea d’una plantació n’hi ha 1.000. És a dir una hectàrea consumeix 200.000 litres diaris. Des de fa dos anys, el Movimiento de Chacareros de Mercedes (a les proximitats de Fray Bentos) alertà sobre els efectes devastadors del model forestal. Llavors hi havia 60 famílies sense aigua, el el 2006 ja eren 150. A alguns llocs era necessari perforar 30 metres per a trobar-la. El diari local “Acción” va dir que “la manca d’aigua a les “chacras” no és cap conte”. Acompanya els qüestionaments de la gent de la campanya. “Els propis productors apunten a la massiva reforestació de predis a la zona que rodejaren les “chacras” i coincidentment han desaparegut o escasseja en proporció directa al creixement del monts implantats amb eucaliptus”. Com va demanar el Grupo Guayubira: “Cuanto vale una cañada seca?”

· Rebelión ·

· Prontuario-ambiental decelco [pdf] · Greenpeace Chile ·

· Redes - Amigos de la tierra - Uruguay ·

Arbres vells

Arbres singulars de les Balears, patrimoni natural i cultural

Alguns d'aquests especímens formen part de la tradició popular

J.A.ORDINES. Palma.

Determinats arbres tenen un valor patrimonial o un significat cultural d'una trascendència notable. Es tracta d'individus de característiques o edats extraordinàries, o que per la seva ubicació o altres característiques han estat coneguts i estimats pels pobles de les Illes Balears, de manera tradicional.

Els arbres formen part de manera senyalada del Patrimoni Natural de les Illes Balears. Alguns d'ells, són recolzament autèntic de la cultura col·lectiva, en estar relacionats amb fets històrics o constitueixen part de la mítica o la tradició popular, o fins i tot, del patrimoni artístic, com inspiradors d'obres plàstiques o literàries.

La mà de l'home i de la naturalesa han estat la principal causa de desaparició d'alguns d'aquests arbres singulars. És per això que a causa dels motius de desaparició o degradació de l'arbre i pel sentiment social per a la preservació i manteniment dels arbres singulars, el Parlament de les Illes Balears, aprovà la LLei 6/1991, de 20 de març, de Protecció d'Arbres Singulars, que crea el Catàleg d'Arbres Singulars de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears, pel qual, els arbres inclosos al mateix, no poden ser objecte de tala, ni qualsevol altra activitat que pugui alterar o perjudicar l'arbre o el seu entorn, a excepció que per motius de conservació, així es faci necessari.

Actualment, segons la pàgina web, són 74 els arbres catalogats, no obstant no hi són tots els que mereixen la qualificació de singularitat, ja que s'estan tramitant nous especímens, que segurament mereixeran la categoria i prestigi de singularitat. Dels catalogats 48 són a Mallorca, 15 a Menorca, 7 a Eivissa i 4 a Formentera.

Els arbres catalogats fins el moment comprenen un ampli ventall d'espècies, la majoria d'elles bastant conegudes a les Illes Balears, per ésser arbres de la mediterrània (Garrovers, Oliveres, Ginebres, Savines, Pins, Alzines, Lladoners, Datileres, Platers, etc.). Destaquen l'Olivera de Cort, sa Murtera de ses Fundadores del convent de monges caputxines o l'espectacular Figuera de can Toni Mestre.

Però també subratlla que existeixen altres arbres que destaquen per esser espècies exòtiques, i, per tant, poc comuns entre l'arbòria balear, com per exemple, la Lagunària de la Llotja, la Bellaombra de la Plaça de la Reina i els Pacaners de S'Hort Squella de Menorca, aquest darrers originaris de Mèxic, i segons es creu, varen ésser emigrants de Menorca, que en tornar varen trasplantar aquest tipus d'arbres.

· Article publicat a Diari de Balears el 23.07.2006

Arboricidi a Collblanc

Indignació a Collblanc per la tala de més de 30 arbres

A l'Avinguda de Sant Ramon Nonat, a Collblanc amb l'excusa d'ampliar la vorera que actualment fa 4,5 metres, fins a 6 metres han talat tots els arbres, uns 20 lledoners, uns 10 plàtans i algun om, de les dues voreres.
El projecte d’aquestes obres és de l’empresa ‘VIAQUA SL, tècnics en infrastructures’ i dels tècnics Damir Stipkovic, E.C.C.P. i Marta Ferrero, Arquitecta.
En d’altres carrers de Barcelona s'ha ampliat la vorera entre un i dos metres, sense que sigui necessari talar els arbres , al contrari s'han respectat. Aquí es va enganyar als veïns dient que els trasplantarien i ha estat mentida. Els han talat arran de terra i ho han cobert amb terra per evitar que es vegin les soques. Sembla ser que la responsabilitat de tot això és del Districte de les Corts.
Els veïns i les associacions del barri estan perplexos i molt indignats i nosaltres també.
Les associacions de veïns, en una compareixença de la setmana passada van demanar l'informe de l’Institut Municipal de Parcs i Jardins i fins aquest moment no els l'han donat. Ara han presentat un altre queixa on, entre d’altres coses, diuen:
‘.. aquest projecte s'ha realitzat de la manera més barroera, s'han talat uns arbres d'una edat aproximada de 40 anys. El més indignant és que en el plec de condicions es diu que ‘L'arbrat existent que estigui afectat serà retirat, amb el vist-i-plau del I.M. de Parcs i Jardins i es protegirà aquell que es conservi. Posteriorment es transportaran els materials que resultin d'aquestes operacions a l'abocador autoritzat, segons el Pla de Residus Municipal.’ ‘Una vegada determinades les unitats afectades pels tècnics de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, l'execució del trasplantament s'efectuarà en els períodes especificats ..’
‘L'edat i la frondositat dels lledoners i plàtans significaven un patrimoni de molt valor, i per tant en el mateix Projecte es demana el dictamen preceptiu dels tècnics de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins sobre els arbres afectats de trasplantament i els que no calia treure de l'Avinguda de Sant Ramon Nonat.
A fi d'evitar falsos rumors i interpretacions mal intencionades per la tala total i indiscriminada dels arbres que poden danyar la credibilitat dels Serveis Tècnics d'aquest Ajuntament, demanem, tenir accés a l'informe existent dels tècnics del Institut Municipal de Parcs i Jardins sobre els arbres de l'Avinguda de Sant Ramon Nonat. ..’
A veure que dirà l’Ajuntament.

¿Quan pararà aquesta política "arboricida"?

Els veïns i les associacions del barri estan perplexos i molt indignats i nosaltres també, no acabem d’entendre aquesta mena de fets.
Últimament a Barcelona no paren amb l’arrasament dels arbres. Van talar una pila d’arbres al Parc de la Primavera de Montjuïc. Al carrer Benavent també de les Corts s'han talat tots els plàtans. Fa tres mesos als Jardins del Palau de Pedralbes es van tallar 41 pins pinyers de més de 40 anys.
És indubtable els beneficis ambientals i per la salut, que propicia l’arbrat urbà. Els arbres també son elements culturals que caracteritzen de manera important els barris, fan companyia, invoquen records i sentiments i que la gent s’estima. Però hi ha polítics que volen passar havent-ho canviat tot i arrasen a tort i a dret. També hi ha tècnics que potser amb l’afany de fer notar més el projecte que han dibuixat no respecten res i els eliminen sense manies des de el seu despatx. Hi ha empreses que els consideren com una nosa i abans de començar qualsevol obra procuren eliminar-los tots. A vegades les obres públiques només es fan per repartir diners molt interessadament i tallant arbres encara en poden repartir més. Qualsevol que es regeixi per alguns d’aquests criteris no hauria de ser apte per gestionar la cosa pública, ni els espais ni els afers de la ciutadania.
La ciutat de Barcelona havia estat un referent en la bona gestió de l’arbrat urbà, malauradament en els últims anys s’està convertint en un referent del que no s’ha de fer, malauradament.
¿Quan pararà aquesta política "arboricida", que podem fer per frenar-ho ?

*

Palma made in USA

Palma, de ciutat mediterrània a ciutat jardí

Andreu Mir

Recentment, alguns mitjans de comunicació han incorporat a la seva semàntica el concepte de «ciutat mediterrània». Amb aquest terme s'intenta donar forma al model urbà clàssic que defineix les ciutats meridionals d'Europa com a ciutats compactes amb districtes emmurallats, presència de cascs històrics emblemàtics, espais multifuncionals, trets urbanístics que fomenten models de vida en comunitat, etc., d'on es dedueix que les ciutats del sud d'Europa mantenen uns patrons comuns quant a les seves característiques morfològiques, econòmiques, socials i culturals.

Sembla evident que l'eix cronològic que mostra el creixement de ciutats com Bolonya, Granada i moltes d'altres, és de major amplitud, maduresa i complexitat que no pas el de ciutats contemporànies com Arizona o Brasília. Endemés, caient en la trampa del determinisme, haurem d'apel·lar als factors físics com a vertaders culpables de determinades formes d'assentament; així, elements com l'altitud o la latitud són els que es troben com a condicionants de l'estructura urbana de les ciutats des dels inicis de la urbanització. De tal manera és així, que es pot arribar a pensar que ciutats emparades per condicions geofísiques versemblants adoptaran morfologies similars. Amb aquests arguments, doncs, no resulta gens descabellat pensar amb la veracitat de la idea que traça un model estàndard per aquestes ciutats de la conca del sud d'Europa.

Tot i així, els canvis generats pel postmodernisme i el neoliberalisme han sembrat alguns interrogants sobre aquestes teories que presenten les nostres ciutats com a «genuïnes i singulars». Palma de Mallorca, sense anar més enfora, n'és un exemple fantàstic que destapa la pèrdua exponencial de la personalitat d'aquests indrets; de fet, Ciutat s'està convertint en un calc exacte del model clàssic de «ciutat jardí», exportat pels anglesos cap als EUA durant el segle XIX i que, en els darrers decennis, el capitalisme s'ha encarregat d'expandir per l'Europa meridional.

De fet, davall de l'immens paraigües del liberalisme econòmic s'està apostant per un tipus de ciutat horitzontal que pivota sobre els habitatges unifamiliars aïllats al pur estil americà, fet que permet una escampadissa sense precedents de la urbanització. Aquesta nova «ciutat mediterrània» caracteritzada per l'ocupació expansiva de terreny, implica un elevat grau de mobilitat, essent ciutats que demanden l'ús massiu de l'automòbil. En aquest sentit, aquest model estimula la proliferació d'un transport individualista -població disseminada-, eminentment privat i, consegüentment, precisa una significativa expansió de la xarxa viària. L'eixamplament de l'àrea urbana genera, endemés, una sèrie de costos en matèria mediambiental: major consum d'energies no renovables, com és el petroli, i d'altres de renovables com l'aigua, minva en la qualitat paisatgística, fa malbé ecosistemes endèmics, etc. Els costos conjecturats es projecten també al vessant econòmic, ja que aquest model de «ciutat baixa» resulta més costós per a les administracions perquè l'augment de l'àrea urbanitzada requereix una major inversió en determinats serveis col·lectius, com ara: xarxa d'enllumenat, seguretat, transport públic, serveis de recollida de fems, etc.

En definitiva, la nova ciutat que dibuixam està consolidant un nou estil de vida, un estil més individualista que es fonamenta en la propietat privada sense deixar-se seduir pels espais públics, a no ser que aquests esdevinguin una plusvàlua d'allò que és privat, fet que atorga una crisi estructural de les zones comunes a nivell urbà.

La importació del perfil de ciutat americana, també es tradueix en l'existència de barris monofuncionals, els quals permeten associar determinats espais amb activitats urbanes concretes: ciutats dormitori, polígons industrials, grans àrees comercials, etc. Aquest fenomen de disgregació espacial de les activitats humanes ha anat accentuant l'agrupació de determinats estrats socials en espais urbans definits, fet que estimula la formació d'un mosaic urbà dual definit per barris elitistes limítrofs amb zones de nivell modest (la Bonanova - el Terreno exemplifiquen aquesta dicotomia). A més, l'eixample de Ciutat s'està farcint de població immigrant que ocupa l'espai que deixa la població autòctona o peninsular que marxa cap a barris i nuclis perifèrics residencials atreta per la nova «cultura de l'adossat». La Vileta en podria ser un bon exemple. La projecció d'aquesta nova ciutat emfatitza una realitat secular que tendeix a marcar terreny entre rics i pobres, tot davant les tímides polítiques de planificació activades des de l'administració.

L'escenari que hem anat perfilant mostra com en aquests darrers temps ha baratat la fisonomia de Palma, decantant-se vers un nou patró urbà, un patró que s'aclimata perfectament a les condicions ambientals de zones com els EUA o el Canadà, on les parcel·les de terreny són vastíssimes, fet que emmascara i minimitza els costos ambientals. El panorama americà, però, guarda una relació d'antagonisme amb Mallorca, pel fet de ser una illa de poca superfície i amb unes densitats de població infinitament superiors a les d'EUA; a més, el fet de ser una illa incrementa el seu grau de vulnerabilitat davant fenòmens com el de la urbanització massiva. Per altre costat, no s'ha d'obviar que aquells països descansen sobre una base econòmica de capitalisme pur, a on l'administració té un paper gairebé passiu en l'atorgament de determinats serveis, de tal manera que els costos per tenir una ciutat expansiva es redueixen significativament, si fem la comparativa amb zones d'Europa.

En definitiva, el model americà de ciutat, amb els seus inconvenients, pot ser «vàlid» en unes determinades condicions socioambientals, però aquests requisits no es divisen a la nostra illa. Resulta indiscutible que Palma tendeix a adoptar formes que, fins aleshores, li havien estat alienes en detriment d'aquell tarannà de ciutat mediterrània i, curiosament, les darreres campanyes de màrqueting urbà tornen a recuperar aquest concepte de ciutat mediterrània ancestral per a vendre una ciutat que cada cop s'allunya més d'aquelles senyes d'identitat que han marcat la ciutat segles enrere.

Andreu Mir Gual, geògraf

Adreça: Diari de Balears

Mirar la natura

“Recomano als biòlegs que, sense oblidar mai el nivell molecular, vagin de tant en tant a donar-se cops de cap al tronc d’un arbre i li demanin que els inspiri per tal de poder entendre millor el que passa al món”

Ramon Margalef (1919-2004). Científic i naturalista català.

“Trobareu millors coses en els boscos que no pas en els llibres; els arbres i les roques us ensenyaran allò que cap mestre humà no us pot ensenyar”

Sant Bernat de Claravall.

“Clou-te, cúpula verda per sobre el meu cap cristal·lina!”

Carles Riba, Elegies de Bierville: V.

El baró rampant

L’home que pujà
a un arbre i mai
més en baixà

El baró rampant,
d’Italo Calvino

Va ser en un concert de en Pedro Guerra fa uns anys, on vaig conéixer la història del baró rampant, Cosimo di Rondó. El cantant dedicava una cançó al protagonista de la novela d’Italo Calvino. En Guerra la va titular “El reencuentro de Viola y el Barón”. La cançó resumeix una petita part de la novela d’aquest personatge que un bon dia s’enfilà a un arbre i no en va voler tornar a baixar. La meva companya em va regalar per sorpresa el llibre que va inspirar la cançó que tant ens va agradar:

“Un bon dia el baró Cosimo de Rondò, tot rebelant-se contra un món familiar que no el comprenia, va sortir al jardí i va grimpar a un arbre. No en va baixar mai més. Allà dalt va viure la resta de la seva vida. En primer moment va ser per no tocar de peus a terra, en el bon sentit de l’expressió. Però de dalt estant, veient el món des d’aquella nova perspectiva, el va comprendre millor.”

La relació amb els arbres i la referència a ells apareix al llarg de tota la novela:

“Ja he dit que ens passàvem hores i hores, damunt dels arbres, i no pas per motius utilitaris com fan tants nens, que només s’hi enfilen per abastar fruita o nius d’ocell, sinó pel plaer de superar bonys difícils dels tronc i forcalls, i arribar tan amunt com fos possible, i trobar llocs bonics on aturar-nos a mirar el món de baix, a fer bromes i dir coses als qui passaven per sota.”

I Calvino parla dels arbres amb gran coneixement i delicioses descripcions:

“Les oliveres, per la manera com es van torçant, són per a Cosimo camins còmodes i planers, plantes pacients i amigues, amb la rugosa escorça, per passar-hi i per aturar-s’hi, encara que cada planta tengui poques branques gruixudes i no hi ha gaire varietat de moviments. (…) sota el pavelló de les fulles, veu com es transparenta el sol entre les nervadures, com s’inflen poc a poc les fruites verdes, ensuma la llet que traspua al coll dels peduncles. La figuera et fa seu, t’impregna del seu humor gomós, del zumzeig dels borinots (…) Damunt el dur server, o a la morera de móres, s’hi està bé; llàstima que n’hi hagi pocs. Igual que les nogueres, (…) tanta és la força i la certesa que aquest arbre posa a ser arbre, la obstinació de ser pesant i dur, que fins i tot se li expressa a través de les fulles.

Cosimo hi estava de gust, entre les ondulades fulles de les alzines (…) i n’apreciava l’escorça clivellada, de la qual, quan estava pensarós, n’aixecava els quadrets amb els dits, no pas per instint de fer mal, sinó més aviat per ajudar l’arbre en la seva llarga feina de renovar-se. O també treia les escames de la blanca escorça dels plàtans, descobrint estrats de vell or florit. També li agradaven els troncs encoixinats com els que té l’om, que als nusos treu brots tendres i plomalls de fulles dentades i de sàmares de paper; però és difícil moure-s’hi perquè les branques van cap amunt, primes i espesses, deixant poc espai. Als boscos, preferia els fajos i els roures: perquè als pins els forcalls massa acostats, no gaire frots i ben plens a’agulles, no deixen lloc ni suport; i el castanyer, entre les fulles espinoses, les punxes, l’escorça, les branques altes, sembla fet expressament per mantenir-te’n lluny.”

El baró rampant.
Italo Calvino.
Edicions 62. Barcelona 2001.
(Il barone rampante)

En definitiva un dels llibres que no pot faltar a la biblioteca particular d’un amic dels arbres, una persona que s’hagi enfilat alguna vegada a un arbre, n’hagi abraçat un, o hagi posat el dos palmells de les mans i la galta sobre la seva escorça.

Rafel Mas
Búger, 17 de juliol de 2006

A prop del riu fas la viu-viu

L'Abret Florit

Francesc Pujols i Morgades
(Barcelona, 1882 - Martorell, 1962)
[Col·lecció de Poesia Catalana de la Biblioteca Rector Gabriel Ferraté]

· Fotos: · [ superhita ] · [ DanRhett ] ·
*

Soja: fam, desforestació, pobresa, violència...

La veritat de la soja

Gustavo Duch Guillot. El Correo

Igual que molts estudiants, jo, en el moment que tocava, també vaig ser enquestador: digna professió que ha pagat moltes carreres universitàries i alguna que altra festa. Per un dia que tornat a la meva vella tasca i he sortit a demanar pels carrers, què sap la població espanyola d’una cosa tan novella i popular com és la soja. Sense cap rigor científic, més o manco lis puc dir que la soja per a la gent de Vitòria, Barcelona o Mahadahonda són quatre coses. Per a molta gent és un component més de la llet que bevem i quanta més soja porta, més nutritiva és. Per un altra grup de ciutadans és una alga oriental que s’ha posada de moda amb l’apogeu del menjar japonès i tailandès. També són bastants els que la defineixen com un cereal que s’utilitza per a la producció de iogurt biològic o ecològic. I per acabar un col·lectiu significatiu de persones m’explicava que és un medicament naturista o bé homeopàtic per a tractar desbarataments hormonals de la dona.

Totes aquestes respostes tenen dues coses en comú. La primera, que cap és correcta i la segona que –fruit de la publicitat- totes les respostes transmeten aspectes positius i desitjables com ecologia, salut, bona nutrició, etc. Però tot això és una gran mentida, perquè la soja és fonamentalment fam, desforestació, pobresa i violència.

La soja és una oleaginosa que Europa, a la dècada dels 90, per acords polítics amb els EUA, deixà de cultivar i que s’ha convertit en l’ingredient estrella dels pinsos que alimenten a la nostra ramaderia: porcs, vaques, pollastres, tots engreixen a base de soja. I en una proporció mínima s’utilitza per a coses semblants al que apuntava la ciutadania. La soja és per sobre de tot un farratge de preu molt competitiu. Espanya és quasi 100% depenent de la soja que importa d’Argentina, Brasil i EUA. Espanya és un país soja-depenent, és a dir, si es tanquen els ports a l’entrada de soja, en dos dies el nostre bestiar es trobarà amb les menjadores buides i nosaltres ens convertirem forçosament en vegetarians.

Sàpiguen que tota o pràcticament tota és soja transgènica, essent aquest factor una de les raons principals del seu baix preu, doncs la seva producció està totalment automatitzada i no necessita pagesos. Es sembra amb uns tractors-robot que injecten la llavor, afegeixen l’herbicida i li donen un toquet a l’esquena perquè creixi alegre i frondosa. L’herbicida que requereix (de la mateixa empresa que les llavors) s’esquita amb avionetes –que tenen dificultats per a diferenciar quan passen per un camp de soja o sobre algunes vivendes o persones que passegen- i mata tot el que no sigui soja: mates, insectes de tot tipus, persones, fauna, contamina rius i aqüífers, etc. Tota aquesta tecnologia només se la poden permetre les grans agroindustries que han desplaçat a milions de pagesos (han comprat barates les seves terres, els han extorsionat amb el beneplàcit de les autoritats locals subornades o simplement els han expulsat o destruït les seves collites familiars.

Tant enlluerna la soja i tanta ambició genera que s’estan talant boscos primaris, selva amazònica i altres enclavaments d’un valor biològic insubstituïble per el nostre planeta. La planta de soja és innocent. Argentina, Brasil, Bolívia i Paraguai sofreixen un model capitalista neoliberal que els ha conduït a ser simples productors d’una matèria primera per els països que ens alimentam en proporcions massa altes d’aliments d’origen animal. Els pagesos que ara malviuen al llocs misèria llatinoamericans o han sortit a l’emigració, els que han mort banyats de verins agrotòxics o assessinats per la seva lluita, són les víctimes. Nosaltres, els consumidors, trobam la carn a preus molt accessibles. Desconeixedors de la realitat, som en part corresponsables i en
part víctimes: l’agroindustria intensiva que funciona a base de soja ens garanteix la nostra alimentació però ha deixat am medi rural espanyol sense pagesos, amb aigües i sòls contaminats, rius morts, etc. Els nostres imposts es dediquen a corregir aquests problemes
mediambientals i a pal·liar el cost sanitari que suposa l’augment de malalties relacionades amb una mala dieta: sobrepès, obesitat, malalties cardiovasculars, etc. I només guanyen els amos del capital que, com sabem, no tenen ànima però sí estómac: s’alimenten de persones. Caníbals amb enormes fortunes.

Gustavo Duch Guillot és director de “Veterinarios sin Fronteras”.

Enviat per Joan A. Estades des de “Rebelión”

Tot sol per Tossals

Tal dedins de Tossals Verds