El petit tresor que vaig heretar del padrí
Són gustoses, petitones, aromàtiques, antigues, sucoses, dolces, lleugerament àcides, d´un color groc encès, les peres més primerenques de Mallorca, un regal de Sant Joan.
(Dedic aquest article al meu avi patern (padrí) que nomia Joan com jo, avui, dia de Sant Joan, en homenatge a ell per haver-me ensenyat a estimar els arbres i la natura)
Peretes de Sant Joan ben madures a principis de juny.
A la finca del Plà de Mallorca, on fa gairebé un segle el meu padrí patern va empeltar aquesta varietat de peres mallorquines, fa vint-i-un anys ja només quedaven tres pereres molt velles, plenes de branques seques, amb forats de banyarriquer per tota la soca. Agonitzaven, s´acostava el final de la seva llarga vida. Cada una d´elles havia produït unes quantes tones de peretes excel.lents que no només havien alegrat el paladar al padrí i la padrina, als meus pares, les meves germanes i a jo mateix, sino també a les mel.leres, tudons, perdius, guàtleres i altres aucells frugívors, sense oblidar les rates cellardes, així com també als animalons que no s´enfilen com els conills, llebres, ratolins de camp i tortugues, que s´alimenten de les peres caigudes davall l´arbre.
Bellísimes i perfumades flors de la perera de Sant Joan, que s´obrin a principis de març.
Sempre recordaré amb molt de carinyo un dia de juny, fa aprop de mig segle, en que el meu padrí i jo anàrem a coliir peres de Sant Joan a una perera disforja que estava sembrada devora una garriga. Jo caminava agafat a la mà del peu padrí i quan ens hi acostavem ell es va aturar de cop en sec i em va dir xiuxiuejant: "Calla, no diguis res" i amb el dit índex de l´altra mà em va assenyalar una cosa que jo no vaig ser capaç de veure. "No ho veig, padrí", li vaig contestar jo obrint uns ulls com dos plats. Ell em va alçar a mè coll i em va posar a l´altura d´aquella cosa que volia que vés. "No ho veig, padrí". Caminant a poc a poc sense fer gens de remor em va acostar a un metre escàs d´una branca d´aquella perera i a la fi vaig veure un animaló gris amb mostatxos i cobert de plomissó, com el que cobreix el còs dels colomins, que em mirava amb un ull negre enorme i no es bategava gens. Les seves plomes i l´escorça de la perera tenien el mateix color i el seu camuflatge era perfecte. "Què és de guapo, padrí". I vaig allargar la meva maneta cap aquell animaló, un enganapastors que acabava de sortir del niu d´un buscaret, però zàs!!!, quan vaig estrènyer els meus dits per a agafar-lo, va descomparèixer com l´ànima de Robert i va volar cap a la seguretat de l´espessa garriga que estava su-allà. Ohhh, quins plors més desfets, no hi podia consentir, era tan guapo i jo el volia per a jugar amb ell, però ell no em va voler per amic i jo no ho entenia. Tampoc no entenia per què el meu padrí reia i em mirava plorar com només es mira el que més estimes, el seu net. Ara, mig segle després, ho entenc tot i el record m´humiteja els ulls.
La combinació de les anteres rosades dels estams i el blanc immaculat dels pètals dónen a les flors una bellesa exquisida. (Recoman engrandir les fotos amb un doble clic per a apreciar millor els detalls).
Aquell dia de juny va quedar gravat d´una manera indeleble a les neurones del meu cervell d´infant. Quan el meu padrí i jo ja tornavem amb un bon paner plè de peretes de Sant Joan, uns metres abans d´arribar a un vell ametller, una altra vegada vaig notar que la mà del meu padrí estrenyia amb força la meva maneta i alhora em deia baixet-baixet posant-se un dit davant els llavis: "Xissss, mira que hi ha allà". Jo vaig obrir els ulls tot quan vaig poder, però no vaig veure més que herba mig seca. "No ho veig, padrí". "Acosta-t´hi a poc a poc sense fer renou i ho veuràs", em va contestar ell, fent sa mitja (somriguent). I si, aquesta vegada sí que ho vaig veure, eren dues llebretones recent nades, ben acostadetes una a l´altra, ajaçadetes dins el jaç on sa mare les acabava de parir, amb el pel verd-marronós cobert de plomissó com l´enganapastors, que es camuflaven d´una manera increible amb l´herba i em miraven aterroritzades com m´acostava a elles amb els seus ullets negres. "Què són de guapes, padrí". Amb la meva innocència d´infant vaig allargar les dues manetes per a agafar-les i zàs!!!, altra vegada vàren descomparèixer amb una dècima de segon com l´enganapastors i jo vaig quedar desconcertat mirant i mirant a dreta i esquerra sense entendre què havia passat. A la fí vaig rebentar amb un plors desfets i el meu padrí tornava riure i jo no ho entenia. El disgust em va durar un parell de dies, però les experiències d´aquell dia de juny em vàren marcar per a sempre i em vàren fer estimar la natura amb del.liri, tal com em va ensenyar el meu padrí.
Perera de Sant Joan que vaig empeltar fa vint-i-un anys amb unes mudes agafades a una perera moribunda del meu padrí. Són de la vertadera varietat mallorquina de Sant Joan, petitones i molt gustoses, d´un color groc encès. Les que venen als vivers fan les peres més grosses i no tenen l´exquisit bouquet inconfundible de les peres del meu padrí. Les oques que es veuen davall la perera són com les ovelles, només mengen herba, són herbívores estrictes, però cada any a finals de juny tornen frugívores i fan una vega amb les peretes que cauen. Són tan petites que les engoleixen amb dues espipellades.
La perera de Sant Joan és molt productiva. Cada any, tan si plou molt com si no cau ni una gota en molts de mesos, produeix una gran collita de peres. És un arbre molt rústic, molt agraït, molt generós, que pràcticament no necessita res per a anar bò. És resistent a la majoria de malalties que ataquen les pereres i pomeres.
Les peres són tan primerenques que quan maduren la mosca de la fruita just acaba de sortir de la hibernació i no té temps d´atacar aquestes fruites que semblen trossets de sol.
No me digueu que no fan mengera. Quan en menges una no et pots aturar i n´has de menjar una dotzena.
Entrades
