Acorar

Acorats. Acorar un poble

Acorats estam, per aquesta colla de bàrbars que ens volen malmenar la llengua. Però no oblidem que el nostre pitjor enemic podem ser nosaltres mateixos...

[…] Pare nostre, vós qui estau en el cel…

-Vaja unes alzines!

-No són alzines això.

-Bé, aquests polls...

-No són polls.

-Idò què són?

-Són oms...No sabeu res. Quan jo no hi sigui no sabreu ni què és un baladre, ni un atzeroler, ni un ginjoler, ni un revell, ni una argelaga, ni una estepa, ni un arbocer, ni un alavern, ni un llampúgol, ni una alzina...

Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac. Ho saben tot de ses coses efímeres, de ses coses que se venen com a imprescindibles i que en pocs anys passen de moda i formen part des record, com un Spectrum o un Atari, un xubasquero Karhu, un vídeo VHS o un minidisc, De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien. No destrien pomeres de pereres, cirerers, alzines ni oms; només diuen arbres. No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa.

En canvi, sa gent major sap destriar si és ordi o civada a ses tres setmanes de néixer es sembrat, quan tot just és una fulla. O saben si és una carabassera o melonera lo que tenen davant, perquè saben que allò és bàsic per sa vida, per sobreviure. Diuen un cotxo, sigui quina sigui sa paraula o sa marca que dugui darrere, perquè només serveix per anar d’un lloc a un altre.

Ses paraules diuen qui som, com vivim, què valoram i què menyspream. Expliquen es nostro món i sa nostra esquizofrènia; mos expliquen a noltros. I si canviam de paraules canviam de món. I el món, per bé o per mal, sempre canvia, i es forts guanyen. I si amb una debilitat covarda descuidam es mots...quan moren es mots moren es conceptes. I llavors sa vida seguirà, silvestre i anònima, o morirà. Com moren es pobles si moren ses paraules. Ës sa paraula s’ànima d’un poble. [...]

Fragment del llibret “Acorar” del gran actor Toni Gomila, de l’obra de teatre homònima (reproduït amb autorització del titular dels drets).

Un fragment intens, d’una obra intensa. Vos recomano intensament que si teniu oportunitat l’aneu a veure i sinó comprau el llibret que també el gaudireu de valent. Una obra profunda, molt profunda, acoradora, feridora a matar. Si la veus i només rius, no has entès res, has perdut el temps. Si en surts tocat d’ala, malferit, acorat, afitorat, amb una punyida que arriba a l’os,  te’n duus el missatge i el podràs trametre abans de que sigui massa tard.

Rafel Mas, Búger 24 de febrer de 2013

Sobre l'aprofitament de la biomassa

Aprofitaments de la biomassa i respecte

Benvolguda gent. Per circumstàncies personals he hagut de minvar la meva dedicació i participació en aquest blog. Fa uns anys tenia més temps i, encara que no més coses a dir que ara, més necessitat de treure a fora i compartir la meva passió per els arbres, la muntanya, la natura tota, inclosa la humanitat, amb la gent que me llegís .

Gràcies a la meva feina puc mantenir un contacte permanent amb la muntanya i amb les persones que d’una manera o altra també hi mantenen una relació important. Per tant són moltes les experiències, reflexions i opinions al respecte que podria transcriure al blog. Malauradament dues dificultats m’ho impedeixen, la de temps per explicar-les i la manca de capacitat per transcriure-les una mica be.

Aquests dies per exemple, podria parlar en relació a que he observat moviments importants quan a la preparació de projectes relacionats amb l’aprofitament de la biomassa. He conegut casos concrets i he pogut parlar amb persones implicades. A grans trets la meva opinió, ja coneguda per altra banda en anteriors articles i comentaris, i en relació a la Serra de Tramuntana de Mallorca, seria aquesta:

- L’aprofitament de la biomassa hauria d’estar relacionada preferentment en la rehabilitació d’antics cultius d’olivera que s’han reforestat i que encara són recuperables.

En aquest cas els pins i la vegetació forestal associada podria ser talada o arrabassada arreu, facilitant les feines d’extracció i atenyent a un major nombre d’arbres que si haguéssin de ser marcats de forma selectiva i amb criteris silvícoles.

És molt important atendre a les particularitats de cada cas i en aquest aspecte és molt important la formació i la informació que, en especial el propietari, hauria de tenir de les característiques de la seva terra. És a dir, per exemple, s’haurien de respectar, per diferents motius, algunes formacions o espècies forestals. Puc observar sovint que la majoria de propietaris desitgen conservar les alzines que han prosperat al llarg dels anys d’abandonament de l’olivar, fins i tot volen donar preferència a una alzina que a una olivera si ambdues competeixen. Si bé a mi també m’agraden les alzines, consider que s’hauria de prioritzar en aquestes recuperacions el cultiu agrícola, és a dir, en aquest cas de l’olivera. Per diferents raons, però sobretot per respecte al producte d’un treball de l’home que la va empeltar sobre un ullastre i en va transformar el terreny amb una feina dura. Cert que va modificar el paisatge per a fer productiu aquell olivar, però al meu parer el va diversificar per a fer-ho més bell.

Per cert, no es el cas de les excavadores que construeixen camins i pistes amb grans moviments de terra, abocaments sense miraments sobre sòl forestal, intencionalitats especulatives urbanístiques.... que també modifiquen amb escreix el paisatge, però no per a fer-ho més bell precisament. Al respecte cal cridar l’atenció sobre aquelles suposades recuperacions de cultiu amb intencions com les expressades ara.

Ja dic que cada cas s’hauria de tractar amb independència. Personalment solc recomanar mantenir aquells redols de pins situats en apartats rocosos i que no afecten a oliveres. Igualment s’haurien de respectar aquelles espècies catalogades, però no només aquestes, sinó d’altres que també són molt interessants, com per exemple ginebrons (Juniperus oxycedrus), cirerer de pastor (Crataegus monogyma) i altres que biodiversifiquen el redol aportant bellesa, retenció de l’erosió, protecció contra elements meteorològics greus, barreres biològiques contra certes “plagues”, etc.

Personalment alabo la intenció de certs propietaris de mantenir un nombre de pins més o menys nombrós i que no afecten de manera important al cultiu de l’olivera, amb la intel·ligent pretensió de fer-los rendibles més endavant. Per a tallar sempre hi som a temps.

No cal dir que la fragmentació de grans extensions forestals en cultius d’olivera en antigues marjades, no només augmenten la seguretat de controlar un gran incendi, sinó que guanyen en paisatge, biodiversitat i relació humana amb la terra.

-  Els aprofitaments de biomassa en els boscos han de ser molt curosos i controlats.

No fa gaire he hagut de deixar, una vegada més, un comentari quan a allò tan cansat de que els boscos no es “netegen”, que els boscos no són “bruts” etc. És a dir, prou de vendre l’aprofitament de biomassa com una forma de “netejar” els boscos, prevenció d’incendis etc. Prou perquè és una forma de tractar de manera pejorativa, negativa, la forma, l’estructura, la vegetació forestal dels boscos.

Allò que he contestat, en aquest cas al feisbuc d’Espai Terra, és això: “Els boscos no es netegen perquè no són bruts. Són ben nets sempre que no estiguin emmascarats o coberts de deixalles humanes. Els boscos són més densos, atapeïts, frondosos, esclarissats i s'eixermen, desbrossen, poden, talen, aprofiten... però no es "netegen".”

La importància del càrritx (Ampelodesma mauritanica), l’argelaga (Calicotome spinosa), el peterrell (Erica multiflora), la gatova (Genista lucida), els pins (Pinus halepensis) i tantes altres, és primordial per a la recuperació, dinàmica i manteniment dels nostres boscos. Els hauríem d’aixecar un monument, posar una medalla!

Si volem podem eixermar, desbrossar, talar, aclarir, podar, aquesta vegetació, com a aprofitament forestal i activitat laboral i econòmica i potser fins i tot amb pretensions de prevenció d’incendis en un interval curt d’anys, però l’afectació d’aquests treballs al bosc allò que farà, cal veure cada cas, serà retardar l’establiment d’un bosc més madur, més resistent i més segur per fer front als incendis forestals. No es tracta de talibanisme climàtic, senzillament que cal programar i executar els treballs amb cura d’això que he dit.

Queden moltes més coses a dir, però ara he d’acabar. Senzillament recomanar a qui ho pogueu fer, la visita a la Fira de biomassa forestalde Catalunya del 21 al 23 de febrer de 2013 a Vic, és a dir aquest proper cap de setmana.

Fotos JV13

De la nostra terra?

Publicitat que engana

Passava l'altre dia pel prestatge dels fruits secs d'un supermercat d'una coneguda cadena i me'l trob tot ple de cartells que deien "De la nostra terra". Vaig voler xoquinejar un poc en profunditat i  quina sorpresa, que no ho era pas, estaven referint-se a productes d'etiqueta tipus "Producte Balear", es a dir, duits de fora, i elaborats aquí abans de vendre'ls. Evidentment, de balear només tenien l'envassat, a no ser que la publicitat realment no desitgés enganar i es referís a productes "de la nostra TERRA", referint-se al planeta blau. Com ja haureu intuït estic en mode ironia.

 "De la nostra terra"

La normativa d'etiquetaget no permet aquestes fetes que poden induir a error al consumidor:

[...] REGLAMENT DE CESSIÓ DE L’ÚS COMERCIAL DE LA MARCA “PRODUCTE BALEAR” A LES EMPRESES DE LES ILLES BALEARS FABRICANTS DE PRODUCTE BALEAR

Article 1.

Definició de producte balear:

“Producte Balear” és tot aquell producte produït a les Illes Balears. En cas d’utilitzar-se en part o totalment matèries primeres obtingudes fora de la comunitat autònoma de les Illes Balears per a la seva fabricació, es consideraran productes balears aquells que hagin sofert una darrera transformació a les Illes Balears, de forma que constitueixin un producte clarament diferenciat de la pròpia matèria primera no balear. No es considera transformació l'envasat, la manipulació simple o el muntatge de la matèria primera. [...]

 Anous d'USA

 Macadamies de Sudàfrica

 Figues de Turquia

Panses d'Argentina

Albercocs secs de Turquia

Fruits secs de molts païssos del planeta Terra

Rafel Mas, Búger 17 de febrer de 2013

Passejant per Sant Miquel de Cladells

Flors d'hivern

Fa uns dies vaig fer una visita a una ermita, Sant Miquel de Cladells a la comarca de la Selva, i em vaig trobar amb aquestes flors d'hivern, avellaners florits arran de carretera i a l'ermita, uns narcisos, i un xiprer, (bé eren dos, però a la foto sembla un) molt gros, a dins el cementiri. Espero que això signifiqui el final de l'hivern, encara que, ja sé que a finals de Gener és quan floreixen els avellaners, que en alguns llocs, floreixen abans que els ametllers! Així que potser són els primers arbres fruiters en florir...

Adam Macià

Manlleu

Una poda inútil, una mutil·lació injusta

Tot arran a l'estació Consell-Alaró

Un amic, n'Àlex Forteza, ens envia aquestes fotos d'una poda bèstia que han fet a l'estació del tren de Consell-Alaró. Els que han rebut: uns plateros Platanus sp. i uns xipresos Cupressus sempervirens. El resultat ja el veis, una xapusa innecessària. Voleu dir que no hi ha coses més útils en les que gastar els doblers?

Rafel Mas, Búger 11 de febrer de 2013

Pobres boscos vells

L’impacte que la crisi econòmica ha tingut i té
en la destrucció dels comptats petits rodals
de boscos que resten de quan
Catalunya era sobirana

Entre 2009-10 el Centre de Recerques i Aplicacions Forestals, de la Universitat Autònoma de Barcelona, va dur a terme, per encàrrec del desaparegut Departament de Medi Ambient i Habitatge, un inventari de boscos singulars de Catalunya, entre els quals es compten els petits boscos centenaris (en termes ecològics en diríem madurs o premadurs) que ens resten. Els seu propòsit era “catalogar els millors boscos a escala comarcal i de país, atenent als diversos usos i valors del bosc”.

Lamentablement, aquell Inventari, com tants d’altres treballs importants per a la conservació del patrimoni natural, pagats amb diner públic, no va donar peu a mesures de protecció, va quedar desat, no s’ha fet assequible per internet, ni es va trametre a les oficines territorials del departament responsable, de manera que els enginyers forestals comarcals l’ignoren.

Aquell inventari incloïa diversos tipus de boscos singulars, d’entre els quals destaquen, pel seu valor científic i ecològic, els boscos vells o centenaris, dels quals en va inventariar uns 200 de representatius de tot Catalunya, la superfície total només suma 3.200 ha. Es tracta de rodals molt petits, generalment inferiors a 10 ha, que s’han lliurat de les tales forestals des de fa sengles, i per això tenen una vàlua científica, ecològica i estètica excepcionals. Són les joies més preuades dels boscos de casa nostra.

Ara bé, d'aquestes 3.200 ha de boscos excepcionals, resulta que pràcticament el 80% està fora d'espais naturals de protecció especial, i només està realment protegit, en números rodons, un 10%. “Realment” vol dir que es troba dins de reserves parcials forestals, o que s'ha adquirit en propietat per protegir-lo o, si més no, que se n'han adquirit els dret de talla mitjançant acords de custòdia amb la propietat forestal. Per tant, el 90% de la superfície de boscos centenaris de Catalunya es troba, a efectes pràctics, desprotegida, encara que siguin dins de la xarxa Natura 2000.

La majoria d'aquests boscos singulars desprotegits són de propietat privada. La crisi econòmica ha fet reactivar l’activitat forestal, que havia decaigut fortíssimament abans del 2008, però els preus fan poc viable l’aprofitament forestal de la majoria de boscos del país, de manera que es demana permís per tallar els poquíssim boscos centenaris més assequibles, se’ls dóna el permís sense problemes, i es tallen naturalment. Resultat: Els investigadors que treballen en el tema estimen que, aproximadament, la tercera part dels boscos vells que figuraven inclosos a l'Inventari del CREAF ja han estat tallats. Això no vol dir que hagi desaparegut el bosc, sinó que ha perdut el valor excepcional que tenia.

A la comarca de la Garrotxa, que fou la primera de Catalunya on la ICHN va inventariar els boscos madurs -segons els autors de l’inventari- aquests darrers anys s'han tallat pràcticament tots els que queden fora del Parc natural amb una sola excepció que es va poder salvar 'in extremis', 15 ha d’una fageda centenària que en té 35, situada a l’obac de les Olletes, a l'Espai d’Interès Natural del Collsacabra.

Quin impacte ha tingut això en la biodiversitat? Molt alt, de segur, però s’ignora, perquè molts d'aquest rodals han estat tallats abans de que s'hi haguessin fet inventaris, però no és temerari afirmar que és greu, perquè en els casos que s'havien fet prospeccions serioses, havien aparegut quasi sempre espècies noves per a la comarca o el país, de vegades fins i tot per a la ciència. Per exemple, un estudi dels líquens presents en tres rodals d’alzinars vells a la Garrotxa, realitzat l’any 2007 pels botànics E. Llop, A. Llongan i A. Gómez-Bolea, de la Universitat de Barcelona, va identificar 112 espècies de líquens diferents, de les quals 45 eren desconegudes a la Garrotxa.

Com és possible que tot això hagi esdevingut legalment ? Senzillament, perquè la visió reduccionista de l’administració responsable (Direcció General de Patrimoni Natural) que hauria de vetllar per l’interès general, sembla que no va més enllà de considerar que a aquests boscos venerables "ja els havia arribat el torn de l’aprofitament”, i són cecs a qualsevol altre valor diferent del de la fusta, la llenya o la biomassa...com ara el científic, estètic o espiritual,....valors que, tanmateix, reconeixen la majoria de persones sensibles a la majestuosa bellesa dels boscos centenaris!

Fins aquí el problema. Mirem ara una possible solució via custòdia del territori i preguntem quant hauria valgut protegir aquest boscos vells comprant-ne els drets de talla als seus propietaris ? A partir dels imports que la Diputació de Girona va pagar per mitjà del programa Sèlvans quan va adquirir els drets de tallada d’una cinquantena de rodals forestals madurs de la demarcació gironina (entre 1000-2000 euros/ha) per crear mircroreserves forestals, es pot estimar que amb uns 4-5 milions d'euros es podrien comprar tots els drets de talla -per 25 anys, sinó més- de tots els boscos centenaris que estan greument amenaçats de Catalunya !

Si les tendències forestals i polítiques avancen, i el procés sobiranista segueix el seu camí, ens podríem trobar que quan Catalunya esdevingui un estat (sigui independent, interdepenedent o federat) la majoria dels seus boscos centenaris, testimonis que havien sobreviscut de quan Catalunya era sobirana hagin desaparegut, per inconsciència d’uns, ignorància dels altres i passivitat d’aquells que ho podrien haver evitat!

Josep Maria Mallarach

Membre de la Comissió Mundial d‘Àrees Protegides, UICN

Membre de la Institució Catalana d’Història Natural

La seva religió és la Vida, el Sol és el seu déu i el seu temple el Cel

Sacerdots gegantins de fusta i de resina adoradors de la llum de l'astre-rei

Alcen els seus braços verds cap al déu Sol, quan a l'alba guaita al llunyà entrelluu, tot resant-li oracions litúrgiques com murmuris sota l'esplendorosa bòveda blava del seu temple, ornada amb núvols blancs i ocells volanders. Una brisa suau com una carícia surt de sobte sense saber d'on. Una a una agafa les paraules sagrades sorgides de l'ànima dels sacerdots de fusta i les porta cap amunt, molt amunt, cap on ella creu que viu el lluminós déu dels arbres de la Terra.

 Sequoia gegantina de Califòrnia, Sequoiadendron giganteum, embellint els jardins dels Champs Élysées de París. Recoman ampliar les fotos amb un doble clic.

Pi de Dammar de Malàisia i Filipines, Agathis dammara, fotografiat al Jardí botànic de la Orotava de Tenerife.

 Esponerosos pins canaris, Pinus canariensis, al Parc Nacional de la Caldera de Taburiente a l'Illa de La Palma.

Capçades dels pins canaris anteriors vistes a contrallum.
 

 Cunninghamia lanceolata var. konishii, originària de l'Illa de Taiwan, fotografiada al Jardí botànic de la Orotava de Tenerife.

Pinus halepensis, el pi mediterrani, creixent a un penya-segat de la Serra de Tramuntana de Mallorca, enfarinat per la neu caiguda el març de 2005.

Pins mediterranis creixent damunt unes roques costeres al costat del petit illot anomenat S´Illeta, situat a la Serra de Tramuntana.

 Bellíssim pí de Cecilia, Pinus halepensis var. ceciliae, amb les típiques branques verticals cap al cel, conreat al magnífic Jardí Botànic de Sóller a l'Illa de Mallorca.

Taiwania cryptomerioides de l'Illa de Taiwan, fotografiada al Real Jardín Botánico de Madrid. Les seves branques tenen una disposició molt semblant a les pagodes asiàtiques.

Esponerosos cedres de l'Atlas, Cedrus atlantica, d´uns cinquanta anys, encara relativament joves donada la longevitat d´aquestes magestuoses pinàcies nord-africanes.

Un altre cedre de l'Atlas ja centenari, fotografiat als Jardines de la Victoria de la ciutat de Còrdova. Aquest arbre en estat adult, assolida una certa altària, deixa de creixer cap amunt, de manera que la seva capçada només creix en amplària.

Esponerós cedre de l'Himàlaia, Cedrus deodara, fotografiat als jardins de la Plaça de Murillo de Madrid.

 Magnífic cedre del Líban, Cedrus libani, als Jardins àrabs d'Alfàbia a les afores del poble mallorquí de Bunyola.
 

Altíssimes Cryptomeria japonica assilvestrades a una clariana d´un bosc impenetrable de l'Illa de Faial de l'Arxipèlag de les Açores.

 Paradisíaca imatge dels meravellosos jardins tropicals del Parque del Loro de Tenerife amb el Pico del Teide nevat al fons a principis de maig. A l'esquerra destaca un altíssim pi de l'australiana Illa de Norfolk, Araucaria excelsa, anomenat arbre de pisos per la curiosa disposició de les seves branques.

Jove Araucaria excelsa on es veu millor la típica disposició en pisos de les seves branques. Cada pis equival a un any de creixement.

Araucaria bidwillii d'Austràlia, anomenada arbre Bunya-Bunya, fotografiada als jardins del Prado de San Sebastián de Sevilla.

Jove Araucaria araucana de Xile d´uns 12 anys, fotografiada als jardins de Sa Granja al municipi mallorquí d'Esporles.

Xiprer de Mèxic, Cupressus benthami, fotografiat al Jardí botànic de la Orotava.

Magestuosos xipresos mediterranis, Cupressus sempervirens, embellint els Palacios Nazaríes de l'Alhambra de Granada.

Xiprers "mutilats" al Jardí botànic de Funchal de l´Illa de Madeira, vigilats de prop per un magnífic exemplar de la falguera epifita Platycerium alcicorne, a la dreta de la imatge.

 Picea pungens "glauca", amb les acícules d´un bellíssim color blau, fotografiada als jardins de Sa Granja d'Esporles.

Savina centenària, Juniperus phoenicea subsp. turbinata, a la meravellosa i amenaçadíssima platja d´Es Trenc situada al sud de l´Illa de Mallorca, únic reducte coster sense destruir per la cobdícia humana.

Una altra savina centenària, Juniperus phoenicea subsp. phoenicea, que es va salvar miraculosament del foc intencionat que va destruir la meravellosa vegetació de Muleta, una muntanya costera situada entre els municipis de Sóller i Deià. Encara ara, després de 30 anys, els politics no tenen clar si han de protegir o no aquesta muntanya de l'amenaça d´una urbanització salvatge. Llegiu la notícia al Setmanari Sóller de juliol de 1983.

Ginebró mediterràni femella, dues o tres vegades centenàri, el més gros que he vist mai, Juniperus oxycedrus subsp. oxycedrus, que creix tranquil i feliç a les marjades de la finca de Bàlitx al municipi de Fornalutx.

Altíssims pins marítims, Pinus pinaster, a un bosc del Parque Ecológico do Funchal de l'Illa de Madeira, fotografiats al precís moment del meravellós fenòmen macaronèsic de la pluja hortizontal, en que la brisa marina carregada d'humitat puja des del mar a gran velocitat, passa acariciant les capçades dels arbres i arbuts i deixa condensada en forma de rosada milers de tones d'aigua dolcíssima.

Pi de l'Himàlaia, Pinus wallichiana, formant part de la exòtica col.lecció de coníferes del Jardin des Plantes de París.

Calocedrus decurrens d'Amèrica del Nord, fotografiat també al Jardin des Plantes de París.